Etziba Balutxo...

Després de gaudir de gairebé tres setmanes a Hugoenea, l’apartament que l’ajuntament de Pasaia i l’Euskal Idazleen Elkartea posen a disposició d’escriptors en llengües minoritzades, demà serà el darrer dia d’estada i toca arreplegar les coses. Ho faré amb la convicció de tornar a Euskal Herria, una terra que havia visitat en anteriors ocasions molt per damunt i que ara, a més d’haver-la conegut molt més, farà part dels llocs que he estimat.

***

Me n’aniré amb les bateries ben carregades, amb l’olor de la mar, amb els ulls plens de paisatges, amb el regust d’una cuina i d’uns vins que allepoleixen les taules més humils, amb el travessar de les barques, amb el record de pujar i davallar muntanyes, amb la sal i l’arena del Cantàbric, amb tots els colors del verd, amb les retalladures d’una costa folrada de fonoll marí i il·luminada per fars, amb cançons d’amor i de mort, amb l’oïda badada d’esforç gustós per endevinar en els ulls el fil de les converses en una llengua viva que neix i s’escampa i creix, amb l’espectacle de veure volar traineres en un esforç solidari, amb els somnis evocats per les llegendes populars sobre dofins i balenes. Però, sobretot, me n’aniré amb el reconeixement a una geografia humana que destaca per la convicció en uns ideals de llibertat, de justícia i de pau i, tant o més que això, amb sana enveja a la dignitat amb la qual aquesta geografia humana defensa els seus ideals, de generació en generació, malgrat el patiment i l’oprobi que l’Espanya uniformitzadora ha practicat i practica.

Una doble condició general és l’amabilitat i l’afabilitat. Amables i afables na Raquel i la seva companya de l’oficina de turisme de Pasaia i el jove de la d’Hernani. Amable i afable la gent de l’Euskal Idazleen Elkartea, especialment na Nagore, a punt de brindar sempre atenció i servei. I na Mila de la botigueta de davall l’apartament, n’Inés, la veïna del balcó, la propietària del Errioguarda Enea on menges cuina basca i et tracten com a basc. Amables, afables i generosos na Gemma i en Mikel, tan propers en els somnis que han sabut transmetre a les seves filles.

Me’n vaig amb noms, cosits a la memòria i amb adreces a les butxaques, d’amics i d’amigues descoberts aquí, amb l’esperança que ens retrobarem aviat a part o a banda. La seva causa té molts de punts de convergència amb la raó de ser de la meva vida. Contra la condemna i la cadena, celebraré la seva emancipació i ells celebraran la meva. Per això no m’he acomiadat a la menuda. Saben que, en voler, trobaran en mi molt més que una mà amiga; una mà agraïda. El magisteri que m’han brindat ha estat un màster intensiu per copsar el sentir d’una gent caricaturitzada sempre des de la mateixa mala fe que m’afecta a mi com a català.

Avui ja no escriuré gaire, perquè moltes experiències viscudes requereixen un bon pair, reflexiu i amb perspectiva, abans de fer-ne relats públics per compartir. He arreplegat llibres, fotografies i notes que m’ocuparan hores i dies quan retorni a la foravila felanitxera on visc. El dietari, en flash, em passeja per l’arribada, amb l’amable acolliment a l’oficina de turisme, aferrada al Museu Víctor Hugo; la pujada de les maletes per un carrer empedrat fins a la casa d’aquest poble que fa part del camí de Sant Jaume de Galícia; la troballa, al costat de l’ordinador, dels consells pràctics d’alguns escriptors catalans que m’havien precedit (gràcies David i Òscar). També me’n duc, ben viva i descrita, la manifestació a favor dels presos de dia 17 a Sant Sebastià sota una pluja intensa amb una gent de pedra picada. El lliurament a l’associació basca d’escriptors d’uns lots de llibres en català, recollits setmanes abans al Consell de Mallorca, l’Ajuntament de Palma o la Caixa de Balears. I l’abandó intermitent del retolador i el paper per assistir a una dotzena de projeccions en el marc del Donostia Zinemaldia que he comentat en aquest bloc. L’anada a Hernani, amb l’emoció de trobar enmig de la plaça les esqueles amb flors de persones que varen demostrar estar disposades a donar la vida per defensar allò que creien. Nedades a distints indrets esquivant les ones i els surfistes, la visita a les vinyes de Getaria en plena verema, les entrades a museus marítims i les hores de conversa amb la gent.

Ja he enllestit un full, destinat a les persones que puguin passar per aquest apartament en el futur, en línia amb els escrits que vaig trobar, amb un breu relat de la meva experiència i algunes recomanacions bàsiques (llocs per visitar, per comprar, per menjar, nom dels veïns…). Per paga hi ha tantes de coses per veure que cal ajudar a deixar anar les més prescindibles i destriar les millors. Els explicaré com així San Pedro té les millors vistes del món i com així els seus habitants anomenen “illencs” als de Dobiane. En canvi, no els parlaré dels quatre noms que figuren a la placa que hi ha al costat del far interior del canal i que he posat per il·lustrar aquest comentari. No els hi diré res, perquè així ho puguin demanar i rebre la informació i l’opinió directa de la gent del poble. Quatre morts més d’una llarga peripècia que no ha acabat. Quatre morts més que amaga la història oficial, però que no oblida el poble.

En partir faré una nit a Lleida (que bé, aquest cap de setmana són les festes de Sant Miquel!) i després continuaré fins a Barcelona per embarcar l’endemà vespre cap a Mallorca.

Vaig a fer les maletes.

En ser a casa, ja inventaré qualque bona excusa per retrobar-te, Donibane! Agur eta esquerik asko!

RAIMON: EL PAÍS BASC: http://www.youtube.com/watch?v=ND4spUjP0eA

MÉS COSES:

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/204973

https://www.facebook.com/profile.php?id=100000689932576#!/photo.php?fbid=259106410789021&set=a.145741285458868.18703.100000689932576&type=1&theater

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/203592

Vaig viure el boom de l’Art i Assaig al final del franquisme. Aquell cinema requeria un esforç d’atenció. L’historiador Miquel Barceló explica que a la sortida sempre hi havia dos personatges. Un, el sincer, gosava demanar: “algú ho ha entès?”. L’altre, l’entenedor oficial, s’exclamava contra la pregunta i interpretava tots els símbols i desxifrava els enigmes. El problema, sovint, era l’empatia que generaven els sincers i la poca credibilitat que mereixien els entenedors.
***

Les temptacions que poden esquivar-se no són temptacions. M’ho crec. Amb idèntica convicció que uns comptes fa l’ase i uns altres el traginer. M’havia programat al detall la feina per a les tres setmanes d’estada a Hugoenea, l’apartament al privilegiat poble de Donibane, que l’Ajuntament de Pasaia i l’Euskal Idazleen Elkartea cedeixen a escriptors en llengües minoritzades.
El problema va ser que, just acabat d’instal·lar, em regalaren una invitació per assistir a qualsevol acte del festival de cinema de Sant Sebastià. La temptació ha estat tan irresistible que una de les tres setmanes de feina s’ha esvaït de cinema en cinema. Per afegitó, l’experiència m’obliga a parlar-ne un poc. Gairebé totes les pel·lícules que he vist mereixen un comentari i, alguna, com la del cartell que il·lustra aquest escrit, qualque cosa més.
***

La primera de les pel·lícules que vaig veure, el dilluns dia 19, va ser Los pasos dobles, un passeig virtual per la rondallística universal, amb segell de llegendes africanes i amb un final secret (o un secret final?), a la recerca d’unes hipotètiques pintures del poeta i pintor François Augiéras (1925-1971), de la mà de Miquel Barceló i els seus amics de Mali, sota la realització d’Isaki Lacuesta. Com que aquesta va ser la pel·lícula guanyadora del festival d’enguany, en tornaré a parlar quan comenti la clausura.

L’endemà horabaixa s’estrenava El cuaderno de barro, germana de l’anterior per molts de conceptes: el mateix director, escenaris similars, participació d’actors no professionals… Ambdues realitzades amb el rera fons de la feina a Mali de Miquel Barceló. El cuaderno de barro és un acrílic cinematogràfic amb una escena que m’agradà especialment: Barceló retrata un jove albí amb un diàleg tímid i senzill, però humaníssim. Estic per dir que m’ha abellit més aquesta pel·lícula que la seva germana, però explicar-ho em duria molt de temps. La representació de la performance de Barceló i Josef Nadj, centre del documental, té la gran virtud de no menjar-se l’entorn geogràfic ni humà que li fan d’escenari. Són la referència, però els vestits, els mercats, les coves, les converses en la llengua dels nadius són igualment centre i origen del film.

Durant tota la setmana, vaig veure dues pel·lícules diàries. El mateix dimarts, al vespre, vaig assistir a l’estrena de La voz dormida de Benito Zambrano, un relat estremidor del nacionalcatolicisme sobre la novel·la de Dulce Chacón. Té una retirada, en raó del tema, a Trece rosas, però tot i que aquesa darrera narra un cas real i l’ara estrenada és una obra de ficció, entenc que La voz dormida fa un retrat molt més exacte del sadisme dels revoltats just després d’haver guanyat la guerra incivil. Això ha jugat en contra de la pel·lícula, perquè els retratats s’han encarregat d’acusar-la de maniquea i de caricatura. Es va veure el dia de l’estrena. Mentre mitja sala aplaudia emocionada, l’altra mitja partia bufant. Ja en poden fer de bots! Els fets són els fets: els assassinats i les humiliacions a les famílies de les víctimes són veritats incòmodes pels qui, encara avui, són a la trinxera dels boxins. El qui ha fet el casting dels personatges es mereixia un premi dels grossos d’enguany. El retrat és el més pur estereotip dels militars, dels capellans i de les monges. Maria León va obtenir el premi a la millor actriu del festival. Merescudíssim.

Tirannosaur, la primera pel·lícula dirigida per l’actor Paddy Considine, s’exhibia fora de concurs a la secció Perlas, després d’haver guanyat a Sundance, el festival de cinema independent més important del món que va crear l’any 1980 Robert Reford, el premi al millor director i el premi especial d’interpretació per Peter Mullan (amb una gran semblança al millor Bruce Willis quan fa d’antiheroi) i Olivia Colman. Explica la trobada entre Joseph, un vidu alcoholitzat i violent en atur, i Hannah, una dona que vol somatitzar els problemes dels altres utilitzat la religió com a escut protector. Les coses, al final, no són com semblen. La violència, l’amistat, l’amor, l’ètica i altres valors es fan presents enmig de la pobresa i de les dificultats. Del tot recomanable. 

Rampart sí que competia. El guió del novel·lista James Ellroy sonava a déjà vu. El policia corrupte, violent que no sap establir la diferència entre el bé i el mal, però que, malgrat tot, obté la simpatia del públic que, en el fons, desitja que no sigui descobert. Molta d’acció i, en paral·lel, una complicada relació afectiva amb una dosi moralista quant a la desatenció de les filles del policia i un no menor egoisme de tot l’entorn familiar.

La darrera pel·lícula que comentaré en aquest bloc és Madrid, 1989 de David Trueba. Un exercici teatral fonamentat en l’enfrontament entre una jove estudiant de periodisme i un famós columnista de diari. L’esperança i la il·lusió versus l’escepticisme i el nihilisme més accentuat. Com a teló de fons hi apareix la fotografia de la decepció que, a finals dels 80, ja havia provocat el socialisme. La interpretació de José Sacristán va com sabateta a son peu al personatge, però tant l’acció com els diàlegs són tan previsibles, i els punts de vista dels dos personatges tan comorensibles, que no aixequen l’interès ni desperten emocions. Potser per això el director presumeix de no haver rebut ni un cèntim de subvenció i que cap distribuïdora ha acceptat la pel·lícula. Si és així, se’n parlarà ben poc.

                                                                                               CONTINUARÀ

I què, si les mares ploraven
amb el més gran desconsol?
I què, si a l’estat espanyol
els pirates governaven?
Si a ell no li faltaven
a dotzenes les querides,
jovenetes i garrides,
el molestava molt poc
que lluitant en el Marroc
s’hi perdessin tantes vides!

Los obreros de la mina
están muriendo a montones
para defender las minas
del conde de Romanones.
que luego los asesina.

