Etziba Balutxo...

Notes disperses, amb curiositats, notícies complementades i comentades, bibliografia bàsica i una resposta, molt personal, a la pregunta del titular conformen aquest darrer bloc per cloure els meus comentaris al llibre Die insel des zweiten Gesichs. Aus den angewanten Erinnerugen des Vigoleis d’Albert Vigoleis Thelen.

La il·lustració correspon al retrat que va començar Pedro Sureda, arran de la segona i darrera visita de Vigoleis a Mallorca, l’any 1976. Tot i que el pintor valldemossí de la Cabaneta no el donava per acabat del tot, la seva vídua en va fer donació a l’escriptor i avui és al Museu Thelen a Viersen.

***

Entre la veritat i la inventiva (curiositats, notícies complementades…)

* L’autor fa esment a molts dels llocs emblemàtics per on va passar i, en algun cas, va fer de guia turístic: el claustre de Sant Francesc, el Castell de Bellver, la Seu, la Cartoixa i l’Hospedaje del Artista de Valldemossa, els encants de l’Olivar, les Enramades, l’Escorxador, les societats de La Veda i el Circulo Mallorquí, el Bar Alhambra (que estava al costat del Líric, on ara hi ha els jardins de l’Hort del Rei). També esmenta botigues i cases comercials com la sastreria Bauçà, Can Mir (la papereria entre Cort i Santa Eulàlia desapareguda fa pocs anys), la papereria Tous, la llibreria Alemanya del Born o la Casa del Libro, centre de tertúlies, a la plaça de la Constitució, coneguda popularment com a plaça de les Tortugues que el franquisme convertí en Pius XII i la restauració borbònica de 1975 en Joan Carles I. Es refereix al carrer del General Barceló, (conegut popularment com “el capità Antoni”), darrera l’església de Santa Creu, on la parella va viure més de tres anys, com “el carrer del pirata”, avui “carrer del vi”.

* La desfilada de noms notables de l’època és prou generosa. A més de la colònia d’estrangers residents o transeünts (Francis de Miomandre, Bernanos, Robert Graves, Kessller, Henny Marsman, Keyserling…), entre els mallorquins apareixen el pintor Antoni Gelabert, el capellà i músic Joan Maria Tomàs, els germans Llorenç i Miquel Villalonga, Jaume Busquets, Marius i Joaquim Verdaguer, Francesc Sureda Blanes, Gabriel Alomar…

* Entre els personatges que podríem anomenar tangencials a la història de la parella a l’illa, n’hi ha alguns interessants com un Pérez o López, de Burgos, representant de pinzells i pintures holandeses i alemanyes, que proveïa Miró, Puigdengolas, Zuloaga o els Sureda. També, en el món de l’art, apareix Mutter Ey, la protectora i promotora de Jacobo Sureda. Una altra persona, aquesta amb major presència i importància en el llibre, és Mamú, Helen Blair-Stein, la milionària americana-austrohongaresa que demanarà doblers a Vigoleis per continuar el seu plet internacional per recobrar la patent de la marca del famós llevat Royal que li havien usurpat amb mangarrufes. Però el protagonista més rellevant, entre els que no entren directament a les peripècies de l’autor a Mallorca, és Teixerira de Pascoaes (pseudònim de Joaquim Pereira Teixeira, 1877-1952), amb qui començarà des de Mallorca una correspondència que definirà una relació futura important. En abandonar l’illa, Vigoleis anirà a Portugal i traduirà a l’holandès i a l’alemany bona part de l’obra de l’escriptor de l’anomenat Renaixement Portuguès fins a la seva mort, després de la qual la parella tornarà a Europa (Holanda, Suïssa i, finalment, Alemanya). Una dada molt curiosa és que Vigoleis i Beatrice, a partir de la seva arribada a Portugal, adoptaren el portuguès com a llengua de relació familiar de per vida.

* No s’amaga de definir i dir allò que pensa sobre en Verga. No juga amb eufemismes quan qualifica Joan March d’assassí sense escrúpols i quan descriu els seus negocis bruts, tant durant la gran guerra, amb la venda d’armes, com durant la República amb el tràfic de drogues, com amb el suport a Franco a canvi d’una generosa i enriquidora immunitat. Amb aquest concepte que tenia del navilier, banquer, contrabandista i estraperlista mallorquí, sorprèn que Vigoleis es mostrés disposat a escriure’n la biografia, segons diu a una de les cartes quan preparava l’edició del seu llibre.

* L’autor explica que va fer de secretari al comte Kessler que escriví les seves memòries a la casa que tenia a la Bonanova. Kessler, un personatge de gran interès històric, és presentat en el llibre com a amic dels catalans i promotor d’artistes. Vigoleis li atribueix un tant exageradament el descobriment de l’escultor rossellonès Arístides Maiol (1), a qui el grup d’exiliats d’Honduras a Mallorca volia encarregar una escultura per posar a la plaça de la Libertad de Tegucigalpa dedicada a un dels conspiradors si, com pretenien, derrocaven la dictadura que hi havia al seu país (2).

* Harry Kessler, possiblement per confusió amb la semblança del llinatge Thelen de l’escriptor, l’anomenava Thälman (llinatge del comunista alemany) i l’autor fa broma de veure com, després del Vigoleis com a malnom adoptat de per vida, el Thälman li generava una tercera cara. Entre les informacions interessants, explica que Goeblels insultà i amenaçà Kessler, obertament contrari als nazis, en una carta que li envià a Mallorca.

* També informa que passà a màquina l’original de I, Claudius, l’obra senyera de Robert Graves (1895-1985) i descriu dues trobades que varen mantenir. El fa protagonista en excés, però amb dades que no només no s’han confirmat, sinó que s’han desmentit del tot per part de qui va ser secretari de l’escriptor anglès i, amb més força encara, amb el diari personal. Cal fer notar que quan Vigoleis publica el seu llibre, l’any 1953, Robert Graves ja havia estat candidat al Nobel de Literatura i era una persona molt reconeguda. Les informacions que brinda de Graves són falses o inexactes. Reprodueix algunes llegendes urbanes demostradament inexistents. Vigoleis assenyala la font de les informacions: Joachim Von Martersteig, un nom imaginari a qui descriu com un pilot d’aviació alemany resident a Deià i el presenta com el gran enemic de Robert Graves, fins al punt de relatar una brega física entre els dos a un carrer del poble. En realitat, l’esperpèntic personatge emmascara Rudolf Kindermann, resident a Son Nius de Valldemossa durant aquells anys. Qualque cosa més que pura literatura hi devia haver quan, publicat el llibre, i sense que el seu nom hi figuràs, Kindermann anuncià accions legals contra l’autor en sentir-se retratat. On acaba a realitat i comença la ficció? Germà Garcia i Boned ha aclarit que no és cert el que explica Vigoleis, tot i que hi ha un rerafons d’autenticitat. Vigoleis no va fer cap feina a l’escriptor britànic. Aquest, a les memòries, detalla que va contractar expressament per transcriure el manuscrit del seu I, Claudius a màquina a Mary Ellidge. En canvi, detalla els distints pagaments que l’any 1935 va fer a Beatrice, la parella de Vigoleis, a qui va encarregar una traducció ràpida de l’alemany a l’anglès d’unes memòries sobre Georg Schwartz, el pintor, titulades Almost forgotten Germany. Va ser, segons Graves, una traducció molt ràpida i en brut que ell va refer. Finalment, les memòries es publicaren amb el títol Almost forgotten times (Temps gairebé oblidats), figurant Graves com a traductor.

* Dóna compte de l’arribada a Mallorca de Karel Mengelberg (1901-1984), director d’orquestra, compositor, crític musical, nebot de Willem Mengelberg, director de l’Orquesta d’Amsterdam, i pare de Misha Mengelberg, avui reconegut compositor i pianista improvisador contemporani. La curiositat és que va venir a Mallorca per actuar a Trocadero, una sala de ball de la Rambla, just després d’haver estrenat, amb un gran èxit, la seva obra Catalunya Renaixent (3) a Barcelona l’any 1934.

* Informa de la conferència que va fer Hermann Keyserling, meitat en castellà i meitat en català, a un gran teatre de Palma. Allò que no esmenta l’autor és que Keyserling ja havia parlat a Mallorca abans de l’arribada de Vigoleis a l’illa. Concretament, dia 28 de març de 1931, dues setmanes abans de proclamar-se la República, es va fer la Setmana Filosòfica de Formentor, amb la participació de Gabriel Alomar, Joan Estelrich, Gómez de la Serna, Josep Pla, Carles Soldevila i Keysserling, el qual mantenia bones relacions amb el nucli d’impulsors de la revista La Nostra Terra.

* Una altra dada prou interessant per investigar és quan l’autor informa que Beatrice va preparar la cambra de convidats a la casa d’Inés a Gènova (4) per acollir l’estada de Federico Garcia Lorca que havia d’arribar a l’illa l’estiu de 1936. Lamenta Vigoleis que, en frustrar-se el viatge, el resultat fos tan transcendental pel poeta de Granada.

* Entre la primera residència, al pis del germà de Beatrice del carrer de la Soledat (a la zona de les actuals oficines de Correus), i la rocambolesca estada a la Venta Eritaña (la Torre del Rellotge), la parella s’hostatjà a la que ell anomena Pensió del Comte, propietat de don Alonso María Jesús de Villalpando, marquès de Sietefillas i comte de Penyalver i Tordesillas casat amb dona Inès, filla d’un pintor de temes religiosos. En realitat, es tractava de la Pensió Catalana del carrer dels Apuntadors, propietat d’Emília de Riquer Palau, filla de l’excel·lent pintor modernista Alexandre de Riquer i Inglada (Barcelona, 1856 – Palma, 1920) i casada no amb cap comte, sinó amb Joan Borràs. La fantasia de l’autor, però, no era pura inventiva. Més aviat, mescla persones i situacions. El pintor Alexandre de Riquer era comte de Dàvalos, però va prendre partit pels carlistes i va haver d’exiliar-se a França, on va ser un pintor reconegut. Era, efectivament, molt religiós, però també d’idees anarquistes. He trobat una notícia a La Vanguardia que el desembre de 1934 a Barcelona varen detenir al seu fill Josep, com a membre d’un escamot anarquista. La seva obra, modernista, va prendre gran relleu com a autor d’exlibris i de paisatges (5).

* El cas de la Pensió del Comte és un més dels que Vigoleis aprofitarà per exhibir la fascinació que li generava la noblesa. Al llarg del llibre, posa molt l’accent en els títols nobiliaris i dóna una rellevància de tipus romàntic als qui sap que són grandes de España. Aquesta fantasia tan curiosa s’accentua en el cas de la família Sureda. Pilar Montaner és presentada com a pintora de la família reial i de sang blava, en contrapartida al seu home, Joan Sureda i Bimet, retratat com un personatge excèntric i un pèssim gestor de la fortuna familiar. Quant als fills de la parella, descriu el caràcter i la vitalitat de Pazzis (6), decidida i arromangada, de qui Beatrice diu que Vigoleis està enamorat. El germà pintor, Jacobo, mort molt jove de tuberculosi, i, sobretot, Pedro, amb qui Vigoleis estableix una relació d’amistat que perdurarà tota la vida. També apareix l’home de Pazzis, Fernando Esteban, alt funcionari de Correus de Palma. Els quatre són d’ideologia d’esquerres i Pedro i Fernando seran empresonats i víctimes de la depuració laboral, arran de l’aixecament feixista-militar de 1936.

