Caiguda lliure

free-falling

«rebaixar
2 pron Humiliar-se, abaixar-se. S’ha rebaixat tant que ja no li queda dignitat.» (Gran diccionari de la llengua catalana)

 

 

 

Cap avall no hi ha sostre, diuen. Però bé hi deu haver un fons, en algun moment, que impedeixi continuar el descens. Un fons que aturi la caiguda. Que deixi el cos masegat per totes bandes, d’acord, però que no doni cap més opció que la d’aferrar-se amb les urpes a la paret i grimpar cap a la llum.

A tu també m’hi aferrava, amb les ungles i amb les dents. I amb la llengua i els malucs i els dits dels peus. Un dia ho haurem d’aturar, avisàvem perquè no fos dit. Les cartes, damunt la taula, però una vegada més i prou. Assedegats, ens xarrupàvem la vida. Mira’m. Vull morir-me així, aquí dins. Aquesta vegada és l’última. Fins que va ser veritat.

Dic el teu nom que no puc dir, el dic ensordit per la fressa de la dutxa, el dic amb el raig d’aigua apuntant la ment en blanc. Torno a ser sobre els teus ulls, torno a arrapar-te entre els genolls. Gemego el teu nom aquí dins que ningú no el sent perquè se l’empassi l’aigüera i s’arrossegui fins a la depuradora. Dos sons vocàlics d’un mot indesxifrable que em fan relliscar rajola avall, sempre avall, fins a culminar reclosa al plat d’acer. Xopa, aquí les llàgrimes tenen gust d’extracte d’alvocat sense parabens.

Quan va ser veritat, era tard. Ja ens havíem obert en canal.

Lluís Cabrera: ‘L’operació de Súmate ha estat un greu error’

cabrera02Lluís Cabrera (1954) és d’aquells activistes que sempre treuen el cap per les primeres files. Va arribar a Barcelona a deu anys, procedent d’un poble de Jaén, i de ben jove va implicar-se en la lluita antifranquista i veïnal. Fundador de la penya flamenca Enrique Morente, impulsor de l’Ateneu Popular de Nou Barris i de l’entitat Altres Andalusos, el 1979 va impulsar el Taller de Músics, que amb els anys ha esdevingut referència i planter dels artistes de jazz i flamenc de la ciutat i del país. El premi ARC de la indústria musical del directe a la trajectòria professional és un bon moment per a parlar amb Cabrera de la seva carrera professional, però inevitablement la conversa deriva cap a l’actualitat política. A l’altra banda del telèfon ens trobem un home amb l’humor sempre a punt i la rialla fàcil, però molt crític amb la política dominant de les darreres dècades i amb alguna de les estratègies independentistes recents. «Súmate fa el mateix que la FECAC», retreu Cabrera, que considera que «és més catalana la música que fa Estopa que no pas la Dharma» i que insisteix: «El flamenc no és cap cultura estranya ni invasora».

[Entrevista completa a Lluís Cabrera. VilaWeb. 14.12.2015]

 

Temps vacil·lant

Escriure un correu. Passar els minuts d’una cigarreta amb el cursor donant voltes a l’Enviar. Llegir, canviar, afegir, esborrar. Desar.

Embolicar més picadura de tabac. Anar als esborranys. Rellegir, esborrar, afegir, refer.

Mirar el rellotge, la maleta oberta damunt del llit i l’ombra d’una roba estesa que s’allarga.

S’ha esgotat el temps d’espera.

Jana Montllor: ‘Sóc la primera admiradora del meu pare’

Jana Montllor

Jana Montllor

Ens citem al Pati Llimona de Barcelona, on aquests dies treballa intensament en uns tallers de cinema, i seiem al sol. Ha desat a la butxaca la mica de por escènica per poder atendre els periodistes que li anem al darrere perquè ens parli del seu pare, Ovidi Montllor. Avui fa vint anys que es va morir d’un càncer d’esòfag; aleshores ella en tenia setze. La Jana és la petita de les filles de l’Ovidi; la seva mare, Montserrat Blanes, és la Montserrat que va donar títol a una de les peces d’amor del cantant. Però ella té pocs records del seu pare interpretant cançons. Aquell temps l’Ovidi ja no cantava gaire: la seva producció discogràfica, després d’una dècada publicant cada any, va quedar estroncada el 1980, quan després de la transició aquells qui el portaven a fer recitals van entrar a les institucions i s’hi giraren d’esquena. Parlem amb Jana Montllor dels seus records, dels valors que li va transmetre l’Ovidi i del llegat popular que en perviu. Engeguem l’enregistradora i ella s’arromanga la camisa.

