Etziba Balutxo...

Vaig saber de molt jove qui va ser Darder. Tenia només 12 o 13 anys quan, assegut a un banc del Born, un dissabte horabaixa un dels seus néts, Josep Maria Cano Darder, ens va explicar la història a mi i a Pere Costa, companys d’escola i de l’escoltisme. Vaig córrer cap a casa i, mon pare i ma mare, demòcrates cristians que abominaven de balillas, de feixistes i de franquistes, em confirmaren la veracitat de quant m’havia dit el meu amic. A Darder, un metge, una bona persona i un batle excel·lent el mataren únicament per exercir un càrrec públic, acusat d’auxili “a la rebelión”, la imputació cínica i desvergonyida dels revoltats contra una República imperfecta, però legítima. Aquella mort injusta, afegida a la dels seus tres companys de martiri i a la de tants i tants d’altres que, a poc, a poc, entraven discretament per les escletxes del meu coneixement (Aurora Picornell, Antoni Amer, Pere Reus…), acompanyats per una segona teringa d’exiliats (Aguiló, Samper, Oliver i Domenge…), em va fer mirar sempre els feixistes (ep, i a tota la gent que es nega a condemnar els seus crims i els seus símbols) com allò que han estat i que, encara ara, són: criminals de guerra impunes i protegits per la injustícia espanyola i la monarquia borbònica.

UN PRIMER HOMENATGE PÚBLIC HONORABLE

El febrer de 1983, juntament amb Sebastià Serra i des del PSM, vaig participar en l’organització d’un homenatge al Teatre Principal de Palma a Emili Darder.

Des de Mallorca Socialista, que vaig gestionar aquell any, vaig fer una crònica de l’acte i vaig reclamar la declaració de fill il·lustre que no va arribar fins molts d’anys després.

L’acte va significar un èxit en tots els ordres i, malgrat l’escàs relleu que li va brindar la premsa, es va omplir el Teatre Principal i es varen escoltar uns parlaments ben reeixits, molt especialment els de Miquel Fullana, secretari de Darder, a l’Associació per a la Cultura de Mallorca, i Francesc Vicens d’ERC.

L’AFUSELLAMENT, SIMBÒLIC I QUOTIDIÀ, DE LA FAMÍLIA DARDER

Dia 18 de març de 1993 moria a Palma la vídua de Darder, Miquela Rovira i Sellarès, als 93 anys sense haver vist rescabalar el bon nom del batle. Segons les cròniques periodístiques no hi va haver cap representació de l’Ajuntament de Palma. Última Hora només destaca la presència de la família i dels polítics Joan March, Francesc Obrador i Bartomeu Mestre. A la darrera entrevista en vida, Miquela Rovira havia explicat el seu exili a França i a Veneçuela, però allò que més mal li va fer va ser “la quantitat d’amics que ens abandonaren”: l’exili interior; la marginació dels covards; el silenci dels anyells. Tant Miquela, com la seva filla Emília i, segurament, tots els néts del batle assassinat (Ferran, Carme, Tito, Emili i Josep Maria) han tastat a la vida aquella sentència popular que afirma que tant de mal o més que l’atac de l’enemic, el que malfereix de bon de veres és el silenci de l’amic.

MÉS COSES SOBRE DARDER

Com he dit a l’entradeta d’aquest comentari, he parlat i escrit sobre Darder a part i a banda. He mirat de repescar, sense èxit, una conferència que m’encarregà Tomeu Martí i que vaig fer al Bar Pinzell de Palma fa molts d’anys sobre Emili Darder i Lluís Companys; reparació i justícia! Si puc trobar-la, sigui quan sigui, l’afegiré a aquest mateix comentari.

