Etziba Balutxo...

Els trens volen vies i no necessiten brúixola

Una particel·la d’emocions

El llibre o els llibres

Quant al color, el llibre està escrit en el blanc i negre de Bogart i d’Orson Welles. Els fulls projecten un ventall amb tota la gamma dels grisos i dels ocres, talment els vestits dels protagonistes que hi desfilen. Els episodis que afecten l’apartat familiar s’il·lustren amb fotos sèpia o emboirinades amb el pinzell del temps. No obstant, pàgina a pàgina, hi ha una calidoscopi policromat que refulgeix i lluu per a il·luminar el pas, lent, sempre molt lent, de la vida girada d’esquena a l’error que, tant si vol com no, porta marcat a la pell en un tatuatge de tinta xina invisible.

A banda de l’autor, centre i origen, com a gran protagonista del llibre, el paisatge i la gent, sobretot en el primer dels blocs, constitueixen un cartell de Toulouse-Lautrec, amb escriptors i pintors, amb vells i retuts, amb putes i jugadors (perdedores i perdedors, per tant), amb exclosos i desesperançats, amb gent que ha oblidat d’on ve i que ni té on anar ni l’importa aclarir-ho. Un viatger que un dia va perdre el seu tren i no sap quin és que ha d’arribar ni el que li convé. Personatges solitaris, alguns reflexius, altres abandonats, gent que ha claudicat, fotuda i retuda, exclosos dels exclosos oficials o públics, fugitius, fracassats camí del suïcidi, gent cansada i vençuda, gent que ni tan sols no vol signar una capitulació i només pensa en la mort com a alliberament. Gent angoixada; desfeta. També gent amb presses o dones esveltes amb sabates de tacó alt, qualque fanfarró, i un pintor que no ha pintat mai la neu, la pluja, ni el fred.

L’error o la vida

El memorial de greuges

Corol·lari

Contes per somiar

La rondallística és considerada com la pedrera de la novel·la i del teatre. El conte se sol associar a la plataforma literària més elemental; com un primer replà. Són una eina tan eficaç com les cançons de bressol per allitar els infants camí del somni. Això no significa menystenir el valor ni la importància del món dels contes, sinó tot el contrari. De fet, les primeres obres de molts dels grans autors són relats curs i moltes de les grans obres de la Literatura (fins i tot, de la Música) s’han escrit sobre alguns dels més celebrats contes universals com a font d’inspiració.

D’entre tots els notables llibres de contes (els d’Andersen, els de Perrault, els dels germans Grim…), destaquen els centenars continguts a Les mil i una nits. Aquest antic i admirable recull ha estat objecte de persecució, de censura, d’ampliacions forçades, de mutilacions, de manipulacions i de còpies. Cal advertir que l’obra no pertany a un sol autor. Ni tan sols no es va concebre ni escriure com un únic llibre. Totes les versions que s’han trobat fins ara certifiquen que es tractava de recopilacions d’històries de procedència majoritàriament oriental. Quan algú vol replicar una proposta que entén utòpica o, senzillament, inviable, sol utilitzar una expressió molt popular: “això sembla un conte de les mil i una nits!”. No és una desautorització ni una frase que manifesti un rebuig radical, sinó que delata un cert lament per haver de combatre la idea i, en el fons, delata un reconeixement a la màgia del somni que amaga el projecte impossible. Les mil i una nits, com estableix la frase popular esmentada, és un llibre que la gent té per molt conegut i, això no obstant, la majoria de persones que creuen que l’han llegit no han tastat ni una dècima part de l’obra.

Les mil i una nits oblidades i esbiaixades

Els orígens del llibre són encara més mil·lenaris que el títol. Ja en el segle X, l’any 978, un historiador i bibliòfil àrab, Muhamad Ishaq Al-Nadin, publica en El llibre de l’Índex recensions de les obres més destacades. Diu que els primers llibres de fades i de contes provenen dels perses i que el primer de tots és Hazar Afsanech (mil contes), una obra que relata la vida d’un rei gelós que, després de la nit de noces, tallava el cap a les seves esposes fins que es casà amb Xahrazad, la qual cada nit explica un conte que, en arribar la matinada, encara no ha acabat i obliga el rei a esperar-ne el desenllaç la nit següent. L’endemà, quan es resol el conte anterior, la dona n’inicia un de nou que, com el dia abans, romandrà pendent de resoldre fins a la nit següent. Així passaran centenars de contes encadenats al llarg de centenars de nits fins a la que farà mil, quan el rei reconeix la intel·ligència de Xahrazad i renuncia a matar-la. L’historiador dejecta l’obra, des del punt de vista literari, i afirma que “és molt dolenta i molt mal redactada”. Malgrat l’opinió de l’autor de la síntesi, l’obra constitueix un reconeixement a les paraules i a les dones; a la força de la paraula, com a arma de seducció, doll d’aigua viva i antídot de la mort, però, més que això, reivindica l’astúcia de les dones i la sagacitat per esquivar la cruel conducta dels homes. Malgrat aquest alt sentit del llibre, l’opinió negativa fomentada per totes les religions (especialment la musulmana, la catòlica i la jueva) prevaldrà al llarg del temps, fins al punt que, encara avui, Les mil i una nits no apareix a les històries de la literatura àrab, per a la qual és considerada una obra menor. Molt possiblement, rep la desconsideració que han rebut moltes de les rondalles universals a tots els pobles.

Tot i la mil·lenària antiguitat documentada, no va ser fins a la primeria del s. XVIII quan Jean Antoine Galland (1646-1715) va trobar un dels reculls i el va traduir al francès. La nova edició, però, va transformar l’original en un llibre de contes infantil. A més d’afegir-hi relats àrabs populars que no figuraven a l’original, com Aladí i la llàntia meravellosa o Alí Babà i els quaranta lladres, va despullar l’obra del seu alt contingut eròtic i va reduir l’extensió a menys de tres-centes nits. La versió resultant, d’unes tres-centes pàgines publicades en dotze volums breus, va ser un èxit i en pocs anys es va traduir i publicar en altres llengües europees i, encara ara, s’utilitza com a model de moltes edicions populars. No va ser fins a finals del s. XIX quan Richard F. Burton va fer una nova traducció a l’anglès, aquesta ja completa i sense censura, amb més de dos mil pàgines. Poc després, Mardrus, un metge francès de procedència oriental i musulmà, va fer-ne una nova traducció sobre la qual el valencià Blasco Ibáñez, la primeria del s. XX, va traduir l’obra al castellà.

Al llarg del s. XX, com passa encara ara, circularen arreu i en molts d’idiomes edicions resumides de l’obra, fetes sobre traduccions molt deficients i, gairebé sempre, censurades, mutilades i manipulades per la majoria dels nombrosos copistes i editors. La gran majoria veien alterat el sentit oníric i eròtic dels originals i eren refets i presentats com a contes infantils. És el cas, en català, dels reculls fets l’any 1920 per Josep Maria López-Picó, l’any 1924, transformats en contes morals, per l’editor Salvador Bonavia, l’any 1926, amb l’honrat aclariment que és una adaptació per a infants, de Marçal Trilla amb il·lustracions de Lola Anglada i l’any 1930 del mateix autor amb il·lustracions de Marian  Ribas (1). Fins a la darreria del s. XX no apareixerà en català una edició completa de l’obra, amb traducció de Dolors Cinca i Margarida Castells (Proa, 2.800 pàgines en tres volums, Barcelona, 1995 ). Això no obstant, hi ha indicis clars del coneixement dels contes, fins i tot segles abans de les primeres traduccions a Europa. El cas més evident és el de Ramon Llull (1232-1315), dominador de l’àrab, que en el capítol VI del Llibre de les Bèsties (un dels 10 inclosos en el Llibre de les Meravelles) fa una síntesi de “La faula de l’ase, el bou i el pagès” que figura en el pròleg de Les mil i una nits. També en el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell (1413-1468) apareixen referències a alguns dels episodis de Les mil i una nits i, molt més, recentment en el recull de les Rondalles Mallorquines d’en Jordi de Racó (Antoni M. Alcover), alguns dels contes (el cas de l’endevinador En Pere Grill és ben clar) provenen de la magna obra. Tot això a banda dels nombrosos aprofitaments literaris que Les mil i una nits han permès, de manera conscient o no, als autors contemporanis d’arreu del món.

El nom de la rosa (laberints, miralls, biblioteques, copistes…)

L’any 1980, Umberto Eco, catedràtic de Semiòtica de la Universitat de Bolònia, publica un llibre que esdevindrà un best seller arreu del món i que, sis anys després, multiplicarà l’èxit amb una excel·lent versió cinematogràfica. Com tants d’altres llibres que adquireixen gran notorietat, serà acusat de plagi i objecte de demandes per part d’altres autors que apel·laran a les similituds amb obres seves anteriors. Res de nou en aquest món. El relat d’Eco combina molts de gèneres: novel·la negra, històrica, d’investigació… Els dos personatges centrals, el franciscà William de Baskerville i el seu deixeble Adso de Melk, emulen l’estil del detectiu Sherlock Holmes i el relator de les peripècies, el doctor Watson, ambdós creats per Arthur Conan Doyle. També s’han assenyalat paral·lelismes amb L’arxiu d’Egipte de Leonardo Sciacia, novel·la bastida sobre els ingredients habituals dels llibres que tracten històries de la baixa edat mitjana: copistes de llibres, laberints, miralls, biblioteques, morts enigmàtiques, abundància de citacions en llatí, procés de la Inquisició… Amb tot, el misteri de la novel·la El nom de la rosa rau en un breu conte de Les mil i una nit; en concret, en el desenllaç de l’episodi transcrit al començament d’aquest article.

