Gàlim

Algú, que se suposa que ho ha de saber molt millor que no jo, em va demanar l’altre dia si pensava que el conveni signat per l’Ajuntament de l’Olleria i la Universitat Politècnica de València té contingut o és només cosa de fer-ho veure.
Sincerament, no ho sé. Espere que s’haja fet amb la intenció i les condicions necessàries perquè siga una iniciativa profitosa. També amb les ganes, és clar.
L’acord amb el Campus d’Alcoi de la UPV pot ser molt útil en una localitat vinculada de manera quasi total a la indústria, especialment en el moment fosc actual a què la política econòmica de la palmadeta i la comissió ha condemnat el sector productiu tradicional.

Una altra qüestió és el lloc elegit per a crear la seu, o delegació: la Casa Santonja. No vaig poder anar a l’acte aquell de la signatura oficial de l’acord, però he vist en fotografies i algun vídeo l’escena. La sala de les pintures carregava d’importància el moment, no diré que històric, i la insistència de la directora del Campus d’Alcoi a admirar l’espai em va reconfortar: tant de quefer i maldecaps que vam donar perquè es salvara l’edifici tenen recompensa. Malgrat tot.

Esperem que tot siga per a bé, i que a la nova placa no li passe com al rètol exterior que anuncia un museu que mai no ha sigut.

Venia a buscar-te, darrere d’aquest calaix imprudent on els gots miren de trobar els setiets orfes de diccionari. Ja sé que no vindràs, que a l’altra banda de la finestra el passat és encara un cos present, una llapassa perpètuament renovada. Però jo venia a buscar-te. O això hauria d’haver fet quan el rellotge encara no havia envellit.

Ara és tard. Baixaré la persiana. A fora se sent un muciguello mentre els llums del veïnat minven per créixer en llençols amb brodats familiars, matalaps dignament avorrits. Jo també apagaré el llum i tancaré els ulls. Llavors, tu te n’hauràs anat amb la cuixa tenaç i el meu nom, corretjonós, en l’oblit.

Feia temps que no havia vist el vídeo que vam gravar a casa d’Enric Valor. Ahir el vam publicar a VilaWeb i ja me l’he mirat tres o quatre voltes. M’ha fet recordar molt les visites que li vam fer, les vesprades que vam passar escoltant les seues paraules. Perquè era això el que féiem: escoltar-lo. Qualsevol qüestió provocava en ell un discurs improvisat però fonamentat, sovint amb incisos llargs però que mai no li feien perdre el fil.
El seu tracte, el seu parlar, el seu parar, tot en ell denotava una educació exquisida i un saber profund amerat del seu amor a la terra. Parlava amb una modèstia gens fingida i amb la proximitat natural dels savis de casa.

L’escolte en el vídeo com si fóra ara al seu pis, com si el tic-tac del rellotge de paret ens duguera al seu temps.

Les imatges que l’altre dia es van poder vore per Canal 9, en què algú aprofita una emissió en directe per a mostrar un cartell crític amb el president de la Generalitat, no passarien de ser una anècdota en qualsevol país adultament democràtic. No només perquè en altres llocs possiblement no s’hauria impedit que el cartell apareguera en pantalla, sinó especialment perquè no caldria haver de recórrer a la guerrilla televisiva per a existir en una televisió que sobre el paper és de tots.

No és la primera vegada que passa, com quan en una connexió van aparéixer cartells amb el lema ‘Volem TV3’. Que les veus discordants i crítiques amb el govern hagen d’eixir de la clandestinitat informativa en els mitjans públics d’aquesta manera és un símptoma de la poca consciència demòcrata de l’executiu de Camps, entestat a ofegar la més mínima dissidència.

Els noticiaris de la casa són una exaltació constant del líder, de la seua persona cada vegada menys terrenal, i els programes de ‘debat polític’ es converteixen en un butlletí coral del partit que detenta i, sobretot, ostenta el poder amb vanitat i voluptuositat, amb l’arrogància dels insensats o dels insensibles que creuen en la salvació per la genuflexió clerical.

Cada dia es fa més curta la distància entre la televisió de la dictadura i la TVV: posem que en aquesta hi ha el color i el valencià agònic i torturat. Tret d’això, cada volta s’assemblen més, i els dos Fransiscos també. El pitjor de tot, però, és que cada volta em recorda més aquella obra de teatre de Camus que vaig llegir de jovenet sobre Calígula. Esperem que ningú no regale un cavall al Molt Honorable.

