Abans l’escollia ell. Si érem fora de casa t’agafava la
barbeta i te l’apropava a la seva orella mentre cantussejava els primers acords
de la melodia que desitjava escoltar. O te la demanava directament pronunciant “eïa”
(si volia Paraules d’amor), “saaa” (si volia “Saps”) “auve” (Al Vent) o
alguna altra de les que n’havia après a dir algun mot. No gaires. A casa
directament reclamava el ”icu” portant-te cap on era el toca-discs, i si no l’encertaves
t’ho feia saber amb el gest o picant-se al cap, que era la seva forma habitual,
terrible, de mostrar qualsevol disconfort. Impressionava com se sabia de
memòria tantes melodies i l’ordre en què sonaven, i com el seu gust s’anava
forjant a partir del nostre.(segueix)
Ara ja ha perdut gairebé tots els mots, i és el silenci que crea
al seu voltant, si no està rient, el que la reclama. Ara saps si l’encertes o
no l’encertes per com està de seriós o de content, de connectat o absent, i vas jugant amb la
biografia discogràfica compartida. Ahir era dimecres, tarda de Frederic. No
vaig poder evitar recórrer a Llach, al de 1976. Jo tenia 15 anys quan es va fer
aquest concert on es va gravar el disc, només feia uns mesos que havia mort el
dictador i tot bullia. Els concerts d’en Llach eren com una catarsi. Darrerament
sento les inquietud d’aquells dies portada altre cop al present. Com un disc
que tornes a començar un cop ha acabat la peça. Trenta-cinc anys enganyant-nos a
nosaltres mateixos... Les lletres es tornen més metafòriques que mai, els crits
del públic són el record d’una lluita que, en un miratge, vam pensar que
trobava la manera d’anar fent conquestes a poc a poc, sense massa estrips ni sacrificis.
I ara som on som.
Avui hem deixat que aquell esclat de la transició omplis la
quietud d’una tarda de sol i flam, cafè, xocolata i històries de la tia
Esperança. Però ell avui no ha rigut el que s’en diu riure riure fins que, en
acabar-se en Llach, he passat a La Trinca. I ha sonat “la faixa”, la del “tranquil
Jordi tranquil” i totes les paròdies que posen humor al Statu Quo del nostre
poble. La Trinca de llavors era un preludi del Polòni actual. Ell reia amb aquella
felicitat que s’encomana, i jo m’entristia per si tot plegat era una gran
metàfora: ens estem acostumant massa a aquest paper que ens ha donat la història,
l’humor és sa, i tant!, però al meu entendre, normalitza massa.
Ens llegim!
;-)