També la revista La Nostra Terra, a banda de qualque article de Darder, com el que publica sobre l’estat sanitari a la Palma de l’any 1928, on certifica que era una persona informada al dia i que anava amb l’avantguarda mèdica europea, hi plouen notícies posteriors sobre la seva gestió com a batle: els dispensaris sanitaris, les inauguracions d’escoles, la defensa de l’ús del català en els actes públics, l’edició en català dels bans oficials, la resolució de la canalització de l’aigua i dels claveguerams, el suport d’atenció mèdica a la prostitució per controlar i eradicar malalties… En fi, allò que es pot definir com una política social i d’esquerres.

EL MISSATGE ALS MALLORQUINS I LA RESPOSTA ALS CATALANS

El maig de l’any 2011, amb motiu del 75è aniversari del Missatge als Mallorquins i la corresponent Resposta als catalans, vaig publicar a part i a banda diversos articles. En el Diari de Balears es va publicar una crònica en tres episodis els dies 31 de maig, 1 i 2 de juny. De la darrera part, en vull transcriure un paràgraf íntegre que delata la sàdica persecució de Darder practicada pels germans Miquel i, sobretot, Llorenç Villalonga, perquè necessita un comentari complementari final posterior:

“Febrer de 1937, Mentre encara es traslladen presos als patíbuls dels cementiris, i mentre un jurat de pantomima redacta la sentència contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Ques i Antoni Mateu, dia 11 de febrer de 1937 Llorenç Villalonga torna a parlar des de la premsa de la Resposta. Contra tota raó i dret, fa un article incendiari per insultar els qui, ateses les circumstàncies, romanien indefensos. Retreu que l’agost de 1936 “publiqué un artículo contra los catalanes en recuerdo de aquel manifiesto amoroso que, dos meses antes, dirigiera Companys a los imbéciles intelectuales de Mallorca”. Conclou, com Barrado, que només hi podia haver “españoles o antiespañoles, y a estos hay que eliminarlos”.

Cinc dies després, a les ordres de Villalonga, els processats foren sotmesos a una farsa de judici que els condemnaria a mort (cal fer notar que el fiscal, per a Darder, només reclamava 20 anys de presó i una multa). Una setmana després foren assassinats. A Darder, retut i malalt, el mataren assegut accentuant més el crim inhumà perpetrat entre aplaudiments de gent convocada a l’efecte d’exhibir satisfacció.

CODA (POSSIBLEMENT INÈDITA) AL PUNT ANTERIOR

A l’escrit anterior hi manca un apunt que, tot i que el vaig facilitar a alguns dels meus amics historiadors que han tractat el tema, crec que encara roman inèdit. Com he explicat en anteriors ocasions, vaig visitar moltes de vegades amb mon pare el seu antic professor de llatí i amic personal, el capellà republicà i historiador solleric Antoni Pons i Pastor, que vivia al carrer de Monterrei a Santa Catalina de Palma, on solia fer classes d’amagatotis de “mallorquí” (ara sé que deficient i arcaic). Pons que va ser blasmat i humiliat pel bisbe Miralles (de les amenaces d’aquest va contreure un sanglot histèric que perduraria fins a la mort), era admirador i molt amic personal d’Emili Darder. Un dia, segurament jo ja havia tornat d’estudiar de Barcelona, encara en vida de Franco, ens va parlar de l’assassinat de Jeroni Alomar, el capellà Poquet, i de manera especialment emocionada ens va narrar l’execució de Darder. Tenia l’espina clavada ben endins, mossèn Antoni Pons! Com a capellà del manicomi que era, hi va passar la nit del 23 al 24 de febrer de 1937. Aleshores, el meu padrí de fonts i germà de mon pare per qui faig el nom, el psiquiatre que acabaria sent el director de l’hospital psiquiàtric, encara no hi feia feina. Qui sí hi havia aquell vespre era Llorenç Villalonga. Cal explicar que, arran de la mort del psiquiatre Antoni I. Valentí Marroig la primeria de juny de 1936, Villalonga reclamà d’immediat la plaça vacant i les autoritats de la República li denegaren “per manca de coniexements mèdics, de mèrits i de preparació”. De tothom que ho ha estudiat un poc (encara que no tothom ho hagi escrit) és sabut com va fer la carrera Villalonga: de rodolons i pidolant assignatures amb altres examinants. Allò que sí va practicar aquest sinistre personatge varen ser electroxocs a malalts detinguts per republicans. Entre d’altres declaracions de font veraç (Bartomeu Mestre i Mestre el definí com un sàdic covard i un mal metge), em consta que n’aplicà fins a l’extenaució a molta de gent i, fins i tot, arribà a la incapacitat total permanent d’una dona republicana (crec que nomia Maria Galmés o Duran). Naturalment, la nit del 23 al 24 de febrer de 1937, a Llorenç Villalonga els revoltats ja li havien lliurat (per mèrits de guerra) la plaça de Valentí i, tant si hi era de guàrdia com voluntàriament, esperava amb delit l’execució de Darder (recordau que només 12 dies abans havia escrit referint-se als quatre a punt d’afusellar: “hay que exterminarlos”). Quan, a l’hora prevista per anteriors endemeses com aquella, Mn. Antoni Pons s’adreçà cap a la capella, es creuà amb el falangista que li recriminà que “resàs i ploràs per qui no ho mereixia, perquè aquell era un gran dia de festa i de celebració!”

