Etziba Balutxo...

La il·lustració, de l’historiador Guillem Morro (autoritat de les Revoltes Foranes i la Germania), idealitza el gest de Simó “lo Tort” Ballester, líder de la Revolta de 1450, fent la crida a l’aixecament popular.
***

Tot i que la història l’escriuen els vencedors, el temps a vegades imposa el rigor de la veritat. A la segona meitat del s. XIX els poetes romàntics i els historiadors repararen el deshonor. L’any 1862 l’Ajuntament de Palma va tomar unes cases velles i dedicaren el nou carrer de davant la Sala, que anava fins a la plaça Major, a Joanot Colom. Dia 7 de febrer de 1870 (dia de la Germania) es va fer una manifestació contra els imposts que va acabar a la plaça del Roser, coneguda per tradició oral com “la placeta d’en Colom”. Els regidors hi posaren la placa que podeu llegir: “A los primeros iniciadores de la idea democrática en Mallorca, que congregados en este sitio resolvieron vindicar los derechos del pueblo, levantándose en armas para defenderlos con sus vidas”. El maig de 1892, l’Ajuntament de Palma encara va voler enaltir més Joanot Colom i, tot i la plena consciència que era felanitxer, el va fer fill il·lustre de Palma i li dedicà la plaça on s’exhibí el seu cap (2).

Anys després, a Felanitx, es posà el seu nom a la plaça de la Torre (o de Ses Torretes).

L’any 1936, arran de la insurrecció militar feixista, tant a Palma com a Felanitx es va retirar el nom de les dues places. Les dues es retolaren amb noms oprobiosos. La de Palma va passar a ser plaça d’Espanya i la de Felanitx, per a més afronta i humiliació, plaça Pax, però no amb referència a la pau, sinó a Pere de Pacs, un dels majors enemics de la Germania. Es tractava d’humiliar Joanot Colom. L’any 2005 l’Ajuntament de Palma inaugurà una escultura de Joanot Colom, feta per Jaume Mir, que presideix un parc infantil a la barriada de Son Gotleu. L’octubre de 2009, arran d’una polèmica encetada en el Diari de Balears, l’Ajuntament de Palma s’acovardí i, en comptes de retornar el nom de Joanot Colom a la plaça d’Espanya, la de la Porta Pintada, va reposar el seu nom al primer carrer que li havien dedicat més d’un segle abans; el que va de Cort a la plaça Major, molts d’anys reconegut com a carrer Colon, en referència al descobridor d’Amèrica.

I a Felanitx? A Felanitx, res de res. Encara ara no s’ha fet justícia i, fins ara, cap partit polític no ha gosat proposar la deguda reparació de la malifeta que la història reclama. Resulta paradoxal que Joanot Colom tingui carrers dedicats a Palma, Esporles, Inca, Montuïri i altres pobles i no al seu.

Passa d’hora de reparar la ignomínia. Per a major escarni, el batle mascarat (3), Onofre Ferrandell, alineat amb els opressors i traïdor als seus conciutadans, té un carrer a la Vila, obert naturalment pels feixistes durant la incivil Guerra dels Tres Anys i encara és l’hora que cap Ajuntament hipotèticament democràtic hagi retirat. Al port del mateix municipi, hi ha carrers dedicats a contemporanis forans de Joanot Colom: als navegants que portaren la mort, la desolació i la desfeta de cultures i pobles d’Amèrica, retolen els caps de cantons. És el cas de Cristòfol Colon a qui, a diferència de Joanot Colom, un insensat i inculte equip de govern municipal (4) volia fer fill il·lustre, contra la raonada opinió dels historiadors locals. El navegant, que va obrir camí a un dels genocidis més gegantins de la història de la humanitat, no era de la Vila, perquè mai a la història un felanitxer que vol anar a un lloc ha anat a pegar a un altre. No era d’aquí, perquè el seu nom hauria sortit a rotlle amb els Coloms agermanats que patiren la repressió i no hi ha cap referència. Però fins i tot si, en contra del que diuen els historiadors de prestigi, el navegant hagués nascut a Felanitx, no l’hem d’enaltir, perquè ell, de manera conscient i reiterada, va proclamar-se d’una altra terra i hauríem de ser molt curts de gambals i d’enteniment per honorar a qui s’avergonyeix i renega del seu poble, cosa gens felanitxera. Retre homenatges a qui no vol ser dels teus, és voler fer ganes de riure. Bona vela i barca nova!

Així i tot, el cas de Cristòfol Colon és dels menys criticables. Feis una volta per Portocolom i veureu com és de necessari elaborar una nova nomenclatura dels carrers. Genocides, assassins, lladres i violadors, cínicament contemporanis de Joanot Colom, donen nom a carrers del nostre poble. Hernán Cortés, genocida de Mèxic, i el seu cosí Francisco Pizarro, destructor del Perú, només són dos exemples. Hem perdut la xaveta? Els pobles que, en comptes d’honorar la seva gent, enalteix els opressors estan condemnats a viure esclaus, una actitud que no és gens felanitxera.

Què fan els altres pobles? Contemporània a la Germania, Castella va viure una revolta similar, la de Las Comunidades i el desenllaç va ser idèntic. Si els nostres caps foren Joanot Colom, JoanCrespí o Pau Casasnoves (al qual, per cert, a Inca li varen dedicar un Institut), a Castella els líders executats varen ser Padilla, Bravo i Maldonado. També allà manipularen la història fins a finals del s. XIX quan els investigadors fiables i els historiadors solvents destaparen les justes i poderoses raons de la revolta popular. Sabeu què han fet a Castella? Doncs, Padilla, Bravo i Maldonado donen nom a multitud de places, escoles i monuments, són reconeguts com a herois populars i la data escollida com a dia de la Comunidad Autónoma de Castilla y León és el 23 d’abril, dia dels Comuneros. A València, una de les vies més importants de la ciutat està dedicada a la Germania.

Hauríem de provocar vergonya aliena. Al seu poble i al conjunt de Mallorca, Joanot Colom va ser degollat de nou l’any 1936 i, d’ençà de la Restauració Borbònica de 1975, no s’ha corregit l’endemesa. Així que, sense altre mèrit que el de ser fill del mateix poble que l’agermanat, vull convidar la bona gent felanitxera, molt majoritària al poble, a reclamar que es faci efectiva una doble proposta reparadora.

En primer lloc, cal restituir el nom que l’Ajuntament de Felanitx, per acord democràtic, va donar a la plaça de la Torre i que, per la força de les armes, va ser usurpat il·legal i il·legítimament l’any 1936 i conferit a un opressor. És evident que reposar la plaça de Joanot Colom és un acte simple de justícia reparadora que no requereix arguments, perquè és el reconeixement de la Democràcia i, tàcitament, el rebuig a la imposició i la condemna a la Dictadura franquista que va eliminar el seu nom dels carrers i dels llibres.

En segon lloc, en aplicació rigorosa, en plenitud i sense restriccions, de la Llei de la Memòria Històrica que reclama eliminar els noms que recordin matances i fereixen la dignitat de les víctimes i la sensibilitat de les persones, atesa la circumstància insòlita, incomprensible i intolerable, que a Portocolom un dels carrers més emblemàtics, encara porta el nom del Crucero Baleares, el vaixell que el mes de febrer de 1937 va protagonitzar una de les pitjors massacres de la guerra incivil, coneguda com “la desbandada”, cal esmenar la malifeta.

“La desbandada” va ser un crim de guerra planificat que va deixar un riu de sang entre la població civil, majoritàriament gent vella, dones i infants que fugien del bombardeig dels avions nazis alemanys i feixistes italians sobre Màlaga, per la carretera de la costa que va a Almeria, on esperaven a punt els canons del Canarias i del Baleares, els quals provocaren entre cinc mil i quinze mil víctimes innocents. Passa d’hora de reclamar la retirada de l’abominable nom de tal màquina assassina i que, en el seu lloc, s’estampi amb tots els honors el del felanitxer que s’aixecà contra l’abús, defensà la justícia, lluità per la llibertat i governà Mallorca: Ronda de Joanot Colom, Instador del Bé Comú.

Si la primera proposta, la de reparar el nom furtat de la plaça de la Vila, és de pur sentit comú, la segona és un acte que qualsevol demòcrata acceptarà ulls clucs. El crit principal de la Germania de Mallorca era pag qui deu! i Felanitx està en deute. Com a gent condreta, no hem de consentir que passi un dia més sense corregir la vergonya. Si la gent que governa les institucions negligeix i, en comptes de retre testimoni de reconeixement i gratitud als bons fills de Felanitx, manté els caps de cantons amb noms de genocides, criminals de guerra o màquines de matar, caldrà plantar cara fins que els responsables reparin la ignomínia i deixin d’una vegada d’amagar-nos la història i de sembrar-nos de sal la memòria. No és de rebut que Felanitx amagui el nom de Joanot Colom, perquè això és degollar i esquarterar de nou a un dels seus fills més il·lustres i valents que ha donat el poble al món, com a símbol del valor de la Justícia i de la Llibertat.

PAG QUI DEU! MORI EL MAL GOVERN! VISCA LA TERRA!

(1) L’aportació de Quadrado és important, perquè va publicar dades profitoses extretes dels l’arxius. Això no obstant, defuig la tasca d’historiador per bastir una crònica, carregada de judicis de valor i qualificatius, que delata una submissió absoluta al discurs oficial.

(2) Així, varen quedar tres places en el mateix entorn: la de la Porta Pintada (*), a l’actual indret del mateix nom, la d’Eusebi Estada (*) que definia l’espai entre les estacions de tren (que obriria el carrer del mateix nom) i  la de Joanot Colom (*), d’ençà de la Guerra dels Tres Anys Plaça d’Espanya, on hi ha l’estàtua del rei en Jaume. L’Ajuntament de Palma, tot i retornar el nom del carrer Colom a l’agermanat (*), no va tenir prou coratge per retirar el de la plaça d’Espanya, imposat pels feixistes.

(3) Amb el nom de mascarats es coneixien els contraris a la Germania.

RECOMANACIONS FINALS:
* L’Ajuntament de Felanitx hauria d’obrir una ponència per revisar la nomenclatura dels carrers del poble i de Portocolom. Hi ha prou historiadors i investigadors solvents a la Vila per dur a terme aquestra feina i elaborar una proposta rigorosa i documentada. Per raons de dignitat i sensatesa, tenim noms pendents d’honorar i altres que reclamen ser retirats.

* Podeu accedir a les excel·lents pàgines de Llorenç Buades i de Josep Vilchez. A la del primer, http://www.ixent.org/germania.html, hi trobareu informació sobre la Germania de Mallorca. A la del segon, http://www.fideus.com/, hi trobareu informació sobre la República i la Guerra dels Tres Anys.

Burlant la sobirania popular, Espanya mostrà les dents. Es multiplicaren els anuncis de retalls de la dreta i l’esquerra, tan espanyolistes com intercanviables. La premsa informava dels treballs d’una comissió dedicada a cepillar articles i a buidar de contingut el text aprovat pel poble. Per oposar-se a l’abús d’Espanya contra la voluntat dels catalans, es va convocar una manifestació que se celebrà dia 24 d’abril de 1932. La xifra d’assistents no es va concretar, però sí l’eslògan: Per l’Estatut íntegre! L’endemà, sota la fotografia de l’acte, el titular de premsa era: “La gent dóna suport a l’Estatut de Núria tal com el van votar a les eleccions de dia 2 d’agost”. L’entusiasme popular va fer creure tothom que, a partir d’aquell dia, les coses ja no serien iguals; hi hauria un abans i un després del 24 d’abril de 1932, perquè Espanya escoltaria el clam de Catalunya! Santa Innocència!

El mes següent, concretament dia 27 de maig de 1932, en una sessió a les Corts espanyoles, Azaña, president del Consell de Ministres, aclaria: “Las regiones son España. El organismo de gobierno de la región – en el caso de Cataluña la Generalidad – es una parte de España, parte integrante de la organización del Estado. Mientras esto no se comprenda, señores diputados, no entenderá nadie lo que es la Autonomía”. Miguel Maura, fill d’Antonio, complementava: “La posición del Parlamento ante el dictamen del Estatuto es muy sencilla; lo que esté dentro de la Constitución, pasa; lo que no esté dentro, no pasa.” La cosa era clara: Espanya decidiria i la voluntat del poble català no valia una espardenya! En els debats hi va haver tres posicions: els qui defensaven el dret dels pobles a decidir, els de l’Espanya “plural” i els de l’Espanya uniforme. Tot talment com ara, excepte una figura que avui es fa enyorar: Gabriel Alomar, el setembre de 1932 va intervenir per defensar que les Balears poguessin anar unides a Catalunya amb el mateix estatut. Finalment, dia 12 de setembre de 1932, el Congrés dels Diputats va aprovar, ben “cepillado”, l’Estatut de Núria. Maura s’adreçà als monàrquics i als joseantonianos que auguraven que Espanya es rompria: “El depósito que nos entregasteis de una España unida lo hemos conservado y no lo hemos roto”.

