Gàlim

^{Foto amprada del bloc de Xavier Capdevila, que parla ací del dinar.}

Un gintònic petroquímic va posar fi a la primera etapa de la miniexpedició. Era al Morell, on vaig arribar a hora de buscar taula i llit.
Dissabte ja tocava pujar fins al Maresme. Tenia unes instruccions precises de Vicent per arribar on calia, però vaig voler introduir una miqueta d’iniciativa pròpia i vaig acabar en l’aparcament d’un supermercat de Mataró. De pitjors n’hem vist.
És Arens de Mar o Arenys de Munt?, havia preguntat jo. Ni carn ni peix. A mitjan camí cap a la dreta, per un camí de terra fins a la caseta (per dir-ho a l’olleriana) de les Vinyes. A l’altra banda de la casa s’obria un espectacle: un tros inabastable amb una sola mirada de Mediterrània ens enviava fins a l’alçada on ens trobàvem la frescor i el record inevitable: ‘Vinyes verdes vora el mar’.
Vaig ser el primer a seure a taula sota una ombra amable que a poc a poc acollí més gent al voltant dels plats i les menges. He de reconéixer que em sentia feliç. Aquella gent entre amics, saludats i desconeguts, les converses, les cerveses i els vins de noms orgullosos i d’orígens mitològics em retornaren l’alegria. I no saben la falta que en tenia!
Gràcies a tot lo món (el Jem Cabanes reivindicava l’expressió).

Diumenge curset tecnològic, visita a la nova seu, i tornada cap a casa. Tanta sensació m’ha decidit a tornar per ací. Ho pensava mentre passava pels peatges, i no sé per què vaig recordar aquesta cançó, que no té res a vore amb el viatge.

http://www.youtube.com/v/GX2e9Si-FLY&hl=en&fs=1&

Dissabte es presenta a l’Olleria Quiet, el llibre de Màrius Serra sobre el seu fill, afectat d’una encefalopatia greu (vídeo).
En principi, la presentació estava anunciada per a les 20 h, però això ha canviat i serà a les 18.30 h. El lloc no s’ha modificat: la biblioteca municipal.

La competició d’enigmes verbals no ha tingut cap de canvi. Continua igual: divendres dia 1. Si voleu jugar amb nosaltres i el Màrius Serra, apunteu-vos: 962358032.
I si voleu ja provar a endevinar-ne un, ací el teniu: ‘Prudència de la ballarina de striptease’ (paraula de set lletres). Què ès? Envieu la vostra resposta a casa@ruralotos.com, i si ho encerteu i veniu al sopar, entrareu en el sorteig d’un obsequi.

Cada matí, Màrius Serra planteja un enigma verbal de dificultat variable i cada dijous un Superenigmàrius. Això ho fa a Catalunya Ràdio. Ahir dia de Sant Josep, a més, es va celebrar a l’auditori Axa de Barcelona el I Torneig Enigmàrius, en què van participar en directe els 100 millors concursants.
Si vos agraden aquests jocs amb les paraules esteu de sort. Apunteu-vos a l’agenda que el divendres 1 de maig farem un Torneig Enigmàrius amb el Màrius Serra a Ca les Senyoretes, una Nit Temàtica dedicada als significats i significants dels mots.

Però encara hi ha més. L’endemà dissabte dia 2, Màrius Serra presentarà a l’Olleria el seu llibre ‘Quiet’ (ja va per la segona edició), un relat en què explica els set anys de la vida del seu fill Lluís, que té una encefalopatia greu. Imprescindible.

El I Torneig Enigmàrius

Hui s’ha acabat el curs de la piscina, i ho hem celebrat en un bar pròxim. Res, dos cerveses i alguns platerets de picaeta, encara que s’ha allargat en el temps.
Ara, mentre mirava el correu he posat la tele jugant un mica al zàping. Quan arribe a Canal 9 sent que parlen en valencià. Ui! Pare l’orella: és valencià! No sé si és una série o no sé què, però… en valencià?
No pot ser. Només han sigut dos cerveses. Hauré de deixar la beguda, que ja sent coses estranyes.

