Aqueixes són les meves impressions personals de la Diada d’enguany, marcada per la incertesa de les negociacions de Junts i ER, per separat, amb el candidat del PSOE a la investidura de la presidència del govern espanyol.
Dissortadament, l’acte del Fossar organitzat per la Comissió Independentista no ha tingut el ressò que hauria calgut: ni la intervenció de Dolors Feliu, ni la del president Puigdemont han estat a l’alçada de les expectatives. Només Josep Andreu, flamant president d’Estat Català, ha dit en la seva intervenció que la causa independentista no pot suportar més renúncies i que cal fer confiança al patriotisme de Carles Puigdemont al voltant del qual proposa reorganitzar l’espai polític independentista. Els fets, però, no van en aqueixa direcció quan el govern del Consell per la República promou unilateralment la dissolució de la pròpia Assemblea de Representants que no li és afí car la composició dels afiliats no és correspon amb els partits que la comanden. Només el factor Puigdemont salva -de moment- l’atzucac on han menat el procés posterior a l’1 d’Octubre les actituts claudicants d’ER i bona part de Junts.
L’independentisme català és un cas inèdit entre els moviments nacionalistes contemporanis a Europa: existeix una base social i un suport electoral sense parangó entre les nacions sense estat propi i no existeix ni organització política ni unitat estratègica amb capacitat i voluntat de liderar-lo. Només l’ANC ha tornat a demostrar la potencialitat del suport popular a la causa de Catalunya i la capacitat de persistència front als atacs de mentiders i mesells com el secretari de Mitjans de Comunicació del govern autonòmic.
Com resumeix la crònica de Vicent Partal a Vilaweb: “Enguany a la manifestació hi ha hagut pocs crits, poques consignes –segurament a causa d’aquests dubtes que els canvis polítics sobtats projecten entre la gent. Excepte un, claríssimament, que era el d’independència. Sense subterfugis, sense mitges tintes, sense dissimulacions, sense por de res. Ni autodeterminació, ni amnistia ni res de tot això.
I alhora hi ha hagut menys polítics, menys presència dels partits, que mai. O anaven barrejats discretament entre la gent sense protagonisme o han entrat i eixit, en un recorregut marginal de quatre-cents metres, pensat perquè les televisions els retratassen i per a donar una imatge interessada d’allò que havia passat.
Però tant se val, perquè, com ha dit Dolors Feliu a l’escenari, en cloure l’acte, “la unitat existeix: som nosaltres”. I té tota la raó la presidenta de l’ANC. Perquè, votem què votem –si votem–, pensem què pensem i defensem què defensem, avui desenes de milers de persones hem decidit de caminar junts pels carrers de Barcelona, exactament de la manera com camina una nació: units, sense demanar al del costat res més sinó quin futur vol i si vol compartir-lo, il·lusionats –novament–, segurs del destí que ens espera.”
Finalment, em dol la inconsciència i la manca de solidaritat envers el poble d’Ucraïna que lluita no solament per defensar la seva pàtria de l’agressió del règim criminal que comanda Rússia sinó que ens defensa a tots els europeus davant del seu expansionisme. Ni una bandera, ni un esment en favor dels ucraïnesos, quina decepció i quina injustícia.
Post Scriptum, 12 de setembre del 2023.
Les tres de les anàlisi de la Diada d’ahir que més m’agraden són: “Puigdemont, president“, d’Agustí Colomines ahir al vespre mateix al Nacional.cat, “Correlació de febleses“, de Xavier Diez, a la revista El Mirall d’avui i l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb: “La llista cívica molesta el govern, la DUI també“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!