ENCARA MÉS AFUSELLAMENTS DE DARDER?

Tant els negacionistes de l’apologia de l’assassinat que practicà Llorenç Villalonga (Roman Pinya, Jaume Pomar, José Carlos Llop i d’altres corifeus) com els entusiastes de la reaccionària i vomitiva Mort de Dama, ben definida per Gabriel Alomar en el pròleg que Villalonga va prohibir a les posteriors edicions, poden tornar a sortir de les cavernes fosques en defensa del seu admirat, sàdic, racista, misogin, masclista, falangista i feixista per escriure peces literàries tan eloqüents com Villalonga no era Jack el destripador i afusellar de nou, literàriament ni que sigui perquè ja no ve d’una vegada, si no la vida sí l’obra exemplar de Darder. També, talment com han pogut fer fins ara els qui no condemnen els crims del franquisme, poden recollir i escampar arreu des de les bugaderies que abunden als carrerons de les serps dels botifarres mallorquins que els patrocinen el discurs (ep, i d’aquella gent del Call que els acompanyà a aplaudir les bales de fa més de 75 anys), arguments tan injustificables com que el batle tenia “una amiga” per aportar una causa més de l’afusellament. Miserables, tots quan ho han dit i repetit! Quant d’escarni, els feixistes!

UN NOU AFUSELLAMENT “SOCIALISTA” D’EMILI DARDER

Arran de la decisió premeditada de l’Ajuntament de Palma presidit per Aina Calvo, amb la complicitat activa i carregada d’irregularitats tècniques (de tipus, cultural, històric i ètic) de tot el seu equip de govern, a favor de preservar el monòlit de la Feixina per a oprobi dels vençuts i vergonya històrica dels defensors de mantenir un símbol feixista, cal observar que es va produir un nou afusellament sumaríssim d’Emili Darder, entre moltes altres persones a les quals la tristament depredadora i depravada Comisión Depuradora va embargar els seus doblers i béns, una part dels quals foren destinats a complementar i completar la subscripció popular (ei, amb la promoció i les aportacions de Hitler, Mussolini i Franco) per aixecar aquell far infecte que estalona públicament el feixime a Palma, en el monument major al totalitarisme de quants romanen a Europa (deixant de banda el mausoleu del Valle de los Caídos), amb el nom premonitori de Inmortalidad, inaugurat per aquell General Íssim que havia de servir de sant i senya als mariners en passar per la badia de Palma i així, tal com diuen les cròniques, “poder gritar: ¡Arriba España! saludando brazo en alto”. Dit en menys paraules, amb el patrimoni espoliat i incautat a la família de Darder, pendent com tants d’altres de devolució, es va aixecar un monument als seus assassins i un Ajuntament hipotèticament progressista va legitimar l’ofensa i afusellat de bell nou les víctimes. Els posteriors ajuntaments, tot i la Llei de Memòria Històrica i el compromís electoral d’eliminar les petjades feixistes, no han gosat fer justícia reparadora.

