LA GUERRA COLONIAL
Deixa un comentariNo hi ha res que s’assembli tant a un espanyol de dretes com un espanyol d’esquerres. Aquest fet ha motivat l’anàlisi simplista de la Guerra dels Tres Anys, com un conflicte entre el Front Popular i el feixisme, reduït a la dialèctica esquerra-dreta. Però la realitat és que aquella va ser també una guerra colonial.
Iñaki Anasagasti, en el llibre Llámame Telesforo, aporta unes claus que destapen que els espanyols consideren totalment secundari si Espanya és azul o roja. En canvi, les mateixes claus permeten deduir inequívocament el major dels objectius d’aquella guerra; el mateix objectiu que, ara mateix, mantenen en perfecta sintonia el PP i el PSOE: subjugar el País Basc i Catalunya com a colònies d’Espanya.
***
Els primers historiadors no franquistes que tractaren la insurrecció armada feixista-militar de 1936 apuntaven la raó de ser de la rebel·lió en foragitar el Front Popular. Varen caure en el simplisme de reduir el conflicte a la dialèctica dreta-esquerra. Això no obstant, s’han aixecat veus i documents que assenyalen que la guerra incivil va ser, part damunt de tot, una cruzada nacional (tal com la declarà la Conferencia Episcopal Española) contra el separatisme. He rellegit els diaris de sessions de la República i, a més de certificar la histèria d’Espanya i el caràcter repetitiu dels tics dels actuals partits polítics, he confirmat que, efectivament, la dels Tres Anys va ser fonamentalment una guerra colonial contra el País Basc i Catalunya. L’Espanya republicana (com la monàrquica d’ara) havia patit governs dels dos colors i, per tant, la CEDA i el PSOE sabien de la seguretat que dóna el “torn de partits” que, per entabanar la ciutadania i dotar-la de falses esperances, inventaren Cánovas i Sagasta i que, encara ara, practiquen els seus actuals hereus. Allò que preocupava era, allò que preocupa és, el que ells anomenen ruptura: el dret a decidir!
La darreria de 1935, en el frontó Urumea de Sant Sebastià, Calvo Sotelo va mostrar el llautó quan amollà el seu “antes roja que rota”. Aquella sincera confessió pública delatava que, més enllà d’ideologies, el que volien els espanyols (fossin falangistes, fossin socialistes) era la unitat per la força. No content amb això, el líder de la dreta espanyola va sol·licitar la il·legalització del PNV. Cal fer notar que aleshores no existia l’excusa d’ETA per deixar clares les intencions d’Espanya. Telesforo Monzón, intel·ligent líder del PNV, pensador, bon prosista, creador de l’ertzaina i dels serveis secrets bascos, va aprofitar l’atac antidemocràtic i, a la sessió de dia 5 de desembre de 1935, va fer una intervenció antològica que aclaria quines eren (quines són) les vertaderes trinxeres del conflicte. Monzón, que aleshores tenia 31 anys, va dir, segons el diari de sessions de les Corts espanyoles: “En la trayectoria de la historia de España hay un momento, precisamente aquél en que éramos soberanos y libres, como lo habéis visto aquí, en que dependía de España medio mundo. Y, señores, ¿dónde está ese medio mundo? ¿Dónde está vuestra gran potencia? ¿Qué ha sido de Filipinas? ¿Qué ha sido de Cuba? Cuando un pueblo pide a España la autonomía, España, en vez de autonomía, envía lo que, por lo visto, va a mandarnos ahora el Gobierno: persecución. Entonces, la voz de libertad de un pueblo crece.” El President va haver d’aturar la sessió enmig de la cridòria dels exaltats diputats espanyols de tot signe, però no va ser per reprimir els crits ni els insults contra el líder basc, sinó per cridar l’atenció i amonestar Monzón per “falsificar nuestra realidad” (sic). Els diputats bascos i, molt tímidament, els catalans, feren intervencions pedagògiques eixorques sobre la legitimitat d’aspirar a la sobirania nacional. Calvo Sotelo va explicar la seva frase: “Dije que prefería una España roja a una España rota. ¡A mí eso qué me importa si va a sobrevivir la unidad nacional, si con una España roja que ha de ser pasajera y temporal no se va a romper el vínculo o la unidad nacional de mi Patria! ¡A mí eso qué me importa si ha de subsistir la Patria, mientras que con una España rota la Patria quedaría muerta!”. Telesforo Monzón, el mateix que va dir que “una llengua només mor si els seus parlants l’abandonen”, el mateix que va dir que “serà quan no ens entendran que ens voldran entendre”, va replicar: “Llegará un momento en que la autonomía que vosotros ofrezcáis ya no satisfará. Cuando los vascos os reclamen más que una autonomía, entonces querréis concedernos un trocito; pero puede ser tarde, como os fue en Cuba”.
Mig any després els militar es revoltaren. Per combatre l’Espanya roja? No! Tant els hi és que sigui roja com blava! Tres mesos després de la insurrecció, l’octubre de 1936, a la Universitat de Salamanca, Francisco Maldonado (avui podria ser Savater) va explicar novament de què anava la cosa: “Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva como un cirujano resuelto”. El Rector de la universitat, Miguel de Unamuno, va intentar replicar aquella frase, però Millán Astray el va interrompre per cridar: “¡Viva la muerte! ¡Abajo los intelectuales!” enmig del deliri de satisfacció d’un públic sadoll de sang contra els catalans i els bascos.