L’enigma dels misteriosos assassinats a l’obra d’Eco no es resol, com és lògic, fins al final: “Fullejava les pàgines del llibre prohibit d’Aristòtil fins que, de sobte, trobà resistència en uns fulls aferrats. Guillem va riure divertit: Tu no hi veus, Jordi, però duc guants. Ara els m’hauria de treure, banyar-me els dits amb la llengua i continuar fullejant el llibre fins que la meva boca hagués rebut el verí necessari per matar-me.” L’evidència del calc sembla indiscutible, tant en el mètode per matar, com en els fulls aferrats, però, això no obstant, Eco ho ha negat reiteradament. No tenia, en principi, cap raó per rebotar-se. Els drets d’autor del llibre de contes han prescrit. Com així atribuir-se la idea? Quin sentit té insistir que es tracta d’una casualitat? On treu cap enlloc vindicar l’originalitat? Resulta mal d’entendre en una persona que, per la seva professió hauria de conèixer el llibre, sobretot quan es tracta d’un referent literari molt conegut i utilitzat anteriorment ja que prové de la cinquena de les jornades; és a dir, d’un dels primers i més coneguts capítols de Les mil i una nits. Tot és possible, però no deixa de sorprendre.

Estret i permanentment interrogat sobre aquesta qüestió, Eco ha insistit en desviar l’atenció, en crear cortines de fum i, en definitiva, en reivindicar l’originalitat, la creativitat i la inspiració en la resolució del misteri. És molt interessant, llegir les seves explicacions: “Sempre he dit que va ser una creació original de la meva fantasia personal. Després de publicada la meva obra, vaig saber que a Les mil i una nits apareixia la mateixa història i que altres autors l’havien robat i copiat. Fins i tot Alexander Dumas, en el cicle que va escriure sobre els Valois. Com a interessat en les citacions, em va divertir saber que es tractava d’un fragment usurpat per tradició literària. No és el meu cas. Vaig treballar molt la idea de les morts per enverinament durant més d’un any. Vaig fer servir el Traité des poisons, un llibre d’un autor català que vaig comprar a un llibreter de vell del Sena a París, en edició de 1815. Però ni tan sols en aquest llibre no vaig trobar cap solució per explicar els enverinaments de l’abadia. Al final, vaig demanar consell a un amic meu, professor de Química, que m’envià diverses idees en una carta que vaig cremar, no fora cosa que qualque conegut meu mori enverinat i, per culpa de la carta, me tanquin a la presó.”

La poca credibilitat de les fugisseres explicacions d’Eco, es delata en la confessió que va treballar durant més d’un any el tema dels enverinaments. Crida l’atenció que un investigador no trobi o els seus assessors no li facin trobar el cas del llibre untat amb tinta tòxica. També resulta, si més no, sorprenent la desconsideració que sent per Dumas i altres copistes a qui acusa d’usurpadors, quan la història de l’Art ens certifica que, en totes les modalitats (la Pintura, l’Escultura, la Música, la Literatura, el Cinema…), els grans autors han pouat i s’han alimentat de fonts anteriors ben cara alta i, molt sovint, com a homenatge als seus predecessors.

Coda en reconeixement a Mateu Orfila

Deixant de banda les declaracions negacionistes, descartant una aparent conducta infantil i conferint a l’autor el benefici del dubte, quant a que la coincidència és purament fruit de la casualitat, allò que més m’interessà va ser l’esment, sense nom, al català autor del tractat dels verins. Era de justícia fer brollar el nom i la personalitat de la font reconeguda com a document de treball en l’elaboració de la novel·la d’Eco. Aquí tampoc no es requeria investigar gaire. Es tracta del metge i químic menorquí Mateu Orfila i Rotger (1787-1853), format a Barcelona i, posteriorment, a París on va obtenir un gran prestigi i on va ser enterrat (2). L’iniciador dels estudis sobre la toxicologia moderna va néixer el s. XVIII, quan Menorca va ser britànica (1713-1756, 1763-1782 i 1798-1802), francesa (1756-1763) i espanyola (1782-1798), un període de gran interès per a la investigació de la gran diferència de tracte a les institucions de l’illa i de respecte a la Llengua i a la Cultura de Menorca per part de les tres nacions colonitzadores.

(1) Veg. algunes de les edicions catalanes sobre l’obra

(2) Veg. el monòlit dedicat a Orfila al cementiri de Montparnasse

Certament Villalonga era un cucurrumeco. Fins i tot ell s’espantà de l’èxit quan, l’any 1970, Gabriel Moll Blanes l’adaptà per pujar als escenaris. A l’entrevista que se li va fer, mostrà la seva sorpresa per les sis edicions “en mallorquí” i dues en castellà de l’obra que va escriure “en plan de broma” només “para divertirme y reir”.

Notes disperses, amb curiositats, notícies complementades i comentades, bibliografia bàsica i una resposta, molt personal, a la pregunta del titular conformen aquest darrer bloc per cloure els meus comentaris al llibre Die insel des zweiten Gesichs. Aus den angewanten Erinnerugen des Vigoleis d’Albert Vigoleis Thelen.

La il·lustració correspon al retrat que va començar Pedro Sureda, arran de la segona i darrera visita de Vigoleis a Mallorca, l’any 1976. Tot i que el pintor valldemossí de la Cabaneta no el donava per acabat del tot, la seva vídua en va fer donació a l’escriptor i avui és al Museu Thelen a Viersen.

***

Entre la veritat i la inventiva (curiositats, notícies complementades…)

* L’autor fa esment a molts dels llocs emblemàtics per on va passar i, en algun cas, va fer de guia turístic: el claustre de Sant Francesc, el Castell de Bellver, la Seu, la Cartoixa i l’Hospedaje del Artista de Valldemossa, els encants de l’Olivar, les Enramades, l’Escorxador, les societats de La Veda i el Circulo Mallorquí, el Bar Alhambra (que estava al costat del Líric, on ara hi ha els jardins de l’Hort del Rei). També esmenta botigues i cases comercials com la sastreria Bauçà, Can Mir (la papereria entre Cort i Santa Eulàlia desapareguda fa pocs anys), la papereria Tous, la llibreria Alemanya del Born o la Casa del Libro, centre de tertúlies, a la plaça de la Constitució, coneguda popularment com a plaça de les Tortugues que el franquisme convertí en Pius XII i la restauració borbònica de 1975 en Joan Carles I. Es refereix al carrer del General Barceló, (conegut popularment com “el capità Antoni”), darrera l’església de Santa Creu, on la parella va viure més de tres anys, com “el carrer del pirata”, avui “carrer del vi”.

* La desfilada de noms notables de l’època és prou generosa. A més de la colònia d’estrangers residents o transeünts (Francis de Miomandre, Bernanos, Robert Graves, Kessller, Henny Marsman, Keyserling…), entre els mallorquins apareixen el pintor Antoni Gelabert, el capellà i músic Joan Maria Tomàs, els germans Llorenç i Miquel Villalonga, Jaume Busquets, Marius i Joaquim Verdaguer, Francesc Sureda Blanes, Gabriel Alomar…

* Entre els personatges que podríem anomenar tangencials a la història de la parella a l’illa, n’hi ha alguns interessants com un Pérez o López, de Burgos, representant de pinzells i pintures holandeses i alemanyes, que proveïa Miró, Puigdengolas, Zuloaga o els Sureda. També, en el món de l’art, apareix Mutter Ey, la protectora i promotora de Jacobo Sureda. Una altra persona, aquesta amb major presència i importància en el llibre, és Mamú, Helen Blair-Stein, la milionària americana-austrohongaresa que demanarà doblers a Vigoleis per continuar el seu plet internacional per recobrar la patent de la marca del famós llevat Royal que li havien usurpat amb mangarrufes. Però el protagonista més rellevant, entre els que no entren directament a les peripècies de l’autor a Mallorca, és Teixerira de Pascoaes (pseudònim de Joaquim Pereira Teixeira, 1877-1952), amb qui començarà des de Mallorca una correspondència que definirà una relació futura important. En abandonar l’illa, Vigoleis anirà a Portugal i traduirà a l’holandès i a l’alemany bona part de l’obra de l’escriptor de l’anomenat Renaixement Portuguès fins a la seva mort, després de la qual la parella tornarà a Europa (Holanda, Suïssa i, finalment, Alemanya). Una dada molt curiosa és que Vigoleis i Beatrice, a partir de la seva arribada a Portugal, adoptaren el portuguès com a llengua de relació familiar de per vida.

* No s’amaga de definir i dir allò que pensa sobre en Verga. No juga amb eufemismes quan qualifica Joan March d’assassí sense escrúpols i quan descriu els seus negocis bruts, tant durant la gran guerra, amb la venda d’armes, com durant la República amb el tràfic de drogues, com amb el suport a Franco a canvi d’una generosa i enriquidora immunitat. Amb aquest concepte que tenia del navilier, banquer, contrabandista i estraperlista mallorquí, sorprèn que Vigoleis es mostrés disposat a escriure’n la biografia, segons diu a una de les cartes quan preparava l’edició del seu llibre.

