L’emergència de partits i moviments arreu d’Europa que no encaixen en l’esquema dreta/esquerra i que no tenen una denominació específica (populistes, identitaris, euro-escèptics.. en són algunes de les proposades però que no acaben d’encertar a l’hora de copsar un fenomen multiforme i polidimensional) enceta el debat sobre el contingut de les seves propostes. Les apel·lacions neo-feixistes o extrema dreta que empren els mitjans addictes al progressisme abstracte i banal decadent tampoc s’escauen als moviments en curs arreu d’Europa. El politòleg francès Pierre-André Taguieff s’inclina per qualificar-los com a nacional-poulistes mentre que l’historiador jueu nord-americà Daniel Pipes va publicar el 2 de novembre del 2018 un article al seu bloc on aposta per denominar-los civilitzacionals:
“Dès lors, il est préférable de les appeler « civilisationistes » puisque, profondément frustrés de voir leur mode de vie disparaître, ils se focalisent sur leur priorité culturelle. Ils chérissent la culture traditionnelle européenne et occidentale et veulent la défendre contre les assauts des migrants aidés par la gauche. Le terme civilisationiste possède un autre avantage qui est d’exclure de cette catégorie des partis tels que le parti néonazi grec Aube Dorée, qui détestent la civilisation occidentale. Les partis civilisationistes sont populistes, opposés à l’immigration et à l’islamisation. Populistes signifie qu’ils ont des griefs contre le système et entretiennent une suspicion par rapport aux élites qui ignorent ou dénigrent ces préoccupations. Cette élite, ce sont les 6P : police, politiciens, presse, prêtres, professeurs et procureurs”.
Personalment trobo escaient denominar-los partits civilitzacionals i més quan, a diferència dels partits totalitaris, no posen pas en qüestió el sistema parlamentari, ni la divisió de poders, ni els valors de les societats obertes occidentals.
La realitat, però, és que els propagandistes del progressisme abstracte d’arrels totalitàries insisteixen en bramar sense distinció contra “l’extrema dreta” amb la ignorància, els sectarisme i la mediocritat que els caracteritza, incapaços de reflexionar per què l’esquerra europea ha arribat a la incapacitat i buidor actual. El wokisme, l’islamo-gauchisme, el neofeminisme antisemita, l’antisionisme foll, el palestinisme mític, són contra-valors que només contribueixen a l’autodestrucció d’Occident (del capitalisme, segons els idiotes útils còmplices de tots els totalitarismes). El suport de l’esquerra europea i americana al gihadisme anti-israelià és el senyal de la seva autodestrucció.
La campanya mediàtica persistent contra “l’extrema dreta” menada per personatges nefastos com Edwy Plenel (i amb resultats desastrosos per l’esquerra que diuen defensar) és incapaç d’explicar l’emergència electoral de partits civilitzacionals arreu d’Europa (a Suècia, Holanda, Portugal, Itàlia). Acusar-los de reaccionaris, xenòfobs, racistes, islamòfobs, feixistes és la sola resposta a un procés històric a escala continental que no comprenen.
Al nostre dissortat país, Sílvia Orriols concentra tota l’animadversió que l’estultícia progressista aboca contra una noció que abomina: la concepció de l’alliberament nacional com un projecte interclassista i ideològicament plural que prioritza la supervivència de la identitat catalana per davant de les pretensions particulars dels partits que es diuen independentistes. El binomi independència i socialisme ja no és creïble, però hom persisteix a rebutjar el patriotisme català que no s’autoidentifica d’esquerra, com si ser liberal, conservador, tradicionalista, republicà o simplement demòcrata no fos prou mèrit per contribuir a la causa nacional catalana.