En el Barranco del Lobo
hay una fuente que mana
sangre de los españoles
que murieron para nada.

¡Pobrecitas madres,
cuánto llorarán,
al ver que sus hijos
ya no volverán.

Ni se lava ni se peina
ni se pone la mantilla,
hasta que vuelva su novio
de la guerra de Melilla.

La segona gran derrota, el Desastre d’Annual (4), va ser el 22 de juliol de 1921. Hi moriren més de 23.500 homes (20.000 de l’exèrcit colonial espanyol). En aquells 12 anys, moriren més de 50.000 soldats. El fracàs s’havia d’imputar als generals Franco, Millán Astray, Dámaso i Silvestre. Només el darrer assumí responsabilitats i es va suïcidar. Això no obstant, la pressió popular (5) exigí obrir una investigació que seria coneguda com L’expedient Picasso, amb el llinatge del general instructor, Juan Picasso, el qual va decidir una cosa tan insòlita com arribar fins a les darreres conseqüències, caiga quien caiga y sin exclusiones.

L’expedient posava en evidència les irregularitats i la corrupció de l’exèrcit espanyol a Àfrica i la implicació del rei d’Espanya. La informació era de tal magnitud que, l’agost de 1921, Alfons XIII encarregà a l’anticatalanista Antoni Maura la formació d’un nou govern. Era el peix que es mossegava la cua. Tota una ironia, perquè Maura havia caigut l’any 1909, arran del descrèdit internacional per la repressió de la Setmana Tràgica, especialment l’afusellament de Ferrer Guàrdia. En tot cas, la investigació va continuar i l’abril de 1922 Picasso lliurava 2.433 fulls al Congrés dels Diputats. Les filtracions a la premsa demostraven que l’instructor no s’havia deixat intimidar per les orientacions del general Berenguer de limitar-se als fets bèl·lics i evitar referir-se a les ordres superiors.

La comissió del Congrés havia d’emetre el dictamen dia 1 d’octubre de 1923, però tres setmanes abans Miguel Primo de Rivera, amb el suport i estímul d’Alfons XIII i l’aquiescència dels socialistes espanyols, instaurà la Dictadura Militar i ordenà destruir l’expedient. Per sort, Mateo Sagasta n’amagà una còpia a la Escuela de Ingenieros Agrónomos que dirigia. Gràcies a aquesta còpia, l’abril de 1931, arran de la proclamació de la República, el va tornar al Congrés. Això va permetre reprendre els tràmits interromputs i acusar formalment l’exrei d’actuar per damunt de les seves facultats, de ser responsable d’instaurar una dictadura militar, de perjurar, de suprimir els drets, garanties i llibertats dels ciutadans, de violar la Constitució en vigor, d’alta traïció, d’actuar contra el poble, de fomentar un exèrcit per enfortir el seu poder absolutista, d’estimular les matances d’Àfrica, d’actuar contra la voluntat del poble i del delicte de lesa majestat.

Després dels debats corresponents, dia 26 de novembre de 1931, les Corts espanyoles publicaren la llei que condemnava in absentia l’acusat: Las Cortes Constituyentes declaran culpable de alta traición, como fórmula jurídica que resume todos los delitos del acta acusatoria, al que fue rey de España, quien, ejercitando los poderes de su magistratura contra la Constitución del Estado, ha cometido la más criminal violación del orden jurídico del país, y, en su consecuencia, el Tribunal soberano de la nación declara solemnemente fuera de la ley a don Alfonso de Borbón y Habsburgo-Lorena. Privado de la paz jurídica, cualquier ciudadano español podrá aprehender su persona si penetrase en territorio nacional. Don Alfonso de Borbón será degradado de todas sus dignidades, derechos y títulos, de los cuales el pueblo español, por boca de sus representantes, le declara decaído, sin que pueda reivindicarlos jamás ni para él ni para sus sucesores. Sí, ho heu llegit bé! La República va condemnar el rei traïdor i sentencià la il·legalitat futura de la dinastia borbònica!

El 1938, en plena rebel·lió militar i, per tant, il·lícitament, Franco derogà la llei i, el 1969, designà successor el nét del condemnat. Ordenà destruir l’expedient (no debades, Franco era un dels majors responsables dels crims contra els marroquins), però va ser inútil, perquè la documentació es publicà a Buenos Aires. Entre molts d’altres covards i criminals, hi apareix el tinent coronel Ricardo Fernández Tamarit, anys després jutge instructor de l’expedient contra el batle Emili Darder a qui condemnaren a mort i afusellaren.

De tot això, no se’n parla ni poc ni gens. Al contrari, s’ha tirat sal a les totes contra la memòria. D’aquesta manera, s’ha enterrat una altra història que ens han amagat els grans còmplices del silenci: els autors dels infectes programes escolars d’un postfranquisme inscrit en la vigent restauració borbònica que ens anul·la el pensament. Tanmateix, la història és cíclica i, com que els borbons mantenen totes les caracteristiques de l’estirp (sexe, caça, doblers, espanyolisme…), una vegada i una altra revivim el patiment que provoquen uns vicis que patrocina el poble.

NOTES

(1) Vg. arxiu adjunt Barranco del Lobo.

(2) Podeu escoltar una versió de les moltes cançons sobre aquella matança a: http://www.youtube.com/watch?v=fTOXRN9WIZ0

(3) Alvaro de Figueroa y Torres (Madrid, 1863-1950), íntim col·laborador d’Alfons XIII, era el propietari de les mines del Marroc. Va ser president del Senat, del Congrés de Diputats i, en tres ocasions, del Consell de Ministres.

(4) Vg. arxiu adjunt Annual. Foto que mostra com, durant mesos, es varen trobar espargits els cadàvers mutilats dels milers de soldats morts.

(5) Vg. arxiu adjunt Manifestació. Fotografia d’una manifestació el desembre de 1922 a Sant Sebastià que forçà la investigació i obligà a obrir l’ara amagat Expediente Picasso.

La pau va ser l’argument més utilitzat durant la postguerra com a justificació de la dictadura militar, de la tortura, de la presó, dels assassinats, de tota una farsa repressiva, tant judicial com policial. Era una pau falsa. D’amenaces, de por i desmemòria, de silencis. Una pau per amagar la història i perpetuar en el poder un grup de militars violents que profanaren els seus juraments de defensar la República i es revoltaren, amb les armes, contra la voluntat de les urnes.

***

Raimon és, al meu entendre, el més efectiu publicista de la cançó catalana. El cantant de Xàtiva ens ha regalat frases que fan part del nostre patrimoni cultural: “qui perd els orígens perd identitat”, “som més dels que ells volen i diuen”, “nosaltres no som d’eixe món”, “ens amaguen la història, ens diuen que no en tenim; que la nostra és la d’ells”… L’any 1964 va dedicar una cançó a Ernesto Guevara. De no haver-la dedicada a “El Che”, els censors s’haurien malpensat si el poema replicava la celebració d’uns hipotètics 25 anys de pau que, aquell any, havia organitzat Manuel Fraga Iribarne, el ministre de Información y Turismo que controlava la premsa amb l’objectiu de maquillar la imatge del franquisme, conscient del boom creixent de visitants estrangers. A més d’actes infectes, medalles i monedes commemoratives, els carrers i les places s’ompliren d’immenses tanques publicitàries que mostraven Franco vestit de civil i de perfil mirant cap a l’esquerre. També aquell any, es va fer un llarg documental sobre el dictador, Franco, ese hombre, que va ser de visió obligatòria per tots els batxillers, tant de les escoles públiques com de les privades, en sessions matinals. Aquella pel·lícula va ser dirigida per José Luis Heredia, el mateix director de Raza. Els dos films tenien el mateix guionista: Jaime de Andrade, és a dir, el caudillo Francisco Franco! Naturalment, el sindicat (en singular perquè era únic) va declarar Franco, ese hombre la millor pel·lícula de l’any i Heredia va guanyar la Gran Cruz del Mérito Civil. Tot i haver estat proposat, a Andrade no se li concedí cap distinció. Misteris del franquisme? Cap ni un! S’havia d’evitar desemmascarar qui hi havia al darrera.

En aquells anys seixanta gaudia de gran prestigi La Codorniz, un setmanari humorístic que s’anunciava com la revista más audaz para el lector más inteligente. Era una publicació que tenia cera del corpus, perquè era la continuació de La ametralladora, un setmanari feixista que va durar del gener del 1937 fins al maig de 1939 i que es distribuïa de franc entre l’exèrcit dels sublevats. A més, el primer director, Miguel Mihura, era franquista i el seu successor (des de 1944 fins al 1977), Alvaro de la Iglesia, fins i tot havia anat voluntari a la División azul a combatre al costat dels nazis. La Codorniz rebia una tolerància que no tenia cap altra publicació i s’acompanyava d’una falsa fama inventada, generada per la tímida dissidència antifranquista. Els millors acudits que s’atribuïen a la revista eren producte del desig. S’assegurava que un deia: El Tiempo: impera en España un fresco general procedente de Galicia. O, un altre: Ecuación: botines es a botones como cojines es a X… y nos importan 3 X que nos cierren la edición. Tot mentida, excepte que la publicació va patir algunes multes menors. Dels acudits relatius a 1964, n’hi ha tres de famosos i tots tres són falsos. Segons la llegenda urbana, quan s’estrenà la pel·lícula abans al·ludida, la revista va publicar en portada: La Codorniz, ese pájaro i, a l’interior, un acudit mostrava una llarga cua a un cinema per veure Quico, ese mico. El tercer, igualment fals, coincidint amb la publicitat de la campanya de Fraga, hauria mostrat un investigador al laboratori amb un peu que hauria dit: 25 años de paz. Ciencia española per transformar, en llegir-ho tot seguit, la pau en paciència!

Dia 1 d’abril d’aquell any 1964, en commemoració al dia de la Victoria, Franco va presidir al costat de l’aleshores príncep Joan Carles, sobre qui el dictador restauraria la monarquia borbònica, un acte patriòtic a la vall de Cuelgamuros de Madrid (transvestit de los caídos), on va inaugurar una exposició sobre la pau (ja se sap que només n’hi ha als cementiris i allò no és altra cosa). Ja dins del mes de maig, va presidir una gran desfilada militar. La cirera del pastís la va posar, dia 21 de juny, la selecció espanyola en guanyar la Copa d’Europa de futbol en el Santiago Bernabeu. A la llotja, Franco i Muñoz Grandes (processat, a Nuremberg, entre els criminals de guerra) celebraven, més que la copa, haver-la guanyada en derrotar Rússia per una sospitosa errada del defensa Shustikov , el qual, casualment. en acabar el partir va reclamar i obtenir asil polític.

La realitat amagada era que dia 30 d’abril de 1964 un grup anarquista, per denunciar l’existència de presos polítics, va tenir segrestat durant una setmana al bisbe Ussia, agregat espanyol a l’ambaixada de Roma. La realitat era que uns mesos abans, el juliol de 1963, Franco, tot i haver anunciat que perdonaria la vida dels exiliats retornats, va fer afusellar Julián Grimau. La realitat era que el primer de maig de 1963 els catalans havien patit una humiliació quan una companyia de legionaris va fer el trasllat de “la moreneta” a la cripta. La realitat era que l’abat de Montserrat, Aureli Escarré, va haver-se d’exiliar en declarar a Le Monde: “No tenim 25 anys de pau, sinó que patim 25 anys de victòries. És una pau falsa, inexistent.” La realitat era que el 1966 Franco consagraria, per referèndum vigilat, una llei orgànica per tal de poder designar, el 1969, Joan Carles de Borbó com el seu successor. La realitat era que darrere dels 25 anys de falsa pau, hi havia prop de mig milió d’exiliats i mig milió de morts i que, el 29 de setembre de 1975, set setmanes abans de morir, Franco encara faria afusellar cinc lluitadors antifeixistes. Aquesta era la pau que Raimon va retratar:

“De vegades la pau,
no és més que por.
De vegades la pau,
és com un desert
sense veus ni arbres,
com un buit immens
on moren els homes.
De vegades la pau,
tanca les boques i lliga les mans;
només et deixa les cames per a fugir.
De vegades la pau, fa molt més mal.
De vegades la pau, fa gust de mort.”