* L’autor explica que va fer de secretari al comte Kessler que escriví les seves memòries a la casa que tenia a la Bonanova. Kessler, un personatge de gran interès històric, és presentat en el llibre com a amic dels catalans i promotor d’artistes. Vigoleis li atribueix un tant exageradament el descobriment de l’escultor rossellonès Arístides Maiol (1), a qui el grup d’exiliats d’Honduras a Mallorca volia encarregar una escultura per posar a la plaça de la Libertad de Tegucigalpa dedicada a un dels conspiradors si, com pretenien, derrocaven la dictadura que hi havia al seu país (2).

* Harry Kessler, possiblement per confusió amb la semblança del llinatge Thelen de l’escriptor, l’anomenava Thälman (llinatge del comunista alemany) i l’autor fa broma de veure com, després del Vigoleis com a malnom adoptat de per vida, el Thälman li generava una tercera cara. Entre les informacions interessants, explica que Goeblels insultà i amenaçà Kessler, obertament contrari als nazis, en una carta que li envià a Mallorca.

* També informa que passà a màquina l’original de I, Claudius, l’obra senyera de Robert Graves (1895-1985) i descriu dues trobades que varen mantenir. El fa protagonista en excés, però amb dades que no només no s’han confirmat, sinó que s’han desmentit del tot per part de qui va ser secretari de l’escriptor anglès i, amb més força encara, amb el diari personal. Cal fer notar que quan Vigoleis publica el seu llibre, l’any 1953, Robert Graves ja havia estat candidat al Nobel de Literatura i era una persona molt reconeguda. Les informacions que brinda de Graves són falses o inexactes. Reprodueix algunes llegendes urbanes demostradament inexistents. Vigoleis assenyala la font de les informacions: Joachim Von Martersteig, un nom imaginari a qui descriu com un pilot d’aviació alemany resident a Deià i el presenta com el gran enemic de Robert Graves, fins al punt de relatar una brega física entre els dos a un carrer del poble. En realitat, l’esperpèntic personatge emmascara Rudolf Kindermann, resident a Son Nius de Valldemossa durant aquells anys. Qualque cosa més que pura literatura hi devia haver quan, publicat el llibre, i sense que el seu nom hi figuràs, Kindermann anuncià accions legals contra l’autor en sentir-se retratat. On acaba a realitat i comença la ficció? Germà Garcia i Boned ha aclarit que no és cert el que explica Vigoleis, tot i que hi ha un rerafons d’autenticitat. Vigoleis no va fer cap feina a l’escriptor britànic. Aquest, a les memòries, detalla que va contractar expressament per transcriure el manuscrit del seu I, Claudius a màquina a Mary Ellidge. En canvi, detalla els distints pagaments que l’any 1935 va fer a Beatrice, la parella de Vigoleis, a qui va encarregar una traducció ràpida de l’alemany a l’anglès d’unes memòries sobre Georg Schwartz, el pintor, titulades Almost forgotten Germany. Va ser, segons Graves, una traducció molt ràpida i en brut que ell va refer. Finalment, les memòries es publicaren amb el títol Almost forgotten times (Temps gairebé oblidats), figurant Graves com a traductor.

* Dóna compte de l’arribada a Mallorca de Karel Mengelberg (1901-1984), director d’orquestra, compositor, crític musical, nebot de Willem Mengelberg, director de l’Orquesta d’Amsterdam, i pare de Misha Mengelberg, avui reconegut compositor i pianista improvisador contemporani. La curiositat és que va venir a Mallorca per actuar a Trocadero, una sala de ball de la Rambla, just després d’haver estrenat, amb un gran èxit, la seva obra Catalunya Renaixent (3) a Barcelona l’any 1934.

* Informa de la conferència que va fer Hermann Keyserling, meitat en castellà i meitat en català, a un gran teatre de Palma. Allò que no esmenta l’autor és que Keyserling ja havia parlat a Mallorca abans de l’arribada de Vigoleis a l’illa. Concretament, dia 28 de març de 1931, dues setmanes abans de proclamar-se la República, es va fer la Setmana Filosòfica de Formentor, amb la participació de Gabriel Alomar, Joan Estelrich, Gómez de la Serna, Josep Pla, Carles Soldevila i Keysserling, el qual mantenia bones relacions amb el nucli d’impulsors de la revista La Nostra Terra.

* Una altra dada prou interessant per investigar és quan l’autor informa que Beatrice va preparar la cambra de convidats a la casa d’Inés a Gènova (4) per acollir l’estada de Federico Garcia Lorca que havia d’arribar a l’illa l’estiu de 1936. Lamenta Vigoleis que, en frustrar-se el viatge, el resultat fos tan transcendental pel poeta de Granada.

* Entre la primera residència, al pis del germà de Beatrice del carrer de la Soledat (a la zona de les actuals oficines de Correus), i la rocambolesca estada a la Venta Eritaña (la Torre del Rellotge), la parella s’hostatjà a la que ell anomena Pensió del Comte, propietat de don Alonso María Jesús de Villalpando, marquès de Sietefillas i comte de Penyalver i Tordesillas casat amb dona Inès, filla d’un pintor de temes religiosos. En realitat, es tractava de la Pensió Catalana del carrer dels Apuntadors, propietat d’Emília de Riquer Palau, filla de l’excel·lent pintor modernista Alexandre de Riquer i Inglada (Barcelona, 1856 – Palma, 1920) i casada no amb cap comte, sinó amb Joan Borràs. La fantasia de l’autor, però, no era pura inventiva. Més aviat, mescla persones i situacions. El pintor Alexandre de Riquer era comte de Dàvalos, però va prendre partit pels carlistes i va haver d’exiliar-se a França, on va ser un pintor reconegut. Era, efectivament, molt religiós, però també d’idees anarquistes. He trobat una notícia a La Vanguardia que el desembre de 1934 a Barcelona varen detenir al seu fill Josep, com a membre d’un escamot anarquista. La seva obra, modernista, va prendre gran relleu com a autor d’exlibris i de paisatges (5).

* El cas de la Pensió del Comte és un més dels que Vigoleis aprofitarà per exhibir la fascinació que li generava la noblesa. Al llarg del llibre, posa molt l’accent en els títols nobiliaris i dóna una rellevància de tipus romàntic als qui sap que són grandes de España. Aquesta fantasia tan curiosa s’accentua en el cas de la família Sureda. Pilar Montaner és presentada com a pintora de la família reial i de sang blava, en contrapartida al seu home, Joan Sureda i Bimet, retratat com un personatge excèntric i un pèssim gestor de la fortuna familiar. Quant als fills de la parella, descriu el caràcter i la vitalitat de Pazzis (6), decidida i arromangada, de qui Beatrice diu que Vigoleis està enamorat. El germà pintor, Jacobo, mort molt jove de tuberculosi, i, sobretot, Pedro, amb qui Vigoleis estableix una relació d’amistat que perdurarà tota la vida. També apareix l’home de Pazzis, Fernando Esteban, alt funcionari de Correus de Palma. Els quatre són d’ideologia d’esquerres i Pedro i Fernando seran empresonats i víctimes de la depuració laboral, arran de l’aixecament feixista-militar de 1936.

* Vigoleis, nascut a Süchteln (Renania), no gaire lluny de la frontera amb Holanda, explica en el llibre que Wilheim Fremers, quan preparava el cop d’estat per proclamar la República de Renània li proposà ocupar el ministeri de cultura. Cal advertir que Renania, després de la Gran Guerra va ser territori francès. L’any 1936, Hitler el va tornar annexionar a Alemanya i va practicar una intensa depuració (amb l’esterilització massiva dels homes). Arran de la segona guerra, va estar ocupat per les tropes aliades amb una organització administrativa singular fins que l’any 1949 es va tornar a incorporar a Alemanya de nou.

* Vigoleis que confessa haver passat fam i haver estat dies sense tastar res, elogia el vi de Felanitx, l’anís de Bunyola i la malvasia de Banyalbufar. Quant a menjars autòctons, valora les ensaïmades, les sopes, el frit, les panades, la sobrassada i, arran del segon viatge, els escaldums de Catalina Cañellas, la dona de Pedro Sureda.

* Mentre Beatrice es dedicava a fer classes d’idiomes, Vigoleis col·laborava a distintes publicacions en alemany. A partir de 1933, Vigoleis feia crítica de llibres a la revista holandesa Het Vaderland com a Leopold Fabrizius, un pseudònim que també utilitzaria els primers mesos de la guerra, com a corresponsal. Ambdós també feren de guia als grups estrangers que visitaven Mallorca, inventant llegendes falses a la Seu.

* A dues parts del llibre fa esment a dues cel·les de Valldemossa que es mostren als turistes com el punt de residència de Frederic Chopin i Aurore Dupin (George Sand) que motivà el llibre Un hivern a Mallorca. A més de fer-se ressò de la polèmica, Vigoleis i Beatrice quan fan de guies de la Cartoixa ja adverteixen els visitants del frau, derivat, segons l’autor del llibre, de l’afany dinerari d’una dama francesa espavilada. L’enfrontament que ja descriu el llibre entre dues famílies és, encara avui, passats més de 80 anys, matèria de litigi judicial.