* Vigoleis, nascut a Süchteln (Renania), no gaire lluny de la frontera amb Holanda, explica en el llibre que Wilheim Fremers, quan preparava el cop d’estat per proclamar la República de Renània li proposà ocupar el ministeri de cultura. Cal advertir que Renania, després de la Gran Guerra va ser territori francès. L’any 1936, Hitler el va tornar annexionar a Alemanya i va practicar una intensa depuració (amb l’esterilització massiva dels homes). Arran de la segona guerra, va estar ocupat per les tropes aliades amb una organització administrativa singular fins que l’any 1949 es va tornar a incorporar a Alemanya de nou.

* Vigoleis que confessa haver passat fam i haver estat dies sense tastar res, elogia el vi de Felanitx, l’anís de Bunyola i la malvasia de Banyalbufar. Quant a menjars autòctons, valora les ensaïmades, les sopes, el frit, les panades, la sobrassada i, arran del segon viatge, els escaldums de Catalina Cañellas, la dona de Pedro Sureda.

* Mentre Beatrice es dedicava a fer classes d’idiomes, Vigoleis col·laborava a distintes publicacions en alemany. A partir de 1933, Vigoleis feia crítica de llibres a la revista holandesa Het Vaderland com a Leopold Fabrizius, un pseudònim que també utilitzaria els primers mesos de la guerra, com a corresponsal. Ambdós també feren de guia als grups estrangers que visitaven Mallorca, inventant llegendes falses a la Seu.

* A dues parts del llibre fa esment a dues cel·les de Valldemossa que es mostren als turistes com el punt de residència de Frederic Chopin i Aurore Dupin (George Sand) que motivà el llibre Un hivern a Mallorca. A més de fer-se ressò de la polèmica, Vigoleis i Beatrice quan fan de guies de la Cartoixa ja adverteixen els visitants del frau, derivat, segons l’autor del llibre, de l’afany dinerari d’una dama francesa espavilada. L’enfrontament que ja descriu el llibre entre dues famílies és, encara avui, passats més de 80 anys, matèria de litigi judicial.

* Després de l’èxit de vendes del llibre, en una carta adreçada al seu amic Joaquim Verdaguer de gener de 1956, opina sobre la situació dels escriptors: “Mis editores continuan peleándose, grandes cantidades de dinero van a parar a la caja de los abogados y al autor solamente le queda el recurso de ser espectador pasivo, ya que se trata de una minoría intelectual y con él nadie cuenta. Pero mi nuevo libro dejaré que un experto lo ofrezca a los editores, ya que así, de esta manera, les resultará mucho más difícil embaucarme.”

* A tres edicions posteriors, l’autor afegeix tres notes, publicades sempre després de l’epíleg del llibre. A la primera, afegida a l’edició de 1960, aclareix que el personatge que apareix al llibre com a Adelfried Silberstern, va existir realment tot i que, en atenció a la seva família, li va afegir “plata” al llinatge (destapant així el vertader Stern). Al llibre apareix com un jueu avar, fugitiu dels nazis i obsessionat pel sexe, que es presenta a Vigoleis a sol·licitar auxili i que li faci de traductor (sense pagar mai els serveis) per mirar de recobrar uns llibres pornogràfics que li han retingut a la duana de Palma i dels quals, tanmateix, no arribarà a impedir la destrucció (tot i que Vigoleis assegura que els funcionaris havien retallat i s’havien repartit les millors estampes eròtiques). A la mateixa edició fa una altra rectificació important: un dels morts del seu relat ha ressuscitat. Heinz Kraschutzki, de qui Vigoleis havia dit que era un capità de marina que s’amotinà a Kiel l’any 1918, que es dedicava a criar gallines a Mallorca i que, arran de l’aixecament de 1936, l’havien detingut, juntament amb altres emigrants alemanys, i assassinat per la seva condició d’apàtrida, va escriure l’any 1957 a l’autor del llibre per fer-li veure que cap de les notícies publicades era certa: ni va fer part del motí de Kiel, ni es dedicà a criar gallines a Mallorca, ni, evidentment, va ser assassinat. Això sí, va ser jutjat i condemnat per Franco a 30 anys de presó, dels quals en va fer 9 i mig.

* A l’edició de 1970 afegeix encara una nova rectificació de poca transcendència i, a l’edició de 1981, en fa encara una altra, que esdevindrà la darrera: els Sureda no havien vist morir “molts de fills”; només dos. En aquest darrer afegit, explica la seva arribada a Mallorca l’octubre de 1976, quaranta anys en clau d’ençà de la seva atropellada sortida. La decepció és molt gran. La transformació d’aquell paradís de clima ideal abandonat l’any 1936, ara, quaranta anys després, provoca les lamentacions de la parella. Escriu Vigoleis: “però l’illa ja no era la nostra illa, sinó un camp de concentració del turisme internacional on els jets vomitaven cada hora una carretada d’estrangers”. I tanta sort que l’estada de 1976 va ser, a la casa de la família de Pedro Sureda a un molí de Sa Cabaneta que descriu “a una zona rural, encara no contaminada pel turisme, amb un pou, un ase, molts de cactus, un esbart de coloms i on feia només un any que el pintor havia pogut instal·lar l’electricitat”.

* Va ser en el curs d’aquella estada que Sureda va retratar Vigoleis. El pintor moriria l’any 1983. L’escriptor ho faria l’any 1989. Desapareixien dos grans protagonistes d’un capítol important de la història de Mallorca. Les mil pàgines del llibre que Vigoleis no va volia que es qualifiqués de novel·la ni d’autobiografia; les mil pàgines d’aquelles “memòries aplicades” romanen com a testimoni d’aquest fragment del nostre immediat passat.

Pintor amb màquina d’escriure

Vigoleis va retratar Mallorca amb la màquina d’escriure d’una càmera fotogràfica alemanya i les imatges varen sortir desfigurades o desenquadrades. Va saber retratar amb fidelitat els ametller florits, fins i tot va saber transmetre l’olor de la flor i el xiular del vent entre els arbres, però no va valorar la suor dels pagesos. Va copsar la manera de viure a Mallorca dels turistes i dels residents estrangers, però no el model de vida dels illencs. Fa dibuixar una crònica política i cultural amb uns criteris estètics excessivament urbans. Va mirar la gent del país, però no la va entendre ni tampoc, i això és el pitjor que pot fer un viatger a qualsevol terra que vagi, la va intentar estimar. El seu nihilisme, adobat d’un cinisme encamellat sobre un esperit càustic, resulta d’una fredor que ens distancia culturalment. De fet, Vigoleis circumscriu el seu món de relacions a l’entorn del món de la cultura (participa de les tertúlies literàries i assisteix a conferències) i a l’entorn de les diverses colònies estrangeres (l’alemanya principalment, però també l’anglesa, l’holandesa, l’hondurenya…). Els personatges illencs són, gairebé en la seva totalitat, persones d’alt nivell cultural i social. Les poques excepcions (en Xarante, mercader dels encants, n’Angelita de la botiga, o Matías, el cunyat lletrat i filòsof del forner del seu carrer) fan que l’obra no connecti amb les classes populars. S’ha dit molt que Die Insel des zweiten Gesichs és una novel·la picaresca, però crec que és molt més que això, és una caricatura mordaç del nazisme alemany i del feixisme emergent a Mallorca. Per definir el llibre en una sola paraula, jo diria que és una sàtira; una gran i desvergonyida sàtira amb pinzellades d’humor negre.

El desconeixement del model de vida dels illencs i la distància que estableix a partir de les seves elitistes relacions, és, al meu entendre, el pitjor defecte d’una gran obra que descriu molt bé un entorn i una època, però que no capta l’ànima de la gent. Mostra el terreny de joc i descriu el públic assistent a l’espectacle, però no acaba d’entendre la jugada i no arriba a saber transmetre les regles d’aquest joc. Veu el paisatge, en definitiva, però no la humanitat que l’habita. Fa un gran ús dels recursos estilístics i, alternant descripcions expressionistes i impressionistes, ens exposa un gran mural de cinc anys molt significatius de la història de Mallorca. Amb un ritme àgil i sostingut agafa la vista del lector i el fa mirar cap on ell vol, mentre el passeja per un espai on s’encadenen uns esdeveniments que varen marcar i, segurament encara ara ho fan, la nostra història com a poble sotmès a l’oprobi dels militars, dels cacics i dels especuladors. Tot plegat, malgrat aquest desenfocament derivat de la seva condició d’intel·lectual estranger, és un llibre excel·lent i imprescindible als historiadors i investigadors de la Mallorca contemporània i, més enllà, a quantes persones s’interessen per la memòria històrica.

Però tè dues cares Mallorca?

Per tancar la crònica i els meus comentaris crítics del llibre, em sent obligat a donar una resposta personal a la pregunta del titular: té dues cares Mallorca? Jo dic que no, de cap manera. En té una o, en tot cas, vint-i-una, perquè és un políedre que en té moltíssimes, però en cap cas no són només dues. El poc coneixement de la llengua i, més especialment, de la nostra cultura aboquen l’autor a un error de concepte important, cada vegada més generalitzat, en el qual se submergeix molta de gent. El joc de paraules li serveix en la majoria de llengües, però no en la llengua de Mallorca. Ho pot emprar en alemany (Die insel des zweiten Gesichs), en francès (L’ille du seconde visage), en anglès (The island of Second Sight) i, naturalment, en espanyol (La isla del segundo rostro), ja que en totes aquestes llengües aquesta expressió permet definir la hipocresia de qui fa una cara per davant i una altra per darrere. Així es visualitza i es va entenent que un traïdor és una persona que fa el doble joc i que, per tant, té dues cares. No és aquest, però, el sentit dels catalans i si, en els darrers anys, algú empra aquest terme és com a calc mimètic importat d’altres llengües, perquè no ens ve de l’avior. Aquí als qui fan un doble joc, als hipòcrites, als traïdors els anomenem “caragirats”. Justament, aquesta expressió és el desenllaç de la popular rondalla En Pere Pocapor. El protagonista, després de superar mil peripècies i enfrontaments amb dimonis i gegants i bruixes, descobreix que l’única cosa del món que el trastorna és un “caragirat”. En català no necessitem dues paraules. El nostre diccionari en té prou amb una de ben clara. Allò que en alemany, francès, anglès i espanyol descriu el doble rostre, aquí es defineix en un sol mot. La cosa que ens hauria de fer més por del món és parlar amb algú que no és qui tenim al davant, perquè és sempre al darrera nostre, sobretot quan tenim la certesa que ens ataquen per l’esquena. No, l’illa no té dues cares; Mallorca és víctima permanent dels caragirats! Vigoleis en va veure i en va tractar molts, però no els va desemmascarar del tot.

