miozz mirades

Apressada per encertar a trobar el metge abans no marxés a dinar, he entrat a l’Hospital amb la directa posada. Però m’he hagut d’aturar. Primer m’ha semblat una concentració, … potser per les retallades? Però llavors he sentit cantar i sí, la concentració era ben sonada. Personal de bata blanca cantant nadales. No m’hi havia trobat mai…hi ha coral, a l’hospital? O és un cor ocasional? Llavors he recordat que quan jo treballava al Departament d’Educació també en vam fer un de cor, i a mitjans de desembre també cantàvem nadales. Un costum propi d’alguns entorns laborals, potser. També ho conec d’algunes escoles o AMPAs. Crec que m’ha sorprès més que emocionat, però ha estat un moment entranyable. Els cants, potents, afinats i animats pujaven escales amunt i en arribar a la segona planta encara em podia gronxar amb la pastora Caterina. A la tia li hauria agradat de veure-ho, si no fos que reclosa al llit aquesta vegada no està per passejades. Ahir, al box d’urgències, jo també li cantava, fluixet, a l’orella, mentre l’acaronava. La mare de déu quan era xiqueta, (la que anava a costura i a aprendre de lletra), em va sortir sola, sense ni pensar que la sabia o que la recordava. Les cançons són així, estan fetes de fibra emotiva i impreses en el disc dur dels records, encara que sigui amb tinta invisible. I de vegades prenen el vol pel seu compte. Per cert que això de cantar, de cantar per cantar, i sobretot això de reivindicar el cantar col·lectiu com a forma de passar-ho bé i de fer pinya és un tema que cada cop m’envolta de més a prop. (segueix) 

I no només perquè dissabte hi haurà el Cor Nadal,  i perquè diumenge hi haurà el Badacanta o perquè a la feina ja m’hagin preguntat si aquest any tornarem a cantar amb la Neus – totes dues cantem a Gospel Sentits, encara que jo ara amb tanta hospitalitis em perdo assaigs i concerts 🙁 – a la sobretaula de l’aperitiu de final de trimestre, l’aperitiu de Nadal… També perquè demà divendres hi ha la Cantada de Nadales a Montigalà (de totes les escoles de La Pau) i diumenge hi haurà cantada de Nadales a Sant Roc (de fet les cantades de nadales cada cop són més populars i se’n fan més per tot arreu), i perquè també diumenge hi haurà un concert de l’Orfeó en suport a la Marató, on s’estrena una cantata amb lletra d’una apreciada companya de feina (el Concert de Nadal de l’Orfeó Badaloní i la Jove Orquestra de Músics del Vallès, amb nadales populars i l’estrena de la Cantada per Cor, orquestra i piano “Vila encantada”, composada per Òscar Peñarroya, amb lletra de Maria Ojuel, es farà diumenge a Santa Maria, aquí hi trobareu tota la informació i també la d’altres actes que es fan a Badalona per la marató).

Com ja vaig comentar a cantant amb descaCORd i en altres articles (que estan enllaçats en aquest i per això no els torno a referenciar) la reivindicació del cantar en colles, del recuperar el cantar popular, cantar plegats pel plaer de fer-ho… és una reivindicació explícita que comparteixo, i una reivindicació implícita que veig que va prenent forma en molts àmbits. I que no està renyida amb el cantar en Cor o Coral, per bé que com va dir en Joan Soler i Amigó en una ocasió és possible que l’efecte dels Cors i Corals en la població que no en participa activament pot haver estat un efecte de desactivació (com si la gent pensés que només es pot cantar quan se’n sap molt, quan s’està organitzat o quan es té una partitura al davant). Perquè no és el mateix veure (i escoltar) cantar, per bonic i positiu que sigui, que cantar plegats una colla de gent. Segur que tots ho hem provat i comprovat en l’àmbit privat, però en el social costa una mica més. Per exemple és difícil imaginar acabar una reunió o una assemblea, o una manifestació o qualsevol acte social cantant col·lectivament, tret que es tracti d’himnes, que també està bé. En aquest sentit va ser emotiu i en certa forma sorprenent el cant de la Internacional en l’homenatge de Dauder a l’escola Llibertat, no sé si va ser espontani o programat, però va ser popular.
I també em va resultar curiós el rescat de cançons força populars de la Maria Aurèlia Campany en l’espectacle teatratal Maria Aurèlia Campany, una dona, un país, a l’Espai Betúlia el 25 de novembre.

Però és cert que socialment hem adjudicat el cantar als que “en saben” i ens costa empoderar-nos com a cantaires per mutu propi. I cantar és com parlar, és una capacitat personal i molt potent que hem de fer servir més, i més col·lectivament. Aprofiteu totes les ocasions, aquest cap de setmana si més no, podeu sumar la vostra veu a la cantada popular del Cor Nadal, dissabte a la tarda, i amb l’ajut del karaoke, al Badacanta diumenge a la tarda. Dues bones maneres de passar-ho bé provant la veu!