miozz mirades

A casa, de petits, hi havia una litúrgia de l’estar malalt. D’entrada es feia llit, dos o tres dies com a mínim. I si la febre era alta o es tractava de res greu, es feia llit ben bé una setmana sencera. Se seguia un petit protocol per tornar a la normalitat: llevar-se unes hores, llevar-se’n més, començar a sortir al carrer i en acabat tornar a anar a l’escola.  (segueix)

Era el Sr.Metge qui venia a visitar-nos a casa, i qui donava les
instruccions de si ja ens podíem llevar o calia seguir enllitat. Eren
dies de menjar amb la safata recolzada a la panxa i amb brosses de pa
entre els llençols; de perdre la mirada jugant amb les partícules de
pols que els raig de sol il·luminaven, i d’escoltar el transistor. Dies
de flassades desmanegades, orinal sota el llit i retallables i còmics
per passar les hores. Dies de tenir visites – si no encomanaves – i
d’esperar la tia Madrona amb els seus típics regals de quan s’estava
malalt. Dies d’estirar-se damunt el llençol fresc, net i llis, esperant
el deliciós moment en què l’àvia o la mare ens feia caure damunt la cara
la volta del llençol de sobre – talment un paracaigudes que aterra
suaument – després d’haver ventilat i endreçat l’habitació.

De vegades estar malalt era un festival. Recordo especialment quan vam fer llit tots cinc germans alhora,  quatre amb galteres (les temudes “paperes”) i la petita amb xarrampió o varicela. Nosaltres que no teníem tele
passàvem moltes estones – del llit estant – cantant, xerrant, retallant, llegint, jugant amb joguines petites i jocs de taula. Però aquella vegada la gravetat dels dos més grans feia patir, i a sobre va coincidir amb l’accident del pare. Què ho fa que malgrat tot ho recordi amb més alegria que drama? Suposo que és per l’humor dels qui ens envoltàven, que ens acompanyaven i ens donaven joc. Especialment la tia Madrona amb les seves entretingudes històries que ens feien riure o si més no ens distreien, i amb els seus jocs per fer passar les hores – un petit trencaclosques, un quadern per pintar, una revista, us desmuntable -, ella amb la seva gràcia inesgotable, la tia soltera, sense fills, que ho donava tot per als nebots.

Hi pensava l’altre dia, quan era amb ella a Urgències. Per cert, abans no n’hi havia d’Urgències, només aquell dispensari per a les cures. I és que de fet tot el que té a veure amb la salut i l’estar malalt ha canviat enormement: serveis i hàbits, costums, tot. En pocs anys.
S’ha fet molt gran la tia, i de sobte una petita infecció d’orina i la temuda deshidaratació l’han fet caure en picat. Fa llit, no és res greu, però en té per uns dies.
Hi pensava en tot això de quan féiem llit, de petits, mentre era al seu costat i ella dormia. De fet no cal que t’hi quedis, ja hi ha personal. I està tranquil·la, dorm molt. Però, què ho fa que m’estimo més ser-hi? Fer-li companyia. Que si obre els ulls m’hi trobi i li pugui somriure, i si es toca els tubs, la via,  pugui dir-li, “no, tia, no t’ho toquis, que et faries mal”.Hi pensava. Amb tanta feina com tinc i m’estic aquí al seu costat, una hora rera l’altra. I ni tan sols podem parlar.
N’hi va passar tantes, ella, d’hores al nostre costat, ens va donar tanta vida aquesta tia Madrona estimada, que em sento bé perdent el temps fent-li companyia encara que potser no cal.