Encara avui se sent molta de gent gran disculpar-se per no saber llegir ni escriure en català. No hi puc donar passada! D’aquest desconeixement, ningú no se n’ha de sentir culpable més que aquells que han programat la ignorància a plena consciència.
Ara mateix, José Ramón Bauzá i tots els qui li fan la cort (Delgados, sí, però també Rotgers i Solers i Cirers i Ramis), peguen ganivetades a la llengua amb la qual molts d’ells es nodriren en el pit de les seves mares. La llengua de la terra, el català, no serà requisit, mentre fan l’espanyol imprescindible.
***
La il·lustració adjunta és una metàfora. Tancat a la presó, però cara alta, un altre Ramon, català de Mallorca, s’enfronta al discurs dominant. La dignitat de la cultura front al poder. Un exemple per a la gent condreta, sensible i culte; la que sobreviurà d’aquest període negre.
***

Per avançar i decidir el futur en llibertat, qualsevol poble (llegiu cultura, si ho preferiu) necessita conèixer el seu passat. Sobre aquesta evidència es dissenyen els programes escolars perquè, tret dels aspectes generals, no és igual estudiar a Ottawa que a Mont-real, només a 200 km una de l’altra i dins del mateix estat, perquè Ottawa és anglòfona i Mont-real francòfona. Aquí, tot i que entre Madrid i Mallorca hi ha més del doble de quilòmetres que entre Ottawa i Mont-real (no diguem ja entre Zuric i Ginebra), Espanya, en contra del que estableix la tan al·legada Constitució, imposa una formació de motlle amb la intenció que, en acabar els estudis, tothom tingui la mateixa forma de tub. L’educació no és neutral i així, com el famós cigne del conte, ens volen fer creure que som l’ànec lleig. Qüestió d’estratègia. Habilitats del discurs dominant.

Qualsevol poble (llegiu cultura) té dret a orientar l’educació per preservar el coneixement del medi. Cada cultura estableix el nivell i els objectius escaients. Per passar a la Universitat, una prova (ara i aquí amb el terrible nom de selectivitat) avaluarà qui té els coneixements que ha definit l’autoritat educativa. Aquí, a diferència de Mont-real i d’Ottawa (i de Berlín i Londres), la qüestió és: l’estudiant ha agafat prou la forma del tub espanyol que volem? Sí? Passa! No? Carabassa! Per fer espanyols conversos no interessa el coneixement; cal eliminar les altres cultures! Cal fomentar la ignorància.

Com es definia Antoni Gaudí? Cabrit i Bassa, màrtirs o traïdors? I Jaume III? Què sabem del músic Baltasar Samper? I de l’escriptor Joan Fuster? Quan va ser la Guerra dels Segadors? I el Tractat dels Pirineus? On es fan les Festes de la Terra? Què representa la batalla d’Almansa? Tenen relació les Revoltes Foranes i les Germanies? A quin partit pertanyia Emili Darder? I Cambó? I Joan March? Quina és la capital del Rosselló? D’on era Roger de Flor? I Roger de Lloria? On va morir Antoni Maria Sbert? I Gabriel Alomar? I Pompeu Fabra? I Pau Casals? Qui és l’autor de Tirant lo Blanc? Sabem res de la persona que dóna nom a l’Institut més proper? Qui va ser Instador del poble? Sabem tres títols d’entre les 243 obres conegudes de Ramon Llull? D’on era Weyler? I Àngel Ruíz i Pablo? On va néixer Àngel Guimerà? D’on era Agustina d’Aragó? Fins quan va actuar la Inquisició a Mallorca? Qui era Guillem de Montgrí? I el Capità Barceló? I el Capità Angelats? I el General Moragues? I en Brou de Pella? I en Rotget? I en Carrasclet? Quin segle Menorca va ser anglesa, francesa, espanyola i, novament, anglesa? Sabem dibuixar el mapa de la llengua? I el mapa de la nostra nació? I ordenar cronològicament els crits «Visca la terra!», «Via fora!», «Barco de rejilla!», «Pag qui deu!», «Som a temps”» i «Desperta ferro!»? Qui va escriure La Fe triunfante? De què va el llibre? A quin terme municipal pertany el monestir de Lluc? I el de Poblet? Quin sentit té la diada del 9 d’octubre? Com definir literàriament Salvador Espriu? I Salvat Papasseit? I Miquel Bauçà? I Mercè Rodoreda? Sabem qualque cosa de les Bases de Manresa? I del Pacte de Tortosa? Sabem situar el puig de Santa Àgueda, el Puigmal, Alcadena, el Vedrà…? Sabem situar Alenyà, Balaguer, Begur, Berga, Blanes, Canet, Cervera, Corbera, Manresa, Martorell, Perelló, Perpinyà, Prats, Reus, Ripoll, Rosselló, Rubí, Sureda, Terrassa, Valls, Vic? Podem esmentar una dotzena i mitja de topònims corresponents a altres tants llinatges? Què representa la Campana de Gràcia? Jaume I va venir més de tres vegades a Mallorca? D’on era Francesc Aragó? A què equival una quarterada? Qui eren els Maulets? I els Mascarats? Fins quin any els espanyols varen ser legalment estrangers a Mallorca? Qui era Quico Sabaté? Quin parentiu unia Abraham i Jafudà Cresques? I els dos Montcada morts a Santa Ponça? Sabem els noms de tres diputats mallorquins per Catalunya que coincidiren a les Corts espanyoles? Quin és el sobrenom del Comte d’Espanya? Podem diferenciar i situar històricament dos herois catalans amb el nom de Francesc Macià? Qui va ser Bac de Roda? A qui es coneix com L’avi?

Les preguntes anteriors corresponen a una programació de nivell bàsic de qualsevol batxillerat d’una cultura normal occidental. Si formulam el qüestionari, no ja als alumnes, sinó als professors dels nostres instituts, veurem fins a quin punt patim d’ignorància. Ens fan aprendre on és el Teide i ens amaguen el Canigó! Dit això, cal advertir d’immediat que, d’aquesta ignorància, no n’hem de demanar perdó, sinó reclamar responsabilitats als qui ens l’han empeltat a sang i a foc. La nostra ignorància no ha brollat com un bolet, sinó que ha estat i és perfectament programada, com un sabotatge a la cultura i una agressió a la identitat. Davant d’aquesta ignorància només hi ha dues alternatives: assumir-la, com a primera passa per eradicar-la, o negar-la i ignorar-la; és a dir: perpetuar-la.

El fet cert és que avui, malgrat la introducció de la llengua catalana en els programes educatius, les diverses matèries escolars (Geografia, Literatura, Art… i fins i tot les Matemàtiques) són aplicades amb una òptica dissenyada amb les mateixes intencions de Felip V i la seva maña borbónica amb l’objectiu que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Això només si prenim en consideració el camp educatiu, perquè la resta d’impactes mediàtics que rebem cada dia (diaris, ràdios, televisions, cinemes, retolació urbana, publicitat de carreteres…) són clarament alienadors i, de forma aclaparadorament majoritària, en castellà o, en el cas de la Catalunya Nord, en francès.

On més es detecta aquesta submissió cultural és sobre la llengua i sobre la història. No debades, tal com va dir Àngel Guimerà: “la llengua i la memòria són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble”. Si volem ser qui som no ens hem de resignar; ens hem de revoltar contra la ignorància. Conèixer el nostre passat és clau per poder bastir el nostre futur. És clau decidir cap a on volem anar, però saber qui som i d’on venim ajuda molt a fer la caminada.

El llenguatge, com la ciència, no és neutral. Si més no, els programadors del llenguatge no són neutrals.
L’acció contra la nostra identitat compta amb un dirigisme lingüístic en clau espanyola, orientat a esborrar-nos la memòria. Compten amb la complicitat activa del regionalisme provincià. Ens amaguen allò que som i ens fan creure que som com ells. El siau qui sou! esdevé siau qui són!

***

No fa gaire vaig escriure que la llengua és molt més que un vehicle de comunicació; una eina d’expressió; un model de vida per entendre el món. També és una arma eficaç. Dir les coses d’una manera o d’una altra té efectes distints. Entre no m’he explicat i no m’has entès, hi ha la distància que separa la modèstia del menyspreu. Com aquest exemple, a l’hora de parlar o, millor encara, de negociar, n’hi ha centenars.

Els eufemismes per endolcir defectes i blasmar virtuts anul·len la comunicació objectiva. Així, les mentides oficials són fonts ben informades i la veritat filtracions interessades. El lloc on es priva de llibertat es diu zulo o institució penitenciària, segons si és legal o il·legal, d’acord a qui té el poder. La mateixa condició que diferencia l’impost revolucionari del hacienda somos todos. Els pobres són persones amb recursos escassos, l’imperialisme d’ara s’anomena globalització, putejar el personal es fer moobing, acomiadar obrers, flexibilitat laboral, el càncer o la sida, llargues malalties, la injustícia d’aplicar la pena de mort és ajusticiar. Els estats invasors fan missions de pau i els morts civils són danys col·laterals mentre que els seus són víctimes del terrorisme. Negociar amb ETA és un xantatge a l’estat; si és amb pirates de Somàlia és una acció humanitària. El cop d’estat d’un país amic s’anomena procés militar. Els lladres pobres són xoriços, els rics cleptòmans i els poderosos malversadors. Els àrabs que no són rics són moros. Els blancs són blancs, els asiàtics, orientals i els negres de color. Els rics que abandonen els estudis són massa intel·ligents; si són pobres és fracàs escolar. Quan es moren joves, els rics ens deixen massa prest; si són pobres, els hi ha arribat l’hora. Si un poble reclama el dret a decidir, pretén rompre la convivència (cerca la balkanització). Els polítics traïdors són pragmàtics; els covards, prudents. Si són ambdues coses, s’anomenen realistes. En canvi, els idealistes traïts són utòpics. La restauració borbònica de Franco s’anomena transició democràtica. Els partits regionalistes es proclamen nacionalistes. El debat sobre l’estat de l’estat s’anomena estat de la nació. El carnet d’identitat és un document nacional. Les seleccions esportives espanyoles són nacionals. El govern espanyol és el govern central (per legitimar-ne la validesa des del no-centre). El País Valencià s’anomena llevant (quan és el nostre ponent o sud) i Euzkadi el nord (el nostre és Perpinyà). A Mallorca, els partits espanyols funden noves seccions. En canvi, ERC s’implanta i desembarca. Per difuminar l’àmbit nacional, ens parlen de mallorquinisme o balearisme. Per esvair la pertinença a la cultura catalana, ens parlen de cultura mediterrània. Etcètera!

Hi ha un altre recurs pervers del llenguatge: condicionar les coses en funció del lloc. L’esquerra espanyola (partits i sindicats) reclama el dret a decidir del poble saharià, però lladra contra Ibarretxe quan vol fer una consulta al seu poble. Joan Carles I, el 9 de novembre de 1993, va dir en el Parlament d’Israel: El Proceso de Paz debe garantizar a todos los pueblos el pleno ejercicio de sus derechos y libertades fundamentales, incluido el derecho a la libre autodeterminación del pueblo palestino. Catalunya no? Quan les coses són bones o dolentes en funció d’on es diu i de qui ho diu ja no són eufemismes, és hipocresia i els que la practiquen són gent falsa; gent que no és de fiar.

Les tècniques modernes de comunicació efectiva (inclosa la no-verbal) demostren que situar l’altra part a un nivell inferior és clau per assolir els objectius. La fórmula més barroera per desnivellar la relació és el racisme! Aquest és l’element imposat fa temps per, des d’una autoconferida superioritat, uns “altres” se cepillen els “nostres” estatuts, estrafent llei, lògica i drets civils. Els policies que maltracten mallorquins per parlar català (no ho farien a un japonès ni a un alemany) són racistes, perquè exerceixen l’abús únicament en raó de sentir-se superiors. S’hi senten perquè el racisme major dels seus caps no talla d’arrel els abusos. Per això, la negociació entre colonitzador i colonitzat és impossible, perquè domina l’actitud racista del primer que se sap superior i amb total impunitat front a qui considera súbdit. És del tot inútil, per infantil i ridícul, voler fer pedagogia a l’estat opressor, perquè és com la dona que, en comptes d’anar al jutge, suplica el divorci al maltractador. No es pot negociar si no és en termes d’igualtat. El racisme s’ha de combatre plantant-li cara; cap atac sense resposta! A Mallorca solem dir que “de les herbes molles, se’n torquen el cul!”. Nemo me impune lacessit és el lema nacional d’Escòcia, avui en camí cap a la independència.

