Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

18 de juny de 2023
1 comentari

23 de juliol: la confirmació del declivi de l’esquerra independentista

Probablement, els resultats  del 23 de juliol vinent a les eleccions espanyoles confirmaran una tendència perceptible de fa temps però volgudament no reconeguda pels qui haurien de ser els primers interessats a analitzar-la.  Crec que som davant la constatació de la fallida de l’esquerra independentista nascuda l’any 1968 deguda a la seva incapacitat per bastir un projecte d’alliberament nacional interclassista i plural ideològicament. El PSAN va proposar convertir l’MDT en un front patriòtic l’any 1986, però no se’n va sortir, (com tampoc Catalunya Lliure l’any 1989, ni Solidaritat Catalana per la Independència l’any 2010).

ERC a partir de l’any 1991, i la CUP d’ençà el 1995, han insistit a prioritzar l’eix esquerra/dreta per davant del conflicte Catalunya/Espanya, que és l’eix que realment inclou els interessos socials contraposats entre els qui es beneficien del manteniment de l’ordre espanyol i els qui el pateixen. Durant els anys del procés l’esquerra independentista en el seu conjunt  no ha estat capaç d’articular i liderar el nacionalisme català ni ha concebut un projecte de reconstrucció social de la nació basat en la catalanitat integradora d’una comunitat ciutadana cada cop més diversa. Fent dels “postconvergents” els principals enemics a abatre, han blanquejat el progressisme hispanocèntric (PSC, Comuns) considerant-lo un aliat, fins que ahir a Barcelona hom ha comprovat la vigència del bloc nacional espanyol i els seus resultats demolidors per a la causa nacional catalana.

El progressisme transversal, tan estèril com banal, és la fórmula ideològica hegemònica que impedeix l’avenç del patriotisme republicà català com a contraposició a l’integrisme d’estat espanyol. El wokisme nostrat (la farsa de les lluites compartides, l’antiracisme selectiu i arbitrari, l’antifeixisme d’arrels estalinistes..) condueix al no res, a la desconstrucció de cohesió social basada en la catalanitat. Hom ha menystingut els catalans de dretes, conservadors, tradicionalistes fins a fer-los invisibles políticament tot deslegitimant-ne els sentiments i, a sobre , se’ls acusa d’extrema dreta i feixistes si voten candidats a alcalde en els que es veuen representats.

Previsiblement ER continuarà baixant en suport electoral per haver estat el principal còmplice de la desconstrucció del procés i la satèl·lització al voltant del PSOE, la CUP perdrà els  trapelles inofensius que els representen a les Corts espanyoles i Junts encara aguantarà sense altre  mèrit que no haver arribat als graus de frivolitat i inconsistència dels anteriorment esmentats.  Ningú està disposat a bloquejar la governabilitat de l’estat espanyol, com proposà Heribert Barrera, i encara insisteixen a reinvestir Pedro Sáchez.  Davant el nou cicle històric liderat pel sector més agressiu del nacionalisme espanyol, el nacionalisme català no té resposta, restant Catalunya el reducte del progressisme hispanocèntric residual (al País Basc/Navarra, serà el nacionalisme euskaldun el qui resistirà).

L’única via de regeneració del nacionalisme català és el retorn als orígens, actualitzant-los, d’Estat Català, del Front Nacional de Catalunya, recuperant els plantejaments del front patriòtic, que encaixen amb els de l’ANC i el  Consell per la República, però sobretot la credibilitat, la coherència i la viabilitat de les propostes tàctiques i estratègiques, també les electorals.

Post Scriptum, 20 de juny del 2023.

Comparteixo plenament l’article de Borja Vilallonga, “La neoautonomia consumada“, publicat el proppassat 29 de maig a la revista El Mirall, del qual val la pena extreure’n aqueixos paràgrafs:

“El processisme es va bastir sota la premissa que la independència era a tocar i havia de ser progressista i d’esquerres. CiUx la va abraçar i es va desnaturalitzar. ERC va créixer gràcies a aquesta premissa. I la CUP va ser la garantia de radicalitat patriòtica però també de gelosa vigilància de l’ortodòxia de la premissa. Durant el procés ningú va ser capaç d’entendre—servidora inclosa—que la transversalitat patriòtica requeria d’una forta, fortíssima dreta catalana separatista. Amb el temps, la cacera de bruixes va menar que qualsevol tímid intent de dreta catalana fos etiquetat de feixisme de manera automàtica. Aquesta cacera encara dura i no ens permet ni d’entendre la situació, s’ha impedit la pluralitat de l’independentisme i no s’ha pogut sortir del catau que nosaltres mateixos ens hem cavat.

La cacera de bruixes s’ha materialitzat de manera clara contra Sílvia Orriols d’Aliança Catalana i el Front Nacional. La violència periodística i institucional contra aquests partits és preocupant. Sense que encaixin en la definició de l’extrema dreta—i menys encara de feixisme—, els collabos del Vichy Catalán han gastat grans esforços per vilificar-los—tot pervertint el ver significat de l’antifeixisme. Ni Vox ha rebut aital violència i cancel·lació. La victòria aclaparadora d’Orriols a Ripoll demostra que tant el nacionalisme ferm com la dreta catalana existeixen i cal que existeixin”.

