Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

8 d'octubre de 2023
0 comentaris

Avui, l’odi anticatalà i l’antijueu s’han manifestat a Barcelona

Aqueix matí una manifestació espanyolista contra l’eventual amnistia que negocien els partits independentistes ha aplegat cinquanta-mil partidaris de la reepressió per perpetuar l’ocupació de Catalunya. Al vespre, quatre centenars de supporters del jihadisme palestí han tornar a bramar contra Israel a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, amb el suport explícit de la CUP i la complicitat mediàtica i política dels falsos equidistants (TV3, Vilaweb, el Govern de la Generalitat, ER…).

Berlin i París han il·luminat els monuments simbòlics de les respectives ciutats amb la bandera israeliana, un gest impensable a casa nostra, atès que ara som un poble desorientat per  uns dirigents mediocres i covards, incapaços d’independenditzar la nació però els primers a denigrar Israel per defensar-se.  La inhibició catalana davant els conflictes d’Ucraïna, Armènia, Israel (menystinguts des del wokisme que es creu en l’era post-nacionalista i aidentitària) són el reflexe de la nostra incapacitat per encarar el nostre propi alliberament nacional.

L’excepció, ha estat un cop més el president Puigdemont que ahir deia això en una piulada:  “Hamas és una organització terrorista, suportada per règims que violen els drets humans de manera sistemàtica. Cap dels seus actes no serveix per defensar aquests drets, i encara menys quan perpetra crims inhumans contra civils indefensos només pel fet de ser israelians. L’onada de violència desfermada per l’atac terrorista provocarà les mateixes víctimes de sempre: éssers humans que volen i tenen dret a viure en pau. La condemna ha de ser nítida, sense cap nota a peu de pàgina. El trauma de la guerra —sigui a Israel, sigui a Ucraïna, sigui a l’Àfrica occidental— s’incrusta de manera continuada generació rere generació, alimentada pel fanatisme de què parlava Amos Oz. Tristesa i esgarrifança en veure que, cinquanta anys després de la guerra del Yom Kippur, encara som allà mateix”.

Post Scriptum, 10 d’octubre del 2023.

Analitzant el nou cicle violència que ha començat a Gaza David Horovitz va escriure  de manera premonitòria el 10 de maig proppassat a The Times of Israel: “A l’origine de la dernière flambée avec Gaza, le rejet implacable d’Israël. El poble jueu paga el preu d’haver bastit sobre la seva terra ancestral un estat propi enmig de l’hostilitat de l’islamisme i l’animadversió del progressisme occidental. El que hauria de ser un referent per al poble català és avui objecte de menyspreu per part dels dirigents nostrats mentiders i mesells i la majoria de mitjans de comunicació. Han reaccionat exculpant el jihadisme palestí i negant que als jueus el dret a tenir un estat que els defensi tot deslegitimant-lo com un producte tardà del colonialisme i assenyalant la creació mateixa d’Israel com la causa última d’un conflicte que només s’acabarà amb la seva desaparició.

El dogmatisme i la ignorància campen entre els opinadors mediàtics que abracen les impostures de l’antisemitisme edulcorat com a antisionisme i qualifiquen Israel d’estat-apartheid. Farien bé de llegir el llibret de recent aparició “Les origines du conflit israélo-arabe (1870-1959)”, (Que sais-je ?, 2023), de l’eminent historiador francès Georges Bensoussan on podrien veure com, malgrat l’exili forçós arran de l’ocupació romana i les massacres durant els segles de dominació islàmica (per exemple, Hebró, 1775, Safed, 1779, 1834 i 1838) la presència jueva és ininterrompuda: al 1881, en el territori que després serà la Palestina britànica, hi viuen 25.000 jueus (minoria majoritària a Jerusalem) i 445.000 àrabs.

I més rellevant encara: “Au milieu du XIXè siècle, une part de la communauté juive majoritairemet séfarade, le “vieux Yishouv” (communauté juive de Palestine avant l’État d’Israël), va constituer l’embryon d’un renouveau national près de vongt ans au moins avant l’arrivée des premiers sionistes (1881-1882). On note ainsi à Jérusalem, au cours des quarante années qui précèdent la première alya (1881), une florasion d’écoles primaires et d’écoles professionelles, de dispensaires, d’hôpitaux et de quartiers “hors murs”, comme aussi l’éveil d’une presse hébraïque avec les journaux “Ha Levanon” (Le Liban), fondé en 1863, et “Ha Havatselet” (Le Lys), fondé en 1870. En 1874 est crée à Jérusalem la première association ouvrière juive, “Hevrat Poalei Tsedek” (Association des travailleurs pour la justice).

Ces institutions, organisées autour de l’hébreu, transforment la vieille communauté juive de Palestine en minorité nationale dont le réveil est nourri par le mouvemet européen des nationalités. En 1903 est réunie à Zichron Yaacov la “grande assemblée des Juifs de Palestine”, dont les débats se déroulent en hébreu, alors qu’à cette date l’immigration sioniste est encore marginale” (pègines 10-11).

El nacionalisme àrab és una reacció posterior al creixement demogràfic i econòmic del nacionalisme jueu i el rebuig radical a trobar fórmules de coexistència són la causa de la violència que avui de manera arbitrària i sesgada Vicent Partal imputa fonamentalment a Israel.

Post Scriptum, 21 d’octubre del 2023.

El Nacional.cat retrata avui la vergonya nacional catalana, quan pels carrers del cap i casal brama impunement -amb el suport polític i mediàtic generalitzat- l’odi contra els jueus i els solidaris amb Israel: “Milers de manifestants demanen a Barcelona “aturar el genocidi” d’Israel a Palestina. Convocada per la comunitat palestina a Catalunya, i amb el suport de 300 entitats, reclamen la fi de l'”apartheid” a Gaza”.

Post Scriptum, 25 de febrer del 2024.

Reiteradament, l’antisemitisme de tots colors, s’ha tornat a manifestar pels carrers del nostre país acusant a Israel de “genocidi” a Gaza, com avui explica un dels seus propagandistes mediàtics: “Desenes de manifestacions per tot el país reclamen d’aturar el genocidi a Gaza. Han estat convocades pel moviment Boicot, Desinversions i Sancions (BDS)”.  La inversió dels papers agressor/agredit és la marca de tots els totalitarismes i com ja va preveeure Vladimir Jankélévitch fa més de cinquanta anys al seu llibre “Pardonner” (1971), com recorda Pierre-André Taguieff: “avec la diabolisation d’Israël et du sionisme, la haine des Juifs éstait entrée dans un nouvel age idélogique et rhétorique. Désormais, les Juifs en tant que “sionistes” pouvaient être accusés d’être “racistes” ou “nazis”, et non plus seulement “impérialistes” et “colonialistes” (Le Point, número 2674, 2 de novembre del 2023).

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!