Al llarg de la història, els processos d’alliberament no s’han resolt amb diàleg entre els opressors i els oprimits, sinó que ha calgut la intervenció de tercers; darrerament la Unió Europea o els Estats Units. Un poble que vol la sobirania no l’ha de reclamar a qui la priva. Un poble que vol un finançament just no ha de pidolar la devolució de l’espoli al lladre. Per denunciar els eufemismes, la hipocresia i el racisme cal parlar clar i anar als tribunals internacionals a demostrar el tracte colonial. Ningú no ens ha d’ofendre impunement. Amb trucs de llenguatge ni que sigui!

Euskal Idazleen Elkartea (l’associació basca d’escriptors) i l’Ajuntament de Pasaia, brinden hostatge a escriptors en llengües minoritzades. L’apartament és molt proper a la casa on va escriure Víctor Hugo, admirador del País Basc i de la seva gent.
Article publicat avui a: http://dbalears.cat/actualitat/opinio/hugoenea-el-promontori-del-somni.html

***

D’infant, Victor Hugo (Besançon, 1802 – París, 1885) va passar un temps, entre 1811 i 1812, a Sant Sebastià, quan son pare era a Madrid, com a comandant de les tropes franceses. S’ha escrit que allà parlava basc amb una nina de Baiona. El cert és que a la seva obra apareixen referències a la llengua i a la toponímia. El 1830, posà el nom d’Hernani al protagonista d’una de les més celebrades obres de teatre. Admirava aquell entorn i la seva gent fins al punt d’escriure: “Es neix basc, es parla basc, es viu basc i es mor basc. La llengua és una pàtria, gairebé una religió. Un basc no és ni espanyol ni francès; és basc”.

L’estiu de 1843, per rememorar la infantesa i quan ja era un escriptor reconegut, va fer un viatge a Sant Sebastià amb Juliette Drouet, una actriu de qui es va fer amant d’ençà que Adèle Foucher, la seva esposa i mare dels cinc fills, inicià relacions amb Charles Agustin Sainte-Beuve, un crític literari amic. En el curs del viatge de 1843, Hugo arribà per atzar a Pasaia (en català seria paisatge i no Pasajes com diuen els espanyols). S’hi sentí bé i ho va glossar en el quadern de viatge. Des d’allà, els primers dies de setembre, va remetre una carta a la seva estimada filla Léopoldine, casada de fresc i embarassada: “Som a un ample balcó damunt la mar. Escric a una taula quadrada tapada amb estovalles verdes. A la dreta, tinc el dormitori. A l’esquerra, la badia rodejada de turons i amb la mar en dansa per l’incessant ball de les ones. És una casa singular. Des del llit estant veig al mateix temps la mar i la muntanya…”. L’endemà d’enviar la carta, va iniciar el viatge de retorn amb Juliette. S’aturaren a visitar l’ossera de Saint Michel a Bordeus, on va sentir un pressentiment que l’arrossegà cap a un concepte tràgic de la vida. Des d’aleshores, l’acompanyaria la fatalitat. Quatre dels cinc fills moriren abans que ell, i Adèle, la filla més petita que el va sobreviure, va embogir l’any 1872.

Després de Bordeus, anaren a una fonda a Soubise i a la taula del costat on seia va veure un exemplar endarrerit del Charivari, el diari parisenc. S’estremí en llegir el titular: “Ofegada al Sena la filla de Víctor Hugo”. La crònica explicava que dia 4 de setembre, pocs dies abans, la barca que havien llogat Léopoldine i el seu marit havia trabucat. Trobaren els dos cossos a poca distància. Hugo va estar quasi 10 anys sense publicar res. Després vindrien Els Miserables i altres obres mestres, sense oblidar El promontori del somni, nom d’un turó de la lluna que li va fer veure amb el telescopi el rossellonès Francesc Domènec Aragó (1786-1853), geògraf, astrònom i republicà (*). L’obra, considerada el precedent del surrealisme, conclou que les il·lusions són la clau per dotar la vida d’una raó de ser. Hi afegeix que el somiador ha de voler ser sempre més fort que el somni si el vol assolir.

Quan morí Juliette, el maig de 1883, l’escriptor s’abocà als néts i a atendre infants orfes. Dos anys després moria d’una pneumònia. A banda del talent literari, Hugo es distingí com a promotor de la idea dels estats units d’Europa. Amb extrema sensibilitat i tendresa, però també amb contundent condemna del conservadorisme, va lluitar a favor de les grans causes universals (la pau, la supressió de la pena de mort, l’abolició de l’esclavitud, el sufragi universal, la condició femenina, la defensa del litoral, l’escola laica, gratuïta i igual per a tothom…) i va significar-se particularment en la reivindicació del respecte a les cultures minoritàries i la defensa dels pobles oprimits. Com a creatiu, va ser un defensor a ultrança de la llibertat en l’art.

En línia amb aquesta defensa de la llibertat i en memòria de Víctor Hugo, fa tres anys l’Ajuntament de Pasaia i l’associació basca d’escriptors (Euskal Idazleen Elkartea) varen prendre la iniciativa d’obrir un espai d’acollida per escriure-hi. La casa, batejada com a Hugoenea, està situada a pocs metres de la que va ocupar el famós escriptor, actualment convertida en museu. Gairebé al mateix temps, el desembre de 2008 l’Ajuntament de Palma va adherir-se a l’ICORN (International Cities of Refugie Network), al costat de Brussel·les, Frankfurt, Oslo i Barcelona. Amb l’acord esmentat, Palma s’incorporà a les ciutat-refugi a disposició dels escriptors perseguits d’arreu del món. El programa “escriptor refugiat”, en defensa de la llibertat d’expressió i d’opinió, s’orienta a atendre els literats que es veuen forçats a abandonar el seu país i prendre el camí de l’exili.

La característica especial de la casa de Pasaia rau en la singularitat de brindar estada a escriptors en llengües minoritzades o en perill (bretó, basc, català, gaèlic, gallec, frisó…). No deixa de ser una paradoxa que, mentre el govern de les Illes Balears, en contra del que estableix l’Estatut d’Autonomia, desprotegeix la llengua catalana, una ciutat basca esdevé un bastió en defensa de les llengües de nacions sense estat com la nostra. Hugoenea és això: literatura i llibertat; el promontori del somni.

(*) Vg. en aquest mateix bloc l’article Francesc Aragó, mallorquí del nord.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/203485

Des de dia 15 sóc a Hugoena, l’apartament que l’associació basca d’escriptors i l’ajuntament de Pasaia cedeixen a escriptors en llengües minoritzades. Ja en parlaré de manera més literària. De moment, uns breus apunts.

***

L’arribada a Dobiane, un dels nuclis poblacionals de Pasaia, representa un canvi de panorama amb les meves geografies habituals. Verds a rompre (amb tots els colors que cantava Raimon) i ortensies exhibicionistes, unes construccions característiques, la mar alta i cridanera del Cantàbric i, sobretot, la gent! Una gent que parla basc i pensa en basc, perquè sap d’on és i qui és. Gent que, el matí, en creuar-se amb tu et diu egun on i quan s’acomiada et diu agur, per més que t’endevini amb una altra llengua. Gent amb una identitat normal i no subordinada. M’agrada el lloc i, sobretot, m’agrada la gent que et mira als ulls, de tu a tu, amb la dignitat dels resistents.

No he vist, en tots aquests dies, ni una sola bandera que no sigui la del país. A cap organisme públic ni tan sols. Enlloc. Només la ikurriña. Hi ha, a les balconades, moltes de banderoles. Aquí en predominen dues: la de Presoak kalera i la de Aupa San Juan! A l’altra banda de Pasaia la segona no hi és i, en el seu lloc, n’hi ha una altra que diu Aupa San Pedro! Per les parets, ben visibles i que ningú no les toqui, hi ha fotografies de presos i pintades artístiques que reclamen amnistia i Independenzia.

Enmig del port les traineres solquen la mar. Volen damunt de l’aigua segons les instruccions de qui porta el timó que canta el ritme, la intensitat i corregeix els errors. Una tradició molt antiga i d’esforç solidari com els castellers. A una vella tenda d’esports, al mostrador, hi ha fotografies de la competició de 1924 que guanyaren els de Dobiane. Les cares i les txapelas defineixen una personalitat singular.

Sóc, sembla, el primer escriptor illenc que faig estada a Hugoenea. L’apartament existeix des de fa poc més de dos anys. Als calaixos, al costat de l’ordinador, he trobat tres testimonis d’una escriptora i dos escriptors catalans que m’han precedit. Lliuren bons consells als futurs residents referits a qüestions d’intendència: on comprar, on menjar, llocs per visitar… També informacions útils, com és ara el nom dels veïns (amb esment especial a Immanol que estudia català i agraeix una estona de conversa) i altres detalls de l’entorn.

Després de la nova demostració de la justícia espanyola (cercle quadrat?), ahir dissabte vaig anar a la manifestació que il·lustra aquest comentari. La pluja no fa arrufar la reivindicació. No sé quanta de gent hi havia. Mentre esperava que fos l’hora, devers el barri antic, un grup de persones es posaren a cantar L’Estaca en basc. En menys d’un minut, el carrer era a vessar amb més d’un miler de persones que cantaven la cançó. Alguns, en sentir-me que cantava la lletra original de Lluís Llach en català, m’ho agrairen i m’animaren a continuar. Un bon maridatge amb el txacolí! 

Ha plogut moltíssim durant tota la nit i gairebé tot el matí. He agafat la barca per anar a comprar el diari a l’altra part. Aquí la gent no deixa de fer res així com així. I què, si plou? He fet el que feia la gent del poble. Avui és diumenge i la gent passejava pel carrer. De tant en tant, uns músics i, més enllà, una coral. La porta de l’església (estibada de gent) estava oberta. També cantaven en basc. He badat un poc, sense entrar-hi, només per escoltar. Si és cert que poble que canta no morirà, el basc té la vida garantida més que cap altra nació.

Demà al matí, dins de la secció oficial del Donostia Zinemaldia, el reconegut festival de cinema de Sant Sebastià, estrena de Los pasos dobles d’Isaki Lacuesta amb el pintor Miquel Barceló. I dimarts estrena del documental El cuaderno de barro. M’hi han convidat i no desaprofitaré l’oportunitat. De Pasaia a Sant Sebastià hi ha una passa.

Dia 28 d’agost passat, a Felanitx, hi va haver un incident quan la policia va ruixar amb gas els assistents a la festa del poble. 34 persones foren ateses al centre de salut. A algunes la policia els negà tramitar la denúncia. Ni els que flitaren ni els que denegaren auxili han merescut cap amonestació. Al contrari, el batle va encarregar l’informe a la policia protagonista de l’incident i ara atia la caça de bruixes! Però a Felanitx és per demés, perquè SA QUICA DIU QUE NO! Els autors perdran la guerra que han volgut mourem, perquè si no rectifiquen faran el ridícul i els costarà el càrrec. L’arma d’un batle que no vol ser de tot el seu poble és l’abús. La meva arma és la paraula veraç. Les armes de l’equip de malgovern seran l’amenaça, la por, la persecució, la repressió, les denúncies, les multes… Les armes del poble seran les urnes! Els descendents d’aquells mestres que maltractaven els infants l’han feta grossa, massa grossa! Messions que d’aquesta no en sortiran vius? Temps al temps, però si volen un consell més ja poden començar a mirar ofertes de feina.

