L’anècdota
Les imatges que l’altre dia es van poder vore per Canal 9, en què algú aprofita una emissió en directe per a mostrar un cartell crític amb el president de la Generalitat, no passarien de ser una anècdota en qualsevol país adultament democràtic. No només perquè en altres llocs possiblement no s’hauria impedit que el cartell apareguera en pantalla, sinó especialment perquè no caldria haver de recórrer a la guerrilla televisiva per a existir en una televisió que sobre el paper és de tots.
No és la primera vegada que passa, com quan en una connexió van aparéixer cartells amb el lema ‘Volem TV3’. Que les veus discordants i crítiques amb el govern hagen d’eixir de la clandestinitat informativa en els mitjans públics d’aquesta manera és un símptoma de la poca consciència demòcrata de l’executiu de Camps, entestat a ofegar la més mínima dissidència.
Els noticiaris de la casa són una exaltació constant del líder, de la seua persona cada vegada menys terrenal, i els programes de ‘debat polític’ es converteixen en un butlletí coral del partit que detenta i, sobretot, ostenta el poder amb vanitat i voluptuositat, amb l’arrogància dels insensats o dels insensibles que creuen en la salvació per la genuflexió clerical.
Cada dia es fa més curta la distància entre la televisió de la dictadura i la TVV: posem que en aquesta hi ha el color i el valencià agònic i torturat. Tret d’això, cada volta s’assemblen més, i els dos Fransiscos també. El pitjor de tot, però, és que cada volta em recorda més aquella obra de teatre de Camus que vaig llegir de jovenet sobre Calígula. Esperem que ningú no regale un cavall al Molt Honorable.
Cordialment… fins demà.