Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

Arxiu de la categoria: CANÇONS PER A LA LLIBERTAT

LA MORT D’EN ROCA; UN CRIM D’ESTAT! (Guillem d’Efak tenia raó)

Deixa un comentari

At last the secret is out,
as it always must come in the end,
the delicious story is ripe to tell
to tell to the intimate friend;
over the tea-cups and into
the square the tongues has its desire;
still waters run deep, my dear,
there’s never smoke without fire.

Behind the corpse in the reservoir,
behind the ghost on the links,
behind the lady who dances
and the man who madly drinks,
under the look of fatigue
the attack of migraine and the sigh
there is always another story,
there is more than meets the eye.

W. H. Auden (1907-1973)

Madona, això no es fa.

…per estalviar-nos d’escriure
graffiti pornogràfics,
-que fan tan lleig-,
a les parets -sepulcres
anava a dir-
emblanquinades.

Guillem d’Efak (Madona i l’arbre, 1969)

INFORMACIÓ GENERAL

https://www.youtube.com/watch?v=aCIleGw0b_U

RESUM

Balada d’en Jordi Roca és una bella i colpidora composició poètica i musical; una de les més potents i reivindicatives cançons de la música catalana de tots els temps. Enllestida l’any 1962, en plena dictadura militar, va esdevenir un clam de protesta contra la pena de mort. Amb el rerefons d’un vell romanç, La mort d’en Roca, sobre l’execució al garrot d’un jornaler de Petra l’any 1851, imagina el condemnat, en capella, la nit abans de ser executat.

Guillem d’Efak es va limitar a incorporar només la primera quarteta del romanç popular, amb la súplica que fa el condemnat a l’acusadora; un fet documentat històricament. A la bella i corprenedora balada, l’autor defugí incorporar-hi els atacs que la veu popular dedicà a Catalinaina Cànaves, la dona que es negà a concedir el perdó. Després del silenci de tres generacions, un besnét d’aquella dona, Andreu Mesquida Galmés, va iniciar una creuada orientada a netejar l’honor de la besàvia. El relat familiar, fruit del desig i ben allunyat de la veritat, va crear una contrabalada d’en Jordi Roca. Al llarg del darrer mig segle, de manera intensa d’ençà de la mort de Guillem d’Efak i amb complicitats poc solvents, el seu discurs s’ha divulgat amb la pretensió de rigorós i documentat, quan és un relat apòcrif.

Guillem d’Efak sabia d’aquesta iniciativa i augurà que, després de morir, s’atiaria la difusió de la contrabalada amb l’objectiu de criminalitzar Jordi Roca, usurpar-li la condició de víctima i atribuir-la a la seva acusadora. Aquest treball, amb aportació dels documents que el relat familiar amaga (deliberadament o per ignorància), rescabala les coses i confirma dues qüestions indubtables. La primera, coneguda per la gent coetània als fets, és que a Jordi Roca el mataren al garrot per la denúncia de Catalinaina Cànaves. La segona cosa demostra que Guillem d’Efak, que va investigar a fons l’episodi i els protagonistes, tenia raó… fins i tot en la percepció que l’assassinat de Jordi Roca va ser un crim d’estat.

 

1. A FAISÓ D’AVÍS

Vaig conèixer Guillem d’Efak l’any 1968 a la Cova del Drac de Barcelona. Hi vaig anar de la mà de Bernat Homar Estelrich, home de teatre que va fer de llibreter a Can Moll durant dècades. Aquell parlar, català de Manacor, inserit en una veu tan fonda, em va impactar i, més encara, aquella estremidora Balada d’en Jordi Roca.1 No el vaig tornar a veure fins a l’any 1980, quan el poeta en bicicleta retornà definitivament a Mallorca. Des d’aleshores, puc dir que al llarg dels darrers 15 anys de la seva vida, vàrem ser molt amics i mantinguérem una intensa i estreta relació. Quan, l’any 1994, per iniciativa de Salvador Escamilla, s’organitzà un homenatge a l’Auditòrium de Palma, amb el lema Un cant a l’amistat, Guillem m’encarregà que fes la nota biogràfica, on el vaig nomenar el meu personatge inoblidable i el vaig definir com la devolució, des d’Àfrica, d’Anselm Turmeda per fer-nos els millors amonestaments. Ja malalt, vaig viure i compartir les vicissituds de la peripècia, amb llargues converses a l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona i, ja a Palma, a la clínica Verge de Lluc.

Just després de morir, dia 15 de febrer de 1995, Mònica Pastor, la seva vídua m’informà que li havia encarregat que jo fos el seu marmessor.2 La designació m’emocionà perquè era una prova de confiança i d’amistat. Vaig tenir clar que em conferia una responsabilitat que no havia de decebre i, d’immediat, vaig elaborar una llista d’objectius que, després de 25 anys de la mort del protagonista, mostra un ric balanç d’accions realitzades.3 Durant aquests anys, amb la conformitat, la confiança i la complicitat de Mònica Pastor, la seva vídua (la seva darrera dona, com diu), hem sostingut el criteri de mantenir ben viu el nom i l’obra de Guillem d’Efak. La generositat de la família, defugint exigències econòmiques, ha permès l’entesa amb actors, músics, escriptors i gent de l’àmbit cultural. Hem autoritzat totes les sol·licituds rebudes, fins i tot aquelles que no semblaven tenir el nivell desitjable. Hem valorat la bona voluntat i la il·lusió de les persones i, per això, hem prioritzat el sentit de la divulgació del coneixement de Guillem d’Efak, en especial de cara a la gent jove, i autoritzat les sol·licituds rebudes d’enregistraments musicals, muntatges teatrals, publicacions, recitals poètics, documentals i altres activitats. Hem fet feina a gust amb productores, editorials, mitjans de comunicació, biblioteques, grups de música i de teatre... Quant a la part negativa, hem decidit no envestir, intervenir ni tan sols, contra qualque cas d’aprofitament amb interès lucratiu que, dissortadament, s’ha produït. Igualment hem ignorat aquella gent que, sense avís ni permís, ha tirat del seu capet fent ús de l’obra de Guillem d’Efak, profanant els drets d’autor, la propietat intel·lectual i, sovint, el bon gust.4 Aquesta gent abusadora ha arribat a l’extrem de canviar, sense cap mania, el contingut i el sentit que va donar l’autor a les seves obres. No deu ser gens paradoxal afegir que, gairebé sempre, els qui actuen sense demanar permís (sense informar, ni tan sols) i els qui ho fan per interessos personals són els mateixos mercaders de la cultura. Malgrat tenir el dret a posar fre als abusos, no hem volgut mesclar el nom de Guillem d’Efak amb el conflicte i l’enfrontament. Sortosament, aquesta minoria aprofitada contrasta amb la immensa majoria de la gent que, d’ençà de la mort del poeta, n’enalteix la figura, en divulga l’obra i fa que sigui viu dins de la memòria popular.

El cas de la Balada d’en Jordi Roca mereix un tractament monogràfic. Guillem d’Efak va defugir combatre les invectives que li arribaren en vida, però m’advertí que anirien a més tan bon punt ell fos mort. En parlàrem fins pràcticament el seu darrer alè. Sabia que la família Taverneta s’havia tret de la màniga un relat familiar i perdia bous i esquelles per tal de divulgar, alterada, la raó de ser de la cançó. Els seus presagis es veurien superats amb escreix i avui, després d’invertir esforços i recursos amb complicitats vergonyants, circula un discurs, inventat a interès de part, a partir d’unes premisses apòcrifes. La contrabalada d’en Jordi Roca, perquè es tracta ni més ni menys que d’això, m’obliga a rebatre la falsificació. Ho faig més per obligació que per devoció, amb l’esperança que la demostració, ben documentada, del caràcter apòcrif del relat familiar obrirà els ulls a les persones de bona voluntat que s’han vist estafades. Callar s’interpretaria com un signe d’aquiescència amb un relat de nova planta i amb els seus còmplices. No dir res seria imitar el silenci de la madona del Caperó que, al capdavall, va determinar la mort de Jordi Roca.5 És un deure posar en evidència a qui, per interessos personals espuris, altera la història. He d’admetre que, amb altres feines creatives pendents, em fa molta vessa davallar a un nivell tan baix, però assumir la funció de marmessor m’exigeix defensar el bon nom de Guillem d’Efak i el sentit original de la seva obra.

Amb la Balada d’en Jordi Roca, Guillem d’Efak, a partir d’una llarga glosada, va endolcir la crítica d’un clam popular que acusa, de manera crua però amb una allau de dades verificables, la vertadera responsable de la mort de dos joves (ep, i segons les gloses d’altres cinc persones del seu entorn familiar). El poeta i cantautor va convertir un crit desesperat en demanda de perdó en una bella proclama en defensa de l’amor i, en ple franquisme, un clam contra la pena de mort. Veure alterar aquests nobles objectius, amb la pretensió de glossar la madona del Caperó, Catalinaina Canaves, i criminalitzar Jordi Roca, sense cap prova, amb falsedats monumentals i profanant la presumpció d’innocència, convida a una justa, documentada i rigorosa rèplica.

 

2. BALADA D’EN JORDI ROCA

Madona d’es Caperó,
en Jordi Roca vos crida,
madona d’es Caperó,
que li perdoneu sa vida,
que vos demana perdó.

I que vos n’enrecordau d’aquest trobo?
En Jordi Roca té pena de la vida.
Tothom es compadeix d’ell;
tothom, fora de la principal acusadora
i la justícia farà el seu camí.
No se sap si per calça d’arena, forca o garrot
Lo cert és que demà de matinada
en Jordi Roca morirà… morirà!

Demà en aquestes hores,
ai las!, ja seré mort.
Demà, en aquestes hores
m’hauran donat garrot.
Tan sols pel teu amor,
tan sols pel teu amor,
demà en aquestes hores,
ai las!, ja seré mort.

Alça los teus ulls garrida,
no els alcis per mirar-me,
alça-los i prendràs plaer
de veure finir ma vida.
Tothom que passa pel carrer se demana:
“I quin delicte ha comès en Jordi Roca
Per a tenir tanta severitat amb ell”?
Estimava, estimava
i el varen prendre per lladre.
I el mesquinet, la nit abans de morir
canta, canta…

T’estim com t’estimava
i fins demà t’estimaré
i si hi ha una altra vida
allà t’esperaré.
Mai més no et podré dir:
“T’estim, t’estim, t’estim”,
perquè demà, en aquestes hores,
m’hauran donat garrot.

Vaig parlar moltes vegades amb Guillem d’Efak de les seves cançons. De la seva cultura musical, dels seus referents, de les fonts franceses, dels espirituals negres… De manera intensa sobre les seves dues creacions més universals que, com el teatre de Shakespeare, són també les més locals. Tant Sa cançó de Çon Coletes com Balada d’en Jordi Roca són dues històries genuïnament de Manacor i, potser per això mateix, des del primer moment generaren controvèrsia. La primera, jugant a la transposició històrica entre la Revolta Forana de Simó lo Tort Ballester (1450) i la Guerra dels Tres Anys (1936-1939), roman explicada a la lletra.6 La segona és la síntesi d’una investigació d’un fet verídic. Així ho vaig destacar: «Com que en Guillem era un tresques, es posà a gratar per arxius i per jutjats fins a treure el fil a la troca. I ja ho crec que aviat la va desembullar.»7

2a) Parla Guillem d’Efak! Poca broma!

Després de «No me sap greu» i «Adéu Andreu», la Balada va ser la primera cançó que podríem dir seriosa que vaig fer. Encara record que me tremolava tot el cos quan la vaig cantar a Alexandre Ballester, a Llorenç Moià i a Jaume Vidal Alcover, però la reacció de tots tres va ser agafar-me d’una orella i fer que la cantàs davant d’en Moll i en Llompart. M’aconsellaren escurçar-la i ho vaig fer. Llavors ja la vaig cantar en públic als cinemes, entre pel·lícula i pel·lícula, i tothom em deia que li posava la pell de gallina.8 La gent entenia bé la cançó i s’escarrufava pensant en un home en capella la nit abans de morir. El protagonista era el condemnat a mort i mai, ningú, em va criticar la madona, perquè el personatge de la cançó era Jordi Roca. D’ella, ni n’esmentava el nom. (…)

D’infant, record haver escoltat per Manacor el romanç sencer. Pens que devia tenir, com a molt, sis anys. A la plaça de les Verdures, per festes, aixecaren un cadafal damunt botes de vi i els vespres hi feren comèdia i, per acabar la vetllada els glosadors i els romancers de cec cantaven codolades. La tia Margalida era molt cantadora i m’hi solia dur.9 Amb la guerra s’acabaren les cançons i els romanços, però jo me’n recordava bé d’haver sentit cantar «La mort d’en Roca». Els infants que hi assistiren amb quatre, cinc o sis anys, l’any 1936 encara no en tenien 90 i a Manacor, de vells de 90 anys, n’hi havia a betzef. La gent més vella encara plorava, perquè tenien ben present aquella execució. Has de pensar que en els pobles de la contrada s’havien fet crides per anar a veure donar garrot a un lladre i, des de les trones, els capellans havien demanat dur-hi els fills. Hi havia més gent que no tenia el poble. De més grandet, quan ja vaig espigolar els fets, encara hi havia gent que recordava aquell 22 de maig de 1851. Com no se n’havien de recordar? Una tia vella d’en Llorenç Femenies ens va explicar que son pare li contava que, just després d’haver donat garrot a Jordi Roca, un capellà, amb una trompa, va fer un sermó a la gentada que hi havia i, en acabar va amollar: «Feis que els vostres fills se’n recordin sempre d’aquest dia!» i, girant-se a l’escolanet que tenia al darrere li va pegar una galtada a la cara.

Tots els capellans que hi havia damunt del cadafal, més de dues dotzenes, varen fer igual amb els escolans que duia cada un i animaren els pares i les mares presents a fer com ells. Ja pots imaginar que se’n recordarien tota la vida d’aquell dia i… de la galtada, com és natural. La padrina d’una cosina meva també ho havia sentit contar a ca seva10. I tant que se’n recordarien! (…)

D’acord amb els consells d’en Vidal Alcover, vaig prescindir d’enramellar la cançó. Del romanç, només vaig agafar una quarteta. La que resumeix una veritat indiscutible: la madona havia estat l’acusadora de Jordi Roca i, quan aquest suplicà el seu perdó, tenia la clau per impedir que li donassin garrot. Encara que no ho va fer, vaig decidir no utilitzar els adjectius que li dedicaren per no haver volgut perdonar. No li vaig dir esbadellada, campana, banastra, cabra loca, bagassa d’ensofrador, miloca, ratilera ni res del que li diu el romanç.11 Ben al contrari, vaig ser molt respectuós amb la seva figura. Vaig decantar les opinions i només vaig fer esment a dos factors inqüestionables verificats: ella va donar la bancalada en signar la denúncia i, d’haver concedit el perdó demanat, no haurien donat garrot a Jordi Roca. Tan clar i senzill com això. La cançó només feia esment a un condemnat implorant el perdó de qui li pot salvar la vida. En vaig fer un clam en defensa de la vida i de l’amor.12 (…)

Sempre s’ha dit que els senyors de Manacor me vetaren per la cançó que feia esment als afusellaments dels republicans a Son Coletes, però amb el temps he tocat amb les mans que la cançó que va mobilitzar la dreta més rància va ser la Balada. Això que una família que fa bandera de militància cristiana pogués tenir una avantpassada que tenia un amant va deixondir la coïssor i, més en el marc d’una ideologia reaccionària que no en el de la moral cristiana més conservadora, es varen inventar una versió alternativa, més falsa que un duro sevillà, amb bons i dolents. Qui va moure abelles va ser en Taverneta, un besnét de la madona. La meva cançó havia descartat el maniqueisme i, lluny de fer sang, havia prescindit de calcar les expressions del romanç que jo vaig sentir d’infant a Manacor. Es pot dir que vaig protegir la madona i em vaig centrar en abominar de la mort… més ben dit, de l’assassinat de Jordi Roca. (…)

El romanç que jo vaig sentir, com tot el que estava escrit en català a partir de la guerra, va desaparèixer com l’ànima de Robert i es va esvair durant dècades cap al pou de l’oblit. El pare Ginard, al «Cançoner Popular de Mallorca», recull quatre quartetes, però era molt més llarg. D’aquí i d’allà, molta de gent m’anava recordant fragments i jo les recollia i estotjava. Si puc, refaré tot el romanç, el musicaré i el cantaré com això que ha fet ara en Rafel Subirats amb «Els Segadors», quan ha cantat la versió antiga original. Bé, te dic això, i no ho faré. Creu-me que, si cantàs el romanç complet, a qui jo sé li pegaria un baticor, faria el bategot i estiraria els potons! No he entès mai aquesta fixació malaltissa d’en Taverneta de ficar-se dins d’un jardí ple d’espines. Com més farà, més en evidència es posarà i pitjor li anirà. Serà allò d’anar per llana i romandre tos.

És per demés que, per un sentit malentès de la fama i de l’honor, n’hi hagi disposats a enfangar-se i rebolcar-se dins del llot d’una història tèrbola. Em fa l’efecte que hi té molt a veure una qüestió religiosa, però fa olor que tenen un malentès concepte del sentit cristià del pecat. Quin mal hi hauria que una dona, doblement vídua, de 22 anys tingués un amant? Això és el que no poden consentir? D’haver volgut ofendre la madona, ho hauria pogut fer amb la informació abundant que circulava. Més enllà de les acusacions que li fan les gloses populars, Catalina Cànaves era una dona molt xerrada, tant a Petra com a Manacor. L’acusaven de coses molt més grosses, com d’haver-se espolsat els marits i una filla. No se’n deia paraula bona i, malgrat la poca feina que hi havia, els jornalers que hi anaven no hi volien tornar.

Si vos criden d’aquest lloc

no vos hi deixeu ses eines.

Sa madona mana feines,

crida molt i paga poc.

Encara que la possessió estàs molt a prop de Manacor, el Caperó era la Mallorca més fosca13. Tot el que hi passava era secret, constituïa un microcosmos, un petit món, una geografia oculta a l’esquena de les lleis i de les normes. Era un lloc topadís per qui es movia entre Manacor, Petra i Vilafranca, però alhora ben amagat de tot. Ben segur que en Jordi Roca tampoc no era cap escolanet d’amén; era un poc com jo: amic del suc. Ha! Ha! Ha! Bevia i era femellut. Li agradaven les dones i les tavernes. Volia fruir de la vida sense fermalls. Era curro i jove. Ja te dic, ha! ha!, com jo.14 No era de casa bona, però tampoc les passava magres. La informació recollida el pinta com un presumit de tasser de vins i això, remenar massa la llengua, va ser la seva perdició. Bravejar dels seus amors clandestins seria la seva mort.

2b) Pereta Ramis

El novembre de 1994, a una secció de noticies històriques que apareixia a diverses publicacions de la premsa forana del llevant de Mallorca, s’esmentava una requisitòria de febrer de 1850 sobre violació de Pedrona Ramis.15 Vaig acudir a les hemeroteques i, efectivament, la premsa del moment s’havia fet ressò d’una denúncia contra Jorge Roca de Sebastian.16

Guillem d’Efak, que moriria tres mesos després, anava ingressat de clínica en clínica. Estava ben atabacat i en procés d’assumir la mala nova que li havien donat feia una setmana. El diagnòstic era fulminant. Aquella malaltia, que no li havien acabat d’endevinar durant molts de mesos, era allò que a Mallorca diuen un mal dolent. Tenia la vida acotada a molts pocs mesos. Feia broma per tenir l’oportunitat de preparar el darrer viatge amb un poc de temps, enllestir un darrer poemari i ordenar les seves voluntats, però encara no s’havia fet a la idea del tot. Vaig dubtar de treure el tema de la violació de Pedrona Ramis, però com que li agradava la conversa i jo n’estava molt encuriosit, li vaig mostrar la breu nota del setmanari que remetia al llibre Primeros partes de causas criminales que hi ha a l’Arxiu del Regne de Mallorca. Va canviar de cop i, del to compungit quan descrivia la notícia dels metges, va esclafir amb la seva potent i encomanadissa rialla.

Que bo, tu! Si això ha sortit a la premsa de Manacor, en sé de dos o tres del poble que pegaran bots i creuran que han trobat un ou de dos vermells! Serà una alegria de conill perquè quan peguin de morros amb la glosada els caurà la bena dels ulls.

En Guillem coneixia la informació d’abans de cantar la Balada, perquè havia aparegut a la premsa més d’una vegada17. Sabia que Jordi Roca havia estat absolt pel jutge i que la dona que l’havia denunciat també havia estat objecte de gloses18.

Na Pereta Ramis plora.

Jordi Roca, què m’has fet?

Es casament que has desfet

l’has de pagar tard o d’hora

Pereta Ramis no ploris

que així ho va voler,

i en el cel on deu esser

vos casareu quan te moris.

A partir de les gloses, el seu esperit deductiu li va fer veure que Pereta Ramis i Jordi Roca havien mantingut relacions. Feia molts d’anys que Guillem d’Efak havia investigat qui era aquella dona, d’on procedia i què va ser d’ella. Encara que no em va dir les fonts (o no ho record), en la seva indagació havia sabut que hi havia prou diferències entre ells, tant d’edat com de condició, dues qüestions que aleshores es miraven molt. Ella no hauria estat la seva primera al·lota, en el sentit tradicional de núvia per casar-s’hi, però la denúncia pretenia obtenir el matrimoni forçat; un mètode que, d’aleshores ençà, va ser fruita del temps durant moltes dècades. Això deia Guillem d’Efak.

2c) Els matrimonis forçats

Al llarg del segle XIX i fins ben entrat el segle XX es feren molt habituals dos mètodes per forçar matrimonis. Eren dues argúcies orientades, en un cas, a burlar l’oposició de les famílies o, en un altre cas, a venjar-se del despit de l’abandó. La primera consistia en «robar» l’al·lota. És evident que la immensa majoria de casos eren una estratègia pactada o consentida pels dos membres de la parella. Tramaven que un vespre ell la «robaria» a ella (simplement, la recolliria) i no la tornaria als pares fins l’endemà. En més d’un cas, hi havia la complicitat encoberta de l’Església que facilitava l’estada de l’al·lota a un convent de monges i així, tot i el robatori, es podria casar de blanc, com a símbol de puresa.

Encara a la meitat del segle XX, aquesta estratagema roman ben reflectida a la glosa que refereix com s’ho varen fer el cantador Biel Caragol i la seva estimada per ser obligats a casar-se per la mateixa família que s’hi oposava radicalment:

Un dia entrada de fosca

quan s’havia post el sol

es fill d’en Biel Caragol

se n’anà a robar na Mosca.

Efectivament, el segrest d’una al·lota transformava l’oposició familiar al matrimoni, tant si era de la família d’ell com de la d’ella, en tot el contrari: l’exigència de casar-se per tapar una hipotètica deshonra pública.

A la segona meitat del s. XIX, hi havia un segon mètode, potser no tan habitual però també prou freqüent, per forçar matrimonis: les denúncies per violació. Era requisit que fos presentada per la dona ultratjada o, cas de ser menor d’edat, pels seus pares. Les sentències, en aquests casos, eren molt benèvoles i, a banda de l’amonestament públic i una multa, només arribaven a condemnar a la presó al violador en cas de reincidència i, en cap situació, a la pena de la vida. La manera d’esquivar el procediment judicial era casar-se amb la hipotètica ultratjada. D’aquesta manera (o, també, amb la retirada de la denúncia) s’interrompien els tràmits i s’arxivava l’expedient. L’irregular i immoral tractament jurídic (que la solució per a la violada fos haver-se de casar amb el violador), obria la porta a una estratagema per venjar el menysteniment. Les dones que, en veure com l’home amb qui havien tingut relació o, simplement, festejat amb l’esperança de matrimoni, les abandonava, tenien l’opció, per despit i amb l’objectiu de forçar el matrimoni amb el seu galant, de presentar denúncia per violació. Si els jutges ensumaven la polissonada alentien aquestes denúncies per si, amb el temps, s’apaivagava la cosa tota sola o la denunciant desistia. En el cas de Jordi Roca, el jutge va sentenciar l’absolució amb diligència.

El de Pereta Ramis és un cas més entre les dotzenes que es varen produir aquell temps. És curiós que denunciar fos més habitual que un segle i mig després, quan s’han hagut de fer campanyes contra el silenci. Per circumscriure la ressenya a l’any de la denúncia contra Jordi Roca, és il·lustratiu posar un exemple de cada illa: a Palma, denúncia contra Nofre Carrió per violació a Magdalena Coll; a Maó, contra Rafel Femenias per violar Ysabel Buils; a Eivissa, contra «Antonio Planells por haver estuprado a María Ramón»… Totes del mateix any que la de Pereta Ramis contra Jordi Roca19.

Quan cantava a «La Cubana» tenia les nits molt plenes i els dies molt buits. Vaig anar a veure els llibres de baptisme, de matrimonis i de defuncions de tots els protagonistes del romanç. Són de Petra o d’Ariany (la madona, en Jordi Roca, en Guillem Rosselló, na Pereta Ramis…) o de Manacor (dos marits i el missatge). Tot és als arxius; tot. Vaig investigar els fets. Vaig parlar amb gent vella. La biografia de Catalinaina Cànaves és una radiografia exacta del que canten les gloses. No és necessari ser malpensat. Vaja curriculum vitae! Denunciada per enverinadora, tothom se li moria jove i de manera misteriosa. Vaja existència sinistra! Quan coneixes la seva vida, nascuda a una família pobra, casada per força quan era una nina, vídua tres vegades, la mort misteriosa dels seus joves marits, la desgràcia de la seva primera filla, la relació amb el missatge… en un tres i no-res passes de sentir pena a repudiar-la. Els descendents que ara la volen fer santa, verge i màrtir no deuen tenir ni idea de la seva vida, perquè no anirien a gratar ronya. Fabulen i recreen, però ignoren qui eren els seus pares, ni els fills amb els altres marits (a banda del seu besavi), ni què va ser d’ells. S’han equivocat; en comptes d’investigar, inventen!

Arribats a aquest punt, vaig demanar a Guillem d’Efak que em descrivís, amb detall, allò que va passar aquell 3 de febrer de 1851.

Moltes de coses estan més que provades amb els documents dels arxius. N’hi ha d’altres que apareixen a les gloses i que no estan demostrades, però així i tot ningú mai ha pogut provar cap mentida de tot quant diu el romanç. Te donaré la patent de tot, des de bon començament. A partir dels arxius i les gloses, algunes de les coses que dic són deduccions i, per tant, me puc equivocar... però serà de molt poc. A na Catalinaina Cànaves la casaren son pare i sa mare per força quan era una nina amb un home de Petra que va morir poc després. Es va tornar a casar aviat, vídua sense fills, amb un manacorí, propietari del Caperó, amb qui va tenir una filla. No feia dos anys de casats i ell va morir. Segons la glosa, tant a ell com al primer, els hi havien donat bolleta.20 Segons l’arxiu, el segon va morir de «enfermedad ignorada segun certificación médica».21 Ella, amb 21 anys, ja era doblement vídua. El mateix any, sis mesos després de la mort del segon marit i a casa externa, moria la seva única filla i, d’aquesta manera, Catalinaina Cànaves esdevingué la propietària del Caperó. T’he de dir que tenia un missatge de casa bona que, en vida del seu home, vivia al cor de Manacor. No sé per quines cinc-centes ni amb quines excuses, ella hi anava a romandre. De fet, figura als arxius que la nina va morir a la casa del missatgesí, d’en Joan Sansó Esteve, encara que l’Esteve era de malnom. D’ençà de la mort de la filla, al Caperó només hi dormien el missatge i la madona. Crec que no t’he de donar a entendre res més. Per les feines de fora vila llogaven jornalers i així va ser com va començar a anar per allà en Jordi Roca, jove, curro i amic dels plaers. Ella encara era sis anys més jove que ell i, fins i tot a les gloses que la barrejaven, reconeixien que era molt atractiva. No és molt atrevit imaginar que podrien haver iniciat una relació amorosa clandestina a l’esquena del missatge i, com sol passar, la gent començà a xafardejar. D’acord als estereotips socials, tant o més acusats fa 140 anys com ara, a ella li atribuïren fama de promíscua i a ell de femellut. Quan dels xep-a-xeps se’n fan gloses la cosa pren fua, ja no hi ha qui ho aturi i tot es fa de domini públic.

En aquesta possessió

tenen ses portes obertes

i sa madona fa ofertes

a qui té bona escapció.

De família curandera

i remeis d’alerta mosques

se vos moren a les fosques

com a pesta ratilera.

S’escampa per sa contrada.

Sa casa que no té pau

en sa nit no es tanca en clau,

i això a sa gent no li agrada.

Sense clau i sense pany,

massa espases i una baina.

Vos diven Catalinaina

com sa campana d’Ariany.

O ho va destapar la gent o, com surt als papers, de taverna en taverna en Jordi Roca va bravejar massa de la seva conquesta.22 La primera conseqüència va ser que la qui se sentia com la seva al·lota abandonada, Pereta Ramis, va recórrer a la justícia, amb la pretensió d’un matrimoni forçat. La segona i definitiva, poc més d’un any després, va ser quan qui s’assabentà de la relació furtiva va ser Guillem Rosselló, un militar que estava de permís i que va tramar el robatori que arrossegaria Jordi Roca al garrot.23

Vaig explicar durant anys allò que crec que va passar. En Toni de Sos Sostres, el qui segons la glosa «feia llum», acompanyava Jordi Roca a les seves trobades vespertines. Eren amics i feien colla com a jornalers. Quedava defora de les cases per vigilar, sobretot evitar que el missatge el trobàs. Tot apunta que el vespre fatídic Jordi Roca va accedir a la casa per estar amb na Catalinaina. Guillem Rosselló, el militar de permís, ho sabia i va aprofitar per robar. Amb la fressa del robatori, Joan Sansó va pujar a la cambra i es va topar amb l’escena amorosa que va desembocar en la ganivetada i posterior fugida de Jordi Roca, amb el seu amic i amb el lladre. L’endemà al matí, la madona i el missatge, es presentaren a la Guàrdia Civil de Manacor per fer la denúncia. Tenc la intuïció que la madona va declarar la violació per justificar-se davant del missatge o, fins i tot, coaccionada per ell. Eren els dos únics que dormien a la possessió. Quina relació tenien? Ningú més que ells dos, i evidentment en Jordi, havien viscut l’escena i ningú no n’hauria dit res si la denúncia s’hagués limitat al robatori. Fos com fos, a punt de migdia ja havien detingut els tres joves i, d’acord amb la denúncia presentada, els embolicaren en una acció delictiva conjunta i en el mateix expedient. Si això hagués estat així, com és que Jordi Roca no va matar la madona i el missatge?

No en faig cap elogi, jo, d’en Jordi Roca. No era cap sant. Allò que dic, talment com sabia i cantava el poble, és que el mataren injustament. No tenc cap dubte ni un que, si la madona l’hagués perdonat o, quan va fer la denúncia del robatori, no hagués afegit que l’havia violada, no l’haurien mort. Dit això, he d’afegir que hi havia instruccions clares del nou governador enviat per la reina Isabel II, cada vegada més qüestionada i necessitada de fer-se forta. Tant a Guillem Rosselló com a Jordi Roca els varen condemnar a morir per imposició i conveniència política.24

Aquest era el relat dels fets tal com els coneixia Guillem d’Efak. Coincideix amb el que explica a les entrevistes que li feren sobre la història que amagava la Balada d’en Jordi Roca, però a la cançó no apareix res de tot això: ni robatori, ni ganivetada, ni violació… Ell va evitar culpar ningú (ni la madona, ni el missatge, ni Guillem Rosselló…) i es va limitar a fer un cant a la vida i abominar, en plena dictadura militar, de la pena de mort. Aquesta és l’essència de la Balada d’en Jordi Roca. Resulta bo d’entendre que qui hagi elaborat un argumentari bastit sobre la denúncia de Pereta Ramis contra el seu festejador; qui s’hagi cregut que ha descobert la pólvora o les amèriques; qui es cregui amb dret a sentenciar sobre una base tan feble i prescindint de la presumpció d’innocència; qui gosi afirmar que Jordi Roca era un violador en sèrie convé que faci una mínima recerca històrica abans d’injuriar i calumniar ningú per un hipotètic delicte que, en el seu moment, va ser jutjat i absolt. Altrament, els hipotètics valors i principis, tant democràtics com ètics, de qui faci tals afirmacions romandran en solfa.

2d) La història oficial vs. la veu del poble

Pensa una altra cosa. Si d’aquí a 150 anys algú vol descriure la mort al garrot de Salvador Puig Antich falsificarà la història si s’aferra a allò que va dir el fiscal o la premsa franquista. S’ajusten molt més a la veritat les cançons que li dedicaren Lluís Llach o Joan Isaac. T’ho diré clar i català: m’estim més una cançó o una glosa coixa que un editorial de qualsevol diari. Dic això, perquè sempre, entre el discurs dominant i el relat popular, he pres partit per la veu de la gent i no m’he equivocat mai. D’haver escrit la «Cançó de Çon Coletes» a partir de la història que explica en Quadrado, hauria hagut de dir que en Simó lo Tort Ballester no era el més decidit ni pretenia deslliurar els mallorquins, sinó que era un criminal i un violador. El cas d’en Jordi Roca i el d’en Puig Antich són gairebé idèntics. És pot dir que, amb la llei a la mà i segons els codis penals del seu temps, tots dos havien delinquit, però a tots dos els donaren garrot i tots dos foren víctimes d’un crim d’estat.

En Guillem, quan li feren el Reconeixement de mèrits a Manacor l’any 1993, em va comentar que havia tengut una aferrada amb un conegut seu, derivada de les invectives de la família Mesquida Galmés, amb exigències de rectificació, amb insinuacions que s’acostaven a l’amenaça i amb acusacions d’haver difamat i calumniat a la besàvia.

En Ferrer Massanet m’ha mostrat un escrit de n’Andreu Mesquida. En resum, diu molt enfadat que jo he tractat de puta la seva repadrina i que he de deixar de cantar la Balada. En Ferrer me proposa que jo faci un altre escrit per a «Perlas y Cuevas» i els confrontarà tots dos, però m’hi he negat en rodó. Som amic de la polèmica, perquè com deia en Jaume Vidal Alcover hem de ser baralladissos; m’agraden els qui remouen quens i quenes dels pobles. Ara bé, tot debat ha de tenir un sentit. No val dir dois ni mentides. No em vull rebaixar davant qui envesteix per envestir, sense raó ni arguments. Encara no puc entendre aquesta visió de la cançó i acusar-me d’haver convertit en un heroi a Jordi Roca i d’haver calumniat la madona. No han escoltat la cançó o no saben llegir? Si tres generacions han romàs mudes, la quarta hauria de respectar la nissaga. Segur que la madona, els fills i els néts ja havien escoltat el romanç, però ningú no badà boca fins que jo vaig fer la cançó. Ara, la quarta generació dels familiars propietaris del Caperó, 140 anys després de la mort d’en Jordi Roca, s’han deixondit? Em sobta que vulguin remenar una història tan podrida, perquè ja se sap allò que com més la remenin més pudor farà. No tenen ni idea d’on es ficaran si van a gratar. Qui vulgui presentar la madona com la damisel·la del drac de Sant Jordi romandrà ben esculat i pegarà de morros amb la veritat del romanç popular.

Quan vaig anar a veure els papers ho vaig poder constatar. No només la documentació dels arxius, sinó també la premsa de l’època, invaliden qualsevol relat fruit de la imaginació d’un familiar que se sent ofès. Especular amb una història nova, inventar un relat antagònic al que cantava el poble, provocarà l’efecte contrari als objectius de qui entri en aquest jardí de cards, perquè no es traurà les pues de tantes espines. Com més voltes als fets, més voltes de corda s’embolicaran al coll. Això sí, pots estar segur que quan me mori tot això revendrà com la xulla del porc. No et sorprenguis de qui els hi farà el joc. Tu ho veuràs. Fes com jo: digués la teva, però no els permetis que facin maniobres d’aproximació. Els qui juguen a dues bandes, quan són glapits a la mentida, cerquen fer veure que volen reconciliar-se, però no són prou valents per assumir que els han embolicat. Decanta’t d’aquesta gent i deixa que es retratin. Faran festa grossa i mamballetes si poden tornar donar garrot públic a Jordi Roca i glorificar la dona que l’hauria pogut salvar i no ho va voler fer. Tard o d’hora algú espolsarà, com vaig fer jo, els arxius i les actes del judici i destaparà coses que no agradaran gens als qui han volgut reinventar la història. No he entès mai aquesta fixació malaltissa d’en Taverneta de ficar-se, com t’he dit, dins d’un jardí desconegut i ple d’espines. Com més farà pitjor li anirà. Serà allò d’anar per llana i romandre tos. Com deia Galdós: «El honor no és tan noble como inoportuno».