A les eleccions del Parlament del 12 de maig vinent, on l’independentisme serà absent com a proposta política operativa, hi haurà però un partit civilitzacional, Aliança Catalana, sintonitzant amb els moviments d’aqueix caire emergents a països sense estat propi com Còrsega, Flandes o Quebec. La difamació política i mediàtica en contra seva és una crònica anunciada (només cal llegir a Vilaweb les diatribes que li engalten Vicent Partal, Andreu Barnils o Marta Rojals).
Post Scriptum, 18 de març del 2024.
Joan Ramon Resina, excepcionalment, és una veu ponderada a l’hora de tractar el cas Sílvia Orriols des de Vilaweb: “La multa de Sílvia Orriols. Si la dreta dita extrema guanya acceptació entre els joves és perquè a molts el discurs de l’esquerra els sona buit, encarcarat i cínic”. L’espai civilitzacional se’l disputaran a les properes eleccions al Parlament dues formacions: Aliança Catalana i el nou Front Nacional de Catalunya, si és que no arriben a una entesa per formar una única candidatura. Els primers compten amb la projecció mediàtica assolida per Sílvia Orriols i el fet de governar Ripoll, però no percebo estructura de partit a l’alçada del repte. Els segons, semblen més ben organitzats però sense líders de referència.
Post Scriptum, 28 de març del 2024.
Avui, Ramon Sargatal amb coneixement de causa i ironia escriu al Punt: “AC, FNC i el bosc en perill“.
Post Scriptum, 26 d’abril del 2024.
Cal llegir la “Declaració contra el racisme i l’extrema dreta de les candidatures a les eleccions del 12 de maig de 2024”, subscrita per ER, Catalunya en Comú i CUP, dirigit contra Vox i Aliança Catalana per copsar la impostura, el sectarisme i la mediocritat dels signants.
Post Scriptum, 25 de desembre del 2024.
Interessant observació de Nicholas Potter ahir al Jerusalem Post: “Far-right European parties preach solidarity with Israel while practicing antisemitism”. Anti-migration rhetoric may be the visible tip of the ideological iceberg, but below the surface lurk the same old antisemitic beliefs of the past.
Germany’s far-right Alternative für Deutschland (AfD) party is keen to present itself as a dear friend and defender of Israel, and on October 7, 2023, the day of the Hamas-led assault against the Jewish state, it was quick to find comforting words for its supposed ally.
“We condemn the terrorist attacks in the strongest possible terms. Israel and the Jewish people have our full solidarity,” said Petr Bystron, then-foreign policy spokesperson for the party – and a man who Germany’s intelligence services have kept close tabs on due to his connections to right-wing extremists.
In 2020, AfD filed a motion in the Bundestag to “improve the relationship between the EU and Israel.” A year earlier, it had demanded that the anti-Israel Boycott, Divestment, and Sanction movement be banned.
In reality, such statements are little more than a political charade in a party where antisemitism is a feature, not a bug. Leading members of the AfD have trivialized the horrors of Auschwitz, demanded a complete U-turn on Germany’s culture of remembrance, and embraced militant neo-Nazis as supporters, members, and even employees.
Their hollow statements supporting the Jewish state provide a form of plausible deniability, making them more savory, at least to some voters, as they have climbed to an unprecedented 18% in polls ahead of the next election in February, up from 10.4% in 2021.
The AfD is by no means an exception. Across Europe, extremist, far-right parties are eager to frame themselves as allies of Israel. But behind their symbolic phrases and staged solidarity lies a political calculation – one that only serves to support their own anti-Muslim and anti-migration agenda while detoxifying their political image, as even the far Right has realized that open antisemitism nowadays amounts to electoral suicide.
They portray Israel as the last bulwark to prevent the encroaching Islamization of Europe, a bastion of a “Judeo-Christian Occident” that, in reality, never was. But the Jewish state is only useful as long as it can serve racist projections to stigmatize migrants back home.
It is dangerous to confuse this cynical agenda with a genuine political alliance. Anti-migration rhetoric may be the visible tip of the ideological iceberg, but below the surface lurk the same old antisemitic beliefs of the past.
