miozz mirades

En aquest punt del concert les llàgrimes porugues, campaven per les meves galtes, amb discreció. Són aquelles llàgrimes d’emoció que no pots dir ben bé que siguin de tristesa, que també, però que en tot cas no són de tristesa amarga. Són d’una tristesa dolça, que fa companyia… tot el concert en si, només pel seu plantejament, ja em va fer sentir aquell formigueig de les emocions a flor de pell. (segueix)
Gairebé tres-cents cantaires, de vuit cors/corals/orfeons diferents, sota la direcció del jove dinàmic i emblemàtic Francesc d’Assís Pagès, (el nostre genuí pianista a Gospel Sentits, que és director de diverses corals de no gospel), per cantar sardanes i havaneres. Havaneres i sardanes cantades. Com li hauria agradat això a la mama…, i encara no sé si hi vaig anar per mi o per ella, o per totes dues. Tot el concert va ser com si la sentís cantar a ella, va ser com tenir-la al costat, sense tenir-li, per gaudir d’aquell programa peculiar, d’aquella sonoritat espectacularment harmònica, d’aquell públic entregat, d’aquell descobriment insòlit. Orquestra jove (Barcelona Concertante) i ambient veïnal – Concert de Festa Major – enquibits a centenars un vespre de dissabte al barri del Congrés Eucarístic de Barcelona, en una església que fins uns moments abans no sabia ni que existís, enorme, perfectament accessible i amable amb les persones amb mobilitat reduïda, acollint un concert de qualitat sorprenent.

Les llàgrimes ja em van demanar pas amb “El meu avi”, només començar, perquè ja em passa això: quan veig tanta gent diferent posant-se d’acord per fer una mateixa cosa , i em gronxo amb el resultat del seu esforç vocal tan vibrant, sonorament perfecte i carregat de força m’emociono.
No hi puc fer més 🙂

Després hi havia però tot el valor afegit. La idea en si, – havaneres i sardanes- i corals… podia semblar una mica anacrònica, una mica passada d’època, molt fora del tipus d’actes culturals on jo acostumo a participar. Podia semblar que seria una mica “avorrit” o molt clàssic, molt convencional. Que ja m’estava bé, que era de les coses que hauria fet amb la meva mare, si encara hi fos. Però és que no ho va ser gens. O no m’ho va semblar. Hi vaig trobar innovació, participació, proximitat, missatge… i dinamisme i molta connexió.

Escoltar sardanes cantades, això sí que que em va connectar amb emocions més íntimes. A la meva mare l’apassionaven, i en cantava sovint, modulant la veu, fent-nos viure cada història. I aquesta sardana especialment, aquesta de les monges que d’amagatotis no es poden estar d’agafar-se les mans i ballar-la… Potser perquè parla de la pròpia força de la sardana, la mateixa que jo sento quan no em puc estar de ballar-la. Potser perquè m’agraden les cançons amb argument, les que narren una història, i aquesta és de les que ella va posar en el calaix dels imaginaris rellevants. La cantava amb una textura tan creïble, amb tanta versatilitat, que jo veia el paisatge i la  tendresa del moment, aquell bosc i aquelles monges, les seves cares, la seva por en l’atreviment, les seves mans agafant-se i els seus peus puntejant… però sobretot sentia aquell missatge d’humanitat que permet benabolença per trencar regles estrictes, per fer desobediència quan cal, i aquest missatge devia ser molt important per a mi, venint de la meva mare, d’ella que encarnava la rigidesa de la moralitat catòlica de l’època i a la vegada una immensa empatia amb les persones febles o sotmeses a restriccions i penúries. Curiosament en aquest relat fer una cosa tan inofensiva i clàssica com ballar una sardana es convertia en una trangressió…

Tot el concert, amb aquell ambient de complicitat comunitària, i amb aquell programa escollit amb paramètres poc convencionals, farcit de peces significatives a nivell local, amb autors inèdits inclosos; i amb alguns atreviments instrumentals… també semblava voler-se saltar algunes regles, ser en alguna mesura transgressor inofensivament, dins l’embolcall del format clàssic…

La sardana de les monges feia molts anys que no l’escoltava. Molts. Potser fins i tot havia oblidat la seva existència. I trobar-la en el programa va ser un autèntic regal. Com si m’estiressin un fil invisible, de dins meu, silenciosament, anava sortint tota la lletra, me la sabia fil per randa. I llavors sí que vaig deixar sortir les llàgrimes. Amb certa benabolença també els vaig dir, balleu, balleu!