Post Scriptum, 2 de juliol del 2023.

L’absència de resposta i autocrítica des de l’esquerra independentista a l’abstencionisme patriòtic és un símptoma més de la seva desorientació, ni tan sols se senten al·ludits: “Entitats independentistes demanen el vot el 23-J amb la butlleta de l’1-O. Defensen el vot nul com a protesta contra els partits processistes: “Tenim l’enemic a casa”.

Post Scriptum, 22  de juliol del 2023.

Comparteixo l’anàlisi de Julià de Jodar de fa quatre dies a Vilaweb: “L’independentisme ha perdut l’òptica pròpia, la manera d’entendre la realitat i de lluitar i organitzar-se d’acord amb la seva visió. En aquestes circumstàncies, l’error més gros dels que indueixen a votar a qualsevol preu és la contradicció de pretendre tancar formalment, dins la cleda espanyola, allò que, en la vida real, aliena els partits independentistes de l’única base des de la qual es podria recompondre una política nacional catalana com la que va donar lloc al Primer d’Octubre.”

Post Scriptum, 25 de juliol del 2023.

Els resultats d’abans d’ahir confirmen la predicció d’aqueix apunt, i malgrat això ER persistirà en el seu paper  de satèl·lit permanent del PSOE i la CUP en la  seva desorientació malgrat els consells dels veterans Castellanos, Serra i Jòdar.   Està per veure com ho analitzaran Junts, el Consell per la República i l’ANC i si seran capaços de resistir les pressions per investir Pedro Sánchez i seguir el camí assenyalat per Heribert Barrera per fer ingovernable l’estat espanyol fins a aconseguir l’autodeterminació.

Malgrat la reculada de l’independentisme parlamentari a nivell social hi ha prou forces per capgirar a mig termini la  claudicació induïda pels dirigents mentiders i mesells que han aparentat liderar el procés, hi ha una nova oportunitat per refer la causa independentista i sostenir el conflicte amb el poder espanyol i especialment és l’oportunitat del president Puigdemont per demostrar la mentalitat d’home d’estat que trasllueixen els discursos dels darrers anys. Altrament ho faran el polítics patriotes que poden sorgir a partir d’ara.

Post Scriptum, 28 de juliol del 2023.

Comparteixo plenament el parer de Josep-Lluís Carod-Rovira expressat abans d’ahir a Nació Digital, amb l’aarticle titulat  “Churchill i nosaltres“, del qual val la pena reproduir-ne aqueixos paràgrafs:

“El més sorprenent, però, és que, com va ocórrer ja a les municipals, no s’hagi produït després de l’ensorrada electoral la més mínima autocrítica, ni s’hagi expressat la necessitat de revisar l’encert i l’eficàcia de l’estratègia menada fins ara que ha conduït fins a aquests resultats i la pèrdua evident de suports electorals.

Revisar amb ànim constructiu i crític l’estratègia no és, però, tan sols una tasca imprescindible que afecti només un partit, sinó que els afecta tots. I aniria bé que fessin el mateix les entitats socials, sindicals i culturals, així com nosaltres, els ciutadans, reflexionant sobre l’encert o l’error del nostre comportament electoral amb relació als objectius legítims d’independència nacional. Cadascú de nosaltres, en grau divers, som també responsables d’aquest atzucac al qual hem arribat i hauríem de ser capaços d’aportar el nostre esforç individual a capgirar aquesta situació tan adversa de desmoralització, desencís i desesperança.

No farem res, ni a Madrid ni enlloc, si no deixem d’una punyetera vegada la improvisació, el pensar amb els budells i la manca de visió de futur, i adoptem avenços tàctics que no siguin aïllats, sinó que tinguin la fortalesa de formar part d’una estratègia a llarg termini i que així sigui percebut per la gent. Si no és així, si cada pas depèn només de la circumstància del moment, i no d’una mirada estratègica, tant se val si a Madrid els “nostres” ajuden, s’abstenen o bloquegen la governabilitat de l’Estat, perquè serà tan sols una acció aïllada, puntual, sense més transcendència, al marge d’una planificació nacional ben estructurada. Si més no, tan ben estructurada com els partits espanyols tenen la seva. Però, potser, aquesta revisió de l’estratègia difícilment podrà fer-se sense una renovació en profunditat de lideratges i noms cremats que, a hores d’ara, ja fan més nosa que servei a la causa alliberadora. Cau i net, doncs…”.

Post Scriptum, 29 de juliol del 2023.

Avui, Blanca Serra publica a Llibertat.cat aqueix article punyent: “Fins quan abusaran de la nostra paciència?”

Post Scriptum, 8 de setembre del 2023.

