Es llevà ben d’hora per escriure l’article. Ja estava bé de fer-los, als articles, a l’atropellada i a qualsevol lloc. El tema de la peatonització de certs carrers valia l’esforç d’esmerçar-hi sentit i prou del comú. A més, al que havia de fer l’hi havia sol·licitat personalment el director del diari i no podia respondre
Sota l’arc –del cel, no de triomf-, atupat i tot vull fer pactes de ca amb aquests clapits continguts que disculpar volen la merda que els envolta. Muntanyes de detritus orgànic que pengen cortines de plom a l’aire que fa de cimbell a la memòria. Ni que sigui per fer-me avorrir dels cans. Pujaré a
Parlem del que no sabem sense dissimular, per ventura així l’empegueïment podrà fer un téntol. És així que escolt la meva pròpia veu, agotzonat rere la paret seca que tot m’ho empara. I m’amenaça. I em desafia. I em condemna. Renega de mi. I se’n va. I retorna el cavall de cartró esbudellat i la
… i vas, i obris qualsevol llibre dels que estimes, dels que t’has tatuat al sentiment; o et dónes a qualsevol música, a una de tantes cançons que t’escambuixen la supèrbia i tot tu queda reduït a una esquerda. I et demanes si encara hi ha paraules per les quals val la pena comprometre un
M’he aixecat més tard del que volia i segurament per això tot anirà de folondres, avui; a rodolons. La cussa ja no podia més i m’he hagut d’afanyar. Per tal de recuperar una embosta de temps he volgut canviar la ruta acostumada per fer-la més curta i no hi ha hagut manera: s’hi ha renegat,
Els ulls no menten mai, però sí la mirada, que és bona fetillera. La paraula pot ser sorda, però no pot ser cega l’escriptura.
Saludau el sol, madona, encara que l’astre no tregui cara ni deixi escapar cap rojor que el delati. Mentrestant, deixau-me escoltar atentament allò que diu –sense aixecar la veu- el raor de Buñuel en tallar l’ull de Simone Mareuil. El sentiu, vós? Sentiu aquesta veu enamoradissa, que llisca com el plaer i fendeix com la
On és la bassetja que pot reduir el buldòzer? L’harmonia dels raonaments i el sentir de la ment tornassolada són desdiapasonats per la ronquera eixordidora del giny destructor, que devora llentiscle i defeca formigó. La raó, així, és tallada de rel per raons de cobdícia, per ordre de la dictadura de la lletjor total. I,
Instal·lats en els confins de la paraula és possible accelerar la fusió del bes, l’única energia capaç de pacificar l’alè o d’inquietar l’ensopiment de les hores.
Es precipita el capvespre en veure l’anyell tacat de sang. Dels xaragalls ragen els alarits de la intifada. Les fulles dels plataners que ahir ennoblien la pluja, avui, amb l’aigua passada, engruten les avingudes i ofenen els escombriaires. L’illa perd un braç de mar i un oasi amb garrovers, i res no es mou, ningú
només en neixen pregàries de claudicacions i silicis. I no estam per retre l’einam del tros que ens dóna el pa i l’honra, és clar. De les abadies han d’arribar els cronistes, els cants de glòria i els alarits per anar nets i cara alta per sota els arcs de triomf que ens esperen allà
Dels desposseïts, tothom en fa estels. Bé ho saben els licantrops quan udolen a la lluna i als devots a les pel·lícules de por. És clar: feim d’extres de films de sèrie B, que sempre acaben com cal: amb el bo ben pentinat i besant la dona bleda amb els llavis closos. Així, no ha
Cap paraula no li quedava per afrontar amb garanties la derrota. Què en diuen d’això, els falziots?, es demana amb les mans balbes. Recorda que varen ser els darrers que veieren la seva veu córrer el xoquí rere les rates. Retornà feta un Llàtzer, la veu, sense cap ferida greu ni infectada però sense grapa,
Hom plora la derrota de la veu estès a la rosseguera que serveix de catifa als sediments del fracàs. El silenci del bosc aclapara, com ho fa el vol mercenari dels papamosques i l’aire que prenen els durbecs per poder trencar els ous de serps i ases. I esborrona l’absència de guants de boxa per
Ajagut i desvetllat al llit quan encara havien de tocar les quatre del matí recordava el pedacer de la seva infantesa. Li deien així, al poble, tot i que cridàs pels quatre cantons: “Aram, giny, coure, ferro vell, tot es compra!”. El recordava fosc de pell i gras, amb ulleres fumades i bigotet. No ho