Ha passat el temps i només hem millorat en una cosa: els militars d’ara no es podrien sublevar! La resta? Exactament igual! Monzón s’avançà 70 anys a Ibarretxe, al qual han insultat des de l’esquerra i des de la dreta, des de l’Església als sindicats UGT i CCOO, per la proposta de voler consultar el seu poble! Calvo Sotelo s’avançà 70 anys a Rajoy i a Zapatero. Allò que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Ho han demostrat a Navarra on el PSOE ha cedit el govern al PP, emmascarat d’UPN, i a Euzkadi estricta on el PP ha escenificat “La Torna”. “Antes roja o azul que rota!”, criden del bracet PP i PSOE, tant si es diuen Arenas com Ibarra. De fet, José Bono (PSOE) i Esperanza Aguirre (PP) no es cansen de fer propostes d’unitat nacional i governs de coalició, amb l’excusa d’enfortir l’estat, i amb la veritat amagada de barrar el pas al dret a l’autodeterminació.
Els espanyols, ho tenen ben clar. Ells són els ultranacionalistes que tant critiquen. En canvi, a l’altra trinxera, quants de catalans o bascos d’esquerres serien capaços de cridar: “abans de dretes que subjugada!”? I quants de bascos o catalans de dretes acceptarien “abans d’esquerres que sotmesa!”? Aquesta és la més exacta definició del contradictori “sectarisme nacionalista” que professen els espanyols i que ens imputen als bascos i als catalans.
Per decidir el model polític del nostre país, abans cal la llibertat. Aquest és l’ordre de prioritats correcte si volem aspirar a figurar en el concert de les nacions lliures del món i volem decidir en el futur, democràticament i entre nosaltres, el govern que la majoria consideri més eficaç.
El vaixell feia la ruta Caracas-Lisboa, amb 586 viatgers (molts d’ells nord-americans) i una tripulació de 350 mariners. L’objectiu, aprofitant el sentiment favorable a l’emancipació de les colònies, era anar a Fernando Poo i a Angola i instar la revolta contra Franco i Salazar. El cap de l’acció va ser Henrique Galvao, capità portuguès que ja havia intentar derrocar la dictadura i havia estat empresonat a Angola, on publicà treballs sobre flora i fauna africana. Va fugir, s’exilià a Veneçuela i l’any 1959 va crear el DRIL amb exiliats gallecs com Jorge Soutomaior, exmilitant del partit comunista i excomandant de la marina republicana durant la guerra incivil, i Xosé Velo Mosquera, fundador de les Mocedades Galeguistas i de la Unión de Combatientes Antifranquistas Nacionalistas Gallegos.
Quan la tragèdia combinada amb la mentida semblaven inevitables, va aparèixer el destructor Gearing dels Estats Units. Just dos dies abans del segrest, John F. Kennedy, crític amb la política colonial de Portugal i Espanya a Àfrica, havia jurat com a president. L’almirall Allen Smith va pujar al Santa Liberdade a negociar i brindà escolta al vaixell que emproà cap a Brasil. Per tal d’evitar la intervenció dels destructors espanyols i portuguesos, sol·licità la protecció aèria que, irònicament, va ser objecte de burla de la premsa dels respectius règims feixistes.
Als dos dies de l’ocupació del vaixell, en sospitar que les marines portuguesa i espanyola tenien per objectiu volar el Santa Liberdade, París-Match va enviar el periodista Gil Delamare que es llençà en paracaigudes i pujà al vaixell per fer la crònica d’aquella acció. La revista dedicà la portada i un reportatge als “pirates de la révolution” i, a nivell internacional, va desacreditar els règims de Salazar i de Franco. També la revista mexicana Aventuras de la vida real va fer un còmic sobre l’esdeveniment. Paradoxalment, des de l’exili, el partit comunista espanyol condemnà l’acció dels antifeixistes. No eren dels seus, evidentment.
Espanya no ha fet altra cosa que amagar i manipular la història i gairebé ningú no sap el sentit d’aquella acció. El DRIL no ha rebut el record que mereixen unes persones que posaren en risc la vida per lluitar contra dos dictadors assassins. Tant la dreta com l’esquerra espanyoles han tirat terra damunt. Tot ja és mort i enterrat. Amb el temps, els mecanismes de poder s’han blindat i, en paral·lel, han afeblit les ideologies. Com a tants d’episodis, la memòria històrica molesta, perquè no es vol exercir justícia històrica. Se sap que la documentació oficial sobre el cas va passar de l’Archivo General de la Administración d’Alcalá de Henares a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, on deneguen l’accés, amb pobres excuses, als qui volen consultar la paperassa. La família de Jorge Soutomaior, nom de guerra de José Fernández, cap de l’aparell militar del DRIL i ideòleg de l’acció del Santa Liberdade, va llegar els arxius personals a l’Arquivo da Emigración Galega de Sant Jaume de Galícia. Poca cosa davant l’eixordador silenci i desmemòria de la història i la histèria d’Espanya.