* Després de l’èxit de vendes del llibre, en una carta adreçada al seu amic Joaquim Verdaguer de gener de 1956, opina sobre la situació dels escriptors: “Mis editores continuan peleándose, grandes cantidades de dinero van a parar a la caja de los abogados y al autor solamente le queda el recurso de ser espectador pasivo, ya que se trata de una minoría intelectual y con él nadie cuenta. Pero mi nuevo libro dejaré que un experto lo ofrezca a los editores, ya que así, de esta manera, les resultará mucho más difícil embaucarme.”

* A tres edicions posteriors, l’autor afegeix tres notes, publicades sempre després de l’epíleg del llibre. A la primera, afegida a l’edició de 1960, aclareix que el personatge que apareix al llibre com a Adelfried Silberstern, va existir realment tot i que, en atenció a la seva família, li va afegir “plata” al llinatge (destapant així el vertader Stern). Al llibre apareix com un jueu avar, fugitiu dels nazis i obsessionat pel sexe, que es presenta a Vigoleis a sol·licitar auxili i que li faci de traductor (sense pagar mai els serveis) per mirar de recobrar uns llibres pornogràfics que li han retingut a la duana de Palma i dels quals, tanmateix, no arribarà a impedir la destrucció (tot i que Vigoleis assegura que els funcionaris havien retallat i s’havien repartit les millors estampes eròtiques). A la mateixa edició fa una altra rectificació important: un dels morts del seu relat ha ressuscitat. Heinz Kraschutzki, de qui Vigoleis havia dit que era un capità de marina que s’amotinà a Kiel l’any 1918, que es dedicava a criar gallines a Mallorca i que, arran de l’aixecament de 1936, l’havien detingut, juntament amb altres emigrants alemanys, i assassinat per la seva condició d’apàtrida, va escriure l’any 1957 a l’autor del llibre per fer-li veure que cap de les notícies publicades era certa: ni va fer part del motí de Kiel, ni es dedicà a criar gallines a Mallorca, ni, evidentment, va ser assassinat. Això sí, va ser jutjat i condemnat per Franco a 30 anys de presó, dels quals en va fer 9 i mig.

* A l’edició de 1970 afegeix encara una nova rectificació de poca transcendència i, a l’edició de 1981, en fa encara una altra, que esdevindrà la darrera: els Sureda no havien vist morir “molts de fills”; només dos. En aquest darrer afegit, explica la seva arribada a Mallorca l’octubre de 1976, quaranta anys en clau d’ençà de la seva atropellada sortida. La decepció és molt gran. La transformació d’aquell paradís de clima ideal abandonat l’any 1936, ara, quaranta anys després, provoca les lamentacions de la parella. Escriu Vigoleis: “però l’illa ja no era la nostra illa, sinó un camp de concentració del turisme internacional on els jets vomitaven cada hora una carretada d’estrangers”. I tanta sort que l’estada de 1976 va ser, a la casa de la família de Pedro Sureda a un molí de Sa Cabaneta que descriu “a una zona rural, encara no contaminada pel turisme, amb un pou, un ase, molts de cactus, un esbart de coloms i on feia només un any que el pintor havia pogut instal·lar l’electricitat”.

* Va ser en el curs d’aquella estada que Sureda va retratar Vigoleis. El pintor moriria l’any 1983. L’escriptor ho faria l’any 1989. Desapareixien dos grans protagonistes d’un capítol important de la història de Mallorca. Les mil pàgines del llibre que Vigoleis no va volia que es qualifiqués de novel·la ni d’autobiografia; les mil pàgines d’aquelles “memòries aplicades” romanen com a testimoni d’aquest fragment del nostre immediat passat.

Pintor amb màquina d’escriure

Vigoleis va retratar Mallorca amb la màquina d’escriure d’una càmera fotogràfica alemanya i les imatges varen sortir desfigurades o desenquadrades. Va saber retratar amb fidelitat els ametller florits, fins i tot va saber transmetre l’olor de la flor i el xiular del vent entre els arbres, però no va valorar la suor dels pagesos. Va copsar la manera de viure a Mallorca dels turistes i dels residents estrangers, però no el model de vida dels illencs. Fa dibuixar una crònica política i cultural amb uns criteris estètics excessivament urbans. Va mirar la gent del país, però no la va entendre ni tampoc, i això és el pitjor que pot fer un viatger a qualsevol terra que vagi, la va intentar estimar. El seu nihilisme, adobat d’un cinisme encamellat sobre un esperit càustic, resulta d’una fredor que ens distancia culturalment. De fet, Vigoleis circumscriu el seu món de relacions a l’entorn del món de la cultura (participa de les tertúlies literàries i assisteix a conferències) i a l’entorn de les diverses colònies estrangeres (l’alemanya principalment, però també l’anglesa, l’holandesa, l’hondurenya…). Els personatges illencs són, gairebé en la seva totalitat, persones d’alt nivell cultural i social. Les poques excepcions (en Xarante, mercader dels encants, n’Angelita de la botiga, o Matías, el cunyat lletrat i filòsof del forner del seu carrer) fan que l’obra no connecti amb les classes populars. S’ha dit molt que Die Insel des zweiten Gesichs és una novel·la picaresca, però crec que és molt més que això, és una caricatura mordaç del nazisme alemany i del feixisme emergent a Mallorca. Per definir el llibre en una sola paraula, jo diria que és una sàtira; una gran i desvergonyida sàtira amb pinzellades d’humor negre.

El desconeixement del model de vida dels illencs i la distància que estableix a partir de les seves elitistes relacions, és, al meu entendre, el pitjor defecte d’una gran obra que descriu molt bé un entorn i una època, però que no capta l’ànima de la gent. Mostra el terreny de joc i descriu el públic assistent a l’espectacle, però no acaba d’entendre la jugada i no arriba a saber transmetre les regles d’aquest joc. Veu el paisatge, en definitiva, però no la humanitat que l’habita. Fa un gran ús dels recursos estilístics i, alternant descripcions expressionistes i impressionistes, ens exposa un gran mural de cinc anys molt significatius de la història de Mallorca. Amb un ritme àgil i sostingut agafa la vista del lector i el fa mirar cap on ell vol, mentre el passeja per un espai on s’encadenen uns esdeveniments que varen marcar i, segurament encara ara ho fan, la nostra història com a poble sotmès a l’oprobi dels militars, dels cacics i dels especuladors. Tot plegat, malgrat aquest desenfocament derivat de la seva condició d’intel·lectual estranger, és un llibre excel·lent i imprescindible als historiadors i investigadors de la Mallorca contemporània i, més enllà, a quantes persones s’interessen per la memòria històrica.

Però tè dues cares Mallorca?

Per tancar la crònica i els meus comentaris crítics del llibre, em sent obligat a donar una resposta personal a la pregunta del titular: té dues cares Mallorca? Jo dic que no, de cap manera. En té una o, en tot cas, vint-i-una, perquè és un políedre que en té moltíssimes, però en cap cas no són només dues. El poc coneixement de la llengua i, més especialment, de la nostra cultura aboquen l’autor a un error de concepte important, cada vegada més generalitzat, en el qual se submergeix molta de gent. El joc de paraules li serveix en la majoria de llengües, però no en la llengua de Mallorca. Ho pot emprar en alemany (Die insel des zweiten Gesichs), en francès (L’ille du seconde visage), en anglès (The island of Second Sight) i, naturalment, en espanyol (La isla del segundo rostro), ja que en totes aquestes llengües aquesta expressió permet definir la hipocresia de qui fa una cara per davant i una altra per darrere. Així es visualitza i es va entenent que un traïdor és una persona que fa el doble joc i que, per tant, té dues cares. No és aquest, però, el sentit dels catalans i si, en els darrers anys, algú empra aquest terme és com a calc mimètic importat d’altres llengües, perquè no ens ve de l’avior. Aquí als qui fan un doble joc, als hipòcrites, als traïdors els anomenem “caragirats”. Justament, aquesta expressió és el desenllaç de la popular rondalla En Pere Pocapor. El protagonista, després de superar mil peripècies i enfrontaments amb dimonis i gegants i bruixes, descobreix que l’única cosa del món que el trastorna és un “caragirat”. En català no necessitem dues paraules. El nostre diccionari en té prou amb una de ben clara. Allò que en alemany, francès, anglès i espanyol descriu el doble rostre, aquí es defineix en un sol mot. La cosa que ens hauria de fer més por del món és parlar amb algú que no és qui tenim al davant, perquè és sempre al darrera nostre, sobretot quan tenim la certesa que ens ataquen per l’esquena. No, l’illa no té dues cares; Mallorca és víctima permanent dels caragirats! Vigoleis en va veure i en va tractar molts, però no els va desemmascarar del tot.

Notes

(1) Escultor de Banyuls (1861-1944) que “parlava català, anava amb espardenyes, duia faixa i barretina, ballava sardanes i afirmava: Jo considero Catalunya la meva veritable pàtria!” (font: Maguí Noguer, fundació Valvi de Girona)

(2) No assoliren els objectius. De fet el president d’Hondures, Tiburcio Carías Andino, va governar des de 1932 fins a 1949, quan els Estats Units l’obligaren, amb amenaces, de deixar el poder. Tanmateix, el grup d’exiliats Hondures a Mallorca (designats per Vigoleis com Don Gracias a Dios i don Patuco) s’adheriren a l’aixecament feixista de Franco.

