De nou, arran de la globalització creixent en tots els ordres que, en nom d’una hipotètica igualtat entre les persones, esclafa i anorrea les diverses cultures de la Terra, brolla el discurs internacionalista. Vius a caure en el parany, perquè aquest discurs no té res a favor de la solidaritat ni en defensa de l’humanisme. Al contrari, és una excusa més per reblar el clau de l’opressió dels nacionalismes agressius front a les identitats en perill. És un joc de paraules pervers que mira de fer entendre com a internacionalisme allò que no és més que un gens subtil imperialisme.
***
L’Art de la Guerra, atribuït a
Sun Tzu (544 aC- 406 aC), és un manual d’estratègia militar que, en tretze capítols, explica tècniques bàsiques de combat. Resulten d’interès alguns mètodes clàssics, com el d’instar l’enfrontament entre dos pobles adversaris al nostre o el de fomentar la divisió civil entre els habitants d’un poble enemic. El cató abunda en l’actitud després de la conquesta que defineix el colonialisme: posar homes de la metròpoli al capdavant de les institucions, mantenir les forces d’ocupació en el territori sotmès i enviar la milícia vençuda a servir altres territoris de l’imperi. Estam parlant de la Xina? De fa 2.500 anys? Poca cosa ha canviat en l’exercici pràctic del colonialisme.
“Si vols dominar un país, l’has de poblar amb la teva gent”. L’afirmació de 1940 de Benito Mussolini no aportava res de nou al pensament espanyol. Molts d’anys abans, el general Martínez Anido, cap de la policia espanyola a Barcelona que es dedicà a pagar pistolers per rebentar vagues i assassinar sindicalistes, sol·licità a Miguel Primo de Rivera que enviàs a Barcelona tots els presos, delinqüents i assassins de les presons espanyoles. La frase va quedar per a la història: “Hay que llenar Cataluña de lo peor que tenga España”. Després del cop d’estat, Primo de Rivera designà Martínez Anido Ministre de Governació per mantenir la crueltat extrema contra Catalunya.
Ambdós generals coneixien bé L’art de la guerra com a lectors de la revista dels militars espanyols Ejército y Armada, la qual el gener de 1906 va publicar: “Hay que castellanizar a Cataluña. Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español de grado o por fuerza. El soldado catalán debe ir a servir a otras regiones de España para frecuentar otro trato y adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, insubordinado, soez y grosero como es el catalán se volverá transigente con las ideas de los demás. El día 1º de febrero no debe haber un solo catalán en la región catalana siendo substituidos por los de las demás provincias españolas, llevando allí la mayor guarnición posible”. Que ningú no digui que d’això ja ha passat un segle. L’any 1983, un any després de perdre la presidència del govern espanyol, Leopoldo Calvo Sotelo (nebot de l’ideòleg del “antes roja que rota”) afirmava: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”. Dos anys després, el rei d’Espanya, en tant que cap de les Forces Armades, va instar un pla per fer el servei militar obligatori fora de la comunitat autònoma de residència.
La supressió de l’obligatorietat només va aturar l’etnocidi en part, perquè això de crear un exèrcit professional, a l’espera de l’europeu, ha convertit la milícia en un centre de reclutament de mercenaris a la percaça de la nacionalitat espanyola, amb total desconeixement (òbviament intencionat i estimulat) del caràcter plurilingüístic i plurinacional de l’estat. Els antics “grande” i “libre” només són dos adjectius del “una”. Ho va deixar clar Ramón Izquierdo, coronel d’infanteria i periodista, quan l’any 2000 es lamentà de la supressió del servei obligatori, imposat des de 1877: “Hubo una época en que los mozos cambiaban de zona y conocían perfectamente otras regiones de España y, pasado el susto de los primeros días, sacaron enseñanzas muy importantes que fueron el conocimiento de otras provincias del país y de sus habitantes. Ahora, todo se ha convertido en un coto cerrado. Un nacionalismo, a veces absurdo, propaga ideas que no favorecen la convivencia y crean serios problemas para la unión y el entendimiento.”
Les evidències anul·len el discurs que nega el colonialisme i que, majoritàriament, brolla de la més rància de les esquerres, a vegades mal disfressada d’apàtrida o d’internacionalista. No hem de voler ser internacionals, sinó universals que no és el mateix, perquè, com canta la Balenguera, “la soca més s’enfila com més endins pot arrelar”. Els negacionistes del colonialisme fan un paper idèntic al dels que la cosa no anava amb ells (recordau
Bertold Brecht) i que, després, negaren l’holocaust nazi. La comparança és excessiva? Jo crec que “només és qüestió de gust i de matís”. En el Tribunal Suprem d’Estats Units, en el judici d’apel·lació que va plantejar,
Larry Flynt va aportar un acudit d’època (finals del S. XVIII) que mostrava
George Washington, considerat pare de la nació, damunt d’un hipopòtam amb un peu que deia: “Un animal cap a la Casa Blanca?”. El jutge li demanà si considerava que aquell acudit podia comparar-se amb l’editorial il·lustrat de
Flynt que mostrava com un famós predicador fonamentalista d’ultradreta practicava sexe oral amb sa mare. La resposta va fer guanyar
Flynt i va generar jurisprudència: “només és qüestió de gust i de matís”. Efectivament, on para la frontera? I, sobretot, qui l’estableix?
Allò que és cert i segur és que Espanya manté, contra les nacions que conjunturalment integren l’estat, una conducta colonial en tots els ordres: lingüístic, cultural, econòmic, militar, judicial, social… Les citacions d’aquest article només són una pinzellada documental. La primera lliçó a aprendre és no acceptar les regles del joc que estableix el colonialisme per perpetuar el domini sobre les nacions oprimides. Cal evitar caure en l’error de fer el joc al sistema que legitima, des del punt de vista jurídic, l’estructura de l’estat opressor. Les seves lleis s’imposen per la majoria de la població de la metròpoli sobre les colònies. Acceptar aquestes lleis, molt especialment les electorals, contribueix a enfortir el poder dominant i afeblir la representació dels dominats fins al punt d’esvair tota quanta veu no s’incorpori a l’acció colonitzadora. Per trencar aquestes regles del joc imposat, la primera passa és negar-se a participar. Aquesta, tan clara com senzilla, és la primera acció de defensa eficaç. Les següents passes? L’Art de la Guerra també recomana amb encert no mostrar mai totes les cartes. Questió de gust? No, això és qüestió d’intel·ligència!