DIARI DE NOTES (i viceversa)

Crònica balutxa (anticrònica oficial)

28 D’AGOST, DIUMENGE

* Són les 9h del matí de dia 28 d’agost a la plaça de s’Arraval de Felanitx. És l’hora del “pregó de sa quica”. Just a punt de pujar al camió que ha de servir d’escenari, a manca d’un cadafal o d’una plataforma més adequada que l’Ajuntament no ens brinda, em demanen que comuniqui la mort del periodista Josep Rosselló. Abans m’havien demanat que fes referència a la mort, el dia abans, d’Heribert Barrera. Amb independència que ambdós eren bons amics meus i companys de canòssies, crec que és un acte de justícia. Faig un in memoriam a risc de fer-ho com un peix dins del rostoll, perquè la gent va contenta i molt alegre com per sentir parlar de la mort. Es fa el silenci. La gent escolta respectuosa, s’emociona i fa un llarg, molt llarg, aplaudiment que esdevé homenatge compartit i, simultàniament, una convidada a refermar el compromís en defensa de la nostra llengua i d’una terra més justa i solidària. Són temps de reculada. Patim un govern d’extrema dreta i guerracivilista que no té manies en fer intimidacions i bravates que fracturen el consens tàcit que hi havia fins a la seva arribada al poder. Creuen que tenir la majoria absoluta és tenir la majoria social, cosa incerta del tot: a Felanitx no els ha votat ni el 30% dels electors. Només llegeixen la primera part del concepte bàsic de la democràcia: govern de la majoria amb respecte a la minoria.

* Comença el pregó. Durarà 50 minuts. N’hi ha que adverteixen que un pregó de més de mitja hora, amb la gent dreta, serà un fracàs. Desfilen per damunt del camió personatges d’actualitat. Tenen un protagonisme especial els ultranacionalistes que han atiat el foc contra la llengua i la cultura i que, de manera irresponsable, rompen la convivència cívica: Delgadito, BauSSá, SirCULO Bâléà, Papá-Chicho… La ironia felanitxera brolla destil·lada com un salt d’aigües en la veu de 16 jutges i el silenci d’un penjat.

* Acaba el pregó. Ha estat un èxit. La gent ha rigut, cantat, botat i aplaudit amb ganes. Gairebé tothom creu que el pregó obtindrà tot el relleu de la festa d’enguany. Santa Innocència! No serà així, perquè n’hi haurà que li robaran el protagonisme.

* Són les 10h. Veig passar les autoritats ben endiumenjades. Van cap al convent. Si jo fos batle o regidor no hi aniria, però si volgués sentir la missa del pare Aulí tampoc no hi aniria com a autoritat, sinó com a membre de la col·lectivitat felanitxera, perquè crec que no hi ha honor més alt que aquest. Ai, els llorers i els galons! Sic transit gloria mundi! Em fa vergonya que l’Església posi llocs d’honor als càrrecs públics. Crec que és doblegar-se al poder polític i, sobretot, agenollar-se davant del Cèsar. Més vergonya em fan els polítics que fan ús de privilegis del temps de la caverna. No saber discernir i mesclar la religió amb la política no és cosa sana i delata que vivim a un estat que no té res de laic. Què faran quan, com passarà a Felanitx, hi hagi regidors musulmans que reclamin que tota la corporació entri a la mesquita? Mantindran la hipocresia?

* Passeig pel poble i molta de gent em demana si el pregó es publicarà. Fins i tot, si el tornarem a fer una altra vegada. La majoria m’atribueixen l’autoria i he d’aclarir la veritat: la primeria d’agost vaig rebre una telefonada per proposar-me fer el pregó d’enguany dels cossiers (aquest és el nom dels qui feien festa al Cós). Anava molt enfeinat i havia d’enllestir el pregó que faria a La Real dia 16 del mateix mes. Vaig respondre que enguany no era possible, però que hi col·laboraria si es feia un pregó en equip. Curiosament, per la Vila, la gent deia que jo faria el pregó. Algú amb poques feines i escàs rigor ho va escampar. El batle i tot m’ho va amollar, dia 19, el dia del “pregó oficial”. A tothom vaig respondre el mateix: jo no faria el pregó, simplement col·laboraria en la seva redacció i escenificació. Era cert: va ser un treball de creació en equip de dues dotzenes de persones i la majoria d’intervencions pertanyien als actors que representaren els papers.

* Passen de les 12:30h. Som a un costat del Convent retirat de la multitud. Hi ha més gent que els darrers anys, perquè enguany Sant Agustí cau en diumenge. L’espera es fa llarga. En el moment de la sortida de missa, s’amollen coets que peguen de ple a un pi que no es cala foc de miracle i reboten contra la gent. Una vertadera insensatesa que no s’hauria de repetir en el futur. No hi van cap falta els coets allà. Una amiga porrerenca té dues bones (males) cremades a una cama. Això no fa festa. Per marcar la sortida ja hi ha la música i el ball dels cavallets. Cavallets! Cavallets! Cavallets! Ja ballen! Han sortit les autoritats.

* Com cada any, batle, regidors i bestiar gros convidat van cap al pal·li on els espera la quica. Comencen les habituals gronxades als polítics. Qualque pistola d’aigua precedeix més d’una enfarinada. L’esbroncada és notable. Enguany hi ha més gent i unes autoritats que no s’han distingit pel seu pacifisme. Un escrit esmenta l’absent: COSO 1 – BAUZÁ 0 y el año que viene tampoco te quiero. Una banderola recorda a Maria Salom la prescripció del delicte del Túnel de Sóller. La gent riu, està contenta, s’ho passa bé. Com cada any!

* De cop, un fet insòlit en més de 20 anys: una allau de persones surt del caramull de gent. Som a 20 metres del pali i, així i tot, m’arriba una envestida que em sembla fum i els ulls es posen a plorar. Tothom del meu redol plora, amb major o menor intensitat. Enmig del desconcert, una dona d’una penya forastera diu que “los independentistas del COSO han tirado pica-pica”. Fantàstic! Com en saben, de criminalitzar! Una altra amiga meva porta la filla petita en braços. Té la cara molt congestionada i els ulls com un calàpet. Una embarassada cerca un lloc per seure (després sabré d’una altra felanitxera embarassada que es va acubar). Tira, tira, algunes persones van caminant cap al centre de salut de Felanitx. Després, en interessar-me per elles, sé que allà es trobaren amb més gent afectada i els hi varen dir que havien hagut d’atendre trenta-quatre persones. N’hi ha que demanen un certificat. N’hi ha que van a la policia local i es neguen a tramitar la denúncia: “No pensis que denunciarem un company nostre!”. Una d’elles té esma d’arribar fins a la Guàrdia Civil. Allà l’atenen com cal i la tranquil·litzen. Els efectes del gas són temporals i en un parell d’hores ja perdrà l’efectivitat. En canvi, mostren sorpresa quan senten que la policia local no han volgut tramitar la denúncia. “Esto es otra cosa”. Efectivament, això és tota una altra cosa que està tipificada com a denegació d’auxili. Massa greu per deixar-ho estar. El batle haurà d’exercir els seus deures… o quedarà com un pep de fira?

* Després del rebombori, mentre les autoritats caminen cap a la Sala, la gent que hi ha davant del Convent està indignada i crida contra la policia. Un home gran m’assenyala la camiseta del “Cosso 2011” i em demana si jo també som un d’aquests “republicans de fora poble que han vengut a espanyar la festa”. Ja tenim una altra frase-consigna que escoltarem durant dies. No mereix que li respongui que, segons el pare Xamena, el meu llinatge és a Felanitx des de fa gairebé 800 anys ni que li demani què té ell contra dels republicans. La nota positiva és que, tot i la gentada que hi havia quan la policia local va fer ús dels esprais, les persones afectades han sortit caminant i amb serenor. No hi ha hagut un enterrossall de miracle, gràcies al seny de la gent. L’allau humana que s’hauria pogut produir hauria estat dramàtica.

* Vaig cap a la Sala amb un amic meu felanitxer. Observam dos guàrdies davall la porxada que discuteixen ferm. Fan manades amb ostentació. Som al carrer al costat d’un altre guàrdia amb qui el meu amic té amistat. Li diu: vos heu passat vint pobles! La resposta és definitiva: “aquell – assenyala un dels dos que discuteixen – anava calent i de bon matí ja havia anunciat que avui hi hauria brega”. Els comentaris es multipliquen: “Tot anava bé fins que en Mollet i l’home de na Carraixeta han fet de Peremateu”. Hi ha gent que assegura que l’exbatlessa del poble, en veure el tap davant del pal·li que dificultava el pas a Maria Salom, s’adreçà als guàrdies: “Meam si no actuareu! O no actuareu?”. També, n’hi ha que asseguren dues frases d’un dels guàrdies que ha fet ús del gas. La primera és, en resposta, als retrets de la gent: “No volieu festa? Idò jau festa!”. La segona és, en rèplica a un regidor: “Si no t’ha agradat, pots anar cap al jutjat!”. Curiosament, l’exbatlessa s’ha acarat amb una mare per retreure la mala educació del seu fill. Tothom amb qui he parlat, absolutament tothom, té clares dues coses. La primera és que l’única diferència amb els anys anteriors ha estat l’actuació de la policia. La segona és que no hi ha hagut un desastre gràcies al bon cap de la gent. Al batle se li ha girat feina. Haurà de posar ordre dins ca seva si vol defensar el poble i vol evitar que es repeteixin actuacions tan irresponsables com la dels dos policies que han fet ús dels esprais (n’hi ha que diuen que eren quatre) i la dels altres policies que han denegat auxili.

* Em comenten que una xaranga valenciana que fa anys que es presenta (n’hi ha que diuen que està convidada per la penya dels cossiers) es passeja pel poble cantant cançons homòfobes. No arrosseguen ni una vintena de persones. A qui li fa tanta de gràcia escoltar Maricón el que no bote? L’any que ve, per favor, que no tornin i menys a costa de doblers dels felanitxers!

* A les 14h vaig a dinar, com cada any, a la casa d’un amic que va ser regidor. El tema del dia és la ruixada policial. Els qualificatius són coincidents: irresponsable, temerària, perillosa… En acabar la tertúlia vaig cap a cases i faig una volta per internet. La notícia ja circula. Faig una aturada a ib3noticies.com. Hi ha un petit vídeo que, aparentment, recull la notícia que ha emès la televisió pública. El títol és clau: Petits aldarulls desllueixen la festa patronal de Felanitx. Veig comentaris indignats que asseguren que la notícia penjada no es correspon amb la que s’ha emès. Han eliminat imatges! Tot un exercici d’independència i d’imparcialitat! Ja tornam a tenir la PP3 d’en Matas. De fet, la dirigeix l’home de confiança d’en Joserra.

* Els blocs van atapeïts de notícies i, gairebé la totalitat, assenyalen correctament les culpes. El FORUM PER FELANITX comença així la crònica: “El Fòrum de Felanitx va assistir a la sortida de les autoritats del Convent de Sant Agustí. En primera persona vam poder comprovar l’abús de força per part de la policia municipal (…) en acabar el ball dels Cavallets i els gegants, davant el pas de les autoritats davall del pal·li, la POLICIA LOCAL ha ruixat INDISCRIMINADAMENT a la població civil gas lacrimogen provocant picor als ulls i a la boca dels participants, nins, joves i adults, i a tot assistent a la festa que CAP ANY han provocat aldarulls violents. Denunciam la utilització excessiva de la força repressiva. Encara no havien passat els Cavallets, la gent aplaudia amb ambient de festa i amb sol·lemne respecte, mentre la POLICIA MUNICIPAL ja esquitxava com si fossim mosques o formigues que havíem de treure de damunt. (…) DEMANAM públicament una resposta contundent per part de l’ajuntament i el responsable de la Policia Municipal”. El fòrum acaba convidant la gent a aportar material gràfic. De la seva banda, VIU MALLORCA comença a penjar fotos. L’ordre cronològic és clau i defineix la situació. Qualsevol expert en comunicació no verbal pot exposar què ha passat: absolutament tothom riu, tant el públic com les autoritats malmenades com cada any quan passen per davall el pal·li, fins que la policia ruixa la gent amb gas. Aquí i només a partir d’aquí és quan les cares transmuden. És ben clar qui ha espanyat la festa i qui ha estat violent.

Faig un correu d’urgència als amics: “Com que avui, a Felanitx, han passat tantes de coses, en faré un article detallat, però amb la calma que exigeix valorar el comportament dels qui dirigeixen les forces “d’ordre públic”. Rep una allau de correus i qualque cridada telefònica per confirmar la indignació popular. L’han feta grossa! Esperem que almenys els polítics, començant per l’equip de govern, estiguin a l’alçada per defensar els ciutadans de Felanitx i el bon nom del poble per culpa d’una actuació irracional i desproporcionada.