I molta.
No parle de les xicones més que generosament despitralades, ni de les peces de vestir mínimes que en algun moment perdien la seua funció. Ni tampoc dels numerets lúbrics que a voltes apareixien dalt de l’entaulat central (i únic). No. Vull dir que és indecent que en un local obert al públic, on se suposa que pots passar-hi hores (com és el cas que ens ocupa), no hi haja ni un lloc on seure. Res.
Arribat el moment, ja un poc cansat i en vista que encara ens hi havíem d’estar temps, vaig demanar al capo del sarau si em podia trobar un tamboret, per fer barra en condicions. Aquell ho pregunta a un dels moltíssims encarregats (o era un dels nombrosíssims segurates?) del local, i van dur una cadireta plegalbe de fusta, de les de llistonets de les revetles al ras… Quin nivell!
Això era al festival eròtic de Barcelona, que semiclandestí semblava.
I la presentació de ‘Pell de pruna’ que vam a anar a fer? Molt, se’n va parlar.
I de la festa? Ambientada. Els detalls s’han d’imaginar, que açò és un bloc públic i ho poden llegir menors.

I jo ara anava a gitar-me, però he arribat a casa i m’he desvetlat, per això he pensat de comentar-ho, ni que siga per damunt damunt.

No.
No té res a veure amb l’ambient que m’espera la setmana que ve a Barcelona. No és cap assaig ni cap entrenament. Simplement és una cita pendent entre tres persones, i com que n’hi ha dues d’un sexe i una de l’altre, en un atac d’imaginació ho vam batejar així.
A tot açò, està encara per confirmar, i jo de moment no he pensat quin lloc idíl·lic ens ha d’acollir, perquè es veu que això de triar on anirem a parar és cosa meua. Es parla que serà aquest dissabte?

Més concretament, sabia que podia passar. I hui ha sigut el dia.

Tinc el mal costum de deixar-me caure una miqueta arrere mentre obric la porta del cotxe, cosa que en principi facilita l’operació. El que ha passat és que se m’ha escapat la maneta de la porta i m’he quedat sense punts suficients de fixació vertical: Newton no s’ha encantat i i la precipitació a terra de tos ha sigut inevitable.
En els casos de bacs en condicions normals el temps sembla que es
relativitze, i les dècimes de segon que dura la caiguda donen prou de
si com per a plantejar la millor tàctica de cara a l’aterratge. En
aquest cas, vist que hi havia molt d’ample al meu voltant, sense cap
obstacle que afegira perillositat als esdeveniments, m’he deixat caure
sense provar cap estil cinematogràfic, d’esquena, amb poca dignitat
però amb més garanties.
El meu sentit del ridícul està prou esmolat
(massa i tot, diria), per això he iniciat ràpidament les maniobres de
reincorporació, sota la mirada d’un conductor que s’ha interessat pel
meu estat. Una vegada recuperada la verticalitat m’ha tornat a peguntar
si estava bé, i davant la meua afirmació insistent ha seguit el seu
camí.

I a tot açò, la finestra continua muda.

El 1993, fa ara 15 anys, des del Col·lectiu l’Olla ens vam embarcar en una aventura ambiciosa, la mampresa més descarada que havíem projectat fins llavors, ben atrevida si miràvem els mitjans que teníem a l’abast. Havíem pensat que calia fer alguna cosa en record i homenatge a Joan Fuster, que havia mort el 1992, però les idees es van anar amuntegant i el projecte prengué dimensions serioses perquè quan ens posàvem no anàvem amb miquetes.

Durant tres dissabtes teníem una exposició de lllibres de Joan Fuster a la planta baixa de l’Escola Musical, on es feren els tres primers actes de l’homenatge. El dissabte 13 de març, el catedràtic de filologia catalana Antoni Ferrando, presentat per Magdalena Mompó, parlà sobre ‘Joan Fuster i la recuperació lingüítica’. El dia 20, Vicent Ventura, periodista i amic personal de Fuster, en parlà com a persona i intel·lectual, presentat pel poeta David Mira.
L’altre dissabte, 27, la cosa començà a unflar-se, amb la taula redona a què vam convidar a Josep Ll. Carod-Rovira, Josep Guia, Pere Mayor, Mateu Morro, Vicent Soler i Enric Tàrrega. Només Mateu Morro, de Mallorca, va fallar a la cita (absència justificada prèviament), i Enric Capilla va substituir Pere Mayor. La taula la moderà Francesc Mompó.