Notes

(1) Escultor de Banyuls (1861-1944) que “parlava català, anava amb espardenyes, duia faixa i barretina, ballava sardanes i afirmava: Jo considero Catalunya la meva veritable pàtria!” (font: Maguí Noguer, fundació Valvi de Girona)

(2) No assoliren els objectius. De fet el president d’Hondures, Tiburcio Carías Andino, va governar des de 1932 fins a 1949, quan els Estats Units l’obligaren, amb amenaces, de deixar el poder. Tanmateix, el grup d’exiliats Hondures a Mallorca (designats per Vigoleis com Don Gracias a Dios i don Patuco) s’adheriren a l’aixecament feixista de Franco.

(3) vg.: http://www.youtube.com/watch?v=uNi7x-Aoi7w

(4) Inés en realitat és el nom que assigna Vigoleis a Elly Sackett, vídua de Jacobo Sureda i propietària de Cas Potecari, la casa familiar de Gènova, de la qual tenia cura Pedro Sureda.

(5) vg.:  http://www.gaudiallgaudi.com/EDd01%20A%20de%20Riquer%20Pintura.htm

(6) La tràgica història de la desafortunada Pazzis Sureda, reclama un treball monogràfic. Igualment, i de molta més transcendència, la nissaga de la família de Joan Sureda i Pilar Montaner, conviden a un treball analític en rigor. És una feina pendent, perquè com em va explicar Raphel Pherrer, aquesta família conté les característiques que defineixen les virtuts i els defectes dels mallorquins.

Bibliografia utilitzada per a aquests cinc comentaris

BAUZÁ MARTORELL, Felio J. (2009) La vida soñada. El legado intelectual de Don Juan Sureda Bimet Olañeta

BERNANOS, Georges (1981) Els grans cementiris sota la lluna (amb introducció i epìleg de Josep Massot i Muntaner). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Curial

BOSCH JUAN, M. C. (1988): Agosto de 1938. La Falange solicita un informe sobre Bernanos. Georges Bernanos 1888-1988. Mallorca: Estudi General Lul.lià de Mallorca i Càtedra Ramón Llull

– (2011) Pilar Montaner i Joan Sureda. Epistolari i literatura. Ajuntament de Palma

VERDAGUER, Marius (1953) La ciutat esvaïda (1977, en traducció al català de La ciudad desvanecida). Ed. Moll

CAPELLÀ, Llorenç (1989): Diccionari Vermell. Palma, Moll

– La Mallorca del Clavell Di7 1999

COMPANY MATAS, Arnau (2000): De la Dictadura de Primo de Rivera a la Guerra Civil dins El segle XX a les Illes Balears. Palma. Ed. Cort

DIVERSOS AUTORS (1986): Memòria civil. Mallorca en guerra, separata del diari Baleares. Palma

GARCIA BONED, Germà (1998) La segunda cara de la isla de la segunda cara Miquel Font

– (2010) Memòries d’en A. “Vigoleis” Thelen a Mallorca (1931-1936) Edicions Cort

HERRANZ HAMMER, A. i ROQUE COMPANY, J. M. (2006): La Segona República a Mallorca. El temps, els fets i els protagonistes, Miquel Font, editor

MARGAIS, Xavier (2002): El moviment esperantista a Mallorca (1898-1938). Palma, Documenta Balear.

MAS QUETGLAS, Joan (2002) Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional, Palma, Documenta Balear

MASSOT I MUNTANER, Josep

– (1978): Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra. Barcelona, AM

– (1987): El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre de 1936. Biblioteca Serra d’Or, AM

– (1990): Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears, AM

– (1996) El primer franquisme a Mallorca, AM

– (1989): Georges Bernanos i la Guerra Civil. Barcelona, AM

– (1998): Tres escriptors davant la guerra civil Georges Bernanos, Joan Estelrich, Llorenç Villalonga, Biblioteca Serra d’Or. AM

– (2000) Antoni Maria Sbert. Agitador polític i promotor cultural. Barcelona, AM

– (2002) Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. Barcelona, AM

– (2004): Sobre Georges Bernanos i altres temes polèmics. Barcelona, AM

– (2005): Escriptors i erudits contemporanis. Cinquena sèrie. Barcelona, AM

MESTRE i SUREDA, Bartomeu (2009): Vindicació de LA NOSTRA TERRA. Palma, EL GALL i INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS

SERRA, Antoni i altres autors (2009). Pedro Sureda. Vida i Obra. Ajuntament de Valldemossa Fundació Coll Bardolet

SUÑER, M. i COMES, R. (2001): Jaume Vidal Alcover: Humanisme, heterodòxia i geni. Valls, Cossetània

THELEN, Albert Vigoleis (1993): La isla del segundo rostro. Barcelona, Anagrama

VICENS CASTAÑER, Antoni (2003): Georges Bernanos, entre el amor y la ira, UB

VILLALONGA, Miguel (1947): Autobiografía, José Janés (consultada la reedició de 1983 de Trieste)

Per a saber-ne més:

http://www.vigoleis.de/content/news/thelen/3/128-plakette-in-palma.htm

http://diaridunmestredescola.blogspot.com/2011/01/la-isla-del-segundo-rostro-autobigrafia.html

Vg. els anteriors quatre comentaris per ordre:

PRIMERA PART: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-primera-part/

SEGONA PART: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-segona-part/

TERCERA PART: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-tercera-part/

QUARTA PART: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-quart-i-penultim-comentari/

Mallorca, juliol – novembre de 2011

Quan creus que una cosa s’oblida, veus repetir errors que confiaves caducats.
A la novel·la El darrer manuscrit vaig explicar com la desaparició del tren a Mallorca representà un canvi radical i irracional, amb una concentració urbana gens harmònica, la destrucció del territori, el malbaratament de recursos i un mal immens i intens a la pagesia i al paisatge.

La il·lustració, i només és un exemple, mostra la bella estampa que brindava l’estació de Llucmajor. Avui, totalment destruïda, és un supermercat alemany.

***

Dia 5 de maig de 1865 el Diario de Palma publicava això: “No vamos a enumerar las grandes ventajas que en sí lleva una línea férrea. Ventajas que llevarán paso a paso a la isla por la senda de una revolución pacífica al colmo del bienestar.” Quina descripció tan perfecta en poques paraules! 10 anys després s’inaugurà el primer tram de ferrocarril a Mallorca i semblava que aquella revolució pacífica a la recerca del benestar, estava ben encarrilada (mai millor dit). No obstant, les coses es varen fer amb els peus i ja se sap que allò que neix malament, malament acaba. Abandonats per Espanya, que patrocinava línies fèrries a rompre arreu de l’estat, aquí el tren va ser fruit de la iniciativa privada i no es va projectar en clau de servei públic sinó d’inversió especulativa. Bàsicament per raons de mesquinesa econòmica, l’amplària de la via escollida no era l’estàndard, els carrils eren lents, i la xarxa dissenyada va ser un ventall radial des de Palma que provocà la progressiva concentració urbana i la deserció de la part forana. Mirar la línia de Felanitx en el mapa (i només és un exemple), delata l’absurd que el tren passàs per Santa Maria i Santa Eugènia, perquè els 46 km que hi ha entre Felanitx i Ciutat es convertiren en més de 70 km i més de dues hores de trajecte. No s’havia pensat en ramals. El tren no s’orientava a les persones, sinó a l’economia i encara malament. La comoditat i la velocitat no varen rebre l’atenció deguda. Tot se supedità, només en clau dels interessos de Ciutat, a les mercaderies (les mines d’Alaró, les efímeres pedreres de Campos, les bodegues de Felanitx, els sequers de Porreres, les salines de Migjorn…). Els doblers comandaren!

Després de la guerra, el règim franquista protegí les concessions d’autocars i limità el preu del tren. El 1945 anar i tornar de Palma a Felanitx costava 12 pessetes en tren i 10 en autocar que, a més, feia el camí en la meitat de temps. L’objectiu era el sabotatge: dinamitar (descapitalitzar) el ferrocarril. La bancarrota es precipità. El 1951 l’estat va assumir la gestió i el 1959 comprà la companyia al preu inicial de les accions. El març de 1962, per no haver de fer les inversions que calia, Espanya s’aferrà a un informe del Banc Mundial que encoratjava tancar les línies no rendibles. Eren els anys del boom turístic. S’encetà la balearització, entesa com a sinònim de creixement no planificat. L’especulació salvatge, la fórmula més perversa de corrupció, va tenir dues conseqüències nefastes que encara patim: excés de població i destrucció del territori. El tren, que representa austeritat i solidaritat, hauria minvat ambdós efectes, però a Espanya la destrucció de Mallorca li importava un rave! Allò que volia, a qualsevol preu, era crear llocs de feina i espoliar-nos en tots els sentits com una colònia. Els països àrabs, amics de Franco, proporcionaven petroli a un preu més baix que el del mercat internacional i això deixava un marge de benefici important al calaix públic… i a les butxaques corruptes. Els untats ministres tecnòcrates volien omplir Mallorca de carreteres, de SEAT-600, d’urbanitzacions, d’habitatges nous i el tren els feia nosa. Fins i tot atiaren la campanya Túnel SÍ, Tren NO! contra la línia del tren de Sóller quan ja era rendible gràcies al turisme. Volien omplir Mallorca de carreteres, de cotxes, d’autocars…

L’any 1964, FEVE, l‘organisme estatal, inicià el desmantellament. L’ampliació de les pistes de Son Santjoan va servir d’excusa per a la primera gran endemesa. En comptes de fer una estació nova a l’aeroport (com a Barcelona o Madrid) suprimiren la línia que anava a Santanyí, amb estacions al Coll, l’Arenal, Llucmajor, Campos, Banys de Sant Joan i Ses Salines, a més de davalladors a Can Pastilla, Ses Fontanelles, Es Munts, Es Pil·larí, Es Palmer i Es Llombards. La línia, inaugurada l’any 1917 no havia durat ni 50 anys. Ara que tant es parla del tramvia, algú s’imagina un tren que unís Palma, l’aeroport, S’Arenal i el Trenc? Doncs, el teníem i el se carregaren. La supressió progressiva de les distintes línies anava seguida de la immediata liquidació i venda dels terrenys. Així va passar amb les línies de Santanyí i de Felanitx. La majoria d’estacions foren enderrocades pels nous propietaris per evitar el risc cert de declaració d’edificis singulars. Certament, ho eren!

El ferrocarril és el transport de menor consum i el més ràpid. Ben gestionat, permet millors horaris, freqüències, comoditat, regularitat, seguretat i capacitat. El tren representa una via de progrés, com bé explica Nicolau S. Cañellas en els seus treballs, i incideix en la forma d’estructurar la societat i de modelar la geografia humana. D’haver-se fet les coses bé, una altra Mallorca seria possible: més racional, més harmònica, més humana, més ben repartida, amb l’optimització i diversificació de tots els seus ports, i amb una qualitat de vida més alta. Espanya no ho va permetre. Ara, amb còmplices d’aquí, tot segueix com abans. Com pot ser que un govern que es diu progressista patrocini amb doblers públics la compra de vehicles (que fan més mal que el tabac) i la inacabable ampliació de carreteres que provoquen més destrucció? Què ha passat? Palma és una ciutat de dies feiners que els caps de setmana esdevé mig morta per l’abundància de segones residències. Els polítics, principalment els de la dreta, no pensen en els seus fills ni en el futur i fan talment com els ministres de Franco. Mirar les vies de cintura i autopistes que conflueixen a Palma ens mostra trens de vehicles particulars que contaminen i consumeixen recursos. Hem de concloure, per tant, que aquella revolució pacífica que, segons la premsa de 1865, ens havia de portar al límit del benestar va ser objecte d’un sabotatge. Un sabotatge que ara es repeteix.