29 D’AGOST, DILLUNS

* Els diaris d’avui dia informen de la festa. El Diari de Balears i el Diario de Mallorca esmenten el pregó i el qualifiquen de reivindicatiu i divertit. Això no obstant, dediquen més espai a l’incident del Convent. Tret de les excepcions, els polítics no han sabut estar a l’alçada i han manipulat i capgirat els fets. Per sort la premsa fa mostrar el llautó als protagonistes. L’exbatlessa, Catalina Soler, indignada segons el DM, declara: “Hoy me avergüenzo de ser de Felanitx”. El batle, Gabriel Tauler, atribueix els incidents a “una minoria impresentable de gente de fuera de Felanitx, y algunas personas cobardes que se esconden entre la multidud porque no tienen coraje de dar la cara”. És curiós que Tauler ignori que la cosa més covarda són les acusacions indefinides i en abstracte que tant practiquen els del seu equip de govern. A les mateixes declaracions, el batle mostra tot el seu suport a la policia i. insòlitament, nega saber res del gas, malgrat que a una foto es veu després de la ruixada com torquen els mocs i les llàgrimes a Maria Salom riguent a les totes. L’inspector de la policia, Miquel Soler, “tampoco no quiso reconocer que se usaran esprays”. Ben retratats ambdós davant la història! Per acabar les seves declaracions, Tauler afirma que té el suport del Bloc, afirmació que repetirà al llarg de dues setmanes sense que cap representant del Bloc el desmenteixi. La premsa també informa que El Coso va fer un salomònic comunicat de premsa per condemnar qualsevol violència practicada “tant per qui duia camisetes com uniformes”. Enmig de tanta de capitulació innoble, allunyada de l’opinió general de la gent que hi era, només un regidor, el socialista Toni Nadal, apuntava en la direcció correcta: la culpa era de la policia local i la responsabilitat política era del batle.

* Les webs tornen anar plenes i els comentaris desmenteixen les opinions del batle. Una enquesta atribueix la culpa a la policia local: el 70% contra el 30%. La fotogaleria del DM, per a mi, defineix la situació. A les 15 fotos publicades es veu gent que riu, contenta, de festa… Cap escena que descrigui violència de part dels assistents. En canvi, es veu clarament el policia que ruixa la gent amb gas. Si una imatge parla més que mil paraules… doncs això!

* Miquel Ramis, que no hi era, fa declaracions en nom del PP tant o més exagerades que el batle. Estan invertint els fets i atribueixen la culpa a la violència i agressivitat dels assistents. Ja diuen que el bou per les banyes i l’home per la paraula. El darrer paràgraf del comunicat oficial del Partit Popular és una prova més de la manipulació: “La comitiva de autoridades que ayer asistió a las fiestas de Felanitx estaba encabezada por la presidenta del Consell de Mallorca, María Salom, y seguida por el conseller de Agricultura, Medio Ambiente y Territorio, Biel Company, la consellera insular de Medio Ambiente y ex alcaldesa del municipio, Catalina Soler y, el alcalde del municipio Biel Tauler, a quiénes profirieron insultos y bañaron con agua y harina de forma agresiva”. Vaja! Vaja! Vaja! Agressius amb aigua i farina? Senyorets de mira’m i no em toquis? Ja tenim l’arma de destrucció massiva que cercava n’Aznar! Per això va venir per Felanitx l’estiu passat? Cercava aigua i farina? Amb una paraula: patètics! La premsa mostra bé qui fa ús de la violència: els esprais!

* Com ha canviat la Televisió de Mallorca! Metre els telenotícies del dia abans no va parlar absolutament de res, avui emet una notícia carregada d’intencionalitat sobre “els incidents” de Felanitx. Dóna per fet que hi va haver violència i dóna talls de veu a cinc persones, quatre de parla castellana. Les cinc condemnen les “agressions a les autoritats”. La mentida s’ha fet [M]adona d’una altra televisió pública!

30 D’AGOST DE 2011, DIMARTS

* La premsa treu més declaracions i informació sobre els fets. Ara ja ni el batle ni el cap de la policia poden fer-se els suecs sobre l’ús dels esprais policials. Surten fotos que ho demostren. Les úniques fotos on es veu violència. Això no obstant, el batle reitera tot el suport a la policia. L’opinió de la gent és radicalment antagònica. Encara dura la indignació popular. Una treballadora del centre sanitari condemna l’ús del gas de la policia. El regidor socialista Antoni Nadal atribueix de nou la responsabilitat política a qui la té per no haver establert l’actuació preventiva, davant d’una situació que es repeteix fa molts d’anys, en defensa de la seguretat ciutadana que es va posar en alt risc. Els diaris, principalment el Diario de Mallorca, aporten més fotografies. Per internet ja hi ha vídeos amb imatges. No es veu res del que han assegurat ni el batle, ni el PP, ni un indeterminat portaveu del Bloc per Felanitx, en la mateixa línia d’acusacions en abstracte. Ben al contrari, lluny de les especulacions sobre actes de violència extrema (com pegar a Maria Salom o intentar robar una pistola), els vídeos demostren que la única acció violenta que tothom ha vist és la de la policia local quan fa ús dels esprais de manera indiscriminada.

* Una web felanitxera (fàbrica de xifons) aporta una nova crònica dels fets: “Tot marxa com cada any, un poc d’aigua per aquí, un poc de farina per allà i unes quantes serpentines. Però què va passar aquest any? Que en lloc de na Francina Armengol va venir una senyoreta més madrilenya que mallorquina directa de la pelu i que els masho-mans del PePé varen voler sobreprotegir – protegir de que sé jo perquè el Cosso mai s’ha menjat a ningú – ja que era del “partido” i els pseudoguardaespatlles varen voler fer més gran de lo que és sa plaça d’es Convent, la policia va començar a empènyer i la gent tornava cap endavant, perquè no hi havia més espai per darrera, i  la policia, aquest pic, va treure a passejar el gas urticant. La culpa? de la policia. Maria, reina, sabies a lo que venies, es Coso sempre ha estat així i ha de seguir sent així. Es Coso i Felanitx no es canviarà, senyor batle. Si voleu que tot vagi bé, com anys passats, controlau la policia, sancionau als que varen voler jugar amb es “flit”, i que són els que varen encendre Es Coso ’11 provocant unes imatges que no volem veure mai més.”

* La demanda de molta de gent fa que pengi l’esborrany del text del pregó al bloc que tenc a Vilaweb. Es disparen les visites.

* Davant la criminalització del poble, culpabilitzant els assistents i exonerant la policia, rep per correu una proposta de comunicat nou dels cossiers: “Des de la indirectiva del Coso manifestam el nostre rebuig a la violència utilitzada per part de la polícia el passat diumenge. Passar per davall el pal·li fa anys que ja es concep com una tradició on els polítics senten les veritats i la indignació del poble, és un judici popular a la seva tasca mal feta. Els qui estan allà no són gent de fora poble com diu el batle amb intenció de deslegitimar-nos, ans al contrari, és el poble. La única diferència d’enguany va ser la utilització de mitjans per part de la polícia local com és l’spray, ferint indiscriminadament a tothom que es concentrava allà per expressar la indignació cap a la classe política. La policia local va ser qui provocà els aldarulls, deixant així una imatge desoladora amb infants plorant, i la gent tapant-se amb mocadors per la forta coentor del gas. Des de la indirectiva esperem que no es tornin a repetir aquests fets, però advertim que el poble de Felanitx és i serà crític amb la classe política i que té tot el dret a expressar-ho.” Manifest la meva opinió: la merda com més la remenen més pudor fa. Ja hi ha massa elements en joc. La majoria està d’acord a esperar a veure què farà el batle i l’oposició. Després serà el moment.

* Joan Lladó, present a la festa, penja al seu mur del feisbuc: “ “no volieu festa? Idò ja la teniu!” això va dir un municipal després de xiflar gas lacrimògen a membres de l’oposició de Felanitx, a nins i nines i a ciutadans que gaudien de la festa a Felanitx. Davant això, ni una passa endarrera!”. Una cinquantena de persones donen suport a la frase i una quarentena afegeixen comentaris sucosos.

31 D’AGOST, DIMECRES

* Els diaris mantenen l’actualitat del tema. El batle va envalentonat i arrogant. No fa per ell. No era així. Com és que va tan inflat? A qui obeeix? A qui defensa? Contra qui va? Deixa clar, de nou, el suport a la policia. Diu que farà investigar els violents i que ha encarregat als serveis jurídics de l’Ajuntament la recollida de vídeos i fotos. Al mateix temps, ja en fa una de les moltes que el desqualifiquen èticament: anuncia que ha encarregat un informe dels fets a la policia i, no content amb posar la guineu a guardar el galliner, avança que denunciarà i multarà a aquells que els vídeos demostrin que varen posar en perill la integritat física de la gent. És el súmmum de la barra! Encarregar l’informe als únics que tothom ha vist que exerciren la violència? Quina credibilitat tendrà el seu informe? Però Tauler no s’atura i encara desbarra més. Considera que no s’ha d’obrir una investigació interna de la policia. No diu res de la divulgada negativa a tramitar denúncies contra membres de la policia local. Com a rèplica el diari aporta les declaracions del portaveu del PSOE. Antoni Nadal  ha anunciat que, si no hi ha una investigació rigorosa del que va passar, reclamarà el nom de tots els agents de servei, procedirà a denunciar judicialment els fets.

* Biel Tauler es repeteix com un disc retxat: sosté la teoria de la conspiració (gent vinguda aposta de fora poble a rebentar les festes?), presumeix de tenir tot el suport del Bloc per Felanitx, anuncia que dialogarà amb totes les penyes per canviar la festa… Però, de qui és la festa? No de l’Ajuntament, per descomptat! Es presenta com un demòcrata dialogant quan allò que vol (i ho ha dit i repetit) és revisar la festa, és a dir, “oficialitzar-la”. Xuclar-la del poble que l’ha creat, alimentat i prestigiat durant anys? Aquesta festa, des de fa més de 20 anys, l’ha bastit el poble, a partir de la penya dels cossiers (les altres penyes no només són posteriors, sinó que no aporten res i no convoquen els actes populars). L’objectiu de Biel Tauler no és nou: volen mirar de llevar del mig als cossiers i fer-se la festa seva amb l’excusa de la violència. Quina? L’única que jo vaig sentir i l’única que he pogut veure als vídeos és la dels policies. En tot cas, de qui és la responsabilitat política. Com així, Tauler l’esquiva? És evident que no va saber o no va voler preveure una actuació racional per mantenir l’ordre i la seguretat que eren competència seva. Ara ha passat el mort al poble. La culpa és lletja i fadrina!

* Si volem concedir el benefici del dubte als causants de l’incident (jo ja no vull parlar més en plural, perquè l’incident va ser només l’ús des esprais), si volem creure que no ho tenien programat per escalivar la gent i s’han trobat, sense voler, amb una excusa per retallar la festa en el futur, haurem d’admetre que ho han aprofitat bé. La festa del dia de Sant Agustí fa molts d’anys que té caràcter reivindicatiu. Hem de recordar que Felanitx és un poble d’artistes i de creadors d’opinió que volen un món millor, més just i solidari, començant per la contrada que habiten i estimen. El caràcter popular de la festa no és patrimoni de les institucions. Si es fa callar la gent el dia de l’any que pot expressar el seu gust o disgust amb la classe política, és que volem una societat domesticada i servil. De la mateixa manera que quan un va al teatre té tot el dret a mostrar el seu gust o el seu disgust amb la representació, qualsevol ciutadà té exactament el mateix dret a aplaudir que el d’escridassar els representants polítics. No és de rebut que pretenguin tenir cera del Corpus!

* Entre els cossiers circulen propostes. Alguns fins i tot pretenen abandonar l’acollida a les autoritats a la sortida del Convent. Fins i tot, algú troba que el pregó es pot retardar i forçar la coincidència horària. Altres consideren que una festa que ha costat molts d’anys amb l’esforç de molta de gent i que ha estat tan ben rebuda, no s’ha de deixar en mans de qui, tractant-se d’una activitat popular exitosa, l’hauria de defensar més que ningú. L’Ajuntament si vol ser realment representació de la manera de ser i de fer de la gent de Felanitx, pot corregir les seves previsions i les seves actuacions, però de cap manera ha de pretendre ficar mà a allò que no li pertany, perquè és patrimoni col·lectiu de la ciutadania.    