DEIXEU-ME UN BOCINET D’ESPERANÇA

L’afusellament o, com he detallat, els múltiples afusellaments d’Emili Darder són la història d’una ignomínia que no ha merescut encara justícia i reparació. És cert, ho deia en un article al DdB l’historiador Antoni Marimon, que existeix una nombrosa i estimable bibliografia sobre la infàmia.

Hi ha (això ja és opinió meva) informació deficient i irregular, amb errades biogràfiques interpretatives, però tot plegat brinda un conjunt més que notable. Darder té un carrer a Palma, dóna nom a una Fundació, a una escola i és tot un referent que, com el bon vi, la llenya vella i els amics antics, milloren amb el pas del temps. Així i tot, encara no s’ha reparat el seu patrimoni. Quan es faci, tinc la íntima esperança que reclami també la part amb la qual la seva família va ser forçada a contribuir a l’ofensa de La Feixina i, ni que sigui aquest bocí de dignitat que correspon als hereus, sigui retirat i tirat a qualque pou sense fons, com feren amb més d’un republicà a les voreres dels camins o, sota la lluna, a fosses ignorades dels cementiris.

CODA ET DA CAPPO

Un batle de curt mandat, culte, dotat professionalment, defensor de la llengua, del territori, de la salut i de la sanitat, de la cultura catalana i d’una manera d’entendre la gestió de la ciutat des d’una concepció social i d’esquerres, és, almenys fins avui, el darrer vestigi d’un batle honest i preparat per l’exercici democràtic de la batlia de Palma. Si volem torcar-nos el moc amb la mànega del menyspreu, repassem els noms i les obres de l’enfilall de mediocritats que hem patit en els darrers 40 anys. Des de 1979, d’ençà del primer batle elegit després de la reinstauració borbònica, Ramon Aguiló, passant per Fageda, Cirer, Calvo, Isern, Hila o Noguera, confirmareu que, si totes les comparances fan oi, aquesta les supera totes. I això no conclourà mentre la Feixina, símbol d’oprobi i vexació col·lectiva, no sigui objecte de demolició. Veurem quants d’anys de desvergonya i d’infàmia ens esperen!

(*) ADDICIONAL TEMPORAL TRANSITÒRIA DE L’ANY 2012:

Avui vespre, a les 20h, hi haurà des de la Feixina fins al cementiri una marxa de torxes. Un problema de salut m’impedirà assistir-hi. Altrament, ni que fos el meu l’únic braç per enlairar la flama, faria el recorregut amb la major dignitat que mereixen Darder, Mateu, Jaume, Ques i tants i tants d’altres amb les respectives víctimes familiars i amb quantes persones s’hi sentin solidàries. Diumenge, dia 26, a les 12h al cementiri de Palma, davant del mur on mataren Darder hi haurà un altre acte de reconeixement que ja fa anys que se celebra. Hi he assistit sempre que he pogut, però enguany no podré fer-ho. (2012)

ADDICIONAL TEMPORAL I TRANSITÒRIA DE L’ANY 2014

Diumenge, 23 de febrer, a les 12h al cementiri de Palma, un nou acte de record dignificarà la memòria d’Emili Darder i, amb ell, dels valors socials que reprenseta i que ningú mai no podrà afusellar.

ADDICIONAL TEMPORAL I TRANSITÒRIA DE L’ANY 2018

ADDICIONAL TEMPORAL I TRANSITÒRIA DE L’ANY 2019

NOTA TÈCNICA.- Per llegir bé les notes de premsa, cal accedir al zoom i fer una ampliació.