Catalunya, per voluntat d’Espanya, no seria ni un estat ni una nació, sinó una regió espanyola. El retall a les competències va ser dràstic. La manifestació del mes d’abril no havia servit per altra cosa més que desmobilitzar la gent. El president de la Generalitat, Francesc Macià, declarà que era el dia més trist de la seva vida i, un any després, el Nadal de 1933, moriria amb consciència d’esclau i totalment decebut.

Cal tenir clar que l’estatut d’autonomia és una llei espanyola més que deriva d’un pacte desigual i extravagant, perquè només decideix Espanya. L’estatut és la corda que lliga una nació subjugada a l’estat colonitzador. Reclamar més competències només és demanar més corda i això legitima el lligam i la dependència. Dia 10 de juliol de 2010 es va viure un nou 24 d’abril de 1932. La ciutadania va donar una lliçó exemplar en defensa del dret a decidir. Just tres dies després, els partits polítics catalans, en rebutjar una iniciativa legislativa popular a favor d’un referèndum d’autodeterminació, se desmarcaren de la societat civil. Si depèn de la classe política, Catalunya continuarà com una ovella fermada a la qual, cada 30 anys, li canvien un poc l’espai on pastar, per continuar agafant-li la llana, la llet, l’esforç i, si cal, la carn!

Cal deixar de confiar en uns polítics que, al capdavall, fan part d’unes institucions totalment espanyoles (com molt bé va dir Azaña). No és a Espanya (ni a França) a qui s’ha de pindolar agenollats el dret a decidir, sinó reclamar-ho ben cara alta als pobles lliures del món! Cal que la societat civil, com a les manifestacions esmenades, lideri un moviment popular que sintonitzi amb la ciutadania i no amb els llunyans criteris partidistes o, pitjor, amb els interessos personals dels professionals de la política. Cal vertebrar un projecte social. La llibertat d’un poble sempre l’ha assolit la societat civil, mai els partits polítics. Que ningú passi gens d’ànsia: quan el poble es posi a caminar cap al seu objectiu, els polítics pegaran colzades per agafar les torxes de la marxa. Si no, Pujol, Maragall, Montilla, Mas i tuti quanti moriran tan decebuts o més que Francesc Macià.

No hem de permetre que ens estafin com sempre els de sempre. Ni que ens furtin la il·lusió. Ni, sobretot, el dret de ser qui som; és a dir, de conèixer el nostre passat per tal d’exercir en plenitud el dret a decidir el nostre futur, en pau i llibertat. Cal tallar la corda si volem sortir d’aquest cercle tancat. La resta, pacte fiscal i altres herbes, són vuits i nous!

Josep Moragues i Mas (Sant Hilari Sacalm, 1669 – Barcelona, 1715) va lluitar, amb idealisme i convicció, en defensa de Catalunya contra la invasió de les tropes de Felip V. El Duc de Berwick l’anomenava “el dimoni del Montseny”. En caure Barcelona, el setembre de 1714, va mirar de reorganitzar una part dels resistents per anar cap a Menorca, aleshores sota bandera anglesa, i des d’allà preparar la defensa de Mallorca. Caigudes València i Barcelona, Mallorca era l’únic territori que no estava sota la bota de la flor de lis. Francesc Descatllar, l’amic que havia de proveir les barques per a l’expedició, va ser delatat i executat i mai no es va saber on l’enterraren. Josep Moragues va ser detingut quan embarcava amb els capitans Jaume Roca i Pau Macip. Els tres foren jutjats i torturats. Descalços, amb una camisa de penitent, foren arrossegats per cavalls fins al patíbul, instal·lat a les Rambles. El cap del General Moragues va ser tancat dins d’una gàbia de ferro i penjat al Portal de la Mar, on hi va romandre 12 anys, vigilat de dia i de nit, per a escarni de tots els catalans. El botifler delator, Gregorio Matas, va escriure al Ministre espanyol Manuel Vadillo: “Se sentenció a Moragas a ser arrastrado vivo por un caballo, a ser degollado y hecho cuartos, puesta su cabeza en una jaula encima de la puerta del Mar. Ha sido grande el terror que aquellas sentencias han impreso en los corazones de los más obstinados”. Aquest era l’objectiu: atemorir!

Res d’això no apareix als llibres escolars. El mal, com en el cas anterior, és llegir la història de la deserció de Moragues en llibres escrits per catalans teòricament conscients o, fins i tot, en webs de col·lectius independentistes, partits polítics inclosos. Si per qualsevol cercador mireu de trobar la biografia de l’heroi, veureu com les més nostrades entitats es refereixen a la fugida. Com així hi peguen de morros i fan el joc a la mentida? Com així tants de silencis còmplices? I la veu de la dignitat? On són els líders? I els nostres historiadors? No hem de voler fer més el joc al discurs de l’oprobi que ens dicten, des de les escoles i des de les esglésies, amb manipulacions obscenes i ocultacions barroeres. Els vençuts no ens hem de resignar a llegir i acceptar la història dels vencedors perquè, com diu la frase de Sant Pau que exhibia Sanchis Guarner i que la CIA va adoptar com a lema, només la veritat ens farà lliures.

Tanmateix, la història és caparruda i, com que els fets no es poden canviar, les falsedats s’arriben a destapar. Només els ignorants voluntaris es giren cap a una altra banda quan les mentides es fan evidents. El llenguatge no sol ser mai neutral i en els dos casos referits no és gens innocent. L’acudit de Junceda no va “provocar” l’atac dels militars (1). L’agressió era i és injustificable! El General Moragues no “fugia” cap a Mallorca. Ambdues afirmacions fan part del discurs de guerra elaborat des del poder. No hem de caure en el parany d’assumir la manipulació. La nostra història no es pot explicar amb els llibres dels que ens subjuguen ni, tampoc, amb els llibres de la nostra gent que donen per bo el discurs de l’opressor.

Què dimonis és l’autoodi? Podríem dir que no és cap singularitat; que no existeix. Senzillament, l’autoodi és assumir com a propi el discurs de l’enemic. Les dones que malparlen de les dones i amollen l’estereotip que el pitjor enemic de la dona és la dona fan el discurs del masclisme; aquells negres que maleeixen els negres, fan el discurs del racistes blancs; els jueus que malparlen dels jueus o en fan acudits, fan el discurs dels nazis… Igualment, aquells catalans colonitzats que fan el discurs d’Espanya o de França, fan el joc als colonitzadors. Qualificar els catalans d’avars, transvestint dues virtuts tan nostres com són l’estalvi i l’austeritat, o definir-nos com a covards, oblidant els Almogàvers o les Germanies, són només dos exemples habituals que ens fan doblement víctimes. En primer lloc, de l’oprobi. En segon, de validar la ignorància empeltada, a sang i a foc, des dels mecanismes de poder dedicats a usurpar-nos la memòria.

Potser hi ha moltes de maneres de resumir el sentit del que significa l’autoodi, però és difícil fer-ho amb més enginy i menys paraules que les d’una (2) de les excel·lents cançons de Raimon: “T’adones, amic, que ens amaguen la història? Ens diuen que no en tenim; que la nostra és la d’ells”. Doncs no, la nostra no és la d’ells! Ja en poden fer de bots!

(1) La història és cíclica. L’assalt a la redacció del Cu-cut!, de 1905, va ser rememorat l’any 1992 amb l’assalt de la Guàrdia Civil al setmanari EL TEMPS, ordenat per Baltasar Garzón, el mateix jutge que ordenà l’assalt i clausura del diari EGIN. El primer cas va ser condemnat pel Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburt. El segon, vuit anys després i quan el mal ja era irreparable, va ser declarat contrari a Dret.

(2) Podeu escoltar-la a: http://www.youtube.com/watch?v=RnS_l_PNfJg

Obsessionats en la funció inquisitorial, els jutges espanyols perden la prioritat de les seves funcions. Si volem que exerceixin les seves competències, no hem de voler oblidar l’assassinat d’una nina a mans de qui no era a la presó per la desídia d’uns hipotètics professionals de la judicatura. I pobre del qui digui allò que pensa, perquè li pot costar el patrimoni com li va passar al batle de Jerez de la Frontera per dir que “La Justicia española es un cachondeo”. Són una gent, aquesta de la toga que pagam els catalans, molt corporativista i que fa de l’ofici un circ mentre es recrea en el poder de fer la maça i el cullerot. En tot cas, la credibilitat de la Justícia no es recobrarà a cops de sentències repressives, sinó amb seny de bèstia vella. Costarà molt recobrar el prestigi social, perquè la justícia espanyola no prioritza la Justícia; allò que defensa de bon de veres és Espanya.

He estat testimoni massa vegades (i, involuntari protagonista) de veure com un jutge coercia drets civils. Com vaig explicar a l’article anterior, l’abril de 1986, arran d’un judici que girava a l’entorn de la Llibertat d’Expressió, vaig ser notícia per haver fet una cosa tan senzilla com parlar en català i ser amonestat pel jutge que, en comptes de protegir els meus drets, em reclamava “educación y cortesía”. Més de 12 anys després, quan el qui va ser Director General de Recursos Hídrics, Antoni Rodríguez, iniciava una declaració en català, vaig ser testimoni com el jutge l’increpà cridant: “¡A mi me habla en castellano que yo no soy bilingüe!”. Tot plegat, recorda l’article de La Veu de Mallorca que, ja a l’any 1900, deia: “On se fan aqueixes lleis tan injustes que sols serveixen per baldar-nos? A Madrid, a la Península. D’on vénen aquests senyors que difícilment entenem i que sempre ens demanen cèntims? De Madrid, de la Península. D’on vénen tants de nombraments de ses persones més ineptes i gandules? De Madrid, de la Península. D’on vénen aqueixes sentències que sempre donen la raó als qui comanden? D’on ve tot això que pertorba sa nostra vida? De Madrid, de la Península. Tant de bo que mai no haguéssim tengut ni contacte amb els seus representants!”.

El tractament colonial que patim és més que evident en l’àmbit de la Justícia. Parlar de Justícia Espanyola sona igual a l’expressió “cercle quadrat” o “intel·ligència militar” que Groucho Marx considerava un contrasentit aberrant. El jutge Del Olmo, en el cas de la revista EL JUEVES, va provocar l’efecte contrari al desitjat i, amb el segrest, va multiplicar la difusió de la vinyeta que, encara ara, circula per la xarxa. A més, va palesar el rostre de la caverna de la judicatura, de la “brunete mediática” i d’alguns polítics tan monàrquics com el rei de copes. El Govern Espanyol hi va pegar de morros i, a la vista de la primera patinada i la reacció popular, la ministre i vice-presidenta Maria Teresa Fernández de la Vega va practicar la marxa enrere en públic i es declarà contrària al segrest. Tanmateix, ja havien quedat tots en evidència: la família reial, el poder judicial i el poder polític. El descrèdit democràtic era i és colossal.

Hi havia un referent recent que deixava tothom (família reial inclosa i mai millor dit) amb el cul a l’aire. La general condemna del món civilitzat a la censura dels acudits sobre Mahoma delataven que, a ulls dels jutges espanyols, era més condemnable l’escarni als seus prínceps terrenals que no al profeta d’uns altres! Fer befa de la fe i dels mites, per tant, és tolerable o no en funció de l’espanyolitat dels mites i de la fe. Si la burla fos a Jesucrist el jutge canviaria d’opinió en relació a Mahoma. Igualment, si l’acudit fos a costa de Carles d’Anglaterra també canviaria la decisió de segrestar la revista. Ja tenim, doncs, la Justícia fent parts i quarts; és a dir, ja està inventada la Injustícia espanyola! A Jutges per la Democràcia se li ha girat feina de valent… clar que, tampoc no els hem sentit escainar gaire davant d’una sentència que anul·la una llei plebiscitada pel poble! Un fet insòlit arreu del món civilitzat!

La tradició de matar al mensajero (o la de la maté porque era mía) fa part intrínseca de la cultura hispana (més antagonismes). La història relata i delata l’habitual reacció violenta contra les llibertats que ha practicat sempre l’ultra nacionalisme radical d’opressió: l’espanyol, per dir-ho clar i llampant!