(Àudio: Ovidi Montllor diu Joan Fuster)

El tro final, el 3 d’abril, el començaren Toni Mollà i Rosa Serrano, autor i editora del llibre sobre Fuster ‘Converses inacabades’. A continuació Ovidi Montllor recità poemes de Fuster, i a la segona part la banda de música de l’Olleria interpretà Verges 50 i Campanades a Morts, de Lluís Llach. Paco Muñoz posà la veu en aquesta segona peça. Teníem previst que Enric Valor tancara l’acte, però la salut li ho impedí. Tot aquest numerot tenia a Vicent Martí com a mestre de cerimònies, posat de frac.

No va resultar fàcil posar en solfa tot el programa: lligar tanta gent en quatre caps de setmana consecutius o aconseguir les partitures i adaptar-les a la banda, per exemple, ens feren anar de cap. Però les coses senzilles no tenen mèrit.
De tot allò han quedat records impagables, amistats i coneixences duradores, i anècdotes per contar en reunions i trobades diverses: el primer a participar dels actes, Antoni Ferrando, va arribar afònic a la conferència, que va haver de llegir la presentadora; la secretària de Pujol va telefonar al bar on féiem els sopars per disculpar que el president no acudiria a l’acte de cloenda; o que Llach va telefonar a mig poble perquè a la guia hi ha molts Albinyana i no em trobava… Llach estava convidat a fer de públic el dia del concert, però fins a la vespra no ens va avisar que vindria.

Hui hem tingut dinar famlliar, amb una altra famíla que també celebrava onomàstica. Hem anat a la platja de Tavernes, a la mar que diuen allà, on viuen aquells amb els que hem compartit la taula. Com que hem arribat prompte, he aprofitat per anar a recórrer els caminals pels que vaig bambar moltes voltes els caps de setmana estiuencs que passava en un apartament de la platja. He anat recordant els racons i revolts, els horts i els marenys que queden, perquè n’hi ha que s’han convertit en carrers i blocs d’apartaments. He arribat fins al Xúquer, a Cullera, i m’ha vingut al cap una anècdota que explicava l’altre dia i que forma part d’una de les aventures més desditxades de les meues escapades.
Va ser fa anys, molts anys, pels anys 80 del segle passat…