És difícil trobar a la història del llenguatge un cas tan curiós com el de la paraula estraperlo. Es tracta d’un acrònim de 1934 que, tan bon punt va néixer, s’incorporà al llenguatge popular i, amb una velocitat vertiginosa, es va incloure en els diccionaris. Les diverses accepcions de la nova paraula giren a l’entorn del mateix fet: negoci il·legal, mercat negre, operació clandestina de compra-venda, acció irregular, comerç il·legal o, en espanyol, chanchullo.
***

Estraperlo és una paraula que encara no té 80 anys però que, en un tres i no-res, va ser d’ús comú. Malgrat derivar d’un gran escàndol polític, i malgrat la vinculació dels seus orígens amb Mallorca, molta de gent ignora la procedència del mot, el qual sovint s’utilitza erròniament com a sinònim de contraban. Per més que hi ha similituds en l’efecte (frau a la hisenda pública), la nova paraula té entitat pròpia, perfectament definida, i deriva d’un episodi de corrupció política que va fer caure Alejandro Lerroux de la presidència del govern espanyol, esfondrant-se, amb ell, el Partit Radical. Cal recordar que Lerroux era un agent colonial que es desplaçà a Catalunya just encetat el segle XX. Ho explicà Indalecio Prieto a les seves memòries, a les quals detalla com Segismundo Moret, Ministre espanyol de Governació, envià Lerroux a Barcelona, patrocinat amb fons reservats de l’Estat, per atiar l’enfrontament ètnic, amb l’arma fàcil de sembrar el conflicte lingüístic amb els immigrants. A la pel·lícula La ciutat cremada es va retratar molt bé l’actitud dels lerrouxistes a una escena que fan una torrada popular i canten:

En el fondo de un barranco
canta un negro con afán:
¡Ay, madre, quien fuera blanco
si no fuera catalán!

Amb demagògia populista, Lerroux va tenir suport fins que, amb indicis de corrupció, l’any 1914 l’electorat català li va girar l’esquena i es va haver de presentar a diputat per Còrdova. La tècnica de Lerroux encara avui és d’ús comú i l’hem patida a Mallorca (Andratx, Llucmajor, Calvià, Sant Joan…), amb polítics excedents de la milícia (fins i tot qualque capellà “castrense”) que, la majoria de vegades, desemboquen en casos de corrupció. Encara avui, Lerroux té bons imitadors que es dediquen a anar a ficar el dit dins de l’ull dels altres, com fa Rosa Díaz quan es presenta a Mallorca i a Menorca, del bracet dels botiflers de torn, a donar receptes sobre quina ha de ser la nostra política lingüística, d’altra banda idèntica a la del PP valencià o illenc. En realitat, la composició ideològica dels Ciutadanos del Principat o del Circulo Balear és de signe lerrouxista i tenen com a principal objectiu esclafar la cultura catalana amb el pervers argument d’uns hipotètics drets lingüístics dels immigrans procedents d’un estat opressor en tots els ordres; el mateix estat que els ha forçat a abandonar la seva terra.

Tornem a la història de la paraula. El maig de 1934, la senyora Lowmann i el seu espòs, Daniel Strauss, un jueu alemany que s’havia nacionalitzat mexicà, s’associaren amb Jules Perel (Perel & Co), el qual, sempre rodejat de polèmica, havia mantingut casinos a Holanda. Els tres socis patentaren una ruleta (1) de la seva invenció amb el nom straperlo, acrònim dels tres llinatges (Strauss, Perel i Lowmann, tot i que hi ha veus enciclopèdiques que parlen d’un Perlowitz o d’un Perlo, inexistents). Amb la patent reconeguda, sol·licitaren permís a la Generalitat de Catalunya per instal·lar-la a l’hotel Terramar de Sitges. Lluís Companys, s’hi va negar en rodó, d’acord a la tradició esquerrana contrària al joc que, com és sabut, va instaurar Carles III per la cobdícia borbònica de recaptar ingressos. L’oposició de la Generalitat va obligar els estafadors a desviar el centre d’opercions cap a Mallorca, on Francisco Franco, aleshores Comandant Militar de les Balears, imità la Guàrdia Civil a l’hora de fer els ulls grossos per facilitar el contraban del seu amic Joan March, més endavant esponsor personal i patrocinador de la sublevació feixista-militar. D’aquesta manera, els tres personatges varen estrenar la primera de les ruletes a l’hotel Formentor i, just després, una d’idèntica en el Círculo Mallorquín, la classista associació de la noblesa i l’aristocràcia. Amb el precedent d’aquestes dues ruletes, ja podien apuntar cap a objectius més ambiciosos.

Per legalitzar el joc a nivell de tot l’estat i, així, imposar-lo per força a Catalunya i al País Basc que no el volien, els estafadors varen subornar Alejandro Lerroux, el qual presidia el govern en coalició amb la CEDA de Gil-Robles, i així varen poder instal·lar el seu invent en el Gran Casino de Sant Sebastià, però només va funcionar una nit, perquè es va veure i es va demostrar que la ruleta era elèctrica i, controlada amb un botó, feia guanyar la banca sempre que volia. L’escàndol polític es va destapar el setembre de 1935, quan Strauss va presentar al President de la República, Niceto Alcalá-Zamora, els comprovants d’ingressos a la família Lerroux i altres polítics (com Salazar Alonso, batle de Madrid), a més del contracte privat subscrit amb una clàusula que preveia, en cas de prohibir-se el joc, una indemnització que Lerroux no va pagar. El mes d’octubre, en vista del sospitós silenci d’Alcalá-Zamora, varen facilitar una còpia dels documents a Manuel Azaña, aleshores cap de l’oposició. Es va crear una comissió d’investigació, la qual va veure indicis certs de delicte i, en base a la divisió dels poders, va traslladar les proves al Tribunal Suprem. Entre d’altres documents aportats, es feia evident que la ruleta trucada s’havia presentat en el registre de patents amb el nom straperlo (tot i que, a Madrid, l’acceptaren com a estraperlo), amb una divisió en dècimes parts i una curiosa participació dels socis, ajustada a la hipotètica aportació en nombre de lletres al nom: 4 parts dels beneficis per a Straus (STRA), 3 per a Perel (PER) i 2 per a Lowman (LO). La darrera i dècima part, segons el document, havia d’anar destinada a despeses de difusió del nom. Aquesta era la part de benefici de Lerroux. Tot i l’evidència, a finals de 1935 el Tribunal Suprem, totalment polititzat, va descartar depurar responsabilitats i va exculpar Lerroux i Salazar Alonso a canvi de les seves dimissions. L’escàndol, a nivell de la ciutadania, va ser majúscul i l’intent de tapar la corrupció va afegir aigua al banyat. La indignació popular va posar punt i final al govern republicà de centre-dreta, conegut com el bienni negre. Les esquerres forçaren dissoldre les Corts i es convocaren eleccions que, celebrades el febrer de 1936, donaren la victòria al Front Popular. Tanmateix va ser una victòria pírrica. No tant per ser molt ajustada, sinó perquè va resultar efímera, atesa l’actuació desfermada del mal perdre de la dreta espanyola que, contra les urnes, va treure les armes.

Definitivament prohibida, el nom de la ruleta va començar a ser usat com a sinònim de frau i de corrupció. Durant la Guerra dels Tres Anys, s’aplicà a l’activitat del mercat negre. La popularitat del mot va generar el derivat “estraperlista” per designar el que es dedicava al comerç il·legal dels articles decretats per Franco subjectes a les cartilles de racionament (1936-1952), mitjançant el tràfic clandestí de mercaderies prohibides (oli, sucre, farina…). L’Enciclopèdia Espasa va incorporar la paraula l’any 1940. Al cap i a la fi, Espanya té un do especial per crear i, fins i tot, exportar mots gens edificants. El diccionari britànic, poc partidari de validar barbarismes, va incorporar una allau de paraules que no tenien equivalent en anglès (2). Com a exemple destacat, per designar una insurrecció militar, els anglesos disposen de pronunciamiento, una aportació espanyola gens d’estraperlo.

(1) La ruleta en qüestió és la que il·lustra aquest comentari.

(2) The Shorter Oxford English Dictionary ens permet veure algunes d’aquestes paraules espanyoles incorporades a la llengua anglesa: armada, cacique, conquistador, guerrilla, incommunicado, Junta (en el sentit de grup d’oficials militars en un cop d’estat), reconquista, renegado, vigilante. Com es pot veure, per la temàtica, totes giren a l’entorn del món dels pronunciamientos. Bé, també hi ha la paraula machismo. Elemental – com diria el detectiu -, elemental.

En aquest quart i penúltim dels meus comentaris al llibre Die insel des zweitn Gcsichts. Aus den angewndren Erinnerungen des Vigoleis faig algunes aportacions que crec inèdites per deixar pel proper i darrer comentari altres curiositats, notes disperses, una breu bibliografia i, sobretot, la meva molt personal resposta a la pregunta del títol.

La il·lustració correspon a l’exlibris de la jove parella Vigoleis i Beatrice quan vivia a Mallorca. La imatge de la mort, ridiculitzada en el patíbul amb un accentuat somriure cínic, representa tota una declaració del sentit de futilitat de la vida que certifica un nihilisme radical. No és l’expressió de l’alegria, sinó de la seva nul·la confiança en la condició humana, especialment incrementada amb el recel que l’autor del llibre sentia per tots els líders polítics, militars i religiosos. Se’n fiava tant d’ells com d’una casa que cau.

***

La llengua del llibre

Escrita i publicada originalment en alemany, ha estat traduïda a l’holandès, al francès i a l’anglès i se n’han fet moltes edicions. En castellà no va ser publicada fins l’any 1993, quatre anys després de la mort de l’autor. És evident que, en atenció al contingut, era impensable publicar-la a l’Espanya de Franco. No obstant, Germà Garcia i Boned en va fer una traducció al català, en vida de Vigoleis, el qual va renunciar als seus possibles drets d’autor i, tot i això, l’editorial mallorquina a qui s’oferí l’edició no va gosar envestir l’empresa. Una vertadera llàstima.

Els diversos treballs que s’han fet sobre aquesta obra, objecte d’algunes tesis doctorals a Alemanya, valoren el ric vocabulari de l’autor i destaquen la seva inventiva, capaç de construir paraules noves ben entenedores per a qualsevol lector alemany. Un exemple és la paraula hurhufe, referida a la Torre del Rellotge, de la qual parlaré després, que podríem traduir com la clastra de les putes. També són destacables els jocs lingüístics que aplica. Hünengräber ahne Hüne (traduïble com “enterrament sense baül”) que corresponia al títol d’una novel·la que afirmava haver-se vist obligat a destruir, just abans de partir de Mallorca, per ser clarament antinazi i antifeixista.