El setmanari satíric El Cu-cut! va publicar el dibuix de Junceda que il·lustra aquest article. El diàleg innocent entre un militar i un civil de la vinyeta fa esment al sopar celebrar al Frontó Comtal de Barcelona dia 18 de novembre de 1905, arran del triomf electoral de la Lliga Regionalista. Es publicà dia 23 de novembre de 1905 i la nit del 25 al 26, dotzenes de militars espanyols assaltaren i cremaren el local del setmanari humorístic i la redacció del diari La Veu de Catalunya. El govern lluny de condemnar el sabotatge, va elogiar els autors, va suspendre les garanties constitucionals i, per enfortir la injustícia espanyola, elaborà i aprovà la Ley de Jurisdicciones que convertia en delicte exhibir la senyera i donava competència sobre els símbols catalans a la jurisdicció militar espanyola.

Arran d’aquell abús, un coronel de l’exèrcit, Francesc Macià, va abandonar la milícia resolt a lluitar, com a única solució possible, a favor de la independència. Ironies! L’exèrcit i la justícia havien provocat l’efecte contrari. No debades, la repressió és la poció màgica que estimula l’ànsia de llibertat! Que tot això és cosa de fa més de cent anys? Ha! Ha! Ha! En parlarem un altre dia!

Algú ha dit que la separació de poders que clarifica l’Estat de Dret a Espanya té un cicle ben clar: quan el Govern no té prou poder, afua la Justícia; quan aquesta perd el Dret, s’aplica la Milícia! Fins i tot el republicà Manuel Azaña ho va ratificar quan va dir: “Es una ley de la Historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años”, confirmant que no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Llàstima, però, per a tots ells que el seu cicle hagi prescrit. Han perdut el tren de la Història! La injustícia suprema no pot ser permanent i ara ja no són temps de bombes. L’humorisme militar no fa gràcia als demòcrates. Espanya ha demostrat que no és, només, un cercle quadrat i, per tant, d’impossible assimilació geomètrica. És, sobretot, un cercle tancat. Justament per això mateix ens cal, amb segell d’urgència, fer-li un forat de gat! O, si ho preferiu, de moix! El cas és tocar el dos i cadascú que faci els comptes a casa seva!

Dia 1 d’abril de 1986 vaig assistir, en qualitat de testimoni, a un judici derivat d’una demanda d’una persona que considerava afectat el seu prestigi per un article de premsa. El bessó, per tant, feia esment a la llibertat d’expressió versus el dret a l’honor, un dilema que deriva del conflicte que sol generar la contradicció entre dos drets proclamats a la Constitució espanyola i que, en funció d’on posen l’accent els jutges, es resol amb preferència d’un dret o un altre. En tot cas, el tema que m’ocupa avui no és aquest, sinó el que va passar en el judici.

Juntament amb Miquel Pasqual Garcies, company de feina i, com jo, testimoni de part, esperàvem als passadissos dels jutjats el torn per declarar. De cop, s’obrí la porta i el funcionari cridà: “¿Bartolomé Mestre?”. No vaig alçar les celles. El funcionari insistí i, atesa la manca de resposta, va tornar a entrar. No va estar gaire. De bell nou, va tornar a sortir i va venir on esperàvem per demanar-nos qui èrem. En saber el meu nom, va esbufegar i em va demanar que l’acompanyés. El judici havia generat molta d’expectació i la sala estava estibada de gent. Molts de periodistes destacats. Entre d’altres, Pere Serra i Antonio Alemany, aleshores director de la revista Sovint. A l’esquerra, hi havia els advocats de la defensa, amb Josep Melià al capdavant, i a la dreta l’advocat de l’acusació, un catedràtic de la Universitat de Barcelona.

El jutge estava acompanyat de dos magistrats més, a banda del transcriptor de les declaracions. Ja enmig de la sala, en el lloc on se situen els declarants, es va produir el següent diàleg entre el jutge i jo:

– ¿Es usted Bartolomé Mestre?”
– No, el meu nom és Bartomeu Mestre!
– ¡Pues hacen fiesta el mismo día!
– Allò que jo sé és que si jo fos anglès i el meu nom fos William, vostè ni em diria Guillermo ni faria cap gracieta sobre el santoral.
– ¿Sabe que le puedo acusar de desacato?
– Per exercir un dret?

El jutge s’havia posat vermell com una tomàtiga i estava indignat amb mi. Va pegar un cop de maça a la taula per reclamar silenci ja que, al meu darrera, hi havia una dotzena d’estudiants de Dret, joves ben vestit, amb corbata i cabells pentinats amb brillantina, que xiuxiuejaven a les totes.

En aquell moment, el jutge va començar una filípica inintel·ligible contra mi, però Josep Melià va aixecar la mà per dir:
– ¿Puedo solicitar un receso para hablar con su señoría?
– De acuerdo. !Guardias! ¡Pongo bajo su custodia al declarante!

Efectivament, dos policies espanyols es posaren un a cada costat meu. El jutge i els advocats de les dues parts, sortiren de la sala. S’hi varen estar set o vuit minuts que varen ser molt llargs. El públic era una olla de grins! Els estudiants de Dret m’insultaven: “¡Eres español!”, “¡Habla español!” i altres coses. Cal dir que un periodista (podria ser Pep Rosselló?) em va felicitar i agrair la fermesa.

Retornats a la sala, el jutge, més calmat, va iniciar un diàleg més conciliador:
– He verificado que está en su derecho de declarar en mallorquín. No obstante, le ruego que lo haga en español per educación y cortesía.
– Senyoria jo no li he demanat a vostè ni a cap dels presents que em parlin en català, llengua de les Balears reconeguda a l’Estatut d’Autonomia. L’ús de la llengua no és una qüestió de cortesia ni d’educació. És una qüestió fonamental reconeguda fins i tot a la Declaració Universal dels Drets Humans. No vulgui equiparar l’exercici del meu Dret amb la mala educació.

Era evident la indignació que la meva resposta provocava, però no podien fer res. Així i tot, el jutge va insistir:
– No tenemos servicio de transcripción en mallorquín y por tanto su declaración no podrá ser recogida ni, posiblemente, tenida en cuenta. ¿Es usted consciente de ello?
– La setmana passada, senyoria, en aquesta mateixa sala, es va jutjar un ciutadà xinès que, segons els diaris, va poder fer la seva declaració en la seva llengua; una llengua que no és oficial aquí. Sempre he sentit a dir que la Justícia ha de ser per a tothom igual. Veig que no és així. Qualsevol llengua del món té uns drets superiors a una llengua oficial? Les institucions públiques, i molt especialment els tribunals de justícia, han d’emparar els drets civils.

Completament desarmat, suplicant amb la mirada una intervenció solidària dels advocats, el jutge va haver de plegar veles.
– Le pido entonces que, por lo menos, hable usted muy despacio para que le podamos entender todos. El juicio puede continuar.

El primer en fer-me una pregunta va ser Josep Melià. Com tots els que varen intervenir, ho feren en espanyol. Vaig respondre totes les preguntes d’una molt llarga declaració. En acabar, el jutge em va dir que podia seure o anar-me’n. Vaig fer-me un lloc entre els que abans m’havien escridassat. Ningú no va badar boca. A continuació, cridaren el meu company a declarar. En entrar em va mirar i li vaig fer el signe de la victòria. Ho va entendre perfectament.
– ¿Es usted Miguel Pascual?  
– No, el meu nom és Miquel Pasqual.
– Ya veo que tendremos que continuar como hasta ahora.

LA DIVULGACIÓ DEL FET I EL SILENCI DELS ANYELLS

L’endemà, la premsa local informava amplament del judici i de “l’incident lingüístic“. Antonio Alemany em va demanar per fer-me una entrevista a Sovint. Endevinant l’hostilitat, li vaig dir que no, però li vaig fer el retruc de proposar que em deixés una pàgina de la revista per publicar un article. Va accedir-hi i el va publicar, tot i que ho va fer sota el titular Polémica i, al llarg dels següent mesos, amb diversos pseudònims i des de la mateixa revista, va dedicar-se a combatre el dret de l’ús del català a les instàncies oficials i a atacar-me i desqualificar-me personalment.

Amb Miquel Pasqual vaig remetre una altra carta al diari Ultima Hora que es va publicar dia 10 d’abril.

En solitari, vaig haver d’enviar encara una carta més, aquesta al Diario de Mallorca que va fer la crònica del judici referint-se a mi com a Bartolomé. Tot i que l’escrit és prou clar (vg. document 3), el titularen Puntualización, en castellà.

La premsa del Principat de Catalunya, demostrant l’esquarterament que patim en tots els ordres, va silenciar els fets. Una vegada més, el silenci dels anyells va campar a l’ampla. Excepte una breu nota de l’Obra Cultural Balear i un escrit d’uns alumnes d’institut, ni els partits progressistes, ni les institucions del país, ni les associacions de juristes, ningú absolutament no varen moure un sol dit. Vaig informar personalment dels fets a una reunió de La Crida a la Solidaritat, que va tenir lloc a la seu del PSM la mateixa setmana del judici. Record que hi havia, entre d’altres, el jove estudiant de Dret Tomeu Vidal, pocs anys després Conseller de Cultura del Govern de les Illes Balears i, més tard, President del RCE Mallorca.

ARA I AQUÍ

Han passat més de 25 anys d’aquell judici. D’aleshores ençà, he assistit a altres quatre judicis i m’he pogut expressar en català, tot i que he d’advertir que han estat referits a temes laborals i sempre amb jutges catalanoparlants. En canvi, he sabut que a nivell general, la Justícia no ha afavorit, sinó tot el contrari, l’ús del català. Tant al País Valencià, com al Principat, com a les Balears s’han donat casos d’autèntica indefensió i, tal com vaig fer veure l’abril de 1986, amb situacions d’inferioritat a qualsevol parlant de qualsevol altra llengua del món. No, no s’ha avançat. La Justícia, que paguem tots (sobretot les comunitats catalanes), igual que la Corona, que paguem tots (sobretot les comunitats catalanes), igual que l’exèrcit, que paguem tots (sobretot les comunitats catalanes), tenen aires colonials. Són talment els tribunals britànics que jutjaven Ghandi, qualificat per Churchill de “pallasso despullat”.

Ara, en veure el tractament judicial (ep, i mediàtic!) que s’ha fet d’unes persones que varen ocupar càrrecs institucionals de relleu, he pogut constatar el tracte humiliant que, amb independència de les faltes o delictes en curs de judici, han patit. He vist també el desinterès general sobre un fet, per a mi substancial i transcendental, com és el de vexar la llengua dels imputats i sotmetre-la a la llengua dels imputadors. És a dir, generant d’entrada un desequilibri defensiu front al llenguatge dominador de l’acusació. Sembla mentida la miopia política dels partits, sindicats i entitats ciutadanes. Hem estat espectadors silents d’una nova actuació de la justícia colonial espanyola! Això sí, amb unes complicitats que el dia de demà provocaran vergonya aliena de qui no ha sabut estar al seu lloc. On són les entitats que combaten el racisme i defensen els Drets Humans? Podríem dir que no han dit ni pruna, però no és cert.

I tant que han dit! La llengua els ha importat un rave. Allò que han fet és el joc més baix i barroper a la justícia espanyola. Fins i tot han organitzat manifestacions i s’hi han adherit, amb submissió claudicant arrossegada, partits, sindicats, entitats culturals, ecologistes, civils… tots a celebrar la lluita contra la corrupció! És així, realment? Aleshores, com així no varen organitzar cap manifestació ni varen dir res davant els casos Filesa, Roldán, De la Rosa, Colón de Carvajal, Rubio o, recentment, Gurtel i tants d’altres infinitament superiors en xifres objectives que, a més, comprometien les màximes institucions de l’Estat com la Corona, la Guàrdia Civil i el Banc d’Espanya? Senzillament, perquè són víctimes de la patologia dels esclaus. De manera ignominiosa, la gran majoria ha fet bo el discurs dominant i ja han dictat sentència condemnatòria. La corrupció de la metròpoli no compta. Obviant la presumpció d’innocència i la manca de proves objectives (tot s’ha fet en base a declaracions pactades amb la fiscalia a canvi d’exhonerar les penes als cuetes), els jutges, els fiscal i la policia (és a dir, el conjunt de l’aparell colonial de repressió) han estat enaltits de per tot, encara que molt més des de l’esquerra i des dels sectors soidisant nacionalistes, mentre se silenciava el fet més transendental de tots i que afecta de ple la llibertat d’expressió: la censura fàctica de la llengua catalana.

És evident que el col·laboracionisme és un dels principals pals a les rodes en el camí cap a la sobirania. Resulta dramàtic observar com gent que es creu defensora de la llengua, la cultura i la nació catalana, fa de quinacolumnista de la colonització. Sí, com diu Martí i Pol, tot està per fer! Sort que tot és possible!