Quan va morir Guillem d’Efak, com havia presagiat, el relat familiar va agafar força. Andreu Mesquida Riera, continuador de la iniciativa de son pare, per donar credibilitat a la contrabalada va encarregar a la carta una documentació que, posteriorment, li havia de servir per crear un aire de versemblança. Va enviar escrits a la premsa i va promoure una auca amb rodolins de Biel Genovart, espòs de Catalina Mesquida Galmés, besneta de la madona. A més, encarregà un estudi sobre el Caperó a Josep Segura Salado, i encoratjà un libel de Bàrbara Duran Bordoy. L’auca i l’estudi, però sobretot el relat apòcrif disfressat de llibre, constitueixen un lamentable episodi que ha creat un estat d’opinió sobre deliris i falsedats gegantines. A diferència del que han fet els autors de la contrabalada, no em dedicaré a insultar ningú de manera abstracta. Ben al contrari. Allò que reclama la veritat, (ep, i el bon nom de Guillem d’Efak!), és una anàlisi documentada per tal de rebatre, seriosament, els desbarats escampats; els més escandalosos, si més no. Cantin papers!

2e) Dramatis personae

A la Balada d’en Jordi Roca només apareixen dos personatges: el condemnat a mort i la madona. Els creadors i difusors de la contrabalada, els creadors de l’auca, de l’estudi del Caperó i del llibre delaten de manera fefaent que ignoren qui eren. D’ella només saben dir el nom complet. Res més. D’ell, ni tan sols el segon llinatge. D’haver anat als arxius, d’haver extret la informació essencial, disposarien d’una perspectiva que, possiblement, els hauria convidat a tenir més esment i estalviar-se una incerta creuada.

Jordi Josep Roca i Serra va néixer dia 23 de desembre de 1818 a Petra, fill de Sebastià i de Bàrbara, en el si d’una família que, sense ser benestant, era molt ben considerada al poble. De ben jove, anava a fer feina, llogat com a jornaler, a finques de la pagesia. Va estar un parell d’anys a Artà, on faria colla amb Antoni Miquel Nicolau, missatge a la possessió de Sos Sostres. Tant un com l’altre eren amics de la bulla i els hi agradaven les festes. L’any 1849 començà a anar a fer feina a la finca del Caperó, on només hi vivien la propietària, Catalinaina Cànaves Sabater, i un missatge de Manacor, Joan Sansó Esteve. Segons la glosada popular, Jordi Roca i la madona es començaren a estimar d’amagat. El desembre de 1849, Pereta Ramis, amb qui tenia relacions, el va denunciar per violació, però el jutge el declarà innocent. Dia 3 de febrer de 1851 es va veure embolicat amb un robatori preparat per Guillem Rosselló i Font, un militar arianyer que aquells dies estava de permís. Allò que va passar aquell vespre al Caperó es relata en dues narracions antagòniques: el procés judicial, on Jordi Roca es acusat de lladre, violador de la madona i autor d’una ganivetada al missatge, i la glosada popular, on apareix com un amant clandestí. El desenllaç d’aquell episodi va desembocar en l’afusellament de Guillem Rosselló, la presó de per vida a Antoni Miquel i el garrot per a Jordi Roca. Aquella mort va merèixer una protesta que es descriu a la glosada popular La mort den Roca. L’any 1965, més d’un segle després d’aquella mort, Guillem d’Efak va enregistrar la balada que li va dedicar.

Catalina Aina Cànaves Sabater va néixer dia 1 de juny de 1825 a Ariany, filla de Guillem i Maria Aina, de ca sa curandera. Dia 6 de maig de 1837, amb dotze anys, Catalinaina es casa, sense impediments i amb l’autorització dels pares, amb Mateu Pastor Bauçà de Petra, fill de Mateu i d’Antònia. No tindran fills. Ell morirà pocs anys després por causa desconocida. Dia 25 de maig de 1845, amb 19 anys, Catalinaina es casa per segona vegada, vídua i sense fills, amb Bartomeu Pascual Febrer de 26 anys de Manacor, hereu de la finca del Caperó. Dia 11 de desembre de 1846 neix Isabel Maria Pascual Cànaves, primera i única filla del matrimoni. Just tres mesos després de néixer la filla, dia 11 de març de 1847, mor Bartomeu, als 28 anys, per enfermedad ignorada según certificación. El Caperó passa a ser propietat de la filla per les darreres voluntats de son pare. Mig any després, dia 24 de setembre de 1847, Isabel Maria mor a la casa de Joan Sansó Esteve, al carrer de l’Anell de Manacor. Catalinaina Cànaves Sabater esdevé la senyora del Caperó, on viurà, fins al seu següent matrimoni, acompanyada únicament del qui apareix com a missatge de la finca, Joan Sansó Esteve. Dia 3 de febrer de 1851 es produeixen els fets que iniciaran la causa criminal a partir de la denúncia que, l’endemà, Catalinaina Cànaves i Joan Sansó formalitzen a la caserna de la Guàrdia Civil de Manacor per robatori amb armes i violació. Catalinaina no atendrà la súplica de Jordi Roca que li perdoneu sa vida i, el silenci de la madona, farà que dia 22 de maig de 1851 el matin al garrot. La mort den Roca acusa la madona de ser-ne la culpable i li atribueix altres crims. Un any i mig després, el novembre de 1852, Catalinaina Cànaves Sabater es casa amb 27 anys, doblement vídua i sense fills, amb Bernat Riera i Riera de 25 anys, pagès i propietari. Serà amb l’únic marit que tindrà fills que la sobreviuran. Qui no la sobreviurà a ella serà el tercer marit i Catalinaina Cànaves es tornarà a casar per quarta vegada.

Jordi Roca i la madona són els dos únics protagonistes de la Balada d’en Jordi Roca. Això no obstant, la llista de dramatis personae d’aquesta història és molt més extensa. De tots quants treuen el nas, la contrabalada delata una supina ignorància.

2f) El meu Jordi Roca

Fa més de 20 anys, la darreria del segle passat, Jaume Vidal Amengual, director de la revista de cinema Temps Moderns, m’encarregà un guió per dur a la pantalla un curtmetratge sobre la Balada d’en Jordi Roca. Per qüestions de pressupost, havia de ser una pel·lícula muda o, com a molt, amb una banda musical. No vaig tenir cap dubte de com havia d’engirgolar la cosa. Trobava que havia de ser en blanc i negre. Un cec explicaria el romanç que Guillem d’Efak, gairebé un infant, va escoltar per Manacor 85 anys després dels fets del Caperó25. A banda del romanç original, caldria afegir-hi qualque llicència literària (i cinematogràfica) per enllaçar les gloses que semblen desenfilades. A partir d’aquí, en diverses escenes, des de l’episodi del robatori a la possessió fins a la mort al garrot del jove petrer, es faria la dramatúrgia de la luctuosa història. En el moment de l’execució, i fins als crèdits finals, s’escoltaria la cançó. I, just després, apareixerien unes breus notes biogràfiques dels 12 protagonistes més destacats d’aquesta història. En concret, Jordi Roca, Catalinaina Cànaves, Guillem Rosselló, Antoni Miquel, Joan Sansó, Pereta Ramis, Mateu Pastor, Bartomeu Pascual, Isabel Maria Pascual, José Manso, Josep Vidal i Isabel II. Les dades biogràfiques posen a tothom al seu lloc.

Per aquella gran miloca

de devers es Caperó

mataran en Rosselló

i llavors en Jordi Roca.

Sa gent des carrer demana

i quin delicte ha comès?

Si tothom té ben entès

que és sa madona qui ho mana.

Quan va demanar perdó

davant des qui s’aplegaren

totes ses dones ploraven,

totes però una no.26

Apreneu bé sa lliçó,

quan es mal cap te governa

bona vida a sa taverna,

mala vida a sa presó.

Madona des Caperó

ja vos podeu agraciar

que per vós varen matar

en Roca i en Rosselló.

De la codolada original tenia les vint quartetes de rimes canviants que m’havia dictat Guillem d’Efak i, recollides meves, altres sis que havia incorporat, tres procedents de la premsa forana de l’entorn de Manacor i tres aportacions individuals. El trobo semblava incomplet, però de la conjunció de quartetes arreplegades es veu que, sobretot, hi ha dos blocs ben definits. El més intens i emotiu refereix la mort d’en Jordi Roca, de la qual fa responsable a la madona per no haver atès la sol·licitud de perdó. El segon, amb reiteració de madona des Caperó, carrega contra ella. Esmenta els orígens familiars, la desqualifica, s’indigna contra el seu silenci i treu punta a la misteriosa mort dels seus marits i d’una filla del segon matrimoni. Tot gira a l’entorn de dues persones, encara que desfilen altres personatges. Guillem d’Efak atribuïa l’autoria de la codolada a la iniciativa i a la creativitat popular arran de l’execució, però creia que hi havia gloses que no corresponien al moment dels fets (una parla de la mort de tres marits) i que, possiblement, les hauria fet o reunit Antoni Miquel Nicolau, en Toni de Sos Sostres, l’únic que va sobreviure dels tres acusats i que, quan l’amollaren, es va fer ermità27.

Aquell projecte de curtmetratge, finalment, no es va realitzar per manca de finançament. Això no obstant, tenc l’esperança que qualque dia es podrà dur a terme, sigui en expressió cinematogràfica o teatral. Sobta que cap productora ni cap televisió no hagi sabut veure un episodi tan atractiu i alliçonador, amb referents històrics, literaris, musicals i ètics per dur a terme una realització que no sigui efímera. És important recordar que Jordi Roca, cada dia durant un any i mig, va ser present en els cinemes de Palma quan Guillem d’Efak va cantar la balada entre les dues pel·lícules que, aleshores, es projectaven a les sales. El públic s’estremia amb aquella història feta cançó. Un documental també podria començar amb aquesta imatge: la d’en Guillem d’Efak cantant a un cinema la Balada d’en Jordi Roca.

He explicat i escrit a part i a banda moltes de vegades les converses amb en Guillem d’Efak arran de les envestides que va rebre a Manacor tant per la Cançó de Çon Coletes com per la Balada d’en Jordi Roca. Record que em va comentar que, per via d’un amic seu, un conegut li va fer avinent, amb to d’exigència, que no cantàs maig més per Manacor i que el comminava a deixar de dir que la madona s’entenia amb Jordi Roca. Quan en Guillem ja era a la Clínica Verge de Lluc, me va tornar a dir que passava pena que, en ser mort ell, es deixàs de cantar la cançó. Afortunadament, la Balada d’en Jordi Roca és tan viva com ahir.

Quan diuen que el Manacor dels senyorots i dels beatos me girà l’esquena per «sa Cançó de Çon Coletes», no és ben bé cert. La «Balada d’en Jordi Roca» va remoure molts més atacs. La ràbia que provocà que jo evocàs un romanç, cantat i recordat per la generació anterior a la meva, va activar una campanya de desprestigi. Per tota aquesta gent de falsa moral, jo sempre seria un gat i un perdut; un tudat. Sols no vaig recollir d’en terra les coses que circulaven, però veig venir que quan me mori rebrotarà la mentida i Jordi Roca, l’home a qui donaren garrot, passarà de víctima a criminal i, la dona que el va denunciar i no el va voler perdonar, serà glosada com si fos la víctima. Els meus enemics, a Manacor, són aquests que diuen blau a allò que és roig, perquè volen que tot sigui tan blau com ells! No t’ho dic bé. Ells no són enemics meus. T’ho he dit girat. Jo som el seu enemic públic, que no és igual. Representen allò que em vaig negar a ser i, ara, amb el temps que em queda (ha! ha! ha!), ja no seré mai.28

 

3. LA CONTRABALADA DELS TAVERNETA

Diners de tort fan veritat

Anselm Turmeda (1355-1423)

La darreria dels anys 60 del segle passat, arran de l’èxit i difusió de la Balada d’en Jordi Roca, Andreu Mesquida Galmés29, un dels besnets de la madona de la cançó, va emprendre una creuada amb una finalitat molt concreta: defensar l’honor hipotèticament damnat de la besàvia i, per això mateix, acusar de nou Jordi Roca.

Començava a bastir-se, per dir-ho en la seva terminologia, una contrabalada30. Era sorprenent aquella actitud, després de 120 anys dels fets i del silenci de les generacions anteriors, però l’ocurrència tindria continuïtat en el fill del promotor de la campanya, Andreu Mesquida Riera31. Aquest confessaria que «Pels meus repadrins i padrins això era un tema tabú; no se’n parlava! Mumpare sí que en parlava»32. Resulta certament curiós veure com tres generacions decideixen no parlar de la qüestió i, de cop, un besnét construeix i divulga una història familiar, inexistent fins aleshores, la llega al seu fill i, ambdós, promouen i patrocinen un discurs amb un objectiu predeterminat.

D’ençà de la iniciativa, al llarg de 50 anys llargs, s’ha creat un relat a interès de part. Andreu Mesquida Riera ha impulsat i promogut diverses actuacions per dotar-se d’arguments que puguin avalar la tesi expiatòria de la seva avantpassada i, fins i tot, permetin fer-ne una hagiografia. Calia culturalitzar la iniciativa i generar documentació per donar un toc de credibilitat a una hipòtesi imaginària sense cap ni peus. Calia, per defensar el seu discurs apriorístic, transformar una novel·la fantasiosa en un relat històric… ni que fos amb arguments de nova planta creats ben aposta. Potser pensaven que, mort Guillem d’Efak, ningú no mouria un dit i seria fàcil imposar el conte d’una fada padrina.

Dia 30 d’abril del 2015, IB3-televisió va emetre, dins del programa Uep, com anam?, un servil reportatge sobre la finca del Caperó, amb una entrevista de Felip Munar a l’actual propietari. El document és d’alt interès, perquè Andreu Mesquida Riera desgargamella el relat familiar, tracta amb condescendència Guillem d’Efak, li retreu que la seva cançó no faci esment a la violació ni al robatori, i s’esbrava, sense donar noms, perquè «encara ara hi ha articulistes indocumentats que volen fer passar en Jordi Roca com si fos una víctima»33.

3a) L’auca que embauca

A l’entrevista televisiva, Andreu Mesquida mostra i llegeix l’Auca des Caparó, feta per encàrrec de la família34. Sense cap precaució en les afirmacions, es posa en evidència35. Explica que la seva besàvia era vídua amb dues filletes, que els atracadors varen deixar fermada sa madona i que una menuda es despenjà amb un llençol per anar a donar part. Doncs, em veig forçat a esclafar-li la guitarra, perquè la madona, el febrer de 1851, no tenia cap fill ni cap filla36. Posa en boca del pare Ginard que el cançoner popular és capaç per aconseguir una rima de sacrificar es fets reals37. Per concloure, diu que En Jordi Roca, segons sa investigació que vaig fer… que me va fer en Segura Salado, un any antes havia violat una altra dona a Petra, una tal Pedrona Ramis. Una afirmació atrevida i a contra llei, perquè el jutge va absoldre Jordi Roca. L’intent d’atribuir-li un delicte després d’una sentència absolutòria no és propi de qui vol explicar la vertadera història. D’altra banda, aquesta informació no és el resultat de la investigació que va fer… que li varen fer, perquè és més vella que el pastar i està publicada a la premsa. Quina finalitat té la recreació? Senzillament, concloure que Intacte vos queda l’honor/ madona des Caparó. Honor? Intacte? Si, com sosté la contrabalada, la madona va ser ultratjada, quin honor cal netejar? O és que consideren que les víctimes d’una violació han perdut l’honor? Sembla una visió molt matxista, no? O creuen que és més honorable deixar que matin una persona que no tenir un amant? Quina és la mesura ètica?

L’auca delata manca de rigor i un rerefons ultraconservador, del qual Andreu Mesquida no se n’amaga. Ho desvetlla a una entrevista doctubre del 201838. Revestit de simbologia espanyola, al costat de referents com Pedro J. Ramírez, declara admiració per l’emperador Carles I, fins al punt d’haver-se fet Caballero del Monasterio de Yuste, sota l’ideari d’Universitas Cristiana, orientat a la projecció exterior d’Espanya. Els seus tres llibres són la Bíblia, Don Quijote i El Hereje de Delibes. Tot ben respectable, però es delata a les antípodes de Guillem d’Efak i, amb un posicionament en línia amb el de son pare, mostra des de quina perspectiva ideològica s’ha elaborat la contrabalada, amb voluntat de convertir-se en la història vertadera; en el discurs dominant39.

3b) Una [altra] opinió familiar

La tesi de n’Andreu Mesquida Galmés no només m’arribà en boca de Guillem d’Efak, sinó per via directa d’un cosí de l’autor de la contrabalada. Vaig mantenir una excel·lent relació, professional i personal, amb Jaume Galmés Tous (1929-2012)40. Vaig dinar dotzenes de vegades amb ell a Sa Canova, la finca agrícola experimental que hi havia entre Muro i Sa Pobla que ell va projectar i dirigir. Col·laboràrem plegats en activitats diverses41. Coneixedor de la meva amistat amb Guillem d’Efak, més d’una vegada me va treure el tema de la Balada d’en Jordi Roca. M’explicà que el seu cosí, amb qui compartia el mateix parentiu en relació a la madona de la cançó, no podia donar passada a la mala fama que, en opinió seva, tenia la mútua besàvia. Jo li replicava que no veia cap mal en el fet que una dona decidís mantenir relacions afectives al marge del matrimoni, però precisament era aquest el punt feble. Tota la família vivia inserida en el marc de la cultura cristiana i, com a punt neuràlgic d’atrició, se sentia molt condicionada pel concepte del pecat. Amb el major respecte, jo mirava d’espolsar mosques i treure ferro a la seva consideració, però la religió pesava més que qualsevol reflexió. He d’admetre que no vaig ser gens condescendent i, conversa a conversa, li plantejava preguntes un poc endimoniades. Des de l’òptica cristiana ha de pesar més el càstig que el perdó? L’humanisme cristià ha de ser més cristià que humanista? Era prou viu per no caure en respostes simplistes.

Quan ja estava a punt de jubilar-se, va fer un dinar de comiat amb un grup molt reduït d’amics. La conversa, amb guitarra a l’entorn de l’escalfapanxes (l’únic que record a un primer pis de fora vila), va anar de secrets i de sinceritats. La Balada d’en Jordi Roca va permetre reprendre el debat sobre el pecat i el perdó. Quan topen, com han de resoldre el conflicte els creients? Quin dels dos té més força? La cançó denunciava un fet indiscutible: tant si es tractava d’una relació consentida com d’una violació, el silenci de la besàvia havia sentenciat Jordi Roca. Ell reclamava el perdó i ella, tant si era per no confirmar la xerrameca de la gent com si era per qualsevol altre interès, no va dir pruna. Jaume Galmés, quant a la sol·licitud del perdó, reconeixia la veritat de la glosa: qui, si no la madona, havia fet la denúncia? Aquell dia va decantar qualsevol especulació negacionista i qualsevol intent de redimir el bon nom de l’avantpassada. Ell assegurava que hauria perdonat i que ella no ho va fer. Vaig aprofitar per fer-li veure que era exactament això del perdó, i només això, allò que Guillem d’Efak va incloure a la cançó; que no va fer bandera de les gloses populars, molt crues amb el silenci de la madona. N’hi vaig amollar alguna de memòria com la referida a la mort de la filla, que la va convertir en propietària del Caperó, per casar-se sense noses. Li va venir molt de nou saber que el seu besavi fos el tercer marit.

En Jaume, a més de ser un home de fe i d’intensa pràctica cristiana, era una persona sensible, entranyable i amb una filosofia de la vida ben particular. Ja granats, amb la seva esposa havien adoptat una nina que convertiren en el seu centre vital. Potser això el va fer pensar en aquella filla de la besàvia que, segons les gloses, havia mort tan misteriosament com els dos primers marits. Quan ja anàvem a agafar els cotxes, amb la porta oberta, em va confessar que, com més coses li explicaven de la seva besàvia, més dubtes li mereixia tota la història. Em confessà que la seva família mai no li havia parlat de la besàvia i que ningú sabria mai amb seguretat què va passar entre ella i Jordi Roca.

3c) Una investigació… ma non troppo

A l’entrevista d’IB3, Andreu Mesquida Riera esmentava com a font documental un treball de Josep Segura Salado (1949-2017). Es tracta, segons altres referències bibliogràfiques, de la investigació d’encàrrec Es Caparó (Vilafranca i Manacor), elaborada l’any 2000 i no publicada. No he vist l’estudi i no puc qüestionar-ne el contingut, però hi ha elements concrets, com la informació incompleta sobre el judici arran de la denúncia de Pereta Ramis, la dada d’unes inexistents filles de la madona o la ignorància sobre els protagonistes, que generen dubtes raonables quant al rigor de la recerca.

Altrament, encara que no pugui rebatre l’estudi, si que puc referir la credibilitat que em mereix l’autor. L’any 1980, quan jo dirigia l’àrea de Cultura de la Caixa de les Balears, mentre hi havia el debat polític sobre els nostres símbols, l’entitat d’estalvi va pagar d’amagatotis l’edició del llibre El regne de Mallorca. La bandera i l’escut de les Balears de Segura Salado, amb la intenció de pressionar la comissió encarregada de proposar els símbols d’identitat a incloure a l’Estatut d’Autonomia en curs42. Ben aviat, aquell pamflet encarregat a la carta va ser desautoritzat en un article públic, Sobre les banderes de les Illes Balears, signat per Gabriel Bibiloni, Josep Maria Llompart, Isidor Marí, Josep Massot i Muntaner i Joan Miralles i Monserrat (Baleares, novembre de 1980). El treball de Segura Salado, esbiaixat i tendenciós, va provocar una rèplica en dues publicacions, rigoroses i ben documentades, amb l’autoritat científica de Ramon Rosselló Vaquer: La bandera, l’escut…, publicades una l’any 1981 i l’altra el 1984.

Tot i que el llibret signat per Josep Segura Salado es publicà sense destacar el logo de Sa Nostra, aviat es va saber qui havia pagat una edició de tres mil exemplars que es distribuïa de franc. Tenc un record ben viu de la visita que em va fer Josep Carles Tous (1940-2006)43. Indignat amb l’opuscle, em va mostrar la carta de queixa que acabava de registrar, acompanyada d’una fotocòpia en color d’un gravat. M’explicà que Josep Segura Salado (ell li deia en Pep Torreta, com l’havia batejat l’escriptor Antoni Serra) li demanà permís per fer-li una fotografia destinada a la portada del llibre que tenia en curs, però va manipular substancialment la imatge original i substituí les quatre barres que apareixien, tant al penó com a l’escut del gravat, per una bandera amb el castellet i un escut faixat (el paternina, com l’anomenaren per la banda d’una marca de vins). És fàcil endevinar que aquella publicació, amb documentació esbiaixada i manipulada, va caure en el descrèdit i va posar en solfa l’autor.44

3d) El llibre de les barbaritats

És conegut el conte del dia que la Mentida va trobar la Veritat davant la mar.

– Quina calor que fa – va dir la Mentida. I convidà la Veritat a banyar-se al seu costat.

           Certament feia una calorada i la Veritat es va ficar a la mar. Just quan entrava a l’aigua, la Mentida va sortir de quatres i es va posar la roba de la Veritat, però aquesta no va ser capaç de vestir-se amb la roba de la Mentida i va preferir anar despullada. La majoria de gent no deia res en veure que la Mentida anava amb el vestit de la Veritat, però en canvi s’escandalitzava quan veia la Veritat despullada.

L’auca i l’estudi històric requerien una plataforma de difusió per escampar el relat familiar. Calia escriure la contrabalada i trobaren una persona adequada. L’amanuense seria Bàrbara Duran Bordoy, una musicòloga amb experiència de projecció mediàtica. Des del primer moment va tenir clar quin era l’objectiu: enaltir la madona del Caperó. No se n’amagà: aquesta comunicació pretén mostrar la documentació que aclareix els fets històrics reals i reivindicar la figura de Catalinaina Cànaves, madona des Caparó.45 I cap a aquest objectiu dedicarà tots els esforços. La novetat principal, respecte de la contrabalada que circulava, és que l’autora intenta vestir el relat de reivindicació feminista i progressista i això provoca una gegantina i doble contradicció. La primera és que l’enaltiment de la conducta de la madona significa la implícita justificació de la pena de mort. La segona, que ha d’evitar qualsevol notícia que posi en qüestió la figura que ha decidit enaltir i, per això, no aportarà cap dada. Les poques coses que dirà d’ella seran sense fonament. De documentació, poca i esbiaixada; d’investigació, mica! No val tot per defensar una causa diu Susan Sontag (1933-2004).

Música per a un crim, amb el subtítol La balada d’en Jordi Roca i sa madona des Caparó, de Bàrbara Duran Bordoy, és l’eclosió del relat familiar; l’expressió feta llibre de la contrabalada.46 La publicació, de 95 pàgines i sis il·lustracions, s’estructura en un pròleg, un preludi, nou capítols, un apèndix, una bibliografia i 18 agraïments.47 Des del títol, es posa èmfasi sobre la paraula crim. És correcte, encara que l’accepció popular associa crim amb assassinat i, en aquesta història, els dos únics morts (podem dir en rigor els dos únics assassinats) foren Jordi Roca i Serra i Guillem Rosselló i Font.48 De les altres cinc morts que hi va haver a l’entorn del Caperó, la contrabalada no en parla mai.

En el pròleg, Andreu Mesquida Riera afirma que Jordi Roca era un facinerós, pocavergonya i, considerats els seus antecedents delictius, un subjecte amb vocació de “violador en sèrie”; un malfactor sense escrúpols que es va aprofitar de la indefensió d’una dona – una digníssima madona i propietària d’una possessió, per abusar-ne de la manera més abjecta i miserable en companyia dels seus còmplices. I amb tots els agreujaments de la nocturnitat – una obscura i borrascosa nit d’hivern-, la traïdoria, el descampat, la simulació, l’engany, la ganivetada a un missatge de la casa i el robatori de béns. Està prou clar? La diatriba és contundent: en Jordi Roca era el dimoni i la madona una digníssima propietària. Aquest és, en essència, el relat que ens volen fer creure. Quina credibilitat mereix un llibre després d’un pròleg així? El metge Mesquida, transvestit en jutge després de dictar sentència, conclou que Bàrbara Duran ho deixa tot molt ben esbrinat en aquest llibre. Serem a temps d’analitzar com de molt i de ben esbrinat està tot o si, més aviat, ens ha encolomat un relat apòcrif; una estafa de baixa estofa. 

Superat aquest inici, complementa el pròleg un preludi de la cantant Joana Gomila, que explica les seves «tres balades» (la que descobreix al disc de Guillem d’Efak, una que m’atribueix i la del llibre que preludia) per concloure que Bàrbara Duran aporta un estudi rigorós i documentat sobre els fets, una interpretació argumentada i sòlida. També analitzarem si l’afirmació és certa. Aquestes paraules tan contundents reclamen demostració i està per veure si som davant del que diu Joana Gomila o, més aviat, de tot el contrari.

El llibre es va anunciar com tot un descobriment, amb paraules majestuoses. S’anunciava reivindicar la memòria d’una dona… de qui l’autora i els promotors de la contrabalada no en saben res. Amb grans pretensions es convidava per les xarxes, a bombo i plateret, a assistir a la presentació que l’autora qualificava de data històrica. Per a tal esdeveniment, a banda de l’editor, el prologuista i l’autora del preludi, es volia donar solemnitat a l’acte amb la participació de Rosa Cursach Salas, Directora de l’Institut Balear de la Dona, Martí Truyols Bonet, advocat, i Francesca Mas Busquets, presidenta del Consell Social de la UIB. Amb el seu prestigi, s’intentava conferir credibilitat a la publicació, malgrat que el coneixement que els presentadors tenien del tema es reduïa a la contrabalada. És evident que aquestes persones desconeixien la documentació que desemmascara la falsedat del relat familiar.

Al llibre hi ha tres escrits d’època, una explicació sense documentar de les sentències (tant la del consell de guerra com les de les audiències de Manacor i de Palma, incompletes i, en el cas de la de Manacor, falses), i tres valoracions d’experts en dret que, encara que rebin una documentació esbiaixada, comenten el procés judicial amb molt bon criteri i una gran dosi de prudència.49 Això és el bessó del llibre. Com a complements superflus, per incrementar les pàgines sense aportar absolutament res, s’incorporen diverses cites sobre la figura de les madones de possessió de Puigpunyent, ja ben entrat el s. XX, quan, en rigor, cal destacar que Catalinaina Cànaves no era cap madona, sinó la senyora del Caperó; la propietària de la possessió. Per això mateix, totes les consideracions que es fan sobre la figura de les madones no tenen una excessiva justificació i no enriqueixen el relat. Més inoportuna i fora de lloc resulta encara la referència, ficada amb calçador, sobre la valoració del tango com a música popular argentina. Voler establir-ne una correlació amb la Balada d’en Jordi Roca és extemporània i sobretot intranscendent.

El llibre comença a partir de la informació publicada dia 7 de febrer de 1851 a El Balear, sense comentar el caràcter i la ideologia d’aquest diari50. Tampoc fa notar l’autora que els tres relats que aporta, extrets d’entre una quarantena, presenten incorreccions. El de Salvador Martí diu que a Jordi Roca li donaren garrot dia 5 de maig, el Noticiari de Guillem Llull es refereix al condemnat a presó com un tal Sastre i el retall de premsa diu que Guillem Rosselló manifestà la resignación propia de un cristiano51.

L’autora podria haver comentat, explicat o replicat les dotzenes de gloses que hi ha escampades sobre Catalinaina Cànaves Sabater i no limitar-se a analitzar i rebatre, de manera selectiva, només una de les quartetes que hi ha al Cançoner del pare Ginard52. La madona, aquella gran miloca, és acusada a la glosa de manera explícita de ser la causa de la mort d’en Roca i en Rosselló. És indubtable el sentit de l’expressió i poc rigorós atribuir el mot a una necessitat de fer rimar la quarteta53. No sols això, sinó que esquiva parlar d’altres aspectes de les gloses publicades al Cançoner. Per exemple, quan revela que En Toni de Sos Sostres/ hi era que feia llum. Resulta evident que aquesta glosa deixa clar que la relació de Jordi Roca amb la madona era clandestina, però acceptada per les parts. L’expressió popular fer llum, equivalent a aguantar l’espelma, significa exactament vigilar una parella d’enamorats per tal d’evitar que sigui sorpresa o molestada quan festeja. Aquest era el paper d’Antoni Miquel Nicolau, En Toni de Sos Sostres, amic de Jordi Roca54.

3e) Les mentides tenen les cames curtes

És prou sabut que quan s’utilitzen premisses falses, la conclusió del sil·logisme no pot ser mai vertadera. Vist a la inversa, quan un llegeix com a conclusió final allò que ja s’havia anunciat com a objectiu (la gran dignitat de la madona), i observa que tots els arguments per arribar-hi són apòcrifs, és evident que la predeterminada conclusió se’n va en orris. El libel, bastit sobre el discurs elaborat a la carta, és un brollador de falsedats i de documents esbiaixats. Són tants els invents que, elaborar una anàlisi fil per randa obligaria a un llibre voluminós. Per no fer una rèplica massa extensa, m’ajustaré a tres dels arguments més rellevants. En primer lloc, la denúncia de Pereta Ramis, de la qual s’amaga que Jordi Roca va ser jutjat i exculpat.55 En segon lloc, a la presència el dia del robatori de dues filles de la madona.56 En tercer lloc, a la tesi rocambolesca elaborada sobre la base que el jutjat de primera instància de Manacor només condemnà Jordi Roca a cadena perpètua. Caldrà fer un breu comentari a aquestes tres falsedats, sobre les quals es fonamenta el libel.

I) La denúncia de Pereta Ramis, fins i tot deixant de banda les gloses, no pot ser exhibida com una condemna. D’entrada, perquè prevaldria la presumpció d’innocència. Però el que resulta escandalós és el fals relat de l’autora. Diu que Quan el crim des Caparó és comès, Jordi Roca, judicialment, està en llibertat sota fiança i pendent del judici per la violació de Pedrona Ramis (pàg. 26).57 Doncs no és així i amb una breu visita a l’arxiu de Manacor comprovaria que el jutge declarà innocent Jordi Roca. El prologuista i l’autora ho amaguen… però es destapen en incorporar a l’Apèndix (pàg. 84) els documents de l’expedient de la denúncia de Pereta Ramis, on es fa palès que la causa va ser sentenciada dia 17 d’abril de 1850 i traslladada en consulta dia 19. Per aclarir-ho, un dels assessors, Pere Aguiló, explica (pàg. 51 i 52) que, quan es traslladava en consulta una sentència, si no hi havia motiu per variar-la, s’executava sense audiència de part. Així, doncs, no hi havia cap judici pendent. Jordi Roca estava absolt i, en cap cas, no se li pot atribuir cap delicte ni cap falta. Cosa jutjada i, ai las!, amagada.58 Ocultar el judici farà creure els lectors que Jordi Roca era un violador.

Afirma l’autora: Si comparam els registres del Jutjat de primera instància de Manacor relatius a la violació de Pedrona Ramis amb els del crim des Caparó, és òbvia la rapidesa amb la qual es resolgué el segon.59 Entre l’inici de la causa per la denúncia de Pereta Ramis (27 de desembre de 1849) i la sentència que determinà la llibertat dels dos processats (17 d’abril de 1850), transcorren 111 dies. Entre la denúncia de Catalinaina Cànaves (4 de febrer de 1851) i la notificació final de la sentència (21 de maig de 1851), en transcorren 106! Comparem-ho? Cinc dies de diferència són una òbvia rapidesa?

Per palesar més la ignorància de tot el que envolta el cas de Pereta Ramis, més enllà de la denúncia, l’autora s’hi refereix així: una dona que desapareix també de l’escenari judicial sense que sapiguem què va passar amb ella. Doncs sí que se sap qui era, d’on era, quan va morir i a on… Visitar els arxius permet esvair tots els dubtes.60

II) Naturalment, els autors i còmplices de la contrabalada mai no han dit els noms de les dues filles de la madona. Era obligat, per qui pretén fer un llibre rigorós i ben documentat, anar als arxius, com va fer Guillem d’Efak, però la contrabalada sotmet el rigor que caldria a l’objectiu d’imposar un relat predeterminat… i prefabricat. És evident que Bàrbara Duran Bordoy no només no va verificar la fantasia de les dues nines i la història que explica l’auca, sinó que es recrea en les falsedats com un martellet de manera persistent. Les citacions apòcrifes de l’autora anul·laran la seva credibilitat: una de les dues criatures, la més gran, fou despenjada per la finestra usant un llençol per tal de poder donar avís (pàg. 20), o les dues filles petites semblen esvair-se dins la boira de l’oblit (pàg. 21), o s’oblida sistemàticament la presència de les dues nines; i de les hores terribles que van passar tancades dins una casa amb un malferit (pàg. 22), o aquelles dues ninetes moriren poc temps després de presenciar el crim (pàg. 57), o Catalina Aina Cànaves ja tenia dues filles i la por als embarassos no facilitava que una dona jove i vídua es decantés per trobades amoroses apassionades (pàg. 58)…61

Tot indemostrable, però l’invent més extravagant, relatiu a dues hipotètiques filles, és quan diu: un dels factors que donaren tanta publicitat al crim fou, precisament, el fet que una nina fos la missatgera que donés l’alerta. Si això fos cert, com és que les dues filles no apareixen a cap dels relats de l’època? Com així només les esmenten els autors de la contrabalada? Com així apareixen, d’ultratomba, 150 anys després dels fets? La resposta és demolidora i certifica que les mentides tenen les cames curtes. La contrabalada i tot el que l’envolta (l’auca, l’estudi històric i el llibre) és pura falsedat destil·lada. El febrer de 1851, la madona no tenia cap filla; no hi havia dues ninetes, ni una, ni cap!62

L’autora i els seus guionistes haurien de discernir entre escriure un assaig i una novel·la; entre un estudi històric i un conte de fades; entre la documentació i la imaginació. El deliri fa que la contrabalada s’acosti a un plagi de The Shining d’Stephen King, popularitzada per Kubrich al cinema, amb les germanes Grady passejant pels passadissos del casal. És possible que hi hagi dues bubotes a la finca del Caperó? Els fantasmes no existeixen i no està bé introduir espectres a un llibre que presumeix de ben documentat. A què treu lloc un invent tan grotesc? És bo de deduir. La presència de dues hipotètiques filles de la madona a la possessió, són la coartada familiar per decorar l’assalt, el robatori i la violació. Dues filles de la madona permetrien esvair qualsevol especulació raonada sobre una altra veritat ocultada: la convivència de la madona amb el missatge Joan Sansó Esteve.

III) El jutjat de primera instància de Manacor va condemnar a Antoni Miquel Nicolau a la presó perpètua i a Jordi Josep Roca i Serra a la pena de mort: Ayer 17 se hallaba ya en poder del señor regente interino de esta Audiencia el proceso formado por el señor juez de primera instancia de Manacor D. Clemente Gil, contra los espresados reos, en cuya sentencia se condena á uno de ellos á la pena de muerte, y á otro á cadena perpetua63. El fet que l’autora ignori una qüestió tan important delata que, de recerca, no n’ha fet gaire. Aquesta documentació és a l’arxiu de Manacor i a la premsa que se’n va fer ressò64. Doncs, l’autora afirma que a Manacor no s’havia dictat pena de mort contra Jordi Roca i, especulant a les totes, construeix un relat que pretén donar veracitat a la contrabalada. Contra la vertadera història que abandera, l’autora proclama que es veu clarament que la sentència de Manacor havia estat més benèvola i que fou l’Audiència la que dictà el garrot (pàg. 44), o el tribunal va optar per la pena màxima, rectificant la sentència de Manacor (pàg. 47), o el tribunal de Manacor havia pronunciat una sentència diferent – i que era menor a la pena de mort (pàg. 49). Tal com fa en el llibre, Bàrbara Duran accentua l’ocultació de la sentència del cas de Pereta Ramis, l’invent de les dues filles i la pena de la vida imposada pel jutge de Manacor a la comunicació a les IX Jornades d’Estudis Locals de Manacor65. Diu, en relació al dictamen de l’Audiència de Palma, que empitjorava el que havia dictat el jutge de Manacor (que podem imaginar que no era «pena de la vida») (pag 90) i afegeix: l’Audiència de Palma va trobar motius més que suficients per canviar la sentència i condemnar a mort Jordi Roca. Doncs no, tampoc això és com vol i diu.

