arrela arreu
Hi penso molt
aquests dies, quan el dret a l’habitatge està tan vulnerat, i quan es
posen tantes traves als qui volen fer arrels a nous entorns. (continua)
(la fotografia és presa del portal de casa estant, al barri Manresà de Badalona. El nom també l’he pres, ja ho explico després)
Aquest matí fa cinc anys que amb la meva família “pròpia” ens vam llevar
al nou domicili. Després d’un dia 12 dedicat exclusivament al trasllat i
al muntatge de mobles, amb la col·laboració impagable de familiars i
amics, vam abandonar definitivament la casa de lloguer del carrer del
Carme, a Baix a Mar de Badalona centre i vam estrenar vida un parell de
quilòmetres al nord, encara dins del municipi. No ho féiem per voluntat
ni per gust – ens van fer marxar per força – però vam tenir clar que
davant la magnitud de molts dels problemes a què s’ha d’afrontar la
humanitat, haver de canviar d’habitatge no ho havíem de convertir en un
drama Ni per l’aspecte econòmic ni pel canvi d’hàbits i entorn immediat.
Llavors estàvem al pic de la bombolla immobiliària i la nostra condició
de no propietaris, rondant la cinquantena, ens
complicava força les coses. Res a veure, però, amb l’actual drama de
centenars de conciutadans.
Llavors les nostres arrels veïnals de tants
anys d’implicació al barri tenyien d’enyor i tristesa l’emoció de
començar un projecte nou. Res a veure, però, amb el trasvals que
comporta a milers d’humans canviar de ciutat, país, continent…
abandonar la llar sense saber on i com es podrà tornar a fer arrels.
Un
canvi de casa és molt més que moure de lloc els mobles. Hi penso molt
aquests dies, quan el dret a l’habitatge està tan vulnerat, i quan es
posen tantes traves als qui volen fer arrels a nous entorns. I mentre faig recompte de amb quines coses ja em sento plenament arrelada a la nova llar i amb quines encara cuegen conseqüències de l’estat de trànsit ( i no només em refereixo a aquelles caixes que han quedat sens obrir al soterrani – senyal que no ho necessitem – o aquells documents o estris que incomprensiblement han desaparegut en el canvi), penso en com s’han de sentir, proporcionalment, els qui ho han deixat tot milers de quilòmetres enllà. Jo, que quan viatjo, en pensar en el retorn encara imagino aquella porta i aquell passadís, i que la taula del menjador plena dels records, planells i maletes buidant-se que projecto continua essent la del fosc menjador que precedia al badiu – i ja són cinc anys-, penso que per als qui a més de parets i carrers han canviat paisatge, cultura i llenguatge la cosa no ha de ser fàcil. Ja compto que el factor personal compta, per descomptat! No tothom té la mateixa resistència a bescanviar aferraments i vincles, però en tot cas és bo fer aquest exercici empàtic. Cal un temps, i cal, sobretot, poder fer nous vincles. Amb l’edifici, amb el veïnat, amb l’entorn social, amb el paisatge. No és un procés ràpid, vol el seu temps. I no només requereix voluntat, necessita també d’oportunitats. I no només requereix oportunitats, necessita, també, voluntat.
I amb tot, els vincles i l’arrelament, la pertinença i la participació són components molt variables i variats. Hi ha persones que han nascut i viscut tota la vida en un barri i encara és hora que s’han d’apropar a l’associació de veïns o d’assistir a una festa al carrer. I d’altres que hi han arribat fa poc i ja formen part d’una comissió de treball i s’impliquen en qualsevol moguda al barri… són opcions, maneres de ser i fer, maneres de viure…
Em cansa molt el discurs fàcil, demagògic, “és que no es volen integrar”.
He començat a escriure volent dirigir l’article cap a un costat, i se me n’ha anat cap a un altre. El tancaré ara perquè no es faci pesat. Només dues idees més:
De la casa del carrer del Carme, del badiu, me’n vaig endur totes les plantes. Fins i tot la terra (ja sabia que els propietaris pensaven reformar-lo i eliminar el parterre). La majoria van resistir bé el trasplantament, però han necessitat diverses temporades per fer-se amb el nou terreny. D’altres van morir, i d’altres viuen però no han trobat “el seu lloc optimitzador”. Per arrelar i tornar a créixer i florir amb embranzida cal temps, i oportunitat.
Arrelarreu contes és un programa que impulsa Òmnium Badalona amb alguns centres educatius de la ciutat (concretament al barri de La Pau) i que parteix de la idea que tots tenim arrels i que podem fer noves arrels arreu. Que arreu hi ha costums universals que ens fan més iguals que diferents, com els contes, i que hi ha contes d’arrel de cada arreu, i que els contes d’arreu ens ajuden a empatitzar amb les diferents arrels i a creure en les noves arrels que inclouen matisos d’arreu… en fi, que arreu podem fer arrels sempre!