En aquest punt del concert les llàgrimes porugues, campaven per les meves galtes, amb discreció. Són aquelles llàgrimes d'emoció que no pots dir ben bé que siguin de tristesa, que també, però que en tot cas no són de tristesa amarga. Són d'una tristesa dolça, que fa companyia... tot el concert en si, només pel seu plantejament, ja em va fer sentir aquell formigueig de les emocions a flor de pell. (segueix)Gairebé tres-cents cantaires, de vuit cors/corals/orfeons diferents, sota la direcció del jove dinàmic i emblemàtic Francesc d'Assís Pagès, (el nostre genuí pianista a Gospel Sentits, que és director de diverses corals de no gospel), per cantar sardanes i havaneres. Havaneres i sardanes cantades. Com li hauria agradat això a la mama..., i encara no sé si hi vaig anar per mi o per ella, o per totes dues. Tot el concert va ser com si la sentís cantar a ella, va ser com tenir-la al costat, sense tenir-li, per gaudir d'aquell programa peculiar, d'aquella sonoritat espectacularment harmònica, d'aquell públic entregat, d'aquell descobriment insòlit. Orquestra jove (Barcelona Concertante) i ambient veïnal - Concert de Festa Major - enquibits a centenars un vespre de dissabte al barri del Congrés Eucarístic de Barcelona, en una església que fins uns moments abans no sabia ni que existís, enorme, perfectament accessible i amable amb les persones amb mobilitat reduïda, acollint un concert de qualitat sorprenent.
Les llàgrimes ja em van demanar pas amb "El meu avi", només començar, perquè ja em passa això: quan veig tanta gent diferent posant-se d'acord per fer una mateixa cosa , i em gronxo amb el resultat del seu esforç vocal tan vibrant, sonorament perfecte i carregat de força m'emociono.
No hi puc fer més :-)
Després hi havia però tot el valor afegit. La idea en si, - havaneres i sardanes- i corals... podia semblar una mica anacrònica, una mica passada d'època, molt fora del tipus d'actes culturals on jo acostumo a participar. Podia semblar que seria una mica "avorrit" o molt clàssic, molt convencional. Que ja m'estava bé, que era de les coses que hauria fet amb la meva mare, si encara hi fos. Però és que no ho va ser gens. O no m'ho va semblar. Hi vaig trobar innovació, participació, proximitat, missatge... i dinamisme i molta connexió.
Escoltar sardanes cantades, això sí que que em va connectar amb emocions més íntimes. A la meva mare l'apassionaven, i en cantava sovint, modulant la veu, fent-nos viure cada història. I aquesta sardana especialment, aquesta de les monges que d'amagatotis no es poden estar d'agafar-se les mans i ballar-la... Potser perquè parla de la pròpia força de la sardana, la mateixa que jo sento quan no em puc estar de ballar-la. Potser perquè m'agraden les cançons amb argument, les que narren una història, i aquesta és de les que ella va posar en el calaix dels imaginaris rellevants. La cantava amb una textura tan creïble, amb tanta versatilitat, que jo veia el paisatge i la tendresa del moment, aquell bosc i aquelles monges, les seves cares, la seva por en l'atreviment, les seves mans agafant-se i els seus peus puntejant... però sobretot sentia aquell missatge d'humanitat que permet benabolença per trencar regles estrictes, per fer desobediència quan cal, i aquest missatge devia ser molt important per a mi, venint de la meva mare, d'ella que encarnava la rigidesa de la moralitat catòlica de l'època i a la vegada una immensa empatia amb les persones febles o sotmeses a restriccions i penúries. Curiosament en aquest relat fer una cosa tan inofensiva i clàssica com ballar una sardana es convertia en una trangressió...
Tot el concert, amb aquell ambient de complicitat comunitària, i amb aquell programa escollit amb paramètres poc convencionals, farcit de peces significatives a nivell local, amb autors inèdits inclosos; i amb alguns atreviments instrumentals... també semblava voler-se saltar algunes regles, ser en alguna mesura transgressor inofensivament, dins l'embolcall del format clàssic...
La sardana de les monges feia molts anys que no l'escoltava. Molts. Potser fins i tot havia oblidat la seva existència. I trobar-la en el programa va ser un autèntic regal. Com si m'estiressin un fil invisible, de dins meu, silenciosament, anava sortint tota la lletra, me la sabia fil per randa. I llavors sí que vaig deixar sortir les llàgrimes. Amb certa benabolença també els vaig dir, balleu, balleu!