El cas de Pereta Ramis, el de les dues filletes i el d’una sentència falsa, són tres punts forts sobre els quals viatja la contrabalada. La falsedat de les tres premisses demostra la falsedat de tot el relat66. A banda d’aquestes, hi ha moltes més incorreccions. De fet, allò que és molt mal de trobar és qualque veritat.

Una primera observació, ja comentada, és que Catalinaina Cànaves no era la madona, sinó la senyora de la possessió. El propietari era el seu segon marit, Bartomeu Pascual Febrer, que va morir dia 11 de març de 1847 de enfermedad ignorada según certificación. Només tenia 28 anys. L’hereva va ser Isabel Maria Pascual Cànaves, l’única filla que compartien, però les desgràcies no havien acabat i la nina, nascuda dia 11 de desembre de 1846 va morir el 24 de setembre de 1847, mig any després de son pare. Segons l’arxiu va morir de viruela i, en el mateix document, s’informa que la defunció es va produir a la casa del carrer de l’Anell de Manacor de Joan Sansó Esteve, el missatge del Caperó.67

Amb la mort del marit i de la filla, Catalinaina Cànaves Sabater va passar a ser la propietària del Caperó, on viuria acompanyada únicament de Joan Sansó. Tot i que els arxius que va recórrer Guillem d’Efak són públics i de fàcil accés, res d’això no han dit mai els promotors de la contrabalada ni els seus còmplices68. Ben al contrari, han emboirat i esvaït la vertadera història amb falsedats greus que, en el cas de dues filles inventades, s’acosten a la immoralitat i obliguen a pensar que l’única intenció d’aixecar cortines de fum era fer creïble la contrabalada.

L’autora escriu: Sembla que també es va casar una tercera vegada, després de la mort de Bernat-Josep Riera. Doncs, no. Va ser una quarta vegada. La frase delata que no sap que Catalinaina Cànaves, quan es produeixen els fets del Caperó, ja era vídua per partida doble. Sorprèn que alabi a la madona per haver superat el trauma de la hipotètica violació i ho qualifiqui de dignitat personal i caràcter, perquè malgrat tot va refer la seva vida: es tornà a casar amb un pagès benestant.69 (pàg. 57)

El libel informa que comptam amb tres relats diferents de les execucions70. Doncs, a l’hemeroteca de la premsa digitalitzada, ja en podem veure tres… dotzenes! Els fets, la denúncia, les detencions, els judicis, les diverses sentències que hi va haver, l’afusellament de Guillem Rosselló i, molt especialment, la volta de garrot a Jordi Roca varen emplenar espais a les principals capçaleres de premsa de l’època. Només tres relats? No serà que el discurs que es vol fer obliga a depurar la documentació i triar la que afavoreix la tesi que es pretén imposar? Rigor? Documentació?

L’autora, a les conclusions, diu que Guillem Rosselló mostrà la seva acceptació dels fets. Doncs, no ben bé. La premsa de l’època diu que En el acto de notificársele la sentencia quedó muy sorprendido, porque creía que el fiscal no pedía contra él la última pena.

Una altra conclusió poc rigorosa: Jordi Roca va demanar perdó públicament, va parlar i sembla que feu un breu discurs explicant «els seus vicis». Doncs, no exactament. Almenys no es pot dir de manera generalista. Llegits tots quants relats expliquen l’execució, tal com també fan les gloses, no es parla en abstracte mai. Just al contrari, sempre es refereix a una qüestió ben definida. Les seves darreres paraules, en un breu discurs, són per demanar als pares i a les mares una cosa molt concreta: que no permetin que els fills s’acostin a les tavernes, perquè esto asido la causa.71

És molt lleig que l’autora tregui de context i em capgiri el sentit d’una opinió. Escriu: …li va tocar a ella, a sa madona des Caparó, la pitjor part. I, en una nota al peu, afegeix: Bartomeu Mestre empra també aquestes mateixes paraules a Balada d’en Guillem d’Efak. No. De cap manera en el sentit que pretén Duran, com a víctima d’un linxament social, sinó per tot el contrari: per haver de patir l’enyorament i, sobretot, el remordiment d’haver permès la mort de Jordi Roca. Aquesta és, per a mi, la pitjor part. No la d’haver d’escoltar els retrets que li fan les gloses populars, sinó viure amb la consciència que, fins i tot en la hipòtesi que fos certa la violació, el silenci activà la volta de garrot a un jornaler. La pitjor part, al meu entendre, que li va tocar a la madona va ser dur la mort d’en Jordi Roca a l’esquena de per vida… possiblement acompanyada d’altres sis morts misterioses del seu entorn proper.

Qüestió important també és el maniqueisme del relat. Els tres condemnats són qualificats com a individus (pàg. 23, 27). De cap dels tres es brinda la més bàsica informació. Tampoc es diu gaire cosa del missatge, de la madona, de Pereta Ramis, de les dues filles inexistents… ni de l’advocat defensor. Es passa per damunt dels personatges amb l’objectiu d’enaltir la madona i, per això, s’evita parlar d’una més que inquietant biografia. Si l’autora la conegués, s’hauria guardat com de caure de remenar la memòria i tocaria soletes.

Un aspecte que esmussa en el relat d’una autora que es proclama feminista, és el tracte que reben els condemnats, desposseïts del segon llinatge. A banda d’altres desconsideracions de l’autora, és lamentable que hagin de patir també aquesta vexació de signe patriarcal.72

Les afirmacions taxatives són fràgils: Mai no se sabrà si Jordi Roca i sa madona des Caparó es coneixien. Dir tal cosa implica no admetre les informacions de les gloses populars quan, a diferència del libel, el romanç no diu ni una sola cosa que els arxius desmenteixin. Si Jordi Roca i Antoni Miquel havien fet de jornalers a la possessió, per força havien de conèixer la madona. D’altra banda, Guillem Rosselló i la madona eren d’Ariany i també havien de saber un de l’altre. Només els separaven dos anys.

Afirma l’autora que és en la glosa que va recollir Ginard on es va teixir la primera narrativa. Certament, la primera narrativa és la llarga codolada popular que relata els fets fins a la mort de Jordi Roca. Aleshores, com així es limiten a les quatre quartetes del Cançoner Popular de Mallorca? Com així no reprodueixen la codolada o, si no disposen del romanç de cec complet, de les gloses més divulgades? Potser no interessa que es vegi que les gloses no només qualifiquen la madona de miloca? És evident que la contrabalada s’ha bastit, a interès de part, per combatre la veu del poble. Tant de presumir de rigor, de documentació i d’investigació, però ni s’aporten les gloses que volen combatre ni, tampoc, la biografia de la dona a qui es vol honorar.73

L’acte de presentació del libel va ser ben reeixit i amb gran repercussió mediàtica. Segons la premsa, hi havia més de 200 assistents. L’autora, ben acompanyada de persones de prestigi per donar credibilitat a l’acte, va presentar un relat apòcrif com si fos un estudi històric i la gent, amb la sobrassada que es repartí del Caperó, va mossegar l’ham.

La crònica del setmanari Cent per Cent començava: En una vetlada intensa en emocions i fonda en rigor històric… I l’autora donà la benvinguda: Volem que siau presents en un vespre històric.. Rigor històric? Vespre històric? Tot molt històric, certament. De rigor, ni mica, però vespre històric potser sí. No conec en la història recent de Mallorca una falsificació tan gegantina com aquest llibre. De cap a peus, és un enfilall de manipulacions i d’invents.

La intenció de la convocatòria, segons indicà l’autora, era tancar una causa judicial, la que mai va ser resolta al llarg de 1850 i primeries de 1851. La causa per la violació de Pedrona Ramis… una de les dones que desapareixen, com moltes altres, sense veure com la justícia té maneres, o temps, d’arreglar els comptes amb el seu violador, un tal Jordi Roca. Rigor? Tres línies i tres falsedats. La causa va ser resolta per sentència de dia 17 d’abril de 1850, amb l’exculpació dels DOS denunciats (Jordi Roca i Nicolau Canet). Pereta Ramis no «desapareix» d’enlloc i una simple visita als arxius permet saber què va ser d’ella. No es pot acusar de violador «un tal» Jordi Roca, perquè va ser declarat innocent.

El que hi ha és (…) la història d’un violador que veu «com la seva memòria és reivindicada perquè va morir al garrot, però ningú parla, per exemple, de les dues nines que hi eren presents aquell vespre de dia 3 de febrer de 1851. A veure, de violador res de res, almenys per qui defensa la presumpció d’innocència. Menys encara quan el declararen innocent i quan, al judici del Caperó, no acceptà l’acusació. Però encara és més fals afirmar que ningú parla de les dues nines. Cert és que ni a la denúncia que interposà la madona, ni a cap dels relats de l’època es parla mai d’aquestes dues nines, però sí que hi ha qui en parla: Andreu Mesquida i Bàrbara Duran. I molt que en parlen d’aquestes dues filles! Però resulta que no, que no hi eren aquell 3 de febrer de 1851. No hi podien ser, perquè no existien! Vaja ridícul! Una visita als arxius desemmascara una faula tan barroera.

La crònica del Cent per Cent de la presentació conclou: L’autora d’aquest bell assaig acabà així: “Perquè encara queden moltes dones sense veu, humiliades, violades, maltractades… per no dir assassinades. Reivindicar la memòria d’una dona senzilla, que va seguir de la manera més digna possible amb la seva vida després de ser víctima d’un crim ens ha de servir per donar veu a les que encara avui no poden parlar, humiliades, violades i marcades. No és pot dir assaig a un relat de ficció, ni bell a un libel fals creat per enaltir una dona que, de senzilla, no en tenia res, que exhibeix una biografia que fa calfreds i que mostra una veritat indiscutible que fins i tot l’autora del libel reconeix: el silenci de la madona del Caperó, l’acusadora que denegà el perdó, va determinar la mort al garrot de Jordi Roca.

Disfressar de feminisme la història amb l’objectiu de presentar la madona com a víctima, topa amb una realitat inqüestionable: l’assassinat, la gran víctima, va ser Jordi Roca.

3f) El tercer home

En Jordi Roca era un

i en Rosselló un altre,

i en Toni de Sos Sostres

hi era que feia llum

Un dels desbarats menors del llibre que, sense arribar al nivell dels lapsus calami comentats, delata la manca de rigor i la deficient documentació de la contrabalada, és la figura del tercer condemnat pels fets del Caperó, l’únic que no mataren. Al romanç apareix com Toni de Sos Sostres i, sense mirar prim, el nom és decantat del relat. Cert és que alguns escrits de l’època el transformen en un tal Sastre, descendent de Felanitx i n’hi ha que el converteixen en un quart participant en el robatori.74 A l’expedient de Manacor, apareixen els dos llinatges correctes, però a les actes del judici i, de rebot, a la premsa, surt com Miguel Nicolau. Doncs, no. El seu nom era Antoni Miquel Nicolau.75

Antoni va néixer a Felanitx l’any 1824, fill d’Antoni Miquel i de Sebastiana Nicolau. Era conegut com en Toni de Sos Sostres per haver fet feina a la possessió d’aquest nom, situada entre Artà i Capdepera.76 Condemnat a cadena perpètua arran del robatori del Caperó, l’amollaren l’any 1868. Es va tancar ermità i va ser un reconegut especialista en herbes.77 Sobre aquest personatge, Guillem d’Efak va començar una obra de teatre, finalment no conclosa, que posava en contradicció els límits entre superstició i religió, entre màgia i miracle, entre tradició i cultura popular. Tot plegat, feia part de l’espiritualitat i evidenciava la relació de lligams entre l’oració i el fetitxisme. La contemplació de la natura per enriquir la ment. Des de la presó estant, segons D’Efak, s’hauria dedicat a recollir receptes de la medicina pagesa. Molt aviat la fama d’Antoni com a curador s’escampà. La gent de la contrada l’anava a veure al puig de a Sant Salvador de Felanitx a fer-li consultes sobre els seus mals.78

Aconsellava sobre els dies que s’havien de tallar els cabells i les ungles, deia que l’alcoholisme es curava amb brou de col, les migranyes menjant peix cru dins d’una barca, la grip tallant els pèls de les orelles, els refredats bevent aigua amb vi després d’apagar-hi un caliu, els fics desapareixien si es feien tres nusos a un mocador, treia virons dels ulls, feia fugir el mal a les dones, curava cremades amb salives, posava fulles als talls de ganivet, sabia senyar els cops, apagava el foc de santa Quitèria, donava castanyes bordes per desinflamar les morenes, des de la muntanya sabia assenyalar els punts on trobarien aigua, coneixia totes les fulles bones i quan s’havien d’agafar, destriava tota casta de bolets, gírgoles i d’esclata-sangs i tenia remei per qui s’emmetzinava, sabia les llunes bones per cada cosa, fos sembrar, podar, exsecallar, tallar els arbres… Tots aquests remeis, per ser efectius, s’havien d’acompanyar sempre de tres parenostres en indulgència i sufragi del seu amic Jordi Roca.

Antoni Miquel Nicolau era el qui vigilava; aguantava l’espelma. Segons Guillem d’Efak, feia llum cada vegada que el seu amic anava a mantenir relacions clandestines amb la madona del Caperó, sempre d’amagat de Joan Sansó, el missatge que cohabitava amb la madona d’ençà de la mort del seu segon marit.

Antoni i Jordi es coneixien de quan havien coincidit fent feina devers Capdepera i Artà, on es feren ressò de la mort del jove petrer, com testimonia la glosa publicada l’any 1976 per Miquel Arbona Oliver (1900-1997), periodista solleric, empresari i fundador de l’OCB, que va escriure que la sabia d’una àvia d’arrel artanenca:

No te n’haguessis anat

de ses muntanyes d’Artà.

No t’haurien de matar

per estimar d’amagat79

3g) Els assessors

L’aportació del llibre que mereix credibilitat són les valoracions dels juristes consultats.80. A cap moment validen la contrabalada, sinó que emeten opinions prudents, sensates i raonables, fonamentades en les lleis vigents de l’època. Un exemple clar, en relació a no incorporar al judici pels fets del Caperó la denúncia de Pereta Ramis, és la reflexió de Martí Truyols: si es pensa que Jordi Roca era reincident, no ho podem dir així. No havia estat condemnat.81 I una altra consideració fonamental: No podem dir que fos una pena justa (les penes de mort no ho són)82 El fet és que Bàrbara Duran, a l’hora de consultar els assessors, no els va facilitar tota la documentació, segurament per no haver-la rebut dels promotors de la contrabalada, però també per no haver-la anat a cercar. El problema és que la informació, esbiaixada i falsa, condiciona les valoracions i els comentaris.

Martí Truyols assumeix com a real l’existència de dues filles de la madona: Me poso en el lloc d’ella: una dona decent, vídua, mare de dues nines… (pàg. 43), o …tens relacions amb jo davant els meus fills i davant uns companys… (pàg. 50). Una altra valoració es veu condicionada pel fet que el tribunal militar també condemni a mort a Guillem Rosselló: M. Truyols ho veu com un punt fonamental per a sustentar la rectitud del procediment judicial i la sentència final contra Jordi Roca (pàg. 43). Està clar que el relat que se li ha facilitat no inclou que el fiscal només demanava per Guillem Rosselló 10 anys de presó. Tampoc no se li degué facilitar el discurs que, dia 19 de febrer, va fer el nou governador (publicat a tota la premsa), clarament partidari de càstigs exemplars. Un discurs, fet tres dies abans del consell de guerra i sis abans del judici de l’Audiència de Palma que presagiava les sentències. El nou govern de Bravo Murillo volia sotmetre, atemorir i escalivar el poble, per tal d’enfortir la monarquia d’Isabel II, i va endurir les penes83. El discurs del governador és el preludi de les penes de mort, animades des d’una instància superior aliena als processos. Una ingerència aberrant del poder polític sobre el poder judicial un segle després de la mort de Montesquieu.84

Pere Aguiló Crespí, un altre dels advocats consultats, també emetrà les seves opinions en base a una informació falsa: El cas d’en Jordi Roca és que és condemnat pel jutjat de Manacor, que no li imposa «pena de la vida». Ningú no apel·la la sentència perquè, dins tot, és favorable. És fàcil d’entendre que Pere Aguiló no hauria escrit això d’haver sabut altres coses documentades. El jutge de Manacor sí que havia sentenciat pena de la vida contra Jordi Roca i, sense esperar cap possible apel·lació dels condemnats, traslladà la resolució a l’Audiència de Palma85.

3h) Alguns comentaris

T’enganaren germà,

t’han duit ben enganat

Guillem d’Efak

L’aparença de veracitat que pot tenir el relat per a qui ignora la història i desconeix la documentació, ha permès que hi hagi hagut articulistes que, de bona fe, s’han empassat una hagiografia apòcrifa de la madona del Caperó. Entre d’altres que, arran de les falsedats, han celebrat la publicació, vull referir-me per la qualitat general dels seus treballs a Ramon Carreté Parera, el qual en el seu bloq Amb vetusta gonella qualifica d’excel·lent el libel de Bàrbara Duran. També el periodista Josep Pons Fraga glosa una acurada recerca que, això sí, atribueix a Andreu Mesquida per a salvar l’honor i el bon nom de la madona del Caparó. Tant Carreté com Pons, com els autors dels reportatges periodístics, han cregut que el llibre de Duran constitueix un descobriment i han considerat un tot allò que és una mínima part de la història i, per afegitó, farcida de falsedats. Aquestes persones, com els lectors en general, han estat víctimes d’un miratge, perquè no han vist, atesa l’ocultació, els documents que desmenteixen el relat. L’autora ha creat un context que indueix el lector a validar la versió familiar per fer creure que la víctima va ser la madona i no Jordi Roca, mort al garrot. A banda dels reportatges i dels articles d’opinió, no he vist cap crítica històrica raonada.

Duran s’ha aquietat a la contrabalada i ha desenvolupat un relat inventat fa mig segle sobre uns fets de cent-vint anys abans. Ha teixit l’engany a l’esquena de Guillem d’Efak, dels seus familiars i de totes les persones que defensen i divulguen la seva obra. Contra la veu del poble, li ha donat forma de llibre. Ha acceptat, doncs, batallar a favor de l’objectiu d’enaltir la madona que abandera un dels rebesnets. Ho ha fet, conscient que això significa desdir Guillem d’Efak, atacar una cançó d’amor i de vida i criminalitzar Jordi Roca, un jornaler de 32 anys a qui li daren garrot. No pot al·legar ignorància perquè, encara que no aporti la glosada coetània amb els fets, com a filla de Manacor i musicòloga, forçat l’ha de conèixer. No, no pot al·legar ignorància des del moment que, per tancar el llibre, en el seu habitual plural majestàtic escriu: Som conscients que teixim, així, una nova narrativa al voltant de la «Balada d’en Jordi Roca» i sa madona des Caparó. Doncs sí, això és ben cert: ha(n) inventat una narrativa nova. Sosté, d’acord amb el patrons principals de la contrabalada, que la víctima va ser la madona. Amb tot, però, en el rerefons sura la mala consciència del paper que està interpretant i, fora voler, exhibeix una contradicció flagrant entre, d’una banda, admetre de manera explicita que el perdó de la madona hauria salvat la vida de Jordi Roca i, de l’altra, qualificar de molt digne el silenci de la madona. No pot ser que no vegi que això darrer justifica la pena de mort.

Ni la madona, ni els seus fills, ni els seus néts (ho confessa el rebesnét) no parlaren mai del tema. Com així, de cop, un besnét inicia una creuada adreçada a netejar l’honra? Després de tres generacions, la contrabalada neix davant de la transcendència que agafa la Balada d’en Jordi Roca, una cançó que no pretén netejar honres de ningú, sinó fer un clam contra la pena de la vida! Guillem d’Efak la cantà als centenars de recitals que va fer com a peça clau del repertori, fins i tot més que el Blues en sol o la Cançó de Çon Coletes.

La cançó, en part recitada, es va bastir sobre una de les dotzenes de gloses que es cantaven per Manacor. En concret, la que fa esment a la sol·licitud de perdó de Jordi Roca que, implícitament, denuncia el silenci de qui podia salvar-li la vida. Tots sabem que el silenci sovint és covard i, de vegades, traïdor. Perseverar en l’hagiografia familiar allunya a qui ho faci del dret a bastir una nova balada, perquè l’obligaria a parlar no només d’un crim, sinó d’almenys set morts misterioses de l’entorn més proper de la madona. Ja veuríem això de l’hipotètic honor.

3i) Una complanta?

Com havia avançat Andreu Mesquida, s’anuncià la Contrabalada d’en Jordi Roca.86 El títol definitiu seria Complanta des Caparó.87 La nova aportació estava a punt, tot i que algú havia declinat cantar-la.88 Tres dies abans de l’estrena es va suspendre.89 Semblava poc coherent, a una entitat cultural de l’Ajuntament, incloure la contrabalada d’una de les més rellevants cançons d’un fill il·lustre de la ciutat.90 Potser és en curs una nova aportació al relat familiar? Ho sabrem aviat.

3j) Un feminisme mal entès

L’autora, potser per emblanquinar un relat que brolla des de la dreta més extrema i donar un toc progressista, intenta convertir la madona en un referent feminista. Defineix la seva actitud com un acte de resiliència i estableix un enllaç entre la seva hipotètica dignitat (recordem que atribuïda al silenci davant la súplica de Jordi Roca) i la de les dones segrestades i violades91. La controvertida biografia de qui es pretén honorar, no convida a considerar-la referent de res. A més de les dotzenes d’homes còmplices de la mort de Jordi Roca (jutges, advocats, fiscals, militars, governadors…), hi ha dues dones responsables: la reina d’Espanya, Isabel II de Borbó, i la madona del Caperó, Catalinaina Cànaves.

Bàrbara Duran ha volgut embolicar la madona amb la bandera del feminisme, a plena consciència, per tal d’endolcir i camuflar un relat reaccionari. Avui, per sort, el discurs feminista crea complicitats positives. Això convida a mostrar la imprescindible causa feminista com una lluita justa, noble i solidària i, per això mateix, cal no permetre un totum revolutum que embulli la troca i distorsioni el moviment. La condició femenina, dissortadament, no implica el compromís de totes les dones.92 No es pot aprofitar la reivindicació de les dones, clarament víctimes maltractades i arraconades de la història, per individualitzar la defensa d’una persona que mostra massa ombres i que, a la vista dels fets, va orientar la vida a fer patrimoni.93 Presentar la madona del Caperó com una icona no afavoreix gens el feminisme; l’embruta. No val tot.

Hi ha una contradicció gegantina implícita que posa en solfa el caràcter feminista del llibre. D’una banda, parteix de la hipòtesi que Jordi Roca va violar la madona. D’altra banda, l’autora explica que l’objectiu del llibre és reivindicar l’honor de la madona. Com es menja això? Quina honra cal vindicar? O és que una dona violada cau en cap deshonor? Quina lectura perversa és aquesta? El relat, continent i contingut, és propi de la dreta més reaccionària i, de cap a peus, oblida la presumpció d’innocència. No val tot per assolir l’únic objectiu apriorístic: netejar l’honor de la madona.94 Això es pot entendre en el cas de qui, per ideologia o creences religioses, consideri un deshonor la possibilitat que una dona lliure pugui tenir un amant, ni que sigui de manera furtiva. O, pitjor encara, que consideri un deshonor per a una dona haver estat víctima d’una violació, però cap d’aquestes dues consideracions tenen cabuda des d’una òptica feminista o progressista.

S’ha escrit molt sobre el feminisme de Guillem d’Efak, sobre la seva adoració a la dona, a partir d’haver estat segrestat de sa mare als dos anys i sentir-se fill de pare fadrí i mare desconeguda. La valoració de la maternitat, el sentit igualitari, la concepció d’una superioritat femenina en el marc de les relacions… el menen a conferir un gegantí protagonisme a les dones a tota la seva obra. Podem parlar de Cançó per a les dones, Cançó de les belles dones o el sentit homenatge que fa a les dones grans amb La dona que jau al meu llit, la traducció de Sarah de Georges Moustaki, però la dona sempre és present a totes les cançons. Des del Blues en sol fins a la Cançó de Çon Coletes, on les dones no ploraven per elles; ploraven pels seus infants.

També trobarem la dona en el seu teatre: La mort de l’àvia o, a l’entorn de l’avortament, De què xerren les dones elles amb elles? Però on apareix una fervorosa adoració femenina a l’obra de Guillem d’Efak és a la poesia. A tots els seus llibres, però sobretot a dos: Erosfera i, més que a cap altre, a Madona i l’arbre, amb el qual va guanyar el Premi Carles Riba l’any 1969, quatre anys després d’haver enregistrat La balada d’en Jordi Roca.95 No és gens casual el títol del poemari, amb l’arbre, símbol de la masculinitat, i la madona, de la feminitat. Cal fer notar que totes aquestes obres, que podríem qualificar de feministes, tenen més de mig segle; és a dir, quan la lluita dels moviments feministes no havia assolit ni d’un bon tros la força extraordinària que té avui.

3k) Les gloses són una arma carregada de poble

M’ho va fer veure Guillem d’Efak. Escriure sobre l’execució de Salvador Puig Antich, a partir del discurs oficial, elaborat des del poder polític, judicial i, en aquell cas concret, militar, presentaria el jove assassinat al garrot com un assassí i un terrorista, tal com figura a les actes i com va difondre la premsa franquista. Això ja va passar amb la Germania de Mallorca o amb les Revoltes Foranes. Tant Simó Ballester com Joanot Colom, Instador del Bé Comú, varen ser descrits com uns violadors i uns assassins. Encara ara aquest és el discurs oficial que preval a les nostres escoles i, en general, als àmbits acadèmics i als dels mecanismes de poder. Costa molt desembolicar la veritat sotmesa i explicar que eren líders d’uns aixecaments populars contra la corrupció, l’espoliació fiscal i l’abús dels senyors. El discurs dominant vol imposar-se. Contra ell, no hi ha relat alternatiu al mateix nivell. La solució és mirar el poble. Si les Revoltes Foranes i la Germania varen situar els mallorquins al costat de les revoltes, la gent no devia trobar que feien costat a cap violador ni a cap assassí. Si, per afegitó, hi ha gloses que han sobreviscut a la repressió, haurem de concloure que la veu del poble manté l’enfrontament amb el discurs dels poderosos. Les gloses són una arma pacífica, perquè no té altra munició que la paraula de la gent humil. Les gloses són l’arma dels pobres; són l’arma dels pobles.96

Reivindicar la figura de la madona, l’objectiu d’Andreu Mesquida assumit per Bàrbara Duran, representa posar en entredit la veu del poble. Serà per això que la contrabalada amaga les gloses? Tot allò que canten sobre Catalinaina Cànaves és fals? Ho poden desmentir amb proves i sense desqualificacions? Les morts misterioses? Que provenia d’una família que tenia fama d’emmetzinadora? Que el missatge i ella mantenien relacions? Que tenia fama d’explotar els jornalers? I, part damunt de tot, que es va negar a perdonar Jordi Roca? Com poden dir, emparats en criteris humanistes, que negar el perdó va ser un acte de dignitat? Quina persona defensora dels Drets Humans pot acceptar aquesta consideració? El poble es va situar al lloc que pertocava i, contra la pena de mort, reprovà aquell silenci que esdevindria assassí.

3l) Nemo me impune lacessit

Poc després de la presentació del llibre, me’l regalaren i vaig validar les sospites. Com m’havia presagiat Guillem d’Efak, els Taverneta, havien impulsat traslladar la contrabalada a un llibre. De fet, el pròleg desfà qualsevol bri d’objectivitat i posa en evidència l’autora, al nivell de tota quanta gent s’ha ajustat a validar o avalar un discurs interessat i sense proves. El caràcter morbós de la història, i el gran desconeixement de l’episodi i dels protagonistes, va ser com repicar campanes. I la premsa es vantà del llibre, perquè destapava i aclaria la vertadera història; és a dir, la versió oficial de la família: una contrabalada. Els reportatges, les entrevistes a l’autora i els articulistes que mossegaren l’ham, varen fer caure en el parany a persones de bona fe. L’esbiaixada documentació projectava un relat efectista, enlluernador fins i tot, presentat com el gran descobriment d’una història que qüestionava i atacava la Balada d’en Jordi Roca de Guillem d’Efak.

Després de llegir el llibre, atesa la quantitat de falsedats i la deficient, selectiva i pobra tria de documents, vaig tenir clar que el libel no tenia la més mínima credibilitat. De fet, una simple visita als arxius i a les hemeroteques de la premsa de l’època dels fets del Caperó, invalida tota la publicació i, per descomptat, la contrabalada. Embolicat en mil feines, vaig descartar fer-me ressò del libel, però em ressonava l’auguri de Guillem d’Efak que, a la seva mort, prendria fua el discurs familiar que, en vida, ja s’escampava boca orella per Manacor. Sabia que, obligat èticament per la condició de marmessor, en defensa de Guillem d’Efak i, molt més encara, de la vida abans que no de l’hipotètic honor de ningú, veia venir que qualque dia hauria de comentar, en conjunt, la contrabalada. Persones a qui tenc en la més alta estima i valoració de l’àmbit cultural de Manacor (historiadors, glosadors, poetes, músics…) em deien que la tesi del llibre s’aguantava tan dreta com un sac buit i que es desqualificava tota sola; que no ho pagava el toc.97

El gener del 2018 Maria Antònia Pastor, filla d’en Pífol, me va llliurar, de part de l’autora, un exemplar dedicat amb la data del dia de la presentació. Vaig correspondre amb un missatge: Bon dia, dilluns passat Maria Antònia Pastor em va fer a mans el teu llibre “Música per a un crim”. Moltes de gràcies per l’amable dedicatòria. Ja l’havia llegit i, les infinites feines en curs, m’han impedit fer-ne cap comentari, però esper poder-hi dedicar el temps que reclama, molt especialment amb la transcripció de les cintes d’en Guillem comentant i replicant l’envestida que va patir d’un familiar molt ofès. Quan ho pugui enllestir, ja te faré arribar una còpia. Gràcies de nou! Em sorprenia que, amb l’alta valoració de la dedicatòria, l’autora, a qui no coneixia ni conec, no m’hagués inclòs a la llarga nòmina de persones consultades. Sis mesos després, vaig rebre aquesta resposta: Benvolgut, gracies pel contacte. Treballem per una llengua i cultura, això ens uneix. Sobretot això, treballar… una abraçada.98

El temps passava, el renou mediàtic de la contrabalada s’havia esvaït molt, les feines infinites pendents no minvaven i l’esforç d’haver-me d’endinsar en el meu arxiu efakià per ordenar i exposar els arguments que el bruixot barracaner de la Guinea no s’havia rebaixat a fer públics malgrat les envestides, me feren refredar. Havia decidit deixar anar qualsevol comentari i tirar-me a l’esquena les diatribes, insídies i invectives que, de tant en tant, me comentaven que escampaven els promotors i els còmplices de la contrabalada. La cosa menor, a banda de l’ús pejoratiu de qualificatius personals, era la presumpció que el llibre, rigorós i ben documentat, tapava la boca als «indocumentats». Certament, el món a l’inrevés. No mereixien una gota de saliva.

Això no obstant, l’actuació d’amagatotis, sembla que no satisfeia prou Bàrbara Duran, perquè s’animà a iniciar una campanya pública, amb insults a rompre. Per ajustar-ho en el temps, em limitaré a expressions recents i públiques. Descart aquelles, més vexatòries, que m’han fet arribar de comentaris verbals, perquè la nostra cultura estableix que qui xerra per darrere, xerra amb so cul. Tanmateix, són les paraules que ha escrit i publicat les que es poden demostrar. El mes de desembre penja un escrit de lloa a Tonina Escanyelles (sic) i altres: gent intel·ligent, progressista, preparada, amable i divertida; sense rastre del característic integrisme illenc, d’aquests pseudointel·lectuals que pensen que estan per sobre no sé d’on. Elogis amb noms i insults a l’estil de la cultura hispànica.99 A qui vol ofendre i per quin motiu? Tanmateix, és una exhibició d’autoodi, típica del fonamentalisme, això de referir-se al característic integrisme illenc, un qualificatiu que l’extrema dreta dedica a la cultura catalana. Lleig també, i reaccionari, això dels pseudointel·lectuals.

Es veu que no en va tenir prou amb aquella diatriba, perquè quan encara no han passat dos mesos tornarà a envestir. Dia 14 de febrer del 2020, la revetlla del 25è aniversari de la mort de Guillem d’Efak, l’Ajuntament de Manacor va organitzar una exposició, comissariada per Llorenç Carreres, dedicada al seu fill il·lustre, amb la presentació d’una auca elaborada per Joan Vilamala i Toni Galmés. A l’acte d’inauguració, amb música i cançons de Biel Majoral, Maria Rosselló, Catalina Obrador, Delfí Mulet i Biel Torres, vaig explicar la iniciativa i vaig recitar Forans i Ciutadans. L’acte, amb una assistència multitudinària, va rebre els elogis de la gent i de la premsa. Doncs, just tres dies després, Bàrbara Duran disparava a l’aire un nou insult: Aquests dies, amb el 25è aniversari de Guillem d’Efak, vells fantasmes tornen passejar per Manacor.100 A banda que, si fos mínimament rigorosa, sabria que el 25è aniversari de Guillem d’Efak va ser l’any 1955 (altra cosa és el de la seva mort), Bàrbara Duran fa una nova exhibició de covardia amb altres dos insults indefinits.

La nova acció va provocar que les mateixes persones que m’havien desaconsellat replicar, ara, consideraven que algú havia d’aturar els peus a qui exhibia tan destructiva conducta. Una agressió irresponsable en públic requeria una resposta responsable en públic. Sense insults. Senzillament explicant els fets. Si no es plantava cara, els atacs continuarien sense aturall. La seva crida seria atesa.

El més greu no eren els insults adreçats a persones que han enaltit, sempre de manera altruista, la figura i l’obra de Guillem d’Efak. El pitjor és que qui insulta ha transcrit a un llibre la contrabalada; el discurs abjecte que Guillem d’Efak abominava. No just això, sinó que després d’atacar el cor i l’essència de la Balada d’en Jordi Roca, s’embolica amb el nom de Guillem d’Efak i, amb ànsia de projecció mediàtica, es mou tant com pot per fer-se escoltar en els mitjans de comunicació més propers.101 Com a creuada activa de la contrabalada, defensa el silenci d’una gran dignitat de la madona i esquiva dir que aquest silenci de la principal acusadora va abocar a la mort a Jordi Roca. Bàrbara Duran defensa el silenci que, justament, denuncia la cançó de Guillem d’Efak.

Com gosa, doncs, escriure Guillem d’Efak, 25 anys sense tu. Enyoram la màgia de la teva paraula, l’espurna de la teva llengua? Doncs, si l’enyora sincerament, aquí té la màgia, l’espurna i la paraula de Guillem d’Efak: Entre Petra, Vilafranca i Manacor hi ha una possessió. Se diu Es Caperó. Hi va haver un al·lot de Petra, en Jordi Roca que s’entenia amb sa madona. Hi va anar amb dos amics. Els dos amics vetllaven. Ell va botar per sa finestra. Els dos amics varen dir «tanmateix aquí… aguantar s’espelma, què feim noltros? Aprofitarem el temps.» Varen aprofitar per robar. L’amo els va trobar i ells mataren [FERIREN] l’amo. En Jordi Roca va ser acusat, com tots tres. No va dir res. Tenia una excusa perfecta, estava amb sa madona. Se va deixar passar per lladre, se va deixar jutjar… De totes maneres, ella… ella tampoc no va dir res, vull dir que ho va deixar córrer. D’això se’n va fer un romanç que jo sentia cantar per Manacor.102 Tothom que vulgui ho pot escoltar en voler. L’enregistrament és a disposició.

Aquest devessell d’envestides i d’insults indiscriminats, va ser la gota que va fer vessar el tassó de la paciència. De fet, els atacs me varen recordar l’obligació de defensar el bon nom de Guillem d’Efak i de la seva obra. Com diu el lema nacional d’Escòcia: Nemo me impune lacessit. La conducta reiterada de l’autora demanava a crits una resposta. A diferència del seu estil hispànic, caracteritzat per tirar la pedra amb acusacions en abstracte i amagar la mà, faré l’amonestament en defensa pròpia, a la manera catalana de Verdaguer, amb nom i llinatges, com fa la gent condreta, i mostrant cara, perquè qui cara veu, cara honora!