(3) vg.: http://www.youtube.com/watch?v=uNi7x-Aoi7w

(4) Inés en realitat és el nom que assigna Vigoleis a Elly Sackett, vídua de Jacobo Sureda i propietària de Cas Potecari, la casa familiar de Gènova, de la qual tenia cura Pedro Sureda.

(5) vg.:  http://www.gaudiallgaudi.com/EDd01%20A%20de%20Riquer%20Pintura.htm

(6) La tràgica història de la desafortunada Pazzis Sureda, reclama un treball monogràfic. Igualment, i de molta més transcendència, la nissaga de la família de Joan Sureda i Pilar Montaner, conviden a un treball analític en rigor. És una feina pendent, perquè com em va explicar Raphel Pherrer, aquesta família conté les característiques que defineixen les virtuts i els defectes dels mallorquins.

Bibliografia utilitzada per a aquests cinc comentaris

BAUZÁ MARTORELL, Felio J. (2009) La vida soñada. El legado intelectual de Don Juan Sureda Bimet Olañeta

BERNANOS, Georges (1981) Els grans cementiris sota la lluna (amb introducció i epìleg de Josep Massot i Muntaner). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Curial

BOSCH JUAN, M. C. (1988): Agosto de 1938. La Falange solicita un informe sobre Bernanos. Georges Bernanos 1888-1988. Mallorca: Estudi General Lul.lià de Mallorca i Càtedra Ramón Llull

– (2011) Pilar Montaner i Joan Sureda. Epistolari i literatura. Ajuntament de Palma

VERDAGUER, Marius (1953) La ciutat esvaïda (1977, en traducció al català de La ciudad desvanecida). Ed. Moll

CAPELLÀ, Llorenç (1989): Diccionari Vermell. Palma, Moll

– La Mallorca del Clavell Di7 1999

COMPANY MATAS, Arnau (2000): De la Dictadura de Primo de Rivera a la Guerra Civil dins El segle XX a les Illes Balears. Palma. Ed. Cort

DIVERSOS AUTORS (1986): Memòria civil. Mallorca en guerra, separata del diari Baleares. Palma

GARCIA BONED, Germà (1998) La segunda cara de la isla de la segunda cara Miquel Font

– (2010) Memòries d’en A. “Vigoleis” Thelen a Mallorca (1931-1936) Edicions Cort

HERRANZ HAMMER, A. i ROQUE COMPANY, J. M. (2006): La Segona República a Mallorca. El temps, els fets i els protagonistes, Miquel Font, editor

MARGAIS, Xavier (2002): El moviment esperantista a Mallorca (1898-1938). Palma, Documenta Balear.

MAS QUETGLAS, Joan (2002) Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional, Palma, Documenta Balear

MASSOT I MUNTANER, Josep

– (1978): Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra. Barcelona, AM

– (1987): El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre de 1936. Biblioteca Serra d’Or, AM

– (1990): Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears, AM

– (1996) El primer franquisme a Mallorca, AM

– (1989): Georges Bernanos i la Guerra Civil. Barcelona, AM

– (1998): Tres escriptors davant la guerra civil Georges Bernanos, Joan Estelrich, Llorenç Villalonga, Biblioteca Serra d’Or. AM

– (2000) Antoni Maria Sbert. Agitador polític i promotor cultural. Barcelona, AM

– (2002) Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. Barcelona, AM

– (2004): Sobre Georges Bernanos i altres temes polèmics. Barcelona, AM

– (2005): Escriptors i erudits contemporanis. Cinquena sèrie. Barcelona, AM

MESTRE i SUREDA, Bartomeu (2009): Vindicació de LA NOSTRA TERRA. Palma, EL GALL i INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS

SERRA, Antoni i altres autors (2009). Pedro Sureda. Vida i Obra. Ajuntament de Valldemossa Fundació Coll Bardolet

SUÑER, M. i COMES, R. (2001): Jaume Vidal Alcover: Humanisme, heterodòxia i geni. Valls, Cossetània

THELEN, Albert Vigoleis (1993): La isla del segundo rostro. Barcelona, Anagrama

VICENS CASTAÑER, Antoni (2003): Georges Bernanos, entre el amor y la ira, UB

VILLALONGA, Miguel (1947): Autobiografía, José Janés (consultada la reedició de 1983 de Trieste)

Per a saber-ne més:

http://www.vigoleis.de/content/news/thelen/3/128-plakette-in-palma.htm

http://diaridunmestredescola.blogspot.com/2011/01/la-isla-del-segundo-rostro-autobigrafia.html

Vg. els anteriors quatre comentaris per ordre:

PRIMERA PART: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-primera-part/

SEGONA PART: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-segona-part/

TERCERA PART: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-tercera-part/

QUARTA PART: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-quart-i-penultim-comentari/

Mallorca, juliol – novembre de 2011

En aquest quart i penúltim dels meus comentaris al llibre Die insel des zweitn Gcsichts. Aus den angewndren Erinnerungen des Vigoleis faig algunes aportacions que crec inèdites per deixar pel proper i darrer comentari altres curiositats, notes disperses, una breu bibliografia i, sobretot, la meva molt personal resposta a la pregunta del títol.

La il·lustració correspon a l’exlibris de la jove parella Vigoleis i Beatrice quan vivia a Mallorca. La imatge de la mort, ridiculitzada en el patíbul amb un accentuat somriure cínic, representa tota una declaració del sentit de futilitat de la vida que certifica un nihilisme radical. No és l’expressió de l’alegria, sinó de la seva nul·la confiança en la condició humana, especialment incrementada amb el recel que l’autor del llibre sentia per tots els líders polítics, militars i religiosos. Se’n fiava tant d’ells com d’una casa que cau.

***

La llengua del llibre

Escrita i publicada originalment en alemany, ha estat traduïda a l’holandès, al francès i a l’anglès i se n’han fet moltes edicions. En castellà no va ser publicada fins l’any 1993, quatre anys després de la mort de l’autor. És evident que, en atenció al contingut, era impensable publicar-la a l’Espanya de Franco. No obstant, Germà Garcia i Boned en va fer una traducció al català, en vida de Vigoleis, el qual va renunciar als seus possibles drets d’autor i, tot i això, l’editorial mallorquina a qui s’oferí l’edició no va gosar envestir l’empresa. Una vertadera llàstima.

Els diversos treballs que s’han fet sobre aquesta obra, objecte d’algunes tesis doctorals a Alemanya, valoren el ric vocabulari de l’autor i destaquen la seva inventiva, capaç de construir paraules noves ben entenedores per a qualsevol lector alemany. Un exemple és la paraula hurhufe, referida a la Torre del Rellotge, de la qual parlaré després, que podríem traduir com la clastra de les putes. També són destacables els jocs lingüístics que aplica. Hünengräber ahne Hüne (traduïble com “enterrament sense baül”) que corresponia al títol d’una novel·la que afirmava haver-se vist obligat a destruir, just abans de partir de Mallorca, per ser clarament antinazi i antifeixista.

Quant a l’idioma propi de Mallorca, que l’autor lliga com a família del català, adverteix que no l’arribà a aprendre mai a parlar, però les referències són positives. A més de transcriure qualque frase feta o qualque fragment d’una cançó popular per advertir de la ironia i el doble sentit del llenguatge illenc (1), les dues darreres paraules per tancar l’obra, abans d’un epíleg final, són “Bona nit!”. Així, en català, acomiada el seu llarg relat a l’original alemany. Quan l’autor tornà a Mallorca, l’any 1976, a fer una estada al molí de Sa Cabaneta del seu amic Pedro Sureda, a un dels afegits amb rectificacions que publicà a les darreres edicions, diu que durant l’estada a l’illa entenia les converses i llegia el català. Fins i tot, explica que demanà a la família Sureda que parlassin sempre en mallorquí.

Un lloc mal camuflat

Un dels escenaris importants del llibre descrit com la Torre del Rellotge (2), és un casal on s’hostatjaren Vigoleis i Beatrice. Tot i que confessaria (3) que va encriptar el nom del local, les dades del llibre m’han servit per investigar i, amb la col·laboració de bons amics (4), he pogut deduir algunes dades rellevants que no aporta el llibre objecte de comentari. Crec que inequívocament es tractava del local que, a partir de 1934, adoptà el nom de Venta Eritaña (5), una sala de ball situada cap al final actual del carrer 31 de desembre, a l’antiga possessió de Can Costals. Pertanyia a Joan March i, a més d’amagar un prostíbul (hi havia més de 30 compartiments), servia de magatzem de contraban, principalment d’opi i de morfina, que era transportada per un submarí alemany, el comandant del qual estava al servei d’en Verga. El gerent, a qui Vigoleis anomena Arsenio, en realitat era Maura de llinatge i va patir una mort “accidental” en ser violentament atropellat. A aquell local, freqüentat per artistes de revista i toreros, quan hi compareixien determinades persones, els músics havien de tocar amb els ulls embenats i, els qui no podien tocar de memòria, ho havien de fer d’esquena al públic (6). Curiosament, després de la guerra dels Tres Anys, la sala de balls va continuar oberta al públic amb una més que sorprenent permisivitat de les autoritats i, fins i tot, apareix publicitat del local a la premsa.