In France, Marine Le Pen has supported Israel in the wake of the Hamas-led attacks as a way to distance her party, National Rally, from its antisemitic past and as a road to power. She famously kicked out her father – Jean-Marie Le Pen – from the party in 2015. He has repeatedly downplayed the Shoah and been prosecuted under Holocaust denial legislation.
She even ditched the party’s previous name, National Front, a toxic brand that had become synonymous with jack-booted right-wing extremists. And a performative stance against antisemitism and in favor of Israel to court France’s Jews has been key to this strategy.
Marine Le Pen’s plan has partly worked, despite continued antisemitic comments from some party members, turning her and National Rally into serious contenders in elections and eating away at the once vast gulf between the French far-right and political acceptability. National Rally and its allies received the largest share of the popular vote in both rounds of the French legislative election this summer, and the party came first nationally in the European elections in June.
Even in Israel, Le Pen has her fans, with Diaspora Affairs Minister Amichai Chikli, who is, paradoxically, also in charge of combating antisemitism, saying she would be “excellent for Israel.”
In Sweden, the far-right Sweden Democrats (SD), currently a de facto part of the ruling coalition, have said they want to be “friends” with Israel and are keen to boast about their pro-Israel voting record in the Swedish and European parliaments. But their solidarity with the Jewish state is also purely instrumental.
The party was founded by neo-Nazis and has called to ban non-medical circumcision and the import of kosher as well as halal meat. In 2022, an SD official was suspended after mocking Anne Frank. The party has also repeatedly attacked the Swedish Committee for Combating Antisemitism, an NGO that has criticized antisemitism within its ranks.
Again, praise has come from Chikli, who visited the Sweden Democrats in January, posing for a photo with its leader and writing on X/Twitter: “We deeply appreciate your support and your passion for our mutual fight for the future of Western civilization.”
And in Romania, after the far-right, pro-Russian Calin Georgescu won 24% of the vote in the first round of elections at the end of November, it was once again Chikli who cozied up to him on a phone call, with Georgescu reportedly promising to move Romania’s embassy to Jerusalem and not to respect the International Criminal Court’s arrest warrant against Prime Minister Benjamin Netanyahu.
Nevertheless, Georgescu has, in the past, praised early 1900s Romanian politician Corneliu Codreanu’s fascist Iron Guard, a violent organization considered by some to be even more antisemitic than Adolf Hitler’s National Socialist German Workers Party (NSDAP aka Nazi) calling them “national heroes.” He has also commended Ion Antonescu, the Romanian dictator who collaborated with the Nazis and was responsible for the murder of thousands of Jews during the Holocaust.
There are countless other examples of far-right parties in Europe who preach solidarity with Israel and practice plain old antisemitism, from Viktor Orbán’s Fidesz in Hungary, which espouses George Soros-themed conspiracy theories, to Spain’s Vox, which fielded a bona fide Holocaust denier as a parliamentary candidate.
Any alliance with these parties amounts to a Faustian pact: short-sighted, misguided, and, ultimately, fatal. It doesn’t take a relationship therapist to see: It’s definitely not a match.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els que es dediquen a penjar etiquetes: “extrema dreta, feixista, nazi,…” a la babalà, solen ser els enyoradissos de la dictadura del proletariat.
Luis Martínez Garate ha tingut l’amabilitat de traduir al castellà aqueix apunt:
17 de marzo de 2024
¿Partidos de extrema derecha o ‘civilizacionales’?