3m) Efakians i efakianes; la gent exclosa

Quan es repassa la llista de les 18 persones a qui Bàrbara Duran Bordoy expressa el seu agraïment, alarma el discrim contra les persones més properes a Guillem d’Efak. Excepte Cristòfol Pastor i la seva filla, cap ni un dels altres 16 noms pot presumir de proximitat amb l’autor de la Balada d’en Jordi Roca. El fet delata que no es volia comptar ni amb la família, ni amb el marmessor de l’obra, ni amb els amics amb qui va col·laborar. És evident que els promotors de la contrabalada tenen clar exactament això: van «a la contra». El seu relat té per objectiu capgirar una de les més belles composicions poètiques i musicals del segle XX que, encara avui, té la capacitat de seduir i d’emocionar. Sobta que cap de les 18 persones, l’editor ni tan sols, no fes cap indicació a l’autora sobre la conveniència, ni que fos per cortesia, de consultar a qui té els drets d’autor i la gestió de la propietat intel·lectual de l’obra de Guillem d’Efak. Doncs… ni avís ni permís. Tot a la seva manera: per l’esquena. Una conducta que no fa part de la cultura catalana. És evident que, d’haver-me mostrat el seu treball (tant com diu que valora el meu), l’autora s’hauria estalviat l’escarni públic que s’ha guanyat a pols. Igual de bé li hauria anat si hagués tocat baules a les cases d’aquelles persones que, coneixedores de la vida i l’obra de Guillem d’Efak, li haurien brindat generosa col·laboració. No ho va fer, perquè sabia perfectament que el seu treball «a la contra» destrueix la màgia de la poesia de Guillem d’Efak i prostitueix la vertadera història de la Balada d’en Jordi Roca

D’ençà de la mort de Guillem d’Efak, les persones que de qualque manera vàrem tenir la fortuna de col·laborar amb ell, hem mantingut el compromís voluntari de divulgar-ne l’obra i enaltir-ne la memòria, sense altre mèrit que el d’haver gaudit de la seva amistat i compartit dèries i curolles. Sense estatuts ni reglaments ni protocols, sense obligacions ni dependències, hi ha persones molt rellevants que s’han implicat en aquesta tasca de mantenir viu, creatiu i participatiu el llegat efakià. Existeixen grups a les xarxes amb aquest nom i, entre els efakians i les efakianes, s’ha establert una complicitat positiva d’intercanvi d’informació permanent que, a 25 anys de la mort del poeta en bicicleta, constitueix un cas ben singular. Ho prova el fet que un dels grups (No ets efakià si no…, al facebook) supera les set-centes persones. Per allà desfilen les notícies de les activitats en curs, enregistraments, llibres, recitals poètics… i curiositats a rompre, com trobar-se passejant per Palma el grafit d’un gall, amb versos de la cançó Cavallet de serp de Guillem d’Efak, dibuixat a la tanca d’una obra d’un edifici en construcció, o una entrevista encolada a unes golfes de fora vila. No passa setmana que algú no trobi una foto antiga, un programa de festes, una anècdota per compartir, un testimoni d’un company de clínica, d’una actriu, d’un músic... Tot plegat s’han generat diverses plataformes d’intercanvi, uns espais de coneixement i bones vibracions que fa que molta de gent jove, que ni va conèixer ni va veure mai Guillem d’Efak, faci un llepadits amb el personatge que, a poc a poc, ha esdevingut un mite i un referent cultural ben viu.

Dit això, davant del menysteniment crec que és un acte de justícia fer una mínima reparació de les persones (afortunadament per a elles) excloses del libel Música per a un crim. Només uns noms d’exemple, entre les més rellevants que, a partir de 1995, han dedicat energies i temps a la difusió de la música, la poesia, el teatre i, en general, a fer conèixer la vida i l’obra del bruixot barracaner de la Guinea. En primer lloc, cal esmentar Mònica Pastor (Barcelona, 1955), la vídua d’en Guillem, perquè representa la cara més visible de la família. Ella ha estat, i és, la gran impulsora de les activitats que giren a l’entorn de la figura del seu marit. També els quatre fills que ell va tenir: Hada, Guillem d’Efak, Guida i Guillema. La família ha estat sempre a disposició de qui ha volgut dur a terme qualsevol iniciativa. Tot han estat facilitats i suport.         

Un dels més antics i bons amics de Guillem d’Efak: Bernat Nadal Nicolau (Manacor, 1950), s’estrenà com a poeta als 21 anys, amb un llibre que ha esdevingut referència: La desintegració del desig. Ha guanyat prestigiosos guardons literaris (Premi Mallorca, Ciutat de Manacor, Agustí Bartra…). És l’autor del complet i detallat estudi introductori de l’Obra Poètica de Guillem d’Efak, on no es limita a analitzar la poesia, sinó també l’exuberant vitalitat de l’autor. L’any 2018 va rebre el Reconeixement de Mèrits al seu poble. Ell va hostatjar moltes de vegades Guillem d’Efak. En concret, l’acollí l’any 1980 quan preparava l’estrena de la rapsòdia Siau qui sou! Bernat Nadal faria l’escrit de la presentació, amb unes paraules que es poden aplicar perfectament a la Balada d’en Jordi Roca, i que acabava així: Les cançons que ens ofereix Guillem d’Efak feriran la sensibilitat dels espectadors. Qui pugui romandre impassible haurà de revisar seriosament la seva formació i demanar-se: què han fet amb mi?

Antoni Artigues Bonet (1950-2018), animador cultural, músic, filòleg, catedràtic, premi Emili Darder 2017, creador de la imprescindible pàgina Mag Poesia, impulsor del muntatge i de l’enregistrament de Cançons Republicanes, autor de Mecanismes de poder i altres llibres de sociolingüística i d’investigació sobre les xeremies. Amb el grup de teatre de magisteri, va promoure l’escenificació d’obres de Guillem d’Efak, com la popular peça El Dimoni Cucarell. Fins el darrer alè, va ser un actiu divulgador de l’obra poètica de Guillem d’Efak i un enamorat de la seva discografia. Presumia de ser el més antic seguidor de Guillem d’Efak i el seu fan nomber one.

Biel Majoral (Algaida, 1950), mestre, pagès, cantautor, reconegut arreu (premi Diari Balears, 31 de Desembre, Creu de Sant Jordi 2019…) guardonat el 2020 amb el Reconeixement de Mèrits de Manacor. La seva amistat amb Guillem d’Efak va ser reconeguda quan el poeta, tres setmanes abans de morir, li va dedicar una cançó, amb l’encàrrec que la musicàs i la cantàs. El Vou-veri-vou per a no dormir, gairebé el testament ideològic i vital que Guillem d’Efak va confiar a Biel Majoral, es va estrenar poques setmanes després de la mort del poeta i s’enregistrà en disc. La cançó fa part del repertori habitual del cantant i l’ha interpretada arreu de la nació catalana. Amb la Banda de Música de Manacor va enregistrar la rapsòdia Siau qui sou!

Tomeu Matamalas Grimalt (Manacor, 1952), músic, cantant i escriptor, guardonat amb diversos premis de novel·la (Pollença, Blai Bellver) ha fet part de coneguts grups musicals i de teatre (Calabruix, GOM Teatre…). El maig de 1980, amb el grup Amigos va acompanyar Guillem d’Efak a l’estrena de la rapsòdia Siau qui sou! D’ell són aquestes paraules: Tots els qui hem interpretat la Balada d’en Jordi Roca en les diferents èpoques musicals de Mallorca, ho hem fet sempre com el que és: «una balada d’amor» que va composar en Guillem d’Efak basant-se en trobos i que, alhora, feia servir com a al·legat contra la pena de mort. En el món musical en el qual ens hem mogut els de la meva generació i els de l’anterior a la meva, sempre ho hem entès així. Mai, en cap cas que jo conegui, s’han fet comentaris directes en contra de “sa madona des Caperó” que sobrepassin el considerar-la una covarda a l’hora de defensar el seu suposat amant. Així que les posteriors lectures no fan més que donar a la cançó una aparença d’ofensa familiar que ni la gent que l’hem cantada ni la gent que l’ha escoltada ens havíem plantejat mai.

Mònica, Toni, Bernat, Biel, Tomeu… Són referents efakians, però són uns entre tants. Cada un n’arrossega d’altres. Són centenars i centenars les persones que s’identifiquen amb Guillem d’Efak. Darrera de Biel Majoral, per exemple, brolla Antoni Roig Sierra (1946-2007) per dir que no ens fareu callar! I Delfí Mulet i Biel Torres que han arranjat i musicat cançons de Guillem d’Efak. I la soprano Maria Rosselló que ha ressuscitat el Siau qui sou! I efakians (i músics excel·lents) són Miquel Brunet, Catalina Obrador, Vicent Fontelles, Maria Rosselló, Nofre Riera, Joan Oliver, Jaume Obrador, Maria Francisca Osuna…

Efakians són els integrants de les bandes de Manacor, Llucmajor, Campos, Ses Salines, Algaida i Porreres. I els seus directors Pere Siquier, Andreu Julià, Joan Ramon Xamena…

Efakians són els Xítxeros amb empenta, organitzadors dels actes commemoratius del 20è aniversari de la mort de Guillem d’Efak l’any 2015, reivindicadors de posar el seu nom a l’Auditori de Manacor. I els Joves de Mallorca per la Llengua i el col·lectiu Illencs que organitzaren a Gràcia el recital La revolució del bon gust. I la gent de Sabadell que vol posar el nom de Guillem d’Efak a la biblioteca del barri de Can Puigjaner, on va viure.

Efakiana és Maribel Servera, i efakians Mateu Xurí, Macià Ferrer, Miquel Àngel Adrover, Miquel Servera i tants i tants de glosadors, perquè Guillem d’Efak també ho era.

I efakians són Gom Teatre, Taverners, Refugi, Projecte d’Efak, Marcel Pich, Roger Pistola, Marta Elka i tota quanta gent canta les seves cançons.

Efakià és Gracià Sànchez, que va enllestir, amb Guillem d’Efak ja a la clínica, les galerades de Tampoc el foc, el darrer poemari, i que, anys després, edità l’obra completa de Teatre i de Poesia. I Beatriu Defior que corregí llibres seus, i Pau Vadell que reedità La Ponentada Gran

Efakians són Corcada Teatre que muntaren Negret de Guinea i els de la productora Manual que estrenaren el documental L’ànima negra de l’illa i els del celler Ànima Negra, que el va copatrocinar, i l’actor Pep Tosar, i Isona Passola… 

 

Efakià és Joan Martorell que va musicar i enregistrar el Manual inacabat per anar per la vida, amb la veu de Jordi Boixaderes com a rapsode.

Efakianes són Antònia Font i Glòria Julià i Dora Riutort i tota la gent que diu el seus poemes. Efakians, Joan Gomila i Jaume Gomila que diuen i escenifiquen la poesia del poeta en bicicleta.

Efakià és Miquel Barceló que va convertir Guillem d’Efak en un cap de fibló o un destapador.

Efakiana és la gentada que omplí l’auditori de Manacor per cantar, a faisó d’himne, el Siau qui sou! Efakiana és aquella gent, amb els mestres al capdavant, que es va arremolinar la primavera del 2014 per brindar suport a la vaga de fam de Jaume Sastre, contra els intents del PP de polititzar l’ensenyament, en defensa d’una educació digna, de qualitat i en català.

Efakià és Llorenç Carreres, comissari de la mostra commemorativa del 25è aniversari de la mort de Guillem d’Efak a Manacor, i Joan Vilamala i Toni Galmés autors de l’auca que s’hi va presentar.

Efakià va ser Mateu Joan Florit, director de L’Estel de Mallorca, sempre atent a la vida i obra del poeta. Efakià és Antoni Riera Vives, impulsor del setmanari Cent per Cent, que, sempre seguit, es fa ressò de les activitats a l’entorn de Guillem d’Efak.

Efakians són Antònia Llodrà i Joan Llodrà, els regidors que instruïren l’expedient que conclouria amb la proclamació de Guillem d’Efak com a fill il·lustre de Manacor.

I la gent de l’Estudi General Lul·lià que ha brindat acollida a algunes de les més reeixides activitats efakianes.

Efakià és Francesc Burrull, autor dels arranjaments de la Balada d’en Jordi Roca, i Núria Feliu, Maria Cinta Rosselló, Miquel Pujadó, Lluís Llach, Joan Reig, els Germans Martorell…

Efakians varen ser Ermengol Passola, Carlota Soldevila, Fabià Puigserver, Miquel Àngel Riera, Josep Maria Llompart, Ovidi Montllor, Nicolau Pizà, Queta Pizà, Rafel Estaràs…

En definitiva, els efakians i les efakianes som més que un club, som una família, una tribu lleial a la memòria de Guillem d’Efak, som els qui sabem de la seva vida i els qui servam i servim la seva obra i la seva memòria. Som un exèrcit pacífic que no tolerarà sota cap concepte que hi hagi persones que, amb falsedats i insults, trastoquin impunement una cançó, patrimoni de la Cultura Catalana, que fa part de la banda musical del nostre poble.

 

4. ROCA I ROSSELLÓ; DOS CRIMS D’ESTAT

Isabel II de Borbó i Borbó (1830-1904) va regnar a Espanya des de 1833 fins que, el 1868, va ser destronada per una revolució popular. Després d’una regència de sa mare, Maria Cristina de Borbó, i d’una segona del general Espartero, l’any 1843, amb 13 anys, fou proclamada major d’edat i el 1846 obligada a casar-se amb un cosí a qui ella odiava. La vida de la cort esdevingué una orgia permanent ben retratada pels germans Valeriano i Gustavo Adolfo Bécquer a Los borbones en pelota.103 El seu regnat va ser caòtic, immers en la corrupció i amb períodes autoritaris absolutistes que, finalment, generaren la revolta coneguda com La Gloriosa que l’obligaria a exiliar-se.

El robatori a la finca del Caperó, dia 3 de febrer de 1851, es va produir dues setmanes després que, arran d’una crisi ministerial, Juan Bravo Murillo (1803-1873) substituís Ramon María Narváez (1800-1868). Durant la seva presidència, Narváez va promulgar un nou Codi Penal (22 de setembre de 1848), amb una racionalització i humanització de les penes.104 Entre d’altres avenços importants, aquell codi penal prohibia la tortura i tipificà els abusos dels funcionaris públics.105 Arran de finalitzar la Guerra dels Matiners (segona guerra carlina), el juny de 1849 Narváez va decretar una amnistia general. Els més fanàtics consideraren que aquelles mesures afeblien l’autoritat de la reina i pressionaren fins que Narváez dimití. Dia 14 de gener de 1851 fou rellevat per Bravo Murillo que, com a primera decisió, va activar una gran remodelació a totes les administracions, amb l’objectiu d’endurir el govern i atemorir el poble.106 S’acabaren els perdons i les amnisties i s’enduriren les penes forçant als límits màxims el Codi Penal vigent.107

La nova orientació del govern es veuria reflectida a la premsa en funció de la ideologia de cada diari. El Balear se situà d’immediat, al costat dels poderosos, en la posició més reaccionària. A la primera informació que publica, dia 7 de febrer, sobre els fets del Caperó ja anima a la severitat: al ver que hay almas endurecidas y perversas hasta el estremo, concebimos la imprescindible necesidad de un castigo pronto y ejemplar. Aquest diari mantindrà aquesta línia, aplaudint el càstig més sever, tant durant el judici com després de les execucions. El diari ja havia animat el nou govern a incrementar la repressió, en l’absurda i errònia teoria que una política molt dura reforçaria l’autoritat, el poder i la popularitat malmesa de la reina Isabel II, cada vegada més desprestigiada i desacreditada, a mesura que s’escampava la corrupció que presidia la Cort espanyola.

4a) Un governador-jutge?

Dia 17 de febrer, la premsa informava del trasllat de l’expedient contra els tres encausats dels fets del Caperó des del Tribunal de Manacor a la de Palma, que determinaria el consell de guerra contra Guillem Rosselló i el judici contra Jordi Roca i Antoni Miquel. El mateix dia, s’informava que, arran de la substancial remodelació ordenada per Bravo Murillo, es designava el senyor Gómez Hermosa com a nou regent de l’Audiència de Palma i entrava José Manso y Juliol com a nou governador.108 Aquest darrer va arribar a Palma amb la lliçó apresa i amb un discurs preparat que va llegir a les autoritats i que ordenà reproduir íntegrament a la premsa.109 Casualment o no, El Balear el va publicar a la mateixa pàgina i just al costat de la notícia on informava dels judicis en curs contra els acusats dels fets del Caperó.

José Manso destapava de manera inequívoca amb quines instruccions havia assumit el càrrec: Honrado por S.M. la Reina nuestra Señora con el mando político de estas islas (…) espero hallar en todos la correspondencia necesaria para este fin, y si bien en la esfera de la Administración es mi ánimo impulsar la prosperidad de cuantos ramos abarca, en política, celoso como soy de la observancia de las leyes, de la moralidad y del órden público, velaré constantemente para que no se resientan tan caros objetos. Donde estos fuesen vulnerados, hallaréis mi autoridad pronta y decidida a castigar con mano fuerte, sin consideración alguna, el delito, porque ante todo es la protección de los intereses de que depende la existencia de la sociedad. És fàcil deduir del discurs cap a on prendrien els càstigs.

Les sentències estaven dictades, cantades si més no, tant la de l’Audiència de Palma com la del consell de guerra militar. No pot al·legar-se la separació de poders, perquè les intromissions dels governadors eren i serien habituals.110 La politització de la justícia no és cosa d’ara.

4b) De 10 anys de presó a pena de la vida?

Dos dies després de l’avís-amenaça del governador, dia 21 de febrer, es reunia el consell de guerra que havia de fallar la causa contra Guillem Rosselló, acusat de l’assalt i el robatori de les cases del Caperó.111 L’acusat es va declarar confés del robatori, però negà tenir res a veure amb la ganivetada i amb una violació. El més significatiu de la notícia (recollida a bona part de la premsa espanyola de l’època) és que El coronel don Agustín Galup, fiscal de la causa, ha pedido para el encausado la pena de diez años de presidio con retención y su defensor don Gabriel Clar, subteniente del batallón de Asturias, ha implorado la minoración de la pena. El consejo ha quedado reunido para deliberar.112 És bo d’imaginar que Guillem Rosselló, finalitzada la sessió i vista per a sentència, abandonà la sala amb la tranquil·litat que la resolució, en el pitjor dels casos, el condemnaria a 10 anys de presó. No va ser així, el tribunal va atendre més l’anunci del governador (castigar con mano fuerte, sin consideración alguna) que no la petició del fiscal i decretà, ja sense cap possibilitat de súplica ni d’apel·lació, l’afusellament del soldat. Un setmanari de Palma ho destacava: En el acto de notificársele la sentencia quedó muy sorprendido, porque creía que el fiscal no pedía contra él la última pena.113

Molts d’anys després, l’escriptor i investigador Antoni Llull Martí escrivia: Potser que el petrer Guillem Rosselló hagués tengut una mala hora, però demostrà ser valent encarant-se a una mort que més que a ell afrontava aquells qui l’havien decretada. I sembla que el poble així ho va entendre i així ho volgué donar a entendre retent extraordinàries honres fúnebres a qui podia esser, al cap i a la fi, un altre bon lladre. Els nostres rebesavis, per molt submisos i respectuosos que fossin amb l’autoritat, també sabien mostrar inequívocament la seva repulsa contra la injustícia institucionalitzada. Setmanari Manacor, 22 de març de 1980.

4c) De la sorpresa de Rosselló a la de Roca

La sorpresa de Jordi Roca no va ser menor de la de Guillem Rosselló. Cal dir que no li seria notificada la sentència definitiva fins el 21 de maig, menys de 24 h abans de donar-li garrot, després d’un llarg procès judicial. Dia 17 de febrer, el jutge de Manacor ja havia passat a la de Palma la seva resolució que condemnava Antoni Miquel a presó de per vida i Jordi Roca a morir, tot i que obria finestres a l’esperança en el cas que l’acusadora, Catalinaina Cànaves Sabater, retiràs la denúncia o concedís el perdó. Això no obstant, la dispositiva condemnatòria del jutge de Manacor no tenia valor de sentència ferma i es va traslladar a l’Audiència de Palma. Després d’una nova vista i de revisar la resolució del jutge de Manacor, l’Audiència de Palma va ratificar la pena de la vida contra Jordi Roca i la cadena perpètua contra Antoni Miquel. Com a complement afegit, endurí els càstigs amb indemnitzacions econòmiques a satisfer a l’acusadora i al missatge ferit durant el robatori. La sentència de Palma, que sostenia la pena de la vida contra Jordi Roca ja decretada a Manacor dues setmanes abans, es va comunicar a l’advocat dels dos presos dia 1 de març, quan encara no feia un mes del robatori al Caperó. La sentència brindava l’opció a alçar recurs, ja que el Tribunal de Manacor i l’Audiència de Palma, tot i emetre ambdues pena de la vida no eren coincidents en tot. Està documentat que Jordi Roca suplicà el perdó de l’acusadora i la clemència de la reina d’Espanya.114

L’advocat de Jordi Roca i Antoni Miquel era Josep Vidal i Pont. Aquest, durant el judici, era regidor de l’Ajuntament de Palma. Apologista catòlic extremista, professor de Dret Públic, Civil i Criminal d’Espanya a la Universitat Literària, col·laborava a La Fe, Revista Religiosa, Política y Literaria, al costat de Josep Maria Quadrado (1819-1896). Va traduir del francès El padre Lacordaire, Santo Domingo de Guzmán o Elogio fúnebre de Daniel O’Connell, sobre l’advocat catòlic irlandès (1776-1847) que va justificar la pena de mort de Robert Emmet, líder d’una revolta contra Anglaterra el 1803. El seu perfil semblava més tendent a atendre el discurs del nou governador que no a defensar els condemnats. Podem suposar que, com a advocat dels dos acusats, especialment d’un sentenciat a mort, va presentar l’oportuna apel·lació, però no hi ha constància fefaent. No sols això, sinó que no va ser ell qui informà Jordi Roca de les apel·lacions ni de la confirmació de la pena de la vida.

Dia 19 de maig Roca i Miquel foren traslladats a Manacor. Quatre dies abans, dia 15, Mallorca havia patit un dels pitjors terratrèmols de la història. Molts d’edificis de Ciutat s’esbaldregaren o quedaren molt afectats i el governador dictà un conjunt de mesures, entre les quals ordenava traslladar tots els presos de Palma a Manacor.115 Feia dos mesos i mig llargs, d’ençà de dia 1 de març, que els dos condemnats no sabien res de les súpliques presentades. El relat, a partir del trasllat a Manacor, destapa la reacció d’una persona que se sent enganyada: A las nueve y cuarto del día siguiente [dia 21 de maig de 1851] fué notificada a ambos la sentencia, que escuchó Roca con gran sorpresa, como así lo manifestó, añadiendo que no podía dar crédito a aquel fallo, ni conformarse con él, puesto que había obtenido el perdón de la parte ofendida, según se le había asegurado, y el de S. M. la Reina. Confundiendo este desgraciado el acto de concesión del real perdón con el hecho de haberlo impetrado y de haberse mandado suspender la ejecución hasta la resolución de S. M., se mantuvo tenaz durante algunas horas, repitiendo que no debía sufrir la pena de muerte (…)116

Resulta estremidor aquest relat de les darreres hores de Jordi Roca; aquelles hores que Guillem d’Efak, a partir de la glosa popular, convertiria en una crida al perdó de la madona acusadora. El fet és que, aquella nit, Jordi Roca no va dormir. Les cròniques destaquen la rebel·lia del condemnat contra la injustícia del càstig: Al notificarle la sentencia se mostró muy exasperado, negándose a recibir los socorros espirituales hasta las tres de la madrugada del día siguiente [és a dir, sis hores abans de donar-li garrot], en que merced a los esfuerzos del benemérito ecónomo D. Lorenzo Pascual y de los vicarios D. Guillermo Llull, D. Francisco Parera y D. Juan Tous, se pudo lograr que se preparase para confesarse. Aunque había tomado alimento hasta el momento de conformarse con la voluntad divina, en lo sucesivo se mostró muy inapetente, por lo que marchó medio desfallecido al sitio donde debía ser ejecutado, que era una escarpada del predio llamado la Torre, a un cuarto de legua de la villa (…)117 L’execució al garrot de Jordi Roca va ocupar molt d’espai a la premsa, amb independència de la ideologia de cada diari. Los diarios de Palma dicen que dia 23 sufrió en Manacor la pena de muerte á que había sido condenado Jorge Roca. Este desgraciado, durante las primeras horas que pasó en la capilla, se negó á recibir los auxilios espirituales. Conociendo por último que no tenía esperanza de salvarse del suplicio, la puso toda entera en el Dios de las misericordias, y contrito y resignado sufrió la pena.118

4d) Dos assassinats d’Isabel II

Fent un repàs a les condemnes de Guillem Rosselló i de Jordi Roca, lligades amb el discurs amenaçador del governador, el curs de les sentències i la resposta negativa de la reina Isabel II d’exercir la seva potestat de perdó, sembla més que evident que som davant de dos crims d’estat, orientats a atemorir i sotmetre la població. L’objectiu era frenar un aixecament popular contra la monarquia borbònica.119 Cal recordar que la sol·licitud de garrot la va presentar el fiscal de S. M. Isabel II i que, per endiumenjar la mort de Jordi Roca, es va enviar a Manacor una compañía de cazadores del regimiento de Isabel II, para formar el cuadro en el acto de la ejecución.120 Encara hi ha un altre fet afegit que fa indiscutible que, darrere de les morts, hi va haver la sàdica mà de la monarquia borbònica. Al llarg del s. XIX, amb Ferran VII i de manera intensa durant el regnat d’Isabel II, arribat el dia de Pasqua de Resurrecció era tradició reial perdonar un condemnat a mort121. Doncs bé, l’any 1851 Pasqua va ser dia 20 d’abril i, consultats els arxius, l’única persona que aquell any hi havia condemnada a mort pendent d’execució era Jordi Roca, perquè Guillem Rosselló ja havia estat afusellat el 25 de febrer. La premsa espanyola més llegida del moment havia informat dels fets, del judici i de les sentències. El tema havia assolit gran notorietat i popularitat. Isabel II tenia a l’abast una oportunitat de mostrar-se com una monarca clement. No va ser així. No concedir a Jordi Roca el Perdó Pasqual, que s’havia atorgat els anys anteriors i que es reprendria els anys següents, certifica una voluntat manifesta del govern de Bravo Murillo i, molt concretament de la reina Isabel II, de ratificar el garrot contra aquell jove de Petra a qui Guillem d’Efak anomenà mesquinet.

L’assassinat de Jordi Roca, doncs, va ser un crim d’estat tan evident com ho seria, 123 anys després, donar garrot a Salvador Puig Antich. Això no lleva que si Catalinaina Cànaves hagués retirat l’acusació o expressat el seu perdó, hauria desarticulat la trama borbònica repressiva i hauria salvat la vida a Jordi Roca, el qual hauria viscut tancat a la presó fins a l’amnistia general popular de l’any 1868. En qualsevol cas, cantin papers i mentin barbes, de nou es fa palès que Guillem d’Efak tenia tota la raó: darrere les morts de Roca i Rosselló hi havia la mà del governador, atenent les sinistres instruccions d’Isabel II. 

4e) Els fets, els processos i les execucions

La premsa de l’època, tant la de Mallorca com l’espanyola, va informar puntualment i amb detall dels esdeveniments, des del robatori fins a l’execució de les sentències, encara que de manera majoritària des de la perspectiva del poder institucional (Guàrdia Civil, Tribunals, Església…). El primer dels relats que es publicà s’ajustava a la denúncia que, l’endemà dels fets, va posar Catalinaina Cànaves, acompanyada del missatge Joan Sansó, i que va permetre la detenció dels autors aquell mateix dia122. Segons l’acusació, un home va ser acollit a la possessió per la madona i, en sortir, dos homes entraren a robar amb armes. En un enfrontament, es va ferir amb un ganivet el missatge que hi havia a les cases i partiren després d’una feroz brutalidad con la pobre y demasiada buena mujer123. Els documents del jutjat a l’arxiu de Manacor i les cròniques de premsa defensen la propietat privada, però no distingeixen l’home acollit a la casa dels altres dos, sinó que unifiquen l’actuació de tots tres i la presenten com una acció conxorxada per tots ells.

Una altra informació destacada per la premsa és la referida a la celeritat desfermada des del primer moment, tant en la detenció (just l’endemà dels fets) com en tot el procés. No havien passat dues setmanes d’ençà de l’assalt a la possessió del Caperó quan, el dissabte dia 15, Climent Gil Serrano, jutge de primera instància de Manacor, signava la sentència. La condició de soldat professional de Guillem Rosselló va aconsellar traslladar el seu cas a un tribunal castrense que, d’acord amb el codi de justícia militar, li obriria consell de guerra. Quant als altres dos detinguts, la premsa informà de les dues condemnes: La causa de los otros dos reos paisanos, Jorge Roca (que es el condenado a la última pena por el inferior) jornalero y vecino de Petra, soltero de 32 años; y Miguel Nicolau, también soltero y jornalero de Petra, de 26 años, condenado por el inferior a cadena perpétua.124 Aquest esment al inferior per referir-se al jutjat de primera instància de Manacor, afegit al fet que el mateix jutge traslladi l’expedient a l’Audiència de Palma, permet deduir que o bé no tenia prou competències per dictar una dispositiva condemnatòria d’aquella magnitud sense ser refrendada, o bé que el jutge va considerar convenient sotmetre la seva resolució a una instància superior.

Arribada a Palma dia 17 de febrer la resolució del jutjat de Manacor, l’Audiència va activar la revisió immediata. Ayer 17 se hallaba ya en poder del señor regente de esta audiencia el proceso formado por el señor juez de primera instancia de Manacor, D. Clemente Gil, contra los expresados reos, en cuya sentencia se condena a uno de ellos a la pena de muerte y a otro a la de cadena perpetua125. Just arribar la sentència de Manacor a Palma: Comunicóse el proceso por dos días al abogado, don José Vidal y Pont, defensor de los acusados, y es de creer que dentro de un breve plazo tendrá lugar la vista pública ante la sala segunda de esta Excma. Audiencia. Parece ser que el fiscal de S. M. pide la pena de muerte para entreambos reos; y que la vista del proceso tendrá lugar el martes inmediato126. Efectivament, amb tota celeritat, la vista seria el dimarts 25 de febrer… amb la coincidència de fer-se el mateix dia i a la mateixa hora que afusellarien Guillem Rosselló.

Abans, com a causa separada de la de l’Audiència, s’havia constituït el consell de guerra que havia de jutjar Guillem Rosselló i Font. Res millor que llegir la peripècia explicada a la premsa de l’època: El acusado, que ha sido preso en el cuartel de La Lonja, se llama Guillermo Rosselló, y es soldado de la primera compañía del tercer batallón del regimiento Infantería de Asturias. Mañana debe ser juzgado en consejo de guerra ordinario127. L’endemà d’aquest anunci, dia 22 de febrer, el mateix diari informava: En uno de los salones del Real Castillo de esta capital, se ha reunido esta mañana el consejo de guerra ordinario para ver y fallar la causa contra el soldado del tercer batallón de Asturias Guillermo Rosselló (…). El acusado ha parecido ante el consejo con serenidad y despejo (…). Parece que está convicto y confeso de haber contribuido al robo en Can Caparó (…). El coronel, D. Agustín Galup, fiscal de la causa, ha pedido para el encausado la pena de diez años de cárcel con retención, y su defensor, D. Gabriel Clar, subteniente del batallón de Asturias, ha implorado la minoración de la pena. El consejo ha quedado reunido a puerta cerrada para deliberar. La vista del consell de guerra feia pensar en una pena relativament suau de presó, però finalmentEl fallo fué condenatorio y, el consejo impuso al reo la pena de ser pasado por las armas, cuya sentencia obtuvo la aprobación del capitán general, de conformidad con el dictámen del auditor de guerra.128 

Immediatament, es posaren en marxa els preparatius. L’afusellament tindria lloc dia 25 de febrer a les terres de la madona, ben prop del pont del Caperó. Dia 22, la sentència, dia 23, el trasllat a Manacor… Esta mañana ha salido de Palma para Manacor, debidamente escoltado por tropa de infantería y caballería, uno de los reos del atentado cometido en Can Caparó, llamado Guillermo Rosselló. El fallo del consejo de guerra ha sido al parecer fusilamiento, y allá conducen al efecto al reo para que se espíe el delito en la propia comarca donde fue cometido.129 Encara que la condemna es dictà amb vots discrepants, d’aquella resolució sobta molt que, amb una petició del fiscal de només 10 anys, el tribunal decidís l’afusellament. Tot apunta que algú, des d’instàncies superiors, havia mogut fils per extremar el càstig. Fos com fos, ja no hi havia marxa enrere ni possibilitats d’apel·lació. La justícia militar era tan implacable com la fulla de la guillotina quan cau. La sort de Guillem Rosselló, casat i amb una filla petita, estava dictada. Seria afusellat no gaire lluny del pontet del Caperó i a la vista de les cases, per si l’acusadora volia contemplar la malifeta.130 Les cròniques destaquen la gentada que hi va assistir. A las ocho de la mañana del 25 fue fusilado en las afueras de Manacor, Guillermo Rosselló (…) Se le trasladó a la última morada en medio de un gentío inmenso, que entre el dolor y las lágrimas rogaba al Señor que se dignase conceder el eterno descanso al alma de aquel ajusticiado.131 El diari La España de Madrid dia 6 de març publicà, a tres columnes, un detallat reportatge del judici i l’execució: En el lugar del suplicio se hallaba reunido un numeroso gentío. Dos compañías de granaderos del regimiento de Isabel II formaron el cuadro en el momento de ejecutarse la sentencia.

Dia 25 de febrer, el mateix dia que just davant les cases del Caperó s’afusellava Guillem Rosselló, a Palma es va fer la vista contra Jordi Roca i Antoni Miquel. El dia abans ja ho anunciava la premsa: Mañana es el día señalado para verse ante la sala segunda de esta Excma. Audiencia la causa formada sobre los crímenes cometidos en Es Caparó contra Jorge Roca y Miguel Nicolau, vecinos de Petra, condenados el primero por el juez de primera instancia de Manacor a la última pena, y el segundo á la inmediata. El Sr. Fiscal de S. M. pide para ambos en su acusación la pena de muerte.132

Quatre dies després del judici, dia 1 de març, es va comunicar la sentència a l’advocat dels acusats, Josep Vidal i Pont, i una vegada més la premsa va informar amb tot detall: Hoy ha sido notificada la sentencia pronunciada por la sala segunda de esta excelentísima Audiencia en la causa formada sobre los crímenes de robo, violación y herida, ejecutados en el Caparó. Por dicho fallo se condena a Jorge Roca a la pena de muerte en garrote, que deberá sufrir en la villa de Manacor; y á Miguel Nicolau á la de cadena perpetua y á la de argolla, que se ejecutará al mismo tiempo que sufra la de garrote su co-reo. Condénase además á ambos delincuentes á la reparación de daños y perjuicios causados á Catalina Cánaves, á saber: á Roca en cantidad de ocho mil reales, y á Nicolau en la de dos mil, con mancomunidad entre sí; y finalmente á la entrega de dos mil reales por el primero y quinientos por el segundo, también mancomunadamente, al herido Juan Sansó, por indemnización de daños y perjuicios. Hállase fundado dicho fallo en que Roca y Nicolau están convictos y en parte confesos de ser autores del delito de robo con violencia en las personas y acompañado de violación que se halla previsto y penado por el art. 425 núm. 2° del Código penal: en que han concurrido en dicho delito las circunstancias agravantes de haberse cometido de noche, en despoblado, con astucia, fraude y disfraz, con uso de un arma prohibida y con desprecio del respeto que merecía por su sexo Catalina Cánaves; y finalmente en que con respecto á Jorge Roca, autor de la violación y de la herida no resulta circunstancia alguna que atenue su responsabilidad, al paso que en cuanto a Miguel Nicolau hay la de no haber tenido intención de causar todo el mal que produjo la ejecución del delito. No estando este fallo conforme de toda conformidad con el que pronunció el juez de primera instancia de Manacor, pueden los acusados suplicar ante la sala primera de esta Excma. Audiencia.133 La no conformitat assenyalada entre la sentència de Manacor i la de Palma no derivava tant del bessó (ambdues havien condemnat a mort a Jordi Roca i a cadena perpètua a Antoni Miquel), sinó d’altres disposicions, com la de la reparació econòmica a la madona i el missatge.

