LA MATA DE JONC (i els cecs que no caminen, i els invàlids que no miren, i els líders que només volen salvar el cul…)
Deixa un comentari
Vaig participar, fa una dècada i durant sis anys, a un exitós projecte professional d’acollida de persones discapacitades. A distintes àrees d’una gran empresa de mil cinc-centres treballadors, s’incorporaven persones amb discapacitat (física o psíquica) i, amb la retribució salarial pertinent, rebien formació laboral durant un any. En acabar el programa, l’aprenentatge rebut permetia obtenir un contracte indefinit a una altra empresa. Sempre que explicava el projecte utilitzava una expressió prou entenedora: “Tothom té qualque discapacitat! A qui, de nosaltres, no li manquen habilitats?”. El clam a la solidaritat, per brindar suport a la persona que s’incorporava al projecte, sempre va ser ben correspost.
L’escultura L’aveugle et le paralytique de Jean Turcan, que il·lustra aquesta reflexió, presidí la biblioteca pública de Marsella fins que els nazis la varen destruir. És una bona imatge, contra l’individualisme, a favor del treball en equip i l’aprofitament mutu de la tan necessària solidaritat humana.
* * *
Les actuals circumstàncies, molt més socials que polítiques, adoben la vigència d’un alliçonador fragment de la crònica de Ramon Muntaner: “E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devision neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per que és mester que d’aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien d’una volença, no temen tot l’altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics.” La metàfora, present amb referències similars a la literatura universal, constitueix un clam a la tenacitat i a la constància, jonc a jonc, però sobretot, i en línia amb aquell “entre tots ho farem tot” de Pompeu Fabra, un cant a la unitat i a la solidaritat.
Els esdeveniments que una vegada i una altra burlen (ep, sense el càstig ciutadà que mereixen) una candidatura unitària a favor de la sobirania, delaten l’estultícia dels actuals “reis”. Fa massa anys que la xerrameca dels predicadors nacionalistes-caps-d’arengada, amb cul de cadira untada d’Araldid,és idèntica: avorrida, iterativa, sense horitzó. Tots ells, després de glossar les excel·lències de la seva religió única i vertadera, coincideixen de forma gairebé unànime en mantenir l’esquarterament en tots els ordres. No tenim himne ni bandera (o en tenim massa), ni festa nacional (moltes de regionals) i vivim adequats al mapa que han dibuixat França i Espanya esbocinant-nos i difuminant-nos la pertinença territorial, cultural i nacional. Quina nació és aquella que vol construir-se a bocins, des de cada fragment de la trencadissa, i no aferrant les peces per recobrar tot el cos?
Quina és la vostra nació, nacionalistes? Preferim, cadascú des del seu redol, ser un cos sol en comptes d’un sol cos? És que, abans de lluitar per defensar aquest cos, ja tenim un enfilall de Michael Collins que prescindeixen d’entrada de més de la meitat del territori i un 40% dels seus parlant? Tinc la convicció que aquests hipotètics líders regionalistes, esquarterats avant la lettre, representen exactament els qui varen ser blasmats com a traïdors per Xirinacs. Cíclicament s’anuncien aires de renovació i d’esperança, però els nous líders no fan altra cosa que imitar els antics. I així, una vegada i una altra, l’ase volta la sínia amb les cucales posades. Un mal endèmic que delata la inconsistència de la defensa de la unitat nacional per tots els qui l’esmicolen o, si més no, fan el joc a les decisions del colonitzador. No és gens coherent parlar de reagrupament, de república catalana federal i de solidaritat si no es predica amb l’exemple de la unitat! A les illes, ERC critica el PSM per no fer pinya “balear” i al Principat ERC rebutja la unitat amb SI. Tot és qüestió de noms i d’estratègies sectàries que, fatalment, demostren la dita popular: quan els amics es barallen, els enemics se n’aprofiten!
Vaig reflexionar sobre aquesta trista i repetida mala experiència d’uns polítics sense nord ni guia a Arles, a la Provença, pàtria de Bizet (amb L’Arlessiana com a himne emblemàtic de referència) i terra d’acollida de Van Gogh. Passejant per la vella i bella ciutat, a un dels palaus vaig topar amb L’aveugle et le paralytique de Jean Turcan (1846-1895). Es tracta de la versió en pedra de l’escultura que, en bronze, havia presidit l’entrada a la biblioteca pública de Marsella durant 50 anys, fins que, els nazis la varen fondre per fer bales, com va passar amb les escultures en bronze de Francesc Aragó a Enagel i a Perpinyà, de les quals en vaig parlar en un article anterior (*). Per sort, en aquest cas, resta el testimoni de la imatge en pedra d’Arles, la qual constitueix una bona reflexió sobre el sentit de la solidaritat humana i l’acció unitària. Un cec, jove i fort, transporta a les espatlles un vell paralític que el guia. Una bona combinació d’interessos: l’experiència i la saviesa per dirigir pacta una entesa amb la força per fer la caminada. En realitat, la idea no és altra cosa que una interpretació poètica del conegut mite d’Orió, a qui Enopió, el rei enemic de ponent, va deixar cec. Lluny de retre el combat, Orió va aconseguir que Cedalió, un infant destre i deixondit, s’enfilàs a les seves espatlles per a fer-li de guia, caminant sempre cap a llevant, fins a trobar el sol que li va permetre recobrar la vista i la llibertat. La diferència entre el mite clàssic i l’escultura de Turcan rau en la figura del guia. La mitologia posa a les espatlles del cec un infant, innocent i sense prejudicis, mentre que l’escultor va preferir un vell baldat; un sènior com la veu de l’experiència i de la memòria històrica. En qualsevol cas, l’important és fer el camí correcte, amb un esforç conjunt, cap a les fites a assolir. Tant és si el guia és jove o vell. Com en el viatge a Itaca de Konstandinos Kavafis l’important és compartir la ruta i gaudir de la caminada. Cal aclarir qui som, d’on venim i, naturalment, cap a on volem anar.
L’exemple de la mata de jonc que Muntaner posa en boca de Jaume I, així com el sentit que desprèn l’escultura que hi ha a Arles, encara poden arrodonir-se amb la conclusió que aporta la novel·la Camí de coix de Jaume Santandreu: fa més veta un coix que camina que no un badoc, sa i condret, assegut a una vorera. No són moments d’emparar-nos, amb excuses de mal pagador, en una inexistent coixesa o ceguesa per justificar desercions, divisions, silencis o claudicacions. Ara allò que ens cal és no defallir, mantenir-nos íntegres i mostrar cara. Malgrat n’hi hagi tants que adesiara tanquin la porta a la unitat d’acció! D’excuses de mal pagador, sempre en poden donar i vendre els qui fa anys i panys que han superat aquella norma ètica no escrita de l’esquerra de no superar mai més de dues legislatures en l’exercici públic. Una qüestió, aquesta, que repugna la intel·ligència de qualsevol demòcrata, sobretot quan els qui s’aferren a l’emblanquinat han tingut responsabilitats de govern i no només no ens han fet caminar, sinó recular en tots els ordres.