tempus fugit

Era aquell vell teatre d’un poble de Castella convertit en l’espai de l’emergent cinematografia.

Era, aquella humil façana neoclàssica, sostenint el rètol guerxo damunt d’una gran doble porta de fusta deixada d’una mà restauradora i un gran panel “de quita i pon”, exhibint els quadres sempre mirats i remirats, que publicitaven les pel·lícules que prest podrien contemplar-se.

Era el carrer fent d’avantsala d’una d’aquelles sessions aptes per a tots els públics per la qual cosa s’entenia la cua protagonitzada per només canalla i jovent.

Era aquell sempre volta poble motoritzat damunt la Vespa que no perdia ocasió de presumir dominar-la a fi i efecte de ser mirat i, si s’esqueia, perquè no, de mirar si encertava estar dins l’objectiu de la càmera.

És l’enigma 22, de les fotos antigues, elucubrar sobre el lloc, els objectes o les persones que un dia motivaren fer anar la KODAK RETINETTE IA.