Com a per art d’encanteri, d’ençà d’aquesta comunicació de la sentència de Palma, no hi ha cap altra notícia sobre les possibles accions de la defensa. Passen els dies, les setmanes i els mesos sencers de març i d’abril sense referències del procés a la premsa. De dia 1 de març ençà, no hi tornarà haver noves fins després del gran terratrèmol que va patir Mallorca el dijous dia 15 de maig. Quatre dies després, el dilluns dia 19, Roca i Rosselló foren enviats a Manacor. Com que el trasllat va afectar tots els interns que hi havia a l’edifici de la presó de Palma, molt deteriorat per aquell greu moviment sísmic, els dos condemnats no sospitaren que ja s’havien exhaurit totes les vies de recurs. Això no obstant, encara que no s’havia notificat l’aplicació de la sentència als condemnats, la premsa ja ho sabia. Dia 20, El Genio de la Libertad es feia ressò de la imminent execució: A las ocho de la mañana del día de ayer, salió de esta capital con dirección a Manacor, una compañía de cazadores para formar el cuadro en el acto de sufrir la última pena Jorge Roca, uno de los autores del robo y demás cometido en el predio Caparó, la cual debe presenciar Miguel Nicolau, otro de los autores condenado a cadena perpétua, cumpliendo con lo mandado por esta Escma. Audiencia territorial. El ejecutor, llegado anteayer, se dirigió inmediatamente a Manacor. Malgrat les informacions dels diaris, els dos condemnats traslladats a la presó de Manacor, no sabien res; ni tan sols que a pocs metres d’on estaven tancats ja hi havia el botxí. Fins a les nou i quart del matí de dia 21 de maig, no els seria comunicada la sentència que s’havia d’executar l’endemà mateix. La reacció de Jordi Roca, en rebotar-se contra la notícia, convida a pensar que l’advocat li hauria creat falses esperances i que no l’hauria informat de l’imminent desenllaç.

4f) La mort al garrot de Jordi Roca

Transcric completa, atès l’alt interès de la crònica, la notícia del Diario Constitucional de dia 27 de maig de 1851.

Ejecución de Jorge Roca. Dimos cuenta en nuestro número del 19 de que á las tres de la madrugada de aquel dia habían salido para Manacor los reos del atentado del Caparó, Jorge Roca, y Miguel Nicolau, condenado el primero á la última pena, que iba á sufrir en aquella villa, y el segundo á la de cadena perpetua, con la accesoria de presenciar con argolla la ejecución del co-reo. Ignorando ambos el objeto del viaje emprendido, pasaron el camino tranquilamente y en el mismo estado vieron trascurrir la noche posterior á su llegada. A las nueve y cuarto del siguiente dia fué notificada á ambos la sentencia, que escuchó Roca con gran sorpresa, como asi lo manifestó, añadiendo que no podía dar credito á aquel fallo, ni conformarse con él, puesto que había obenido el perdón de la parte ofendida, según se le había asegurado, y también el de S. M. la Reina. Confundiendo este desgraciado el acto de concesión del real perdón con el de haberlo impetrado y de haberse mandado suspender la ejecución hasta la resolución de S. M., se mantuvo tenaz durante algunas horas, repitiendo que no debia sufrir la pena de muerte, y negándose en consecuencia á prepararse cristianamente para el trance fatal134. Exhortado por uno de los señores oficiales que estaban de servicio, demostró ceder algún tanto, y aprovechando esta coyuntura los señores eclesiásticos reunidos en la capilla, trabajaron con fervor para reducirle, y tuvieron la satisfacción de conseguido. Confesóse pues, oyó con atención las saludables máximas que sin cesar hicieron llegar a sus oidos los ministros de nuestra sacrosanta Religión, y esperó con serenidad la hora soprema.

A las nueve y cuarto de la mañana del 22 salió Roca de la capilla, vestido con ropa negra, y precedido del co-reo, montados ambos en caballerías, se encaminó al lugar destinado para el suplicio, distante más de un cuarto de legua de la población hacia el predio llamado la Torre. Confesóse de nuevo al pié del patíbulo: subió sus gradas solo y con paso ligero, habló á su cómplice, con permiso del confesor dirigió su voz firme e inteligible á la consternada muchedumbre allí reunida exhortándola á obrar bien y pidiendo ser perdonado; y pasando á ocupar el fatal banquillo, dejó de existir á los pocos momentos. Eran las diez y cinco minutos. El cadáver quedó espuesto en el patíbulo hasta una hora antes de oscurecer, y el co-reo Nicolau fué conducido de nuevo á la cárcel de Manacor, y trasladado desde allí al presidio de esta plaza, para ser conducido á su destino. Terminada la ejecución, el reverendo ecónomo de Manacor dirigió la palabra á sus feligreses desde el tablado en que se levantaba el patíbulo, inculcándoles la necesidad de cumplir siempre sus deberes, como hombres de bien, para no verse espuestos á pagar con su vida y con su honra la pena de sus crímenes. Acudió á presenciar la ejecución un numerosisimo concurso de todos los pueblos circunvecinos. Este fin trágico ha tenido el horroroso atentado que presenció el predio el Caparó á principios del ultimo febrero.

Entre els diaris més importants que relataren l’execució, destaquen La España, Época, El Heraldo de Madrid, El Sol, El Áncora (molt possiblement amb redacció de Josep Maria Quadrado), Diario de Barcelona i El Postillón de Girona, però varen ser dotzenes les publicacions d’arreu de la península que, àvides i morboses, varen dedicar grans espais a la mort de Jordi Roca, assegut a la cadira, des d’on demanà perdó i des d’on instà els joves a no anar a les tavernes. El darrer i únic amonestament que fa Jordi Roca a la multitud que ha anat a veure com el maten és una endreça als pares i a les mares. El relat d’un capellà que va ser testimoni directe de l’execució ho deixa ben clar: el desgraciado Jorge estando sobre el tablado rompió con estas palabras diciendo hermanos míos me perdonais y añadiendo padres y madres velat sobre vuestros hijos y no permitais que se partan un momento de vuestros lados y apartaos todos de las tabernas que esto asido la causa que yo he acometido todos estos sucesos y por amor de Dios os ruego que me perdonéis y puesto al patíbulo le dieron vuelta de garrote.135

Sortosament, plantant cara a la fiscalia, al relat de la premsa i a la crònica de l’església va brollar, espontània i veraç, la veu del poble. Amb les gloses que inspiraren les execucions de Roca i de Rosselló, es va bastir la glosada popular La mort d’en Roca que es cantava a Manacor i altres pobles i que, avui com ahir, valida la força de la veu lliure que s’allunya de l’adoctrinament de qualsevol discurs patrocinat a interès dels poderosos.

4g) Consideracions afegides sobre el Codi Penal de 1848

A Jordi Josep Roca i Serra i a Antoni Miquel Nicolau els va ser aplicat l’article 425.2 del Codi Penal que permetia que els culpables de robatori acompanyat de violació o mutilació fossin condemnats a cadena perpètua o pena de mort. A un li aplicaren el major càstig i a l’altre el menor. Les interpretacions de la llei, segons les consciències laxes o escrupoloses dels jutges, generalment esclaves de la situació política de cada moment, determinaven que les sentències fossin més dures o més lleugeres.136

Cal tenir present que, d’acord a la legislació, la violació i l’estupre només podien tramitar-se (i, en el seu cas, castigar-se) a instància de part, això és, prèvia denúncia de la persona violada o, en el cas de l’estupre, de la dels seus pares o tutors. Com que de cap altra manera els tribunals podien admetre a tràmit una violació i aquesta apareix incorporada a la causa contra Jordi Roca, es fa ben palès que Catalinaina Cànaves Sabater quan va anar a fer la denúncia, acompanyada de Joan Sansó Esteve, a més del robatori va declarar que havia estat violada. Cal insistir que, d’acord a la llei, la retirada de l’acusació hauria impedit la pena de la vida.

Una de les qüestions que havia implementat el Codi Penal de 1848 era que les execucions es fessin amb la màxima diligència per no allargar l’agònica espera dels condemnats. No va ser així en el cas de Jordi Roca. Mentre la sentència del tribunal militar contra Guillem Rosselló es va executar tres dies després d’aprovar-la, l’Audiència de Palma comunicà les sentències contra Roca i Miquel dia 1 de març, però no varen executar-se fins dia 22 de maig, més de tres mesos i mig després, la qual cosa degué generar l’esperança d’obtenir el perdó de l’acusadora o la clemència de la reina que Jordi Roca havia suplicat.

Un aspecte sobre el qual no es pot especular és si es podia tenir en compte o no la denúncia de la hipotètica violació de Jordi Roca a Pereta Ramis. Radicalment no per dues raons. La primera, és que la denúncia havia estat jutjada i sentenciada un any abans. La segona raó, és perquè a la reforma del Codi Penal que es va fer l’any 1850, encara amb Narváez de President, s’afegí un nou punt a l’article 2: No serán castigados otros actos ú omisiones que los que la ley con anterioridad haya calificado de delitos ó faltas. Com ja s’ha vist, tot i l’ocultació que fa la contrabalada de la resolució judicial, l’expedient derivat de la denúncia de Pereta Ramis va desembocar en la sentència del jutge de Manacor i, per tant, no és de rebut utilitzar, ni com a delicte ni com a falta, una acusació de la qual Jordi Roca va ser exculpat. Aferrar-se a la denúncia prescindint de la sentència per tal de qualificar Jordi Roca de facinerós, pocavergonya, violador en sèrie, malfactor sense escrúpols…, amb la intenció de justificar la pena de mort, profana, tant des del punt de vista jurídic com ètic, el principi bàsic de presumpció d’innocència. En aquest cas, una innocència decretada judicialment dia 17 d’abril de 1850. Una innocència que confirma la informació que brinden les gloses i els arxius; dues fonts menystengudes o ocultades pels propagadors de la contrabalada.

Mapa de 1852 que el 1854 seria l’oficial a les escoles. Mallorca és “España incorporada o asimilada”

5. LA CRONOLOGIA137

1818 Dia 23 de desembre neix, a Petra, Jordi Josep Roca i Serra, fill de Sebastià i de Bàrbara.

1823 Dia 4 de maig neix, a Ariany, Guillem Rosselló i Font, fill de Gaspar de Manacor i de Bàrbara de Petra.

1825 Dia 1 de juny neix, a Ariany, Catalinaina Cànaves Sabater, filla de Guillem i Maria Aina.

1837 Dia 6 de maig, Catalinaina Cànaves Sabater es casa amb 12 anys, sense impediments i amb l’autorització dels pares, amb Mateu Pastor Bauçà de Petra, fill de Mateu i d’Antònia. No tindran fills. Ell morirà poc després por causa desconocida.

1845 Dia 25 de maig, amb 19 anys, Catalinaina Cànaves Sabater es casa per segona vegada, vídua i sense fills, amb Bartomeu Pascual Febrer de 26 anys de Manacor.

1846 Dia 11 de desembre neix Isabel Maria Pascual Cànaves, única filla del matrimoni.

1847 Dia 11 de març, el dia que la filla feia tres mesos i quan no feia dos anys de casat, mor Bartomeu Pascual Febrer, als 28 anys, per enfermedad ignorada según certificación. El Caperó passa a ser propietat de la filla per les últimes voluntats de son pare.

Dia 24 de setembre, sis mesos després de son pare, mor a la casa de Joan Sansó Esteve, al carrer de l’Anell de Manacor, Isabel Maria por viruela. Catalinaina Cànaves Sabater esdevé la senyora del Caperó.

1848 Antoni Miquel deixa de fer feina a la finca de Sos Sostres i va a viure a Petra.

1849 Jordi Roca i Antoni Miquel van a fer feina, com a jornalers, a la finca del Caperó.

Pereta Ramis acusa Jordi Roca i Nicolau Canet Valent de violació, amb la curiosa aportació d’un testimoni. El jutge de primera instància de Manacor, Climent Gil, inicia l’expedient judicial dia 27 de desembre.

1850 Dia 17 d’abril es dicta resolució absolutòria. Dia 19 es remet en consulta i l’Audiència de Palma no altera la sentència. Els dos acusats recobren la llibertat sense restriccions.

1851 Dia 15 de gener Bravo Murillo substitueix Narváez a la Presidència del Govern d’Espanya. La reina Isabel II considera que la política tolerant de Narváez ha afeblit la imatge de la monarquia borbònica i decideix aplicar mà dura.

Dia 3 de febrer (en algunes informacions diuen dia 4) es produeixen els fets del Caperó que iniciaran la causa per robatori i violació.

Dia 4 de febrer, Catalinaina Cànaves i Joan Sansó es personen a la caserna de la Guàrdia Civil de Manacor i formalitzen denúncia per robatori amb armes i violació. El mateix dia són detinguts Antoni Miquel, Jordi Roca i Guillem Rosselló.

Dia 8 de febrer, el jutge de primera instància de Manacor, Climent Gil, inicia l’expedient contra els tres acusats.

1851 Dia 15 de febrer, Climent Gil dicta sentència: cadena perpètua a Antoni Miquel, pena de mort a Jordi Roca i s’inhibeix de pronunciar-se respecte de Guillem Rosselló, atesa la condició de militar.

Dia 17 de febrer el jutge de Manacor trasllada la sentència a consulta a l’Audiència de Palma, on amb gran diligència es prepara el nou judici contra els dos condemnats i es trasllada el cas de Rosselló a l’autoritat militar.

Dia 18 de febrer arriba a Palma el nou governador, dins d’una gran remodelació d’autoritats a tota Espanya, arran del nou govern de Bravo Murillo.

Dia 19 de febrer la premsa informa dels tràmits judicials dels dos condemnats en el Tribunal de Manacor.

El mateix dia, el nou governador fa publicar un discurs, adreçat a la població, on anuncia que hallaréis mi autoridad pronta y decidida a castigar con mano fuerte, sin consideración alguna, el delito. El Balear publica juntes les dues notícies.

Dia 22 de febrer es fa el consell de guerra contra Guillem Rosselló. El fiscal demana 10 anys de presó. El tribunal queda reunit per deliberar i, insòlitament, dicta pena de mort.

Dia 25 de febrer Guillem Rosselló es afusellat devora el Pontet del Caperó, a la vista de les cases. Estava casat i tenia una filla. El mateix dia es fa el judici contra Miquel i Roca.

Dia 1 de març es lliura la sentència (mort a Roca i perpètua a Miquel) a l’advocat dels dos processats, Josep Vidal i Pont, obrint termini de recurs atesa la no coincidència exacta entre la resolució de Manacor i la de Palma.

Dia 15 de maig Mallorca pateix un dels pitjors terratrèmols de la seva història. La presó de Palma pateix un esfondrament i es decideix traslladar tots els presos a Manacor.

Dia 21 de maig a les nou del matí és comunica la sentència a Jordi Roca. No hi pot donar passada. Li havien dit que la madona havia signat el seu perdó. Fins a les tres de la matinada de l’endemà, esgotat per la pressió dels capellans, no ret les protestes i les exclamacions d’injustícia.

Dia 22 de maig, donen garrot a Jordi Josep Roca i Serra. Abans de ser assassinat en públic, reclama als pares i a les mares que no permetin als fills anar de tavernes.

Arreu de la contrada (confirmat a Artà, Felanitx i Manacor) s’escampa un romanç de cec que acusa directament Catalinaina Cànaves de no voler aturar la mort de Jordi Roca. La codolada es cantarà fins la insurrecció armada feixista-militar de 1936.

1852 El mes de novembre Catalinaina Cànaves Sabater es casa per tercera vegada, amb 27 anys, doblement vídua i sense fills, amb Bernat Riera i Riera de 25 anys, pagès i propietari de Manacor. Serà amb l’únic marit que tindrà fills que la sobreviuran. A la mort del marit, es tornarà a casar per quarta vegada.

1962 Guillem d’Efak escriu i musica Balada d’en Jordi Roca. Josep M. Llompart, M. Àngel Riera, Jaume Vidal Alcover… s’entusiasmen! La cançó defuig de qualsevol judici de valor, descarta els adjectius de la glosada popular i es limita a un fet incontestable: el perdó de l’acusadora hauria evitat la mort al garrot del jornaler.

1963 Dia 22 de novembre de 1963 (el mateix dia que mataren JF Kennedy) Guillem d’Efak presenta la cançó a Barcelona. El recital es qualificat per la premsa d’Apoteosi! i la cançó esdevé un referent contra la pena de mort i el franquisme.

Des de l’estiu d’aquell any fins la tardor de 1964, Guillem d’Efak canta la Balada d’en Jordi Roca, gairebé cada dia, als cinemes de Palma.

1964 Des de la darreria de 1964, durant dos anys, Guillem d’Efak cantarà la cançó cada dia a la Cova del Drac de Barcelona. Al llarg de tota la vida sempre va fer part del seu repertori.

1965 S’enregistra la cançó en el primer disc que inaugurarà el segell Concentric. L’èxit de la cançó farà que es difongui arreu.

1968 La darreria dels anys 60, primeria dels 70, del segle passat, Andreu Mesquida Galmés inicia una creuada orientada a recobrar l’honor de la madona. El seu fill, Andreu Mesquida Riera, continuarà la iniciativa. Així s’ha forjat una contrabalada per explicar la història vertadera.

1976 La cançó de Guillem d’Efak va popularitzar Jordi Roca. Un exemple va ser quan Pere Pujol, l’escultor artanenc, exposà a Es Cau de Manacor una col·lecció de retrats, entre els quals hi havia Simó «lo Tort» Ballester i Jordi Roca, un al costat de l’altre.

2000 Josep Segura Salado fa un treball sobre el Caperó per encàrrec de la família Mesquida, on aporta la denúncia de Pedrona Ramis contra Jordi Roca per violació.

2011 La Banda de Música de Manacor enregistra la rapsòdia Siau qui sou! Entre d’altres cançons, Biel Majoral canta Balada d’en Jordi Roca. Abans i després, la cançó ha estat interpretada per GOM Teatre, Projecte d’Efak, Marcel Pich, Joan Manuel Serrat…

2015 En el programa d’IB3 Uep, com anam Felip Munar entrevista Andreu Mesquida Riera, el qual llegeix els rodolins apòcrifs de l’auca, escrits per un oncle seu, i atribueix a Guillem d’Efak una interpretació de trobador romàntic quan, justament, Balada d’en Jordi Roca és una de les més potents cançons reivindicatives de la música catalana.

2017 Bàrbara Duran Bordoy presenta Música per a un crim, amb el subtítol La balada d’en Jordi Roca i sa madona des Caparó, amb pròleg d’Andreu Mesquida Riera i un preludi de Joana Gomila Sansó. El llibre és un libel apòcrif de cap a peus. De la presentació pública del llibre ençà, Bàrbara Duran ha escampat i publicat invectives, amb insults, adreçades a l’entorn més proper a la vida i obra de Guillem d’Efak.

Guillem d’Efak tenia raó

6. CONCLUSIONS

1.- Jordi Roca va ser assassinat al garrot per dues accions de Catalinaina Cànaves Sabater: una d’activa (potser pressionada per Joan Sansó Esteve), en declarar a la denúncia que havia estat violada; una altra de passiva, en no atendre la reiterada sol·licitud de perdó.138

2.- Malgrat la responsabilitat directa de la madona, tant la mort de Jordi Roca com la de Guillem Rosselló foren dos crims d’estat, al servei d’enfortir la qüestionada autoritat de la reina Isabel II, amb voluntat d’escalivar i atemorir el poble.

3.- La contrabalada, promoguda inicialment per Andreu Mesquida Galmés i continuada pel seu fill Andreu Mesquida Riera, és una creuada amb l’objectiu apriorístic de netejar l’honor d’una avantpassada de la qual els promotors ho ignoren tot o ho amaguen.

4.- L’auca familiar és un còmic ingenu, fruit d’una imaginació infantil, amb invents, falsedats i afirmacions sense proves.139

5.- El treball inèdit de Josep Segura Salado Es Caparó (Vilafranca i Manacor), fet per encàrrec per tal de documentar la contrabalada, apunta un desconeixement absolut de la biografia dels personatges principals dels fets del Caperó, començant per la madona.

6.- El libel Música per a un crim. La balada d’en Jordi Roca i sa madona des Caparó de Bàrbara Duran Bordoy és l’expressió, feta llibre, de la contrabalada, un relat familiar elaborat sense el més mínim rigor i carregat de falsedats.

7.- Totes i cada una de les quartetes que conformen el romanç de cec són versemblants i, tot i que acusen la madona de fets molt greus, cap ni una contradiu la documentació que hi ha als arxius, especialment la referida a la biografia de Catalinaina Cànaves.

8.- Les misterioses morts de tres marits i de la primera filla fan part d’una cadena de coincidències molt poc probables. L’actuació del missatge i la relació que mantenia amb la madona és igualment sospitosa.

9.- Balada d’en Jordi Roca és una excel·lent composició contra la pena de mort. Guillem d’Efak, tot i disposar d’informació rellevant sobre la madona, va renunciar a fer ús del romanç popular que la presenta com una emmetzinadora. Únicament va fer ús de dos fets provats en relació a la madona: que no va atendre la súplica de Jordi Roca que el perdonàs i que ella era la principal acusadora.140

10.- Jordi Roca era un home de taverna. D’això, i només d’això, és del que demanarà perdó abans de ser assassinat: «apartaos todos de las tabernas que esto asido la causa».

11.- Jordi Roca, per dir-ho en paraules de Guillem d’Efak, era un canalla, un home de tavernes, un femellut141. Això no obstant, qui bescanvia els papers per criminalitzar Jordi Roca i presentar la madona com a víctima (quan ella va impel·lir la mort al garrot), se situa al costat dels qui justifiquen la pena de mort.

12.- Guillem d’Efak tenia raó. És cert que hi ha algunes coses que no estan provades documentalment, però són moltes més les que certifiquen els arxius i, en tots aquests casos, la informació facilitada per Guillem d’Efak es demostra veraç.

Qui pot dir què va succeir de bon de veres? Va ser justa la sentència? La pena de mort justa? Va violar Jordi Roca a la madona del Caperó? El poble no només opinava que no, sinó que assegurava que feia temps que mantenien una relació.

La mort d’en Roca és un document de protesta popular que s’oposa a la resolució judicial. Qui té la raó? Estic absolutament convençut que la té el poble. I molt més encara, després d’haver vist la carretada de falsedats de la contrabalada i la confirmació en els arxius de tot quant va explicar Guillem d’Efak.

 

7. CODA i DA CAPO

Fins aquí, en torn de rèplica, en defensa de la veu del poble, del bon nom de Guillem d’Efak i de la Balada d’en Jordi Roca, aquest escrit que planta cara al relat inventat que, a interès de part, es pretén imposar amb complicitats vergonyants. La documentació aportada desmenteix la contrabalada i confirma el pronòstic que va fer Guillem d’Efak: els autors tocaran amb les mans quina cosa és anar per llana i romandre tos. Per ètica i dignitat, haurien de calar el cap i disculpar-se per l’estafa. També ho haurien de fer les persones que s’han afegit a validar, promoure i divulgar un relat apòcrif. Sé que no plourà d’aquest tro!

Tampoc esper gaire cosa dels mitjans que escamparen arreu la contrabalada. Brindaran espais similars per replicar les mentides transcrites en els seus reportatges? I els articulistes que qualificaren el libel de treball rigorós i ben documentat? I les persones que es varen avenir a presentar el llibre? I l’editor? I el consell de redacció de la col·lecció? No, ningú no es disculparà. He tocat amb les mans massa vegades que la connivència de l’Acadèmia amb la manipulació històrica és crònica i, en el cas de la Cultura Catalana, massa freqüent. Així és com, a Mallorca, des de Quadrado fins a Deyà passant per Santamaría, el discurs dominant amara universitats i escoles. I no només és responsabilitat de l’Acadèmia. Al seu voltant s’aquieten els il·lustrats i la majoria dels mitjans de comunicació. Tot plegat, estalona el discurs dominant que s’imposa en els programes educatius. Potser dirà la seva, davant de tantes evidències, qualque lliurepensador, qualque poeta o qualque glosador honest, com aquells que teixiren un romanç popular l’any 1851. I poca cosa més.

Francament, cada vegada més nihilista i més escèptic amb la condició humana, m’importa un rave si els humanistes cristians que han inventat una mentida com la Seu fan honor als seus manaments, reconeixen la falsedat, reclamen perdó i fan propòsit d’esmena. No m’interessa ni poc ni gens el posicionament que adoptaran tots quants han contribuït a difondre una contrabalada que justifica una pena de mort. Aquesta gent representa, per a mi, el cos del poder. Front a aquest cos, hi ha una altra veu: la de la dignitat. Guillem d’Efak sabia que la contrabalada era un foc colgat que, en morir-se ell, farien revifar. Invertir el paper de víctima entre l’assassinat i l’acusadora, discernir entre l’honor i la vida, entre el pecat i el perdó, voler aprofitar la presència d’una dona per pintar de feminista un silenci reprovat per la veu del poble, és cosa de gent embulla-troques. Caure en els seus paranys, és fer el joc i assumir el paper de còmplices. Guillem d’Efak va augurar que tot això passaria i ha passat. Advertí que, des dels mitjans de comunicació fins i tot amb el col·laboracionisme de gent molt propera, es faria la gara-gara al discurs dominant del Manacor dels poderosos. Em comminà a fer com ell: digués la teva i decanta’t d’ells. Faig cas del consell. Ja he dit la meva. No vull saber res de qui no té manies a l’hora de falsificar la història i d’escampar insults i invectives per l’esquena. Els qui tenim el deure, per encàrrec i vocació, de defensar Guillem d’Efak sabem que ell i la seva obra són infinitament superiors a la suma de tots els seus crítics.

Guillem d’Efak i la Balada d’en Jordi Roca prevaldran dins de la memòria i de la història.

Dat a Son Menut, en temps del Confinament, 27 d’abril del 2020

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

IL·LUSTRACIONS

Les fonts de procedència de les imatges no explicitades, amb indicació entre parèntesi de les pàgines on apareixen, són: DOCUMENTA BALEAR (7), web de l’Ajuntament de Vilafranca (11), Mapa del Cardenal Despuig (12), Arxiu familiar d’Efak (13), Arxius de Petra-Ariany i Manacor (pàgs. 14, 17, 57, 58), PERLAS Y CUEVAS (21, 23, 28, 33, 40), IB3 (24, 31, 58), Dentista Siglo 21 (25), Sa Nostra (25), Facebook de Bàrbara Duran (29, 36, 44, 45), Setmanari Manacor (36), web del Govern de les Illes Balears (39, 47), web de la Generalitat de Catalunya (47, 48), Cent per Cent (48), Llengua Nacional (54), arxiu Miquel Barceló (69). La resta d’imatges, sense peu ni indicació d’autoria, s’han extretes de pàgines públiques sense restriccions o fan part de l’arxiu de la família de Guillem d’Efak o de l’autor d’aquest treball.

NOMS ESMENTATS (per ordre d’aparició)

Jordi Roca, Catalina Cànaves, Guillem d’Efak, Salvador Espriu, Andreu Mesquida Galmés, Pereta Ramis, Guillem Rosselló, LA COVA DEL DRAC, Bernat Homar, LLIBRES MALLORCA, Salvador Escamilla, Anselm Turmeda, HOSPITAL VALL D’HEBRON, CLÍNICA VERGE DE LLUC, Mònica Pastor, GALERIA PELAIRES, Biel Majoral, Delfí Mulet, Biel Oliver Torres, GOM TEATRE, Josep Lladonosa, CORCADA TEATRE, Pep Tosar, BLAU, EL GALL, AdiA, Miquel Barceló, Joan Vilamala, Toni Galmés, Jaume Ramis, Leo Ferré, Georges Moustaki, Jean Ferrat, Simó lo Tort Ballester, Alexandre Ballester, Llorenç Moià, Jaume Vidal Alcover, Francesc de B. Moll, Josep Maria Llompart, DOCUMENTA BALEAR, Margalida Fullana Cremada, Llorenç Femenies, CONCENTRIC, Conxa Forteza, Antoni Pizà, Rafel Ginard, Rafel Subirats, ARXIU DEL REGNE DE MALLORCA, Ramon Rosselló Vaquer, Gabriel Bibiloni, Biel Caragol, Nofre Carrió, Magdalena Coll, Rafel Femenies, Isabel Buils, Antoni Planells, Maria Ramon, LA CUBANA, Joan Sansó Esteve, Joan Miralles Montserrat, ARXIU DE MANACOR, ARXIU DIOCESÀ, Antoni Miquel Nicolau, PERLAS Y CUEVAS, Isabel II d’Espanya, Salvador Puig Antich, Lluís Llach, Joan Isaac, Josep Mª Quadrado, Ferrer Massanet, Andreu Mesquida Riera, Catalina Mesquida Galmés, Biel Genovart, Josep Segura Salado, Bàrbara Duran Bordoy, Susan Sontag, Sebastià Roca, Bàrbara Serra, Guillem Cànaves, Maria Aina Sabater, Mateu Pastor Bauçà, Antònia Bauçà, Bartomeu Pascual Febrer, Isabel Mª Pascual Cànaves, Bernat Riera Riera, Jaume Vidal Amengual, José Manso Juliol, Josep Vidal i Pont, Antoni Martiáñez Lliteres, SETMANARI SÓLLER, FLOR DE CARD, MEL I SUCRE, FENT CARRERANY, BELLPUIG, S’AGRÍCOLA, ALIANZA POPULAR, PARTIDO POPULAR, Cristòfol Pastor Pífol, Miquel Mestre, Andreu Riera, Felip Munar, Jaume Rosselló Cándido, Pedro J. Ramírez, Rafel Nadal, Carlos I, Miguel Delibes, CAIXA DE LES BALEARS, Carles Blanes, Josep Zaforteza, FUNDACIÓN JAIME III, Isidor Marí, Josep Massot i Muntaner, Josep Carles Tous, Antoni Serra, Jaume Galmés Tous, ARQUEOLÒGICA LUL·LIANA, UNED, Lleonard Muntaner, Sebastià Serra, Antoni Marimon, Joan Mas i Vives, Damià Pons, Josefina Salord, Miquel Sbert, Lluís J. Segura, Joana Gomila, Rosa Cursach, Martí Truyols, Francesca Mas, Salvador Martí, Guillem Llull, EDITORIAL MOLL, Stephen King, Stanley Kubrich, Llorenç Garcias, Bravo Murillo, Pere Aguiló Crespí, Fernando Nieto, Climent Gil, Ramon Carreté, Josep Pons Fraga, CAPSIGRANYS, Honorat Noguera, Júlia Obrador, BOKO HARAM, Camille Claudel, Larry Flynt, Carles Riba, Elisenda Farré, Joanot Colom, Mª Antònia Pastor, Tonina Canyelles, Climent Picornell, Laura Gost, Carme Vidal, Maria Muntaner, Glòria Forteza-Rey, Hada, Guillem d’Efak, Guida, Guillema, Agustí Bartra, Antoni Artigues, Emili Darder, Tomeu Matamalas, Toni Roig, CALABRUIX, Miquel Brunet, XÍTXEROS AMB EMPENTA, JOVES DE MALLORCA PER LA LLENGUA, TAVERNERS, REFUGI, Glòria Julià, Joan Gomila, Jaume Gomila, CENT PER CENT, Antònia Llodrà, Joan Llodrà, Pere Carlos, ESTUDI GENERAL LUL·LIÀ, Miquel Àngel Riera, Llorenç Carreres, Maria Rosselló, Catalina Obrador, Maribel Servera, Antònia Font, Dora Riutort, Malta Elka, Joan Reig, Joan Martorell, Jordi Boixaderes, Gracià Sànchez, Beatriu Defior, Pau Vadell, Antoni Riera, Mateu Joan Florit, Maria Francisca Osuna, Vicent Fontelles, Nofre Riera, Pere Siquier, Andreu Julià, Jaume Obrador, Joan Oliver, Maria Cinta Rosselló, Miquel Pujadó, Ovidi Montllor, Rafel Estaràs, Ermengol Passola, Nicolau Pizà, Queta Pizà, Núria Feliu, Macià Ferrer, Miquel Àngel Adrover, Miquel Servera, MANUAL PRODUCTORA, Isona Passola, Jaume Sastre, Joan Carles Palos, Mª Cristina de Borbó, Baldomero Espartero, Valeriano Bécquer, Gustavo Adolfo Bécquer, Ramón Mª Narváez, Isabel Ramos, Faustino Gudín, Juan Baró, UNIVERSIDAD DE CANTABRIA, Gómez Hermosa, Joaquim Mª Bover, Felip Guasp, Agustín Galup, Gabriel Clar, Ramón Parada, LA ESPAÑA DE MADRID, SETMANARI MANACOR, Antoni Llull Martí, EL RELATOR RELIGIOSO, EL BALEAR, Daniel O’Conell, Robert Emmet, EL SOL, Lorenzo Pascual, Francisco Parera, Juan Tous, Ferran VII, EL MONITOR, LA ÉPOCA, EL ÁNCORA, Joan II de Castella, Carles III, DIARIO CONSTITUCIONAL, EL GENIO DE LA LIBERTAD, Domingo Rafalino, DIARIO DE BARCELONA, EL HERALDO DE MADRID, EL POSTILLON, Fernando Santamaría, UNIVERSIDAD DE VALLADOLID, Gaspar Rosselló, Bàrbara Font, J. F. Kennedy, Pere Pujol, ES CAU DE MANACOR, BANDA DE MÚSICA DE MANACOR, PROJECTE D’EFAK, Marcel Pich, Roger Pistola, Joan Manuel Serrat, Miquel Deyá i Álvaro Santamaría.

ÍNDEX

RESUM

1. A FAISÓ D’AVÍS

2. BALADA D’EN JORDI ROCA

2a) Parla Guillem d’Efak (poca broma!)

2b) Pereta Ramis

2c) Els matrimonis forçats

2d) La història oficial vs. la veu del poble

2e) Dramatis personae

2f) El meu Jordi Roca

3. LA CONTRABALADA DELS TAVERNETA

3a) L’auca que embauca

3b) Una [altra] opinió familiar

3c) Una investigació… ma non troppo

3d) El llibre de les barbaritats

3e) Les mentides tenen les cames curtes

3f) El tercer home

3g) Els assessors

3h) Alguns comentaris

3i) Una complanta?

3j) Un feminisme mal entès

3k) Ls gloses són una arma carregada de poble

3l) Nemo me impune lacessit

3m) Efakians i efakianes; la gent exclosa

4. ROCA I ROSSELLÓ; DOS CRIMS D’ESTAT

4a) Un governador jutge?

4b) De 10 anys de presó a pena de la vida?

4c) De la sorpresa de Rosselló a la de Roca

4d) Dos assassinats d’Isabel II

4e) Els fets, els processos judicials i les execucions

4f) La mort al garrot de Jordi Roca

4g) Consideracions sobre el Codi Penal de 1848

5. LA CRONOLOGIA

6. CONCLUSIONS

7. CODA i DA CAPO

IL·LUSTRACIONS I NOMS ESMENTATS

CONTRACOBERTA

Balada d’en Jordi Roca, de Guillem d’Efak, és una bella i colpidora composició poètica i musical, una de les més potents i reivindicatives cançons de la discografia catalana de tots els temps, que fa part de la banda sonora del nostre poble. Enllestida l’any 1962, en plena dictadura militar, va esdevenir un clam contra la pena de mort. Amb el rerefons de La mort d’en Roca, una glosada popular sobre l’execució pública al garrot d’un jornaler de Petra l’any 1851, imagina el condemnat la nit abans de morir, en capella, implorant el perdó de l’acusadora que li hauria pogut salvar la vida.

Arran de popularitzar-se la cançó, per iniciativa d’un besnét de la dona que va denunciar Jordi Roca, va néixer un relat alternatiu, inventat a partir de premisses falses, que configura, en paraules de la família, la contrabalada d’en Jordi Roca. Aquest relat imaginari ha desembocat, com a punt àlgid, en l’assaig Música per a un crim que, en opinió lliure de l’autor del present treball, constitueix un dels ridículs més gegantins de la història escrita recent de Mallorca. El caràcter apòcrif del libel, bastit sense rigor sobre especulacions, requeria una rèplica documentada i veraç que es brinda ara i aquí.

La Balada d’en Jordi Roca resistirà l’escarni que li fa la contrabalada i emergirà de nou, viva i pulcra, perquè transmet uns valors indestructibles, en defensa de l’amor i de la vida, que han convertit la cançó en patrimoni cultural del nostre poble. Al capdavall, Guillem d’Efak sobreviurà les invectives i el seu nom prevaldrà dins de la memòria i de la història.

NOTES

1 Balada. LIT A partir del segle XVIII, composició poètica de to popular i de contingut històric, de procedència tradicional o de creació sàvia inspirada en la veu popular.

2 El marmessor és el responsable de fer complir i executar la voluntat de qui el designa i de tenir cura de la seva obra i del seu bon nom. Etimològicament, prové del llatí manumissore que vol dir deslliurar, posar en llibertat; una gràcia que es concedia als esclaus preferits de l’amo quan aquest moria.

