Gàlim

——-

És la guerra

No puc dir ara, perquè no ho recorde, quin any va ser. Esmorzàvem en un bar qualsevol acompanyats pel so de fons d’una ràdio ontinyentina, quan una xicona vinguda a passar uns dies a la Vall d’Albaida per qüestions formatives comentà en el seu murcià natal que no entenia com, si tot el món parlava valencià, la ràdio la feien en castellà. Era una observació carregada de lògica, una lògica contra la qual als indígenes fa segles que miren d’implantar-nos el gen de la subalternitat.

I és que el 1707 no es va acabar la guerra, com tampoc el 1939 els vencedors no van tindre prou de guanyar les accions bèl·liques. Els valencians portem més de tres-cents anys suportant un setge somort, resistint un conflicte incruent però implacable que té com a objectiu últim i declarat la destrucció definitiva de la consciència del nostre poble.

Els mitjans de comunicació no són neutrals en aquesta guerra que ens tenen declarada. No poden ser-ho. La interpretació dels fets, la manera de comunicar-los (recordem que parle de mitjans de comunicació, no d’aparells de propaganda o de simples altaveus) i els criteris de redacció responen a opcions nacionals assumides, ni que siga inconscientment. O en no pocs casos, enganyosament.

Després d’un temps de treva-trampa, en què la permissivitat dissimulava els atacs imparables que anaven fent desaparéixer els mitjans modestos i de proximitat (o impedint-ne el naixement) si feien ús del valencià sense complexos, ara ha arribat l’hora de les grans destralades. Mentre la llei és inaplicable a emissores de ràdio i televisió que se la passen per baix cama però s’amorren al piló del poder castellà, mitjans molt més dignes i qualificats són sacrificats en nom de la legalitat pel pecat de no combregar amb el discurs de la Una… Així tenim, en el camp audiovisual, una caterva d’emissores en castellà, algunes en altres idiomes, i cap ni una d’àmbit valencià en la nostra llengua.

Els valencians hem perdut TV3 i Catalunya Ràdio. Tot i que mai no han deixat de ser emissores d’àmbit estrictament autonòmic, d’una escassíssima relació informativa fora del Principat, el model i la llengua representa per als espanyolistes un perill de contagi inassumible. També hem perdut RTVV, aquell servei públic de què tants hem malparlat per la barroera manipulació que se’n feia, i que ara trobem a faltar. És la gran ofensiva contra tot allò que fa evident que encara som un país, com l’atac immisericorde a l’escola valenciana.

Aquest quasi retorn a l’època franquista en l’àmbit dels grans mitjans (i en altres ens hi anem aproximant també) torna a relegar la nostra llengua a categories casolanes, i impedeix una visió de la realitat pròpia i de conjunt com a valencians. Una situació no gens casual, sinó ben premeditada, un atac ben estudiat que hauríem d’interpetar des del punt de vista més positiu possible: si tot i ser RTVV un mitjà genuflex i folklòric, si TV3 i Catalunya Ràdio eren ‘coses de quatre’, si tot i això han hagut d’actuar aplicant una legalitat violenta inaudita és perquè tenen por, i això és perquè encara tenim més força que no pensem.

Necessitem recuperar aquests mitjans*, i ho podem fer si deixem de seguir caient en les trampes que ens han parat. No hem de tornar a la divisió de la societat, i hem de renovar la nostra autoestima com a poble: s’ha acabat de repetir-nos la famosa afirmació segons la qual els valencians som ‘muelles’, perquè de tant de fer-ho estem a punt de creure’ns-ho del tot.

* Atenció: si refem RTVV vigilem de no repetir l’experiència del seu primer naixement, quan ja la van crear volgudament residual.