Les llàgrimes ja em van demanar pas amb "El meu avi", només començar, perquè ja em passa això: quan veig tanta gent diferent posant-se d'acord per fer una mateixa cosa , i em gronxo amb el resultat del seu esforç vocal tan vibrant, sonorament perfecte i carregat de força m'emociono.
No hi puc fer més :-)
Després hi havia però tot el valor afegit. La idea en si, - havaneres i sardanes- i corals... podia semblar una mica anacrònica, una mica passada d'època, molt fora del tipus d'actes culturals on jo acostumo a participar. Podia semblar que seria una mica "avorrit" o molt clàssic, molt convencional. Que ja m'estava bé, que era de les coses que hauria fet amb la meva mare, si encara hi fos. Però és que no ho va ser gens. O no m'ho va semblar. Hi vaig trobar innovació, participació, proximitat, missatge... i dinamisme i molta connexió.
Escoltar sardanes cantades, això sí que que em va connectar amb emocions més íntimes. A la meva mare l'apassionaven, i en cantava sovint, modulant la veu, fent-nos viure cada història. I aquesta sardana especialment, aquesta de les monges que d'amagatotis no es poden estar d'agafar-se les mans i ballar-la... Potser perquè parla de la pròpia força de la sardana, la mateixa que jo sento quan no em puc estar de ballar-la. Potser perquè m'agraden les cançons amb argument, les que narren una història, i aquesta és de les que ella va posar en el calaix dels imaginaris rellevants. La cantava amb una textura tan creïble, amb tanta versatilitat, que jo veia el paisatge i la tendresa del moment, aquell bosc i aquelles monges, les seves cares, la seva por en l'atreviment, les seves mans agafant-se i els seus peus puntejant... però sobretot sentia aquell missatge d'humanitat que permet benabolença per trencar regles estrictes, per fer desobediència quan cal, i aquest missatge devia ser molt important per a mi, venint de la meva mare, d'ella que encarnava la rigidesa de la moralitat catòlica de l'època i a la vegada una immensa empatia amb les persones febles o sotmeses a restriccions i penúries. Curiosament en aquest relat fer una cosa tan inofensiva i clàssica com ballar una sardana es convertia en una trangressió...
Tot el concert, amb aquell ambient de complicitat comunitària, i amb aquell programa escollit amb paramètres poc convencionals, farcit de peces significatives a nivell local, amb autors inèdits inclosos; i amb alguns atreviments instrumentals... també semblava voler-se saltar algunes regles, ser en alguna mesura transgressor inofensivament, dins l'embolcall del format clàssic...
La sardana de les monges feia molts anys que no l'escoltava. Molts. Potser fins i tot havia oblidat la seva existència. I trobar-la en el programa va ser un autèntic regal. Com si m'estiressin un fil invisible, de dins meu, silenciosament, anava sortint tota la lletra, me la sabia fil per randa. I llavors sí que vaig deixar sortir les llàgrimes. Amb certa benabolença també els vaig dir, balleu, balleu!
impressionar diverses coses: primer, veure dirigir a en Francesc. És un
autèntic espectacle. Personalment no l'havia vist mai dirigir -i de fet,
no el coneixia fins que vaig venir a parar a Gospel Sentits- i em vaig
quedar molt parada. Com s'ho deu haver fet per empastar totes aquestes
corals? Una autèntica feinada però amb un resultat esplèndid.
Després, el lloc em va passar com a tu: desconeixia que hi hagués una
església tan gran a Barcelona. Sempre va bé descobrir llocs nous. I la
tercera és la quantitat de públic que van arrossegar; això que
en Francesc el dijous em va comentar que no tenia massa clar que omplís!
Caram, és va quedar servit.
Hi vaig trobar a faltar, però gent jove. Ja està bé el que dius al teu
blog: sentíem tots cantar a les nostres mares i àvies i les llàgrimes
les teníem als ulls recordant-les i tota la nit la pell de gallina, peró
si això no ho transmetem a la generació que va pujant d'ací uns anys
-esperem que no- aquestes havaneres i sardanes diran que són coses de
"carques". Jo hi vaig anar amb els tres fills i els hi va agradar molt
però penso que a aquesta canalla els hi falta molta cultura del "fet"
català. A les escoles ja s'intenta ensenyar les tradicions catalanes:
tió, castanyada, Sant Jordi... però molt sovint trobo a faltar que en
algun curs s'ensenyi a ballar sardanes o simplement explicar i aprendre
què és una havanera, sinó tot això es perdrà. Enlloc de tanta expe,
tecno, informàtica, mates, etc.. que ja està bé hi hauria d'haver-hi una
assignatura de tradicions catalanes. NO?