Feminista, jo?

‘Jo no sóc feminista!’, m’etziba una amiga enmig de la conversa. Ja no m’escandalitzo, perquè no és la primera vegada que sento algú exclamar-se en aquest sentit, però fa dies que tinc el nas arrufat. Vaig al diccionari, no fos cas que sigui cosa meva i hagi viscut equivocada tots aquests anys. ‘Moviment que té com a finalitat d’aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l’home’. Ahà. Algú de vosaltres està en contra d’això? Algú de vosaltres no hi està d’acord? Estic convençuda que no. Per mi, aquest país que volem lliure ha de ser feminista o no serà (vaja, o serà una merda de país, en tot cas). Malauradament, i malgrat que ningú no hagi respost ‘Jo!’ a les preguntes d’un parell de frases enrere, la pràctica és ben lluny del discurs. Continua llegint

Pau Vidal: ‘Durant trenta anys no hem dit la veritat sobre la immersió lingüística’

Pau Vidal. Fotografia: Bi Bi Oye - Núvol.

Pau Vidal. Fotografia: Bi Bi Oye – Núvol.

‘El català no s’està morint, l’estem matant. L’està matant la fal·làcia oficial segons la qual aquí no hi ha conflicte lingüístic.’ Amb aquesta contundència parla el filòleg Pau Vidal en l’últim llibre, amb un títol també prou rotund i provocador: ‘El bilingüisme mata’ (Pòrtic). Hi parla de la contaminació lingüística, sobretot al Principat, que fa que el català vagi perdent genuïnitat i diluint-se. ‘El català no es morirà per falta de parlants, sinó de català’, alerta Vidal, que diu que ens podem arribar a trobar amb la paradoxa que els catalans tinguem estat i no tinguem llengua. De tot això tracta aquesta entrevista, on Pau Vidal tomba mites sobre la immersió lingüística i diu que l’hem santificada. ‘Val més dir la veritat.’

[Entrevista al filòleg, que publica ‘El bilingüisme mata’. VilaWeb, 28.01.2015]

Dudamel al Palau amb la Simón Bolívar, una visió particular

dudamelM’he desvirgat en això d’escoltar en viu un concert d’orquestra simfònica. Val més fer-ho tard que no fer-ho, oi? L’ocasió no podia ser millor. La Simón Bolívar, amb Gustavo Dudamel al capdavant, al Palau de la Música Catalana. Vaig parlar d’ells fa uns anys en un apunt. De la història i els principis d’El Sistema d’orquestres infantils i juvenils de Veneçuela: donar un futur digne a milers de joves a través de la música, des de l’any 1975. Un projecte exemplar i encoratjador. Dudamel és fill d’El Sistema, i avui, amb tan sols dos anys més que jo (vosaltres també mesureu l’edat dels qui fan proeses a partir dels anys que us en separen?), és un dels directors d’orquestra amb més prestigi i impacte del món. Dudamel ha situat l’Orquestra Simfònica Simón Bolívar entre les més importants.

Vaig anar al Palau sense haver-me fet cap recollit de cabells ni perfumat. Fins ara hi havia anat a concerts profans. Hi vam anar un cert desconeixement (sóc una escoltadora de música clàssica bàsica), però amb el cap de passerell ben alt. (No, no vam arribar al ‘Això també ho sé fer jo’ mirant el de la percussió.) Continua llegint