Una amistat femenina em va avisar que venia a fer-me una visita. Ho havíem comentat en alguna ocasió, però no esperava que fóra tant de pressa i correra. Aquella nit agafava el tren a Madrid i l’endemà a primera hora arribaria a Xàtiva. A primera hora entrava jo a l’estació i ella ja m’esperava asseguda en un banc. Vam pujar al cotxe i vam fer via cap a la Marina: ella volia vore mar.
El primer senyal que les coses podrien anar tortes fou quan vaig dir de parar a esmorzar i va dir-me que tenia la boca malament, coses dels queixals. País avall vam arribar fins a Altea. Llavors m’havia semblat una bona idea dur-la a un lloc més o menys turístic: jo encara no coneixia massa coses i Altea no era de les pitjors. A mitjan agost, trobar una habitació disponible va ser una odissea impracticable, i només vaig aconseguir cansar-me com un burro pegant bacs amunt i avall i suar. Suar molt, perquè feia una calor i un sol que badava les pedres.
Davant del fracàs hosteler, vam tornar a agafar el cotxe i fer via cap al nord, amb algun altre intent sense èxit. En algun poble que ara no recorde vaig vore un poliesportiu amb bar, cosa que em va recordar la set que m’ofegava. Vaig proposar de parar a beure alguna cosa i banyar-se a la piscina, o a l’inrevés, però en baixar del cotxe ella es va fer una rascada amb la porta al braç, al lloc on tenia una cremada que s’havia fet la vespra. No va voler banyar-se, però jo no vaig deixar escapar l’oportunitat de referescar-me, que estava més que suat, xopat: passaet de suor. No duia banyador, però els calçotets feien bon paper. Després del bany una bona cerveseta em retornava a la vida.
Xarrava amb el cambrer a la barra del bar del poliesportiu mentre ella havia anat al lavabo. M’havia acabat la cervesa i seguíem xarrant i ella no tornava. La segona cervesa també era fresca, però i ella? Al final va aparéixer, alterada: s’havia quedat tancada, no podia obrir la porta del lavabo i ningú no la sentia…
Més al nord vam trobar a l’altura de Teulada un hostal de carretera. Es feia hora de dinar i com que tenia una habitació ens la vam quedar. Només en recorde la finestra, gran, que mirava descaradament al mar, la qual cosa la va acabar convertint en protagonista.
A Teulada vam localitzar un súper on compràrem avituallament, l’avio per passar un parell de dies, i vam tornar a l’habitació a dinar. A la vesprada visitàrem quatre coses del poble i topàrem amb un matirmoni major. L’home espentava la cadira de rodes on anava la dona, amb qui no sé ara per quin motiu vaig acabar parlant i mirant de pujar-li l’ànim, que tenia per terra. El sopar també el férem a l’habitació. Xarràvem agradablement a la nit acompanyats d’unes copes, en un pub gens estrident. Ens explicàvem històries amb importància o no, però estàvem a gust, fins que se’n va anar la llum. Tot ens eixia malament! Vam esperar una bona estona, però no tornava la il·luminació, així que vam decidir anar-nos-en a l’hostal i l’endemà ja voríem les coses d’una altra manera amb la llum del dia.
La llum del dia no es va fer esperar, ja que ens havia sigut completament impossible baixar la persiana de la finestra de l’habitació, de manera que només començar a eixir el sol ja el teníem allà dins. Potser un altre dia li hauríem pogut trobar un puntet romàntic, però aquell dia no estàvem per romanços, volíem dormir i tanta llum no ajudava gens. Matinet, doncs, vam alçar el campament i vam abandonar l’hostal a vore si trobàvem alguna cosa millor.
Semblava que la cosa no podia anar a pitjor. Vam passar el matí a Moraira, vam acabar dinant dins del cotxe, i vam creure convenient anar cap a territoris coneguts. Ella tenia una amiga que l’endemà havia d’anar a Cullera, a un apartament de la família, i potser això ens podia anar millor. Dit i fet, vam arribar a Cullera, li vaig ensenyar el santuari d’allà dalt, i vaig tindre la pensamentada d’anar a berenar al riu. Al riu hi havia uns pocs pescadors, algunes barques, i tots els mosquits del món: ni una, n’encertava.
I encara no s’havia acabat tot. Ella va telefonar a l’amiga per confirmar que venia l’endemà, i l’amiga no podia vindre perquè sa mare era a urgències. Això va ser definitiu: me’n torne a casa, va dir, i no vaig ser capaç de fer-la canviar d’idea.
A la nit vam sopar en un baret al costat d’on tenia l’eixida l’autobús que anava cap a Madrid aquella mateixa matinada. Sobre la una va pujar a l’autobús i se’n va anar, i llavors vaig començar una segona aventura, ara en solitari, però amb un resultat similiar.

Anit vaig decidir ‘resetejar-me’. Vaig sopar havent tornat de la piscina i em vaig estomacar al silló sense cap intenció més que no fer res. Únicament vaig mirar el correu electrònic per si hi havia alguna cosa important. Per sort no hi havia res destacable i em vaig dedicar al ‘dolce far niente’. Encefalograma pla. Descans neuronal.
Hui la cosa informàtica ha sigut més tècnica. No sé encara ben bé com, però han desaparegut unes coses que es veu que tenen els ordinadors que permeten vore els vídeos. He fet memòria d’una cosa que em va passar fa temps, més o menys igual, i he trobat el forat on s’amaguen eixes cosetes. Ara ja ho he solucionat. Que dure.

