una entre tants

Bel Zaballa Madrid

Correctors i escriptors: les cinc regles de Botsford

Deixa un comentari

Una nit d’agost, abans que ens caigués gairebé a sobre el ventilador del sostre del bar, uns quants xerràvem de la feina, per variar, de l’escriptura dels periodistes i el paper dels correctors. I l’Eli em va recomanar un article sobre l’edició de textos que havia llegit en un bloc: “Com s’edita un text: les cinc regles de Botsford”. Vaig guardar l’enllaç per a l’endemà al matí, que no eren hores. Havent-lo llegit, em va venir de gust publicar-lo en català, perquè l’havia trobat molt bo. Vaig començar a obrir pestanyes amb el botó dret i vaig anar esbrinant unes quantes coses sobre Gardner Botsford. He trobat aquell fragment original a Google Books i he vist que les cinc regles d’or de Botsford han estat reproduïdes ara i adés en blocs i articles. Però com que no les he trobades enlloc en català, heus-les aquí.

Gardner Botsford va ser editor de The New Yorker durant gairebé quaranta anys. [‘Editor’, en anglès, vol dir tant responsable d’una publicació com corrector.] «Sovint, no podia recordar què m’havia fet desaparèixer del text ni per on havia passat el bisturí», escrivia Roger Angell, que en una entrevista també explicava: «Aquesta mena d’editors són meravellosos. A vegades, Gardner retallava algunes línies i no me n’adonava. Després, llegint-ne les galerades, jo deia: ‘Que no hi tenia alguna cosa més, aquí?’ Era tan hàbil que no hi deixava cicatrius.» Diuen que Botsford tenia la destresa de millorar la prosa dels escriptors sense imposar-hi el seu estil ni el seu to, i que una vegada, després d’haver reduït un article d’A.J. Liebling de tres pàgines a mitja, el periodista li va fer arribar una nota: «Gràcies per fer-me semblar un escriptor.»

Aquest fragment de sota, que sintetitza en cinc punts –prèvia contextualització– l’ofici dels editors de textos, és a dir, dels correctors, i la relació amb els autors, pertany al llibre de memòries de Gardner Botsford, Life of privilege, mostly:

«A començament de 1948, el lliurament de «Carta des de París» i «Carta des de Londres» va passar del diumenge a un dia més civilitzat de la setmana, i a mi també m’hi van traslladar. Algú altre va passar a encarregar-se de les nits del diumenge, i jo vaig començar a dedicar la major part del temps a editar llargues peces factuals: perfils, reportatges i textos d’aquesta mena. Vaig continuar editant la Flanner i la Mollie Panter-Downes —de fet, a partir d’aleshores, vaig editar tot el que escrivia qualsevol de les dues per a la revista—, i també em van assignar uns quants escriptors de primera línia de The New Yorker, amb molts dels quals vaig establir aliances permanents. Allò volia dir menys temps amb els escriptors de qualitat més baixa amb els qui havia començat, els Helen Mears i Joseph Wechsberg. L’Helen Mears era una escriptora oblidable; en Josep Wechsberg el recordaré sempre. Era una murga, un Exemple Terrible i un ritu de pas per a cada editor júnior. Per començar, era txec i no va aprendre mai anglès, en realitat. A més, havia començat com a escriptor de ficció (ara és més conegut, si és que se’l coneix per res, per alguns relats que va publicar a la revista abans de la guerra) i quan no aconseguia les dades que necessitava, se les inventava. Com que la seva escriptura estava desvinculada de la gramàtica, del vocabulari i del seny, podia escriure molt de pressa i no hi havia ningú més prolífic que ell. En Sandy Vanderbilt sempre deia que havia editat més en Wechsberg que no pas jo […]. Però quan vam anar a l’arxiu i en vam treure els articles d’en Wechsberg, cap dels dos no podia recordar qui li havia editat què, o, per ser més precisos, qui hi havia escrit què. Ens molestava que en Wechsberg era immensament popular entre els lectors, cosa que volia dir que nosaltres érem immensament populars entre els lectors, si bé anònimament. Quan van arribar alguns editors encara més júniors que jo —Bill Knapp, Bill Fain, Bob Gerdy i un parell de figures més transitòries—, els van assignar en Wechsberg, i jo, finalment, vaig quedar lliure.

No pas del tot lliure, és clar. Com que la revista publicava cinquanta-dos números l’any, la majoria dels quals tenia (aleshores) no pas menys de dues peces factuals, era esperar-ne massa, que els escriptors de primera línia poguessin satisfer aquella demanda. Allò va obrir la porta a escriptors de segona fila, i jo (com en Sandy, en Shawn i tots els altres) vaig haver de donar-hi un cop de mà. Aquella mena de feina em va fer arribar a unes quantes conclusions.

Regla d’or número 1: Perquè sigui realment bo, un text requereix invertir-hi una quantitat de temps determinada, sigui per part de l’escriptor o per part de l’editor. En Wechsberg era ràpid, per això els seus editors havien de passar tota la nit desperts. En Joseph Mitchell trigava una eternitat a escriure un text, però quan el lliurava, el text es podia editar en el temps que trigues a fer un cafè.

Regla d’or número 2: Com menys competent sigui l’escriptor, més protestarà per l’edició. La millor edició, per ell, és la manca d’edició. No es para a pensar que a l’editor també li agradaria, aquest programa, perquè li permetria de tenir una vida més rica i plena i veure els fills més sovint. Però no duraria gaire temps en nòmina, i l’escriptor tampoc. Els bons escriptors se sostenen en els editors; no els passaria pel cap de publicar res que ningú no hagués llegit. Els mals escriptors parlen del ritme inviolable de la seva prosa.

Regla d’or número 3: Pots identificar un mal escriptor abans d’haver vist cap paraula que hagi escrit si fa servir l’expressió «nosaltres, els escriptors».

Regla d’or número 4: En l’edició, la primera lectura d’un manuscrit és la més important. En la segona lectura, els passatges pantanosos que vas veure en la primera et semblaran més ferms i menys ensopits, i en la quarta lectura i la cinquena ja et semblaran perfectes. Això passa perquè ara estàs en harmonia amb l’escriptor, no pas amb el lector. Però el lector, que només llegirà el text una vegada, el trobarà tan marjalenc i avorrit com tu en la primera lectura. En resum, si alguna cosa et sembla equivocada, és que és equivocada, i necessita una correcció, no pas una segona lectura.

Regla d’or número 5: No hem d’oblidar que editar i escriure són arts totalment diferents, o artesanies. La bona edició ha salvat la mala escriptura més sovint que no pas la mala edició ha perjudicat la bona escriptura. Això passa perquè un mal editor no conservarà la feina gaire temps, mentre que un mal escriptor pot continuar sempre, i continuarà. La bona escriptura existeix més enllà de l’ajut de qualsevol editor. Per això un bon editor és un mecànic, o un artesà, i un bon escriptor és un artista.»

Aquesta entrada s'ha publicat en Coses de llengua el 16 d'agost de 2017 per Bel Zaballa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.