He sabut que ha mort na J., la noia que ha format part del record dels meus primers anys a la Universitat. Na J. era amiga, presumida, generosa i sabedora que era la noia més bonica de la classe.
Em sorprenia quan seriosa, com si em renyés, em deia “no riguis tant, no gesticulis d’aquesta manera que et sortiran arrugues”. Als disset anys les arrugues no eren imaginables, no tenien cabuda en el diccionari de la joventut, no podien contenir les rialles ni els gestos que involuntàriament subratllaven les converses i els silencis. I un cop m’ho havia dit dibuixava un lleu somriure, amb la innocència de l’adolescència.
Ens retrobàrem molts anys després, en una celebració d’aniversari de la nostra promoció universitària. Érem dones ja grans, amb les petjades dels anys i sentiments al rostre, però ella, malgrat les arrugues, seguia essent la mateixa J., la dona estimadora i afable que conservava el somriure ingenu de la noia més bonica de la classe, la que enamorava sense remei els joves professors ajudants que gosaven tímidament entrar a l’aula i intentar donar-nos classe.
Estimada, descansa en l’eterna felicitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!