marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

21 d'abril de 2020
0 comentaris

EL SUC DE LA PELL VENÇUDA

Assegut en terra, mirant la finestra de la cambra on calla i veu el que mai no dirà que veu, s’afanya per apropar-se com més millor al que no es diu per por, a allò que no es manifesta per excessiva prudència, a les ombres del desitjos que no s’atreveixen a alçar la veu, a la constitució lenta d’un crit errant. I és la finestra que li sembla inaccessible, que no pot ser més blava; és la llum que delegen els seus ulls que li demana que s’apropi, sense espantar-los, als  ocells que neixen de les llengües dels xais que no perden el temps pensant en el seu sacrifici,  als llibres poc treballats que brosten dels arbres i a les paraules dites sense voler que engendren els roures. Assegut en terra pensa en el dia que va escriure a la paret més vella de la vila que “tenir-te a tu és tenir el món” i en la resposta que hi deixà ningú sap qui i que li volia recordar que “la bellesa de la falsedat, lluny d’embogir l’home, el purifica i el fa més gran”. I torna ser la llum presa de la finestra cada cop més enlairada, més lluny de les seves mans, que li recomana davallar als cups de la tendresa més freturosa per treure tot el suc a la pell vençuda.

SEDIMENTACIÓ
10.07.2011 | 6.42

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.