Les declaracions d’un dels anomenats pares de la Constitució espanyola, Gregorio Peces-Barba, han remogut el galliner polític i la majoria de líders catalans han caigut en el parany d’esqueixar-se la camisa i indignar-se. Les paraules del polític espanyol són del tot correctes. Tant és així que, quan s’ha adonat del que ha dit, s’ha apressat a dir que era una broma.

Cap broma ni una! Tan sols cal invertir l’ordre dels termes per, mutatis mutandis, endevinar-la de ple! Allò que va dir és que si el tristament famós Conde-duque de Olivares, quan Castella tenia focs oberts a part i a banda, hagués preferit deixar perdre Catalunya en comptes de Portugal les coses haurien anat millor. Jo també ho crec; les coses ens haurien anat molt millor! Ho vaig escriure ja fa dos anys a: http://dbalears.cat/actualitat/opinio/la-d-holanda-i-portugal.html

***

LA D’HOLANDA O PORTUGAL

La història de Catalunya, l’autèntica i no la que ens etziben a l’escola, ofereix dos herois amb el mateix nom. El primer, Francesc Macià i Ambert (1658-1713), conegut com a “Bac de Roda”, era un coronel que s’enfrontà a Felip V fins que, arran d’una delació, va ser detingut i penjat a Vic per les tropes borbòniques. Un romanç recorda les últimes paraules: “No em maten per ser traïdor,/ ni tampoc per ser cap lladre,/ sinó perquè he volgut dir/ que visca sempre la pàtria!”. El segon, Francesc Macià i Llussà (1859-1933), era coronel de l’exèrcit quan, l’any 1905, els militars espanyols assaltaren les redaccions del Cu-Cut! i de La Veu de Catalunya. En veure que l’acció no només no era condemnada, sinó que va servir per reprimir més les llibertats, abandonà l’exèrcit i apostà per la independència. La força de “l’avi” (com era conegut Macià) era la seva fe en Catalunya. Un poble que, tot i haver patit tants d’abusos, mantenia la defensa de la identitat. “Quan algú malparlava del seu poble – escriu Carner Ribalta, el seu biògraf –, Macià el tractava amb menyspreu i commiseració”. Tot i l’actuació botiflera de Cambó, sempre en conxorxa amb Espanya a la percaça d’un ministeri, Macià va proclamar, dia 14 d’abril de 1931 (abans que ho fes Madrid), la República Catalana dins d’una confederació ibèrica que, finalment, suposà recobrar la Generalitat de Catalunya. Macià la presidiria fins que va morir el Nadal de 1933.

Arran del tràmit de l’Estatut d’Autonomia redactat a Núria, Macià va ser insultat des d’Espanya per babord i estribord. El tren que anava de Barcelona a Madrid amb els parlamentaris que havien de defensar el document, en deixar Catalunya es trobaren a les estacions la pintada ¡Muera Macià!. Tot i que el text havia estat aprovat per referèndum, amb una participació del 75% del cens i el 99% de vots a favor, a Madrid es varen cepillar l’Estatut. Macià ho va considerar un fracàs i va morir desenganyat d’Espanya, tal com ha passat després amb tots els expresidents de la Generalitat. La campanya d’insults que va patir Macià repugna qualsevol esperit democràtic. Va ser presentat com un Quixot, de la mà de Ventura Gassol com Sancho Panza, passejant sols davant de la manifestació que es va fer a Madrid contra Catalunya al crit de ¡Muera Maciá! i ¡Abajo el Estatuto!. Fou tractat de perillós, de boig i de racista. La CNT de Madrid (disfressada d’apàtrida, però sempre espanyolista), el va presentar en forma d’esvàstica el novembre de 1933, mesos després de l’arribada d’Adolf Hitler al poder i setmanes abans que Macià morís. (*) Al capdavall, la història i la histèria d’Espanya de sempre. La mateixa criminalització que va patir el lehendakari Ibarreche per un objectiu tan democràtic com voler demanar l’opinió al seu poble! Espanya imita sempre la conducta del marit disposat a matar l’esposa si aquesta vol el divorci, amb el greuge afegit que el matrimoni de Catalunya (València i Mallorca incloses) va ser per la força de les armes!

