Segon dinar a la Vinya
Em quedaven uns cinc-cents quilòmetres per davant, però es feia difícil deixar aquella talaia privilegiada. M’havia acabat el café amb llet i xarrava amb la Dolors com si ens coneguérem de tota la vida: s’hi estava tan bé que només pensar de perdre de vista el fragment immens de mar ja devia ser pecat. I el vent suau però valent que podia amb la calor.
Això era diumenge, matí però gens enjorn. La vespra hi vaig aplegar el primer, tant que encara no hi havia ningú allà a la Vinya. Hi havia arribat sense presses, per un itinerari diferent al de l’any passat. Després de quilòmetres d’autopista em va vindre bé anar a parar a una carretera despentinada. Vull dir, sense tindre la ratlla al mig feta i tota estorinyada de revolts, marges considerables i alguna fondor respectable. De tant en
tant l’horitzó s’obria cap al mar per la baixada que patrocina les rierades que encara no han pogut domesticar. Vaig anar al poble i començava a notar que allò se’m feia ja terra coneguda, camins apamats.
A Arenys (de Mar) les primeres confessions entre el mercat i les obres, i la cervesa. Refem el camí a la Vinya on el dinar ja pren forma a la cuina. Comencen a arribar els altres comensals i les converses van fent-se corals. La Montse no s’acaba de creure que he vingut a les 12 i el Jem m’insisteix que li he d’enviar el calendari de l’IEVA que dedicarem a Enric Valor. Diu l’Assumpció que enguany el dinar és mariner.
La sobretaula es fa llarga com la taula mateixa. Després de les cerveses i els vins de Fontanars i d’Alella, apareix xampany. N’hi ha que han d’anar a complir amb parròquia, a Arenys (de Munt), per coses de les independències i tot això. Que vagen davant, que després de tants anys no és cosa ara d’anar amb presses i correres. Encara ha de fer presència a taula el moscatell de Xest que té a casa Miquel, un fan arenyenc de l’Alqueria Blanca, i els rosegons.
Comencem a desparar taula i a pensar d’acudir a l’acte on Vicent és un dels oficiants. Ens
ha avisat que es farà llarg i que no hi cap un fil, però raone en veu alta que si no hi podem entrar segur que trobarem algun bar prop. Movem. Amb dificultats, que un dels cotxes no arranca i l’han d’empentar camí avall. Si açò és la independència anem aviats!
La sala on s’oficia l’acte és molt gran però no prou com per a encabir tanta calor. Sembla
que hi ha qui ha fugit d’un forn que encara es manté encés quan hi entrem. I tot i les desercions allà encara hi ha una gentada enorme. L’escenari és ple de gent que ha parlat o que encara ho ha de fer. Massa n’hi ha. Quan s’acaba, mentre el personal va eixint, l’alcalde que havia estat l’últim a parlar em saluda però ja no em sorprén res. Després salude gent que l’Assumpció o Vicent em presenten, i em fa la sensació que faig de representant de la Vall d’Albaida. Segur que mai no s’ha dit tant el nom de la vall en aquell poble. Es respira optimisme però també es veu molta mirada de reüll.
Dediquem les darreres forces a sopar, ja a una hora avançada, de nou a Arenys de Mar. Com que hem decidit que faré nit a la Vinya, m’hi duen i me la confien fins que torne Dolors que se n’ha anat de festa. Xarrem una estona abans de dormir i ens acomiadem. He de rodar la clau però no ho aconseguisc. Li ho explique a la Dolors diumenge de matí, mentre pense que em queden uns cinc-cents quilòmetres fins a casa i que costa deixar de mirar aquell mar.
espere que haja anat molt bé pel nord. A tot açò, encara hi havia gent? Com als diaris diuen que estaven tots reunits veient el nou déu -segons ells- Cesc… Hehe.
Salut!