* Al final del text del pregó, he penjat els enllaços amb 12 talls de vídeo que, abans, havia pujat. A les poques hores rep un correu de Youtube. En atenció a les visites rebudes, m’ofereix inserir publicitat pagada. Encara que el vídeo sigui meu, consider que la decisió és dels protagonistes del pregó. Els hi faig avinent, però indicant que crec que no ens hem de comercialitzar. Ningú no em diu res en contra i rebutjam l’oferiment. La llibertat i la independència no tenen preu!

1 DE SETEMBRE, DIJOUS

* A l’hora de berenar, una parella de la policia local entra a un antic i conegut bar de la plaça de les Palmeres. Quan fa una estona que hi són, un d’ells s’adreça a una teulada de gent i els hi diu: “No crideu tant que hauré de treure l’esprai”. Ho fa amb una rialla a la boca, però ningú no li riu la broma. A una altra taula un home comenta: “No deuen veure que la gent no els estima gens per, encara, voler fer gracietes?”. És una de les moltes anècdotes que passen aquests dies. La ruixada no s’ha esvaït.

* El rum-rum no s’atura. Ja es comenta que la investigació és d’una manca de rigor absolut. Que el contacte de la policia amb els polítics és permanent. Que la revisió dels vídeos es va amb criteris de persecució. Que s’escampen comentaris sobre possibles assistents, atenent la doble categoria de “felanitxers” i “forans”. Que també es fan al·lusions al pregó com a part dels “incidents”. També s’assegura que qualque policia presumeix d’haver aturat els peus als cossiers i d’haver “resolt el problema per sempre”. Quin problema? Qui l’ha creat?

* Es comenta que el PSOE, atenent la indignació de les persones afectades per la ruixada de gas que encara dura, voldria convocar un ple extraordinari (ho pot fer amb el suport del Bloc) i, si no, una concentració davant de la policia local o de l’Ajuntament. Hi ha gent que reclama més contundència en les respostes.

*  Circula que dos dels tres regidors del Bloc validen la tesi del batle de l’existència de “quatre violents incontrolats”. Tot i que també critiquen l’actuació policial, no han mostrat cap rebuig a que sigui precisament la policia local la que s’encarregui d’elaborar l’informe quan ha estat i és jutge i part. De la disciplinària sanció que es mereixen per la desatenció en tramitar una denúncia, tampoc no en parla ningú. Quan l’oposició fa els ulls grossos, Montesquieu fa vacances! Cal impedir que es polititzi el tema i es vulgui procedir a discutir i resoldre per l’Ajuntament. Som davant d’un intent de robar la festa al poble per controlar-la políticament. No es pot consentir!

2 DE SETEMBRE, DIVENDRES

* Matías Vallès publica un article al Diario de Mallorca que posa el dit a la llaga. Sota el títol Los polítics no se tocan, nene, després de referir-se als conflictes de la setmana a Son Banya i a Son Gotleu, es refereix a Felanitx i expressa una opinió que comparteix molta de gent: El político con frecuencia mediocre que emerge rociado de líquidos y a empellones, se convierte en algo mucho más peligroso que una víctima con poder, asciende a la condición de héroe. Con violencia añadida, las excelentes sátiras representadas bajo el palio de la peña felanitxera El Coso pertrechan a los enemigos de la libertad, y el precio lo pagan los usuarios de esa facultad en declive. Los políticos no se tocan, aunque los candidatos podrían empezar dando ejemplo. Se enzarzan en besos y abrazos hipócritas, prodigan muestras de afecto impostadas, acarician a niños inocentes. Cuesta no rebajarse a su nivel, pero quién dijo que el humor era fácil. Nombrar director de IB3 al conseller de Presidencia en periodo preelectoral es una provocación física, que en ningún caso admite una réplica en el mismo lenguaje. Después de escribir algunos centenares de artículos ligeramente irónicos y totalmente estériles, puedo desvelar la única arma que aterroriza a los gobernantes. El voto en contra, con su pureza elemental. Y el ejercicio de memoria de recordarle a Bauzá que Matas se hundió después de un despliegue policial desorbitado en Felanitx. Los políticos no se tocan porque manchan, hay que mantenerlos a la distancia del apretón de manos. Y la violencia siempre alimenta las opciones más rancias. Més clar, molt més, que l’aigua del Port!

3 DE SETEMBRE, DISSABTE

* El Diari de Balears em publica un article, Felanitx no va de bestiar gros, on faig esment a la mala entesa tradicional entre els polítics forans i el poble de Felanitx. En el digital hi ha comentaris sobre qui va ser violent i qui va ser l’inductor. Penjat a Vilaweb, les entrades es multipliquen. En el feisbuc moltes de persones i alguns col·lectius (Felanitx en moviment, per exemple) el copien als seus murs. 

* També circula arreu un fragment del vídeo del pregó que ha penjat e-notícies. El titular de la notícia és Venjança contra el pare de Jorge Lorenzo a Mallorca i explica que “En una paròdia a les festes de Felanitx se’n riuen dels seus atacs al catalanisme”. No fa cap esment als hipotètics “incidents” tan magnificats per les autoritats que encara cacen bruixes a les totes (i a les fosques!).

* El setmanari Felanitx d’aquest cap de setmana en fa una com un cove, des del punt de vista de la deontologia periodística. D’entrada, el titular de portada ratifica la tesi del batle: Un Sant Agustí marcat pels incidents. La crònica s’il·lustra amb dues fotografies. La primera mostra el batle i la presidenta del Consell de Mallorca enmig del trull. La segona, mostra un moment del pregó. Hi sortim quatre persones. És inaudit que la crònica, que ocupa mitja portada i només parla dels “incidents” del Convent, es descontextualitzi amb una foto, sense peu aclaridor, d’un acte que es va fer hores abans a s’Arraval i del qual no hi ha la més mínima referència a l’espai que il·lustra. La referència al pregó, que apareix a la pàgina següent, no és intel·ligible per part de cap lector que no assistís als dos actes, amb la qual cosa es produeix una perversa relació entre el pregó i “els incidents”. Remet queixa al setmanari. Esperaré (d’assegut) que la propera setmana facin un aclariment reparador.

* Al mateix Felanitx, en canvi, hi ha una informació clara i valenta. El Partit Socialista ofereix la seva valoració, centrada en l’actuació de la policia, com a única diferència amb els altres anys i aporta una acusació concreta (a diferència de les especulacions del batle i d’altres comparses). L’oficial de la policia, senyor Miquel Àngel Rigo, va dir al regidor (i, per tant, superior seu!) Antoni Nadal: “si no t’agrada o tens res que dir ves als jutjats!”. Aquest senyor és l’home de la consellera de Medi Ambient del Consell de Mallorca, ja podeu veure què en pensen alguns policies dels regidors que no són del PP. Qui comanda a can Robot: son pare a s’al·lot? Actuarà el batle amb aquesta informació pública? Les gallines pixen i tenen dents? La Mare de Déu nom Joana? Credibilitat democràtica de l’equip de govern?

5 DE SETEMBRE, DILLUNS

* Tenen fam de guerra i no volen amollar el mac. Ha passat més d’una setmana i persisteixen en l’error. Els felanitxers del PP no són gens felanitxers i, almenys, desconeixen la cultura i el tarannà de la nostra gent. Més o menys, allò que vaig recordar en el meu article fent ús de les paraules de Jaume Oliver d’Albocàsser. Es veu que, tot i les felicitacions rebudes, un alt càrrec em va suprimir com a “amic de feisbuc”. Tanta sort que avui el clic desintegrador no el fan amb el gatell d’una pistola com fa vuitanta anys! No hi tenc res a dir. Jo també m’estim més que els amics que tenc, ni que sigui de feisbuc, siguin de ver i no de barret.

* No dormen mai en pau? Ja se sap que la casa que no té pau mai, de nit, no es tanca en clau. La violència té un efecte multiplicador. La guerra se sap com comença, però no com acaba. Volen guerra? Creuen que serà un passeig militar? No coneixen Felanitx! Circula la notícia que, ni que sigui extraoficialment, Catalina Soler ha informat que ja tenen identificats els “violents” i que actuaran en conseqüència. Qui les té identificats? Torn enyorar Montesquieu i la separació de poders. Quina competència té l’exbatlessa en aquesta tasca? És molt greu i, per descomptat d’un tufet antidemocràtic que fa por, que sigui na Carraixeta la que facilita aquesta informació. No saben ni preservar les formes? A banda de la coincidència de tenir el marit en el cos al qual han encarregat l’informe (cosa que, si més no èticament, la invalida a ella i a la policia), el procés correcte hauria de ser lliurar l’informe al batle, aquest informar al consistori i, formalment, prendre les decisions que calgui. De moment, no pinta que ho vulguin fer d’aquesta manera. Quina és la concepció democràtica? És una investigació del PP o de l’Ajuntament? I l’ètica? ÈTICA al PP?

* Quant a l’informe del contingut del qual presumeix l’exbatlessa, respectarà la presumpció d’innocència? I les claus de l’estat de dret? Notificaran en forma les persones afectades per a procedir a la legítima defensa jurídica? O, primer, arrossegaran el seu nom per les clavegueres del poble com a violents?

* Em passen un nou vídeo. És molt complet i de bon veure. Cap acte destacat de violència…. fins a l’actuació policial. Ho hauran tengut en compte els “informadors”? Ho mostraran al batle i a la resta dels regidors? Diuen que s’han basat en fotografies, però les fotografies no són tan clares com els vídeos. Amb gent que no respecta la separació de poders, pas ànsia que facin de jutge i part, que comencin a ventilar noms i que considerin “fet provat” allò que ha de determinar un jutge i no un policia ni un batle. Els infants poden jugar a policies i a lladres. Fer-ho de grandolassos no és tenir juguera, és tota una altra cosa!

* El PSM-IV ha preparat una “declaració institucional” per presentar dia 8, dijous, al Consell de Mallorca. És pobre, pusil·lànime, amb infantils pretensions conciliadores. Com ha fet el Bloc a Felanitx volen tenir un peu dins cada beassa i fer content tohom. Si la presenten faran el ridícul, perquè tanmateix el PP no l’aprovarà mai i, per tant, està abocada al fracàs. El pitjor de tot és que, de nou, validen les acusacions del batle en abstracte i rebutgen “els actes violents que es varen produir”, uns actes que encara ningú no ha pogut concretar més enllà d’especulacions sense prova. El comunicat encara fa una cosa pitjor i persevera en les frases indeterminades en reclamar “aclarir responsabilitats, tant entre els cossos de seguretat locals com entre els que encara no entenen la diferència entre reivindicació i violència”. Que indefinit i covard, no? És seva la clau de la frontera per separar la reivindicació de la violència? Faran un curset de bona conducta als que ells consideren que “no entenen la diferència”? Qui són aquests a qui el Bloc imputa de forma genèrica i indeterminada? Els cavallets? Els “de fora poble”? Els compresos entre els 16 i els 21 anys? Tots sabem de quin tall és la ideologia que acusa en abstracte. Per sort, a un estat de dret tothom és innocent mentre no es demostra el contrari! Si això és l’esquerra de Mallorca, ho tenim pelut!

* La declaració institucional que hauria de fer un partit progressista té tres punts essencials. El primer és felicitar el poble de Felanitx per tenir unes festes tan participatives i amb un èxit popular tan manifest. El segon és instar el batle de Felanitx a assumir la responsabilitat política i encoratjar els responsables de la seguretat ciutadana, de cara al futur, a adoptar les mesures que calgui per evitar una desafortunada actuació policial indiscriminada contra la població civil. El tercer, vist que s’ha encarregat un informe, és garantir-ne la transparència. Sols així es podrà veure si “l’informe” només acusa als assistents o si recull les incitacions a actuar, l’ús dels esprais, la denegació d’auxili, les declaracions dels responsables negant saber si s’havia fet ús de gas urticari… La resta són vuits i nous o, pitjor encara, connivència amb la dreta més antisocial de les viscudes d’ençà que Franco va fer el bategot.

