Ocupo les hores vagaroses d’aqueix sec estiu amb lectures pendents i reflexions contingudes que troben ara el moment d’aparèixer modestament en aqueix terreny d’assaig blocaire. Ahir va fer un apunt arran de la lectura del darrer llibre de Pierre-André Taguieff, “Pourquoi déconstruire ? Origines philospphiques et avatars politiques de la French Theory”, (H&O, Éditions, 2023). Avui, suggereixo fils que se’n poden derivar a parer meu.
La primera qüestió que em sobta és com uns intel·lectuals francesos crescuts a l’immediata segona postguerra mundial, de la qual França ha sorgit aparentment guanyadora, s’emprenen a reinterpretar el pensament de filòsofs alemanys (Nietsche, Heidegger) que han estat adoptats (el primer) i adaptats (el segon) pel nazisme i que per aqueix motiu són bandejats del procés de reconstrucció democràtica de la identitat germànica posterior al 1945. No hi ha en Derrida, Foucault, et altri) ni un bri de pensament innovador i nacionalment autocentrat, sinó la recuperació en nom del progressisme abstracte i banal de la relativització radical i la desconstrucció de categories filosòfiques i conceptes històrics racionalment elaborats. Hom difumina fets veritablement contrastats en favor d’una interpretació sense límits que té per objectiu recusar l’universalisme dels drets de les persones i els pobles (estigmatitzada com una creació interessada de la cultura juedo-cristiana occidental) en pro d’un relativisme inabastable.
Escriu Taguieff: “Il y a là les principes d’une mise en accusation de la rationalité telle que l’ont pensée, sur la base des catégories d’universalité et de necessité, les philosophes et les savants européens depuis la Grèce ancienne. La rationalité ne serait qu’un rejeton d’un système de domination dont les mâles humains, et en particulier les mâles occidentaux (“blancs”), seraint les exclusifs bénéficiaires. Il en irait de même de l’objectivité comme projet normatif et mode de validation du savaoir, qui ne serait qu’une théorisation trompeusement neutre de la domination masculine. Il faudrait donc déconstruire l’universalité, la rationalité et l’objectivité pour en finir avec le patriarcat et le “carno-phallogocentrisme” (pàgines 219-220).
I el més rellevant de tot és que aqueix capteniment desconstructivista, que no és ni una anàlisi, ni una crítica, ni un mètode hagi arrelat al món universitari dels EUA i d’allí s’hagi globalitzat a una velocitat vertigionosa arreu del món occidental. A casa nostra, singularment, amb una facilitat que només és explicable pel grau d’alienació i submissió nacional que el progressisme d’arrels autoritàries ha inoculat entre els creadors d’opinió nostrats des de fa mig segle. Excepcionalment, cal esmentar Xavier Diez que en article recent, “Progressisme extraviat“, El Món, 14 d’abril d’enguany) denuncia “aquesta mena de Revolució Cultural maoista que recorre actualment els campus universitaris, a la recerca de la destrucció iconoclasta dels cànons culturals i les jerarquies morals i que sembla capgirar (potser tancar) la fase de la civilització occidental contemporània. Aquest historiador italià, (es refereix a Enzo Traverso) gran lector de Gramsci, critica veladament la incapacitat de construir cap alternativa sense treure’n lliçons històriques. I de fet, les tendències intel·lectuals de la nova esquerra, semblen més interessades a reescriure el passat que a construir un nou present o plantejar un futur mínimament atractiu”.