No hi ha temps que no torn! Els catalans (i en la meva boca sempre heu d’agafar el gentilici en el sentit ampli de pertinença a la nació catalana) patim l’espoliació més alta del món civilitzat. Més accentuada, fins a l’abús intolerable, en el cas de les illes Balears i Pitiüses. Aquests dies, m’ha satisfet tornar a veure reproduït el cartell de les eleccions al Congrés de Diputats del 1993, ja fa vint anys. Aleshores jo presidia la Federació Regional d’ERC a les Balears i, per tant, era membre del comitè executiu nacional del partit. Vaig anar a Barcelona amb la decisió presa, però els companys de l’altra ribera (que ja no comanden ni són del partit) es varen regirar. Havien decidit un ridícul: “Endavant!” (cap a on?), que seria l’eslògan d’ERC al Principat. No obstant, vaig fer prevaler el caràcter federal i, com es pot veure a la il·lustració adjunta, el cartell electoral constava d’un eslògan clar i català: assenyalava el problema (Madrid ens roba), però també la solució (cap a la independència!). Aquella campanya va remoure la brunete mediàtica (la de la meseta i la colonial) i va enterbolir la campanya, amb atacs i menyspreus personals que, amb perspectiva, delaten un concepte gens democràtic i amb nul respecte de les legítimes ideologies. La premsa va difuminar també l’afegida vindicació del Concert Econòmic (vg. arxiu adjunt).

Això no obstant, possiblement a partir d’aquella fita, l’independentisme a les illes Balears està, si no compartit per la majoria, sí pràcticament descriminalitzat. Els “Sopars per a la Indepencència” a Ses Tarragones i a Sa Creu, ajudaren molt a aquesta descriminalització.

L’abús fiscal ve d’enrere i sembla que les entitats regionals del país (CAEB, CES, cambres de comerç, col·legis professionals, sindicats…) s’hi han avesat. Les actuals comunitats autònomes catalanes, en conjunt o esquarterades en Catalunya, País Valencià i Illes Balears, som l’sponsor per força d’Espanya; és a dir, patim un tractament colonial i, amb el País Basc, ens hem convertit en la mamella de Madrid i de totes les Castelles (Andalusia i Extremadura incloses). Ells dicten el pressupost i nosaltres pagam. Ells fan les lleis i les normes i nosaltres obeïm. Ells imposen la justícia i nosaltres ocupam la banqueta. El diferencial entre imposts recaptats i inversions realitzades per Espanya és la més alta d’Europa. No debades sempre han ocultat la balança fiscal i, quan la mostren, ho fan de manera absolutament maquillada i manipulada.

Dissortadament, la història s’oblida (o es tapa) massa aviat. L’any 1899 va tenir lloc a Barcelona, Sabadell, Mataró, Manresa i Vilafranca el famós tancament de caixes. Va ser una resposta eficaç contra l’alça d’imposts imposada per Madrid per eixugar el dèficit de les guerres colonials quan Espanya va perdre gairebé totes (ui, llàstima!) les “seves” illes: Cuba, Filipines, Guam… Els comerciants es negaren a pagar les contribucions i alguns anaren a la presó. Hi varen romandre poc temps. Tothom va fer pinya i es va constituir una junta sindical permanent amb el nom de Lliga de la Defensa Industrial i Comercial, amb la presència de més de 50 gremis. Es va fer una vaga patronal amb amenaces de no satisfer mai més arbitris ni contribucions. En veure les orelles del llop, Espanya va fer anques enrere. Va caure l’alcalde de Barcelona i també alguns ministres. Havien tibat massa la corda i, per evitar que es rompés definitivament (ui, llàstima!) Madrid va afluixar per no perdre la mamella.

Uns anys després, a Mallorca es va viure una situació similar. Dia 18 d’octubre de 1916 la Diputació protestà contra la decisió del ministre d’Hisenda espanyol, Santiago Alba, d’enviar a Mallorca 50 inspectors espanyols a perseguir i castigar els mallorquins, amb la intenció de ser més severs en les recaptacions. Dia 21, s’adheriren a la protesta de la Diputació, l’Ajuntament de Palma, la Cambra de Comerç, la Societat Econòmica d’Amics del País i la Unió Industrial que aglutinava les organitzacions patronals de la indústria i el comerç. El regidor Oliver i Roca propugnà la idea d’exigir el règim del Concert Econòmic que ja tenia Euzkadi. Dia 23, es va convocar un tancament patronal que es va fer l’endemà, dia 24, amb un èxit absolut. Es varen paralitzar tots els transports i es tancaren les indústries, els tallers, els comerços i, fins i tot, els bars. Aquell mateix dia, milers de manifestants rodejaren l’hotel on estaven allotjats els inspectors forans, els quals, atemorits, suplicaren poder partir de quatres. El vespre, el governador, el delegat d’Hisenda i els líders de la revolta, acordaren suspendre l’ordre ministerial. Els inspectors de la metròpoli varen ser protegits fins al vaixell. Dia 8 de novembre, el ministre Alba acceptava que les empreses de Mallorca gaudirien d’una inspecció benèvola. A Madrid havien amollat el mac.

He començat parlant de la campanya electoral de 1993. Aquell mateix any, a Itàlia, la Lliga del Nord (recordau allò de Roma, ladrona, la lega no perdona?) es va presentar a les eleccions amb un cartell (vg. arxiu adjunt RomaLadrona). Si substituïu Padania per Catalonia i Roma per Madrid, veureu qui cria la gallina i qui es menja els ous! Més clar, aigua! No és cert consellers d’hisenda? Els senyors Forcades, Matas, Rami, Mesquida, Ramis d’Ayreflor, Manera i Aguiló ens podrien explicar fins quan haurem d’esperar un altre tancament de caixes per recobrar la dignitat? Una cosa és solidaritat i una altra robatori!

(*) El Congrés del PSM previ a aquelles eleccions se celebrà dia 20 de desembre de 1992 i la gran aportació ideològica va ser rebutjar l’independentisme.

Res de nou, el 1984 ja s’havien oposat al Dret a l’Autodeterminació que jo havia defensat dins de la ponència política en el VIIè Congrés. Ai, les hemeroteques! 

Els Decrets de Nova Planta, que es dictaren i ens imposaren després de la derrota, tenien el doble objectiu d’esclafar València, Barcelona i Mallorca i, sobretot, procurar separar-nos i enfrontar-nos per esquarterar la pertinença agermanada a un mateix poble i per eliminar-nos la llengua i la memòria. La saviesa popular, però, va trobar mecanismes de defensa. A Xàtiva, per exemple, el retrat del genocida Felip V roman castigat cap per avall al Museu de l’Almodí i, arreu de les terres catalanes, el nom popular de la latrina és Can Felip, mentre que a Mallorca, per dir que algú és a l’excusat, solem dir que seu en el trono, per establir una relació escatològica amb la monarquia borbònica.Sabut és que. a Almansa, els defensors de la terra anaren al combat, com diu la crònica, fent sonar tambors i corns “a la manera dels Maulets”. A la repressió posterior, en dictar-se la retirada de les armes a tota la Nació Catalana, tot home sospitós d’haver estat maulet, si tenia un corn a casa, era esquarterat i el seu cap penjat al portal del seu poble. No cal forçar l’enteniment per vincular l’himne dels Maulets amb la Muixeranga per tal d’imaginar la tensió prèvia al combat d’aquell, silenciat i molt més nostre i proper, 25 d’abril.

http://www.youtube.com/watch?v=weaKXWQY3wg

És bo que recordem el 25 d’abril de 1974 de Portugal, com a símbol de lluita contra les dictadures, però no hem de permetre mai l’oblit del 25 d’abril de 1707, com a símbol de la lluita, viva encara, per defensar els nostres drets nacionals, per recobrar la llengua, la cultura i el territori passat per les armes i esquarterat, arran d’una guerra de submissió que no acabaria amb el lliurament de les claus de la ciutat de Palma a D’Asfeld, dia 11 de juliol de 1715. No només no acabaria aquell dia, sinó que els tres segles d’ocupació són, també, 300 anys de resistència.

Les cançons que avui ens han acompanyat encara commouen i emocionen. Ningú, fora d’un malalt d’insensibilitat, no romandrà impassible. La lletra de la cançó portuguesa parla d’una terra de germanor; la Muixeranga enalteix la nostra Germania! Aquestes són cançons per a la llibertat i ens ajuden a mantenir la memòria viva!

Cal recordar i enaltir el 25 d’abril, sempre! VISCA LA TERRA I MORI EL MAL GOVERN!

PS (25-IV-2024).- Avui fa 50 anys en clau de la revolta portuguesa i en fa 317 d’Almansa. Memòria!

Molt bon dia a tothom!

Un any més ens reunim en l’espai que va ser fossar clandestí i patíbul d’il·lusions i que, ara, és un racó de la memòria per recordar els principis d’igualtat, de germanor i de llibertat; els ideals que mai no es podran afusellar. Cada any, ens abelleix escoltar paraules de sufragi als morts i de tendre consol als familiars, per revalidar uns valors que sempre són en el punt de mira dels enemics de la llibertat. Jo he optat per confessar-vos les dues coses que em passen pel cap cada vegada que vaig a actes com el d’avui.

El primer que pens és que, tot i que cada any hi ha més actes a més pobles i amb una assistència creixent i nombrosa com la d’avui, per llei de vida hi ha persones que l’any passat hi eren i enguany no hi són. Quantes d’aquestes persones se n’han anat sense haver dit la seva? Quanta de memòria perduda! La segona cosa, que pens és si, de l’any passat ençà, hem avançat o hem reculat en el camp dels valors republicans. Aquest pensament obliga a fer un cop d’ull a allò que ha passat els darrers mesos.

Les catàstrofes naturals, des del terratrèmol d’Haití fins al tsunami del Japó, es mesclen amb altres desastres provocats per la mà imperfecta de l’home, com a la central nuclear de Fukushima. Aquests drames no són fruit de la planificació. En canvi, allò que sí és intencionat són les vulneracions dels Drets Humans. Ho il·lustraré amb exemples que coneixeu. Segurament no compartireu tots els meus punts de vista, però almenys convidaran a la reflexió.

El Dret a la Vida es vulnera arreu. A més de la negligència de no atendre la fam que cada dia es cobra centenars de vides, encara s’aplica la pena de mort, sense que la comunitat internacional faci res o, pitjor, faci parts i quarts en funció de qui l’aplica. El passat setembre evitàrem la lapidació d’una dona a Iran mentre la mateixa setmana, a una presó de Virginia, Teresa Lewis era assassinada amb una injecció letal sense que cap nació aplicàs sancions als Estats Units.

Més de 500 persones en el darrer mes han mort ofegades en enfonsar-se les barques clandestines a la recerca d’un lloc on poder viure dignament. La solidaritat del nord amb el sud es limita a repatriar morts.

En nom de l’ordre internacional, s’ataquen o protegeixen, segons convingui, dictadures africanes, armades a canvi de petroli pels qui després les combaten. Amb l’eufemisme de “missions de pau” i lamentant morts civils anomenades “danys col·laterals”, estenen la destrucció sense respectar cultures. Al·leguen la protecció del món per promoure guerres, dividint-les entre legals i il·legals, quan les morts innocents no entenen de diferències legislatives.

Si el Dret Humà més elemental, el de la Vida, pateix penes de mort, racisme i guerres, què no patiran els altres drets? Com està la llibertat d’expressió? Quan l’agost passat wikileaks va publicar documents secrets que destapen com ens enganyen i manipulen, es va criminalitzar el director de la xarxa, Julian Assange. Suècia en reclamà l’extradició per una denúncia d’abús sexual. Amb l’acusació d’un delicte que repugna a tota persona sensible s’obté el descrèdit. La pressió internacional i l’ambició d’ocupar el seu lloc, provoca que alguns col·laboradors es desmarquin. Desqualificat, els britànics acorden l’extradició a Suècia que manté un tractat bilateral amb Estats Units, on podrà ser remès per enfrontar-se a l’acusació d’espionatge, castigada amb la pena de mort. De fet, aquests dies s’ha fet públic que un dels informadors de wikileaks que facilità vídeos amb crims de guerra a Iraq, Bradley Manning, de només 23 anys, és víctima de tortures a l’Amèrica del “Yes, we can!”.

Algú pot creure que aquestes coses queden lluny. Doncs no tant. Si llegiu els documents de wikileaks que afecten Espanya, veureu qui demanà fa més d’un any a la CIA intervenir a Líbia: Carmen Chacón. Si voleu vulneracions més domèstiques contra la llibertat d’expressió, tenim vius i recents els tancaments dels repetidors de TV3 per la Generalitat Valenciana i les desconnexions que ens afecten aquí. I si en voleu de més grosses, Espanya avui té persones tancades per delictes d’opinió. En rigor democràtic, s’anomenen presos polítics.