3 Un mes després de la seva mort, dia 23 de març de 1995, el dia que hauria fet 65 anys, a la Galeria Pelaires de Palma es presentava el poemari Tampoc el foc, corregit per l’autor les darreres setmanes de vida, i s’estrenava Vou-veri-vou per a no dormir, un poema-testament que va deixar per ser cantat per Biel Majoral, musicat per aquest amb Delfí Mulet i Biel Torres. Amb tots tres, iniciàrem la recuperació de la rapsòdia Siau qui sou!, passejada per dotzenes d’escenaris i, des del 2011, amb les bandes de Manacor, Ses Salines, Campos, Llucmajor, Algaida i Porreres. S’edità Capellet de vidre. El 1997, Gom Teatre presentava el muntatge Poeta en Bicicleta que va ser un gran èxit i també objecte de nombroses representacions i d’un enregistrament. El mateix any, 1997, vaig publicar Balada d’en Guillem d’Efak, premi Josep Lladonosa de biografia, objecte d’una segona edició ampliada el 2010. Sobre la seva vida s’han fet muntatges teatrals com Negret de Guinea del grup Corcada i Tots aquests dois de Pep Tosar. També documentals com L’ànima negra de l’illa, emès per TV3 i IB3. El segell Blau va arreplegar la discografia editada. S’edità El món – paisatges (El darrer quadern). L’any 2000 es publica la seva obra teatral i el 2017 l’obra poètica (ambdues a El Gall). El 2018 reedició ampliada de La Ponentada Gran (AdiA). El 2012 Miquel Barceló va dibuixar Guillem d’Efak convertit en un cap de fibló. El 2020, amb motiu del 25è aniversari de la seva mort, es va presentar una auca de Joan Vilamala i Toni Galmés. La quantitat d’activitats a l’entorn de Guillem d’Efak i la seva obra desembocaren en la concessió, sempre a títol pòstum, de la Medalla d’Or de les Illes Balears (2011), la Medalla d’Or del Consell de Mallorca (2015) i la declaració de Fill Il·lustre de Manacor (2018). Romanen encara propostes en curs: dur a la pantalla la Balada d’en Jordi Roca, edició dels contes infantils amb noves il·lustracions; a Sabadell volen posar el seu nom a la Biblioteca del barri de Can Puigjaner on va viure; es vol fer la necessària reedició del còmic que va fer Jaume Ramis Sureda (1958-2006) sobre “El regne enmig del mar”; l’enregistrament en CD del concert de 1980, amb l’afegitó de les cançons que va cantar en català de Leo Ferré, Georges Moustaki, Jean Ferrat… tot plegat, passa a passa, fins a la divulgació de l’obra completa. Tenim Guillem d’Efak per molts d’anys!

4 L’home és l’únic animal que, de tant en tant, pensa en la mort. Penses en les revolucions perdudes i conclous que allò que és vertaderament revolucionari és tenir bon gust. Bartomeu Mestre, Balada d’en Guillem d’Efak, pàg. 207 (Documenta, 2010).

5 Encara que tots els documents a l’entorn de la contrabalada escriuen Caparó, el Diccionari Alcover-Moll (pàg. 953) indica que ha de ser Caperó.

6 Guillem d’Efak burlà la censura en presentar la cançó com Anónimo mallorquín del siglo XV.

7 Vg. Balada d’en Jordi Roca, pàg. 63, dins Balada d’en Guillem d’Efak (Documenta, Palma, 2010).

8 La Balada no la va arrodonir fins a l’any 1962 i la cantà als cinemes de Palma tot el 1963 fins ben entrat l’estiu de 1964. A finals d’aquell any va anar a viure a Barcelona on la cançó va esdevenir una icona. El 1965 s’enregistrà, dins del disc La Veu de Mallorca, per inaugurar el segell discogràfic Concentric.

9 La tieta «Cremada», quan arribaven notícies que els rojos havien pres Terol o Belchite, sortia a agranar i regar la carrera mentre cantussejava tonades antigues. (Balada d’en Guillem d’Efak, pàg. 30)

10 En Guillem em va parlar més d’una vegada d’una cosina gran. No podia ser cosina germana i no em va dir el nom, però la tenia ben present: els primers records que podríem dir «sexuals» són d’una cosina meva que m’agafà d’una mà i d’un peu i, mentre em feia fer voltes, la faldilla li volava i mostrava el sexe. (Balada d’en Guillem d’Efak, pàg. 47).

11 Al llarg de la meva vida m’he topat amb oficis ben estranys però cap com el de «ratilera» La saviesa popular va batejar com a «ratileres» les dones que se dedicaven a administrar «ratil» (mata-rates) a qui els feia nosa. Sovint solien ésser casades que volien baratar el seu estat civil pel de viudes. (Conxa Forteza, DdB, 31-8-2005).

12 La gran majoria de crítics han interpretat molt bé l’objectiu de la cançó. Aquí tenim un exemple recent: Com se sap, Jordi Roca, personatge real, va ser executat públicament a Manacor el 1851 acusat de violació. (…) Immediatament després de la materialització de la sentència, però, es va començar a popularitzar una codolada, un poema popular, denunciant l’excessiva severitat del càstig. El poema sembrava el dubte de si hi havia hagut consentiment en l’encontre sexual (una premonició del #MeToo, sens dubte). ¿Hauria estat possible que Jordi Roca ja hagués tingut una relació amorosa amb aquella jove casada? ¿No seria Jordi Roca realment un probable heroi que, abans de revelar que s’entenia amb una dona casada, consentia a ser executat públicament a fi de no comprometre l’honor de la dona estimada? D’Efak, en la seva versió, adapta la codolada, a vegades textualment, però se’n surt airós del dilema i realment no pren partit, esquiva la qüestió i afegeix a la lletra original uns versos que reconverteixen la cançó en un himne en contra de la pena de mort. Antoni Pizà, L’Avenç (fragment), març de 2020. A banda que la madona era vídua i no casada, el musicòleg capta el sentit que dóna Guillem d’Efak a la cançó. He destacat el fragment final de l’entenedora anàlisi.

13 Tot i els misteris que amagava, el Caperó és molt present a la documentació. Fer-ne la història al detall ompliria un llibre. Com a exemple, dues referències climatològiques d’aquell moment. El 15 de setembre de 1850 hi va haver una gran torrentada causada per una pluja intensa sense parar durant més de tretze hores. Més de dues-centes cases de Manacor s’inundaren. Al costat de l’avinguda del torrent, l’aigua superava el camí en dotze pams. Dels sis ponts que hi havia entre Fartàrix i el quarter, només en va romandre un. El del Caperó sufrió averías de consideracion imposibilitando el paso (Diario de Barcelona, 20 de setembre de 1850). El desembre de 1852, dues setmanes després del tercer matrimoni de la madona, ara amb Bernat Riera, una calabruixada amb pedra més grossa que els ous de colom, va destruir el pont de fusta.

14 És evident que Guillem d’Efak, per estil de vida, va empatitzar totalment amb Jordi Roca. Com a afegitó, cal observar que al jove petrer el mataren als 32 anys, precisament l’edat que tenia en Guillem quan va escriure la cançó.

15 Fins aleshores, novembre de 1994, jo no havia sentit parlar de na Pereta Ramis tot i que el seu nom ja havia estat reproduït, de manera reiterada, a les notícies històriques recollides per Ramon Rosselló Vaquer.

16 El nom apareix així a quantes publicacions fan esment a la denúncia. El de Sebastián provenia del patronímic de son pare de Jordi Roca que era Sebastià.

17 Fa molts d’anys, en comentar una investigació enrevessada que havia tocat sostre a biblioteques i arxius, el professor Gabriel Bibiloni me va dir: Has gratat la premsa? Tot és als diaris! Efectivament, hi vaig trobar el que cercava. Ara, ben igual. Sovint s’ha posat en solfa si algunes de les històries que relatava Guillem d’Efak eren certes o no. Puc donar fe que, deixant de banda les boutades (si havia practicat el canibalisme, si recordava el viatge de la Guinea a Mallorca…), aquelles que semblaven més inversemblants, una vegada investigades resultava que eren autèntiques. Guillem d’Efak era hiperbòlic, però veraç.

18 Guillem d’Efak em va dir que les quartetes referides a Pereta Ramis feien part del trobo sobre «la mort d’en Roca». Sembla lògic ja que apareixen els dos noms, però no les vaig saber incardinar amb les que hi ha recollides. Potser feien part d’una altra codolada, però no ho he pogut verificar.

19 Font: Ramon Rosselló Vaquer. Com s’explica més endavant, la denúncia de Pereta Ramis va ser jutjada i sentenciada en menys de quatre mesos de manera favorable per a Jordi Roca.

20 El ritu malèfic d’emmetzinament sol conèixer-se per: donar mal bocí o donar bolleta. Joan Miralles Montserrat, Història i cultura popular (PAM, 1995).

21 Puc donar fe d’aquesta inscripció i de totes quantes comenta Guillem d’Efak, perquè vaig fer el seu mateix recorregut, als arxius (Manacor, Diocesà…) per certificar aquestes dades i ampliar la recerca de les altres persones protagonistes.

22 Según las noticias que tenemos de la causa formada contra Jorge Roca, Guillermo Rosselló y Miguel Nicolau, solo una pasión libidinosa que alimentaba el primero les indujo al predio Es Caparó para realizar su proyectado delito. El Monitor Religioso, 25 de maig de 1851.

23 Guillermo Rosselló, según Vidal había sido el cabecilla del suceso. Perlas y Cuevas, 3 d’abril de 1971.

24 Anys després, revisant aquelles paraules, vaig veure que no havia parat prou esment al significat literal de la intervenció del governador. Ho vaig verificar a la premsa de l’època. Una vegada més, Guillem d’Efak tenia raó. Jordi Roca va ser executat per una doble decisió de la reina d’Espanya que va instruir els governadors a endurir les penes i va denegar la clemència reclamada. Tan Jordi Roca com Guillem Rosselló, per imposició política, varen ser dos crims d’estat.

25 Antoni Martiáñez Lliteres, l’any 1996 me va facilitar un retall del setmanari Arriba, una còpia del manuscrit de Salvador Martí de l’arxiu de la parròquia dels Dolors de Manacor, la notícia que la madona s’havia casat quatre vegades, les quatre quartetes que reprodueix el pare Ginard en el Cançoner Popular i altres dues gloses. D’aleshores ençà, n’he trobat més a la premsa forana (Sóller, Perlas y Cuevas, Flor de Card, Mel i sucre, Fent Carrerany, Bellpuig…). Algunes difereixen breument de la glosada original i fan pensar que circularen diverses versions. Ignor si, entre les carpetes pendents de revisar de Guillem d’Efak, hi pot haver la glosada completa. Ell assegurava que l’havia de tenir impresa ben estotjada. Adesiara n’hi venien rampells a la memòria. En tot cas, les quartetes que em va dictar són prou il·lustratives i constitueixen un document carregat de força, perquè lluny d’interessos familiars particulars, reprodueixen la veu del poble.

26 Una altra versió acaba així: menos sa des Caperó.

27 En parlaré en el capítol El tercer home.

28 Aquest fragment de l’entrevista, anava encadenat a aquest altre: Vaig optar per acceptar la criminalització social que, sobretot a Manacor, em dedicaren. Sempre havia fet bandera de manacorinitat. Algun dia, qui ho sap, ho veuran. No em lliuraren mai una de les distincions més populars de Manacor, la A de l’Agrícola, com tampoc no la donaren a Jaume Vidal Alcover, un dels més lúcids escriptors contemporanis, perquè no es mossegava la llengua. Jaume i jo érem incòmodes al poder establert, al Manacor «oficial», al Manacor dels repressors. Tothom va endevinar a qui em referia quan vaig dir: Si el món tingués cul, cagaria per la Bassa. Els poderosos voldrien que tothom fos un xotet de cordeta. (Balada d’en Guillem d’Efak, pàg. 171. Primera edició, 1997).

29 El manescal Andreu Mesquida Galmés (1933-2011), «el senyor des Caparó» segons el seu fill Andreu, va ser un dels fundadors d’Alianza Popular de Manacor. Diputat per aquest partit (després PP) en el Parlament de les Illes Balears entre els anys 1983 i 1995, ocupà diversos càrrecs com el de Conseller de Sanitat del Consell de Mallorca i President de la Comissió de Cultura del Parlament. Va fer campanya electoral personalitzada, amb una carta als electors, on es proclamava tradicionalista, cristià i anunciava la seva «radical oposición a la despenalización del aborto». L’humorista i excel·lent dibuixant Jaume Ramis li va alterar el malnom i s’hi referia com «en Tavernícola».

30 Dia 29 de febrer del 2020, Biel Majoral i jo vàrem dur un present a Cristòfol Pastor, Pífol, amb motiu del seu centenari. La seva filla Maria Antònia ens va presentar a Andreu Mesquida Riera. Sense preàmbul, eufòric, ens va dir: Dissabte que ve a la Institució Alcover s’estrenarà la «Contrabalada d’en Jordi Roca», amb textos de Miquel Mestre i música d’Andreu Riera. A la fi tot quedarà clar d’una vegada. La dona que l’acompanyava, va afegir: Sí, perquè fins ara només hi havia la versió dels fets d’en Guillem d’Efak i ell no hi era! En Taverneta va afegir: Els meus amics diuen que estic obsessionat amb aquesta història. He trobat correcte titular aquest capítol amb el nom que li dóna ell al relat familiar alternatiu, perquè certament allò que s’ha promogut és una contrabalada; un atac a una bella balada escrita en defensa de la vida.

31 Metge estomatòleg.

32 Entrevista televisiva de Felip Munar a Andreu Mesquida Riera (IB3, 2015). Ho ratifica Bàrbara Duran: «Andreu Mesquida Riera conta que fou son pare que li’n parlà per primera vegada. Però que era un tema completament tabú a la seva família.». Vg. Música per a un crim (pàg. 70).

33 Fer acusacions en abstracte, sense definir a qui s’ataca i insulta, genera indefensió als acusats. En aquest cas, la desqualificació és imprudent, perquè el paradigma de la documentació deficient, fruit del desig de convertir en real, fort i no et moguis, un relat imaginari sense cap ni peus, és la contrabalada.

Quant a no considerar víctima Jordi Roca, alarma intuir quina escala de valors ho considera així. Un home a qui han donat garrot, per criminal i violador que pugui ser, no deixa de ser una víctima.

34 A una paret lateral dins les cases de la possessió, el propietari va estampar una auca que descriu els fets històrics. En 22 rodolins de Biel Genovart, espòs de Catalina Mesquida Galmés, il·lustrats per Jaume Rosselló Cándido (1945-2010), s’explica la versió familiar com la història vertadera.

35 Podeu veure l’entrevista completa a https://www.youtube.com/watch?v=EZvkTzQLjAM

36 Cert és que una de les gloses populars demana on és sa vostra fieta,/ madona des Caperó?, però l’única filla que va tenir na Catalinaina, abans del tercer matrimoni amb el besavi de l’impulsor de la contrabalada, ja havia mort dos anys i mig abans dels fets, tal i com documentaré.

37 No conec cap glosador mínimament destre i solvent que sotmeti la veritat a la rima.

39 En el curs de les investigacions que he fet al llarg dels darrers anys sobre la Guerra de Submissió (1705-1715) o la Germania de Mallorca (1521-1523), he verificat que el discurs dominant és el relat que es fa, amb doblers i des del poder, per tal d’anorrear la veu del poble, sempre molt més fiable. Aquest discurs s’intenta imposar a l’Acadèmia. Els il·lustrats, per rebutjar la cultura popular i distingir-se, el transformen fins que es converteix en el relat oficial. Quan algú, gairebé sempre amb documents desconeguts per amagats, posa en solfa aquest discurs, els qui l’han difós es justifiquen amb l’argument de les «interpretacions».

40 En Jaume de Rotana, besnét de Catalinaina Cànaves, home de fondes conviccions religioses, havia estat un dels pioners dels Cursets de Cristiandat.

41 Vàrem elaborar plegats dues guies de la finca, una de tècnica per a la gent de la pagesia i una altra, més didàctica, per a les escoles. Cada any, milers de pagesos i d’estudiants visitaven Sa Canova.

42 El llibre no va ser objecte d’informe previ. El Director General, Carles Blanes, em va dir que l’edició va ser cosa del president de l’entitat, Josep Zaforteza Calvet, Pep Gonella, anys després impulsor i president de la Fundación Jaime III.

43 Home erudit i de conviccions democràtiques, havia dirigit la Llibreria Tous (1961-1967) i feia part de la junta de l’Arqueològica Lul·liana. Aleshores era regidor per UCD a l’Ajuntament de Palma, del qual posteriorment ocuparia la regidoria de Cultura. Posseïa una notable biblioteca privada que obria gustosament a qui volia consultar dades relacionades amb la història de Mallorca.

44 Anys després es va llicenciar en Història per la UNED. Procedia, com jo, de l’escoltisme i, en un acte on coincidírem, li vaig retreure aquella publicació. Taciturn, però sincer, em va dir que era un jornaler d’arxiu, un investigador de lloguer, i va admetre que va fer allò que li demanà el seu client.

46 Publicat per Lleonard Muntaner a la col·lecció Panorama de les Illes Balears, dirigida per Sebastià Serra Busquets, amb un consell editorial integrat per Antoni Marimon Riutort, Joan Mas i Vives, Josep Massot i Muntaner, Damià Pons i Pons, Josefina Salord Ripoll, Miquel Sbert i Garau i Lluís J. Segura Ginard. Sé que algunes d’aquestes persones (potser totes, excepte l’editor) no veren el libel abans de publicar-se.

47 Sobta que, amb coneixement de qui té l’arxiu, l’autora no fes cap consulta a la família, al marmessor o als estudiosos de l’obra de Guillem d’Efak. Li hauria estat més que profitós acostar-se la veritat.

48 La primera accepció del mot és violació greu de la llei moral i, per tant, és correcte qualificar així el robatori, la ganivetada al missatge i la presumpta violació a la madona. Això no obstant, englobar els fets del Caperó en una sola acció i validar que va ser feta conjuntament per tres homes, és una generalització sense prova. La imputació del crim reclama, en rigor, la presumpció d’innocència i, en cap cas, donar per fet que els tres acusats, encara que es coneixien, fessin part d’una banda i d’una acció planificada.

49 Si qualque cosa pot salvar-se del relat són les opinions dels tres assessors jurídics. No obstant, caldrà comentar els errors induïts per haver rebut una informació que ni és completa ni és veraç.

50 A la primera informació, a més de felicitar la guàrdia civil per haver detingut «a los criminales», diu: «concebimos la imprescindible necesidad de un castigo pronto y ejemplar». És a dir, el diari ja delata el seu prejudici i reclama severitat. Posteriorment, dia 18 de febrer, quan s’ha sabut que el jutge de Manacor condemna Jordi Roca a mort i Guillem Rosselló a cadena perpètua, El Balear escriu: Son altamente recomendables el celo y actividad que para dejar breve y cumplidamente satisfecha la vindicta pública ha desplegado el entendido juez de Manacor, sustanciando y llevando á término la indicada causa en el corto espacio de nueve dias. En nombre de nuestro país, mancillado por los crímenes cometidos en can Caparó, felicitamos al digno funcionario que asi ha sabido procurarle un pronto desagravio. Amb aquests dos antecedents, és bo d’endevinar que, una vegada assassinat Jordi Roca (dir ajusticiat és avalar el crim), el diari ho celebrarà: ¡Ojalá que al quedar satisfecha la vindicta pública, haya servido este doloroso y justo castigo de saludable escarmiento. Un justo castigo la pena de mort a qui no ha mort ningú?

51 L’assassinat al garrot de Jordi Roca va ser dia 22 de maig. El tal Sastre era Antoni Miquel Nicolau, mai definit correctament a la contrabalada. Guillem Rosselló es va sorprendre, perquè el fiscal només li demanava 10 anys de presó. Hi ha dotzenes de diaris de l’època que en donen fe. D’aquestes informacions, l’autora no n’aporta cap ni una i circumscriu el relat a una sola font periodística: la del diari que manté la ideologia més reaccionària en suport a la monarquia. Tot sigui per estalonar la contrabalada.

52 Cançoner Popular de Mallorca, Ed. Moll (1966-1974) de Rafel Ginard Bauçà (1899-1976).

53 L’autora pretén justificar l’aparició forçada o fortuïta de la paraula: «Pels glosadors és fàcil observar que miloca rima amb roca». Sí, i amb oca, xoca, poca, toca, soca, provoca, evoca, equivoca… Voler fer creure que la paraula miloca apareix forçada per trobar la rima amb Roca és menystenir la capacitat dels glosadors. Un pensament idèntic al de l’estrateg del relat, Andreu Mesquida Riera, a l’entrevista amb Felip Munar a IB3: El Cançoner Popular, és capaç per aconseguir una rima sacrificar els fets reals.

54 El tercer acusat dels fets del Caperó, a tots els relats de l’època, tant a les actes dels judicis com a la premsa, és descrit com Miquel Nicolau quan Miquel era el seu primer llinatge. Això ho va esbrinar Guillem d’Efak. Atesa la ignorància dels creadors de la contrabalada, caldrà dedicar-li un capítol específic aclaridor.

55 Per fer-ho equitatiu, hauria d’haver aportat les denúncies contra la madona.

56 D’aquestes dues hipotètiques filles, els autors de la contrabalada (sigui l’auca, sigui el libel) no només no saben què va ser d’elles, sinó que ni en saben els noms. Rigor? Documentació? Ho veurem suara.

57 L’autora reitera la falsedat: quan és finalment executat, encara tenia pendent el judici per violació de Pedrona Ramis (nota n. 9).

58 Com així, tant el prologuista com l’autora, insisteixen i persisteixen en acusar Jordi Roca de violador en sèrie? Com així oculten que Jordi Roca havia estat jutjat i exonerat? Quina ètica és aquesta? Això és la vertadera història? No val tot. Per sort, als arxius (i a la seva cronologia de la causa) figura que la denúncia va ser jutjada i sentenciada.

59 De manera tan poc rigorosa com ajustada a dret, l’autora persisteix en parlar sempre de «la violació» i no de «la denúncia per violació». És a dir, profana la presumpció d’innocència.

60 El desconeixement que té l’autora de Pereta Ramis és absolut, però no és major que el de la madona. D’on era Catalinaina Cànaves? Com així era la madona del Caperó? I el missatge, qui era, d’on venia, quina relació mantenia amb la madona? Ho aclarirem aquí mateix, amb dades d’arxiu i no amb invents.

61 La ignorància és atrevida, però omplir un assaig de falsedats té un nom pitjor. Dia 3 de febrer de 1851, na Isabel Maria, la filla major i única del segon matrimoni de la madona, nascuda dia 11 de desembre de 1846, tindria quatre anys i un mes. Es podia despenjar per un llençol des d’un pis? I si la despenjaren, qui ho va fer? El missatge ferit o la madona que estava fermada? És així com l’autora aclareix els fets històrics reals? Aquest és el rigor? Aquesta és la documentació? Com es pot acusar Guillem d’Efak d’haver creat un conte romàntic? Doncs, la cosa encara és molt més greu, perquè Isabel Maria Pascual i Cànaves havia mort dia 24 de setembre de 1847. A la possessió no hi havia cap filla; només la senyora i el seu missatge.

62 Dels cinc, i només cinc, personatges que hi havia el vespre de dia 3 de febrer de 1851, quatre no tenien fills: la madona, el missatge, Jordi Roca i Antoni Miquel. En canvi, Guillem Rosselló sí que tenia una filla. D’això tampoc no en saben res els inventors de la història vertadera, tan ben documentada i rigorosa.

63 El Balear, 18 de febrer de 1851. Cal apuntar que El Balear és l’única font periodística de l’època que utilitza l’autora del libel.

64 A la bibliografia, l’autora relaciona la web de premsa històrica del Ministeri de Cultura, on apareix la sentència de Manacor a distints mitjans de l’època.

65 Tota una ironia que el títol d’aquelles jornades fos Llegendes, mentides i altres equívocs.

66 Un efecte encadenat és que la documentació esbiaixada i falsa que l’autora facilita, farà emetre als assessors valoracions sobre aspectes apòcrifs. El mateix efecte que provocarà en alguns comentaristes.

67 El lloc on va morir la nina i, sobretot, les dues morts encadenades en sis mesos que farien la madona propietària de la finca, generen dubtes prou raonables, tal com va detectar Guillem d’Efak.

68 Encara que no tenia el més mínim dubte de la veracitat de tot el que em va dir Guillem d’Efak, vaig revisitar els arxius personalment i vaig poder confirmar les dades que desmenteixen la contrabalada.

69 Mai no he associat refer la vida amb tornar-se a casar. Per descomptat, tampoc no em sembla cap mostra de dignitat personal i caràcter. Tant una cosa com l’altra em semblen pensaments reaccionaris i, en cas d’atribuir-li a una dona, de submissió patriarcal. D’altra banda, en el cas de la madona no seria un valor a destacar, perquè ja en tenia experiència i en tornaria a tenir.

70 A la comunicació Un mite creat per la música: la «Balada d’en Jordi Roca» i la Madona des Caparó, a les IX Jornades d’Estudis Locals de Manacor, Bàrbara Duran delata una magra documentació: Perquè de saber el que va passar tothom ho tenia més que clar. I no solament en tenim una versió, sinó que comptam amb tres documents diferents sobre les diligències i les execucions. Tres? Ben documentada?

71 Noticiari de Salvador Martí. També la glosada, en referir les paraules de Jordi Roca abans de ser executat, diu bona vida a sa taverna, / mala vida a sa presó.

72 Tots «els bons» (el prologuista, l’autora del preludi, els del consell editorial, els 18 assessors, ella i la seva filla a qui dedica el llibre…), tots, apareixen amb els dos llinatges. Doncs, Roca, Miquel i Rosselló també tenien el de ses mares: Serra, Nicolau i Font, respectivament.

73 Bàrbara Duran només esmenta (incomplet) el nom d’un dels quatre marits: el rebesavi d’Andreu Mesquida. No diu res dels altres tres i esquiva explicar que Catalinaina Cànaves va passar a ser propietària del Caperó gràcies a les morts encadenades del propietari i de la filla. Dues morts, gloses a banda i com ja he comentat, certament sospitoses per a Guillem d’Efak i per a qualsevol investigador.

74 Així l’esmenta el Noticiari de Guillem Llull (1801-1851), el vicari que reduí la resistència de Jordi Roca quan li comunicaren que la madona no l’havia volgut perdonar.

75 L’únic lloc on apareix definit amb el patronímic correcte i el malnom és a la glosa del Cançoner Popular. Una raó més per creure que la veu del poble és molt més fiable que la del discurs oficial.

76 La finca tenia 280 quarterades, gairebé la meitat de muntanya. Actualment acull el camp de golf Roca Viva que ha esborrat tant el topònim antic com el de Sos Sastres, adulterat dins del s. XX.

77 Cal tenir en compte que la possessió de Sos Sostres és destacada l’any 1907 a la Flora Balear de Llorenç Garcias i Font per haver-hi plantes curatives.

78 Vg. Balada d’en Guillem d’Efak (pàg. 41 de la segona edició).

79 La glosa artanenca, sense fer part del romanç, confirma l’opinió popular d’una relació clandestina.

80 Pere Aguiló Crespí, advocat, Fernando Nieto Martín, magistrat, i Martí Truyols Bonet, advocat.

81 De fet, havia estat exculpat. Climent Gil Serrano, el jutge que en només 14 mesos de diferència va tramitar els dos expedients, tant el de la violació de Pereta Ramis com el de l’assalt del Caperó, no va incorporar ni va fer cap esment a la primera sentència absolutòria (d’abril de 1850) a l’hora del nou judici.

82 Martí Truyols és contundent en l’afirmació i difereix del relat dels autors de la contrabalada que opten per criminalitzar Jordi Roca. Allò que fa, en síntesi i amb èmfasi, el relat familiar és declarar que la víctima és la madona i no qui patirà la pena de mort.

83 L’apartat segon de l’article 45 que fou el que establí la sentència permetia condemnar entre cadena perpètua i pena de la vida. Es va decidir la pena màxima.

84 No hi ha temps que no torn!

85 El jutjat de Manacor no tenia competències per executar una pena màxima. Es veu a la distinció que es fa entre el tribunal inferior de Manacor i el superior de Palma, la sentència del qual encara es brindarà a ser apel·lada davant la sala primera de l’Audiència. Tot això també apareix descrit a la premsa de l’època.

86 L’estrena, prevista per dia 7 de març del 2020, s’anunciava així: Presentació de la «Complanta des Caparó», obra de Miquel Mestre. Introducció a càrrec de Bàrbara Duran, musicòloga. Piano i música original: Honorat Noguera i Andreu Riera. Amb Miquel Mestre (recital) i Júlia Obrador (cant).

87 Una complanta és, en línia amb les completes o els actes sacramentals, una composició religiosa que, amb cançons populars, descriu episodis tràgics de l’edat mitjana. El nom no sembla ajustat a uns fets de la segona meitat del s. XIX, als quals s’escauria un altre títol, de manera anàloga a la glosada coetània als fets del Caperó que brollà, espontàniament i sense promotors, de la veu del poble.

88 Em va venir de nou que Miquel Mestre, poeta i autor d’Anomenat lo Tort, una obra de revolta, botàs de la trinxera de Simó Tort Ballester i Jordi Roca a la dels senyors (els qui els definiren com a violadors i criminals) i estalonàs un relat apòcrif que replica la cançó de Guillem d’Efak. Més d’una persona li hauria recomanat, amb bons amonestaments, revisar bé el text i reflexionar sobre el context.

89 Volem fer públic que l’acte de presentació de la Complanta de la Madona des Caparó s’ha anul·lat per problemes de salut d’un dels membres. Esperam que en els propers mesos ho poguem fer de manera adequada. I convidam a tots els que pogueu difondre aquest missatge… la madona des Caparó espera impacient aquesta estrena. I es farà de ben segur, però ha de quedar clar que l’acte de dissabte 7 de març a la Institució Alcover queda anul·lat per motius de força major. Bàrbara Duran, en plural majestàtic, dia 4 de març al facebook. La madona del Caperó no pot esperar impacient; els autors de la contrabalada potser sí.

90 He sabut que l’Ajuntament no tenia res a veure amb la programació. Hauria estat paradoxal quan aquells dies tenia muntada una exposició commemorativa del 25è aniversari de la mort de Guillem d’Efak.

91 Cap al final, l’autora aprofita per fer una declaració solidària amb les nines segrestades per Boko Haram el 2014. M’hi adheresc incondicionalment, però dins d’un relat on l’eix és la pena de mort, he trobat a faltar una condemna explícita i només la fa Martí Truyols, un dels assessors.

92 A la presentació a Manacor (maig del 2019) del llibre Blues amb Dones vaig explicar que n’havia decantat dues històries per motius antagònics: la de Camille Claudel, a qui el poeta Bernat Nadal acabava d’enaltir amb un bell poemari, i la de Catalinaina Cànaves, responsable de la mort de Jordi Roca… entre d’altres malifetes divulgades per la sàvia veu del poble i que validen les notícies dels arxius.

93 Per pujar i anar millor/ a tres donàreu bolleta./ On és sa vostra fieta,/ madona des Caperó?

94 L’article 18.1 de la Constitució espanyola estableix el dret a l’honor i l’article 20, en línia amb la Declaració Universal dels Drets Humans, la llibertat d’expressió i d’opinió. Quan col·lideixen el dret a l’honor i el de la llibertat d’expressió els jutges més conservadors prioritzen el primer i els jutges progressistes el segon. L’honor té una connotació rància i feudal. Tal com va dir Larry Flynt a l’apel·lació que va guanyar davant del Tribunal Suprem dels Estats Units: Això de l’honor és una qüestió de mal gust.

95 Vg. Elisenda Farré i Secall. Pròleg dins Guillem d’Efak: Madona i l’arbre i altres poemaris. Quaderns de Poesia del Consell de Mallorca. Palma, 2005.

96 L’any 2002 vaig publicar La Identitat Reeixida, on es posa en evidència que la història oficial, la que entra a les escoles, reprodueix el discurs dominant que interessa als poderosos. A la contracoberta del llibre es pot llegir: «La Identitat Reeixida» desemmascara la manipulació i certifica com, fins i tot en els moments de més opressió, l’amnèsia, l’agrafia, l’alèxia i l’afàsia s’han vist esbaldregades per la veu popular de glosadors i poetes. Igual que Guillem d’Efak, mai no he tingut cap dubte que, quan es detecta l’antagonisme entre les cròniques oficials i les gloses populars, la veu del poble és l’autèntica i la veraç.

97 Quan la premsa em va requerir per valorar Música per a un crim m’hi vaig negar en rodó per evitar fer sang en públic. Altres dues vegades, la darrera dia 13 de març del 2020, m’han proposat de fer un llibre sobre la Balada d’en Jordi Roca, a partir de la glosada original. Vaig defugir la idea per, tal com he dit al començament, reservar-la per dur al cinema o al teatre i no amb música per a un crim (crim per a una música?), ni amb una nova versificació ni cap música encarregada a amics o parents dels Taverneta, sinó amb la banda sonora de Guillem d’Efak, en defensa de la vida. La vida; el millor valor de l’existència i el més alt sentit de l’humanisme, per damunt d’hipotètiques honres ofeses.

98 Missatge meu de 19 de gener de 2018 i resposta seva de 15 de juny de 2018 al facebook.

99 La cultura hispànica, rica en l’art i la literatura, manté a la tradició conductes antisocials centenàries. A banda de les dites execrables de la maté porque era mía, o matar al mensajero, destaca per la pràctica de tirar la pedra i amagar la mà, amb acusacions en abstracte.

100 Aquest insult mereix una rèplica: per fantasmes les dues filletes de la madona que tant ha exhibit la contrabalada per maquillar la relació del missatge amb la madona.

101 Qui ha volgut capgirar el sentit de la Balada d’en Jordi Roca, hauria de tenir un mínim de vergonya i de decència i no posar-se a la boca el nom de qui renegava dels inventors de la contrabalada.

102 D’aquesta manera, amb poques variants, Guillem d’Efak presentava Balada d’en Jordi Roca.

104 La derogación del Código penal español de 1822 por las fuerzas absolutistas, supuso el regreso de las leyes criminales del Antiguo Régimen y de la arbitrariedad judicial. (…) Los postulados de la Escuela neoclásica llegaron a España en 1839. En 1843 se constituyó una Comisión General de Códigos de la que surgiría el Código Penal de 1848. Isabel Ramos Vázquez, Professora d’Història del Dret (Universitat de Jaen) a La individualización judicial de la pena en la primera codificación francesa y española.

105 Evolución de la tortura en España: de un reputado instituto procesal a un execrable delito. Faustino Gudín Rodríguez-Magariños, doctor en Dret.

106 La política repressiva no milloraria la popularitat d’Isabel II. Dia 2 de febrer de 1852, un any després del robatori del Caperó, Merino, un capellà apòstata, atemptà contra la reina amb un ganivet. El 7 de febrer, només cinc dies després, li donaren garrot.

107 Vg.El derecho penal español en el vacío entre dos códigos (1822-1848) de Juan Baró Pazos de la Universitat de Cantàbria.

108 El nou governador havia estat hombre de cámara de S. M. Isabel II. J. M. Bover, Noticias de la Isla de Mallorca, Impremta D. Felipe Guasp, Palma, 1864.

109 Vg. El Balear, 19-3-1851 (pàg. 3) i altres diaris.

110 Les ingerències eren, per més que costi de creure, més freqüents que ara. Narváez havia intentat preservar la separació de poders: El Consejo Real, ante una cuestión de competencia entre un gobernador civil y un juez de primera instancia (…) por Real Decreto-sentencia de 31 de octubre de 1849 resuelve en términos generales e inequívocamente justificadores de la autonomía del poder penal de la Administración. En realitat la resolució va ser flor d’un sol govern i purament declarativa, perquè les intromissions dels governadors continuaren fent-se decisives. El poder sancionador de la Administración y la Crisis del Sistema Judicial Penal. J. Ramón Parada Vázquez, catedrático de Derecho.

111 Cal advertir que el jutjat de primera instància de Manacor quan va dictar la sentència contra Jordi Roca i Antoni Miquel, s’havia inhibit de jutjar Rosselló, atès que la condició de soldat exigia un tribunal militar.

112 Entre d’altres diaris, vg. La España de Madrid 6-3-1851.

113 El Monitor Religioso, 2 de març de 1851, pàg. 8. La reacció de sorpresa de Rosselló va ser destacada a la premsa de Madrid i de Barcelona.

114 Els diaris es feren ressò que es va suspendre l’execució de la sentència mentre no arribàs la resposta d’Isabel II que, més de dos mesos i mig després, es mostrà contrària a concedir el perdó reial.

115 Els efectes foren devastadors. Moltes de cases varen haver de ser tomades. Els edificis més afectats varen ser La Seu, amb una de les torres de la façana esbucada i l’altra esbaldregada, Sant Francesc, Sant Miquel, Monti-Sion, l’Almudaina, on va caure la torre de l’Àngel i la capella de santa Aina, l’església de Santa Eulàlia, la del Socors, l’oficina de correus, l’Ajuntament, el Mercat Vell, la seu del Governador Militar, l’Audiència de Palma i la presó, la qual cosa obligà traslladar els presos a instal·lacions militars de Manacor, on no hi havia hagut danys de consideració. La premsa es va fer ressò del terratrèmol. El Diari de Barcelona de dia 18 de maig de 1851, li va dedicar sis pàgines.

116 El Sol de Barcelona, 30 de maig de 1851 (fragment).

117 El Monitor Religioso, 25 de maig de 1851.

118 La Época de Madrid, 3 de juny de 1851.

119 Tanmateix la Gloriosa va ser imparable i el 1868 Isabel II va ser foragitada. A Palma, la Junta Provisional va aprovar, a banda de foragitar els borbons, abolir la pena de mort. A la plaça de la Reina, la gent va tomar i decapitar el monument a Isabel II. Vg. Bartomeu Mestre La reina decapitada ma non troppo dins Blues amb dones (El Gall, 2019).

120 El Áncora de Barcelona, 23 de maig de 1851.

121 El Perdó Pasqual derivava de la Llei del Perdó del Divendres Sant, promulgada per Joan II de Castella en el segle XV, però no es va normalitzar fins l’any 1759, en una reial ordre de Carles III. La tradició va continuar cada any fins que, el 18 de juny de 1870, es va aprovar la Llei de l’Indult.

