Sulla spiagia di Sidone un toro tentava di imitare un gorgheggio amoroso. Era Zeus.
Així comença ” Le nozze de Cadmo e Armonia”, l’obra, la creació literària que m’enamorà per sempre fa 30 anys. Mai no havia llegit res de semblant ni sabia qui era Roberto Calasso i estranyament des de llavors aquest llibre sempre m’acompanya, hi he trobat resposta a preguntes i tresors amagats en la bellesa desbordant de les paraules, en la prosa amb música de vers que converteix la línia recta en un cercle, en el desxiframent misteriós del mite.
D’altres obres de Calasso he llegit, totes intel·ligents, gairebé omniscents, però cap no ha tingut per a mi la fascinació del primer. L’última llegida, ” El cazador celeste” em semblà diferent a les altres, un text transparent, contingut, sense exuberància, amb espais en blanc, silencis que obliguen a aturar-se en la lectura i reflexionar en el viatge de la humanitat, a través del ritual cruent on l’home és víctima i ofrena alhora. Un Calasso diferent. Proteic.
“Le nozze di Cadmo e Armonia” fou el segon llibre que publicà com autor, un homenatge a la literatura, a l’escriptura que Cadme amb el regal als homes de les lletres va fer possible. Una obra mestra, irrepetible que Calasso ara fa 33 anys ens llegà per tal que a través del mite clàssic poguéssim desxifrar el present.
I així acaba :
“Ma nessuno ormai avrebbe potuto cancellare quelle piccole lettere, quelle zampe di mosca che Cadmo il fenicio aveva sparpagliato sulla terra greca, dove i venti lo avevano spinto alla ricerca di Europa rapita da un toro emerso dal mare.”
El mite , el cercle infinit.
Ha mort ens han dit, viscuts 80 anys. No, no ha mort, és aquí, hi seguirà permanentment, en la seva obra, sempre nova, enlluernadora, eterna com el mite que tant estimà.
Roberto Calasso, 1941-2021.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!