Agusa tots els sentits i esmola les ungles, marrec, que la vida res no regala i els rapinyaires trinxen el repòs. Fes camí per conèixer, per encuriosir el saber, però mai no defugis els somnis per molt que no en marquin, de camí, car no es volen perdre cap detall del món i de tot
Avancen les ombres lliurades dels cossos. Les ungles rapinyen pells imaginades. La veu infecunda escup a les pedres. Les passes no dansen ni els gemecs declamen. Sens camins ni solcs exulta la terra, s’estronquen les fonts, la sang es constel·la. Res no fa possible el retorn als ulls primers que triaren la llum de la
Sentir-te l’alè sense distància el frec de vidres a la pell d’aigua i el bes d’uns llavis que volen ser obradors de set i teorema. Tastar la suor de les paraules que negligim, els tactes que fugen per no voler ser mans de titella, el silenci fosc de la mirera. Trencar el mirall que res
Avui fa trenta anys que se n’anà en Guillem Cabrer: Bé sé jo que la vida és del qui riu; / Mart i Venus disputen la valia / per conèixer la carn de viu en viu / i fer llepar la sort de cada dia. En recordança, dotze versos de collita pròpia. A LES VORERES
Escriu l’himne, no cal que sigui breu, que a l’abast hi tindrem còdols per seduir les mans i els mots. Ha de ser declamat, trencada la veu, humit murmuri càlid com les llambordes indomables. Un himne llarg que ho digui tot, que posi punys a la memòria que no es detingui ni reculi, que trenqui
amb les mans en conca com si volgués menjar terra pren l’instant més observador i sobre ell hi constitueix el temple del temps amb call la seu permanent de la pell estremida que viu de mots i saliva de la sang besada que desconeix el tedi de la memòria del delit que escarneix l’odi
Les capses de llauna ja no poden contenir l’ànsia dels records ni la força dels somnis que volen ser com les absències amb ales o papallones contra l’oblit. Els carrerons escupen la sang dels amants acovardits al temps que els ocells de la memòria entren com el sol en les venes dels qui no consenten
Sobren hores o falten estímuls. I no es tracta de mandra o de poca feineria, més tost d’una anèmia d’esperit que et fa arrossegar els morros de l’excitació pels cantons de l’ànima derrotada. Estàs a punt per emprendre qualsevol aventura però et falta el tret de sortida, el coet que esperona, la clatellada que et
Humilment es proclamava cercador infatigable de detalls com ara el so inconfusible dels cors esvalotats, la joia incombustible que encomana la pluja o el rastre discret però perceptible dels mons que desconeixen el temps i les olors. Sense abandonar mai la cautela advertia que si existeixen els anys llum com a mesura de l’eternitat era
Si no ens posam a disposició de la vida i no deixam de matar la terra i d’ofegar l’aigua i la mar el futur tindrà tendència a mirar de cua d’ull, a parlar en una llengua desconeguda i a malfiar-se de les preguntes dels desconeguts. Que la por no suri sobre el cafè ni la
Voler ser l’observador dels detalls, qui fa possible que les precisions, que els punts candents de cada instant, quedin adherits per sempre a les membranes que contenen la memòria. Concentrar tota la potència de l’ésser en el subratllat d’un llibre, en la piga a frec de llavi que treballa intensament la seva discreció, en el
El llimoner m’esguarda com la inquietud l’aire mentre els cabots reneguen dels déus cecs en cel d’ira. Una veu entre el fang que acaba de formar-se canta entre dents, distreta, com si li fes recança: Entre els morts i els mots tan sols una lletra que marca la llum última abans de la foscor.
Estès en el catre on no li costa res imaginar-se que és el germà petit de Gregor Samsa, un escarabat amb matèria grisa, traça mil rutes per trobar la metzina que ens lliga, inalterables, a la vida, o una altra pell per estrenar calfreds i noves vies de contacte amb el que ara és imperceptible.
Convertits en florets, els poemes desafien la sobergueria i l’ensopiment de qui divaga i llegeix de reüll, molt de pressa. Els versos traüllen indomables per les estepes de les idees amb la incorrecció per bandera, ara camarlencs llavors drapaires, per deixar el paper i ser memòria.
Assegut en terra, mirant la finestra de la cambra on calla i veu el que mai no dirà que veu, s’afanya per apropar-se com més millor al que no es diu per por, a allò que no es manifesta per excessiva prudència, a les ombres del desitjos que no s’atreveixen a alçar la veu, a