Sovint llegeixo el bloc “Solcades” d’en Solà, l’arqueòleg-pagès, m’atrau la riquesa de la llengua i m’enamoren les blanques xiquetes, les ovelles dels contes pallaresos; fa uns dies hi vaig trobar la cabra blanca de Rasquera. Una cabra blanca autòctona del nostre país, descendent de la salvatge “capra prisca”, que duu el nom de Rasquera, el
Alguns diumenges d’aquest mesos estranys he escoltat la missa transmesa des del monestir de Montserrat. No hi veia la figura coneguda alta i prima, ja ascètica els últims temps, del monjo Regué, la seva absència em féu pensar que era malalt o que la comunitat el volia preservar del cruel virus que castiga el
Benvolgut President, avui fa 90 anys que nasqueres, en fa 60 del teu judici, condemna i empresonament, 40 que fores nomenat 126è President de la Generalitat de Catalunya i 6 anys de la teva declaració auto inculpatòria. Fa ja 6 anys que vius la nova i dolorosa condemna que tu mateix t’has imposat ,
25 anys junts. He après, m’he commogut, m’heu informat i m’heu donat eines per a saber construir i deconstruir. Gràcies!.
Cançó de la Moreneta Moreneta’n sou, es que’l Sol vos toch, es que us toca’l Sol lo Sol de la Gloria. Moreneta’ n sou, moreneta y rossa. …………… Catalans, veniu, María us anyora, té’l sol per vestit, lo cel per corona, per trono un mont d’or, per cambra una gloria: veníula a
Adeu, sant Jordi, fins l’any que ve, que, si em deu salut i vida, jo us promet que tornaré
El fil roig del teatre català semblava trencat. Guimerà, Pitarra, Segarra eren noms pretèrits, recordats com a representants d’una època esplèndida, sepultada. A finals dels anys ’50 i començaments dels ’60 ens alimentaven de Buero Vallejo, Sastre, Casona, Priestley, Miller, Williams… Un joveníssim autor ens sorprengué amb una obra teatral diferent, genuïna, escrita en
M’agradava llegir els articles (no de fútbol) que publicava Lluís Racionero. És així com el coneixia, com l’escriptor que en unes línies comptades narrava un retall d’història, ple de saviesa enciclopèdica i de detalls suggeridors. Escrivia enllaçant mots i frases de tal manera que l’interès de la lectura creixia fins a un final mai
Fa 75 anys, la nena en tenia 10 , la mama digué al papa: “El que fa el Santet ho fa la Nena”. I aquell any la nena començà el batxillerat i més tard anà a la Universitat. Eren els temps més durs de la postguerra, de la pobresa i la forçada austeritat, eren
Avui fa 100 anys que en Josep Pallach nasqué. La mort se l’endugué molt aviat, quan la nació més el necessitava. Havia caminat, lluitat molt des quan era quasi un nen contra la injustícia, i ja home era destinat a construir una nova esquerra al servei de tot el país i a escriure les
“No concebo la vida sense escriure” Mirà i ho veié tot clar. Sempre, en temps obscurs i en temps nets, mirà i parlà. Escrigué i descrigué la realitat que sovint es volia amagar. Estimà i fou estimada i ho seguirà essent en la memòria col·lectiva. Isabel-Clara Simó. Escriptora. Alcoi, primavera de l’any 1943- Barcelona,
Ahir els nostres presos i preses polítics parlaren. Una tarda , uns al·legats que mai no oblidarem, la seva veu era la nostra, la seva innocència era la de tots nosaltres, la seva emoció era la nostra i el seu empresonament el de les nostres idees, el de la democràcia, el de la llibertat.
Demà, dia 19 de juny , la cadira Barcelona complirà 90 anys. De neta simplicitat, tub d’acer i pell, disseny minimalista, fa 90 anys atragué les mirades sorpreses dels visitants del pavelló d’Alemanya a la Fira Internacional de Barcelona. Lily Reich i Ludwig Mies van der Rohe foren els coautors del famós pavelló, que encara
El proppassat dia 2 fou l’aniversari de la teva mort, 500 anys han passat. Un estudiós de la teva obra, un dels molts que tens, ha escrit que no fores el primer home nou, sinó l’últim home vell. Crec que potser té raó per la teva saviesa inabastable però crec també que cada dia renaixes
¿On he de guardar el dia en què la societat catalana assolí la grandesa i dignitat d’un poble amb fam de retrobar-se amb la llibertat perduda?… No tornaré a sentir aquella emoció profunda que semblava haver esperat tota una vida per a expressar-se, a respirar aquell aire de feliç complicitat compartida. L’1/O s’allunya, es