http://www.youtube.com/v/6LnVe-SFir8?fs=1&hl=en_US&rel=0

Em quedaven uns cinc-cents quilòmetres per davant, però es feia difícil deixar aquella talaia privilegiada. M’havia acabat el café amb llet i xarrava amb la Dolors com si ens coneguérem de tota la vida: s’hi estava tan bé que només pensar de perdre de vista el fragment immens de mar ja devia ser pecat. I el vent suau però valent que podia amb la calor.
Això era diumenge, matí però gens enjorn. La vespra hi vaig aplegar el primer, tant que encara no hi havia ningú allà a la Vinya. Hi havia arribat sense presses, per un itinerari diferent al de l’any passat. Després de quilòmetres d’autopista em va vindre bé anar a parar a una carretera despentinada. Vull dir, sense tindre la ratlla al mig feta i tota estorinyada de revolts, marges considerables i alguna fondor respectable. De tant en
tant l’horitzó s’obria cap al mar per la baixada que patrocina les rierades que encara no han pogut domesticar. Vaig anar al poble i començava a notar que allò se’m feia ja terra coneguda, camins apamats.

A Arenys (de Mar) les primeres confessions entre el mercat i les obres, i la cervesa. Refem el camí a la Vinya on el dinar ja pren forma a la cuina. Comencen a arribar els altres comensals i les converses van fent-se corals. La Montse no s’acaba de creure que he vingut a les 12 i el Jem m’insisteix que li he d’enviar el calendari de l’IEVA que dedicarem a Enric Valor. Diu l’Assumpció que enguany el dinar és mariner.

La sobretaula es fa llarga com la taula mateixa. Després de les cerveses i els vins de Fontanars i d’Alella, apareix xampany. N’hi ha que han d’anar a complir amb parròquia, a Arenys (de Munt), per coses de les independències i tot això. Que vagen davant, que després de tants anys no és cosa ara d’anar amb presses i correres. Encara ha de fer presència a taula el moscatell de Xest que té a casa Miquel, un fan arenyenc de l’Alqueria Blanca, i els rosegons.

Comencem a desparar taula i a pensar d’acudir a l’acte on Vicent és un dels oficiants. Ens
ha avisat que es farà llarg i que no hi cap un fil, però raone en veu alta que si no hi podem entrar segur que trobarem algun bar prop. Movem. Amb dificultats, que un dels cotxes no arranca i l’han d’empentar camí avall. Si açò és la independència anem aviats!

La sala on s’oficia l’acte és molt gran però no prou com per a encabir tanta calor. Sembla
que hi ha qui ha fugit d’un forn que encara es manté encés quan hi entrem. I tot i les desercions allà encara hi ha una gentada enorme. L’escenari és ple de gent que ha parlat o que encara ho ha de fer. Massa n’hi ha. Quan s’acaba, mentre el personal va eixint, l’alcalde que havia estat l’últim a parlar em saluda però ja no em sorprén res. Després salude gent que l’Assumpció o Vicent em presenten, i em fa la sensació que faig de representant de la Vall d’Albaida. Segur que mai no s’ha dit tant el nom de la vall en aquell poble. Es respira optimisme però també es veu molta mirada de reüll.

Dediquem les darreres forces a sopar, ja a una hora avançada, de nou a Arenys de Mar. Com que hem decidit que faré nit a la Vinya, m’hi duen i me la confien fins que torne Dolors que se n’ha anat de festa. Xarrem una estona abans de dormir i ens acomiadem. He de rodar la clau però no ho aconseguisc. Li ho explique a la Dolors diumenge de matí, mentre pense que em queden uns cinc-cents quilòmetres fins a casa i que costa deixar de mirar aquell mar.

^{Nota: estic fent memòria, i diria que les fotos són de Sergi Borràs.}

L’escrit anterior para eixut. Ho he de reconéixer. Encara que estiga ben condimentat amb fotos, les poques frases que hi ha pel mig fan mostegó. S’havia fet ja quina hora i es veu que la sang que arribava al cervell no estava per floritures literàries. El mal és que, una volta feta la faena de posar les fotos (prèviament escannejades per Natzari), no em vaig saber resistir a publicar-ho.

Em feia il·lusió que Enric Valor vinguera a l’Olleria. Des que el vaig conéixer que ho duia pel cap, i el cinqué aniversari de l’Olla era l’excusa perfecta. Amb Rosa Serrano, l’editora, vam concretar tots els detalls de la presentació del Cicle de Cassana, la trilogia que posava Valor entre els millors novel·listes del país. Vore la sala plena, tant que hi havia gent a la porta perquè no en cabien més, m’enorgullia per poder demostrar al mestre que la seua escola era la de fer amics. Ell ja ho sabia, però oferir-li’n una mostra més era per a nosaltres no un deure, sinó un desig complit.
Humil com sempre, feia aparéixer a cada boca dels que l’escoltàvem el seu ample somriure d’home bo, i quan el miràvem li comprovàvem a les celles i als ulls que la curiositat el duia del bracet.