I què passa amb els drets dels pobles? El de decidir el seu futur, per exemple? Els qui s’exclamen contra el dret a l’autodeterminació, contemplen com el ciutadà que espera ser Felip VI l’ha reclamat aquests dies a Israel a favor del poble palestí. I el dret dels pobles a conèixer el seu passat que tant afecta als qui ens reunim aquí? Hem vist com una iniciativa plausible del contradictori jutge Garzón ha certificat que la llei d’Amnistia es va fer per protegir els assassins. A la contra, a la façana d’on era Can Mir, el magatzem des d’on es feien les passejades nocturnes sense retorn, hi ha la placa d’una avinguda dedicada a un criminal de guerra. L’Ajuntament de Palma ha aplicat la llei als noms dels militars, però manté el del patrocinador de la guerra i de les morts.

El mateix ajuntament, esquivant l’informe de la doctora Cantarelles, atresora la vergonya de mantenir el monument al Baleares, un destructor que havia bombardejat i mort població civil abans de ser enfonsat per la marina republicana. Per aixecar el monument, es va obrir una subscripció amb aportacions de Mussolini, Hitler, nazis alemanys, feixistes italians i falangistes. El maig de 1947, Franco, amb mig milió de morts i milions de víctimes vives a l’esquena, inaugurà el monòlit anomenat Inmortalidad! El far fa 22 metres, per tal que, com preveu el projecte, es pugui veure des de mar endins “para que los navíos puedan tributar un grito de Arriba España”. L’obra s’acabà amb doblers confiscats per la comissió depuradora. Ara, en una doble vexació, obliguen les víctimes a compartir el monument amb els botxins! El primer patrimoni ètic a defensar és la dignitat i, si hi ha pedres que la profanen, primer són les persones. La deficient llei de Memòria Històrica no ha d’emparar disfresses per deixar erecte un símbol feixista aixecat per Hitler, Mussolini i Franco, mantingut durant 28 anys de franquisme i 36 més d’ençà de la restauració borbònica de 1975. Cal esbaldregar la Feixina. Demolició!

En els darrers mesos, encara trobam més dèficits. En el camp dels Drets Civils, un fet reiterat, gens casual, que rebaixa l’autoestima dels mallorquins, és veure desfilar davant dels jutges joves processats per parlar una llengua oficial, denunciats pels qui haurien de ser els seus servidors. Una situació amb tics de racisme. Cap catalanoparlant no pateix maltracte lingüístic a cap altre país del món. Cap parlant de cap altra llengua del món (japonès, alemany o rus) no pateix el tracte que alguns policies espanyols, sentint-se superiors, practiquen impunement contra els mallorquins. On queda l’article 2 de la Declaració Universal dels Drets Humans quant a no discriminació per raó d’idioma? Si parlam dels Drets Laborals ens topam amb una reforma que retalla conquestes a treballadors i pensionistes. Una altra reculada social és la privatització de les caixes d’estalvis, als peus de la banca especuladora. Si parlam del dret a la bona gestió, hem patit un enfilall de robatoris per part de polítics sense escrúpols a qui determinada premsa brinda espai exculpatori. Al robatori econòmic, hem d’afegir l’estafa de l’incompliment de promeses electorals que fa perdre la credibilitat de la classe política i la fe dels electors.

I del Dret a la pau? L’estiu passat, arran de la copa del món de futbol, hi havia gent que cridava enfervorida: A por ellos!, el crit dels qui volien entrar a Madrid quan els republicans deien No pasarán! Gens innocentment, usen el nom de la roja (que és rojigualda) per publicitar l’única selecció d’un estat plurinacional. Abans de la final, el ciutadà que aspira a ser Felip VI va dir: Nuestra selección tiene el deber de actuar como se espera de ella y hoy ha de mostrar los dientes. El comitè antiviolència o feia vacances o feia els ulls grossos!

Hem vist dèficits democràtics que fan creure normals. Quan alguns ajuntaments o el Parlament de Catalunya prohibeixen els toros, es promou la declaració de bé d’interès cultural a tot l’Estat. Així, no només fomenten la tortura d’animals, sinó que, a una barbaritat pública, l’anomenen “fiesta nacional”. En ple debat dels bous i de la llei antitabac, els membres del Tribunal Constitucional van als toros a fumar-se un puro just abans de dictar la sentència que retalla un Estatut votat pel poble que el seu teòric defensor va impugnar. També hem escoltat milers de declaracions del govern afirmant que parlar amb ETA, com feren els anglesos amb l’IRA, és un xantatge a la democràcia, mentre el mateix govern ha negociat amb pirates de Somàlia i terroristes de Mali. A ca nostra, han tomat una casa centenària a Cala Tuent, mentre es decreta, prevaricant a les totes, la protecció d’una piscina que barra el pas per la vorera, però que pertany al director d’un diari d’ultradreta a qui reverencien polítics de dreta i d’esquerra (Joan Mesquida, Ramon Socias, José María Rodríguez, Jaume Matas…).

Tot el que hem vist en el darrer anuari confirma la imperfecció del món, la ineficàcia dels governs i la innocència de qui es beu el discurs dominant, perquè prefereix viure en la ignorància que descobrir la veritat. És cert que no hem vist els avanços científics que es fan en defensa de la salut i la millora de la qualitat de vida. Ja sabem que fa més renou un arbre quan cau que un bosc quan creix i que ens mostren la persona que travela i no les que l’ajuden a aixecar-se. Per això, hem de valorar i saludar qualsevol fet positiu.

Un d’aquests fets positius és el projecte del Mur de la Memòria a Palma, amb els noms de més de 1.500 víctimes i un text explicatiu de Llorenç Capellà que comença: “La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop d’Estat protagonitzat per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i l’aquiescència de l’Església.” Però aquella bona nova va rebre l’atac de la caverna. Un banquer, el seu advocat, un professor de l’Opus Dei, un imputat, fill de voluntari de la División Azul, autor dels discursos de Matas, i qualque epígon de darrera hora, atacaren com a Colectivo Ramón Llull, furtant el nom del savi en una llengua que no utilitzà mai. Arguments? Cap ni un! Atacs a Llorenç Capellà i a Memòria de Mallorca? Tants mai! Aferrats a la teoria negacionista, desbarren a les totes amb tics que delaten el vell discurs falangista.

“En Mallorca, la represión fue una escalada ante el pánico creado por el desembarco de la columna de Bayo organizada por la Generalitat Catalana, bajo banderas catalanas y con el objetivo de anexionar Baleares a Cataluña”. Això escriuen i es queden tan amples! Si els fan veure que els assassinats havien començat abans de l’arribada de Bayo i que els vertaders invasors eren els revoltats, repliquen: “No sirve de nada discutir quien empezó, quien fue el primero. Estos personajes de la placa son incitadores al odio y al rencor”. En síntesi, diuen que el text demostra incultura; que remoure els fets no deixa els morts en pau; que s’ha d’oblidar i no evocar la història; que el Mur de la Memòria és un monument a la venjança i que allò que cal és tornar a l’esperit de “la reconciliación nacional”. La seva pertinaç crida a l’oblit els desemmascara. Massa bé saben ells que els pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la. Exigeixen que passem pàgina, perquè no ens volen deixar llegir! Temen la veritat!

Però allò que més els va irritar va ser la paraula “aquiescència”, aplicada al paper de l’Església. Quin ull de poll trepitjat! I això que la paraula és generosa, perquè significa “consentiment passiu d’una cosa” quan, en rigor, l’església va fer part activa de la insurrecció i de la repressió. De la col·laboració amb els revoltats, hi ha proves a rompre. Els capellans legitimaren els crims. Que no diguin que hi eren per caritat cristiana, perquè no pretenien brindar assistència espiritual, sinó obtenir una confessió de culpa dels condemnats per exhibir l’arrogància de perdonar innocents a punt de ser afusellats. La frase era: “ja els podeu matar que estan confessats!”. No es limitaren a mirar. Què hem de dir del teatí pistoler Julià Adrover, intèrpret del comte Rossi? I de Nicolau Saggesse, un capellà que decretava que “El separatismo es un delito” i de qui Francesc de B. Moll escriu: “Anava amb la pistola pels pobles incitant, fins i tot des de la trona, a caçar rojos”. I què hem de dir dels capellans que, emparats en una hipòcrita acció humanitària, disparaven trets de gràcia? El testimoni veraç del propietari d’una antiga fonda de l’entorn de la plaça Major de Palma, on anaven capellans joves a canviar la sotana per les corretges, es recorda a una glosa popular:

Beatos de pell llevada,
en bon matí els sent passar
amb so rosari en sa mà
i sa pistola amagada.

No ens ha de venir gens de nou el comportament de la Conferencia Episcopal española, perquè és la conducta habitual de l’església catòlica. No cal endarrerir la mirada a la “santa” inquisició per certificar que ha estat, al llarg de tota la seva història, còmplice activa d’assassinats i depuracions. Els Gomà, arran de la victòria dels feixistes, o ara, els Rouco Varela, es desgargamellen per incitar les víctimes a l’oblit i despotriquen contra la Llei de la Memòria Històrica. El cinisme no té enfront! Ho diuen, precisament, els membres d’una secta que cada any incita a recordar el martiri de Jesús de Nazaret durant una setmana que determinen “santa” i que malmena el calendari laboral a un estat que es declara no confessional. Ho diuen els mateixos que, encara ara, santifiquen les seves víctimes de la guerra incivil, però no totes! Només les del bàndol dels revoltats, mentre ignoren els capellans bascos afusellats pels feixistes o, a Mallorca, Jeroni Alomar, el capellà Poquet, afusellat amb l’acusació d’haver salvat la vida a uns fugitius.

Tal com va passar fa anys amb uns articles contra TV3 que animaren l’atemptat al repetidor d’Alfàbia, l’ideòleg d’aleshores, ha tornat atiar el foc integrat en el Colectivo Ramon Llull. El seu escrit de 7 de març acaba: “Las personas con responsabilidad moral deben denunciar públicamente estos intentos de quebrar la convivencia pacífica”. Només tres dies després, grups falangistes de mal cafè, ultratjaren el Bosc de Calvià i l’entorn del futur Mur de la Memòria de Palma. Qui trenca la convivència pacífica? Com així els signants de l’article esquiven la condemna i la denúncia? Com així els autors no han estat detinguts? La desídia de l’actual Delegat del Govern, Ramon Socias, contra les accions de l’extrema dreta o dels servidors públics que burlen la legislació vigent, contrasta amb la diligència que aplica als joves independentistes. De nou, la doble moral d’un virrei i d’una Espanya que no ens mereixem. Si l’ultratge al Bosc de la Memòria fos a la Feixina, segurament hi hauria gent a la presó. Els qui profanen els espais de les víctimes, s’envalentonen en sentir-se protegits per un Estat que no només no condemna els crims del franquisme, no només no anul·la els judicis indignes, no només no repara les confiscacions, no només obstaculitza l’exhumació de les fosses i la recerca de desapareguts, sinó que garanteix la impunitat dels botxins i fa que els criminals de guerra campin a lloure.

Tant els articles com els atemptats, certifiquen els estereotips de dos móns antagònics. El d’uns vençuts pacífics i el d’uns vencedors exhibicionistes. Dos móns que no s’han esvaït, perquè s’ha pegat una portada a la història sense fer la teràpia reparadora. Sota la bandera d’una reconciliació predicada per qui no ha demanat perdó, som l’únic país del món occidental on no només no s’han condemnat els crims, sinó que els criminals ni tan sols no han estat jutjats. Per això, no senten culpabilitat. Els que esclafaren la república, la suplantaren amb una dictadura i reinstauraren la monarquia, són intocables. Qual algú ho denuncia, apareix l’acusació abjecta de maniqueisme i donen a entendre que tots són iguals. No ho hem de tolerar, perquè ni som ni volem ser com ells! S’aferren que a la zona republicana hi va haver barbaritats, però el paral·lelisme és fal•laç, perquè hi ha massa diferències. Ningú no nega que, a zones lleials al govern legítim, també hi va haver crims de guerra. Però aquests crims varen ser jutjats i castigats severament. En canvi, Franco va matar durant 39 anys, fins el setembre de 1975, amb 20.000 republicans assassinats ja finalitzada la guerra. Però la diferència ètica que els que acusen de maniqueisme no poden rebatre és que els republicans governaven per la voluntat del poble i els militars es revoltaren contra un govern legítim. Les armes contra les urnes.

Bona gent que sou aquí, no puc pintar-vos un somriure a la cara, però sí dibuixar-vos-hi esperança. Després d’aquest panorama algú em pot retreure com així he començat amb un bon dia. Doncs, he començat amb un bon dia, perquè avui és un bon dia. Ho és, perquè malgrat els intents de la gent reaccionària, malgrat el discurs alimentat per determinats mitjans de comunicació, malgrat el paper pusil·lànime d’una part de la classe política, malgrat el silenci covard dels il·lustrats, malgrat tot, ser aquí avui és un acte de dignitat, de coratge i de resistència! Un bon dia!

