La mentalitat col·lectiva hegemònica a Catalunya d’ençà mig segle és la derivada del progressisme abstracte i banal d’arrels totalitàries que campa majoritàriament entre els sectors -aparentment- més il·lustrats del país. Aqueixa, diguem-ne cultura política ha impedit el protagonisme d’un veritable pensament català nacionalment autocentrat que s’ha trobat a faltar en els anys del simulacre de
Els mitjans nostrats amarats d’antisemitisme i propalestinisme (amb l’excepció parcial del Nacional.cat) prenen per referència les opinions dels jueus que reneguen del seu propi poble i menyspreen les dels que s’hi mantenen fidels, i alhora s’empasen les rodes de molí de la propaganda gihadista (per cert, ara que l’ANP ha clausurat Al Jazeera a Cisjordània,
L’Onze de Seteembre d’enguany es presenta oficialment d’una manera estranya, desnacionalitzada, obviant el conflicte secular de Catalunya per alliberar-se d’Espanya essent substituït per una barreja de wokisme post-nacional que tan agrada a ER i soflames contra l’extrema dreta amanides de palestinisme mític (i estèril) en lloc d’independentisme. Tot plegat és un poti-poti que retrata la
El 30 de gener del 2018 és la data de la fallida reinvestura de Carles Puigdemont després de les eleccions del 21-D, quan ERC s’hi va negar i Junts ho va acatar. D’aleshores ençà tot han sigut reculades, promogudes per Esquerra i consentides per JxCat i la CUP. Amb el gest d’avui del president Puigdemont
La conversió de fet d’ER en una sucursal del PSOE ve de lluny: concretament d’ençà l’aproximació a les tesis reformistes de Pasqual Maragall, que Carod-Rovira el considera un aliat per una estació federal i, en canvi, per Joan Puigcercós és un emmirallament orgànic i estratègic envers el PSC que es tradueix l’any 1997 amb el
Amb la investidura anunciada de Salvador Illa com a president de la Generalitat amb el suport d’ERC tornem a la situació del segon tripartit (2006-2010) quan José Montilla ho va ser amb els vots d’Esquerra després del referèndum autonòmic en el qual uns van votar sí i els altres no. Per tant, no som en
Fa temps que estic allunyat de la línia informativa i editorial de Vilaweb, però m’hi mantinc subscrit només pel fet que des de fa disset anys hi tinc obert el bloc personal d’opinió “Per l’esquerra de la llibertat“. Esporàdicament hi faig un cop d’ull, i malgrat aqueixa distància preventiva, quan hi entro em trobo sovint
Dos fets puntuals, però significatius de les darreres hores: el primer, a la rebuda de Marta Rovira a la Porta dels Països Catalans a Salses no hi havia la bandera del triangle blau i sí l’estelada roja, la bandera vermella, la feminista i la palestina. El segon, a l’actuació dels Minyons de Terrassa avui a
Potser és que Salvador Lleonart i Riera, organitzador i cap dels serveis secrets catalans del rei arxiduc Carles III (1713-14), ha reviscolat en aqueix article publicat el proppassat 30 de maig al Nacional.cat: “Noruega, Irlanda i Espanya han ordit una mena d’alligança per tal de reconèixer plegats l’Estat de Palestina, de moment inexistent. El primer ministre espanyol
El politòleg francès Gilles Kepel qualificava l’aliança anti-occidental denominada Sud Global com una impostura ideològica i una aberració geopolítica. Indiferents a aqueixa constatació els dirigents del procés simulat, un cop abandonada la causa independentista, s’abracen a tota mena de follies i impostures per encobrir la desorientació i el desgavell en el qual han submergit el
Avui Pedro Sánchez ha oficialitzat el reconeixement de l’estat de Palestina per part del Regne d’Espanya, continuant la tradició genocida d’estat, al·legant fer un pas envers la pau quan sap que és un acte de suport als gihadistes que només cerquen la destrucció d’Israel, al mateix temps que reforça el suport a la Turquia d’Erdogan,
Les eleccions europees del 9 de juny vinent seran un duel entre les dues tendències que pugnen per l’hegemonia de l’integrisme espanyol, PSOE i PP/Vox, essent irrellevant el paper de l’independentisme català, un cop s’ha autodescativat entrant en una espiral de negociacions estèrils amb el govern de Pedro Sánchez que ha neutralitzat la causa catalana
D’entre les valoracions dels resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya de diumenge passat en destaco dues: l’article de Josep-Lluís Carod-Rovira a Nació Digital el proppassat 15, “Quan no ve d’Almansa“, apel·lant a l’autocrítica sobre les causes endògenes del declivi i desorientació dels partits independentistes, i l’anàlisi dels resultats que fa Francesc Abad al
Fa dotze anys vaig escriure un apunt dedicat al procés independentista i les possibles violències que es podien desfermar segons com avancés. Després de les eleccions de diumenge passat és hora d’actualitzar-lo, tenint en compte la conjuntura en la qual amb la liquidació del “procés” els actes de violència derivats del mateix estan disminuint per
Dissortadament, el projecte de la independència no és pas el centre de la campanya electoral en curs, ans al contrari, els partits que l’aparenten voler estan a la defensiva davant la previsible victòria del PSC-PSOE i el restabliment de l’ordre autonòmic liquidant definitivament el denominat “procés”. Les crides de Junts i ER alertant que ve