L’home havia de tornar. Havia de participar en l’acte final de l’homenatge que vam fer a Joan Fuster el 1993, però aquell dia no es trobava bé i no va poder assistir. Després encara el vaig visitar alguna volta a sa casa, i la darrera volta que vam xarrar va ser a casa del fill. Era l’estiu de 1999, i tot i que la salut començava a defugir-lo, la conversa li fluïa com sempre, pulcra i allargassada.
Ens en vam anar. L’olfacte ens donà l’avís d’anar-nos-en, un avís que ha quedat lligat inevitablement al seu record.


Notícies:
+ L’AVL organitzarà una série d’actes per a homenatjar l’escriptor Enric Valor al X aniversari de la seua mort
+ Tandem Edicions organitza activitats en els col·legis valencians en record de l’escriptor Enric Valor

Demà dimecres farà 10 anys de la mort d’Enric Valor. He tingut la sort de conéixer-lo personalment, de visitar-lo a sa casa, de gaudir de la seua conversa.

Em vaig parar a pensar i vaig recordar que aquesta foto s’ha fet major d’edat. Ha fet 18 anys, i retrata l’inici del final d’una jornada que dura en la memòria.

Si seguiu llegint, veureu com va començar…

El 1992 el Col·lectiu l’Olla complia 5 anys, i no vam voler quedar-nos curts: vam fer Enric Valor President d’Honor de l’entitat.

L’acte serví per presentar el Cicle de Cassana, amb la presència de l’editora, Rosa Serrano. Hi van participar també Emili Casanova, del departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, i Josep Sanbartolomé, regidor de Cultura de l’Olleria.

El primer regal que li vam fer va ser un exemplar del nostre llibre “L’Olleria, vila reial”, i una espasa de vidre, per allò de la tradició vidriera del poble.

No podia faltar el sopar, és clar. És un dels nostres signes d’identitat.

I la tortâ commemorativa.

El president en aquell moment, Marcos Mompó, féu un breu discurs.

i vam donar al senyor Enric Valor un pergamí amb el títol honorífic. Honorífic per a nosaltres, és clar.

Una imatge històrica (que com sol passar, no significava res llavors): dos alcaldes de l’Olleria en la mateixa foto.

El sopar va ser realment dificultós d’organitzar, per la quantitat de personal que va voler acudir, i per la poca traça de l’amo del bar.

La Muixeranga, que no podia faltar

I comencem la tercera part. Havíem convidat a tots els que havien participat en algun dels nostres actes durant els cinc anys. Molts van poder assistir, i els ho vam agrair. En pose alguns:

Germà Ramírez

Maria Conca

Alfons Llorenç

Paco Muñoz

El Regall (aquell Regall…)

Toni Cucarella

Rubén Parejo

Açò s’acabava

I començà l’afterauers

_{Nota: s’agrairan els comentaris, però espere que siguen mínimament interessants. Els que facen referències a ulleres, calvícies o pentinats, quedaran com a miserablement poc imaginatius.}

^{Foto amprada del bloc de Xavier Capdevila, que parla ací del dinar.}

Un gintònic petroquímic va posar fi a la primera etapa de la miniexpedició. Era al Morell, on vaig arribar a hora de buscar taula i llit.
Dissabte ja tocava pujar fins al Maresme. Tenia unes instruccions precises de Vicent per arribar on calia, però vaig voler introduir una miqueta d’iniciativa pròpia i vaig acabar en l’aparcament d’un supermercat de Mataró. De pitjors n’hem vist.
És Arens de Mar o Arenys de Munt?, havia preguntat jo. Ni carn ni peix. A mitjan camí cap a la dreta, per un camí de terra fins a la caseta (per dir-ho a l’olleriana) de les Vinyes. A l’altra banda de la casa s’obria un espectacle: un tros inabastable amb una sola mirada de Mediterrània ens enviava fins a l’alçada on ens trobàvem la frescor i el record inevitable: ‘Vinyes verdes vora el mar’.
Vaig ser el primer a seure a taula sota una ombra amable que a poc a poc acollí més gent al voltant dels plats i les menges. He de reconéixer que em sentia feliç. Aquella gent entre amics, saludats i desconeguts, les converses, les cerveses i els vins de noms orgullosos i d’orígens mitològics em retornaren l’alegria. I no saben la falta que en tenia!
Gràcies a tot lo món (el Jem Cabanes reivindicava l’expressió).

Diumenge curset tecnològic, visita a la nova seu, i tornada cap a casa. Tanta sensació m’ha decidit a tornar per ací. Ho pensava mentre passava pels peatges, i no sé per què vaig recordar aquesta cançó, que no té res a vore amb el viatge.

http://www.youtube.com/v/GX2e9Si-FLY&hl=en&fs=1&