Sembla evident que la interlocutòria emesa pel TSJC ha estat redactada fa temps (en castellà òbviament) sense cap mena d’opció a ésser favorable a acceptar la demanda del Govern i de la societat educativa. És evident també que la sentència ens obliga a posar-nos davant del mirall i a preguntar-nos qui som, qui volem ser i perquè som aquí; és la pregunta fonamental a què cal donar resposta, una resposta meditada, honesta, valenta, social i imaginativa, que necessita temps, reflexió, intel·ligència i confiança perquè ha d’ésser el revulsiu d’avui i el dibuix del futur col·lectiu i no pot , com fa la proposició de llei presentada al Parlament, confondre avançar amb picar de peus sobre el mateix rajol.
Però no és aquest el tema de l’apunt d’avui, sinó l’exigència aberrant d’immediatesa de l’execució de la sentència, el menyspreu del Tribunal per la llengua catalana que subordina a la supremacia de la castellana en entendre que és fàcilment substituïble, la volguda ignorància sobre el què és el currículum escolar i el coneixement de l’actual i la complexa organització d’un centre educatiu i l’oblit de la dignitat professional dels docents i els drets de l’alumnat a no ésser perjudicats en el seu procés d’aprenentatge.
El TSJC havia de saber que som al mes de maig, que els pocs dies que resten de curs és el temps més emocional per a l’alumnat i més complex per al professorat i que el que en la interlocutòria exigeix és d’impossible compliment per raons òbvies.
Ni la direcció del centre educatiu ni el Conseller no pot obligar el professorat a canviar la llengua en què imparteix l’ensenyament quan el curs no només ha començat sinó que és quasi finalitzat. Cap docent no ho pot admetre per principis deontològics, pel greu perjudici que ocasionaria a l’alumnat en el seu aprenentatge i per dignitat professional.
Cap alumne no pot admetre ésser víctima d’una sentència que l’obliga a canviar els registres lingüístics específics apresos i substituir-los per uns altres, a no poder emprar els apunts ni els recursos didàctics pertinents, a sofrir desorientació i angoixa, a sentir impotència davant de la impossible tasca que el TSJC ordena imposar-li.
Cap família no pot admetre-ho, ni tan sols la que en nom del seu fill ho ha exigit al Tribunal.
Ni cap escola perquè ni el professorat ni la llengua són peces intercanviables en el tauler educatiu ni els alumnes en són els peons.
El TSJC sembla ignorar que cada àmbit de coneixement inclou termes lingüístics propis, no intercanviables entre llengües, n’és un exemple el vocabulari jurídic, com ha quedat ben palès en la mateixa interlocutòria emesa, la redacció de la qual mereixeria en qualsevulla avaluació un vergonyós “molt deficient”.
No es pot violentar bruscament l’acció ensenyant del professorat, el procés d’aprenentatge de l’alumnat, l’organització escolar. No és possible. El Govern no pot fer-ho. La interlocutòria és d’impossible compliment. Tant impossible, no més, ja que al currículum no hi ha ni matèries troncals, ni anàlegs, com creu el TSJC, sinó que es configura per àmbits que agrupen àrees de coneixement amb l’establiment de les competències pròpies. I totes les competències, com sabem, són fonamentals per al desenvolupament personal, escolar i més tard professional de l’alumne.
La interlocutòria és inexecutable. I si el TSJC encara no se n’ha adonat, sí ho ha fet la comunitat educativa i la societat. Però ens hem d’exigir des d’ara mateix obrir el període de reflexió que ens permeti dissenyar la nova escola catalana, trencadora, oberta, en què no hi càpiguen percentatges de cap mena, ni ingerències alienes, i en què la llengua catalana sigui la que vehiculi l’aprenentatge i l’activitat escolar com a norma, la que faci inconfusible la nostra escola. .
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!