Fa 80 anys d’ençà de la República i en farà 75 de la insurrecció feixista. Els qui compartim els valors republicans, encara avui som exhortats a oblidar. Enmig de tants de dèficits democràtics, aquest desolador panorama té el risc de fer-nos caure en el desànim i pensar que no hi ha res a fer. Jo crec tot el contrari per una raó ben senzilla. Si la passejada virtual que he fet pels esdeveniments del darrer any ha semblat catastròfica, he de dir-vos que la nostra situació és infinitament millor a la de l’any 1931, amb una societat amb un analfabetisme que fregava el 50%, controlada pel caciquisme i el catecisme, amb abusos de poder i amb crítiques condicions laborals, sanitàries i educatives. Si les persones a qui honoram varen assumir amb alegria la lluita per un món més just i solidari, nosaltres, en una situació sensiblement més còmoda, no tenim cap excusa per a no revalidar i transmetre als joves els vells valors republicans.

Cada imperfecció que vegem ens ha d’animar a corregir-la. Cada injustícia ens ha de mostrar quantes de causes nobles existeixen i entendre que la lluita per les llibertats no té data de prescripció. El compromís de defensar un món millor, exigeix constància. Quina sort, la nostra, en el fons! Quin gran suport sentir-se al costat de les persones conscients! Quina força tenir ideals pels quals lluitar! Quin privilegi dotar l’existència amb valors republicans! Quin luxe tenir una raó de ser! Quina satisfacció viure a la trinxera de la dignitat per donar sentit a les nostres vides!

La lluita i el compromís no han de ser una penitència, sinó una festa. Els demòcrates disposam de dues eines invencibles: la memòria i la paraula. La memòria és la vida; la paraula, l’esperança. Hem d’eixordar el silenci i decantar l’oblit. Mentre el record sigui viu i es pugui transmetre, sempre serà un bon dia, perquè la memòria i la paraula són la nostra força i la nostra raó. Són les nostres armes. No en tenim ni en volem més! No hem de tenir por de combatre l’oblit ni de parlar, perquè els demòcrates mostram cara per diferenciar-nos d’aquells que s’emmascaren de nit i, ni tan sols, no respecten els cementiris!

L’octubre de 1971 hi va haver un fet cultural de primer ordre, l’estrena de l’Himne de les Nacions Unides, amagat en el seu moment pel franquisme i, posteriorment, eliminat de la memòria. Vaig destapar i denunciar la ignomínia el desembre de 2008, gràcies al ridícul del Ministeri d’Exteriors espanyol, però tot i la gran repercussió del meu article i de les gestions realitzades per alguns polítics, amb propostes als parlaments de les Illes Balears, de Catalunya i al Senat de l’estat espanyol, l’himne encara roman proscrit a plena consciència dels dos estats autors de la censura.

La il·lustració de capçalera mostra Pau Casals quan dirigí l’estrena de l’himne que podeu veure i escoltar a https://www.youtube.com/watch?v=col42gODAE4

Després de l’estrena, davant del Secretari General de l’ONU, Casals va fer la famosa proclama: I am a catalan! reivindicant la seva nacionalitat i fent un clam al món en defensa de la pau.

***

LA DESCOBERTA DE LA IGNOMÍNIA

Dia 18 de novembre de 2008, a la inauguració de la cúpula de Miquel Barceló a la Sala dels Drets Humans de les Nacions Unides de Ginebra, el programa de mà repartit als assistents, anunciava a l’ordre del dia que, per cloure l’acte, s’interpretaria l’Himne de les Nacions Unides. Els pocs que coneixíem l’ocultada obra, també coneguda com l’Himne de la Pau, sabíem que era impossible. La sala, atapeïda amb 700 persones, no permetia encabir-hi una orquestra i una coral, tal com exigeix la composició. Quan arribà el moment, es va destapar el lapsus calami dels organitzadors: un violoncel·lista va interpretar El cant dels ocells, melodia que popularitzà Pau Casals. La confusió em va encuriosir i vaig mirar d’esbrinar la font d’un error tan gegantí. D’on provenia tan majúscula equivocació? L’acte estava presidit pel Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki-Moon, el President del Govern Espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i el Cap d’Estat, Joan Carles I. Tractant-se d’un acte oficial, de no haver-se previst l’Himne de l’ONU, el protocol obligava a fer sonar el d’Espanya, com a estat convocant, i el de Suïssa, com a estat amfitrió. No va ser així. S’havien equivocat els organitzadors? Ho vaig mirar d’aclarir i, tot i la ignorància, primer, i la mala fe, després, que demostraren tant el gabinet de protocol de la corona (eufemisme de la Casa Reial espanyola) com el del Ministeri d’Exteriors espanyol que m’insistiren en respondre que la peça interpretada era l’Himne de l’Onu (així figura encara a la web oficial del govern on s’anuncià l’acte), la conclusió va desemmascarar una infàmia que reclamava i reclama reparació!

L’ARTICLE-DENÚNCIA DEL 2008, LA RECERCA I ELS ACORDS INSTITUCIONALS

Com que cap dels responsables de l’error va amollar el mac a terra, dia 2 de desembre de 2008, dues setmanes després de l’endemesa de Ginebra vaig publicar un article al Diari de Balears, L’Himne de les Nacions Unides roman censurat (1), un altre a Criteri (2) i un tercer, més extens, a Presència (3), per explicar l’endemesa. Aquells articles varen provocar diverses actuacions que detallaré. Abans, però convé relatar la història des dels seus orígens i, com que la relació de Pau Casals amb l’ONU mereixeria un monogràfic, m’he volgut limitar a explicar els eixos bàsics orientats a resoldre el misteri detectat. El 1963, Pau Casals estrenà l’oratori El Pessebre, com a contribució a la pau mundial, dedicat “al 18è aniversari de la creació de l’ONU i al 25è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans”. Anys després, per commemorar-ne el 25è aniversari de l’ONU, l’aleshores Secretari General, U Thant, va sol·licitar a Pau Casals la composició de l’Himne de les Nacions Unides sobre una lletra (4) que, condicionada a recollir el preàmbul de la Carta de les Nacions, s’havia encarregat a Wystan Hugh Auden (5).

Una vegada enllestida, l’obra es va assajar i, dos mesos abans que Casals fes els 95 anys, dia 24 d’octubre de 1971, a la seu de l’ONU de Nova York, l’Orquestra i Cors del Festival Casals, dirigits pel seu mestre, presentà com a estrena mundial l’Himne de les Nacions Unides davant de delegats de tot el món que s’aixecaren per aplaudir. Després, Casals s’adreçà als assistents en anglès per fer una emocionada proclama identitària: I am a catalan! (6), abans d’interpretar en el violoncel, amb una crida a la pau mundial (7), El cant dels ocells, la cançó catalana que ell va fer popular i universal. En contrast amb el silenci vergonyant de la premsa espanyola, l’acte va fer història arreu del món i, això no obstant, mai més no s’ha tornat a interpretar l’himne de manera oficial. A partir d’aquell dia comença el misteri. Com així l’himne (8) estrenat oficialment i editat per Alexander Broude Inc. de Nova York ha desaparegut del mapa? Com així roman dins l’arena con la flor romanial? Com així la web de les Nacions Unides qualifica l’obra de Casals i Auden com un himne, però afegeix que l’ONU no té himne oficial? Qui – i per què – va ordenar tirar terra damunt d’aquella composició poètica i musical?

No vaig haver d’investigar gaire per aclarir què va passar. És prou conegut que les paraules de Casals, exiliat, varen ser un mal-te-toc-pesta i una potada al ventre de l’esbombada “apertura democrática” dels Fraga, Castiella i López Bravo, ministres de Franco que presumien de renovadors, mentre feien els ulls grossos a les penes de mort i a la profanació permanent dels Drets Humans i de les llibertats democràtiques. De fet, l’octubre de 1971 el ministre espanyol d’exteriors era Alfredo Sánchez Bella, successor de Fraga en el ministeri, declarat falangista i autor del tancament del diari Madrid. La premsa espanyola, sotmesa a la censura, va amagar la transcendència d’aquell acte i es limità a unes breus línies a l’ABC i a La Vanguardia. No hi ha versió oficial, però els indicis delaten que, amb moviments diplomàtics, Espanya va fer feina de claveguera per desautoritzar l’himne. No debades Pau Casals, juntament a Neruda i Picasso (un músic, un escriptor i un pintor) feia part dels coneguts com “los tres Pablos” que, de manera oberta i en actes públics, condemnaren la dictadura militar de Franco.

De la seva banda, Auden, l’autor de la lletra, havia fet part de les Brigades Internacionals durant la guerra incivil espanyola. Fins i tot va editar un llarg poema, Spain 1937, que es va vendre arreu d’Europa per recaptar fons destinats a despeses mèdiques del bàndol republicà, en què ell menava una ambulància. A més, Auden vivia amb el poeta nord-americà Chester Kallman en manifesta ostentació de la condició homosexual. En definitiva, el govern franquista odiava als dos autors de l’himne per antifranquistes i, per arrodonir-ho, a la Gran Bretanya li va anar bé la maniobra d’Espanya. Els britànics consideraven Auden un traïdor, perquè, l’any 1939, va partir cap als Estats Units, d’on adoptaria la nacionalitat. El poeta, decebut, es mostrà crític amb el seu país nadiu per no haver defensat la causa republicana espanyola i, encara que l’any 1956 Oxford li va concedir una càtedra de poesia, els anglesos no li perdonaren mai la deserció. Tampoc degué agradar gaire als britànics que Casals, en la seva intervenció el dia de l’estrena, deixàs constància que Catalunya va tenir Parlament abans que Anglaterra.

L’actuació d’amagatotis d’Espanya per silenciar l’himne va coincidir amb la mort, quasi simultània, dels seus autors. Auden va morir el 29 de setembre de 1973 i Casals, el 23 d’octubre d’aquell any. Per afegitó, U Thant, la persona que els va encarregar l’himne va morir just un any després. Qui els defensaria? Ningú! Auden i Casals no reberen cap gratitud i encara pateixen injusta censura. Deu ser l’únic cas conegut a la història que s’assassina un himne encarregat oficialment, editat oficialment i estrenat oficialment. És evident que el govern espanyol deu una reparació, però l’ONU també és responsable per haver encarregat l’obra, haver-la presentat i, després, haver-la enterrat, censurat, silenciat i proscrit, accedint a pressions polítiques inconfessables contra els autors.

Els relleus al capdavant de l’ONU han fet que, 40 anys després de la ignomínia, s’ignori la història. La malifeta dels anteriors gestors ha estat substituïda per la pura ignorància dels actuals. No es tracta que hagin fet els ulls grossos o hagin badat. Dia 18 de novembre de 2008, a les Nacions Unides de Ginebra, ningú no va anar a cercar la particel·la de l’himne que s’havia anunciat i ningú no va admetre l’error, però la interpretació de la popular i tradicional cançó catalana El cant dels ocells, anunciada com si fos l’Himne de les Nacions Unides, va servir per desemmascarar l’evidència públicament davant de tot el món. Els fets són els descrits i reclamen justa reparació. Si més no, al bon nom de Casals i d’Auden.

Utilitzant com a referència els meus articles (9) sobre la malifeta, hi va haver un conjunt d’actuacions encadenades amb l’objectiu de reparar l’oblit intencionat. El Parlament de les Illes Balears, en sessió de dia 8 d’abril de 2009 va adoptar aquest acord per unanimitat: “El Parlament de les Illes Balears insta la Secretaria General de Nacions Unides al restabliment solemne de l’himne oficial de la institució. En el mateix sentit insta el Govern de l’Estat a dur a terme les gestions diplomàtiques escaients en favor de l’himne i per reparar el greuge comès contra els autors.” (vg. ANNEX 1, amb la transcripció completa de l’exposició dels distints grups i la resolució). Un acord similar va ser adoptat, poc després, en el Parlament de Catalunya i dos anys després (el març de 2011) per l’Ajuntament del Vendrell, a instància de l’Associació Musical Pau Casals. Però la proposició més interessant va ser la formulada en el Senat espanyol per Pere Sampol. L’endemà mateix del meu article en el Diari de Balears, el senador mallorquí ja va registrar una doble pregunta adreçada al ministre Moratinos, referint-se a l’acte d’inauguració de la cúpula de Miquel Barceló: “Com així es va anunciar l’Himne de les Nacions Unides i, en canvi, es va interpretar El cant dels ocells? Creu oportú instar que Nacions Unides reguli la interpretació de l’himne en els actes solemnes?” Com que la resposta escrita va arribar superat el termini màxim que disposava el ministre, Pere Sampol aprofità la badada per mantenir la pregunta oral que es va debatre dia 23 d’abril de 2008. (vg. ANNEX 2, amb la transcripció completa del diari de sessions), amb l’encreuament de paraules entre Pere Sampol i el ministre Moratinos, el qual després de respostes esquives i compromisos incerts finalment accepta realitzar gestions (“vamos a intentarlo aunque haya pasado mucho tiempo“) i a informar-ne posteriorment.