Monsieur Michel Cancian era un home que va nàixer i morir a Limós, a la regió d’Aude. No sé res de la vida d’aquest bon home, traspassat als 65 anys d’edat, i de la seua mort només sé que fou el 2 de setembre. El soterrar s’efectuà dilluns 3 d’aquest mes, el dia que jo vaig arribar a aquella ciutat disposat a no fer res de trellat.
Explique tot açò del senyor Cancian perquè el primer que vaig fer en aplegar a Limós i descarregar l’equipatge va ser anar a dinar al bar de la plaça de la República que m’acollí l’any passat amb un puntet de màgia. Malhauradament, els propietaris del bar havien canviat, i el puntet de màgia havia desaparegut. Per complet. Amb tot, vaig seure a dinar en una de les taules col·locades sota la porxada magnífica i descuidada de la plaça, pràcticament ja davant del local del negoci contigu al bar, negoci sobre la porta i cristal·lera del qual es llig: POMPES FUNEBRES. He d’admetre que la primera volta que vaig acudir al bar en qüestió l’any passat va ser precisament per la curiositat que em feia sopar davant d’aquest mostrari de flors i recordatoris.
(Segueix)

El cas és que allà em trobava jo, assegut davant d’un plat de cassoulet exagerat i al costat d’una taula estreta coberta amb un tapet blau fosc. Si estirava el braç quasi arribava a tocar el llibre de condolències que, damunt de la taula fúnebre,
recollia missatges de condol. És en aquella mena d’altaret on es podia llegir el nom del finat, i on deia que a les 16 h es faria la missa de difunts a l’església que, si alçava el cap i mirava al front, veia ben a prop.
Mentre dinava, van arribar algunes persones a deixar constància escrita del seu pesar en el llibre en qüestió. També van obrir les portes del negoci de difunts, i van traure a fora un mostrador amb diversos motius funeraris. Els productes exposats es trobaven en oferta: llàstima no conéixer al mort per poder aprofitar la rebaixa de preus.

Pocs deuen ser els que no han contat, fins i tot més voltes que no calia, aquella anècdota viscuda en primera persona en algun viatge a Madrid, quan en algun bar has demanat un café i t’han servit una mena de tallat empeltat de café amb llet. La gràcia de l’anècdota és recordar que allà, al café li diuen ‘café solo’, i al ‘café’ li posen un esguit de llet.
Cada vegada més, pels bars i restaurants propers, quan demanes un café et pregunten: ‘a soles?’. Instintivament (i certament) pense: ‘si només en vull un, per què n’he de demanar més?’. Però passada la sorpresa, recorde l’anècdota famosa i caic en el detall: pregunten si vull el café amb algun aditament. Doncs no. Si vull que el café duga companyia, ja demanaré un tallat, un café amb llet, un café tocat… Però un café és un café, no un café ‘a soles’. Invasió subtil.

Tinc quimera que sí. El sopar-festa d’anit, continuació de l’afterawers de la Intercomarcal Cabotista de l’abril passat, va ser tot un èxit en l’execució precisa de la improvisació més riallera. Una caterva de cançons per a un públic (els que ho sabíem i els afegits) entregat i admirat. Els artistes impagables, i els ‘aplaudidors’ en el seu lloc d’animar-los.
Aquest matí, el senyor amo de la ca les Senyoretes (amb el permís d’Assumpció, ama autèntica i fefaent de la cosa), encara estava que no se’n podia avindre del nivell artístic del cantant de malnom d’estri per escriure. M’ho comentava abans de l’hora de dinar, que ens hem alçat tard. Jo, per fi, vaig fer nit en la ‘meua’ habitació. Finalment l’he estrenada!!
Amb Paco Muñoz no he parlat, però crec que ell i Pepa també se’n van anar cap a casa ben contents i pagats.
I tot això, el dia que el Nàstic va pujar a primera divisió. Queda, doncs, inaugurada la penya del Nàstic de la Vall d’Albaida (i crec que també de la Safor).