Quant a l’idioma propi de Mallorca, que l’autor lliga com a família del català, adverteix que no l’arribà a aprendre mai a parlar, però les referències són positives. A més de transcriure qualque frase feta o qualque fragment d’una cançó popular per advertir de la ironia i el doble sentit del llenguatge illenc (1), les dues darreres paraules per tancar l’obra, abans d’un epíleg final, són “Bona nit!”. Així, en català, acomiada el seu llarg relat a l’original alemany. Quan l’autor tornà a Mallorca, l’any 1976, a fer una estada al molí de Sa Cabaneta del seu amic Pedro Sureda, a un dels afegits amb rectificacions que publicà a les darreres edicions, diu que durant l’estada a l’illa entenia les converses i llegia el català. Fins i tot, explica que demanà a la família Sureda que parlassin sempre en mallorquí.

Un lloc mal camuflat

Un dels escenaris importants del llibre descrit com la Torre del Rellotge (2), és un casal on s’hostatjaren Vigoleis i Beatrice. Tot i que confessaria (3) que va encriptar el nom del local, les dades del llibre m’han servit per investigar i, amb la col·laboració de bons amics (4), he pogut deduir algunes dades rellevants que no aporta el llibre objecte de comentari. Crec que inequívocament es tractava del local que, a partir de 1934, adoptà el nom de Venta Eritaña (5), una sala de ball situada cap al final actual del carrer 31 de desembre, a l’antiga possessió de Can Costals. Pertanyia a Joan March i, a més d’amagar un prostíbul (hi havia més de 30 compartiments), servia de magatzem de contraban, principalment d’opi i de morfina, que era transportada per un submarí alemany, el comandant del qual estava al servei d’en Verga. El gerent, a qui Vigoleis anomena Arsenio, en realitat era Maura de llinatge i va patir una mort “accidental” en ser violentament atropellat. A aquell local, freqüentat per artistes de revista i toreros, quan hi compareixien determinades persones, els músics havien de tocar amb els ulls embenats i, els qui no podien tocar de memòria, ho havien de fer d’esquena al públic (6). Curiosament, després de la guerra dels Tres Anys, la sala de balls va continuar oberta al públic amb una més que sorprenent permisivitat de les autoritats i, fins i tot, apareix publicitat del local a la premsa.

Un altre protagonista encriptat

A una revista de 1960, Vigoleis insisteix en la realitat i veracitat de tots els protagonistes del llibre, però afegeix: “en algunos casos es posible que se haya procedido a dar algunos retoques a la imagen, para apartar al lector de la pista de su personalidad real, cuando de ello podrían esperarse persecuciones por poderosos grupos políticos o de algunos individuos aislados igualmente poderosos”. És prou evident a qui es refereix l’autor. A més d’Arsenio, l’emmascarat home de Joan March a qui aquest, molt possiblement va ordenar assassinar, al llibre hi ha nombroses referències a Don Dario, amic del germà de Beatrice, Zwingli, que feia de relacions públiques de l’Hotel Principal (abans de la República, Principe Alfonso). Don Dario, descrit com a coix, catòlic i anarquista, era copropietari de l’hotel i, segons Vigoleis, també era propietari de la plaça de toros de Felanitx. Puc desmentir aquest darrer extrem, perquè la plaça de Felanitx, aixecada l’any 1924, era propietat de Joan Batle, en dues terceres parts, i de Miquel Planes, l’altra tercera. Aquest darrer, tot un personatge felanitxer, era un home de Joan March, el qual el va posar de directiu del seu banc. És sabut que Joan March mantenia el control del contraban dels felanitxers i que, fins i tot, es va amagar a Felanitx, a un zulo que encara hi ha a la Travessa d’en Riera, allà on era can Bono. Podia ser que Don Darío fos aquest Miquel Planes? Rotondament, no. Don Dario, era enemic a ultrança d’en Verga i es va espantar molt i va témer per la seva vida quan March es fugà de la presó. A més, patrocinava la col·locació de bombes als tramvies de Palma i, tot i ser catòlic, desitjava volar l’església de Montision perquè odiava els jesuïtes.

Quan Vigoleis preparava el llibre, devers 1951, realitzà nombroses consultes a Pedro Sureda i a Joaquim Verdaguer, els quals li evitaren moltíssims d’errors. A una de les cartes s’interessa per la sort de Tomàs Capó i insisteix en aclarir si és viu o, com ell creu, el varen matar. El presenta amb els trets amb els quals descriurà a Don Darío. No he obtingut constància de si va obtenir resposta d’algun dels consultats, en relació a aquest personatge, però tot fa pensar que sí, perquè diu que Don Darío va patir una sàdica mort just començar la Guerra. Possiblement, en no tenir la certesa de si encara el podia perjudicar més, tot i haver mort, n’encriptà el nom. Per les poques notícies que he arreplegat, tot apunta que Capó era l’organitzador, durant els anys de la República, de la cursa de bous del dia de Sant Agustí a Felanitx. Quant a la seva mort, no n’he aclarit res. Si Vigoleis va saber el detalls per qualificar-la de cruel, no en va desvetllar les fonts. Així i tot, és tan contundent en l’afirmació que cal pensar que va ser així.

Més desventures de guerra 

Deixaré de banda el llarg episodi de la sortida de l’illa de l’autor i la seva companya, perquè l’aire d’intriga de la peripècia mereix, com tot el llibre, però més que cap altra part, la lectura directa del recorregut, l’anada al pis a risc de ser detinguts per cremar documents, l’entrevista amb el cònsol, l’ús d’una carta d’un oncle bisbe per intercedir davant del bisbe Miralles i, finalment, la sortida en vaixell cap a una destinació incerta i perillosa. Allò que sí resulta curiós i sembla determinant en la salvació de la parella va ser la intervenció personal de Jaume Escat, propietari de la llibreria La Casa del Libro, al costat de l’actual Bar Bosch. Escat era cap de la policia secreta franquista, però menyspreava que fossin els alemanys els qui donassin ordres de detenció i mort de la parella, especialment tenint en compte que Vigoleis havia participat a les tertúlies de la llibreria, al costat dels germans Verdaguer i Villalonga i d’altres amb qui establí una bona relació, com Jaume Busquets, filòleg i vinater, o l’encarregat de la llibreria “el gran Mulet” i el seu germà: Guillem i Salvador.

La visió d’Albert Vigoleis Thelen del que passava a Mallorca és molt similar a la que ofereix Bernanos i, com aquest, denuncia el sadisme dels revoltats, acusa la implicació de l’Església i cau en alguns errors, fruit dels comentaris que s’escampaven entre la població els primers mesos de l’aixecament feixista. En relació als afusellaments, l’autor diu que cada dia n’hi havia milers, cosa que no és certa. Com tampoc no és certa la història d’un canonge que, a la Seu, va predicar sobre el sisè manament, amb una exhortació a deixar de matar. Vigoleis explica que un grupet de falangistes que hi havia, varen pujar a la trona, agafaren el capellà, l’arrossegaren a l’exterior del temple i el mataren a trets.

A banda dels encriptats Arsenio i Don Dario, figuren més personatges que patiren persecució durant la guerra. Com a exemple, és el cas de dos que apareixen amb el nom real: Fernando Esteban, casat amb Pazzis Sureda i funcionari de Correus, que va estar tancat a Can Mir, i José Giménez de Oliveros, presentat com a exmetge de l’Arxiduc Lluís Salvador i propietari de l’Hotel del Artista de Valldemossa, assassinat els primers dies de la guerra. En el darrer cas, Vigoleis diu que el mataren per haver-se negat a signar crtificats de defunció d’alguns afusellats, però sembla que no va ser aquest el motiu.

Vigoleis juga, amb una falsa perspicàcia profètica (recordem que escriu el llibre quan ja ha finalitzat la guerra mundial), en establir paral·lelismes entre Franco i Hitler, amb referències a l’Alemanya del moment i recorda la frase d’Unamuno, aquesta sí ben premonitària, quan assegurà que “España quemará antes que Alemania”. També explica la topada d’Unamuno amb Millan Astray a Salamanca quan el primer, poc abans de morir, replicava una intervenció inicial contra Catalunya i el País Basc amb un clam a evitar la barbàrie i el segon el va interrompre amb el famós crít de ¡Muera la inteligencia! Així va ser i, encara ara, els del bàndol dels revoltats, avui tan exhibicionistes de la seva victòria d’armes com ahir, no han ressuscitat el seny.

(continuarà)

(1) “Ay sí, ay no, ses atlotes em diuen que’l m’ham de teiar…” (sic a l’original alemany). Correspon a una Mateixa valldemossina que conclou: “que el m’han de tallar… al pa i al formatge per jo berenar”.

(2) Aquest nom, Torre del Rellotge, figura a una nota de premsa de juliol de 1894, arran d’una vaga de femeters, i a l’Anuari Balear de 1928.

(3) En resposta publicada el març de 1960 a una consulta sobre el lloc, Vigoleis diu que va camuflar el nom i la localització, perquè hi havia temes que quan va publicar el llibre (1953) encara podien “interessar” a les autoritats.

(4) Llorenç Capellà, Xavier Margais i Juli Pérez Fernández.

(5) A Sevilla hi ha una Venta Eritaña famosa, on també hi ha una torre que té un rellotge. Durant la República era un local de polítics i toreros on també acudia Federico García Lorca.

(6) Entrevista de Llorenç Capellà a Ernest Felani, un dels músics que tocava al local i pare del conegut Toni Felani del grup Los Javaloyas.

Les declaracions d’un dels anomenats pares de la Constitució espanyola, Gregorio Peces-Barba, han remogut el galliner polític i la majoria de líders catalans han caigut en el parany d’esqueixar-se la camisa i indignar-se. Les paraules del polític espanyol són del tot correctes. Tant és així que, quan s’ha adonat del que ha dit, s’ha apressat a dir que era una broma.

Cap broma ni una! Tan sols cal invertir l’ordre dels termes per, mutatis mutandis, endevinar-la de ple! Allò que va dir és que si el tristament famós Conde-duque de Olivares, quan Castella tenia focs oberts a part i a banda, hagués preferit deixar perdre Catalunya en comptes de Portugal les coses haurien anat millor. Jo també ho crec; les coses ens haurien anat molt millor! Ho vaig escriure ja fa dos anys a: http://dbalears.cat/actualitat/opinio/la-d-holanda-i-portugal.html

***

LA D’HOLANDA O PORTUGAL

La història de Catalunya, l’autèntica i no la que ens etziben a l’escola, ofereix dos herois amb el mateix nom. El primer, Francesc Macià i Ambert (1658-1713), conegut com a “Bac de Roda”, era un coronel que s’enfrontà a Felip V fins que, arran d’una delació, va ser detingut i penjat a Vic per les tropes borbòniques. Un romanç recorda les últimes paraules: “No em maten per ser traïdor,/ ni tampoc per ser cap lladre,/ sinó perquè he volgut dir/ que visca sempre la pàtria!”. El segon, Francesc Macià i Llussà (1859-1933), era coronel de l’exèrcit quan, l’any 1905, els militars espanyols assaltaren les redaccions del Cu-Cut! i de La Veu de Catalunya. En veure que l’acció no només no era condemnada, sinó que va servir per reprimir més les llibertats, abandonà l’exèrcit i apostà per la independència. La força de “l’avi” (com era conegut Macià) era la seva fe en Catalunya. Un poble que, tot i haver patit tants d’abusos, mantenia la defensa de la identitat. “Quan algú malparlava del seu poble – escriu Carner Ribalta, el seu biògraf –, Macià el tractava amb menyspreu i commiseració”. Tot i l’actuació botiflera de Cambó, sempre en conxorxa amb Espanya a la percaça d’un ministeri, Macià va proclamar, dia 14 d’abril de 1931 (abans que ho fes Madrid), la República Catalana dins d’una confederació ibèrica que, finalment, suposà recobrar la Generalitat de Catalunya. Macià la presidiria fins que va morir el Nadal de 1933.