Tant a la resposta escrita com a l’oral, el ministre fa allò tan conegut de confirmar desmentint. Afirma que va ser idea seva proposar la interpretació amb violoncel de l’Himne de les Nacions Unides, però es delata i tàcitament assumeix l’error, en admetre que la composició no es pot interpretar sense orquestra i coral. El ministre es torna a posar en evidència amb el compromís escrit que, si qualque dia l’ONU decideix adoptar un himne oficial, “España apoyaría una composición de Casals que guardara relación con Naciones Unidas“. Tal compromís amaga un sofisma, perquè, a banda de l’himne, l’altra composició possible de Casals és El Pessebre, compost per Casals en defensa de la pau al món i dedicat al 25è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Però El Pessebre no és un himne; és un oratori. En conseqüència, amb el compromís de Moratinos, Espanya estaria obligada a defensar l’himne de Casals i Auden. Finalment, el ministre aconsella evitar especulacions quan ell, paradoxalment, en fa una de ben desafortunada referint-se a l’any de l’estrena de l’himne: “quizás se perdió la oportunidad de reivindicarlo en aquel entonces“. Aquest pensament faria gràcia en el cas d’haver estat pronunciat amb ironia, però resulta cínic que vulgui fer creure que Franco hauria vindicat un himne de Casals i d’Auden.

PERÒ DESPRÉS, QUÈ?

Arran de l’article publicat al Diari de Balears, es posaren en contacte amb mi Carles Coll i Magdalena González. El primer tenia interès en reposar l’Himne amb motiu del proper 40è aniversari de l’estrena, tot i que m’informà que ja havia estat interpretat a Catalunya feia anys sense gaire publicitat ni relleu. La segona va iniciar gestions encaminades a fer sentir l’Himne de les Nacions Unides a la seu de l’ONU a Nova York, amb l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i l’Orfeó Català. Aquesta proposta va córrer el risc de ser assumida per l’ambaixada d’Espanya i fer sonar l’himne sota la bandera d’un dels estats que l’havia censurat. Tanmateix no hauria estat acollit com un acte oficial i reparador. Tenc notícies que Vicenç Villatoro va evitar la humiliant submissió que hauria significat una vexació per a Pau Casals. Fos com fos, el projecte no va reeixir i, a l’espera de temps millors, la proposta es va reduir a una interpretació a Barcelona. Així les coses l’himne roman proscrit i, per justícia i dignitat, reclama que l’ONU el recobri. Els qui ho haurien d’exigir formalment són, per pura lògica, els governs espanyol i britànic que, per tot el que he explicat, haurien de fer un reconeixement públic per haver imposat la censura de l’himne.

I ELS COMPROMISOS PÚBLICS?

Han servit de res els acords dels Parlaments de les Illes Balears i de Catalunya? Evidentment no, perquè no només no s’han executat, sinó que ningú n’ha fet el seguiment que pertocava. S’han fet les gestions aprovades tant davant de les Nacions Unides com del Govern espanyol? O, simplement, no han passat de ser uns acords de mostrador sense cap efecte ni interès? I el ministeri espanyol, que es va comprometre davant del Senat a fer gestions i informar dels resultats, què ha fet? La meva opinió és que seria d’ingenus confiar que l’estat que va silenciar l’himne ara el voldrà defensar, però qui més hauria de liderar la defensa de l’obra d’un fill seu, tan il·lustre, és el govern de la Generalitat de Catalunya, el qual hauria d’assumir la responsabilitat davant els organismes internacionals. No es de rebut que, ni que sigui amb la complicitat del silenci institucional, Casals i Auden encara avui es mantinguin censurats pel franquisme. Tanmateix, la restauració borbònica de 1975 no ha estat reparadora sinó continuadora de l’anticatalanisme. La desídia i la negligència no són virtuts del nostre poble, perquè no fan part de la nostra cultura. Els catalans tenim el dret i, per descomptat el deure, d’exigir que es repari una injustícia històrica contra dos genis de la música i de la poesia, contra dos lluitadors per la pau i la llibertat.

NOTES

(1) Vg.: Diari de Balears (2 de desembre de 2008)

(2) Vg.: E-Criteri (2 de desembre 2008)

(3) Vg.: Presència (15 de maig de 2009): amb la lletra en català de l’himne, traduït per Miquel Àngel Llauger

(4) La lletra de l’himne diu:

II.2) Proposició no de llei RGE núm. 3129/09, del Grup Parlamentari BLOC per Mallorca i PSM-Verds, relativa a himne de les Nacions Unides.

I passam ara al debat de la Proposició no de llei RGE núm. 3129, del Grup Parlamentari BLOC per Mallorca i PSM-Verds, relativa a l’himne de les Nacions Unides. Per defensar la proposició no de llei té la paraula l’Hble. Diputat senyor…, qui la defensa? Sr. Antoni Alorda, té la paraula.

EL SR. ALORDA I VILARRUBIAS: Gràcies, Sra. Presidenta. “Amb tot l’entusiasme, sona, músic, les cordes perquè puguem cantar”. Així comença aquest himne -no l’entonaré-, l’himne oficial de Nacions Unides. La lletra és de Wystan Hugh Auden i la música de Pau Casals. Per cert, la versió que he llegit, la té en el seu bloc, l’ha traduïda, Miquel Àngel Llauger, col·lega del nostre grup, i crec que també n’ha sortit una versió molt reeixida, per si la volen consultar. L’himne va ser comanat per U Thant com a secretari general de Nacions Unides amb motiu del 25 aniversari de Nacions Unides, i fou solemnement estrenat l’any 1971. De llavors ençà sembla que aquest himne ha desaparegut. Avui reconec que presentam una d’aquelles iniciatives que semblen menors, que no afecten directament al dia a dia dels ciutadans del país, i que tanmateix crec que ajuden a dignificar el paper del Parlament, perquè procuren dignificar, procuren reparar injustícies històriques, i transmetem entre tots missatges a favor de les llibertats i de la nostra condició de ciutadans del món. La iniciativa els he de confessar que sorgeix, i tota la seva argumentació hi està recollida, d’un article del Sr. Bartomeu Mestre al Diari de Balears de dia 2 de desembre de l’any 2008, on explica els avatars de l’himne i explica com se’n tem, amb la seva presència, a la inauguració de la cúpula de Miquel Barceló, un altre felanitxer, de Nacions Unides, on s’anuncia en aquell acte solemne que sonaria l’himne de l’entitat. El Sr. Mestre coneixia la peça instrumental, sabia que era per a cor i orquestra, i li va sorprendre que en aquell espai tan reduït es pogués interpretar. En realitat allò que al final va sonar va ser El cant dels ocells en versió de Pau Casals, aquella peça popular catalana que ha popularitzar universalment aquell genial músic català. De fet va ser en aquell acte de 1971, quan s’inaugurava l’himne, que hi ha unes imatges jo crec que conegudes per tothom perquè varen circular, durant anys han estat circulant com una defensa de la llibertat, que va ser quan, una vegada interpretat l’himne, Pau Casals pren la paraula i expressa una denúncia del règim franquista i la seva proclama “ I’m a catalan”, just abans d’interpretar precisament El cant dels ocells, i aquestes són imatges colpidores que encara circulen per la xarxa i que són consultades arreu del món. Bé, idò, a partir d’aquella inauguració solemne l’himne desapareix. El Sr. Mestre aventura en aquest article, que hi pot haver hagut una censura, primer unes pressions del franquisme; és cert que també el mateix poeta Auden és un poeta incòmode, i hem de convenir que en tot cas és sorprenent allò que va succeir. No hi ha una versió oficial, però d’ençà que el 1973 moren Auden i Casals l’himne s’oblida. Des del nostre grup hem pensat que valdria la pena que aquest parlament fes un gest. Pau Casals per descomptat no mereix aquesta ofensa, ni com a músic ni molt menys com a defensor demòcrata, haver tengut cap mena de represàlia el seu art per aquestes conviccions. Per això proposam que avui el Parlament miri de reparar aquest greuge i demani a la Secretaria General de Nacions Unides el restabliment solemne de l’himne oficial de la institució, i en el mateix sentit que insta el Govern de l’Estat a dur a terme les gestions diplomàtiques escaients en favor de l’himne i per reparar el greuge comès contra els autors. Aquesta mateixa iniciativa, la té presentada el senador Pere Sampol per promoure també que sigui el Govern de l’Estat el que tengui aquest gest, i crec que a tots ens honoraria donar aquesta empenta, recuperar aquesta peça musical, seria bo per al patrimoni de Nacions Unides, i jo crec que també seria un missatge en benefici de la justícia i de les llibertats en el món.
Per tant, confiant en la unanimitat d’aquesta cambra en aquesta humil petició però plena de significat, acab la meva intervenció. Moltes gràcies, Sra. Presidenta.

LA SRA. PRESIDENTA: Moltes gràcies, Sr. Alorda. En torn de fixació de posicions, grups que vulguin intervenir? En nom del Grup Socialista el Sr. Costa té la paraula

EL SR. COSTA I SERRA: Gràcies, Sra. Presidenta. Crec que no és menor; la simbologia de les institucions forma una part important de la mateixa, però voldria que la política fos com la música, que com diu Auden a la lletra de l’himne, i he tengut el plaer de llegir-la, i diu “perquè amb els mots mentim, i amb els mots diem pau quan volem dir guerra i amagam la maldat, i fem promeses falses. La cançó és vertadera, que la música sigui un model per a la pau, perquè la pau vol dir canviar cada cop que ens ho marca el tic-tac del rellotge del món”. Crec que la història ja s’ha emmarcat d’una forma clara pel portaveu que m’ha precedit en l’ús de la paraula, i per tant no en faré una reiteració. Jo crec que s’ha de ficar en un context molt diferent que vivia el món a l’actual; l’hem de situar fins i tot en uns usos socials i en una relació geopolítica molt diferent, i probablement les pressions de diferents estats, entre els quals hi havia la del general, com deia un, segur que va pressionar perquè aquest magnífic músic no pogués dar la música a l’himne de Nacions Unides, i probablement un magnífic poeta, exbrigadista de les Brigades Internacionals i homosexual, anglès, no pogués posar la lletra a aquest mateix himne. Crec que és un avanç poder entrar en una realitat normalitzada, amb una societat democràtica allí on convivim tots i amb una societat allà on el respecte cap a la diferència sexual és simplement una part més de la vida; ja no hi ha allò que deien abans, els normals i el no normals, sinó que hi ha opcions sexuals diferents i per tant no hi ha d’haver cap discriminació per aquest motiu. Jo crec, i per això ho apuntava molt bé el portaveu Sr. Alorda, que crec que més que res és la restauració a la dignitat del que representaven els dos que varen intervenir en l’himne, el poeta, l’escriptor i el músic, i aquest és jo crec el reconeixement que la comunitat internacional a allò que representen ha de fer. Però crec que així com he volgut fer un reconeixement a la part de l’himne, crec que queda a Nacions Unides una altra cançó igual o més important, és a dir, que sigui realment l’òrgan de Nacions Unides que més enllà dels interessos d’estat, com amb un senzill himne es produeixen conflictes internacionals, vulneracions de drets humans com es produeixen al Sàhara, a Palestina, o crims contra la humanitat per interessos d’estat no quedin impunes, o resolucions de Nacions Unides no quedin injustament aturades com els conflictes que anteriorment he mencionat. Gràcies.

LA SRA. PRESIDENTA: Moltes gràcies, Sr. Costa. En nom del Grup Popular el Sr. Cardona té la paraula.