La relació entre el partit de Macià, fundat amb la participació del mallorquí Antoni Maria Sbert i Massanet, i l’Esquerra Republicana Balear va ser agermanada. En morir Macià, Emili Darder li dedicà un carrer al barri de Son Espanyolet de Palma que avui, per obra de Franco i la desídia còmplice dels postfranquistes de Cort, s’anomena Triana. L’avi va definir quins eren els límits de la Catalunya Gran, per usar el terme que empraren els mallorquins Pere Oliver i Domenge o Miquel Ferrà: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó; tot el territori on la gent respon bon dia quan li diuen bon dia. També tenia clar, com a bon coneixedor de la història, que la dependència era producte circumstancial de l’atzar. L’any 1640, el de la guerra dels Segadors, Espanya tenia altres conflictes simultanis: Portugal i els Països Baixos. Com que no tenia poder ni economia per mantenir tants de fronts de guerra, per a desgràcia nostra i sort dels altres, Espanya va atacar i sotmetre la pròspera Catalunya. Holanda s’independitzà el 1648 i Portugal el 1668 i avui són estats de la Unió Europea. El portuguès i el neerlandès són llengües reconegudes amb tots els drets arreu del món. Als catalans, en canvi, ens neguen el dret elemental a conèixer el nostre passat per decidir lliurement el nostre futur.

Els arguments que validen la nostra justa i noble causa són prou coneguts: Espanya ens espolia fiscalment, ens destrueix territorialment, ens etnocida nacionalment, ens genocida culturalment, ens anorrea lingüísticament i, en definitiva, ens dóna un tracte (un maltracte) colonial. Tenim, doncs, prou raons, i sobretot la raó, per reclamar el dret a que no ens amaguin qui som ni el de decidir què volem ser. De moment, no tenim els líders que ens mereixem i quan surten persones amb carisma, com pot ser el cas de Joan Laporta, es posa en marxa un bombardeig mediàtic per fomentar-ne el descrèdit i, amb complicitats de renegats al servei d’interessos aliens, impedir que pugui ser respectat socialment. Ens cal un líder com Francesc Macià, amb capacitat de convèncer el poble, disposat a tot per al seu poble, amb una gran dedicació i estima al seu poble. Amb aquest líder podrem exercir el dret a l’autodeterminació per assolir la sobirania. És a dir, l’autonomia que ens cal: la d’Holanda i Portugal!

(*) Si cliqueu sobre la il·lustració d’aquest article podreu veure algunes de les il·lustracions de l’època comentades.

Sembla mentida que, per justificar un espectacle impulsat per la monarquia borbònica, s’apel·li a una hipotètica tradició. Sembla mentida que encara avui es posi en qüestió la barrabassada que representen les curses de bous amb tota la simbologia espanyolista que exibeixen! Fa 150 anys que un destacat poeta ja reclamava l’enderrocament de les places de toros i defensava l’agricultura i l’educació.

(Publicat avui a: http://dbalears.cat/actualitat/opinio/lluites-de-braus-encara.html)