Més detalls: Pentecosta a Otos Adrià de Banyeres
Més coses: Crònica d’un sopar (esperat) des de feia alguns dies… Àngel de Benicolet

Una de les coses que recorde amb més simpatia de les meues
visites a la UCE de Prada del Conflent són les paròdies que Miquel (el de la
Llibreria Catalana de Perpinyà) feia de tots nosaltres mateixos. Per exemple del
ritual, a mesura que s’acostava el final de la universitat, d’intercanviar
telèfons i adreces postals. Postals, perquè d’adreces electròniques llavors (i
això no fa tants anys) no en tenia pràcticament ningú, llevat és clar del Partal que
intentava explicar-me inútilment què
collons era això d’internet. No hi havia manera de fer-m’ho entendre: el meu
cabet no presta per a tant. Ja li deia jo que si no ho veia no podia fer-me’n a
la idea.
Un altre dels rituals que es repetia, i que Miquel parodiava
amb una gràcia que desconjuntava, era el moment en què persones provinents
de llocs distants entre si descobrien que tenien en comú alguna paraula o
expressió que creien només local. `Això també es diu en el meu poble!’,
afirmava algú dels dos, i la deducció immediata, exagerada en la broma de
Miquel, era: `som una nació!’.
Ja sabem que sí, que som una nació, però que la gent no ho
sap. És una manera de dir. Podem discutir si el personal ho sap però no li
agrada, o si no és conscient de quin és el seu país, i si no n’és conscient, de
per què passa això… El cas és que ara vull afegir una qüestió més a favor del
fet que els Països Catalans són una nació (el verb en plural ja juga en
contra): el Principat de Catalunya i el País Valencià es necessiten i es
complementen ineludiblement, deixant a banda qüestions històriques i/o
econòmiques. Ara com ara, el País Valencià, sense el Principat, no tindria raó
de ser, atés que el necessita per a tirar-li les culpes de quasi totes les
coses dolentes que ens passen, encara que siguen culpa nostra. O també, des
dels sectors `incombustibles’ del nacionalisme, per a mirar-lo embadalits com
Quasimodo a Esmeralda. Per la seua banda, els principatins tenen falta del País
Valencià per poder sentir-se superiors (als valencianets, pobres!), i també per
poder dissimular les seues vergonyes: que la costa està massificada i hi ha
sobredosi de camps de golf? Mireu el País Valencià i no us queixeu!
De matisos i excepcions n’hi pot haver tants com voldreu,
però trobe que per regla general es donen aquests extrems. Bromes a banda, és necessari
i urgent que es trenquen els excessius tòpics sobre els `valencianets’ i la
ignorància que existeixen al Principat sobre el territori valencià (i això els
d’Espai País Valencià ja ho estan treballant), però també cal que superem el
nostre complex d’inferioritat i que desmitifiquem el `paradís català’ a què
molts valencians voldrien (voldríem?) ascendir amb fe sincera.

Si cal, ja podeu començar a fer harca.

Abans de guardar la carpeta on havia trobat aqueixa mena d’acta del congrés d’insensats (on es va fundar l’ONG Insensés et Insensées sans Frontières’), l’he regirada un poc i m’ha aparegut la carta per al Maset de les festes de 1995. La copie a continuació, que porte uns dies espés a l’hora de redactar i això de copiar és fàcil.

De bell nou hem travessat el temps que el vell bell sol ens abassega i ens fa cercar el delit del suau oreig que permet d’alenar.

Tot s’acaba.

Ara, guaitem endavant, i talment un nàufrag, perduts fusta i bagatge, troba conhort en esguardar una illa, així nosaltres, orats e folls descobrim aquell humil recer que ens ha d’alleugerir de la malastrugança.

Hi guarirem les nafres de les pregones desfetes, reposarem de les feixugues càrregues, i, aidats de màgics beuratges, gaudirem de l’amable aixopluc del MASET DE L’OLLA.

Heus ací el desfici del ponent.

——————————————————-

PROGRAMA APROXIMATIU

Ho direm una volta i no cal repetir-ho: tothom està convidat.

-19 d’agost: sopar de baix braç.
-Del 26 d’agost al 5 de setembre: Cada nit, sopaqr i gresca.
-31 d’agost: sopar comarcal de la Comissió Tirant lo Blanc i de tot lo món que vinga.

-1 de setembre: sopar de dolçainers, amb carn i embotit. Recordeu que és estrictament necessari haver-s’hi apuntat abans del dia 30.
-5 de setembre: fi de festa que inclou la destrossa de la vidriolla i el càlcul del primer balanç econòmic.