Les eleccions al Parlament de Catalunya convocades precipitadament avui seran les del retorn a l’autonomisme desacomplexat, sense les impostures de les del 14 de febrer del 2021. No hi ha cap projecte d’alliberament nacional prioritari per sobre de les diverses posicions dels col·lectius que se’n reclamen. Per tant, no hi ha estratègia ni direcció col·legiada (això és una constant des del mateix moment inicial del “procés”). Malgrat que hi pugui haver una entesa forçada entre la llista cívica promoguda per l’ANC i el projecte Alhora impulsat per Clara Ponsatí el quart espai independentista, realment existent socialment, amb moltes dificultats podrà aspirar a capgirar la dinàmica claudicant de Junts, ER i la CUP.
La CUP confirmarà el declivi de l’esquerra independentista ja perceptible al cicle electoral de l’any passat, abandonat tot projecte de construcció nacional de la catalanitat per abraçar el wokisme abstracte i banal que n’és incompatible. Ans al contrari, al 12 de maig vinent hi haurà dissortadament per la causa independentista una eclosió del palestinisme mític on convergeixen totes les variants de l’antisemitisme, (el neofeminisme pro-islamista en lloc destacat). Els Comuns, ER, CUP competeixen pel vot islamista i antisionista sense cap mena de noció geoestratègica nacionalment autocentrada en els interessos catalans.
La cabòria contra l’extrema dreta serà present de ben segur a la campanya atesa la desinformació permanent als mitjans nostrats que impedeix reconèixer un fenomen emergent arreu d’Europa ( a Còrsega, per exemple) , l’exit fulgurant dels candidats que defensen el model de civilització occidental i la identitat dels pobles que el conformen. L’esquerra post-nacionalista és incapaç de comprendre la inseguretat cultural i el desassossec de les classes populars emprobrides acceleradament (obrers industrials, comerciants, pagesos) que cerquen alternatives que els protegeixin (com va ser fa cent cinquanta anys el carlisme o el brigantagio). Potser Sílvia Orriols serà la sopresa de la nit electoral.
Post Scriptum, 15 de març del 2024.
Comparteixo l’anàlisi de Josep Sala i Cullell ahir a Vilaweb: “Els sis espais que s’anomenaran independentistes, un a un.
La lluita per la independència de Catalunya ha pres moltes formes al llarg de la història, i la darrera és allò que hem anomenat el procés. Aquest període ens ha deixat unes quantes herències molt positives (una consciència més gran del repte lingüístic, per exemple), i també l’evidència que l’únic pla que teníem per a ser independents era desitjar-ho molt fort. Ara que l’etapa ja l’hem tancada, el món polític pot triar tres camins: endarrerir el rellotge i abraçar l’autonomisme, viure de la nostàlgia d’un projecte difunt, o oferir alguna proposta nova. D’aquí que sigui probable que a les eleccions del maig hi pugui arribar a haver sis paperetes que es proclamin independentistes, i potser val la pena escriure’n quatre ratlles.
El gran llast d’Esquerra Republicana és la gestió catastròfica del govern, una valoració que no té res a veure amb la ideologia, sinó amb la competència. Aquesta colla de politòlegs i llicenciats en dret es van pensar que en tindrien prou de controlar els mitjans –d’aquí l’emergència de figures tan inquietants com Sergi Sol i Sergi Sabrià–, però han estat incapaços de gestionar el dia a dia, més enllà de la repartidora de subvencions. No se salva res: l’educació, la sanitat, la pagesia, la llengua, el patrimoni o fins i tot una cosa tan bàsica com tenir aigua. Per a tapar-ho, aquestes ments brillants van decidir copiar els preceptes de la minoria progressista nord-americana, just quan el pèndol va cap a l’altra banda. Ara mateix l’únic objectiu polític d’Esquerra, com va demostrar Gabriel Rufián la nit de les eleccions espanyoles, és treure un sol vot més que Junts. A partir d’aquí faran el que sigui per col·locar-se en algun racó, perquè és complicat aterrar per primer cop al sector privat passats els quaranta.
L’únic element que manté unit l’espai de Junts per Catalunya és la càrrega simbòlica del president Puigdemont, però aquest poder es perdrà del tot tan bon punt torni a lluitar per un càrrec. La guerra civil interna que viuen de fa anys és força difícil d’entendre des de fora, i encara és més sorprenent que l’estiguin guanyant els nostàlgics de Convergència; sobretot perquè el país ja no és el del 2010 (o el 1990), i perquè cada cop que els, diguem-ne, “convergents sector negocis” s’han presentat sols a les eleccions, la patacada ha estat colossal. Molts líders de Junts han decidit apostar per un model de país que la majoria rebutja, i si jo fos un dels rivals, faria córrer sense parar el vídeo de Joan Canadell defensant amb entusiasme el Hard Rock.
La CUP està enfangada en un procés de debat intern que, com tot el que fa aquest espai, és llarg i ineficaç. Seran capaços d’anar a buscar els antics votants (aquells que anomeno cupaires d’ordre) o es tancaran en una ideologia cada cop més minoritària? S’inspiraran en Guanyem Girona o, com van fer a les municipals de Barcelona, en el fracassadíssim Jeremy Corbyn? Encara que sigui anatema per a molta gent d’esquerres, el més urgent per a la CUP és trobar un candidat carismàtic i que sàpiga parlar, perquè els programes electorals estan molt bé, però la cara visible és fonamental.
