ENS CAL UN PLA ESTRATÈGIC NACIONAL!
Deixa un comentariHa arribat l’hora d’obrir un debat i elaborar un pla estratègic si volem sobreviure com a poble i arribar a disposar dels dos drets fonamentals de qualsevol poble: conéixer el nostre passat i decidir el nostre futur.
***
No reclamo el dret de viure,
dret que ni es compra ni es ven,
poble que mereix ser lliure
si no l’hi donen, se’l pren!
Escric aquest comentari el dia de reflexió, però no el publicaré fins passades les eleccions per no haver de suportar amonestaments i alliçonaments de la gent afeccionada a amenaçar amb les plagues d’Egipte si no votem la seva opció. Ja n’estic tip dels qui es dediquen a fer de sibil·les, amb cants apocalíptics i anuncis de catàstrofes insuperables. Més d’una dotzena de generacions hem sobreviscut, al llarg de gairebé tres segles, sotmeses a un estat colonial i depredador amb monarquies borbòniques, dictadures militars i repúbliques breus però molt jacobines. L’oprobi no és cosa d’ara, per tant. Que no ens insultin la intel·ligència, perquè el sectarisme dels partits regionalistes dels Països Catalans s’ha delatat d’un fonamentalisme tan intens com el que sempre ha practicat l’imperialisme espanyol i el seu nacionalisme radical d’opressió. Cal eradicar el discurs ploramiques. S’endevina una nova majoria absoluta espanyola. I? Ja n’hem patit, tant del PSOE com del PP, i cap d’elles no ens ha fet recular en els legítims objectius d’emancipació. Allò que ens cal és deixar de pensar en Espanya i en França i deixar de viure les seves eleccions com si fossin nostres.
Tinc la convicció que és per demés; si no rompem amb l’actual sistema, a cada elecció perpetuarem la submissió colonial i legitimarem “democràticament” l’opressió de l’estat. Quin poble és aquell que permet que la política lingüística la decideixi un altre? Quin poble és aquell que, després de votar un Estatut, veu que li retallen els veïns de ponent amb absoluta impunitat? On és la dignitat? Cal trencar, amb segell d’emergència nacional, les regles del joc imposades per la restauració borbònica franquista.
A la pel·lícula El deute, encara als cinemes, un metge torturador nazi explica com eren només quatre soldats els qui acompanyaven els grups de centenars de jueus cap a l’extermini i mai, ni una sola vegada, cap de les víctimes no es va revoltar contra aquella desfilada cap a una mort segura. Els catalans, de manera més subtil, seguim el mateix camí dels jueus i ens obliguen a servir d’esclaus i patrocinadors a qui ens sotmet a l’oprobi i a la cadena.
En aquest mateix discurs de dependències mentals subordinades, els “nacionalistes” solen parlar sempre de l’objectiu de “rompre el bipartidisme” quan el problema no és el bipartidisme de la dreta i l’esquerra espanyola, intercanviables quant al model d’estat, sinó que el problema és l’espanyolisme. Finalment, una de les claus del problema, és el concepte mateix dels qui es proclamen “nacionalistes”. Molt bé! D’acord! Quina és la nació? Aquí veureu com, amb alguna digna excepció, les “nacions” dels diversos partits no són altra cosa que regions espanyoles. Demanar als hipotètics nacionalistes de qualsevol territori (tant és si són de les Illes, com del País Valencià, com del Principat) quina és la seva nació és un laberint que no porta enlloc. El mal deriva de mantenir l’estructura geogràfica de l’esquarterament de França i d’Espanya, però va més enllà. Quin és l’himne nacional? La Balenguera? Els Segadors? La muixaranga? Quina la bandera? Quin el model d’estat al qual s’aspira? Ningú no es pot proclamar nacionalista si no sap quina és la seva nació i, molt menys encara, si no sap com la vol!
Fa temps que vaig decidir proclamar-me independent i viure com a tal amb les menors contradiccions forçades possibles. Si les eleccions espanyoles són dels espanyols i de ningú més que els espanyols, no he de tornar anar a votar diputats espanyols. És absurd intentar canviar Espanya i esperar que ens permetin exercir els nostres drets. La persona maltractada no ha de demanar el divorci al maltractador, sinó a les instàncies judicials. Tanmateix la sobirania nacional que pretenc no l’obtindrem a Madrid, sinó a les instàncies internacionals, com ha passat amb tots els pobles lliures del món. Qualsevol intent de pidolar drets a qui ens els usurpa és un acte d’estultícia monumental; és fer retxes dins l’aigua.
Atesa la demostrada ineficàcia dels partits polítics, servidors per força d’una Constitució adversa i insuperable, ha arribat el moment d’obrir un debat per elaborar un pla estratègic. Evidentment, els partits polítics com a organismes decimonònics i sectaris que miren més per la nòmina dels seus càrrecs que no per l’interès del país, han de romandre al marge de qualsevol protagonisme. Ha de ser la societat civil que lideri l’anàlisi, amb l’objectiu de fer pinya per defensar els nostres drets davant del món. Hem de recobrar el poder de decisió i no deixar que uns altres decideixin cap a on hem d’anar. Tenim dret a conèixer el passat i a decidir el futur. Entre tots – com deia Pompeu Fabra – ho farem tot! Fer el joc a l’actual sistema només serveix per justificar cadires i salaris, però perjudica notablement les aspiracions d’arribar a ser una nació lliure dins un món sense més fronteres que els drets de les persones i el de tots i cada un dels seus pobles.
La setmana passada vaig penjar dos articles com a aportació a un debat que reclama imaginació a la recerca de fórmules noves. No pretenc donar receptes a ningú, sinó convidar tothom a pensar en allò que és més que evident: l’actual statu quo ens precipita al fracàs. De continuar així, mantindrem la caminada cap a les càmeres d’extermini, ni que siguin virtuals, del poble català. Sé que els dos articles no són cap recepta màgica de res. També sé que poden ser rebutjats i replicats amb arguments contraris. Si més no, però, serveixen per activar una reflexió que ens cal, amb segell urgent, perquè ens hi va la supervivència! És hora de crear una alternativa contra l’actual continuada subjugació a uns partits polítics que fan el joc a una estructura i a unes institucions que afavoreixen, com ahir, “la unidad de la patria”. L’experiència del 10 de juliol de 2010, sota la coordinació d’Òmnium Cultural i centenars d’entitats cíviques, ens hauria de servir de model per fer sortir el tren d’aquesta via morta cap al fracàs.
No sé que passarà demà a les urnes. Sé que m’afectarà negativament, com sempre ha passat amb totes les eleccions espanyols sigui quin sigui el resultat. Allò que sé, també, és que el meu objectiu és que com més aviat millor deixi d’afectar-me i d’importar-me el resultat d’aquestes eleccions. O, en tot cas, m’importi tant i m’afecti tant com el de les holandeses o les poloneses.
Visca la terra lliure!
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/208286
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/208890