miozz mirades

De vegades, inesperadament, en el pols d’un ritme enfeinat, podem prendre-li al dia moments màgics. Són aquestes vivències especials que traspassen el llindar i  pinten el toc de calidesa a accions més o menys habituals, dotant-les d’una certa intimitat i trascendència. Va passar ahir a la Plaça de l’Amistat.
(segueix)


Enmig del brogit de la canalla jugant o pintant, fent-se espai entre el
moviment que generaven els tallers a l’aire lliure, en suport al Cercle
Artístic de Llefià, captant l’atenció d’incondicionals i badocs, els
acords i les veus de desaCORd
van conferir a l’acte un d’aquells moments suggerents que m’agrada
col·leccionar. Cantar plegats sempre cohesiona, sobretot si les cançons
que es canten són referents de resistència, lluita i clam, i/o formen
part d’un patrimoni compartit. Però no és el més habitual en un acte
polític. Aquí hi ha la gràcia de la cosa. Érem al mig d’aquella plaça al
cor de LLefià, gent diversa que sovint compartim espais i taules per al
debat, l’organització o la mobilització, però no moments de distenció
com aquell. Cantar plegats l’Estaca,  Abril del 74 , We shall overcome o Ai Carmela, 
i escoltar les altres tonades i lletres (moltes del repertori popular
dels Països Catalans però també del País Basc i altres terres) va ser
realment singular. Per a desaCORd (per cert, un nom molt ben trobat) va
ser la primera actuació en públic. Per a l’acte a favor del Cercle
Artístic de Llefià va ser un suport atractiu, sumat a tots els altres
(batucada…). Per als qui en vam gaudir, una oportunitat de les que es
recorden.
I per a mi particularment va ser una descoberta
interessant, i també en clau vivencial. Per uns moments, mentre mirava el
nom de la plaça escrit en lletres grans, retallant-se darrera els
cantaires (PLAÇA DE L’ A M I S T A T) i cantava per mi la lletra de We shall overcome en català (l’emblemàtic tots junts vencerem)
perquè en anglès no sabia seguir-la, em vaig sentir transportada a una
d’aquelles trobades de monitores i monitors dels Esplais de Badalona, fa
trenta anys, on desenes de joves de tota la ciutat ens formàvem i féiem
pinya per a la transformació social dels barris, de Badalona, del país i del món
mundial (com ho va ser per exemple la del 1883 al casal de Joves de Dalt de la Vila, que vam fer amb el Xesco Boix, però no només, cantàvem sempre! aquí, la recordo,)

Ahir el toc final el posà l’estrena, la versió local d’una tonada
valenciana, per denunciar que l’Albiol ara que és alcalde fa el que vol.
Amb gestualitat mímica inclosa, com havíem fet sempre a l’esplai,
jugant amb els ritmes, el gest i els mots. I amb contingut de denúncia.

Em mirava els que
érem (i els que no érem), i pensava que si la força cohesionadora i
transformadora de les cançons entrés a la vida social i política de
la ciutat potser alguna cosa canviaria.

Em mirava el rètol de la
plaça i pensava que la capacitat d’engrescar-se cantant, plegats, i de
fer broma – sana ironia – i jugar amb el gest en un marc d’amistat no hauria de ser
patrimoni exclusiu dels esplais. Ni tan sols dels infants. És un
patrimoni intergeneracional, popular, que els adults hem de recuperar.
És l’autèntica cultura popular.
En van parlar molt d’això l’Arnella i
en Joan Soler, a Badalona, al voltant de l’aniversari de la mort de
Xesco Boix (aquí, Xesco amic meu). En aquella interessant taula rodona on a més dels records vius entorn vivències i petjades que deixà el seu pas per Badalona, vam aprofundir en els valors del cantar i la cançó, (aquí podeu llegir-ne un resum, la guitarra i les cançons són les armes) Vam comprovar-ne la
força en el debat glosat de la Festa Major Alternativa, l’any passat, en aquest cas amb el valor afegit de la improvisació, (aquí més sobre cançó improvisada). I en vam tastar
l’arrelament i la vigència en clau crítica i actualitat local al Vespre de Versets la primavera passada, (aquí un resum del Vespre de Versets). Sens dubte cantar en colla ens agrada i té força, carrega piles,només cal veure què passa als concerts on la gent s’ha fet seva la lletra. En clau local tenim l’exemple del poder de convocatòria del Lluís Platero, i la força d’algunes de les seves cançons fetes gairebé himmne (com la dedicada als objectors). Per cert que en LLuís Platero ha estat premiat recentment pels valors de les seves lletres! I tenim també l’exemple del Cor Nadal – Sopa de Pedres, que aconsegueix fer cantar una bona concentració de gent a l’escalf de la sopa solidària. (podeu comprovar-ho a escalfant la tarda més freda)

Improvisada o memoritzada, la cançó
popular cohesiona i dóna força, és una eina potent… que cal recuperar!