122 La presència de Joan Sansó a la caserna de la Guàrdia Civil, al costat de la madona del Caperó, just l’endemà d’haver estat agredit amb un ganivet, indica el caràcter lleuger de la ferida.

123 El Balear, 7 de febrer de 1851.

124 Diario Constitucional, 19 de febrer de 1851. La resolució del jutjat de Manacor que condemnava Jordi Roca a morir i Antoni Miquel a ser tancat de per vida, va publicar-se a altres diaris: PALMA. Ayer llegaron á esta capital los tres acusados de los delitos cometidos en Can Caparó de Manacor. Los dos condenados por el juzgado de aquel partido han sido encerrados en la cárcel pública, uno de ellos, que es el sentenciado á la última pena, se llama Jorge Roca, es jornalero, vecino de Petra, de estado soltero y de 32 años de edad. El condenado á cadena perpetua se llama Miguel Nicolau, y es también jornalero, vecino de Petra, soltero y de edad 26 años. El Balear, 19 de febrer de 1851.

125 El Balear, 18 de febrer de 1851.

126 Diario Constitucional, 20 de febrer de 1851. Igual que amb les informacions anteriors, la notícia del trasllat de la sentència de Manacor i l’assumpció del judici des de l’Audiència de Palma, va publicar-se als altres diaris de Mallorca i a alguns de Barcelona i de Madrid.

127 El Balear, 20 de febrer de 1851.

128 La España, 6 de març de 1851.

129 Diario Constitucional, 23 de febrer de 1851. El mateix dia, El Genio de la Libertad ho explicava de manera similar: Hoy ha salido de esta ciudad con destino a la villa de Manacor, donde debe ser fusilado, el soldado Guillermo Rosselló, según lo resuelto por el consejo de Guerra celebrado ayer en este Real Castillo.

130 25 de febrero de 1851. A las ocho y media de la mañana fué “arcabussetjat i passat per ses armes” el soldado de la I Compañía del Regimiento Infantería de Asturias, Guillermo Rosselló, nacido en Ariany de padre manacorense, que había tomado parte en el robo violación de “Es Caparó” en compañía de Roca y Sastre, el cuatro de febrero. La ejecución tuvo lugar “dins la terra de Sa Madona d’En Domingo Rafalino, prop dels Pontets”. (Noticiari de Guillem Llull) Informació de Perlas y Cuevas, 3 d’abril de 1971.

131 El Monitor Religioso, 2 de març de 1851.

132 El Balear, 24 de febrer de 1851.

133 El Balear, 1 de març de 1851. La notícia de la sentència també va ser publicada en el Diario de Barcelona i, de manera més sintètica, a diverses publicacions espanyoles. Totes destacaren la possibilitat d’apel·lar en no coincidir amb exactitud la sentència de Palma amb la de Manacor.

134 Va negligir l’advocat defensor? Es fa palès que no va informar els acusats.

135 Llibre de notícies de Mn. Salvador Martí. Arxiu de la Reial Parròquia dels Dolors de Manacor. Vg.: Balada d’en Guillem d’Efak (pàg. 62-63) Palma, 2010. Documenta Balear.

136 Des del siglo XIX, donde las penas eran infamantes y la de muerte estaba a la orden del día, hasta la humanización de la pena y de su cumplimiento, el camino ha sido un constante avance y retroceso, según que las líneas ideológicas de los Códigos penales fuesen autoritarias o progresistas.  Fernando Santamaría Lambás, Universitat de Valladolid.

137 M’he estotjat un parell de dades que anorreen la contrabalada. Em sembla gairebé impossible que no les trobàs Segura Salado, «descobridor» de la denúncia de Pereta Ramis, i, per tant, sembla difícil que no les coneguin els autors del relat apòcrif. Tenc la sospita raonada que s’han ocultat. El cert és que anul·len la hipotètica bonhomia de la madona del Caperó, fan entenedors els motius que la varen induir a actuar criminalment, amb la negativa del perdó a Jordi Roca, i expliquen el silenci intel·ligent de les primeres generacions de la família. Igual que ho va guardar Guillem d’Efak, esperaré amb candeletes el moment de publicar la segona part. Ara per ara, queda clar qui són els indocumentats. Reiter que no conec, a la història escrita recent de Mallorca, un ridícul tan colossal com la contrabalada.

138 La violació requeria de la denúncia de la persona ultratjada i sense denúncia no s’hauria pogut emetre pena de la vida.

139 Des d’ara, ja la podem anomenar l’auca d’una nineta fantasma.

140 I què recordau aquest trobo? En Jordi Roca té pena de la vida. Tothom es compateix d’ell; tothom… fora de la principal acusadora. Això també apareix a la glosada popular.

141 Com no havia d’atreure la curiositat, la complicitat i la solidaritat de Guillem d’Efak?

Poeta en bicicleta

SOBRE L’AUTOR

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo (Felanitx, 1952), té una llarga trajectòria literària amb obres publicades en el camp de la Poesia, el Teatre, el Còmic, la Novel·la i l’Assaig. Entre d’altres, …com un aleig enmig de la calitja (1978), La Identitat Reeixida (2002), El darrer manuscrit (2010) i Blues amb dones (2019). Ha col·laborat a la premsa de Mallorca, principalment en el Diari de Balears, L’Estel de Mallorca i a diverses publicacions de la Premsa Forana. A Vilaweb manté el blog Etziba Balutxo. Vinculat professionalment a la Caixa de les Balears (1974-2011), va ser responsable de l’Àrea de Cultura i de la Direcció de Recursos Humans, entre d’altres feines.

Al costat de Toni Rotger, va fer feina en la recuperació de les Festes Populars de Sa Calatrava (1976-1978). Entre el 1979 i el 1983 va ser assessor cultural de l’Ajuntament de Palma. Va codirigir, amb Tano Pomar, el Museu d’Art Contemporani de Mallorca a Sa Pobla (1987-1988). Organitzà les cinc edicions de les Mostres de Teatre (1975-1979). Col·laborà en les campanyes en defensa de Sa Dragonera (1977), Es Trenc (1983) i el bosc de Can Tàpera (2007). L’any 2009 va tenir cura de l’edició facsímil de La Nostra Terra (1928-1936) i en va fer l’estudi introductori.

A l’entorn de la figura del seu amic Guillem d’Efak, va publicar Crònica de la Cançó Catalana (UIB, 1987) i Balada d’en Guillem d’Efak (Documenta Balear, 1997 i, en segona edició, 2010). Va impartir la conferència Guillem d’Efak, una biografia incerta. Va impulsar la recuperació de Siau qui sou! i, com a rapsode, va posar la veu a l’enregistrament de la Banda de Música de Manacor. L’ha escenificat a Palma, Prada del Conflent, Barcelona, Girona, Muro, Binissalem, Ses Salines, Campos, Llucmajor, Algaida, Felanitx i Manacor.

Guillem d’Efak (1930-1995) el designà marmessor.

PREMSA

Vg. també https://www.vilaweb.cat/noticies/de-com-la-nova-canco-enfronta-un-poble-des-de-fa-quasi-seixanta-anys/?fbclid=IwAR0mn6MHyq4EGabTdSIqB4vG45RSeerrDnPZ6F22YJkguf7MuVj9DCNdPXA

I el vídeo elaborat per Miquel Brunet a https://www.youtube.com/watch?v=lBnKoV1MAYU

 

TAMPOC EL FOC

Deixa un comentari
Ferit de mort, per culpa de la malaltia que en pocs mesos l’abocaria al fatal desenllaç, Guillem d’Efak va romandre ingressat a l’hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona al llarg de l’estiu de 1994, just després d’haver rebut, el mes de juny, Un Cant a l’Amistat; un multitudinari homenatge que li reteren, a l’Auditòrium de Palma, els amics de la Cançó: Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Joan Manuel Serrat, Núria Feliu, Antoni Parera Fons, Raphel Pherrer, Marina Rossell, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Els Valldemossa, la Coral Universitària, Tomeu Penya, Uc, Miquel Pujadó, Josep Tero, Toni Obrador, Rita Pavone… A la clínica estant, rebia l’impacte de les notícies que arribaven d’arreu de les nostres terres. Aquell estiu del 1994 hi va haver una onada sospitosament encadenada d’incendis provocats que assolaren el Principat, València, Eivissa, Mallorca (amb el punt emblemàtic i referencial de La Trapa)…

*     *     *
Il·lustració: composició sobre la portada del llibre que es comenta amb una fotografia de l’incendi d’Andratx de Cil Buele
*     *     *

Quan el vaig visitar el mes d’agost, em va dir que no podia aturar-se d’escriure, que la força dels fets el feien superar l’obstacle de la malaltia, que era imprescindible apel·lar de nou a Serrallonga, perquè ens cremaven l’alzina, ens arrencaven les pedres i ens robaven la terra. (1) Efectivament, el poeta, carregat d’imaginació i de creativitat, va escriure un llarg poema que, cada vegada que les flames s’aixequen, com ara mateix arran de l’incendi d’Andratx, el més paorós de la història de Mallorca, i del de Vallirana, recobra dissortada vigència. A mi, cada nou incendi em convida a recordar els versos que esdevenen, a més d’un crit de revolta i de resistència, un cop de puny contra la fatalitat.

El foc, vist com a element d’extermini, va brindar a Guillem d’Efak el símbol metafòric d’un hipotètic intent provocat de destrucció de la llengua, de la cultura i de la identitat. Aquest atac a la nació catalana és abordat, en el poema, amb una reflexió que hauria d’encoratjar-nos: si, amb tota la pressió i la repressió que han exercit i exerceixen, no han pogut anihilar-nos mai com a poble… no ho podrà fer tampoc el foc!

De retorn a Mallorca, ingressat a l’hospital Verge de Lluc, on moriria dia 15 de febrer de 1995, Guillem d’Efak va enllestir un poemari que es publicaria, ja amb caràcter pòstum, dia 23 de març, justament el dia que l’autor hauria fet els 65 anys. No seria el seu darrer llibre publicat (de fet, encara en té d’inèdits), però sí el darrer que va escriure i sobre el qual encara va fer correccions fins molts pocs dies abans de morir. El llibre, publicat amb el títol del primer llarg poema, anava il·lustrat amb un dibuix del poeta retratat per la seva filla petita, Guillema Fullana i Pastor. El volum està format sobre tres parts diferenciades que es complementen en un mateix discurs patriòtic.

La primera part, El foc, és el crit destil·lat que amara tot el llibre i constitueix gairebé un testament ideològic del poeta. En més de cent-vint versos, el foc es converteix en l’arma definitiva dels enemics de ponent per anorrear-nos la terra, convençuts que sense territori no hi ha nació. Malgrat tot, l’agressió directa mai no podrà extingir la voluntat de poble, perquè cap violència innoble no ens farà calar el cap! Aquest és el missatge.

La segona part, El sen, és una denúncia contra els intents d’eliminar-nos els símbols i els trets culturals que ens defineixen, amb l’objectiu d’imposar-nos el dels ocupants. Avui, amb l’atac irracional, sàdic i desmesurat dels transitoris ocupants del govern de les Illes Balears i Pitiüses contra l’ensenya de les quatre barres, l’intent espanyolitzador que denunciava el poeta fa quasi vint anys torna a agafar, en plenitud, sentit i forma:

Han empeltat una ànima externa

a tots els catalans mentre dormíem.

La denúncia va seguida d’una crida a la resistència contra l’intent pervers de subjugar-nos la personalitat; de substituir-nos-la. Tanmateix serà la gent, la societat civil, el poble qui ens faci assolir els somnis i la llibertat:

I lliure vola per damunt la terra

adobada amb els ossos i amb els somnis

de pares, mares, avis, néts i fills

tan ben cordats que formen nació.

La tercera i darrera part, Què li donarem a la pastoreta?, dedicada a Mònica Pastor, constitueix un comiat, un últim cant a la seva companya i, en i amb ella, a tota la nació catalana, amb una instància col·lectiva a defensar les cançons com a eina de combat i a defensar els nostres objectius. L’inici recorda la dita clàssica (“Poble que canta no morirà”):

Quan no cantava ningú

si nosaltres no cantàvem…

Amb una nova instància permanent per convidar-nos a mantenir l’esperança i a no afluixar mai, sinó a perseverar, en l’objectiu final:

I qui treu

a pasturar els somnis?

Quan un poeta sap que la mort frissa, que el té aglapit i a punt, pot tenir la tendència humaníssima, de caure en el desfici de voler fer balanç i de mirar cap al passat. No va ser aquest el cas de Guillem d’Efak. Ben al contrari, poc abans de morir va escriure una cançó amb l’encàrrec que fos cantada per Biel Majoral: un Vou-veri-vou per a no dormir. (2) Una cançó de bressol per a deixondir-nos, per a foragitar la son, per a mantenir la lluita… Uns versos que mesclen la lluita i la tendresa. Aquests dos elements, el combat i l’amor, també constitueixen el sentit global del poemari Tampoc el foc. Aquí teniu un fragment, un terç, del poema que, avui, ressona amb vigència fora mida:

EL FOC (fragment)

Un vent extern, d’un foc foquet, n’ha fet
foguera en sec i el món ha fet flamada.
Sense fulles el bosc ja no té llengua
tal com un poble que ha perdut sa parla.
Per retre el foc sols tenen la impotència,
les pregàries i l’aigua de les llàgrimes,
la covardia dels qui amb por s’amaguen
i les pells socarrades d’uns quants màrtirs.
Tot va cremar. El bosc tan sols és ara
comellar mineral que no té parla.
Ja no volíem ser nació de boscos
sinó aregats pals llisos de telèfon.
No seré jo qui trenqui ni sols vincli
l’espinada que ens fa drets com a poble
i comença la tasca fent d’apòstol
d’una causa mig morta i oblidada.

Amb un lent cansament imperceptible
arriba, esbraonada, l’esperança.

Que ho sàpiga tothom, tant si escolten
com si van amb les orelles embussades,
no eixalarem les ales de cap somni
perquè concreta voli la utopia.

Tel·lúrica és la força que ens impulsa
i la reconstrucció és tasca nostra.
Després del foc la lluita recomença
i així serà tants pics com faci falta.
Si ni la tramuntana
ens ha tombat la soca,
quin mal ens podran fer
els brufols de ponent?
Tota la força del món
per vinclar-nos és poca
i això des de fa segles
ho saben els vuit vents.
Si ni la torrentada
que envest i aclapara
amb violència cega
tot quan troba al seu pas
no fa que les arrels
deixin la roca mare,
quina força en el món
d’això serà capaç?
qui ens farà tornar molla la voluntat de poble
si ni els vents ni els torrents no han guanyat el seu joc?
Si no ens fa acotar el cap
cap violència innoble
-que ho sàpiga qui ho hauria-
tampoc no ho farà el foc.

(1) http://www.youtube.com/watch?v=_l-0WboKyDA

(2) http://www.youtube.com/watch?v=F7k-XdKKpEw

Fes-te enfora becadeta
que no és hora de dormir.

Ara me pega soneta
qui ho havia de dir.
Fes-te enfora becadeta
que no és hora de dormir

Vou veri veta, Vou veri vou
te’n vas soneta i no fas renou
Vou veri veta soneta fuig
per l’escaleta direm arruix!

No veus que la nostra terra
te demana deixondit
I que al fons de nostra entranya
ja comença a pegar crits
Això que en diuen Espanya
ja fa temps que està podrit.

Sa podridura ens escanya
ja no és hora de dormir.

Dels ulls la nostra estrelleta
no la deixeu apagar,
mentre Mallorca està estreta
ningú els ulls no ha d’aclucar
Mallorca volen eixorca
li volen esvair els fills
però els bons fills de Mallorca
amb cançons no els fan dormir.

Carnetes deixondidetes,
així m’agrades a mi,
ni jo dormiré avui vespre
ni a tu et deixaré dormir.
Vetllarem fins que el nou dia
repiqui en el finestral,
la son peresa congria
i gens no en necessitam.

EL NOSTRE (massa poc recordat) 25 D’ABRIL

Deixa un comentari
Dos 25 d'abril
Dos 25 d’abril
Cada 25 d’abril solem veure a la premsa catalana referències al significat del mateix dia de 1974, quan les ràdios portugueses emeteren una cançó de José Afonso, prohibida pel règim militar de Salazar. Era el sant i senya per tal que els militars joves ocupassin els carrers en un aixecament per foragitar la dictadura, conegut com “la revolta dels clavells”.Aquesta efemèride no ens hauria de fer oblidar mai un altre 25 d’abril; el nostre; el de 1707.***

 

En realitat els dos 25 d’abril tenen en comú moltes de coses, com veurem. Ambdós ens varen deixar dues músiques per a la llibertat. Del Grândola, Vila MorenaLa Muixeranga ens podrem passejar una estona des de la Terra da fraternidade a la Terra de la Germania.

 

Comencem, en l’ordre cronològic invers, pel 25 d’abril més recordat darrerament. Aquí tenim la banda sonora de la revolta:
http://www.youtube.com/watch?v=RuzGPhZwG6Y
Aquell any, 1974, mentre a Portugal els militars progressistes tomaven la dictadura, de manera simultània, a l’estat espanyol, els anomenats “húmedos” (nom construït sobre les inicials UMD de la Unión Militar Democràtica), treballaven amb els mateixos objectius que els militars portuguesos, amb els quals mantenien contactes, per tomar el règim de Franco. Estaven dirigits, de manera clandestina, pels comandants Luis Otero Fernández (1933), gallec, Gabriel Cardona Escanero (1938-2011), menorquí, i Juli Busquets i Bragulat (1932-2001), català. Ben aviat foren delatats, detinguts, tancats, processats sense garanties, jutjats i castigats amb severitat. Fins i tot, després de la mort de Franco, varen ser expulsats de l’exèrcit sense els beneficis de l’amnistia ni cap dret a pensió.Entre d’altres catalans, un d’aquells militars va ser el també comandant Josep Lluís Ortega Monasterio (1918-2004), nét d’un heroi de les guerres carlines, el qual, per la pertinença a la UMD. va ser depurat i desterrat a Menorca, posteriorment empresonat a Cadis i, finalment, tres anys més tard (el 1979 en teòrica democràcia) va ser expulsat de l’exèrcit per “rebel·lió militar i ofensa a l’honor”, idèntiques imputacions que feren els tribunals franquistes als republicans durant la guerra incivil. Ortega Monasterio, durant la seva estada a Menorca, aprofità per impulsar el Festival de Cançó a Alaior, on presentaria a concurs una composició, Escolta el vent, que avui és reconeguda pels menorquins com un cant emblemàtic i pràcticament ha esdevingut un himne popular de l’illa.
Tot i això, no ha superat el reconeixement d’una altra cançó del mateix autor que figura entre les cançons catalanes més populars: El meu avi.
El dia 16 de febrer de 2010, a l’excomandant Luis Otero i a altres 13 supervivents de la UMD, el ministeri espanyol de defensa els va lliurar la creu al mèrit militar amb distintiu blanc. Una distinció que no rescabala la ignomínia als que ja havien desaparegut ni refà els drets laborals dels ara reconeguts. Malgrat tot, sense arribar al reconeixement popular i oficial del 25 d’abril de 1974 a Lisbona, encara que tard i malament, finalment es reconeixia la tasca dels militars espanyols contra la dictadura.
Lluny del reconeixement públic explicat, hi ha un altre 25 d’abril emblemàtic que els mitjans de comunicació obliden sistemàticament. Fins i tot, se silencia des de les talaies més properes. El greuge que resulta és una nova galtada a la història i a la furtada memòria del nostre poble, malgrat el mandat que estableix la crònica d’aquella jornada: “Del dia que us esmente, guardeu-ne memòria i serveu-la als vostres néts, que si el mal ve d’Almansa i a tots alcança, en mal dia va nàixer qui ordenà cremar-nos la terra. Maledicció plena a ell i tots los seus fins que fineixi l’estirp!”.Si la memòria històrica ja té problemes per sobreviure a curt termini, pensem en les dificultats que ha de patir el record de fets més endarrerits! El 25 d’abril de 1707, a Almansa, els Maulets es varen enfrontar a les tropes borbòniques i varen perdre. Aquella derrota (“tots els mals vénen d’Almansa”) va propiciar l’oprobi del nostre poble sota la repressió borbònica que perdura. Per això, per analogia de beauté-fleur, la flor de llis de la dinastia borbònica, d’aleshores ençà, els traïdors i els col·laboracionistes s’anomenen botiflers. La repressió dels guanyadors va ser un veritable genocidi. Xàtiva va ser cremada el 17 de juny de 1707 i fou batejada com a San Felipe, en honor del primer borbó genocida del nostre poble. De resultes d’aquella cremadissa, els seus habitants són coneguts com socarrats. El mes de novembre del mateix any, calaren foc a Lleida i, després, Terrassa, Manresa, Torelló, Sitges i Vilanova fins que, el setembre de 1714, va capitular Barcelona. Finalment, l’estiu de 1715, va caure Mallorca.
EL NOSTRE (amagat) 25 D'ABRIL. Els Decrets de Nova Planta, que es dictaren i ens imposaren després de la derrota, tenien el doble objectiu d’esclafar València, Barcelona i Mallorca i, sobretot, procurar separar-nos i enfrontar-nos per esquarterar la pertinença agermanada a un mateix poble i per eliminar-nos la llengua i la memòria. La saviesa popular, però, va trobar mecanismes de defensa. A Xàtiva, per exemple, el retrat del genocida Felip V roman castigat cap per avall al Museu de l’Almodí i, arreu de les terres catalanes, el nom popular de la latrina és Can Felip, mentre que a Mallorca, per dir que algú és a l’excusat, solem dir que seu en el trono, per establir una relació escatològica amb la monarquia borbònica.Sabut és que. a Almansa, els defensors de la terra anaren al combat, com diu la crònica, fent sonar tambors i corns “a la manera dels Maulets”. A la repressió posterior, en dictar-se la retirada de les armes a tota la Nació Catalana, tot home sospitós d’haver estat maulet, si tenia un corn a casa, era esquarterat i el seu cap penjat al portal del seu poble. No cal forçar l’enteniment per vincular l’himne dels Maulets amb la Muixeranga per tal d’imaginar la tensió prèvia al combat d’aquell, silenciat i molt més nostre i proper, 25 d’abril.
o, si ens permetem una llicència més, podem escoltar-la en la versió xeremiera mallorquina d’Al Mayurqa:

http://www.youtube.com/watch?v=weaKXWQY3wg

És bo que recordem el 25 d’abril de 1974 de Portugal, com a símbol de lluita contra les dictadures, però no hem de permetre mai l’oblit del 25 d’abril de 1707, com a símbol de la lluita, viva encara, per defensar els nostres drets nacionals, per recobrar la llengua, la cultura i el territori passat per les armes i esquarterat, arran d’una guerra de submissió que no acabaria amb el lliurament de les claus de la ciutat de Palma a D’Asfeld, dia 11 de juliol de 1715. No només no acabaria aquell dia, sinó que els tres segles d’ocupació són, també, 300 anys de resistència.

Les cançons que avui ens han acompanyat encara commouen i emocionen. Ningú, fora d’un malalt d’insensibilitat, no romandrà impassible. La lletra de la cançó portuguesa parla d’una terra de germanor; la Muixeranga enalteix la nostra Germania! Aquestes són cançons per a la llibertat i ens ajuden a mantenir la memòria viva!

Cal recordar i enaltir el 25 d’abril, sempre! VISCA LA TERRA I MORI EL MAL GOVERN!

LA CANÇÓ DE SON COLETES TORNA A L’ESCENARI!

Deixa un comentari
LA CANÇÓ DE SON COLETES TORNA A L'ESCENARI!
Amb la dramatúrgia, direcció i interpretació de Pep Tosar, després de l’èxit al Círcol Maldà de Barcelona, arriba a Mallorca, Tots aquests dois, un bon espectacle que, a partir de simular una actuació de Guillem d’Efak a La Cova del Drac, fa un repàs a la seva vida a partir d’una dotzena de cançons i comentaris de familiars i amistats.L’obra es farà a Pollença (31 de març), Artà (1 d’abril) i Palma (Sala Mozart del 3 al 9 d’abril). No ha merescut l’atenció de Manacor, el poble que Guillem va enaltir tota la vida. El 2010 vaig denunciar (vg. il·lustració) que l’Ajuntament de Manacor té una taca negra. El motiu? Encara hi ha gent poderosa que no dorm quan sent La cançó de Son Coletes, perquè destapa la ignomínia. Més d’un voldria afusellar-la.

***

 


Rafel Subirachs
, un dels millors intèrprets de la Cançó Catalana, un dels tres darrers del grup Els Setze jutges (entrà a fer-ne part amb Maria del Mar Bonet i Lluís Llach), explicava com, a les darreries del franquisme, havia enganyat la censura quan, l’estiu del 1975, a la Nit de Cançó de Canet, va cantar Els Segadors que havia presentat com a «cançó tradicional catalana».

Nou anys abans, Guillem d’Efak havia burlat la censura amb un procediment similar quan va presentar la Cançó de Son Coletes com un «anónimo popular mallorquín del S. XV». Encara que sembli mentida, la censura s’empassà l’engany malgrat que, a la part recitada de la cançó, es desvetlla clarament l’autoria (1). L’habilitat de l’autor en fer allò que Bertold Brecht anomenava «transposició històrica» és evident. Guillem d’Efak aixeca un clam per la llibertat i contra la tirania; fa una clara denúncia contra la brutalitat de la guerra incivil espanyola del 1936 disfressada en forma de romanç en record de les Revoltes Foranes, precedent de les Germanies. Les Germanies varen ser unes revoltes populars al segle XVI que, al País Valencià i a Mallorca, aconseguiren un gran èxit inicial contra la noblesa opressora i, per extensió, contra la monarquia. Abans, a meitat del S. XV, hi va haver una revolta forana i el cabdill d’aquell moviment va ser el manacorí Simó Ballester, conegut com «lo tort».

Son Coletes (2) era l’antic cementiri de Manacor, on l’autor prega a Déu de «poder anar-hi caminant» (3). Ho explicava així: «És ben clar, si no hi vas a peu és perquè hi vas colcant. I, si hi vas colcant, pot ser de dues maneres: viu o mort. Si ets mort, et porten a enterrar. Si ets viu… et porten a matar!» Els noms dels qui s’afegien a l’estol de «lo tort» (Mates, Fullana, Gil, Nadal…) eren alguns dels acompanyants reals de Simó Ballester, però Guillem d’Efak establia el paral·lelisme amb els republicans afusellats el 1936 i el 1937 al vell cementiri (4).

Les tropes feixistes revoltades el juliol de 1936 contra el govern legítim de la República comptaren, al llarg dels tres anys de la incívica guerra (5), amb l’ajut de tropes africanes i, en el cas concret de Mallorca, de feixistes italians. Aquesta participació africana i italiana explica la referència de la cançó «als mercenaris moros i napolitans» (6). Les tropes italianes de Mallorca, els «dragones de la muerte», comandats per un farsant sàdic autoproclamat Conde Rossi, actuaren amb espantosa crueltat al crit de fussilatti súbito tuti le comunisti! davant la desídia dels militars espanyols, que mai no veren que Rossi, amic personal del Ducce Mussolini, venia (com explicaria anys després) amb ordres d’annexionar les illes Balears i Pitiüses a l’Estat italià aprofitant el conflicte. De tothom és sabut que els feixistes italians i els nazis alemanys aprofitaren la guerra incivil espanyola com a camp de proves bèl·liques previ a la segona guerra mundial. Mentre Guernica, al País Basc, o Xàtiva, al País Valencià, eren bombardejades per l’aviació alemanya, Catalunya era bombardejada per avions italians que utilitzaven Mallorca com si fos un portaavions.

La repressió (7) practicada a Mallorca contra els republicans es va intensificar, el mes d’agost del 1936, arran del desembarcament de les tropes del Capità Bayo al port de Manacor. Bayo obeïa ordres de la Generalitat de Catalunya. Des de Ràdio Barcelona el mallorquí Antoni Maria Sbert i Massanet, conseller amb el president Lluís Companys, transmetia un missatge als mallorquins: «Mallorca, terra de pau, sang de catalans, llengua de Ramon Llull, presonera de forasters que no t’estimen ni et coneixen ni et volen més que perquè ets un castell de guerra! Mallorca! Obre els braços a la teva germana major, la Catalunya pairal, que no vol conquistar-te: vol alliberar-te i recobrar-te!» Finalment Bayo va rebre ordres del govern de Madrid d’abandonar l’operació. Alguns historiadors conclouen que l’hipotètic anticatalanisme de Mallorca, fins a la dictadura de Franco (8) pràcticament residual, va ser promogut pel capità general García Ruíz i, molt especialment, pels germans Miquel i Llorenç Villalonga que acusaren «el govern separatista català» d’haver intentat, amb el frustrat desembarcament de Manacor, passar a sang i foc els pobles de Mallorca i d’Eivissa (Menorca va ser lleial a la República). El cert és que després el franquisme i la noblesa botiflera i reaccionària (a Mallorca, «botifarres»), varen adobar l’anticatalanisme durant els quaranta anys següents i, des del diari ABC, El Mundo, la COPE, Intereconomía i d’altres mitjans de comunicació, reconeguts com la caverna de la Brunete mediàtica, encara ara ho fan amb l’ús de la mentida i de la manipulació barroera.

Deia Guillem d’Efak: “Avui no cantaria la cançó tal com la vaig fer. No hi va haver cap guerra entre germans; no érem germans. Però també els germans es barallen. Quant a parlar que no hi hagi guerres és una utopia i si es barallen les persones, com no ho han de fer els pobles? Ara substituiria el darrer vers i cantaria: I que, si hi torna a haver guerres, les guanyem els catalans!”

El mes de maig del 1967, a La Cova del Drac, es va fer la presentació del nou disc amb La cançó de Son Coletes, acompanyada de Mai de mais i Inventari de Tardor. i d’una nova edició, il·lustrada per Pere Pavia, del llibre El poeta i la mina de Guillem d’Efak. El Noticiero Universal publicà un reportatge, il·lustrat amb fotografies, de la presentació. A la crònica del Tele-Exprés, l’autor dóna les pistes sobre la data històrica veradera i el significat autèntic de la cançó: «Un cementiri és un lloc per enterrar els morts, però també, per desgràcia, per fabricar-ne. Si fos barceloní, aquesta cançó s’hauria titulat el Fossar de les Moreres, cançó del Camp de la Bota o Cançó de la Rabassada.» Josep M. Llompart (Diario de Mallorca, 8-6-67) fa un article sobre el llibre: «Los textos reunidos en El poeta i la mina se deben a Guillem Fullana Hada d’Efak, el Guillem d’Efak aupado por la «nova cançó» a la más alta cima del éxito popular. Debemos descartar la casi obligada sospecha de que estos poemas hayan sido publicados al amparo de tal popularidad. La poesía de Guillem d’Efak, de nuevo en circulación tras el largo paréntesis que siguió a El poeta i la mar, difícilmente puede encasillarse dentro de las corrientes al uso en nuestra inmediata circunstancia. El poeta i la mina parte de una anécdota muy concreta; pero viene a desarrollarse en un doble plano: el esfuerzo del minero en su mina, el esfuerzo del hombre en su noche. Y, espiando en lo más hondo, la constante obsesión de la muerte. Martínez Pavía, coprotagonista con Guillem d’Efak de El poeta i la mina, aporta a la obra once aguafuertes sencillamente sensacionales, admirables en su poder expresivo, en la honda sabiduría de su trabajo y en la nítida seguridad de su técnica.» L’escriptor Guillem Vidal Oliver (Perlas y Cuevas, 10-6-67) comenta el nou disc: “Guillem d’Efak canta Sa Cançó de Son Coletes davant un públic embadalit i electritzat. A mi, per què negar-ho?, m’ha pegat un calfred en sentir una cosa tan nostra, tan meva, dita amb paraules que tenen el gust de lo autèntic i amb notes que canten uns herois també nostres com són en Simó Tort Ballester i la seva comparsa. La gent està emocionada.” El Correo Catalán publica: «El recital corrió a cargo del conocido y popular cantante Guillem d’Efak el cual ofreció una selección de bellas canciones catalanas de su nutrido repertorio. «Sa cançó de son Coletes» resultó de un efecto magnífico y fue premiado con una gran ovación. Sobran los elogios para Guillem pues su sola presencia es recibida con calurosos aplausos de sincera simpatía.».

La cançó de Son Coletes obtingué un èxit extraordinari. Figura a l’antologia elaborada per Maria Aurèlia Capmany, Dies i hores de la Nova Cançó, en què és destacada per la denúncia de la injustícia i clam per la veritat. També és destacada per Jordi Garcia-Soler en el llibre La nova cançó, juntament amb la Balada d’en Jordi Roca, entre les més interessants de la nova cançó. De part meva, al llibre Balada de Guillem d’Efak li vaig dedicar tot un capítol. El 1999 la revista Enderrock publicà la llista de les 100 millors cançons catalanes. Encapçalada per Paraules d’amor de Serrat i Al vent! de Raimon, La cançó de Son Coletes ocupava un honorable 12è lloc. Aquesta cançó ha estat versionada i enregistrada per molts de cantants i grups: Òscar Mas, Agustí Baró, Gom Teatre, Projecte d’Efak i Biel Majoral amb la Banda de Música de Manacor, entre els més destacats. Al final (*) podreu escoltar-la en la versió original.

Encara avui, d’ençà de 1976, cada 14 d’abril, té lloc a Son Coletes un senzill acte de record per a les víctimes de la brutal repressió i, sovint, es recita o es canta la cançó poema de Guillem d’Efak. Aquest acte, fins ara, no ha rebut reconeixement oficial. Al contrari, repetidament i per majories a vegades molt ajustades, l’Ajuntament de Manacor ha negat la col·locació d’una imatge commemorativa com reclamen sectors del món de la cultura. L’escultura, de ferro, sobre el disseny original de Jaume Ramis Sureda, és obra d’Andreu Frau, l’amic a qui Guillem d’Efak va dedicar la cançó Adéu, Andreu quan abandonà el poble. La polèmica, any rere any, s’adreça al greuge de veure com Barcelona o Palma han sabut retre reconeixement públic a Lluís Companys o a Emili Darder, afusellats per haver exercit càrrecs democràtics, acusats de «auxilio a la rebelión». Última Hora (15-6-67), arran de l’edició del disc amb La cançó de Son Coletes, amb un gran titular («La cançó catalana no es simplemente cantar en catalán.»), publicà una entrevista a Guillem d’Efak i conclou: «La personalidad del cantante es más advertida fuera de nuestras islas que aquí. Es una lástima tener que constatar este hecho pero la evidencia es clara. Nuestro país es una constante invitación al éxodo».

Aquesta conclusió es manté vigent i és la de sempre: Catalunya reconeixia allò que el Manacor oficial amaga. Mentre el Manacor popular l’estima, el Manacor dels poderosos fa tot quant pot per enterrar, com els republicans a Son Coletes, la cançó i tot quan faci esment al seu autor. Així el volen: ben mort i ben enterrat! I per això qualsevol cosa que es faci que enalteixi el seu record és proscrita, encara ara, des del Manacor dels afuselladors. Però, precisament també per això, la gent condreta, la que lluita a favor de les llibertats, la que reivindica reparar les ignomínies, ha d’aprofitar les oportunitats que brinda aquesta cançó per reparar la marginació i el silenci. Ara mateix, per exemple, assistir a les representacions de Tots aquests dois d’aquesta setmana és una excel·lent oportunitat. Així, a més de gaudir de valent amb l’espectacle, es contribueix al record de Guillem d’Efak i la Cançó de Son Coletes.

LA LLETRA, AMB INDICACIÓ NUMERADA DE L’ANÀLISI ANTERIOR:

Sa cançó que escoltareu l’ha feta Guillem d’Efak, (1)
més de mig manacorí i fill d’en Toni «cremat».
La va fer a Son Coletes (2) un horabaixa de març.
Déu vulgui que, per molts d’anys, pugui anar-hi caminant. (3)

L’any mil quatre-cents cinquanta pitjor fou que el de sa fam.
Els rics mengen pa de xeixa, diuen ses dones plorant.
els rics mengen pa de xeixa i per noltros sols no hi ha mestall.
«Lo tort» Ballester ho escolta i li envest cap a Ciutat.

I era una colla de veure, tots eren manacorins
fent-se costat un amb l’altre anaven replegant amics.
Primer s’hi ajuntava en Mates, llavors en Fullana i en Gil,
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit. (4)
«Lo tort» Ballester els comanda perquè és el més decidit.

Per donar compte an el rei a Nàpols varen anar
i el rei els dóna penyora que tot, tot, s’arranjarà.
Però els senyors de casa bona ni el rei volen escoltar.
Tres anys «lo tort» Ballester (5) els tingué acorralats.

I era una colla de veure, tots eren manacorins,
si coratge té en Mates, més en Fullana i en Gil,
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.
«Lo tort» Ballester els comanda per lliurar els mallorquins.

Set mil cinc-cents sous donaven els nobles a qui els matàs.
Feren venir mercenaris (6) moros i napolitans.
Calaren foc a les cases i es fartaren de robar.
Després ‘ribà la venjança (7) color de vi i de sang.