Conte de Nadal en tres actes

Em demanaràs que t’expliqui un conte de Nadal i no sabré com posar-m’hi. No m’agraden els finals feliços ni ensucrats ni amb moral. Els diaris van plens de misèria com la que hi havia als contes de Dickens, però als Scrooge de torn no se’ls apareixen fantasmes sinó, com a molt, tercers graus penitenciaris. No hi ha metamorfosis amb esperit de Nadal. Dormen amb la consciència tranquil·la. A tot estirar, l’hi passen un drap amb forma de xavalla. La caritat és el màxim a què arriben, no comptis amb res més. L’home que hi ha a la sortida del metro hi continuarà sent després de Nadal, i ja m’he descomptat dels anys que fa que hi és. Assegut en un racó, passant desapercebut entre nusos de cames que sempre fan tard. Com una venedora de llumins, esperant no haver d’encendre’n l’últim. Tampoc no te’l vull explicar, aquest. Ostres, si jo encara n’arrossego la pena. Que la vida pot ser una merda ja t’ho ensenyarà la vida.

Un dia m’estiraràs de la vora del jersei amb un explica’m-un-conte-de-Nadal i hauré d’improvisar. Tu creus en els àngels? Jo tampoc, però posem-hi una mica d’imaginació. No, no és un àngel com el del pessebre ni dels que porten ales blanques. Aquest és un àngel que és un estel que és llum que és un record que és guarda que és un nom que ja és pols que és un pensament. Ja ho diuen, som pols d’estels, de la pols venim i en pols ens convertirem. Un rastre d’estel perquè hi sigui quan facis cagar el tió, quan muntis les figures del pessebre, quan sentis com els grans es tiren els galets pel cap i poc després s’ennueguen amb les neules de tant de riure. Un àngel que et vetllarà les nits i els dies en un conte amb final obert. I que dormis bé.

Voldràs un conte de Nadal i jo et diré que la vida és bonica però complicada. Que Jesús no va néixer un vint-i-cinc de desembre fumfumfum, però que aquí estem. Que hi havia una vegada molsa, nadales i llums de colors. Et parlaré de taules parades, de iaies que cantussegen amb les mans enfarinades, d’olor de brou i carn picada. Que hi havia una vegada Bonney M i pantalons de pana. Et diré que alcis els ulls, i ens descomptarem de les vides complicades que hi ha sota aquest mateix cel. Ens imaginarem històries i els posarem el final que ens vingui en gana, sense moral ni edulcorant ni felicitat envasada al buit. Que hi havia una vegada flors i violes i romaní.

Amb ce de càncer: Epíleg

Avui hauria rebut un whatsapp. ‘Vengo a verte, que he hecho panellets’. A mi només m’agraden els seus panellets. Però ja fa dies que no hi ha missatges al mòbil i enguany no hi haurà panellets. No hi haurà cap ‘Hola, cariño mío’ amb un somriure i un petó. Ni avui ni mai més.

Se’n va anar amb el final de l’estiu, un dia d’olor de terra mullada. Havia envellit de cop. El tractament no funcionava i el seu cos s’anava fent malbé. Primer per dins, després van anar apareixent signes per fora. Feia esforços descomunals per empassar-se quatre cullerades de sopa i alçar-se del llit. Em deixava fer-li massatges a les cames, confiades que les desentumiríem. Suportava la debilitat tot i la temptació de defallir. Però va haver de tornar l’olor d’hospital i les sospites més temudes. Llits ortopèdics, degotadors, nits d’insomni i enuig. El dolor, la impotència i tots aquells tòxics estenent-se per les venes feien que no fos ella del tot. A ella no se li hauria passat mai de felicitar-me l’aniversari. Con lo que yo os quiero, eso no lo olvidéis nunca. La invasió d’una tristesa infinita, el preferir no fer preguntes i el silenci com a refugi. Continua llegint