La Forja i Poble Lliure publiquen avui a LLibertat.cat aqueixa crida per la Diada d’enguany: “Fem Foc Nou” per assolir la República:

A punt de celebrar sis anys de l’1-O, continuem immersos en un cicle de ressaca del procés com ho demostren els fluixos resultats de l’independentisme a les eleccions municipals i, especialment, a les espanyoles. Tot i així, en aquestes últimes manté una força parlamentària que encara pot jugar-se amb certa intel·ligència. Tant per guanyar espais institucionals per a la nostra llengua com per aconseguir l’amnistia, que pot ser una victòria tàctica sempre que compleixi dues condicions: que arribi a la totalitat de persones represaliades i que suposi una afirmació, i no una renúncia, de la legitimitat de les accions que vam emprendre per guanyar l’autodeterminació.

Però les grans tasques de la revolució independentista continuen pendents. Si avui una crisi de l’Estat espanyol tornés a obrir una oportunitat per a la nostra independència, ens agafaria amb una imperdonable precarietat en molts àmbits. Ideològica, perquè no s’han superat molts dels vells esquemes, com ara la confiança en Europa o en una improbable ruptura sense repressió; organitzativa, perquè continuem febles en el sindicalisme i altres contrapoders; i estratègica, perquè els principals partits han prioritzat el desgast mutu abans que la mirada llarga. El reacomodament autonòmic promogut per ERC està tenint uns resultats nefastos de desorientació independentista: la caiguda del suport a les enquestes n’és una mostra. Bona part de Junts hi va al darrere, com va demostrar la campanya de Trias a Barcelona.

Treballarem per tal que el procés de refundació de la Unitat Popular impliqui un revulsiu a aquestes derives. Una Unitat Popular forta, ambiciosa, capaç de trencar les pròpies fronteres on la volen reclosa, és l’única via per a disputar la direcció de l’independentisme als lideratges que l’han empantanegat. Juntament amb el moviment popular independentista, que també necessita enfortir-se i repensar-se, són el foc nou que reclama el nostre poble.

Ens cal un projecte que sigui capaç de fer avançar la lluita per la República Catalana vinculant-la als principals conflictes que viu la nostra societat: les desigualtats socials, la crisi climàtica i ecològica o els reptes del feminisme. I també, és clar, que faci una defensa incondicional de la nostra llengua arreu, però de forma urgent i prioritària al País Valencià i a les Illes, on la tornada de la dreta espanyolista a les institucions suposa una amenaça major.

Poble Lliure i La Forja estem al servei de totes aquestes tasques, amb la consciència històrica acumulada per l’independentisme, per tal d’endegar un moviment i una estratègia que ens porti a l’alliberament nacional, de classe i feminista.

Post Scriptum, 20 de setembre del 2023.

Una de les conseqüències negatives derivades de la fallida de l’esquerra independentista és l’aparició d’un corrent denominat Horitzó Socalista (mimetitzant un col·lectiu basc similar) que rebutja la independència de la nació catalana en pro d’una abstracta revolució socialista. Llegiu aquesta cabòria signada per Lluc Soler a la seva web el proppassat 8 d’aqueix mes: “De la impotència del nacionalisme revolucionari“.

Post Scriptum, 31 de desembre del 2023.

L’antisemitisme corca l’independentisme català arrosegant-lo cap a posicions islamo-gauchistes totalment estèrils i contraproduents per a la causa nacional catalana. La interiorització del suport al gihadisme pro-palestí és incompatible amb la defensa de les societats obertes occidentals comportarà l‘autodestrucció de l’esquerra, com està passant arreu d’Europa.

Post Scriptum, 11 de març del 2024.

Avui fa quaranta anys de la fundació del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que Toni Casserras i Xavier Oca valoren acríticament a Llibertat.cat: “40 anys de l’MDT, una organització que va transformar la política catalana”.

Post Scriptum, 20 d’abril del 2024.

El fet que Blanca Serra i altres antics membres de la CUP facin costat a la candidatura del president Carles Puigdemont és una prova més de la desintegració de l’esquerra independentista.

Post Scriptum, 7 de maig del 2024.

Vicent Partal corre a ajudar la CUP, sense cap mena de reflexió crítica sobre les causes de la seva fallida: “La CUP no hauria de ser a la zona de perill. A mesura que avança la campanya, la CUP, un espai fonamental de la pluralitat del moviment independentista, va entrant en una posició electoral com més va més perillosa”.

Post Scriptum, 13 de maig del 2024.

L’esquerra woke (CUP, ER i Comuns), antisemita, anticapitalista, antiracista, islamista i moltes cabòries més és la gran derrotada de les eleccions d’ahir, dissortadament, amb ells han arrossegat l’independentisme català.

  1. És ben bé així, Sr. Jaume Renyer !. L’única esperança que hi veig és l’ANC, el Consell per la República, la lluita del President Puigdemont des de l’exterior i…el rebuig a col·laborar en tota iniciativa provinent d’Espanya… !

    El Camilu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!