Arran del tràmit de l’Estatut d’Autonomia redactat a Núria, Macià va ser insultat des d’Espanya per babord i estribord. El tren que anava de Barcelona a Madrid amb els parlamentaris que havien de defensar el document, en deixar Catalunya es trobaren a les estacions la pintada ¡Muera Macià!. Tot i que el text havia estat aprovat per referèndum, amb una participació del 75% del cens i el 99% de vots a favor, a Madrid es varen cepillar l’Estatut. Macià ho va considerar un fracàs i va morir desenganyat d’Espanya, tal com ha passat després amb tots els expresidents de la Generalitat. La campanya d’insults que va patir Macià repugna qualsevol esperit democràtic. Va ser presentat com un Quixot, de la mà de Ventura Gassol com Sancho Panza, passejant sols davant de la manifestació que es va fer a Madrid contra Catalunya al crit de ¡Muera Maciá! i ¡Abajo el Estatuto!. Fou tractat de perillós, de boig i de racista. La CNT de Madrid (disfressada d’apàtrida, però sempre espanyolista), el va presentar en forma d’esvàstica el novembre de 1933, mesos després de l’arribada d’Adolf Hitler al poder i setmanes abans que Macià morís. (*) Al capdavall, la història i la histèria d’Espanya de sempre. La mateixa criminalització que va patir el lehendakari Ibarreche per un objectiu tan democràtic com voler demanar l’opinió al seu poble! Espanya imita sempre la conducta del marit disposat a matar l’esposa si aquesta vol el divorci, amb el greuge afegit que el matrimoni de Catalunya (València i Mallorca incloses) va ser per la força de les armes!

La relació entre el partit de Macià, fundat amb la participació del mallorquí Antoni Maria Sbert i Massanet, i l’Esquerra Republicana Balear va ser agermanada. En morir Macià, Emili Darder li dedicà un carrer al barri de Son Espanyolet de Palma que avui, per obra de Franco i la desídia còmplice dels postfranquistes de Cort, s’anomena Triana. L’avi va definir quins eren els límits de la Catalunya Gran, per usar el terme que empraren els mallorquins Pere Oliver i Domenge o Miquel Ferrà: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó; tot el territori on la gent respon bon dia quan li diuen bon dia. També tenia clar, com a bon coneixedor de la història, que la dependència era producte circumstancial de l’atzar. L’any 1640, el de la guerra dels Segadors, Espanya tenia altres conflictes simultanis: Portugal i els Països Baixos. Com que no tenia poder ni economia per mantenir tants de fronts de guerra, per a desgràcia nostra i sort dels altres, Espanya va atacar i sotmetre la pròspera Catalunya. Holanda s’independitzà el 1648 i Portugal el 1668 i avui són estats de la Unió Europea. El portuguès i el neerlandès són llengües reconegudes amb tots els drets arreu del món. Als catalans, en canvi, ens neguen el dret elemental a conèixer el nostre passat per decidir lliurement el nostre futur.

Els arguments que validen la nostra justa i noble causa són prou coneguts: Espanya ens espolia fiscalment, ens destrueix territorialment, ens etnocida nacionalment, ens genocida culturalment, ens anorrea lingüísticament i, en definitiva, ens dóna un tracte (un maltracte) colonial. Tenim, doncs, prou raons, i sobretot la raó, per reclamar el dret a que no ens amaguin qui som ni el de decidir què volem ser. De moment, no tenim els líders que ens mereixem i quan surten persones amb carisma, com pot ser el cas de Joan Laporta, es posa en marxa un bombardeig mediàtic per fomentar-ne el descrèdit i, amb complicitats de renegats al servei d’interessos aliens, impedir que pugui ser respectat socialment. Ens cal un líder com Francesc Macià, amb capacitat de convèncer el poble, disposat a tot per al seu poble, amb una gran dedicació i estima al seu poble. Amb aquest líder podrem exercir el dret a l’autodeterminació per assolir la sobirania. És a dir, l’autonomia que ens cal: la d’Holanda i Portugal!

(*) Si cliqueu sobre la il·lustració d’aquest article podreu veure algunes de les il·lustracions de l’època comentades.

“En cas de dubte, sempre preval la veritat”. Aquest corol·lari, repetit al llarg del llibre, serveix a Albert Vigoleis Thelen d’excusa perfecta per esquivar els interrogants sobre la fidelitat històrica de la seva narració, la qual, com també reitera, no és una novel·la, sinó unes “memòries aplicades”.

La doble personalitat que exhibeix l’autor, aprofitant el joc del malnom, amb l’afegit a les apel·lacions constants a Beatrice, la seva parella, com a crossa de seguretat per estalonar una dubitativa passejada pels viaranys del record, són claus en l’estructura d’un relat prou sucós i amb abundància de dades i de noms. Esbrinar la part de veritat de la part que, com ell diu, està coberta per un vel de protecció, és un desafiament a l’arrisca l’aventura que sedueix qualsevol investigador. 

***

El joc del doble rostre serà utilitzat per l’autor al llarg dels quatre llibres que conté el relat. I com que caritat ben ordenada comença per un mateix, Albert Thelen s’aplica un sobrenom, Vigoleis, i el fa personatge per establir-hi un diàleg permanent. Vigoleis, en la doble concepció d’autor i actor, esdevindrà protagonista principal de la narració i gran víctima de les seves pròpies burles. El malnom escollit, a més, acompanyarà tota la vida l’autor i serà molt més que un simple nom de guerra o una denominació exclusivament literària. Amb aquell nom signarà la resta de l’obra i la correspondència personal.

Vigoleis no és cap àlies producte de l’atzar. Thelen explica que el va fer seu, a plena consciència, aprofitant el malnom que li aplicaren els seus companys d’estudis arran d’un treball de curs. Wigoleis o Wigalois és l’heroi d’una novel·la cavalleresca de Wirnt von Grafenberg. Es tracta del famós cavaller de la roda que va a la recerca de son pare, un dels cavallers de la taula rodona del rei Artús. Per establir un paral·lelisme, podria haver estat també Lancelot i, aquí, a terra catalana, el sobrenom aplicat podria haver estat ben bé Tirant. El cas és que Thelen es reencarnà a plena satisfacció en Vigoleis i, com ell, amb un esperit romàntic i molt infantil, retrà servei i adoració fins a la mort a la seva dama. En el cas de l’escriptor, Beatrice l’acompanyarà com a testimoni silent de peripècies i aventures i, més que això, corda de seguretat d’una escalada contra les vacil·lacions. De fet, Beatrice serà una presència permanent i determinant tant a l’obra com a la vida de l’autor fins a la seva mort.

Albert Thelen (o Vigoleis, per renúncia al nom legal), gran admirador de Goethe, també fa ús del mite de Faust per jugar amb la personalitat trastocada arran de la venda de l’ànima a canvi d’una felicitat efímera. Endinsat en la dualitat de les coses, per fer un contrast entre la vida i la mort esmenta casos de mort aparent. Descriu el cas d’un jove que, després de més de 15 hores de vetlla, despertà a un cementiri mallorquí quan l’anaven a enterrar. El compara amb el cas de Tomàs de Kempis, a qui s’interrompé el procediment santificador perquè en obrir la tomba es va veure que el seu cos no reposava en pau i l’Església determinà que, en la desesperació de sentir-se enterrat viu, ben bé podria haver renegat. Un cas idèntic al que va passar amb Duns Scotto. En el joc del contrast, també explica el cas d’un pobre geperut que, la primeria dels anys 30 del s. XX, demanava almoina a la Seu de Palma i quan va morir descobriren que era un home ric que amagava els diners en el gep. El cas, gens original i que es repeteix cíclicament com a llegenda urbana arreu del món, va ser publicat a la premsa d’aleshores i també l’esmentà Bernanos. Una de les recreacions més ocurrents que fa al llarg de l’obra és la del doble joc amb la paraula alemanya führer, aplicada a Hitler, i al significat de guia, professió que l’autor i la seva dona varen haver d’exercir a Mallorca per sobreviure. No s’està de desemmascarar el nazisme i de burlar-se del seu líder que guiava la humanitat i, per tant, també el poble alemany cap al gran desastre.

Són tantes i tantes les facècies descrites a les mil pàgines del llibre (i això que l’autor diu que n’esquinçà més de dues-centes) que, una amb l’altra, s’enfilen i, com un rosari de tots sants, passen de la fruita confitada als panellets amb una velocitat de vertigen. Després d’assegurar que a Mallorca es trafica amb infants, explica el seu intent d’adopció que va fracassar quan li varen dur a casa seva l’adjudicat: un discapacitat mental que, per edat, podia ser el pare de Vigoleis i Beatrice. Un altre situació d’hilaritat és la visita que fa, acompanyat del seu amic Pedro Sureda a la Delegació de Govern, on per esquivar els imposts que li reclamaven fa ús d’un argument ben efectiu: Vigoleis és a Mallorca per investigar la puça espanyola de gran importància per a la ciència universal. Naturalment, el truc funcionà. Què hem de dir de la imprevista compra d’un corb als encants de l’Olivar quan allò que pretenia comprar era un orinal amb un ull dibuixat al cul? Aquests tres episodis només són tres exemples de les dotzenes de situacions tragicòmiques que han fet que algú compari el llibre amb El Quixot de Cervantes.

Una característica singular d’aquest llibre, especialment tractant-se d’unes “memòries aplicades” – tal com defineix l’autor la seva obra –, és l’absència de dates. En el miler de pàgines només apareix el guarisme 1933, per ubicar l’arribada d’Adolf Hitler al poder, i la referència directa al juliol de 1936, per situar l’aixecament militar-feixista de Franco amb l’activa col·laboració de l’Església catòlica. Tot i això, malgrat la manca de concreció en les dates, l’autor entrunyella el relat amb prou rigor cronològic com per permetre que els investigadors i els historiadors accedeixin a una lectura ordenada i amb gran facilitat per localitzar amb precisió cada esdeveniment. 