Un altre protagonista encriptat

A una revista de 1960, Vigoleis insisteix en la realitat i veracitat de tots els protagonistes del llibre, però afegeix: “en algunos casos es posible que se haya procedido a dar algunos retoques a la imagen, para apartar al lector de la pista de su personalidad real, cuando de ello podrían esperarse persecuciones por poderosos grupos políticos o de algunos individuos aislados igualmente poderosos”. És prou evident a qui es refereix l’autor. A més d’Arsenio, l’emmascarat home de Joan March a qui aquest, molt possiblement va ordenar assassinar, al llibre hi ha nombroses referències a Don Dario, amic del germà de Beatrice, Zwingli, que feia de relacions públiques de l’Hotel Principal (abans de la República, Principe Alfonso). Don Dario, descrit com a coix, catòlic i anarquista, era copropietari de l’hotel i, segons Vigoleis, també era propietari de la plaça de toros de Felanitx. Puc desmentir aquest darrer extrem, perquè la plaça de Felanitx, aixecada l’any 1924, era propietat de Joan Batle, en dues terceres parts, i de Miquel Planes, l’altra tercera. Aquest darrer, tot un personatge felanitxer, era un home de Joan March, el qual el va posar de directiu del seu banc. És sabut que Joan March mantenia el control del contraban dels felanitxers i que, fins i tot, es va amagar a Felanitx, a un zulo que encara hi ha a la Travessa d’en Riera, allà on era can Bono. Podia ser que Don Darío fos aquest Miquel Planes? Rotondament, no. Don Dario, era enemic a ultrança d’en Verga i es va espantar molt i va témer per la seva vida quan March es fugà de la presó. A més, patrocinava la col·locació de bombes als tramvies de Palma i, tot i ser catòlic, desitjava volar l’església de Montision perquè odiava els jesuïtes.

Quan Vigoleis preparava el llibre, devers 1951, realitzà nombroses consultes a Pedro Sureda i a Joaquim Verdaguer, els quals li evitaren moltíssims d’errors. A una de les cartes s’interessa per la sort de Tomàs Capó i insisteix en aclarir si és viu o, com ell creu, el varen matar. El presenta amb els trets amb els quals descriurà a Don Darío. No he obtingut constància de si va obtenir resposta d’algun dels consultats, en relació a aquest personatge, però tot fa pensar que sí, perquè diu que Don Darío va patir una sàdica mort just començar la Guerra. Possiblement, en no tenir la certesa de si encara el podia perjudicar més, tot i haver mort, n’encriptà el nom. Per les poques notícies que he arreplegat, tot apunta que Capó era l’organitzador, durant els anys de la República, de la cursa de bous del dia de Sant Agustí a Felanitx. Quant a la seva mort, no n’he aclarit res. Si Vigoleis va saber el detalls per qualificar-la de cruel, no en va desvetllar les fonts. Així i tot, és tan contundent en l’afirmació que cal pensar que va ser així.

Més desventures de guerra 

Deixaré de banda el llarg episodi de la sortida de l’illa de l’autor i la seva companya, perquè l’aire d’intriga de la peripècia mereix, com tot el llibre, però més que cap altra part, la lectura directa del recorregut, l’anada al pis a risc de ser detinguts per cremar documents, l’entrevista amb el cònsol, l’ús d’una carta d’un oncle bisbe per intercedir davant del bisbe Miralles i, finalment, la sortida en vaixell cap a una destinació incerta i perillosa. Allò que sí resulta curiós i sembla determinant en la salvació de la parella va ser la intervenció personal de Jaume Escat, propietari de la llibreria La Casa del Libro, al costat de l’actual Bar Bosch. Escat era cap de la policia secreta franquista, però menyspreava que fossin els alemanys els qui donassin ordres de detenció i mort de la parella, especialment tenint en compte que Vigoleis havia participat a les tertúlies de la llibreria, al costat dels germans Verdaguer i Villalonga i d’altres amb qui establí una bona relació, com Jaume Busquets, filòleg i vinater, o l’encarregat de la llibreria “el gran Mulet” i el seu germà: Guillem i Salvador.

La visió d’Albert Vigoleis Thelen del que passava a Mallorca és molt similar a la que ofereix Bernanos i, com aquest, denuncia el sadisme dels revoltats, acusa la implicació de l’Església i cau en alguns errors, fruit dels comentaris que s’escampaven entre la població els primers mesos de l’aixecament feixista. En relació als afusellaments, l’autor diu que cada dia n’hi havia milers, cosa que no és certa. Com tampoc no és certa la història d’un canonge que, a la Seu, va predicar sobre el sisè manament, amb una exhortació a deixar de matar. Vigoleis explica que un grupet de falangistes que hi havia, varen pujar a la trona, agafaren el capellà, l’arrossegaren a l’exterior del temple i el mataren a trets.

A banda dels encriptats Arsenio i Don Dario, figuren més personatges que patiren persecució durant la guerra. Com a exemple, és el cas de dos que apareixen amb el nom real: Fernando Esteban, casat amb Pazzis Sureda i funcionari de Correus, que va estar tancat a Can Mir, i José Giménez de Oliveros, presentat com a exmetge de l’Arxiduc Lluís Salvador i propietari de l’Hotel del Artista de Valldemossa, assassinat els primers dies de la guerra. En el darrer cas, Vigoleis diu que el mataren per haver-se negat a signar crtificats de defunció d’alguns afusellats, però sembla que no va ser aquest el motiu.

Vigoleis juga, amb una falsa perspicàcia profètica (recordem que escriu el llibre quan ja ha finalitzat la guerra mundial), en establir paral·lelismes entre Franco i Hitler, amb referències a l’Alemanya del moment i recorda la frase d’Unamuno, aquesta sí ben premonitària, quan assegurà que “España quemará antes que Alemania”. També explica la topada d’Unamuno amb Millan Astray a Salamanca quan el primer, poc abans de morir, replicava una intervenció inicial contra Catalunya i el País Basc amb un clam a evitar la barbàrie i el segon el va interrompre amb el famós crít de ¡Muera la inteligencia! Així va ser i, encara ara, els del bàndol dels revoltats, avui tan exhibicionistes de la seva victòria d’armes com ahir, no han ressuscitat el seny.

(continuarà)

(1) “Ay sí, ay no, ses atlotes em diuen que’l m’ham de teiar…” (sic a l’original alemany). Correspon a una Mateixa valldemossina que conclou: “que el m’han de tallar… al pa i al formatge per jo berenar”.

(2) Aquest nom, Torre del Rellotge, figura a una nota de premsa de juliol de 1894, arran d’una vaga de femeters, i a l’Anuari Balear de 1928.

(3) En resposta publicada el març de 1960 a una consulta sobre el lloc, Vigoleis diu que va camuflar el nom i la localització, perquè hi havia temes que quan va publicar el llibre (1953) encara podien “interessar” a les autoritats.

(4) Llorenç Capellà, Xavier Margais i Juli Pérez Fernández.

(5) A Sevilla hi ha una Venta Eritaña famosa, on també hi ha una torre que té un rellotge. Durant la República era un local de polítics i toreros on també acudia Federico García Lorca.

(6) Entrevista de Llorenç Capellà a Ernest Felani, un dels músics que tocava al local i pare del conegut Toni Felani del grup Los Javaloyas.

“En cas de dubte, sempre preval la veritat”. Aquest corol·lari, repetit al llarg del llibre, serveix a Albert Vigoleis Thelen d’excusa perfecta per esquivar els interrogants sobre la fidelitat històrica de la seva narració, la qual, com també reitera, no és una novel·la, sinó unes “memòries aplicades”.

La doble personalitat que exhibeix l’autor, aprofitant el joc del malnom, amb l’afegit a les apel·lacions constants a Beatrice, la seva parella, com a crossa de seguretat per estalonar una dubitativa passejada pels viaranys del record, són claus en l’estructura d’un relat prou sucós i amb abundància de dades i de noms. Esbrinar la part de veritat de la part que, com ell diu, està coberta per un vel de protecció, és un desafiament a l’arrisca l’aventura que sedueix qualsevol investigador. 

***

El joc del doble rostre serà utilitzat per l’autor al llarg dels quatre llibres que conté el relat. I com que caritat ben ordenada comença per un mateix, Albert Thelen s’aplica un sobrenom, Vigoleis, i el fa personatge per establir-hi un diàleg permanent. Vigoleis, en la doble concepció d’autor i actor, esdevindrà protagonista principal de la narració i gran víctima de les seves pròpies burles. El malnom escollit, a més, acompanyarà tota la vida l’autor i serà molt més que un simple nom de guerra o una denominació exclusivament literària. Amb aquell nom signarà la resta de l’obra i la correspondència personal.

Vigoleis no és cap àlies producte de l’atzar. Thelen explica que el va fer seu, a plena consciència, aprofitant el malnom que li aplicaren els seus companys d’estudis arran d’un treball de curs. Wigoleis o Wigalois és l’heroi d’una novel·la cavalleresca de Wirnt von Grafenberg. Es tracta del famós cavaller de la roda que va a la recerca de son pare, un dels cavallers de la taula rodona del rei Artús. Per establir un paral·lelisme, podria haver estat també Lancelot i, aquí, a terra catalana, el sobrenom aplicat podria haver estat ben bé Tirant. El cas és que Thelen es reencarnà a plena satisfacció en Vigoleis i, com ell, amb un esperit romàntic i molt infantil, retrà servei i adoració fins a la mort a la seva dama. En el cas de l’escriptor, Beatrice l’acompanyarà com a testimoni silent de peripècies i aventures i, més que això, corda de seguretat d’una escalada contra les vacil·lacions. De fet, Beatrice serà una presència permanent i determinant tant a l’obra com a la vida de l’autor fins a la seva mort.

