Jo, com a fumador passiu des de temps immemorial, mire que l’enduriment de la «llei antitabac» era necessari i, per tant, l’agraïsc: fumar en espais tan reduïts i davant de tot quisqui, xiquets i majors, era -és, encara- el gran problema de salut pública mundial. Recorde quan la Filharmònica va viatjar a Washington i, en tornar, Àlex Pernàlex em contava com la gent només podia fumar a la porta del carrer i a no-sé-quants metres dels edificis, que per això fan les voreres tan amples. En acabant també hi havia un capítol de Friends en el qual Chandler s’enganxava als cigarrets i veies com els companys d’oficina fumaven en un terradet al voltant d’un cendrer: vist així dels ianquis, potser ja no em resulta tan estrany que ens hàgem adaptat a la nova prohibició amb quasi total normalitat i tan pocs incidents -només un trau al cap?- a una imposició que no du en vigor ni una setmana, especialment després del fracàs de la «llei Sinde». Que al remat ja ens haurem tornat europeus?
Ara, per a mi, sense dubte, la millor conseqüència d’esta nova Llei de Prevenció del Tabaquisme -potser la cosa de més trellat que ha fet el govern de Zappatero, matrimoni homesexual a banda- és també la més visible: em fa gràcia vore les ajuntades de fumadors (i fumadores) a les portes dels tuguris on abans fumaven com a carreters (i carreteres?), com fan barret (o barcella) al costat d’un cendreret de peu o d’un de taula dels de tota la vida. Em fa gràcia, dic, perquè em recorda més o manco els rotgles que fan els morets a les portes dels comerços o inclús en qualsevol cantó: no sé si ho fan per costum, per tradició o perquè no en tenen altra ací exiliats, però els envege eixa espontaneïtat pública que cert que dóna malíccia a més d’un xenòfob de poble xicotet. Estaria bo que ara els fumadors proscrits (i les fumadores proscrites!) recuperaren eixa pràctica dialèctica al caliu inapreciable del cendrer: fumeu, fumeu, que el món fum s’acaba!
P.S: un regal per a que vos deixeu de fumar.