Aliança Catalana ofereix una idea molt senzilla i de gran èxit a Europa: atacar els immigrants musulmans. I pot funcionar, perquè encara que els catalans som molt exquisits en públic, el dia de les eleccions el vot és secret. També és probable que Esquerra vulgui reforçar-los als mitjans per a prendre vots a Junts, tàctica que ja va seguir el PSOE amb el PP i Vox. Ara bé, aquest món ens ofereix dues incògnites. La primera és saber com serà la resta de la proposta, si s’acostarà a un model liberal com en els partits populistes del nord, o abraçarà els instints retrògrads castellans. L’altre misteri és si trobaran ningú que els pagui una campanya nacional potent i, en cas que ho aconsegueixin, qui hi haurà al darrere.
El projecte Alhora de Clara Ponsatí i Jordi Graupera arrossega el mal record del fracàs de Primàries Barcelona, aquell intent de renovació sorgit de la nostàlgia de la Fundació Catalunya Oberta. Tal com passa amb la CUP, tenir bagatge intel·lectual està molt bé, però quan es concorre a unes eleccions és molt més important oferir alegria i esperança, i no crec que cap dels dos líders en sigui capaç. El gran problema que tenen, però, és que muntar i definir un espai polític en dos mesos és gairebé impossible.
I passa el mateix amb la famosa llista cívica de l’ANC, que encara és més misteriosa, perquè no en sabem ni els noms ni els objectius ni la ideologia. Anar a buscar gent de prestigi i amb una trajectòria sòlida pot semblar una bona idea, però, no ens enganyem, ningú que tingui prestigi i una trajectòria sòlida voldrà enfangar-se a la política catalana del 2024, més enllà de vanitats personals.
No cal ser futuròleg per a endevinar cap a on anirà el resultat de les eleccions del maig: una explosió de l’abstenció entre els votants independentistes i, si els casos de corrupció no li ho impedeixen, una presidència de Salvador Illa en coalició amb els comuns, i el suport extern d’Esquerra. I si passa això, hi afegeixo dos vaticinis més: el nou govern intentarà fer-nos tornar vint anys enrere, i no se’n sortiran”.
Post Scriptum, 16 de març del 2024.
El Nacional.cat: “Una ANC dividida rebutja la llista cívica independentista per al 12-M amb una diferència de 98 vots. La proposta de Dolors Feliu, rebutjada pel 49,45% dels socis (3.758), mentre el ‘sí’ rep el 48,16% dels vots (3.660)”.
Post Scriptum, 21 de març del 2024.
Del discurs d’avui del president Puigdemont en comparteixo la disjuntiva: “Perquè en les properes eleccions al Parlament no triarem només qui governa una autonomia cada dia més inoperant i resignada. Caldrà triar entre els qui volen acabar la feina d’enfonsar la nació i adscriure Catalunya en el concert de les regions espanyoles, com una comunitat autònoma més on el que abans eren els elements que configuraven la seva identitat nacional es converteixin en expressions pintoresques i singulars de la varietat regional espanyola, i els qui volem acabar la feina que vam començar perquè Catalunya sigui reconeguda en el concert de les nacions independents del món i pugui oferir als seus ciutadans el model de societat i el futur de progrés i llibertat que cap dels règims polítics espanyols no ha estat capaç d’oferir fins ara”. Però no veig Junts prou coherent per assumir aqueix repte, de fet estan més pensant en gestionar l’autonomia que no pas en encarar el conflicte per la independència.
Post Scriptum, 13 d’abril del 2024.
M’ha agradat l’entrevista a Jordi Graupera (Alhora), ahir a Vilaweb, per l’encert del diagnòstic: “Amb aquest material no es pot fer la independència i la gent ho ha de saber”, i per aqueixa resposta: Ideològicament, com definiu Alhora? “Som nacionalistes per davant de tot, i gent pragmàtica. Si una política ens sembla que funciona per protegir l’equació social, el creixement econòmic, la supervivència del país i de la llengua, ens és igual si és entesa com una política de dretes o d’esquerres”.
Post Scriptum, 22 d’abril del 2024.
Hi ha la possibilitat que Carles Puigdemont faci que Junts sigui la candidatura més votada, però si no és escollit president deixarà la primera línia política, hi haurà tripartit espanyol/autonomista (PSOE/ER/Comuns) o, potser també, govern bipartit del mateix signe integrat per PSOE/Junts. Sense el factor Puigdemont Junts no té capacitat, ni voluntat, de capgirar la involució del procés, ni aprofitar l’ocasió per liderar la reconstrucció de l’independentisme atesa la devallada d’ER i CUP. Malgrat l’antidemocràtic boicot mediàtic i polític Aliança Catalana pot treure el cap al Parlament, sense possibilitat -a curt termini- d’influir en l’alteració de la correlació de forces enquistades en el marasme autonòmic al qual està abocat el nostre poble.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!