Entrevista amb David Fernàndez, del 9-N al seu futur polític

dfLa nova consulta anunciada pel govern després de l’esquerda entre els partits pro-consulta en la reunió de dilluns no és la consulta que volia la CUP. Tanmateix, està disposada a donar-hi suport, i per això ha intensificat les converses amb Artur Mas i Oriol Junqueras, amb l’objectiu d’introduir-hi tot un seguit de condicions i garanties. ‘Encara podem fer-la, i estem obligats a fer-la’, diu David Fernàndez en aquesta entrevista, on insisteix: ‘Hem de fer pinya fins el 9-N. El dia 10 ja ens discutirem’. El diputat de la CUP descarta una candidatura unitària per a les eleccions plebiscitàries, i anuncia que treballen per fer-ne una que aplegui els espais de l’esquerra transformadora partidària del sí-sí. Sobre el president Mas, diu: ‘Tinc la convicció que un dels mínims que s’ha fixat com a president és que aquest país votarà’. També parla de la relació tensa amb els diputats del PP i sobre el fet que el govern espanyol hagi aconseguit l’inimaginable: ‘Posar d’acord la democràcia cristiana catalana i l’esquerra independentista.’ De fet, aquesta mateixa setmana hem vist Fernàndez al parlament defensant els drets civils dels agents dels mossos d’esquadra en una resposta al PP: ‘Aquest procés em matarà!’

[Entrevista al diputat de la CUP sobre la consulta, plebiscitàries, el debat dins l’esquerra independentista, el seu futur polític i la seva relació amb el president Mas i amb el PP. VilaWeb, 18.10.2014]

Aaron Swartz, el fill d’internet

Aaron Swartz era un noi prodigi, i vés a saber la quantitat de coses més que hauria fet si no s’hagués llevat la vida l’any passat, quan només tenia 26 anys. Desenvolupador de l’RSS, co-propietari de Reddit, director del projecte Open Library… I també un activista. Fundador de la plataforma Demand Progress i un dels principals opositors a la llei SOPA nord-americana. Un lluitador per la llibertat d’internet, compromès per fer que la informació i el coneixement es trobessin a l’abast de tothom. Va guanyar molts diners, però els diners tant se li’n fotien, perquè ell ‘només’ pensava a fer un món millor. Alguns apunten que el setge a què el va sotmetre el departament de Justícia per haver-se descarregat milions de documents de l’arxiu acadèmic JSTOR va desembocar en el seu suïcidi. Continua llegint

Amb ce de càncer

Fa un temps que a la taula parada hi ha un plat diferent de la resta que es menja a desgana. El racó del marbre de la cuina s’ha omplert de medicaments, i a l’habitació del fons una perruca reposa damunt la calaixera.

Un dia va aparèixer un senyal d’alarma, i nou punxades i tres escàners més tard començava el combat. Et van citar per a les sessions de tractament i et van donar tot de tríptics amb llistes d’efectes secundaris, recomanacions i menjars que no podries tornar a tastar. Saps que has de lliurar batalla i has disposat totes les teves forces per a guanyar-la. Pastilles per a les nàusees, per al restrenyiment, protectors d’estómac, calmants, aquestes cada vuit hores, aquelles altres cada quatre, alternant-les. Continua llegint

Manuel Delgado: ‘Vull la independència per poder ser antinacionalista’

delgadoL’antropòleg i professor universitari Manuel Delgado publicava la setmana passada l’article ‘El perill d’un lerrouxisme antisistema‘, en què assenyalava una estratègia del nacionalisme espanyol ‘per a desacreditar el procés sobiranista i dividir l’esquerra anticapitalista’. El va empènyer a escriure’l una entrevista que havia publicat el diari El Mundo amb Ada Colau, titulada ‘Catalunya i Espanya sí que poden compartir pis’, i que va suscitar una certa polèmica. Aquell dia Delgado es dirigia a Ada Colau des d’una entrada a Facebook i li deia: ‘Ets la seva darrera esperança, no deixis que t’utilitzin per a dividir­-nos.’ Parlem amb Delgado de quins són els perills de què alerta, dels moviments polítics recents com Guanyem i del paper de l’esquerra en el procés independentista.

[Entrevista amb l’antropòleg i professor. VilaWeb.  12.08.2014] 

El dia de l’O

calendariUn dia va arribar el dia. L’article indeterminat es va definir i va deixar un cercle marcat al calendari de l’O. Si durant tots aquells anys havia disposat d’ells sempre que ho havia volgut, aquell dia es va adonar que ara eren ells els qui havien de recórrer a l’O. Sí, haver de, ja ho deia bé. Prou que ho notava que ho feien amb veu de derrota. I l’O va prendre consciència plena d’allò que fins aleshores li semblava remot, quan es barallava amb el primer pèl blanc de la seva cella sense adonar-se de les taques que els havien començat a sortir a la pell. Continua llegint