Albert Thelen (o Vigoleis, per renúncia al nom legal), gran admirador de Goethe, també fa ús del mite de Faust per jugar amb la personalitat trastocada arran de la venda de l’ànima a canvi d’una felicitat efímera. Endinsat en la dualitat de les coses, per fer un contrast entre la vida i la mort esmenta casos de mort aparent. Descriu el cas d’un jove que, després de més de 15 hores de vetlla, despertà a un cementiri mallorquí quan l’anaven a enterrar. El compara amb el cas de Tomàs de Kempis, a qui s’interrompé el procediment santificador perquè en obrir la tomba es va veure que el seu cos no reposava en pau i l’Església determinà que, en la desesperació de sentir-se enterrat viu, ben bé podria haver renegat. Un cas idèntic al que va passar amb Duns Scotto. En el joc del contrast, també explica el cas d’un pobre geperut que, la primeria dels anys 30 del s. XX, demanava almoina a la Seu de Palma i quan va morir descobriren que era un home ric que amagava els diners en el gep. El cas, gens original i que es repeteix cíclicament com a llegenda urbana arreu del món, va ser publicat a la premsa d’aleshores i també l’esmentà Bernanos. Una de les recreacions més ocurrents que fa al llarg de l’obra és la del doble joc amb la paraula alemanya führer, aplicada a Hitler, i al significat de guia, professió que l’autor i la seva dona varen haver d’exercir a Mallorca per sobreviure. No s’està de desemmascarar el nazisme i de burlar-se del seu líder que guiava la humanitat i, per tant, també el poble alemany cap al gran desastre.

Són tantes i tantes les facècies descrites a les mil pàgines del llibre (i això que l’autor diu que n’esquinçà més de dues-centes) que, una amb l’altra, s’enfilen i, com un rosari de tots sants, passen de la fruita confitada als panellets amb una velocitat de vertigen. Després d’assegurar que a Mallorca es trafica amb infants, explica el seu intent d’adopció que va fracassar quan li varen dur a casa seva l’adjudicat: un discapacitat mental que, per edat, podia ser el pare de Vigoleis i Beatrice. Un altre situació d’hilaritat és la visita que fa, acompanyat del seu amic Pedro Sureda a la Delegació de Govern, on per esquivar els imposts que li reclamaven fa ús d’un argument ben efectiu: Vigoleis és a Mallorca per investigar la puça espanyola de gran importància per a la ciència universal. Naturalment, el truc funcionà. Què hem de dir de la imprevista compra d’un corb als encants de l’Olivar quan allò que pretenia comprar era un orinal amb un ull dibuixat al cul? Aquests tres episodis només són tres exemples de les dotzenes de situacions tragicòmiques que han fet que algú compari el llibre amb El Quixot de Cervantes.

Una característica singular d’aquest llibre, especialment tractant-se d’unes “memòries aplicades” – tal com defineix l’autor la seva obra –, és l’absència de dates. En el miler de pàgines només apareix el guarisme 1933, per ubicar l’arribada d’Adolf Hitler al poder, i la referència directa al juliol de 1936, per situar l’aixecament militar-feixista de Franco amb l’activa col·laboració de l’Església catòlica. Tot i això, malgrat la manca de concreció en les dates, l’autor entrunyella el relat amb prou rigor cronològic com per permetre que els investigadors i els historiadors accedeixin a una lectura ordenada i amb gran facilitat per localitzar amb precisió cada esdeveniment. 

La situació política d’Alemanya plana en paral·lel al llarg del llibre. Narra com, el gener de 1933, els alemanys residents a Mallorca anaren a votar al vaixell, situació que es va repetir tres anys després. Efectivament, el 1936, la colònia d’alemanys de Mallorca votaren a bord del vapor Tanganjka i, tot i l’abundant presència de fugitius del nazisme, els resultats afavoriren Hitler, de manera aclaparadora. Vigoleis es negà a presentar-se al vaixell, en clara provocació a la convocatòria amenaçadora i insistent del Cònsol a qui va fer, amb convicció i encert, el presagi dels resultats. Més endavant, informa d’una manifestació, amb violència i detencions, que feren les esquerres a Palma en protesta per l’empresonament d’Ernest  Thälmann, la qual cosa fa pensar que devia ser a l’entorn de dia 3 de març de 1933 quan el va capturar la Gestapo. Cal recordar que Thälmann, líder dels comunistes alemanys, s’havia presentat a les eleccions amb un lema ben premonitori: “Votar Hitler és votar la guerra”. El mateix mes de març de 1933 hi va haver la tristament famosa cremadissa de llibres a la Bebelplatz de Berlín. Vigoleis s’hi refereix molt tangencialment i això que, a Mallorca, també hi vivia Bernhard Kellerman, autor de la novel·la 9 de novembre, una de les obres que cremaren els nazis. A La isla del segundo rostro també es fa referència a la incertesa que patiren els residents alemanys quan, el juny de 1934, arran de la revolta atribuïda a Ernst Röhm. La manca de notícies que, quan n’hi havia, arribaven sempre dos o tres dies endarrerides induïren a pensar en la caiguda d’Hitler. L’autor es recrea i posa èmfasi sobre una por que s’acostava al pànic en el cas dels nazis de Mallorca. El desenllaç, durant la represàlia coneguda com “la nit dels ganivets llargs”, del 30 de juny a l’1 de juliol de 1934, va ser acabar amb els caps de les SA (una milícia creada per atacar els líders dels altres partits) i l’afusellament de Röhm, considerat un mal alemany per la seva condició homosexual.

El llibre encadena l’arribada a Mallorca en tres etapes de tres grups d’alemanys ben diferenciats: els qui fugien del nazisme, els delators i els assassins. Parla d’Eva, una espia nazi que feia striptease a un local del carrer de Sant Miquel. Entre els retrats particulars, descriu l’arribada d’un jueu que es converteix al catolicisme i es fa capellà. Quan veu que l’estratagema per evitar ser perseguit no li serveix, acabarà suïcidant-se a un hostal de Palma per la por de ser delatat i assassinat. Vigoleis confessa que va rebre un enviat personal de l’ambaixada alemanya de Madrid, amb una temptadora proposta d’elaborar informes sobre els residents a l’illa. Afirma haver-se rebotat contra el paper ignominiós de ser confident dels nazis. Cal advertir que, al llarg del llibre, es vindica reiteradament com a antinazi i antifeixista, per més que va escriure i publicar les memòries l’any 1953, acabada ja la guerra i els judicis de Nuremberg, en un moment que el nazisme ja era blasmat com mereixia. Fos com fos, el llibre constitueix un clam a favor de la llibertat i en defensa de la dignitat humana.

                                                                                                   (continuarà)

Vg. PRIMERA PART: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/202344
I SEGONA PART: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/202842

Segona part de l’anàlisi del llibre Die Insel des zweiten Gcsichts. En aquest fragment es parla d’alguns aspectes generals del llibre. En futurs lliuraments es faran veure algunes falsedats i exageracions, a més de destacar fets històrics autèntics i poc coneguts. També s’aportarà informació complementària dels personatges històrics que hi desfilen.

La fotografia del pati del Castell de Bellver que il·lustra aquesta segona part del comentari, correspon a una de les poquíssimes imatges que existeixen de l’autor durant la seva estada a Mallorca. (font: http://www.ksta.de/ks/images/mdsBild/1288742465069l.jpg)
***

L?obra en curs de comentari, està recollida en un sol volum que conté quatre llibres encadenats que l?autor no va voler publicar mai separadament ni, molt menys encara, autoritzar-ne edicions reduïdes més comercials. La sotstitolà ?De les memòries aplicades de Vigoleis?, la dedicà a la seva companya Beatrice, coprotagonista de les penúries, i negà sempre que fos una novel·la ni, tampoc, l?autobiografia dels seus poc més de cinc anys a Mallorca, entre el mes d?agost de 1931 i finals de setembre de 1936. Insistia, amb la definició del sotsítol, que els records quan es transcriuen són “memòries aplicades”. Va refermar sempre que no hi havia res producte de la creació ni de la inventiva, sinó que tot era autèntic i que tots els personatges que apareixien al llibre vivien o havien viscut. A diverses parts del llibre, especialment quan narra episodis que no ha verificat procedents de terceres persones o de fonts dubtoses, per curar-se en salut de previsibles errors, afegeix un comentari defensiu ben particular: ?En cas de dubte, sempre prevaldrà la veritat?. Veurem com la veritat és molta, però també són molts els dubtes i, en més d?un cas, algunes falsedats que, sense ser intencionades, són notables.