El que jo no he pogut és sortir-ne, d'aquesta obra de'n Francesc d'Assís, sense haver capgirat l'opinió com es capgira un rellotge de sorra esgotat i oblidat en una calaixera, tornat-lo a la vida amb tota la novetat d'un temps nou que es mesura i avança amb tot el pes d'un temps antic.
El que ha fet m'ha arribat més encara vient un director que per rebre l'efusió del públic baixa de l'altell des d'on mou la batuta, que no es deixa afalagar, que passa discret com un més entre els cantaires.
M'ha portat al present una part que jo tenia injustament arraconada. No tornaré a escoltar cap d'aquestes sardanes i havaneres com abans, ara són meves.
Atentament
Disortadamentt, en el nostre país el dret a la llibertat de culte [no
catòlic] cada cop està més escarrançit, encara que els mitjans hi siguin. A
Barcelona ciutat hi han varis locals que, per exemple, els dissabtes són
utilitzats pels adventistes del setè dia i els diumenges pels evangèlics, i no
hi ha cap problema entre ells, com a germans en Crist que són. Altra cosa es
quan alguna autoritat "civil" vol que els cristians que ténen la
Bíblia com a unica font de veritat facin el culte envoltats d'imatges utilitzades
per a la idolatria, o també quan, ras i curt, els hi impedeixen obrir cap altre
local de culte "perquè els catòlics [romans] serien minòria a la
localitat". Això, per desgràcia, passa al nostre pais avui en dia (encara,
que ben mirat, tenim "sort" que els papistes no ens tractin com ho
fan a alguns indrets de Mèxic). I també les esglésies "extrangeres" són utilitzades per dónar aliments i vestits a famílies necessitades... malgrat les denúncies [infundades] d'alguns veïns "com cal" que fan davant les diverses autoritats.
Atentament
Ara, la tesi de que només la religió catòlica té greus defectes i les altres no, aquesta tesi no la comparteixo. És la més fàcil i populista, però amb rigor crec que no és la correcta. Només mirant en el pla polític, naturalment que per la implicació política que ha tingut, i té encara, en la connivència amb dictadures i poder, té molts números per quedar perpètuament i de forma absoluta en l'imaginari dels poders fàctics absolutament reprovables, però el seu paper - si més no el paper de molts dels seus representants - en algunes revolucions d'alliberament no és gens menystenible en la història, així que no hi ha més remei que aplicar-hi una mirada dual, com a mínim. Polièdrica seria més just. Com amb moltes altres religions. En nom de déu (sigui quin sigui) es fan moltes atrocitats i es sotmeten moltes voluntats. Aquest és el perill de les religions, de totes. Però amb tot, el dret a una creença religiosa és lícit, perquè té un vessant personal i social independentment del vessant polític i de poder ... ei, és un debat que dóna per a molt, deixo el comentari aquí!
Que interessant és veure com la religió cristiana esdevé l'ase dels cops en base a un recull prejudicis psicològicament molt similars al racisme: atribuir una manera de ser o la moralitat d'una conducta individual a tota una comunitat. Podríem encunyar el terme 'racisme religiós' per definir l'atac persistent de l'occident individualista contra les religions històriques, que disfressant-se de defensor de les minories, tan ho són les cristianes com les forànies a dia d'avui, ara ataca a unes o a les altres segons l'origen cultural, intel.lectual o segons les raons del moment que es debaten. Malauradament aquesta mena racisme molt occidental i actual no només ens
afecta als "catòlics romans" però sobre tot als nouvinguts de l'islam i
d'arreu. Però per sort els que estan realment involucrats en les unes o les altres aquest racisme no el comparteixen.
Per altra banda certament al Marroc hi ha meravelloses esglésies, construides durant les colonitzacions del país veí, la gran majoria de les quals romanen tancades per manca de comunitat. Arràn d'això no cal dir que al Marroc la pràctica de l'islam és la més moderada i tolerant. I diguem-ne també occidentalitzada, només practiquen les generacions més antigues. Malauradament també, els centres de culte islàmic requereixen d'unes condicions d'espais, de preparació per a l'oració, unes restriccions estètiques, que les esglésies que aquí se'ls podrien posar a disposició no van respectar en la seva contrucció.