“España avanza” és el lema escollit per il·lustrar el sentit del pacte de govern PSOE/Sumar, tota una declaració d’intencions que no té rèplica del costat català, car cap lema independentista aplega un acord estratègic entre els partits que se’n reclamen. Ans al contrari, el fet que Junts per Catalunya hagi acabat fent president Pedro Sánchez té repercussions adverses per la causa nacional catalana pels motius que miraré d’exposar.
El president Puigdemont, més que no pas Junts, era la darrera esperança per no donar per liquidat el procés independentista (més aparent que real en el termes que va descriue Abel Riu) amb un suport social efectiu entre el 2012 i el 2017. Havent desactivat el Consell per la República, dissolent-ne l’Assemblea de Representants només dos anys després de la seva constitució, hom renunciava a la mobilització de la militància independentista subsistent que encara creia en les seves declaracions d’unilateralitat. La transició entre el discurs establint les condicions per a la negociació el 5 de setembre i el resultat de la mateixa el 9 de novembre és equiparable a la desconstrucció de les bases del procés independentista a la qual s’ha esmerçat ER de 2017 ençà. Carles Puigdemont ha malbaratat la coherència de la seva trajectòria posterior a l’Octubre del 2017 i ha deixat l’independentisme sense projecte i sense estratègia per sostenir el conflicte amb el poder espanyol.
Però, a més, el pacte amb el PSOE no té recorregut: ni Pedro Sánchez és el líder hegemònic del nacionalisme espanyol, ni Carles Puigdemont ho és de l’independentisme català, amb la diferència que al primer li preparen un projecte de recanvi imminent, que és l’eix PP-VOX, mentre que el segon no té cap possibilitat de reconstruir una alternativa compartida entre ER-Junts-CUP. El progressisme abstracte i banal del PSOE/Sumar és pur processisme cap enlloc, en contradirecció dels populismes ascendents arreu d’Europa (titllats d’extrema dreta pels analistes nostrats) que representen l’instint de suspervivència dels pobles davant amenaces existencials provinents dels totalitarismes que sotgen les societats obertes occidentals. L’aliança dels partits catalans -ER i Junts- amb el PSOE els arrossegarà en la caiguda de l’esquerra espanyola, a la que no li queda altre recurs electoral que la demagògia de l’antisemitisme (com avui ha practicat Pedro Sánchez a Israel mateix).
Les perspectives no poden ser més adverses per a la causa nacional catalana, que s’ha desacreditat internament i internacionalment esventant el discurs de l’autodesfeta. Quan arribi al poder la fracció més bèl·ligerant de l’integrisme espanyol (del qual el PSOE és el “rostre humà”) no hi haurà forces ni autoritat moral per apel·lar a la resistència. El consentiment polític quotidià a les condicions de dominació política i espoliació econòmica a les quals està sotmesa la ciutadania catalana (la farsa de Rodalies Renfe, per exemple) és la prova de la incapacitat per aturar l’erosió arreu dels Països Catalans de les capacitats de subsistència d’un poble abandonat a la seva dissort. Malauradament, la generació de patriotes de la qual Robert Surroca és dels darrers exponents no té relleu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!