LA SOLITUD DELS INSECTES
28 de gener de 2021
0 comentaris
prop de l’enginy que traça somriures la solitud dels llavis i dels insectes vora la pàgina que omple de guspires els ulls que callen el cop de llum a la galta
prop de l’enginy que traça somriures la solitud dels llavis i dels insectes vora la pàgina que omple de guspires els ulls que callen el cop de llum a la galta
La pluja, en tot cas, reblaneix el mal, no l’arrossega cap a la forca, ni troba temps per afegir al banyat de la fragilitat extrema i esgotadora. Plou sobre els taüts i ningú no els plany, en canvi tothom procura no badar els ulls a l’aigua perquè no penetri en la sang cansada ni cridi
l’arena que crida la neu el peix delejant arrels els dits que s’alliberen i aquesta olor de carn perduda que entabana l’ou del mar empaitant la llum les glans pasturant porcs els ventres irredimibles i aquesta olor de sofre insuportable el cant que no s’alça l’au que renega del vol l’infant que sermoneja i aquesta
Cap lletra. Cap riu que rigui ni digui que l’aigua fa paret i acotxa. Cap sòl de vent ni estel per tapament. Cap paraula per penjar al paladar de la papallona que fa estremir la vida. Cap lletra ni llengua confitada, ni fixador per a les cerres de la bogeria.
A voltes creu que té els pensaments inacabats, incapaços de fer seure res amb el pes imprescindible per no ser borrissol etern a mercè de l’aire, borra que escapa a la determinació de la granera, teranyina morta. I en veure que s’encanta amb la solitud del bolígraf deixat damunt la cadira baixa o en el
No imputis al temps que calla no voler veure el que condensen els objectes que queden sense importar-los que els ignorem, els estiraments de la vida més que manifesta de l’herba, mala per segons qui, que aprofita el dit prim de terra d’una escletxa per ser ella en plenitud tot i saber que aquest goig
I de cop t’adones del que passa desapercebut, d’allò que no destries, del que s’infiltra en el teu temps i en el teu espai com si fos un element intrús, un agent espia. I que són aquests observadors camuflats, mimetitzats en la teva forest, els que t’empenyen a afaiçonar els desitjos que has aquietat a
La llum s’abalcona sobre els camps ressecs de la solitud i el silenci poua fons en la fredor de la certesa. L’existència lluita per ser matèria, per imposar-se a la indiferència de la realitat que raja tedi.
Trenca la nit la pell melicotonada que ha estat foragitada de tots els paradisos. Llueix llavis d’aritja que besen amb tanta intensitat el primer crit del nadó com la ranera de qui es lliura a la fi. Llavis aritjosos de silenci que no callen davant la malcaradura de les ombres que obren esquerdes a la
Sempre veurem el que el sol determini. Fa entrar la llum on sigui per deixar en evidència els racons i els angles rectes, comportant-se com si fos mar quieta i calma que vol ser mirada. I no compta amb el vent per engendrar els roquissars ni fer volar els dies.
Quan l’adotzenament i els comunicats de guerra glaçada amenacen de fer callar la claror i l’ardència de la paraula que desfà totes les traves; quan per una futilesa s’engalaverna el mecanisme que propicia el flux dels raonaments que més trepanen a la recerca de l’ull de totes les fonts; quan els dispositius d’autodefensa es ressenten
No són hores de pensar que només al Carib trobarem la llum que ens cal per esporgar-nos la pensa pansida. No són hores de demanar al veí si pensa que és revolucionària la tendresa, que la misantropia teva fa el ple en tocar l’horabaixa. No són hores de llegir més encara, que has passat el
Clou els ulls amb la calma necessària per entendre que se’n va a la constitució del silenci que reforça la veu. I en ser allà espera pacient que algú li escrigui el conte per a vells que somnia les nits que les mans balbegen
La nit no troba la flama que la justifiqui i s’encanta amb l’escriptura boja de qui espera protocol·làriament l’arribada de la Dama
Vencerà el vent, com sempre: no hi ha res que el pugui fer callar ni ofendre perquè no es deixa trobar els ulls de còlera. Així també s’imposen els naufragis als nautes. Resistiran les soques més joves i l’aigua, que no té himne però que de la insipidesa i el silenci en fa domini. Quan