La situació política d’Alemanya plana en paral·lel al llarg del llibre. Narra com, el gener de 1933, els alemanys residents a Mallorca anaren a votar al vaixell, situació que es va repetir tres anys després. Efectivament, el 1936, la colònia d’alemanys de Mallorca votaren a bord del vapor Tanganjka i, tot i l’abundant presència de fugitius del nazisme, els resultats afavoriren Hitler, de manera aclaparadora. Vigoleis es negà a presentar-se al vaixell, en clara provocació a la convocatòria amenaçadora i insistent del Cònsol a qui va fer, amb convicció i encert, el presagi dels resultats. Més endavant, informa d’una manifestació, amb violència i detencions, que feren les esquerres a Palma en protesta per l’empresonament d’Ernest  Thälmann, la qual cosa fa pensar que devia ser a l’entorn de dia 3 de març de 1933 quan el va capturar la Gestapo. Cal recordar que Thälmann, líder dels comunistes alemanys, s’havia presentat a les eleccions amb un lema ben premonitori: “Votar Hitler és votar la guerra”. El mateix mes de març de 1933 hi va haver la tristament famosa cremadissa de llibres a la Bebelplatz de Berlín. Vigoleis s’hi refereix molt tangencialment i això que, a Mallorca, també hi vivia Bernhard Kellerman, autor de la novel·la 9 de novembre, una de les obres que cremaren els nazis. A La isla del segundo rostro també es fa referència a la incertesa que patiren els residents alemanys quan, el juny de 1934, arran de la revolta atribuïda a Ernst Röhm. La manca de notícies que, quan n’hi havia, arribaven sempre dos o tres dies endarrerides induïren a pensar en la caiguda d’Hitler. L’autor es recrea i posa èmfasi sobre una por que s’acostava al pànic en el cas dels nazis de Mallorca. El desenllaç, durant la represàlia coneguda com “la nit dels ganivets llargs”, del 30 de juny a l’1 de juliol de 1934, va ser acabar amb els caps de les SA (una milícia creada per atacar els líders dels altres partits) i l’afusellament de Röhm, considerat un mal alemany per la seva condició homosexual.

El llibre encadena l’arribada a Mallorca en tres etapes de tres grups d’alemanys ben diferenciats: els qui fugien del nazisme, els delators i els assassins. Parla d’Eva, una espia nazi que feia striptease a un local del carrer de Sant Miquel. Entre els retrats particulars, descriu l’arribada d’un jueu que es converteix al catolicisme i es fa capellà. Quan veu que l’estratagema per evitar ser perseguit no li serveix, acabarà suïcidant-se a un hostal de Palma per la por de ser delatat i assassinat. Vigoleis confessa que va rebre un enviat personal de l’ambaixada alemanya de Madrid, amb una temptadora proposta d’elaborar informes sobre els residents a l’illa. Afirma haver-se rebotat contra el paper ignominiós de ser confident dels nazis. Cal advertir que, al llarg del llibre, es vindica reiteradament com a antinazi i antifeixista, per més que va escriure i publicar les memòries l’any 1953, acabada ja la guerra i els judicis de Nuremberg, en un moment que el nazisme ja era blasmat com mereixia. Fos com fos, el llibre constitueix un clam a favor de la llibertat i en defensa de la dignitat humana.

                                                                                                   (continuarà)

Vg. PRIMERA PART: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/202344
I SEGONA PART: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/202842

Dia 26 de novembre d’aquest any 2011, al Teatre Municipal de Manacor, es presentarà el CD Siau qui sou!, amb 14 poemes de Guillem d’Efak, entre els quals destaquen les més emblemàtiques cançons del poeta nascut a la Guinea, interpretades per Maria Rosselló i Biel Majoral. El CD recull i amplia la rapsòdia que la Banda de Música de Manacor, amb Delfí Mulet i altres col·laboradors, va interpretar amb gran èxit de públic i crítica.

Miquel Barceló ha interpretat i retratat l’autor d’aquest cap de fibló a favor de les llibertats i de la memòria històrica.

Vg.: http://dbalears.cat/actualitat/cultura/destapador-de-sentiments.html

***

Bona part dels poemes ara enregistrats (en bona part inèdits fins ara) corresponen a l’obra El regne enmig del mar, una història de Mallorca en cançons que Guillem d’Efak, amb música del seu amic Antoni Parera Fons, va estrenar el maig de 1980 a l’antiga Sala Imperial de Manacor i que ja no tornaria a interpretar més, atesa la desatenció que la magna obra va rebre de les institucions. Eren temps de preautonomia i de precarietat cultural. Bernat Nadal, al fulletó de presentació d’aquella estrena, va escriure: “Les cançons que ens ofereix Guillem d’Efak feriran la sensibilitat de l’espectador. Qui pugui restar impassible, haurà de revisar seriosament la seva formació. Haurà de demanar-se: què han fet amb mi?”. Com conclou un d’aquests poemes: “la nostra llengua sempre dictarà la seva llei”. Una crida del tot vigent i més oportuna que mai front a les constants agressions dels actius enemics depredadors de la cultura catalana.

El llibretó amb les lletres dels poemes, s’encapçala amb les crítiques del recital de Ferran Pereyra i Antoni Riera, publicades en el seu dia a Ultima Hora i Cent per cent, respectivament. El CD es completa i complementa amb algunes de les més celebrades cançons del poeta: Balada d’en Jordi Roca (un clam en ple franquisme contra la pena de mort, sobre un cas verídic que va passar l’any 1851), Cançó de Çon Coletes (un joc d’aproximació històrica entre la revolta forana de 1450 i els afusellaments de 1936), Els infants (un poema deliciós musicat per Joan Martorell), Vou-veri-vou per a no dormir (escrita pocs dies abans de morir amb l’encàrrec que la cantàs Biel Majoral) i Comiat (el seu adéu a la família i als amics, musicat per Gabriel Oliver, Torres), a banda del Siau qui sou!, l’himne que dóna títol a l’enregistrament. També s’han inclòs dos poemes humorístics: la popular Lletania d’anuncis publicitaris i Mites, un homenatge al cinema que, des de la ironia intel·ligent, esdevé protesta contra el classisme social. Guillem explicava com, una vegada que va tenir doblers i va anar a butaca, la gent murmurava: “què s’ha cregut qui és, aquest?”. Així va encapçalar i sotstitolar el divertit poema amb els estaments d’una sala de cinema: “butaca, llotja, davantera, tertúlia, paraiso i galliner”, per on fa desfilar alguns dels vells mites cinematogràfics.

L’enregistrament es va realitzar els mesos d’abril, maig i juny del 2011. El muntatge i l’elaboració del llibret amb els crèdits, la presentació, les fotografies, les crítiques i les lletres dels poemes s’ha fet al llarg de l’estiu i, finalment, ja gaudim d’una bona edició. La feina ha anat acompanyada d’algunes vicissituds com a conseqüència del perfeccionisme dels músics que han prioritzat l’excel·lència a la diligència. El Director de la banda de música, Pere Siquier, impulsor de la iniciativa juntament amb Gabriel Oliver, han considerat que l’esforç que representa mobilitzar una vuitantena de persones per aquest projecte requeria ser molt exigents en la qualitat final. Ha estat cabdal la implicació, l’entusiasme, i l’experiència de Miquel Brunet, director de l’enregistrament.

Una conseqüència de la lentitud obligada del procés ha estat que Francesc Antich, que va escriure la presentació del CD els primers dies de març, la mateixa setmana del lliurament de la medalla d’or de les Balears a Guillem d’Efak, ja no conserva la Presidència del Govern, amb la qual va promoure que la feinada dels músics i la magnífica interpretació de Maria Rosselló no fossin flor d’estiu. Calia deixar-ne constància per tal que aquests poemes i aquestes músiques puguin arribar a les biblioteques i a les escoles de secundària per fer audicions comentades. Tot plegat, constitueix una bella i enriquidora lliçó d’història. Llàstima que l’autor no ho hagi vist ni escoltat! La sort és que la seva família i els amics ho podrem gaudir i compartir! Què hauria fet aquell “poeta en bicicleta” d’haver disposat d’aquests músics i dels actuals mitjans tècnics? És ben cert que el progrés sempre arriba tard!

La portada del CD és de Miquel Barceló, bon coneixedor de la biografia i l’obra de Guillem d’Efak, tot i que les seves vides es creuaren quan, l’any 1980, Miquel partia cap a Barcelona mentre Guillem retornava de Barcelona cap a Mallorca. Ambdós tenen en comú tenir la medalla d’or de les illes Balears. L’un, originari de la Guinea Equatorial, i l’altre, enamorat de Mali i recentment autodefinit com a “català d’ultramar”, deuen ser dels pocs mallorquins que han sabut veure que Àfrica no és, només, la terra dels àrabs i dels jueus. Ara sí, més enllà del temps, s’han pogut encreuar i retrobar, en simbiòtic maridatge, la creativitat i la màgia del poeta amb la del pintor. Així ha nascut aquesta ocurrent i original imatge efakiana i barceloniana. El pintor felanitxer ha copsat el sentit exacte dels versos del poeta i ens ha transvestit d’Efak en un despertador de la memòria; un obridor de reflexions; un deixondidor de consciències; un clam contra l’oblit en defensa de la identitat cultural; un cap de fibló. Això és Siau qui sou!; un destapador!

COMPLEMENT:
Com a il·lustracions musicals enregistrades en directe (sensiblement millorades en el CD) podeu escoltar una cançó (Siau qui sou!) i un poema (Aquesta terra és nostra!):

http://www.youtube.com/watch?v=FpIlnLbFwLU
http://www.youtube.com/watch?v=BtvY9i58D_M

Vaig participar, fa una dècada i durant sis anys, a un exitós projecte professional d’acollida de persones discapacitades. A distintes àrees d’una gran empresa de mil cinc-centres treballadors, s’incorporaven persones amb discapacitat (física o psíquica) i, amb la retribució salarial pertinent, rebien formació laboral durant un any. En acabar el programa, l’aprenentatge rebut permetia obtenir un contracte indefinit a una altra empresa. Sempre que explicava el projecte utilitzava una expressió prou entenedora: “Tothom té qualque discapacitat! A qui, de nosaltres, no li manquen habilitats?”. El clam a la solidaritat, per brindar suport a la persona que s’incorporava al projecte, sempre va ser ben correspost.

L’escultura L’aveugle et le paralytique de Jean Turcan, que il·lustra aquesta reflexió, presidí la biblioteca pública de Marsella fins que els nazis la varen destruir. És una bona imatge, contra l’individualisme, a favor del treball en equip i l’aprofitament mutu de la tan necessària solidaritat humana.

*   *   *
Les actuals circumstàncies, molt més socials que polítiques, adoben la vigència d’un alliçonador fragment de la crònica de Ramon Muntaner: “E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devision neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per que és mester que d’aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien d’una volença, no temen tot l’altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics.” La metàfora, present amb referències similars a la literatura universal, constitueix un clam a la tenacitat i a la constància, jonc a jonc, però sobretot, i en línia amb aquell “entre tots ho farem tot” de Pompeu Fabra, un cant a la unitat i a la solidaritat.

Els esdeveniments que una vegada i una altra burlen (ep, sense el càstig ciutadà que mereixen) una candidatura unitària a favor de la sobirania, delaten l’estultícia dels actuals “reis”. Fa massa anys que la xerrameca dels predicadors nacionalistes-caps-d’arengada, amb cul de cadira untada d’Araldid,és idèntica: avorrida, iterativa, sense horitzó. Tots ells, després de glossar les excel·lències de la seva religió única i vertadera, coincideixen de forma gairebé unànime en mantenir l’esquarterament en tots els ordres. No tenim himne ni bandera (o en tenim massa), ni festa nacional (moltes de regionals) i vivim adequats al mapa que han dibuixat França i Espanya esbocinant-nos i difuminant-nos la pertinença territorial, cultural i nacional. Quina nació és aquella que vol construir-se a bocins, des de cada fragment de la trencadissa, i no aferrant les peces per recobrar tot el cos?

