El fet que cada any em coste més triar un disc com al millor de l'any passat és senyal que, com diuen els més optimistes, la musiqueta cantada en llengua valenciana està que se n'ix: dels discs apareguts o presentats durant 2008, els més destacables -per al meu gust i en rigorós orde d'aparició- són Les 4 estacions de l'arròs, Que diguen missa!, L'experiència gratificant i l'Arthur Caravan, estos dos últims publicats l'últim mes de l'any. El cas és que este cap de setmana, anant amunt i avall amb el «carro» i Les 4 estacions de l'arròs a tothora, he decidit atorgar-li l'honor (de l'amor) pel seu potencial comercial, a més de la qualitat artística de l'àlbum: morralla a banda, no és fàcil coure dotze cançons tan ben produïdes i lligades, ideals per a canturrejar-les mentre sonen a tota paleta en la radiet.
Per cert, i parlant de la producció, té molt de mèrit que no hagen hagut d'eixir del Regne (ni anar-se'n a cap de poblet perdut en les muntanyes) per a traure eixe resultat: Vicent Sabater, responsable del so de Les 4 estacions..., ha sigut productor de Los Piratas (òc, els gallecs!) i -si no m'enganye- té l'estudi per la Fonteta de Sant Lluís, només entrar al Cap-i-Casal si veniu de Migjorn; això, i el recognoscible accent riberenc -que no suecà- que s'ou en la palatalització de les els, la pronúncia apitxada de les -ts finals i -atenció, cansautors i cantãorets malmessors de la fonètica!- l'obertura vocàlica tan exageradament pròpia de la Ribera del Xúquer, són les virtuts més agraïdes del disc de rock més dur que ha parit Valéncia des del Re::evolucions dels Lilit.
I no vos deixeu enganyar per l'etiqueta de «rock dur»: ara, si bé estan més prop dels Soundgarden que dels Metallica -amb estos últims els comparava el targetó de la presentació del disc a Sueca-, també és cert que per la qualitat i la visceralitat poètica dels texts estan més prop de la cançó d'autor que de la coentor repetitiva del hardolç, com bé em féu notar Hugo Mas (un altre que se'n va al moro) en la cloenda de l'últim Tourbolet. Ah, quant a l'únic festival itinerant de rock en la llengua de Martorell, encara que la seua continuïtat és incerta, el segon disc dels Gàtaca ja està gravat i a l'espera de ser publicat; El Corredor Polonés tornarà als escenaris en breu; i els Bakanal ja tenien nous temes l'any passat...
I no vos deixeu enganyar per l'etiqueta de «rock dur»: ara, si bé estan més prop dels Soundgarden que dels Metallica -amb estos últims els comparava el targetó de la presentació del disc a Sueca-, també és cert que per la qualitat i la visceralitat poètica dels texts estan més prop de la cançó d'autor que de la coentor repetitiva del hardolç, com bé em féu notar Hugo Mas (un altre que se'n va al moro) en la cloenda de l'últim Tourbolet. Ah, quant a l'únic festival itinerant de rock en la llengua de Martorell, encara que la seua continuïtat és incerta, el segon disc dels Gàtaca ja està gravat i a l'espera de ser publicat; El Corredor Polonés tornarà als escenaris en breu; i els Bakanal ja tenien nous temes l'any passat...
