L’àvia materna, no la vaig conèixer, es va morir abans d’hora, quan la meva mare encara no havia tingut la primera regla. Amb l’avi matern ens vam arribar a conèixer, però amb prou feines en recordo res, d’ell. La iaia va morir-se fa uns quants anys, després de massa temps d’un alzheimer que li havia fet perdre la noció de la realitat. I l’únic avi que queda avui bufa cent espelmes. Un segle carregat a l’esquena. Amb raó ha hagut de començar a dur bastó, el pes comença a ser feixuc. Ha viscut penúries i alegries, i si el veiessis te’n faries creus, que té cent anys. Ulls clars vidriosos, la pell castigada i una panxa que li sobresurt per damunt d’unes cametes que sembla mentida que l’aguantin dret. Però ha caminat sempre recte com un pal. I amb la mirada ferma. És sord com una tàpia i no el guanyaràs al dòmino ni a les cartes. Gairebé mai no ha volgut mirar enrere ni parlar dels anys foscos que li van arrencar la joventut. Però ho faig jo ara, amb les coses que me n’ha explicat mon pare. Aquesta és, a grans trets, la història del meu avi (fins avui), marcada com tantes altres per la guerra del 36-39:
El 22 de maig de 1913, l’Eusebio sortia del ventre de la seva mare, a Otañes, un poblet del municipi de Castro Urdiales, a l’est de Cantàbria. Allà, hi va passar la infantesa i els primers anys de la joventut, treballant a la mina de ferro i al camp. Fins que el 18 de juliol de 1936 el cop militar contra la República espanyola ho estroncà tot.
L’agost del 36, se’n va anar amb les milícies càntabres de l’Exèrcit Republicà i va lluitar al front de Burgos, en la línia Bercedo-Agüera-Villasana de Mena. Tenia vint-i-tres anys. Va passar gana, i por, i fred. Un any després, l’agost del 37, va ser capturat per soldats franquistes. El van tancar a la presó de Barruelo de Santullán (Palència), on va rebre més d’una pallissa contundent. Poc després, el van traslladar al camp de concentració de Medina de Rioseco (Valladolid), una devesa d’un tal marquès de Villagodio. Abans d’arribar-hi, pels carrers on encara hi havia penjats cartells amb els combatents republicans pintats com si fossin dimonis, des de dalt del camió es veu que sentia la canalla com deia, Mare, però si no tenen banyes ni cua. Va estar reclòs en aquell camp de concentració, passant més gana i més por i més fred, fins al final de la guerra. I encara després el van tenir empresonat cinc anys més a la presó provincial de Santander. Finalment, el 1944 en va sortir en llibertat condicional.
A vint-i-tres anys, el meu avi va ser mobilitzat per a defensar la República. Va combatre durant un any. I els set següents els va passar com a presoner dels feixistes, sobrevivint. El relat és asèptic, però és que només en tinc aquestes dades fredes sense ànima. Ell no ha volgut relatar mai cap d’aquells moments. Tampoc no hi ha cap documentació que acrediti res de tot això, el pare no ha aconseguit trobar-ne. Com si l’avi no hagués estat detingut, com si no l’haguessin tancat mai a un camp de concentració, com si no hagués estat mai empresonat en condicions infrahumanes. Com si res no hagués passat. Però com a mínim, que aquí en quedi constància. Perquè com ell, tants altres, a qui mai no han fet justícia.
Un cop en llibertat, a trenta anys, va mirar d’allunyar-se tant com va poder d’aquelles contrades i de la guerra. Algú va dir-li que en un poblet del Prepirineu català hi podria trobar feina, i així és com va anar a parar a la Pobla de Lillet, a prop d’on comença el riu Llobregat. Va treballar a la fàbrica de ciment, i després a la de paper. Va conèixer l’Esther, la filla petita de cal Daniel, i s’hi va casar. El 1955 van tenir un fill, que anys després s’enamoraria d’una morena andalusa i s’hi casaria, i farien niu i tres fills i arrels a Vilafranca del Penedès, casa meva. Els estius de la nostra infantesa els hem passat a la Pobla, amb els avis, la tieta Assumpció i la padrina Emília. Jugant a la plaça, muntant-nos al carretó de l’avi per anar a l’hort, menjant els conills i els ous de les gallines del corral. I els hiverns també, muntant el pessebre, jugant amb la neu i anant a rebre els Reis d’Orient. Els anys han anat passant i cal Daniel ha canviat de fisonomia. L’avi fa uns anys que viu a la residència, tot i que cada dia passa per casa una estona. A obrir finestres, controlar la clau de l’aigua i arreglar alguna persiana o la pota d’una cadira. Crec que no li agrada conviure amb altres vells. Com tampoc no li agrada que ningú hagi de tenir cura d’ell (‘Cap infermera no m’ha hagut de rentar mai, encara’, em deia orgullós fa poc).
Avui que fa cent anys, a la residència li faran una festa, i ell rondinarà, perquè aquestes coses tampoc no li agraden. I anirà a dormir recordant vés a saber quines històries que no ens ha explicat mai i que continuen retingudes entre les arrugues de la seva pell centenària.
La victòria franquista i la dictadura van estroncar-ho tot. També el periodisme. Avui encara n’arrosseguem la llosa. Deia David Fernàndez que ell no havia conegut Eugeni Xammar a l’institut ni a la facultat, que la seva generació encara pagava el preu de la transició (‘no va ser una transició, va ser una transacció’, citant Josep Fontana). Unes hores abans jo feia la mateixa reflexió a un amic. Que he descobert Xammar de gran, que ningú no me n’havia parlat. Amb uns deu anys de diferència, som encara de la generació que diu en David. Vaig aprendre les primeres lliçons escolars amb la fotografia dels reis espanyols penjada damunt la pissarra, amb algun crucifix a la paret de l’escola pública i amb professors amb la mà llarga. I parlo de la collita del 83.
