marginàlies

Trenca la nit la pell
melicotonada
que ha estat foragitada
de tots els paradisos.
Llueix llavis d’aritja
que besen
amb tanta intensitat
el primer crit del nadó
com la ranera de qui es lliura a la fi.
Llavis aritjosos de silenci
que no callen
davant la malcaradura
de les ombres
que obren esquerdes
a la quietud en queda.