Què hi ha a La isla del segundo rostro? Trobarem mil pàgines i mil històries que permeten al lector enfilar-se pel llibre (hi ha analistes que diuen que l?illa és el llibre i no Mallorca o, en tot cas, ambdues coses simultàniament). L?obra està bastida com un gran arbre que, a mesura que un l?escala, troba branques i més branques com a petits arbres que, a la vegada, veuen brollar altres arbres. El lector passa, de branca en branca, per recobrar personatges abandonats en episodis anteriors i es rebota de nou cap a noves facècies i peripècies que, fins i tot, motivarà rectificacions o afegits a les successives edicions. El lector, tot i la complicitat que reclama l?autor de forma reiterada, roman indefens i no pot fer res més que abandonar la lectura o seguir el laberint de passadissos sense altra opció que fer el camí d?una cronologia que avança i recula a voluntat de la memòria de l?autor, propietari (així ho diuen els crítics sobre l?edició original en alemany) d?un llenguatge molt culte, un vocabulari molt ric, una composició molt intel·ligent i una redacció molt original. La lectura es fa còmoda i agraïda.

Vaig llegir fa devers cinc anys aquesta obra, mentre preparava l?estudi previ de l?edició facsímil de La Nostra Terra, perquè segons Josep Massot i Muntaner, alguns dels que havien escrit a la revista en estudi (Kessler, Keysserling, Francis de Miomandre, Joan Maria Thomàs, Joaquim Verdaguer, Llorenç Villalonga, Francesc Sureda Blanes, Jaume Busquets…) eren esmentats a la narració d’Albert Vigoleis Thelen. Va ser, per tant, una lectura ?de feina? exclusivament orientada al buidatge de les dades que m?interessaven. Això no obstant, vaig tenir ben clar que, en haver enllestit el meu treball, havia de procedir a una lectura menys especialitzada i allunyada d?una recerca concreta, perquè l?univers d?aquesta obra brinda una navegació a la recerca de nous horitzons. Algunes feines pendents endarrerides no m?han deixat fer la segona lectura fins ara. L?he feta, de nou, sobre la traducció en espanyol i amb l?ajut complementari d?alguns treballs publicats per diversos autors que resolen alguns dels enigmes o complementen dades. A més de les obres de Massot, Carme Bosch i Germà Garcia Boned (*), he d?agrair les informacions especialment profitoses que m?han brindat Llorenç Capellà, Miquel Font, Xavier Margais, Pere Mulet i Juli Pérez Fernández. Amb ells he pogut certificar que la recerca és una tasca que brinda una gran satisfacció quan permet aportar correccions o deduccions. Sobretot, com és el cas, quan les troballes serveixen per a conèixer millor uns fets que canviaren, radicalment i traumàticament, el curs de la nostra història.

És un llibre ric i polièdric que brinda perspectives de lectura alternativa a la visió càustica i banyada d’un humor fatalista del text. Això és possible, perquè la talaia des d?on s?escriu el llibre és tan visible que permet allunyar-se de les opinions de l?autor o, fins i tot, mostrar més empatia per qualque personatge secundari. Es pot entrar en el camp de l?especulació i de la interpretació de molts dels episodis del llibre, però hi ha alguns eixos globals concrets que són bàsics a l?hora de definir aquesta obra. El primer i més clar és que, fonamentalment, som davant d’un clar manifest antinazi i antifeixista, amb la qual cosa s?ha d?entendre el retard en l?edició castellana (1993) i la frustració de no haver estat possible encara l?edició catalana. Una prova és que l?autor no tornà a Mallorca fins a l?any 1976, mort ja Franco, perquè tenia la convicció que si ho feia posaria en risc la vida. Una altra definició general indiscutible és el caràcter descregut de l?autor amb totes les institucions, tant els governs de qualsevol signe, com de totes les religions. Farà sang, especialment, amb l?església de la Ciència Cristiana, ubicada al barri del Terreno de Palma i formada per estrangers simpatitzants dels nazis, tot i que la persona que els acull, Helen Blair-Stein, Mamú, és una jueva nordamericana que manté el plet per la proietat d’una famosa marca que li han usurpat. Un altre punt de la crítica incisiva de Thelen ataca els botifarres i, amb major menyspreu, els buròcrates corruptes. Els capellans, començant pel bisbe Miralles, reben de valent amb l?única excepció de Joan Maria Thomàs. Entre els aspectes positius, defensa a ultrança la literatura i els llibres, aportant una dada per a la reflexió: Mallorca té un bordell per cada mil habitants i una llibreria per cada quaranta mil.

continuarà

(*) Les referències bibliogràfiques s’exposaran amb el darrer lliurament d’aquesta sèrie.

PER A SABER-NE MÉS:
http://www.vigoleis.de/content/news/thelen/3/128-plakette-in-palma.htm
http://diaridunmestredescola.blogspot.com/2011/01/la-isla-del-segundo-rostro-autobigrafia.html

Amsterdam. Un mariner deixa l’enamorada, la qual s’endinsa en una depressió i es refugia en l’únic consol d’una amiga. Aquesta, en plena crisi afectiva de l’abandonada, lloga una habitació a un jove estudiant que té una gran semblança al mariner fugitiu; gairebé són idèntics. La tragèdia esclata el dia que l’enamorada visita l’amiga i es pensa veure el seu amor ficar-se a una de les cambres. Endevina la traïció i se suïcida just després d’escriure una nota de retret per la doble deslleialtat. Aquest fet luctuós, producte d’un malentès de l’atzar, brinda al jove llogater, l’escriptor Albert Vigoleis Thelen (1903-1989), el joc escènic per bastir, amb el pinzell esmolat del nihilisme més satíric, un exercici literari encaminat a definir el doble i fràgil rostre de les coses, entre la certesa i la ficció, entre l’aparença i la realitat. El món dels rics i el dels desvalguts com a camp de batalla de la lluita sense treva entre el bé i el mal.

Sobre aquesta dualitat que viatja des de la imatge fins al corresponent miratge, Vigoleis s’incorpora, com a narrador i com a protagonista, a una crònica de mil pàgines que, en rigor, no es pot qualificar d’assaig ni de novel·la, tot i que evoca literàriament l’experiència de l’autor durant el temps que residí a Mallorca entre dia 1 agost de 1931, pocs mesos després de proclamar-se la República, i finals de setembre de 1936, quan gràcies a la sort aconsegueix abandonar l’illa en poder dels militars feixistes revoltats. Es tracta de Die Insel des zweiten Gesichs, publicada l’any 1953 en alemany, traduïda a l’espanyol el 1993, sota el títol La isla del segundo rostro, i encara avui incomprensiblement inèdita en la llengua de la terra de l’escenari. El llibre va rebre el premi Fontaine de 1954, fou qualificat d’obra mestra per Paul Celan i Siegried Lenz i, l’any 1999, Maarten t’Hart a Die Zeit el definí com el llibre més important del S. XX. Si bé el darrer qualificatiu, al meu entendre, és excessiu, no hi ha dubte que som davant d’una obra molt bona, altament recomanable i molt il·lustrativa d’un període clau i, sobretot, d’uns fets que han incidit (i encara incideixen) en la nostra història contemporània.

L’obra, ja esmentada abans de la seva versió espanyola per Josep Massot i Muntaner i altres investigadors de la Guerra dels Tres Anys, resulta d’imprescindible consulta i referència per als estudiosos de l’època republicana a Mallorca. És un pou d’informació molt majoritàriament fidedigna, encara que no tota com veurem. Desfilen pel relat els principals actors d’aquells anys. Es retrata la nombrosa colònia d’alemanys que hi havia a Mallorca. Vigoleis explica els tres grups, poc o gens integrats, que formaven aquell col·lectiu: primer arribaren els fugitius del nazisme, després els espies i els cuetes i, finalment, els assassins. L’autor arribà a Mallorca coincidint en el temps amb els del primer grup, però de forma absolutament desvinculada d’ells.

El motiu que impulsà Vigoleis a viatjar a Mallorca va ser atendre una falsa alarma de la malaltia terminal del seu cunyat Zwingli, germà de la seva companya Beatrice. El cunyat havia enviat un telegrama com a argúcia de reclam d’auxili. En arribar a Mallorca, descobriren que l’única malaltia que patia era la mala relació de parella que Zwingli mantenia amb Pilar, la lasciva amant d’un general destinat a Menorca amb qui havia tingut una filla. Els nouvinguts es mudaren a la casa de la baralladissa parella, on Vigoleis va estar a punt de caure atrapat sota el llençol de Pilar i si, finalment, no va sucumbir va ser en atenció al pànic d’agafar la sífilis, atribuïda a totes les prostitutes espanyoles. Arran d’aquell incident, Vigoleis i Beatrice abandonaren la casa d’acollida i, per hostals i residències singulars, començaren un itinerari carregat de facècies i peripècies, còmiques i dramàtiques, derivades d’una situació econòmica precària a l’espera d’uns drets d’autor que no arribarien mai i que els va fer passa ganar fins al punt d’arribar a pensar en el suïcidi. (continuarà)

NOTA.- La il·lustració correspon a l’edició d’Anagrama d’abril de 2006, la qual incorpora, després d’un imprescindible epíleg, tres Rectificaciones publicades a les edicions posteriors (alemanyes, franceses i angleses). La darrera aportació prové de la seva segona i darrera visita a Mallorca l’any 1976, per recórrer els escenaris que havia vist 40 anys abans, en companyia del fill de Joan Sureda, el mecenes arruïnat, i de Pilar Montaner. Pere Sureda, el pintor amic i protector de Vigoleis, retrataria els mallorquins molt millor que l’escriptor, amb els acudits d’en Calafat, carregats d’ironia i sentit de l’humor. En parlarem un poc més en propers comentaris que el llibre reclama.