Josep Lluís Pons i Gallarza (1823-1894) va ser una figura cabdal per a la represa cultural a Mallorca. Presidí l’Ateneu Balear i, com a catedràtic d’Història a l’Institut, va ser mestre de Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Mateu Obrador, Miquel del Sants Oliver o Gabriel Alomar, entre d’altres insignes mallorquins. Juntament amb Marian Aguiló, defensà la necessitat d’entendre la cultura catalana a partir de la unitat. Quan presidí els Jocs Florals de Barcelona de 1870, va concloure: “Sapigau que los fills de les Illes tenim per molt de ser catalans”. Tres anys després, en els Jocs celebrats a Palma, afirmà: “No som catalans perquè parlam català; parlam català perquè som catalans.” En el pròleg de l’edició dels seus poemes castellans, explica: Escribí en lengua castellana que fue la de mi madre, la de mi infancia, y la única que en Cataluña, mi patria, se tenía por intérprete de los conceptos poéticos. Más tarde me reveló las ventajas con que la lengua del país poetiza los sentimientos. Desde entonces escribí en catalán. L’humanisme és present a la seva obra. És autor de L’olivera mallorquina, considerat el precedent de Lo pi de Formentor de Costa, així com de poemes destacats dins de la poesia romàntica com La mort dels Montcades. A Los tarongers de Sóller compara la perpètua natura amb la fugacitat de la vida, a L’exposició de Barcelona de 1888 fa un clam antimilitarista i a Lo fogó dels jueus emet una reflexió contra el fonamentalisme. Però és a Lluites de braus on el poeta fa un invectiva ètica reclamant l’enderrocament de les places de toros i apostant per l’agricultura, l’educació i la cultura.

Cal esvair la boira, inventada i escampada interessadament, sobre l’origen de les “corrides”. Està més que provat que foren instaurades pels Borbons. La primera té lloc a Madrid a meitat del S. XVIII i no és fins al S. XIX que són regulades i potenciades, amb una tímida oposició dels intel·lectuals i dels il·lustrats de l’època. El paral·lelisme amb el circ romà és absolut. De fet, les places són anomenades coliseus. Per això, Pons i Gallarza, sota el títol i abans del poema, escriu Panem e circensis i acusa els espectadors d’anar-hi sadolls de sang i de mort mentre els commina a recobrar la dignitat:

Escolteu quin brogit! L’udol salvatge
festeja la victòria.
Respireu lo ferum d’aquest carnatge;
que caiga el lluitador o que el brau mori,
per veure morts veniu! (…)

Poble, què fas aquí? Fuig d’eixa arena,
juny tos braus a l’arada,
l’ardit cavall per les dreceres mena,
i si la pàtria plora trepitjada,
llavors lo ferro trau.

D’eixes parets a on véns a embadalir-te,
fes-ne enderrocs i runa:
llépol de sang te vol, per ensopir-te,
qui amb la rudesa aixeca sa fortuna…

No et mous? Doncs viu esclau!

No caldria afegir res. És d’una estultícia gegantina voler graduar les tortures als animals i excloure les curses de braus de les bregues de cans o de galls, amb una diferència substancial: les abominables bregues d’animals no són desiguals. També seria rebaixar-se molt combatre l’argument que els patricis romans aplicaven als gladiadors, quant al destí gloriós de morir al cós. Així ho va voler donar a entendre, enmig de la polèmica de prohibir la tortura dels animals, la frase de José María Aznar: el toro de lídia ha nacido para morir en la arena. També el poeta replica la inventada tradició secular: “eixa lluita inhumana per los vilatges mai fou coneguda”. En l’actual conjuntura sociopolítica, atesa la reacció front als acords democràtics municipals contra les curses de braus de la dreta, la casa reial espanyola o els membres del tribunal constitucional no és d’esperar que el cruel espectacle sigui abolit, perquè no és casual que l’estultícia col·lectiva que representa s’anomeni “fiesta nacional” ni que es tramiti la declaració com a bé cultural d’especial interès. Josep Lluís Pons i Gallarza, que tanca el poema de fa 120 anys amb la paraula esclau, va ser testimoni de l’abolició de l’esclavitud, tot i l’aferrissada oposició de les classes dominants. Més prest o més tard, també s’esbaldregaran els murs de l’estupidesa tan bon punt es protegeixin els animals, s’abomini de la tortura i es defensin, en rigor, els Drets Humans. Entre aquests, el de respectar i fer respectar els animals.