La previsible victòria de l’eix PP/Vox a les eleccions del 23 de juliol vinent suposaran un canvi de cicle al si de l’integrisme espanyol amb l’hegemonia d’aqueixes formacions sobre el PSOE i satèl·lits. Des de Catalunya es donen tres tipus de respostes: la personificada per Pere Aragonès que prioritza un “front democràtic” integrat per PSC+Comuns+ER,
El previsible resultat de les eleccions municipals de diumenge vinent a Catalunya confirmaran l’ascens del PSC com a principal garant de l’ordre espanyol a Catalunya, un èxit més de l’operació d’estat menada per liquidar el procés independentista amb la complicitat explícita d’ER, implicita de Junts i l’estultícia de la CUP. Ni la independència, ni la
Esquemàticament, i per mirar de clarificar l’aiguabarreig posterior a l’Octubre del 2017, hom pot convenir que Clara Ponsatí és un dels principals referents de l’independentisme subsistent i persistent, amb capacitat d’iniciativa política, superant les maniobres d’ER per atribuir-se’n el mèrit, com va escriure Vicent Partal a Vilaweb. Marta Rovira representa el menyspreu d’Esquerra als que
Avui s’escau el vint-i-vuitè aniversari de la mort de Karl Popper (Viena, 28 de juliol del 1902 – Londres, 17 de setembre del 1994), filòsof i sociòleg, fou un dels intel·lectuals més influents del segle XX a Occident. Jueu austríac fugitiu del nazisme, va escriure durant la Segona Guerra Mundial (concretament entre els anys 1938
Fa quatre dies, Josep-Lluís Carod-Rovira publicava a Nació Digital una reflexió punyent: “Potser ja hem tocat fons…“, del qual en comparteixo plenament l’esperit però, dissortadament, no el diagnòstic, ja que encara no hem tocat fons en la cursa autodestructiva que promouen falsos dirigents mentiders i mesells al capdavant dels tres partits parlamentaris. Queda encara el
La transcendència de l’acte de rendició que va protagonitzar el Govern de la Generalitat el proppassat 27 de juliol a La Moncloa no ha estat prou valorada políticament. Només Vicent Partal va escriure l’endemà: “el tema realment greu, el tema de fons, és el pacte assolit en la taula de diàleg. Assumir, com ho va
La resolució del Parlament de Catalunya denigrant Israel en pro de la “causa palestina” és un episodi més d’una successió de fets que cal analitzar conjuntament per entendre el seu significat i propòsit. Els actuals dirigents polítics catalans són majoritàriament responsables del fracàs del procés independentista estroncat al 2017, incapaços d’assumir les seves responsabilitats miren
Amb aqueix mateix encapçalament Maria Cosp publica avui a Regió 7 un article punyent referit a Berga però aplicable, dissortadament, a moltes localitats de Catalunya, que mereix una reflexió pertinent: “A vegades les dites populars antigues són tan vigents que et demostren que tot en aquest món està en transformació, de forma cíclica, quasi circular.
Al juny del 2018 el col·lectiu pacifista tarragoní va engegar la campanya “Silenci….rebel·leu-vos” denunciant davant seus judicials i policials la repressió contra l’independentisme català. Posteriorment van dur la protesta davant el Tribunal Suprem a Madrid. Després van enllaçar-la amb la denominada “Silenci…. plantem cara” davant el Parlament de Catalunya, i ahir el portaveu Lluís-Ignasi Pastrana
El congrés de Junts per Catalunya del juny vinent culminarà la fase de reordenació del subsistema autonòmic al Principat, liquidant les vel·leïtats fundacionals de fa dos anys que apuntaven a un tombant estratègic independentista com alternativa a la claudicació sense escrúpols de PDECat i ERC posterior a l’Octubre del 2017. El llarg periple de la
L’apel·lació xarnego (o antigament també xarnec) és un mot despectiu, emprat originàriament al segle XVIII per referir-se al fill d’una persona catalana i d’una no catalana, especialment francesa, i al segle XX envers els immigrants castellanoparlants que viuen a Catalunya, més específicament respecte de les persones de llengua castellana no adaptades lingüísticament al català. A
La (no)estratègia del (no)diàleg només duu a la banalització del conflicte entre el poder espanyol i l’independentisme català, sense objectius, ni principis, ni determinació. La repressió judicial interioritzada al Parlament i al Govern fa que cada agressió resti sense resposta: ja sigui el 25% de castellà a l’escola, la connivència del CNI amb els jihadistes
Abans d’ahir, a Vilaweb: “L’Acord Social per a l’Amnistia i l’Autodeterminació cercarà el consens de 150 entitats. Prepararan un informe que exposi el consens social amb l’autodeterminació i l’amnistia, que volen presentar el Primer d’Octubre. L’Acord Social per a l’Amnistia i l’Autodeterminació ha començat a caminar avui i ha anunciat que el seu principal i
Plataforma per la Llengua ha fet una crida a la defensa de l’escola en català front a l’embat judicial i la claudicació del Govern de la Generalitat i els quatre partits que li donen suport: “No podem permetre que el Govern cedeixi a l’activisme judicial que, sense cap criteri pedagògic, pretén tombar un model d’escola
La desconstrucció de l’independentisme posterior a l’1 d’Octubre del 2017 no ha menat al retorn de l’autonomisme sinó al provincianisme, tant pel que fa a la mentalitat dels gestors com a les competències disponibles. La ficció del govern efectiu amb la infraautonomia subsistent obliga el Govern de la Generalitat a actuar al dictat de les