EL SR. JUAN I CARDONA: Moltes gràcies, Sra. Presidenta. Jo no seré tan líric com el Sr. Costa, llegint la poesia, però sí que vull anunciar, d’una manera si tan volen menys solemne, però sí la voluntat del Partit Popular de donar suport a aquesta moció. Sí que he de dir que algunes coses m’han fet pensar, per exemple que és cert i reconec que, aquest tipus de proposicions, està bé dur-les al Parlament i sobretot amb la intenció, com deia el Sr. Alorda, de reparar injustícies històriques. Però és que ara acabam de rebutjar fa un moment una reparació d’una injustícia històrica; crec que la igualtat de la dona és una injustícia històrica també que s’ha de reparar, i aquí l’hem rebutjada; bé, uns, els altres no l’hem rebutjada. Per tant dins aquesta filosofia, dins aquesta idea que tots compartim, jo suggeriria que procuràssim restaurar, recuperar, reparar totes les injustícies històriques i no només unes quantes. Dit això hi ha una qüestió també que vull comentar. Mirin, jo crec que allò important és la decisió de recuperar l’ús de l’himne de les Nacions Unides, crec que és important, i si volen egoistament, fins i tot, vull dir que un dels autors és una de les persones més universals que ha nascut en aquest país, i si volen ja des del punt de vista purament egoista nostre, que estam orgullosos que una persona s’hagi triat per fer aquest himne, idò ja només bastaria això, però crec que també té un altre significat fins i tot com a símbol de pau. La resta, permetin-me que els ho digui, la resta no importa, o a mi almenys no m’importa; és a dir, jo ara entrar a parlar sobre si probablement hi va haver pressions o no, sense tenir certesa que hi hagués aquestes pressions o no, i haver de continuar dient probablement, com han dit els altres portaveus, em pareix que és absolutament innecessari. Allò important què és?, voler recuperar aquest himne? Idò això és el que hem de fer, i em pareix molt bé aquesta proposta que fa el grup del BLOC. Jo, com que crec que dins la proposta es diu que s’han de dur a terme gestions diplomàtiques, a mi em permetran que els faci un suggeriment, no és una esmena però sí un suggeriment. Amb aquesta redacció de l’acord no sé si és estrictament diplomàtica l’expressió final, vull dir que el Parlament de les Illes Balears insta la Secretaria General de les Nacions Unides al restabliment solemne de l’himne oficial de la institució, perfecte, i en el mateix sentit insta el Govern de l’Estat a dur a terme les gestions diplomàtiques escaients a favor de l’himne, perfecte. I crec que fins aquí hauria de ser el text; jo suggeresc al grup proposant que l’expressió “per reparar el greuge comès contra els autors”, com que fins ara només hem dit “probablement” i, com que si parlam de consens i si parlam sobretot de relacions diplomàtiques, no sé si el més diplomàtic és aquesta expressió i suggeriria que la suprimissin. Però de tota manera comptin amb el vot favorable del Partit Popular respecte d’aquest acord. Moltes gràcies, Sra. Presidenta.

LA SRA. PRESIDENTA: Moltes gràcies, Sr. Cardona. El grup proposant vol intervenir per contradiccions? Té la paraula el Sr. Alorda.

La señora PRESIDENTA: A continuación, señorías, pasamos al tercer punto del orden del día, que es la contestación del Gobierno a la pregunta de D. Pere Sampol i Mas, del Grupo Parlamentario Mixto.

Tiene su señoría la palabra por cinco minutos como máximo, senador Sampol.

El señor SAMPOL I MAS: Gracias, señora presidenta. Convendrá conmigo, señor ministro, en que el tema objeto de esta pregunta como mínimo es curioso, incluso con ciertas dosis de misterio. Por ello he mantenido la pregunta en comisión, a pesar de que su ministerio me la ha respondido por escrito, cosa que agradezco. Lo primero que sorprende de esta historia es que el programa oficial de la inauguración de la cúpula de las Naciones Unidas, obra de Miquel Barceló, en la sala de los Derechos Humanos de las Naciones Unidas, anunciara la interpretación de “El himno de las Naciones Unidas”, cuando, como admite en su respuesta escrita, este himno nunca llegó a ser oficializado como tal. Pero para mí lo más importante –y de ahí la insistencia de la pregunta- es intentar esclarecer por qué el “Himno de las Naciones Unidas y de la Paz”, obra de Pau Casals y del poeta británico Wystan Hugh Auden, ha permanecido en el olvido desde su estreno oficial el 24 de octubre de 1971, en la sede las Naciones Unidas de Nueva York. Porque lo cierto es que el entonces secretario general de las Naciones Unidas, U Thant, lo encargó formalmente, incluso indicando a Auden que el texto debía referirse al preámbulo de la Declaración Universal de los Derechos Humanos, como así es. El himno, además, se estrenó oficialmente y con gran éxito, no consta que nadie mostrara la menor crítica u oposición. La prensa internacional mostró entusiasmo por la calidad de la obra, si bien la prensa española del momento lo silenció. No solo esto, sino que el himno se editó oficialmente por el sello de Alexander Brown ¿?, en Nueva York, con el título “Himno de las Naciones Unidas”. A partir de aquí empieza el misterio. ¿Cómo es posible que de un himno encargado, estrenado y editado oficialmente se niegue la oficialidad? ¿Qué oscuros intereses maquinaron para que la gran composición de Auden y de Casals fuera proscrita? El investigador mallorquín Bartomeu Mestre ha desarrollado la única explicación posible: Pau Casals formaba parte de los tres Pablos: Picasso, Neruda y el mismo Casals, músico, que condenaron el franquismo en sus giras por todo el mundo; de hecho Casals era un exiliado republicano, el propio himno lo compuso en su exilio en Puerto Rico. Por su parte, Auden formó parte de las Brigadas Internacionales y esto también debió provocar el odio franquista; incluso fue muy crítico con el Gobierno británico, al que acusó de abandonar a la República española, hasta el punto que dejó su país y se nacionalizó norteamericano; además nunca ocultó su homosexualidad, y sitúense en lo que esto suponía a principios de los años setenta. Por si fuera poco, el día del estreno mundial del himno, interpretado por la orquesta y coros del Festival Casals, dirigidos por el propio maestro, de 95 años, Pau Casals pronunció aquel extraordinario discurso que proclama su catalanidad -I’m a catalan, empezaba- y en el que defiende la democracia poniendo, por ejemplo, la propia Cataluña como primera nación del mundo que ya en el siglo XI tuvo el primer parlamento, incluso antes que Inglaterra. En este discurso proclamaban la paz en el mundo y contra la inhumanidad de las guerras. Por tanto, no es difícil imaginar la reacción de las autoridades franquistas españolas, y quien sabe si también de las propias autoridades británicas, pues no podían consentir que dos de sus principales detractores pasaran a la posteridad como autores del himno de las Naciones Unidas y de la paz, y debieron utilizar todas sus malas artes para impedirlo; y lo impidieron. A pesar suyo, Pau Casals ha pasado a la historia como un catalán universal y una canción popular interpretada por él, “El cant dels ocells”, se ha convertido en un auténtico himno a la paz. Por su parte, Auden es un icono indiscutible de la poesía inglesa y objeto de culto en las universidades norteamericanas.
Señor ministro, en su respuesta advierte que las Naciones Unidas admiten la necesidad de tener un himno, si bien no aceptan sugerencias al respecto. Yo admito que el mundo de la diplomacia es muy complicado, pero usted es un diplomático con una gran experiencia y no dudo que sabrá transmitir a las Naciones Unidas la necesidad de reparar una injusticia histórica. Desde el ámbito político hoy no existe ninguna causa que justifique dejar perder este magnífico himno, obra de dos grandes genios y luchadores por la paz y por la democracia, por razones ideológicas que escapan de la pugna derecha-izquierda y que obedecen a pugnas entre demócratas y franquistas.
No sé hasta dónde podrá llegar en su respuesta, pero no dudo que, como demócrata y gran diplomático, y una vez que ha resurgido este tema de forma accidental, hará lo posible por convencer a las autoridades de las Naciones Unidas para recuperar y adoptar oficialmente como himno de las Naciones Unidas y de la paz la composición de Pau Casals y Wystan Auden.
Muchas gracias.

La señora PRESIDENTA: Gracias, señor Sampol.

Señor ministro, tiene la palabra.

El señor MINISTRO DE ASUNTOS EXTERIORES Y DE COOPERACIÓN (Moratinos Cuyaubé): Muchas gracia, señora presidenta. Le doy las gracias por su pregunta, pues cambia el registro tradicional de este tipo de comparecencias e intervenciones en la Cámara. Siempre es una enorme satisfacción poder hablar de Pau Casals o de Auden, dos personalidades admiradas que no necesitan presentación y que gozan de gran estima.
Mi respuesta inicial es que no vea fantasmas ocultos y voluntades extrañas en el porqué de que no se aceptara en su momento o no se consiguiera cerrar esa solicitud del antiguo secretario general de Naciones Unidas, Utan, respecto al himno de Naciones Unidas de Pau Casals.
Si no hubiese sido por mi propia intervención y sensibilidad hacia Pau Casals no se hubiese producido esta pregunta, pues fue preparando la inauguración de la Sala de los Derechos Humanos de la Alianza de Civilizaciones del Palacio de las Naciones cuando se me ocurrió sugerir -porque conocía el encargo que se hizo en su día a Pau Casals-, al mismo tiempo que los discursos oficiales de Su Majestad el Rey y del presidente del Gobierno, la celebración de ese pequeño acto musical donde poder recuperar el himno de Naciones Unidas de Pau Casals, cuyo encargo era conocido por muy poca gente. Al final, por cuestiones de tiempo y organización, no pudo escucharse el himno y fue sustituido por la interpretación del que ya es conocido como el gran himno por la paz y los derechos humanos, “El cant dels ocells”, que goza de reconocimiento universal.
No obstante, haremos llegar alguna aproximación en este sentido al secretario general de Naciones Unidas, Ban Ki-moon -que reacciona positivamente ante cualquier sugerencia de la diplomacia española y que, lógicamente, conoce la excelente obra de Pau Casals-, aunque no le doy ninguna garantía, pues como señalábamos en la respuesta escrita, Naciones Unidas tiene sus propios criterios a la hora de asumir un himno. Ya sabemos que los himnos son siempre muy complicados y quizá se perdió la oportunidad de reivindicarlo en aquel entonces. Por lo tanto, no vea fantasmas y obstrucciones en este acontecimiento, sino que, desgraciadamente, las circunstancias no permitieron cerrar esa petición. Vamos a intentarlo, aunque quizá haya pasado mucho tiempo. Desde luego, puede contar con la admiración y el respeto que todos tenemos a la obra del compositor español, Pau Casals.

La señora PRESIDENTA: Muchas gracias, señor ministro. Señor Sampol, tiene la palabra.

El señor SAMPOL I MAS: Muchas gracias, señora presidenta.
Valoro su compromiso de presentar alguna gestión ante el secretario general de Naciones Unidas. Me pide que no vea fantasmas ni complots, pero ¿qué otra explicación puede existir al hecho de que un himno encargado formalmente a dos genios ya consagrados en aquel momento -Casals, como he dicho, contaba ya con 95 años- no se aprobara? Ni Casals ni Auden eran personajes cómodos para la España de Franco, incluso, ni siquiera para el Reino Unido. No sé si habrá constancia en los archivos del ministerio de si su antecesor en aquel momento, creo que era el ministro López Rodó, llevó a cabo alguna maquinación…

El señor MINISTRO DE ASUNTOS EXTERIORES Y DE COOPERACIÓN (Moratinos Cuyaubé): Los archivos están abiertos y los pueden consultar.

El señor SAMPOL I MAS: En todo caso, debería ser un motivo de orgullo para el Gobierno español que la parte musical del himno de las Naciones Unidas fuera obra de un catalán como Pau Casals. En todo caso, sería muy triste que este himno no se oficializara por motivos técnicos o musicales, sino por presiones por parte de la dictadura del general Franco. Sitúense ustedes en la época y en lo combativos que fueron estos dos artistas. No debía ser muy grato para las autoridades del momento que uno de sus principales adversarios tuviera el reconocimiento mundial de ser el autor del himno de las Naciones Unidas.
En todo caso, se tendría que reparar esta injusticia histórica. Me quedo con su promesa de efectuar gestiones al respecto ante el secretario general de Naciones Unidas, esperando que concluyan positivamente.
Muchas gracias, señor ministro. Muchas gracias, señora presidenta.

La señora PRESIDENTA: Gracias, señor Sampol. Para terminar, tiene la palabra el señor ministro.

El señor MINISTRO DE ASUNTOS EXTERIORES Y DE COOPERACIÓN (Moratinos Cuyaubé): Vuelvo a reiterar que es un orgullo para todo español que el himno de Naciones Unidas esté escrito por un gran compositor como Pau Casals, como también es un gran orgullo para todos los españoles el tener dos salas en el Palacio de las Naciones de Ginebra obra de José María Sert y de Miquel Barceló, pues tanto la cúpula de Barceló como los frescos de José María Sert contribuyen al compromiso de España con Naciones Unidas.
Si tenemos el punto de vista pictórico, sería muy satisfactorio tener también la contribución musical.
El periodo del franquismo es el periodo del franquismo, estamos en el siglo XXI y lo que hay que hacer es –como he dicho- llevar a cabo una gestión diplomática y ver si es posible conseguir que Naciones Unidas se dote de un himno, que es el primer acuerdo que tienen que alcanzar los 192 países que ahora forman parte de Naciones Unidas, y, en segundo lugar, que acepten la propuesta, pero la personalidad de Pau Casals y de Auden quizás avalan ese esfuerzo, que, desde luego, vamos a hacer. Le tendremos informado.

…i encara bela!