“Parlem català perquè som catalans”. Ho digué Manyé i Flaquer fa anys. I així ho crec. Si el nostre Parlament legisla que a Catalunya , a l’escola , cal “parlar” (ensenyar en) català i castellà, converteix els catalans en espanyols i catalans . El somni daurat, l’obsessió confessada dels socialistes i podemites, dels “unionistes”, dels qui han cridat pels carrers “a por ellos”, els qui han aplaudit la repressió contra les urnes democràtiques i contra tots els catalans.
I és aixó el que , amb ingenuïtat no pas de tots els promotors, formula la proposició de llei que ahir ERC,PSC,Podemos i Junts presentaren i que ahir mateix Junts qüestionà. La proposició estableix ,per primera vegada al nostre corpus legislatiu, que el català i el castellà són les llengües d’ensenyament a l’escola catalana, adduint que és la transposició de la realitat sociolingüística del país i no un acte de rendició impotent de defensa del centre nuclear de la identitat singular de Catalunya.
Es deixa, de manera inconcebible en un país fort i convençut, al criteri dels centres escolars (claustre, direcció, pares?) el grau d’ús de la llengua. No és una decisió legislativa de menor importància sinó prou transcendent per a deixar orfe de significat el concepte d’escola catalana.
Es reforma no pas una llei educativa sinó la llei de política lingüística, i amb paraules pomposes i inadequades, de què sembla ignorar-se el significat, “heteroglòssia”, s’intenta substituir i amagar la diglòssia secular que vivim, el català com a llengua dominada i el castellà llengua dominant.
És el bilingüisme, la nova identitat, el llegat del Parlament als catalans, el llegat del Parlament amb la majoria independentista de la seva història? . No, amb el meu nom, NO!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!