Tombant pel Mascançà

Tota la tarda (bé, des de l’hora de
dinar, en que m’ho han dit) que li dono tombs.

Pensant-hi, m’ha vingut al cap la
imatge que acompanya aquestes ratlles.

Havíem anat a cobrir una informació a
l’Estany, no recordo ben be que era, tot i que, evidentment,
relacionada amb cavalls.

La Noemí va ser la primera a pujar,
amb ànims i ganes, amb caràcter i la rialla a la cara. I la
bonhomia al cor, que no es veu a la foto, però hi era.

Aquells dies semblava que la situació
s’afilerava bé,… malauradament no ha estat així.

Bona passejada Noemí.