Quina és la vostra nació, nacionalistes? Preferim, cadascú des del seu redol, ser un cos sol en comptes d’un sol cos? És que, abans de lluitar per defensar aquest cos, ja tenim un enfilall de Michael Collins que prescindeixen d’entrada de més de la meitat del territori i un 40% dels seus parlant? Tinc la convicció que aquests hipotètics líders regionalistes, esquarterats avant la lettre, representen exactament els qui varen ser blasmats com a traïdors per Xirinacs. Cíclicament s’anuncien aires de renovació i d’esperança, però els nous líders no fan altra cosa que imitar els antics. I així, una vegada i una altra, l’ase volta la sínia amb les cucales posades. Un mal endèmic que delata la inconsistència de la defensa de la unitat nacional per tots els qui l’esmicolen o, si més no, fan el joc a les decisions del colonitzador. No és gens coherent parlar de reagrupament, de república catalana federal i de solidaritat si no es predica amb l’exemple de la unitat! A les illes, ERC critica el PSM per no fer pinya “balear” i al Principat ERC rebutja la unitat amb SI. Tot és qüestió de noms i d’estratègies sectàries que, fatalment, demostren la dita popular: quan els amics es barallen, els enemics se n’aprofiten!

Vaig reflexionar sobre aquesta trista i repetida mala experiència d’uns polítics sense nord ni guia a Arles, a la Provença, pàtria de Bizet (amb L’Arlessiana com a himne emblemàtic de referència) i terra d’acollida de Van Gogh. Passejant per la vella i bella ciutat, a un dels palaus vaig topar amb L’aveugle et le paralytique de Jean Turcan (1846-1895). Es tracta de la versió en pedra de l’escultura que, en bronze, havia presidit l’entrada a la biblioteca pública de Marsella durant 50 anys, fins que, els nazis la varen fondre per fer bales, com va passar amb les escultures en bronze de Francesc Aragó a Enagel i a Perpinyà, de les quals en vaig parlar en un article anterior (*). Per sort, en aquest cas, resta el testimoni de la imatge en pedra d’Arles, la qual constitueix una bona reflexió sobre el sentit de la solidaritat humana i l’acció unitària. Un cec, jove i fort, transporta a les espatlles un vell paralític que el guia. Una bona combinació d’interessos: l’experiència i la saviesa per dirigir pacta una entesa amb la força per fer la caminada. En realitat, la idea no és altra cosa que una interpretació poètica del conegut mite d’Orió, a qui Enopió, el rei enemic de ponent, va deixar cec. Lluny de retre el combat, Orió va aconseguir que Cedalió, un infant destre i deixondit, s’enfilàs a les seves espatlles per a fer-li de guia, caminant sempre cap a llevant, fins a trobar el sol que li va permetre recobrar la vista i la llibertat. La diferència entre el mite clàssic i l’escultura de Turcan rau en la figura del guia. La mitologia posa a les espatlles del cec un infant, innocent i sense prejudicis, mentre que l’escultor va preferir un vell baldat; un sènior com la veu de l’experiència i de la memòria històrica. En qualsevol cas, l’important és fer el camí correcte, amb un esforç conjunt, cap a les fites a assolir. Tant és si el guia és jove o vell. Com en el viatge a Itaca de Konstandinos Kavafis l’important és compartir la ruta i gaudir de la caminada. Cal aclarir qui som, d’on venim i, naturalment, cap a on volem anar.

L’exemple de la mata de jonc que Muntaner posa en boca de Jaume I, així com el sentit que desprèn l’escultura que hi ha a Arles, encara poden arrodonir-se amb la conclusió que aporta la novel·la Camí de coix de Jaume Santandreu: fa més veta un coix que camina que no un badoc, sa i condret, assegut a una vorera. No són moments d’emparar-nos, amb excuses de mal pagador, en una inexistent coixesa o ceguesa per justificar desercions, divisions, silencis o claudicacions. Ara allò que ens cal és no defallir, mantenir-nos íntegres i mostrar cara. Malgrat n’hi hagi tants que adesiara tanquin la porta a la unitat d’acció! D’excuses de mal pagador, sempre en poden donar i vendre els qui fa anys i panys que han superat aquella norma ètica no escrita de l’esquerra de no superar mai més de dues legislatures en l’exercici públic. Una qüestió, aquesta, que repugna la intel·ligència de qualsevol demòcrata, sobretot quan els qui s’aferren a l’emblanquinat han tingut responsabilitats de govern i no només no ens han fet caminar, sinó recular en tots els ordres.

(*) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/203485

La identitat d’un poble rau, més que en la història, en la seva cultura. Constitueix el factor més important per establir diferències amb altres. La nació catalana sobreviu, tot i les endemeses de França i d’una Espanya més depredadora que mai, perquè té fites clares que la delimiten de qualsevol altra. Molt més profundes, gairebé antagòniques, amb la cultura patriarcal espanyola; la del mite del caçador. A les antípodes, la nostra cultura matriarcal representa el mite del llaurador. Ells són conquistadores i nosaltres gent de jardí. Ells tenen místics i capitans; nosaltres, poetes i mariners. Les diferències són tantes i els conceptes tan clarificadors que, amb pocs exemples, es veu que no pertanyem a la mateixa cultura. Podem admetre, volem admetre, que no n’hi ha una de superior a l’altra, però és evident que són dues maneres molt diferents d’anar per la vida.

En cas de dificultat, ells toquen madera (fent al·lusió al fetitxisme de tocar la creu a l’espera del miracle). Nosaltres tocam ferro per barrar el forrellat del portal de casa nostra. Quan són sincers, parlen en plata (pur materialisme) o en cristiano (un concepte de guerra santa procedent de les creuades). Nosaltres, positius, parlam clar i català. Ells adiestran: domestiquen amb la mà dreta de la força. Nosaltres ensinistram: educam amb la mà esquerra de la diplomàcia. Ells porten l’anell de casats a la dreta i nosaltres a l’esquerra, perquè és la del cor. Ells tenen sinverguenzas i nosaltres pocavergonyes (un poc, com a mínim). Ells juguen amb matasuegras i nosaltres amb espantasogres. Ells fan les coses de los pies a la cabeza. Nosaltres, de cap a peus (primer les pensam). Ells diuen al fin y al cabo; és a dir, conclouen les coses del final al principi. Nosaltres, al cap i a la fi, som ordenats. Ells mengen manitas de cerdo i nosaltres peus de porc. Quan frissen molt, ells van follados; nosaltres, a les totes! Si van atabalats, ells van de culo o de cráneo i nosaltres a la correguda. Ells exigeixen impuestos (d’imposar) i nosaltres contribucions (d’aportació solidària). La Puríssima per a ells és la virgen i per a nosaltres, la mare de déu. Ells converteixen l’home en el centre i supediten la dona al llinatge del marit. Nosaltres tenim segones festes, perquè la dona té els mateixos drets que l’home. La dona catalana és madona dels seus béns. Els matrimonis són en règim de separació de béns i no de “ganaciales”. En el nostre dret públic, la dona fins i tot pot escollir tomba, la qual cosa vol dir que es pot separar fins i tot després de morta. Ells prediquen allò de la maté porque era mía. Els nostres conflictes domèstics es resolen amb el suïcidi, perquè en cas extrem estam disposats a morir, però no a matar! Quan s’enfaden, envien la gent a una determinada pràctica sexual ben diferent a la que usam nosaltres. Els valencians a fer la mà i nosaltres a pastar fang. El seu sábado, sabadete significa vagància. Per a nosaltres, fer dissabte és fer feina, perquè per fer festa i anar mudats ens endiumenjam. Per descriure els presumits, ells diuen armados de punta en blanco (fent esment a les espases tretes de la beina), nosaltres anam de 21 botons (com els antics serenos). Ells diuen ¡oiga! (un verb que convida a ser passiu); nosaltres escolti. Ells usen imperatius (¡calla!). Nosaltres proposam (vols callar? i, si hem d’insistir, vols fer el favor de callar?). Ell beuen tinto i nosaltres vi negre. Ells tenen el gordo de Navidad i nosaltres la grossa. A un astut li diuen mosquita muerta, l’antítesi del nostre estornell deixondit. El seu perro viejo equival al nostre tord jove. Allà, qui els molesta les jode, aquí ens fa la punyeta. Els seus folls estan como una regadera (fent aigua de per tot); els nostres estan com un llum, talment Ramon Llull (el mestre il·luminat). Anomenen els genitals amb elements morts (pito, concha…) i nosaltres amb elements coloristes i vius de la flora i la fauna del país (figa, perdiu…). Ells tenen vinagreras (fent esment al contingut, encara que hi hagi oli); nosaltres, setrilleres (fent esment al continent). Ells, despullats, van en cueros, nosaltres en pèl. Ells donen moltes de coses que no valen res (vueltas, conferencias…), nosaltres les fem. Ells, posats a donar, fins i tot dan la cara; els catalans mostrem cara i, si cal, plantem cara. Ells, despistats, no tienen ojos en la cara, nosaltres tenim la son a les orelles. A l’hora de repartir el patrimoni dels pares, en fan trossos i los echan a suertes. A la nostra cultura, el gran fa les parts i el petit tria. Ells diuen ¡te quiero! (amb ànim posessiu), nosaltres t’estim! Ells utilitzen el cinisme, nosaltres la ironia. Ells diuen ¡ni lo pienses!, nosaltres treu-t’ho del cap! (on s’ha vist mai prohibir pensar!). Ells cierran filas (com els militars), nosaltres feim pinya (com els castellers). Ells generalitzen i pluralitzen: buenos días, buenas noches, felices Navidades… En canvi, nosaltres som més concrets: bon dia, bona nit, bon Nadal… Quan ens desitgen els molts d’anys, ells responen gracias. Nosaltres, recíprocs, responem en vida vostra… Etcètera, etcètera.

Òbviament, he descrit comportaments generals. M’he referit a estereotips derivats del llenguatge captats per il·lustres visitants en veure l’abisme que separa dues cultures, tant o més que escocesos i anglesos a la Gran Bretanya o flamencs i valons a Bèlgica. L’any 1980 (ja ha plogut), a la Universitat de les Illes Balears es va fer un estudi sobre els diversos col·lectius humans presents a les Balears. L’informe destacava un fet que, per excés de pudor social, no es va posar prou de relleu. Els catalans no érem criticats pels defectes, sinó per les virtuts. Això no ha mudat gens i encara ara ens retreuen que siguem estalviadors, treballadors, austers, familiars, negociadors, pactistes, parlamentaris… Que els sap de greu! La llengua catalana els fa nosa, perquè és el notari que certifica la identitat; la principal palanca per a la conscienciació nacional. No ho poden pair, perquè els posa en evidència i neguen, desesperats, que Catalunya sigui una nació; només en volen una i seva! Per això ens esquarteren i mantenen en comunitats dividides que, a més, intenten enfrontar quan som el mateix poble. Però, com diu el poema que va dedicar Salvador Espriu a Pompeu Fabra: “Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo”.