I afegeix: “En qualsevol cas, assistim avui a una estranya paradoxa. Mai allò que diríem la “nova esquerra”, havia tingut tanta influència en l’espai públic i en les seves traduccions legislatives. La lluita pel matrimoni igualitari, el reconeixement dels drets LGTBIQ+, les facilitats per assolir l’autodeterminació de gènere, fins al punt que es permet a homes biològics competir en competicions esportives en categories femenines, resulten desconcertants. Si ho comparem amb les dècades de sang, suor i llàgrimes que van haver de patir els nostres avantpassats per assolir la jornada de les 40 hores, el dret a sindicar-se, el salari mínim, la seguretat social, l’emancipació legal de les dones, la igualtat racial o l’autodeterminació dels pobles, aquestes lluites estrella de la nova esquerra de les subjectivitats han assolit en pocs anys i a baix cost bona part dels seus objectius, tal com es pot documentar en els textos legals d’occident. A tot això, podríem afegir alguns altres elements que van més enllà dels drets estrictament civils, perquè bona part d’aquesta nova ideologia es pot dir que s’està convertint en doctrina oficial de les institucions i els mitjans mainstream. La idea de la deconstrucció de les masculinitats convencionals, la Teoria Crítica de la Raça, la idea de la censura contra aquells discursos que incomoden determinats col·lectius, el linxament públic de les veus discrepants, l’enaltiment acrític de la diversitat, propostes ideològiques inconsistents com la interseccionalitat, la introducció del misticisme a les escoles mitjançant una educació emocional que empeny als individus vers la deixadesa de les seves responsabilitats, contrasta amb un panorama social desolador. Perquè, efectivament, mentre establim categories de gèneres fluids i des de les escoles es tracta d’imposar una mena de nova i desconcertant ortodòxia moral, vivim un context històric marcat per l’eixamplament de les desigualtats, la precarietat, l’especulació, la destrucció de l’obra col·lectiva dels nostres avantpassats, i el pitjor de tot, la progressiva erradicació d’allò que podríem anomenar trajectòries vitals mínimament estables i previsibles, amb una especial obsessió contra la mateixa família i la nació. La família, si bé no representa cap meravella (i em remeto a la tradició literària per entendre el seu caràcter limitador i traumàtic), potser resulta l’únic espai mínimament protector d’un individu cada vegada més a la intempèrie. I en aquest sentit, sembla com si aquesta institució mil·lenària, fes nosa”.
A banda, de l’addicció a la retrologia històrica, en nom de la qual es reescriuen obres literàries, es derrueixen monuments i es condemnen personatges, la segona qüestió que més em sobta és el pedantisme intel·lectual que gasten els seus propagandistes, aparellada al rebuig persistent a sotmetre els seus plantejaments a un debat obert a la crítica. L’aclaparadora pressió mediàtica favorable als seus postulats (ja siguin mitjans públics, com TV3, o privats, com Vilaweb) els estalvia la feina i assenyala el punt feble de la seva hegemonia cultural. El silenci de les paraules que no volen dir res de substancial, que no resisteixen la refutació argumentada, és el senyal del caràcter totalitari dels seus propòsits. Edward Saïd, Noam Chomsky, són molt esmentats com a font d’autoritat moral, però pocs són capaços de comprendre i aplicar el mestratge de Karl Popper en defensa de les societats obertes occidentals.
I finalment, l’eloqüència dels fets queda submergida en aqueixa confusió política i cultural de tal manera que una nació com la catalana sotmesa a unes condicions d’espoliació econòmica i dominació política descomunals (segons els paràmetres occidentals) es veu abandonada a la seva dissort per la incapacitat dels qui se’n diuen dirigents a l’hora de bastir un projecte capaç de fer-hi front. El wokisme institucionalitzat pel govern d’ER a la Generalitat n’és la mostra més patètica.
Post Scriptum, 9 de desembre del 2023.
He enllestit la lectura de l’autobiografia intel·lectual de Karl Popper, “Busqueda sin termino”, (Editorial Tecnos, Madrid, 1977), i hi he trobat algunes notes clarificadores sobre la seva obra mestra “La societat oberta i els seus enemics”, per exemple que la volia titular “Falsos profetas: Platón-Hegel-Marx” (pàgina 152). També exposa el seu propòsit: “Yo pensaba que la libertad habría de convertirse de nuevo en un problema central, especialmente bajo la renovada influencia del marxismo y la idea de “planificación” (o dirigismo) a nivel mundial; y así estos libros iban a significar una defensa de la libertad contra las ideas totalitarias y autoritarias, y una advertencia contra los peligros de las supersticiones historicistas” (pàgina 153).
Dissortadament, els seus anhels són avui més necessaris que mai atesa la ressurgència dels totalitarismes comunista i islamista. I també per combatre el wokisme anti-occidental avui en voga emprant el mètode de crítica racional basat en el contrast pràctic de tot plantejament: “En esta actitud va implícita la toma de conciencia de que siempre tendremos que vivir en una sociedad imperfecta” (pàgina 155). I, sobretot, aqueixa reflexió plenament actual: “Una de las principales argumentaciones de “La sociedad abierta” está dirigida contra el relativismo moral. El hecho de que los valores o principios morales puedan estar en pugna no los ivalida. Los valores o principios morales pueden ser descubiertos, e incluso inventados. Pueden ser relevantes para una situación dada, e irrelevantes para otras situaciones. Pueden ser accesibles para algunas personas, e inaccesibles para otras. Pero todo esto es muy distinto del relativismo; o sea, de la doctrina que postula que no puede ser defendido ningún conjunto de valores” (pàgina 155).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!