La emergencia de partidos y movimientos en toda Europa que no encajan en el esquema derecha/izquierda y que no tienen una denominación específica (populistas, identitarios, euro-escépticos.. son algunas de las propuestas pero que no acaban de acertar a la hora de captar un fenómeno multiforme y polidimensional) comienza el debate sobre el contenido de sus propuestas. Las apelaciones neo-fascistas o extrema derecha que emplean los medios adictos al progresismo abstracto y banal decadente tampoco convienen a los movimientos en curso en toda Europa. El politólogo francés Pierre-André Taguieff se inclina por calificarlos como ‘nacional-poulistas’ mientras que el historiador judío estadounidense Daniel Pipes publicó el 2 de noviembre de 2018 un artículo en su blog (1) donde apuesta por denominarlos ‘civilizacionales’:
“Por eso es preferible llamarlos “civilizacionistas” ya que, profundamente frustrados al ver desaparecer su modo de vida, se centran en su prioridad cultural. Aprecian la cultura tradicional europea y occidental y quieren defenderla contra los ataques de los inmigrantes ayudados por la izquierda. El término “civilizacionista” tiene otra ventaja que es la de excluir de esta categoría a partidos como el partido neonazi griego Amanecer Dorado, que odian la civilización occidental. Los partidos ‘civilizacionistas’ son populistas y se oponen a la inmigración y la islamización. Populistas significa que tienen quejas contra el sistema y sospechan de las elites que ignoran o denigran estas preocupaciones. Esta élite son las 6P: policías, políticos, prensa, ‘popes’ (sacerdotes), profesores y ‘procuradores’ (fiscales)”.
Personalmente encuentro adecuado denominarlos partidos ‘civilizacionales’ y más cuando, a diferencia de los partidos totalitarios, no ponen en cuestión el sistema parlamentario, ni la división de poderes, ni los valores de las sociedades abiertas occidentales.
Pero la realidad es que los propagandistas del progresismo abstracto de raíces totalitarias insisten en bramar sin distinción contra la “extrema derecha” con la ignorancia, los sectarismo y la mediocridad que los caracteriza, incapaces de reflexionar por qué la izquierda europea ha llegado a la incapacidad y vacío actual. El ‘wokismo’, el islamo-gauchismo , el neofeminismo antisemita, el antisionismo loco, el ‘palestinismo’ mítico, son contra-valores que sólo contribuyen a la autodestrucción de Occidente (del capitalismo, según los tontos útiles cómplices de todos los totalitarismos). El apoyo de la izquierda europea y americana al yihadismo antiisraelí es la señal de su autodestrucción.
La campaña mediática persistente contra la “extrema derecha” llevada a cabo por personajes nefastos como Edwy Plenel (2) -y con resultados desastrosos para la izquierda que dicen defender- es incapaz de explicar la emergencia electoral de partidos ‘civilizacionales’ en toda Europa (en Suecia, Holanda, Portugal, Italia). Acusarlos de reaccionarios, xenófobos, racistas, islamófobos, fascistas es la única respuesta a un proceso histórico a escala continental que no comprenden.
En nuestro desdichado país, Sílvia Orriols concentra toda la animadversión que la estulticia progresista vierte contra una noción que abomina: la concepción de la liberación nacional como un proyecto interclasista e ideológicamente plural que prioriza la supervivencia de la identidad catalana por delante de las pretensiones particulares de los partidos que se llaman independentistas. El binomio independencia y socialismo ya no es creíble, pero se persiste en rechazar el patriotismo catalán que no se autoidentifica de izquierda, como si ser liberal, conservador, tradicionalista, republicano o simplemente demócrata no fuera suficiente mérito para contribuir a la causa nacional catalana.
En las elecciones del Parlament del próximo 12 de mayo, donde el independentismo estará ausente como propuesta política operativa, habrá un partido ‘civilizacional’, Aliança Catalana, sintonizando con los movimientos de este cariz emergentes en países sin Estado propio como Córcega, Flandes o Quebec. La difamación política y mediática en su contra es una crónica anunciada (basta con leer en Vilaweb las diatribas que encienden Vicent Partal, Andreu Barnils o Marta Rojals).
(1) https://fr.danielpipes.org/18634/les-partis-civilisationistes-europeens
(2) https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/manifest-islamo-gauchisme-nous-ne-devons-plus-tolerer-lintolerable/