I era una colla de veure, tots eren manacorins,
si ho eren els condemnats, també ho eren els botxins.
Primer mataren en Mates, llavors en Fullana, en Gil,
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.

I a «lo tort» Ballester el penjaren escorxat de viu en viu
i escamparen els seus trossos pels entreforcs dels camins.
Després d’aquesta endemesa tot romangué com abans:
els pobres més boca closa més viudes plorant, plorant.
I no ploraven per elles, ploraven pels seus infants.

La cançó que heu escoltat l’ha feta Guillem d’Efak (1)
que demana a Déu que el poble no tingui mai més tirans (8)
i que mai més no hi hagi guerres ni lluites entre germans.

(*) PER ESCOLTAR LA VERSIÓ ORIGINAL DE GUILLEM D’EFAK:

http://www.goear.com/listen/3912bbc/sa-canco-de-son-coletes-g-defak

DE CATALUNYA A POLÒNIA (i viceversa)

Deixa un comentari
Entenc que, per analogia, ens comparin amb escocesos i jueus: treballadors, estalviadors, austers, vexats… En canvi, no m’he begut cap justificació del “polacos” que ens apliquen. Això no obstant, hi ha dues cançons de referència, una d’aquí l’altra d’allà, que hem compartit els catalans i els polonesos. Dues cançons amb històries paradoxals.
Barricada a la plaça de Sant Pere de Barcelona (19 de juliol de 1936)
Barricada a la plaça de Sant Pere de Barcelona (19 de juliol de 1936)

 

 

 

 

 

 

 

***

És sabut que, entre moltes altres organitzacions de fora de Catalunya com el Partit Radical Holandès, el sindicat polonès Solidarność, fundat per Lech Wałęsa, posteriorment president de Polònia, va fer seva, com a himne, L’Estaca (1) de Lluís Llach. L’emblemàtica cançó, tot un símbol de resistència i estímul a la lluita contra les dictadures, és coneguda i cantada arreu del món i en molts d’idiomes, però segurament, a banda de Catalunya, a cap lloc és tan coneguda i popular com a Polònia. La cosa té gràcia.

Té gràcia la cosa, perquè hi ha un fet similar, però a la inversa. És a dir, una cançó polonesa que va esdevenir un himne d’una organització catalana. La història de La Varchavianka, Warschawjanka o Varsoviana, molt anterior en el temps a la de L’Estaca, presenta curiositats ben remarcables com, per exemple, la diversa i, fins i tot, antagònica utilització que se n’ha fet i la perversa manipulació que ha patit la cançó al llarg dels anys.

L’any 1883 el poeta Wac?aw ?wi?cicki, tancat a una presó de Varsòvia, va escriure una lletra (2) per ser cantada amb la música d’una melodia popular polonesa que, a la vegada, havia originat La marxa dels zuaus, un himne militar que el poeta volia escarnir amb una paròdia burlesca. La composició del polonès era una crítica contra l’exèrcit rus. En aquells anys, el moviment obrer del poble polonès lluitava contra l’ocupació russa. És important aclarir que Polònia encara era una nació sense estat i, des de gairebé un segle abans, concretament des de l’any 1795, tenia el territori esquarterat i repartit entre Rússia, Prússia i Àustria. Cal recordar també que Polònia no assoliria la independència fins a l’any 1919, just en acabar la primera guerra mundial, encara no fa 100 anys!

La Varsoviana (3) es va cantar, per primera vegada, l’any 1885 a una manifestació obrera a Varsòvia. Anys després, aquella composició que va néixer adreçada contra l’exèrcit rus va esdevenir paradoxalment l’himne popular de l’exèrcit rus, durant la revolució de 1917 i, des d’aleshores, va ser part destacada de la música militar soviètica. Aquella ironia històrica seria la primera, però no la darrera!

El novembre de 1933, un mes abans de la mort de Francesc Macià, President de Catalunya, la revista barcelonina Tierra y Libertad” de la FAI i la CNT va publicar la partitura d’aquell himne amb arranjaments musicals per a cor mixt d’Àngel Miret, sota el títol Marxa triomfal i amb el sotstítol A les barricades!. La publicació assenyalava que era l’himne adoptat per un grup anarcosindicalista alemany i, d’immediat, va esdevenir l’himne dels anarquistes catalans i, encara avui, és l’himne de la CNT i la CGT. Acabada la guerra incivil espanyola, els maquis catalans, que s’havien feta seva la cançó, transportaren la melodia a França i, durant l’ocupació nazi, juntament amb La Marsellesa, La Varsoviana va esdevenir l’himne de La Résistance.

Finalitzada la segona guerra mundial, paradoxalment i per segona vegada, la composició va ser adoptada per les forces militars franceses de paracaigudistes i d’operacions especials, amb el títol Les hussards de Bercheny. L’any 2010 la melodia encara va servir de banda sonora d’un espot televisiu per reclutar joves a l’exèrcit francès. Una altra vegada, doncs, aquella composició nascuda per fer befa de l’exèrcit i enaltir la lluita a favor de la Llibertat, servia irònicament per fer propaganda de les forces militars.

Talment com L’Estaca, més de 20 anys després de néixer, va esdevenir l’himne d’un sindicat que, si no era verticalista, sí almenys amb clares connotacions reaccionàries, també amb La Varsoviana passà una cosa semblant: la varen fer seva els destinataris de la crítica de la cançó: la dictadura dels militars. I tanmateix, segur que tomba i ens podrem alliberar perquè l’única riquesa és la llibertat i cal defensar-la amb coratge i valor.

(1) Aquí la podem escoltar en l’acte del XXVè aniversari de la fundació del sindicat: http://www.youtube.com/watch?v=gZIScFOaaYk&feature=related

(2) La lletra en català:

Negres tempestes agiten els aires,
núvols sinistres ens enceguen l’esguard,
encara que us espera la mort més cruenta,
contra l’adversari hem de lluitar.
L’única riquesa és la llibertat
i cal defensar-la amb coratge i amb fe.
Alça la bandera revolucionària
que sens repòs ens mena al triomf del nostre anhel.
Dempeus tot el poble!
Tots a la lluita!
Esfondrem amb fúria la reacció!
A les barricades!
A les barricades!
Per la victòria de la confederació!

(3) Entre les versions que circulen, la majoria russes, a l’enllaç en podeu escoltar una més moderna i original cantada, entre d’altres llengües, en esperanto:
http://www.youtube.com/watch?v=H4VQXqH36Qw&feature=related

UN DESTAPADOR (Guillem d’Efak vist per Miquel Barceló)

Deixa un comentari

UN DESTAPADOR (Guillem d'Efak vist per Miquel Barceló)

 

Dia 26 de novembre d’aquest any 2011, al Teatre Municipal de Manacor, es presentarà el CD Siau qui sou!, amb 14 poemes de Guillem d’Efak, entre els quals destaquen les més emblemàtiques cançons del poeta nascut a la Guinea, interpretades per Maria Rosselló i Biel Majoral. El CD recull i amplia la rapsòdia que la Banda de Música de Manacor, amb Delfí Mulet i altres col·laboradors, va interpretar amb gran èxit de públic i crítica.

Miquel Barceló ha interpretat i retratat l’autor d’aquest cap de fibló a favor de les llibertats i de la memòria històrica.

Vg.: http://dbalears.cat/actualitat/cultura/destapador-de-sentiments.html

***

Bona part dels poemes ara enregistrats (en bona part inèdits fins ara) corresponen a l’obra El regne enmig del mar, una història de Mallorca en cançons que Guillem d’Efak, amb música del seu amic Antoni Parera Fons, va estrenar el maig de 1980 a l’antiga Sala Imperial de Manacor i que ja no tornaria a interpretar més, atesa la desatenció que la magna obra va rebre de les institucions. Eren temps de preautonomia i de precarietat cultural. Bernat Nadal, al fulletó de presentació d’aquella estrena, va escriure: “Les cançons que ens ofereix Guillem d’Efak feriran la sensibilitat de l’espectador. Qui pugui restar impassible, haurà de revisar seriosament la seva formació. Haurà de demanar-se: què han fet amb mi?”. Com conclou un d’aquests poemes: “la nostra llengua sempre dictarà la seva llei”. Una crida del tot vigent i més oportuna que mai front a les constants agressions dels actius enemics depredadors de la cultura catalana.

El llibretó amb les lletres dels poemes, s’encapçala amb les crítiques del recital de Ferran Pereyra i Antoni Riera, publicades en el seu dia a Ultima Hora i Cent per cent, respectivament. El CD es completa i complementa amb algunes de les més celebrades cançons del poeta: Balada d’en Jordi Roca (un clam en ple franquisme contra la pena de mort, sobre un cas verídic que va passar l’any 1851), Cançó de Çon Coletes (un joc d’aproximació històrica entre la revolta forana de 1450 i els afusellaments de 1936), Els infants (un poema deliciós musicat per Joan Martorell), Vou-veri-vou per a no dormir (escrita pocs dies abans de morir amb l’encàrrec que la cantàs Biel Majoral) i Comiat (el seu adéu a la família i als amics, musicat per Gabriel Oliver, Torres), a banda del Siau qui sou!, l’himne que dóna títol a l’enregistrament. També s’han inclòs dos poemes humorístics: la popular Lletania d’anuncis publicitaris i Mites, un homenatge al cinema que, des de la ironia intel·ligent, esdevé protesta contra el classisme social. Guillem explicava com, una vegada que va tenir doblers i va anar a butaca, la gent murmurava: “què s’ha cregut qui és, aquest?”. Així va encapçalar i sotstitolar el divertit poema amb els estaments d’una sala de cinema: “butaca, llotja, davantera, tertúlia, paraiso i galliner”, per on fa desfilar alguns dels vells mites cinematogràfics.

L’enregistrament es va realitzar els mesos d’abril, maig i juny del 2011. El muntatge i l’elaboració del llibret amb els crèdits, la presentació, les fotografies, les crítiques i les lletres dels poemes s’ha fet al llarg de l’estiu i, finalment, ja gaudim d’una bona edició. La feina ha anat acompanyada d’algunes vicissituds com a conseqüència del perfeccionisme dels músics que han prioritzat l’excel·lència a la diligència. El Director de la banda de música, Pere Siquier, impulsor de la iniciativa juntament amb Gabriel Oliver, han considerat que l’esforç que representa mobilitzar una vuitantena de persones per aquest projecte requeria ser molt exigents en la qualitat final. Ha estat cabdal la implicació, l’entusiasme, i l’experiència de Miquel Brunet, director de l’enregistrament.

Una conseqüència de la lentitud obligada del procés ha estat que Francesc Antich, que va escriure la presentació del CD els primers dies de març, la mateixa setmana del lliurament de la medalla d’or de les Balears a Guillem d’Efak, ja no conserva la Presidència del Govern, amb la qual va promoure que la feinada dels músics i la magnífica interpretació de Maria Rosselló no fossin flor d’estiu. Calia deixar-ne constància per tal que aquests poemes i aquestes músiques puguin arribar a les biblioteques i a les escoles de secundària per fer audicions comentades. Tot plegat, constitueix una bella i enriquidora lliçó d’història. Llàstima que l’autor no ho hagi vist ni escoltat! La sort és que la seva família i els amics ho podrem gaudir i compartir! Què hauria fet aquell “poeta en bicicleta” d’haver disposat d’aquests músics i dels actuals mitjans tècnics? És ben cert que el progrés sempre arriba tard!

La portada del CD és de Miquel Barceló, bon coneixedor de la biografia i l’obra de Guillem d’Efak, tot i que les seves vides es creuaren quan, l’any 1980, Miquel partia cap a Barcelona mentre Guillem retornava de Barcelona cap a Mallorca. Ambdós tenen en comú tenir la medalla d’or de les illes Balears. L’un, originari de la Guinea Equatorial, i l’altre, enamorat de Mali i recentment autodefinit com a “català d’ultramar”, deuen ser dels pocs mallorquins que han sabut veure que Àfrica no és, només, la terra dels àrabs i dels jueus. Ara sí, més enllà del temps, s’han pogut encreuar i retrobar, en simbiòtic maridatge, la creativitat i la màgia del poeta amb la del pintor. Així ha nascut aquesta ocurrent i original imatge efakiana i barceloniana. El pintor felanitxer ha copsat el sentit exacte dels versos del poeta i ens ha transvestit d’Efak en un despertador de la memòria; un obridor de reflexions; un deixondidor de consciències; un clam contra l’oblit en defensa de la identitat cultural; un cap de fibló. Això és Siau qui sou!; un destapador!

COMPLEMENT:
Com a il·lustracions musicals enregistrades en directe (sensiblement millorades en el CD) podeu escoltar una cançó (Siau qui sou!) i un poema (Aquesta terra és nostra!):

http://www.youtube.com/watch?v=FpIlnLbFwLU
http://www.youtube.com/watch?v=BtvY9i58D_M

LA CANÇÓ DE L’ESTUDIANT

Deixa un comentari

La història real que amaga la cançó Què volen aquesta gent? és molt més dramàtica encara que la lletra.

La informació delata que va ser un crim d’estat i no un suïcidi.

Article publicat a: http://dbalears.cat/actualitat/opinio/la-de-l-estudiant.html

LA CANÇÓ DE L'ESTUDIANT

Pau Valls, antic responsable de les Joventuts Musicals i organitzador, amb Joan Casals i Nicolau Pizà, dels festivals de la Nova Cançó a l’Hotel Jaume I i al castell de Bellver, m’explicà que una vegada que anà a demanar els permisos governatius, quan el censor va veure el nom de Maria del Mar Bonet va exclamar-se indignat: “¡La del estudiante no se canta y no se canta!”. Es referia, com és bo d’endevinar, a Què volen aquesta gent?, amb lletra de Lluís Serrahima, autor de l’article Ens calen cançons d’ara, publicat l’any 1959 i considerat el manifest fundacional de la represa de la cançó catalana. La lletra de la cançó de l’estudiant fa esment a la mort d’Enrique Ruano Casanova de només 20 anys, matriculat a Dret i militant antifranquista del Frente de Liberación Popular. La història real és encara molt més dramàtica, perquè la cançó, que parla de suïcidi i no d’assassinat, recull la tesi oficial de la policia i no allò que va ser realment: un crim d’estat!

Enrique Ruano, va ser detingut dia 17 de gener de 1969 per repartir propaganda contra Franco i, després de tres dies de tortures, la policia el va dur a ca seva, a un setè pis del carrer General Mola (avui Príncipe de Vergara) per forçar un registre. La família va escoltar un tret de pistola a la cambra i, just després, el cos de l’estudiant es precipità per la finestra. L’informe de la policia era breu: “Cadáver en decúbito supino, con los brazos encogidos, así como las piernas, habiendo a la parte derecha un charco de sangre…”. Les deficiències en l’atestat i les greus contradiccions en la versió del suïcidi, propiciaren les sospites. Un grup d’advocats interposà una demanda que va ser rebutjada. Finalment, la primeria de 1996, transcorreguts 27 anys i després d’anteriors intents frustrats, es va admetre a tràmit la revisió del cas. Els tres policies que eren al pis amb Ruano varen seure a la banqueta com a imputats. Durant el judici es va admetre com a fet provat que Manuel Jiménez Quílez, director general de premsa de l’estat, va elaborar personalment un reportatge periodístic manipulat que detallava el suïcidi del jove i que publicà ABC. L’aleshores director del diari, Torcuato Luca de Tena, confessà que Manuel Fraga Iribarne en persona ordenà publicar unes notes manipulades del diari de Ruano per presentar una imatge del jove com si fos una persona desequilibrada. El pare de l’estudiant va explicar que Fraga, per telèfon, el comminà a no protestar, l’amenaçà amb la presó i li recordà que tenia una altra filla de la qual ocupar-se. Quinze dies després de la mort de l’estudiant, els tres policies implicats (Francisco Luis Colino, Jesús Simón Cristóbal i Celso Galván) havien rebut una aclaridora “felicitación por los servicios prestados”. El sindicalista José Luis Úriz, detingut dos mesos després, declarà que mentre era interrogat i torturat per un inspector, un altre policia l’advertí: Se te va a ir la mano otra vez y lo vas a matar, a la qual cosa el que pegava replicà: No importa, haremos como con Ruano y lo tiraremos por la ventana. L’advocat José María Mohedano, dedicat durant molts d’anys a la defensa dels Drets Humans, afirmà que havia desaparegut un tros de clavícula del cos del mort i que l’informe mèdic confirmava que l’havien serrat intencionadament, molt possiblement per ocultar el lloc per on va entrar la bala. El judici va acabar amb l’absolució dels policies, per manca de proves, tot i el vot particular condemnatori d’un dels membres del tribunal i de la conclusió del peritatge mèdic. La sentència es va limitar a criticar que s’havia produït una “deficiencia en la custodia del detenido”. Els tres policies no varen rebre cap amonestació i foren condecorats reiteradament. Celso Galván va ser designat membre de l’escolta personal del rei d’Espanya, Joan Carles I, Colino incorporat com a càrrec de lliure designació a la delegació del govern a Madrid i Simón nomenat comissari. Tot això amb José Barrionuevo com a ministre de l’Interior d’un govern socialista. Cap dels tres policies no va mostrar mai cap gest de dolor per la mort d’aquell jove estudiant que va morir no per un truc a la porta, ni per llançar-se pel finestral a l’asfalt d’una volada, sinó molt possiblement (i en el millor dels casos) per un tret al pit o al cap.

Dia 24 de març d’enguany, quaranta-dos anys després d’aquella brutal acció, la Universidad Complutense de Madrid va fer un acte de desgreuge i presentà el llibre Enrique Ruano, amb un sotstítol que defineix la situació que patim: Memoria viva de la impunidad del franquismo. Sí!, els criminals de guerra i de postguerra campen a l’ampla i romanen amb impunitat protegida, mentre es rega de sal el nom de les víctimes. No cal concloure que la pregunta de la cançó és purament retòrica, perquè tots sabem massa bé què volen aquesta gent!

QUE MORI LA MONARQUIA! VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

Deixa un comentari

Dia 14 d’abril de 1931 Francesc Macià proclamà la República Catalana, en el marc d’una finalment no reeixida Confederació Ibèrica. Aquella segona República espanyola només va durar cinc anys. La insurrecció armada feixista-militar de juliol de 1936 va instaurar una Dictadura i aquesta va restaurar la monarquia borbònica.

*     *     * 

Han passat els anys i, irònicament, mitjançant una nova restauració borbònica (dissimulada amb el nom pervers de “transició democràtica”), els revoltats ens han fet retornar al règim anterior al de la proclamació de la República, en la persona d’un nét del rei que va ser foragitat. Tot això, com una herència més del General Franco, cabdill per la gràcia de Déu, de l’església catòlica (que declarà “cruzada” un aixecament militar contra un règim democràtic) i, sobretot, de les armes de Hitler i de Mussolini finançades per Joan March Ordines, traficant de droga i assassí provat.

El panorama descrit és el desenllaç d’un enfilall de renúncies que, amb el pas del temps, podrem ordenar amb millor perspectiva i, així, desemmascarar els noms dels connivents d’aquesta “legitimació hipotèticament democràtica” del traspàs de la dictadura franquista a la monarquia parlamentària. L’acceptació de Tarradelles de restaurar la Generalitat per, davant del món, allisar el camí de la credibilitat d’Espanya a Europa és, indubtablement, un fet històric que convida a pensar si l’aparent satisfacció col·lectiva no va ser fruit de caure en el parany del full de ruta d’Espanya. Les morts relativament recents de Carles Sentís, de Juan Antonio Samaranch o de Martí de Riquer, tractades amb veneració patriòtica des de les institucions catalanes, delaten la confusió i la manipulació que practica el discurs dominant.

Contra tanta de malifeta, que s’afegeix a les endemeses patides d’Almansa ençà, cal fer bandera de la memòria històrica. Fa uns anys, per iniciativa de l’inquiet Antoni Artigues, un grup de segadors tallats de bona lluna varen elaborar un muntatge per deixondir-nos el record, arran del 50è aniversari de la proclamació de la República Catalana. L’enregistrament de les Cançons Republicanes ens brinda un itinerari musical i poètic des de les paraules de Francesc Macià fins al poema Final de Joan Brossa que celebra la mort del dictador més vell d’Europa (una abraçada, amor, i alcem la copa!). El document és un crit contra l’ombra i la caverna, contra la mort i la guerra, contra els assassins i els repressors. És un manifest, d’essència republicana i catalana, que fa escampar la boira i ens frega, amb paper de vidre, els ulls tancats i la desmemòria amb una crònica de lleialtats i de traïcions.

Si escoltem les Cançons Republicanes, aprendrem a indignar-nos sense reprimir el seny amb prudència i mesura, perquè la processó fa veta i grata fondo. Sabrem de botxins, de delacions, de convidades a la capitulació, de fam, de por, de somnis trencats, de valors trepitjats… Amb les veus ja no estantisses, sinó esteranyinades dels poetes, coneixerem la tragèdia dels vençuts, el sadisme de la repressió, la difícil supervivència dels desheretats del món… Ens untarem d’història amb Macià, de dignitat amb Ferrà, de celebració eucarística amb Palau i Fabre, d’enyorança amb Pere Quart, de denúncia amb Blai Bonet, de vindicacions republicanes amb Pere Capellà i Roca… Caminarem des dels cims de la confiança en les llibertats fins al pou negre de la cruzada nacional contra el separatismo instada i instaurada per feixistes, militars i capellans (si és que són tres coses distintes). Arribarem just aquí on som ara, amb les mans buides, però netes! Conclourem que encara ara són temps de resistència!

Biel Majoral i tota la colla (Delfí Mulet, Antònia Font, Biel Torres, Joan Oliver, Nofre Riera, Jaume Obrador, Catalina Obrador, Vicent Fontelles, Jordi Majoral i Miquel Brunet) han posat música als versos i han fet feixina sobre els marges esberlats per bastir i mostrar la història furtada. Per tal d’aclarir la bassa bruta de la sabotejada memòria col·lectiva, el dibuix de la portada del CD és de Pere Capellà i Simó, nét d’aquell mestre d’Algaida, malabarista de la ironia, glosador ocurrent, que va llegar als vençuts el secret per a sobreviure mentre es camina pel desert: coratge per a resistir i resistència per a cobrar coratge! 

Els qui han fet possible aquest CD, ens han remogut la freixura de la sensibilitat, per a evocar-nos que no hem de creure que tots els ideals són utòpics (i, si ho són, què?), per a recordar-nos que sempre hi ha hagut gent que no s’ha agenollat, per a emocionar-nos col·lectivament, per a abellir-nos el so de les paraules i salvar-nos els mots, per haver-nos repetit que els qui maten les persones no sobreviuen a les idees que volen exterminar, i per a defensar-nos la terra. 

Tanmateix, allò que fa bell el desert és l’esperança que, a part o a banda, hi trobarem un oasi per abeurar la set. I, de set, els catalans en tenim molta i ens ve d’enrere! Que mori la monarquia! Visca la República Catalana!

PER VEURE I ESCOLTAR:  

Cançons Republicaneshttp://www.youtube.com/watch?v=k8Xk1NwGXhc
Vg. el recital al Teatre Principal: 
  http://www.youtube.com/watch?v=K9r8Yy82E_0
http://www.youtube.com/watch?v=RZnNUU0IN20
i també:  
http://www.youtube.com/watch?v=1WpX4qUnoQo
http://www.youtube.com/watch?v=KmQSyznMPJ8

Final de Joan Brossa (canta Poveda):  
http://www.youtube.com/watch?v=dKe_vx1VWZs
  

POBLE QUE CANTA NO MORIRÀ

Deixa un comentari

Des de dia 15 de juliol, Canal 33 i TV3.cat emeten cada cap de setmana la sèrie CANÇONS D’UNA ILLA.

La crítica adjunta aconsella veure el programa amb una mirada analítica i reflexiva per a no caure en el parany del discurs dominant i dels tòpics.

Tot i això, no cal parlar d’una oportunitat perduda, perquè l’aportació documental és rica i els errors d’enfocament poden esmenar-se en el futur.

Cançons d’una illa. Història de la música moderna en català a Mallorca, és una sèrie documental presentada per Tresques Comunicació, amb la col•laboració de la Conselleria de Cultura del Govern de les Illes Balears i de l’Obra Cultural Balear. El programa consta de 12 capítols de mitja hora de durada i un 13è, el darrer, d’una hora. Es va emetre la primeria de 2010 a Televisió de Mallorca (*) i coincidí en el temps amb les activitats que, al llarg del 2009, se celebraren per commemorar uns hipotètics 50 anys de la Nova Cançó que es materialitzà en un homenatge a la Universitat Catalana d’Estiu i activitats arreu del territori.

D’entrada, posar la sèrie a l’abast dels espectadors de la Catalunya continental és una bona nova que cal saludar amb satisfacció, perquè bescanviar programes que afavoreixin una major relació i coneixement entre les diverses regions de parla catalana és motiu de benvinguda, especialment en temps de persecució contumaç a la llengua i a la cultura. Aviat farà 300 anys que ens esquarteren, ens volen fer emmirallar cap a ponent i ens esvaeixen els llaços culturals. Així, doncs, tot i les prevencions que faré, em permet de recomanar el programa i convidar els espectadors a gaudir-ne, perquè la sèrie aporta documents gairebé inèdits, a més d’intel•ligents reflexions.

Dit això, he d’avisar que una part significativa del fil conductor, així com les intervencions d’alguns convidats, ultrapassa el marc respectable de l’opinió i precipita l’espectador incaut dins de les aigües brutes del discurs dominant, carregat de falsedats. El problema no es pot atribuir a la mala fe ni a la ignorància, sinó que és la conseqüència lògica d’haver optat per prioritzar el relat periodístic i haver defugit l’anàlisi crítica. Així les coses, la narració s’ha bastit sobre la història oficial (en bona part extreta de la premsa espanyola), majoritàriament escrita en clau de colonització cultural. En comptes de posar messions a favor del rigor i dir les coses pel seu nom, es va preferir no espantar l’audiència. En el primer episodi vaig creure benèvolament que les deficiències derivaven de l’excés en l’èmfasi divulgatiu, les presses en la realització i la limitació de recursos, però a mesura que l’emissió avançava es destapava que el problema era d’enfocament i de guió. Es volia un programa blanc i pacífic que evités el conflicte i semblés genuïnament “mallorquí”.

S’esquivà, per exemple, tot i la narració detallada que vaig fer-ne, la compra del Festival d’Eurovisió de 1968 efectuada per l’exministre Rosón, quan Joan Manuel Serrat es negà a representar Espanya si no podia cantar en català, una fita cultural rellevant per sobre la qual es passa de puntetes. Un altre cas és el tractament incomprensible que pateix Biel Majoral. En contrast amb el temps dispensat a altres, el cantant algaidí només apareix per opinar sobre Antoni Parera Fons, Madò Buades, Tomeu Penya, Maria del Mar Bonet, Toni Morlà i Ossifar, però de la seva aportació a la cançó catalana no es diu pruna; res de res. Ni dels enregistraments, ni dels recitals de combat, ni del compromís social. Molestaven les “Cançons Republicanes” a terra d’acollida forçada de borbons? Feia nosa “Jo sóc català!”, tan popular i cantada arreu? Hi ha més absències notables com la impagable tasca de promoció i divulgació de la música catalana al llarg de 30 anys feta per la Federació de Corals de Mallorca. O l’oblit de no destacar com calia el magne recital de juny de 1994 d’homenatge a Guillem d’Efak on, per primera, única i irrepetible vegada a la història, varen compartir escenari Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Raimon i els més significats cantants (Bonet de Sant Pere, Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Antoni Parera Fons, Tomeu Penya, Quico Pi de la Serra, Miquel Pujadó, Marina Rossell, Josep Tero, UC, la Coral Universitària, Els Valldemossa…). Els exemples esmentats (i n’hi ha a rompre) contrasten amb referents magnificats. Tot plegat, delata subjectivisme ideològic i emblanquina el contingut.

El programa cau a plom en l’error a partir de l’àmbit cultural on s’insereix desarrelat. El fet que ho desencadena és la falsedat o, si més no, la inexactitud del sotstítol, perquè la sèrie no tracta “la història de la música moderna en català a Mallorca”, sinó en català i en castellà. No hi hauria res a dir, si no fos per la falsa publicitat i, sobretot, per l’àmbit en el qual se situa la cançó de Mallorca: Espanya. En tot moment, el marc geogràfic i polític del programa serà Espanya i no, com tocaria, els Països Catalans, ni que fos únicament per l’àmbit cultural al qual pertany la cançó. En el primer programa es presenta la cançó catalana com a filla de la música lleugera espanyola i s’oblida la nostra mil•lenària tradició trobadoresca, tan revifada a Mallorca durant el període republicà de 1931 a 1936, amb la cançó de combat dels glosadors, els cuplets, la cançó de picat, les codolades populars sobre fets socials, els romanços de denúncia i el teatre musical. Doncs… cap esment als autèntics precedents; ni paraula! Un inici tan equivocat provoca que apareguin referències que res tenen a veure amb les “Cançons d’una illa”. Desfilen cantants com Miquel Ríos i no apareixen l’alcoià Ovidi Montllor, el vigatà Rafel Subirachs, ni els menorquins Joan Pons i Lluís Sintes. S’escolten grups com el Duo Dinámico o Los Brincos i no Al Tall de València, Esquirols d’Osona, UC de les Pitiüses, Traginada de Menorca ni Coses de la Catalunya Nord. La llista d’absents mallorquins és molt llarga: Sa Rual Jazz Mort, Llunàtiques, Joan Martorell, Marta Elka, Germans Martorell… Amb aquesta concepció, no ha de sobtar que s’esmenti igual la “movida madrileña” que “Els setze jutges” i que les referències locals estiguin subordinades a l’àmbit espanyol i supeditades a l’òptica espanyola. Una prova escandalosa és que, a la sinopsi dels 13 capítols que apareix a les pàgines de TV3, no apareix ni una sola vegada l’expressió Catalunya ni Països Catalans; terres de llengua catalana, ni tan sols! En canvi apares sis vegades la paraula Espanya. Barcelona i València apaeixen una sola vegada… igual que Madird. En definitiva, el programa amaga l’àmbit català, esvaeix el lingüístic i brinda a la cançó “mallorquina” una entitat desarrelada del seu origen cultural; la fa vernacle, és a dir d’acord a la concepció romana: domèstica i esclava.

Els darrers episodis accentuen i validen el discurs abjecte i enfilen, amb l’ajut d’alguns entrevistats, l’allau d’atacs atiats des de l’espanyolisme. Talment com la darreria dels anys 60 s’intentà dividir la gent de la cançó catalana amb el debat de la professionalització i, després, el del bilingüisme (debat eixorc reobert fa dos anys arran de la Fira del Llibre de Frankfurt), la sèrie exhibeix, de manera gens innocent, la teranyina de tòpics amb els quals s’ha volgut menysprear la cançó catalana. Per fer-ne només un tast, vull assenyalar cinc de les afirmacions perverses que el programa presenta com a certes.

La primera sentència diu que cantar en català era “fer política”. La segona, que molta de gent cantava en català, perquè era més fàcil enregistrar un disc. La tercera, que de no haver estat per les subvencions, la cançó catalana no hauria reeixit. La quarta, que la cançó catalana era mediocre. La cinquena, que cantar en català va deixar d’estar de moda. És cert que aquestes consideracions, emeses per la premsa espanyola i els seus quintacolumnistes, fan part de les vicissituds i peripècies que ha patit la cançó catalana i, per tant, seria un error amagar-les. El problema és que les falsedats són expressades, amb iteració, des de la veu en off i sense brindar les rèpliques que reclama cada una:

1. Qualificar de politització un fet cultural bàsic, com l’ús normal i sense restriccions de l’idioma de qualsevol país, desqualifica els creadors d’opinió inventors de la insídia. Si cantar en català a terra catalana és fer política, presentar com a normal fer-ho en espanyol és tenir barra i mitja, perquè referma el discurs colonitzador!
2. Quant a la hipotètica facilitat brindada per enregistrar en català front a la dificultat dels qui ho volien fer en castellà, topa amb la contradicció dels mateixos que l’escampen, perquè també afirmen que només s’escoltava música en castellà i que per guanyar diners calia enregistrar en espanyol. Com quedem? O una cosa o l’altre! Si els empresaris només hi guanyaven en espanyol, algú creu que afavoririen la cançó catalana?
3. Quant a vincular la supervivència de la cançó al suport de les institucions és una manipulació cínica, perquè parlem d’un fet cultural que va nàixer, en plena dictadura, front a les institucions i a risc de patir persecució, multes, amenaces, prohibicions i, en més d’un cas, silenci i exili. És a dir, la cançó va nàixer en acte de rebel•lia. Pel que fa a l’aberrant afirmació que el rock en català va sobreviure gràcies a la Generalitat, el rebat el fet que, els anys 80 i 90, els únics que omplien camps de futbol eren els grups de rock en català. O és que els assistents hi anaven de franc? Això, mentre els gestors culturals s’afanyaven en contractar grups promoguts per les televisions públiques i privades per espanyolitzar les nostres fetes populars.
4. Quant a l’acusació de mediocritat de la cançó catalana és fer parts i quarts, perquè certament n’hi havia, de mediocre, però no més que la tirallonga d’enregistraments infectes que es promovien en espanyol.
5. Finalment, pel que fa a la “moda” (mil•lenària?), ja ho va dir Fraga Iribarne l’any 1969 referint-se a Lluís Llach: “cantar en catalán será moda pasajera” i va rebre la resposta justa de Joan Fuster: “Els Fragas passen; els llacs perduren!”.
Les cinc insídies replicades (n’hi ha més que localitzarà l’espectador atent) són exemples d’autoodi; és a dir, d’assumir com a bo el discurs de l’enemic. Com així el divulguen des d’un programa que hauria de fomentar l’autoestima?

Vaig accedir a ser entrevistat i a facilitar documents per il•lustrar el programa. Sense avís previ, a partir del segon episodi vaig veure que l’entrevista s’emetria esmicolada. Els fragments retallats perdien el context just i, sovint, eren presentats amb opinions antagòniques que, en no poder-les rebatre, em feien romandre en la indefensió. Malgrat tot, les aportacions degueren ser valorades atès el protagonisme que em conferiren: vaig aparèixer a 10 dels 13 episodis, en vaig tancar 2 i, fins i tot, la sèrie finalitza amb una intervenció meva amb un cant d’optimisme que contrasta amb el to fatalista dels darrers capítols. Una raó més, aquesta alta participació, per deixar clar que la meva presència no implica avalar el discurs del programa. He d’admetre que, mentre s’emetien els primers capítols, rebia felicitacions de persones que el valoraven i, com a primera reacció, se sorprenien en escoltar la meva crítica a l’enfocament global. A mesura que el programa avançava, les mateixes persones reculaven el seu entusiasme inicial. Un dels mals pitjors del discurs dominant és que entra, com el vi dolç, sense soroll ni amargor. L’agrura ve després! Per això ens hem de guardar de subtileses i desemmascarar les mentides! La crítica no és severa quan analitza fets concrets, sobretot si aporta proves evidents.

Arribats a aquest punt, després de denunciar l’eix provincià supeditat a Espanya, sobre el qual s’ha bastit el programa, algú pot demanar-me com així l’he recomanat tan vivament? Doncs, per tres raons bàsiques. La primera és que l’emissió de la sèrie pel Canal 33 i TV3.cat difondrà el coneixement de la música escoltada a Mallorca els darrers 50 anys. La segona, és que la productora ha fet una bona recollida d’imatges i de músiques, amb molts de documents inèdits o desconeguts. La tercera raó és que, tot i l’enfocament fonamentat en la narració periodística acrítica i oficial, hi ha intervencions que aporten intel•ligents i agudes reflexions. Algunes, fins i tot, brinden un excel•lent contrast i contrapunt. Bàsicament, apareixen entrevistats representants de tres col•lectius: músics, promotors culturals i periodistes. A risc de més d’un oblit, al meu entendre, moltes de les persones entrevistades informen o opinen amb encert: Francesc Aguiló, Pep Alba, Joan Bibiloni, Joan Ramon Bonet, Maria del Mar Bonet, Pere Bonet, Miquel Brunet, Miquel Cardell, Lluís Gavaldà, Miquela Lladó, Biel Majoral, Andreu Manresa, Joan Manresa, Tomeu Matamales, Biel Mesquida, Antoni Nicolau, Antoni Parera Fons, Mònica Pastor, Ferran Pereyra, Raphel Pherrer, Miquel Àngel Sancho, Llorenç Santamaria, Matías Vallés

Que vagi de gust aquesta passejada per la música de Mallorca i els records que ens evoca. Els espectadors que no abaixin la guàrdia sabran discernir entre la rica aportació documental i el discurs submís. Així podran treure profit d’un bon projecte que milloraria molt amb quatre retocs i que, amb quatre afegits més, l’hauria transportat fins a l’excel•lència.

 

(*) Vull manifestar el meu suport i solidaritat a la plantilla de Televisió de Mallorca [M] que aquests dies ha vist com s’efectuava l’extinció de la cadena per part de les noves autoritats autonòmiques del Partit Popular. Una mesura que afectarà negativament el creixent i creatiu sector audiovisual i, sobretot, la televisió en català d’un mitjà molt proper a la ciutadania i ben gestionat i dirigit, gràcies a l’eficàcia de Marisa Goñi.