6 DE SETEMBRE, DIMARTS

* Catalina Soler aquest matí ha tornat a parlar de més. És la incontinència verbal o són les ganes de brega que li juguen aquestes males passades? Ha comès un error majúscul i ja ha comentat noms. Aviat la llista s’ha escampat arreu. Quan m’arriba a mi, agaf la relació i la pos dins d’un sobre davant dos testimonis. A més, per certificar la data que jo he tingut accés a aquesta informació, la remet a 24 persones per correu electrònic amb acusament de rebuda. Així hi haurà constància de les persones que, possiblement, seran acusades. Com que això perturba tot el procediment legal, amb una clara intromissió a la deguda independència del procés, i, a més, atesa la relació nominal, profana directament la LOPD, serà de veure l’aportació judicial del sobre tancat i signat amb dos testimonis i el correu enviat que certifica la informació rebuda si es confirma. El jutge farà un panxó de riure, en veure les interferències d’agents externs a la instrucció.

* TEVEI. Apareix el batle. Ataca les banderes independentistes, molt més antigues que ell a la festa. Acusa els assistents d’agredir els cavallets (ho demostrarà?) i d’apropiar-se de la festa (és seva?). Reitera (s’hi aferra com una pagellida) que té el suport incondicional del Bloc per Felanitx. No s’hauria d’enfadar tant, perquè fa riure. Quan ha d’atacar banderes és que no té enlloc on agafar-se. S’equivoca de trinxera. En tot cas, no defensa la festa ni els felanitxers. Quin geni l’assessora?

8 DE SETEMBRE, DIJOUS

* Com vaig pronosticar, la “declaració institucional” que volia fer efectiva el PSM-IV no ha anat bé. No s’ha presentat ni tan sols per la negativa frontal del PP. Les postures pussil·lànimes i ambigües no agraden a ningú. Si creien que una condemna abstracta a uns “violents indeterminats” serviria per acceptar la proposta és que no saben que la dreta no vol empats.

9 DE SETEMBRE, DIVENDRES

* El Felanitx, tal com vaig preveure, na fa cap nota d’excusa per haver il·lustrat la crònica d’uns fets que qualificà d’incidents negatius amb una fotografia del pregó que no hi té res a veure. L’autor o autors no aprovarien la deontologia de primer de Ciències de la Informació. Encara que els exemples de les grans cadenes i dels grans diaris no els fan més dolents que els altres, haurien de servar i servir el rigor i no contribuir a l’engany dels lectors ni al descrèdit frívol de ningú. Ni tan sols no varen correspondre, com sol fer la gent condreta, el meu correu de queixa. Va seu!

* El Diari de Balears informa: “Ahir migdia, l’Ajuntament de Felanitx envià totes les imatges recopilades sobre els aldarulls ocorreguts el dia de Sant Agustí a la sortida de la missa entre les autoritats i els assistents a la festa de la penya El Coso a l’advocat Felio Bauzá, que serà el que decidirà quines han de ser les accions que hi ha d’emprendre el Consistori.” Ja tenim la Seu plena d’ous! Felio Bauzá decidirà? I els regidors no han piulat? Són de pedaç? Estan d’acord en fer el paper de Don Tancredo? Ho puc entendre del batle i de l’equip de govern que ho vol polititzar tot, però i l’oposició? No aixequen el cul en veure que el batle externalitza una decisió que pertany als representants del poble? Han perdut el seny, tots plegats?

* La mateixa notícia de la designació de Felio Bauzá també la dóna el Felanitx. Tot i que ja n’he vistes de tot color, encara reivindic el dret a l’estupefacció. Conec personalment Felio Bauzá. He fet part amb ell d’una Fundació Cultural. Hem compartit moltes d’hores de feina i puc donar fe que és una persona eficient i de bon tracte. Dit això, consider del tot inadequat que se li assigni una funció que requereix de total independència d’altres interessos, atenent l’evident politització del cas que ha fet el PP felanitxer. En el camp ideològic, Felio Bauzá no es pot despullar de la seva intensa vinculació amb el Partit Popular. Després de servir a Delegació de Govern, quan l’ocupava Miquel Ramis, el 2005 va ser designat Secretari General de la Conselleria d’Immigració i Cooperació, de la qual era titular Encarna Pastor, amiga de Catalina Soler, protagonista (per utilitzar un terme no ofensiu) dels fets del Convent. Posteriorment, arran de perdre les eleccions autonòmiques de 2007, Felio Bauzá va obrir despatx d’advocat com a soci de Miquel Ramis, actualment portaveu del PP (i desqualificador de l’aigua i la farina felanitxeres). És a dir, l’estreta vinculació directa amb alguns dels protagonistes d’aquesta inventada violència radical fa absolutament incompatible la participació de Felio Bauzá. Possiblement (tenc dubtes), des del punt de vista legal, la llei d’incompatibilitats només afecta Miquel Ramis, però des del punt de vista ètic, Felio Bauzá no té credibilitat per elaborar un informe atesa la demostrable amistat manifesta amb els inductors que li han encarregat feines. En conseqüència, no brinda les mínimes garanties d’imparcialitat ni de neutralitat. En aquest apartat, no he volgut escriure tot quan podria dir. No per por, ni per amistat amb el senyor Bauzá, sinó per un elemental sentit de no fer més mal del necessari. Tant de bo el batle tingués aquesta reserva moral en tots els seus actes! Aquesta designació és del tot reprovable.

* El fet d’encarregar l’informe a la policia i, després, traslladar la informació a un advocat amb el qual hi ha una marcada relació política, deixa massa clar que l’equip de govern, amb el batle al capdavant, profanen la independència, la neutralitat i el rigor que cal exigir en un assumpte tan delicat. Demostren sectarisme i unes ganes de guerra que desemmascaren quin és el seu concepte de democràcia. Com així l’oposició no crida un poc més fort? Ho haurà de fer el poble cansat de negligències i de desídies?

11 DE SETEMBRE, DIUMENGE

* La cosa no ha minvat gens d’intensitat. Arriba una bona notícia que es veia venir. El matí a primera hora veig al correu una convidada d’un grup de gent de Felanitx que volen organitzar-se per defensar la festa i, sobretot, donar garanties jurídiques a les persones que puguin resultar imputades per la més que possible denúncia de l’equip de govern. Alguns dels que proposen organitzar-se com a grup són de l’entorn del Bloc, però els ha disgustat, com anuncia la premsa, que facin el joc a polititzar la situació. Han demanat una comissió investigadora integrada per tots els partits polítics presents a la Sala. És a dir, arrabassar una festa popular i dur-la sota el control institucional. Sembla mentida! Això és el que va dir el batle el mateix dia 28! Hi ha polítiques erràtiques i errònies que no poden justificar-se amb l’excusa de la innocència o la inexperiència. Si el batle fos un poc viu els agafaria de la paraula d’immediat. És el que més li convé. Amb la majoria absoluta que disposa el resultat de la comissió està més que cantat! Els felanitxers que em conviden a una reunió creuen que s’ha de fer tot el contrari i ho expressen amb un titular contundent i amb 10 preguntes. Ho transcric tot:

NO TROBEU QUE AIXÒ ÉS UNA ESCANDALERA?

* No és un escàndol que l’alcalde i el cap de la policia declaressin ignorar l’ús dels esprais?

* No és un escàndol que, quan més de 30 persones varen haver de ser ateses a la unitat sanitària, l’alcalde doni el seu suport incondicional a l’actuació de la policia local?

* No és un escàndol que l’alcalde culpi de la violència a gent de fora poble i, per l’any vinent, amenaci d’impedir l’entrada a la gent externa quan els seus amiguets de partit convidats són tots de fora poble?

* No és un escàndol que l’exbatlessa compti amb la protecció policial del seu marit? A qui defensaria en cas d’un conflicte entre ella i qualsevol ciutadà? No saben que a qualsevol país del món no poden assignar-se tasques públiques a familiars? On és el famós Codi Ètic del PP?  

* No és un escàndol que la policia es negués a formalitzar denúncies a una mare amb un certificat mèdic de les lesions patides per una filla menor?

* No és un escàndol que l’alcalde encarregui la investigació a la policia local que tothom té com a màxima responsable de la violència i de l’incident?

* No és un escàndol que dia a dia l’alcalde demostri que viu al servei d’un partit polític i no del poble al qual ha de representar i defensar?

* No és un escàndol que l’exbatlessa utilitzi informació privilegiada d’una investigació sobre la qual no té cap autoritat ni facultat?

* No és un escàndol que es formulin acusacions sense cap prova com l’intent de robar una pistola i, en canvi, no es vulgui entrar en els fets verídics que tothom ha vist?

* No és un escàndol que un Ajuntament democràtic contracti un advocat del PP pagat amb doblers del poble per denunciar i multar a gent del poble?

No considerem un escàndol, però sí lamentem que els partits de l’oposició no hagin convocat una plenària extraordinària, oberta a les intervencions del públic, que no hagin reclamat mesures als qui posaren en alt risc la seguretat física de les persones i, finalment, que no hagin exigit l’assumpció de les responsabilitats polítiques a qui correspon.

Pensem que les persones interessades en la defensa de la participació ciutadana, de mantenir el caràcter de la festa de Sant Agustí a Felanitx i de treballar per millorar el nostre poble no hem de consentir que, amb l’excusa d’uns fets dels quals la responsabilitat cau de ple sobre l’Ajuntament, aquesta institució vulgui usurpar la condició popular de la festa. 

Per tot això, instem a la constitució d’una plataforma cívica integrada per quantes persones o entitats civils del poble vulguin defensar la festa com a expressió de la vida ciutadana.

12 DE SETEMBRE, DILLUNS

* No podré assistir a la reunió prevista per aquesta setmana, però ja he expressat el meu suport a la creació de la plataforma felanitxera. La consider necessària i, fins i tot, crec que s’ha d’obrir més enllà del poble a quantes persones defensin la llibertat i la cultura participativa. Unes festes “populars” no han de ser gestionades ni controlades per comissaris polítics. És el poble de Felanitx el que, al llarg del darrer quart de segle, ha aixecat una festa que és envejada per tothom i no hem de permetre que la tudin els qui més l’haurien de protegir i defensar. Si, una vegada creada una plataforma cívica per defensar les festes, els polítics, a títol individual o amb els seus partits respectius, s’hi volen apuntar, molt millor, però estic d’acord amb les persones que promouen l’alternativa: ha de ser essencialment cívica i popular; felanitxera!

Això només ha començat!

VISCA LA FESTA! VISCA FELANITX! VISCA LA LLIBERTAT!

Bartomeu Mestre i Sureda

Notes del meu diari escrites a Son Menut (Felanitx)

del 28 d’agost al 12 de setembre de 2011

Sovint oblidem la història i repetim errors que ja s’havien advertits i, per tant, fàcils de corregir. Aquests oblits no són innocents, sinó conseqüència de la manipulació.

En els darrers vint-i-cinc anys hem patit dos “manifiestos” que, en realitat, eren dos atacs frontals contra la llengua catalana. Tant el de Jiménez Lossantos i Amando de Miguel com el més recent de Fernando Savater delaten qui són els nacionalistes agressius que tant critiquen.

Hi ha un precedent històric reeixit de l’any 1924 que ens hauria de servir de model i referent per replicar amb fermesa i per combatre i anul·lar tots els atacs a la llengua. Com que això només acaba de començar, ens calen referents com l’actitud de Federico García-Lorca i altres intel·lectuals demòcrates.

***

Circula el discurs que no havíem estat tan malament mai com ara. Brolla de boques derrotades que ocupen llocs responsables de l’actual situació per haver actuat amb connivència amb els enemics. Es detecta la reculada d’ús i prestigi de la llengua. Qualsevol nouvingut adopta impunement actituds colonials. Les institucions públiques fan la farina blana amb els atacs exteriors. Les entitats cíviques es distreuen amb actes, que duen una feinada i aporten ben poc, o amb campanyes similars a festes de final de curs de primària. Quan el lleó rugeix no s’ha d’anar amb globus de colors ni banderetes, sinó amb fones. Lluny de lamentacions eixorques, cal reflexionar sobre les estratègies que, fins ara, ens aboquen al fracàs. En contra del que es diu, aquesta no és, ni de molt, la pitjor època que hem patit i, fins ara, n’hem sortit sempre. Per això, cal aprendre de les lliçons reeixides que ens brinda la història i preparar els antídots per respondre futures i ben segures envestides en curs. El precedent del País Valencià i el cas actual de les illes Balears, amb autèntics etnocides de la llengua i la cultura al capdavant, ens ha de convidar a preparar-nos per a les imminents batalles de l’espanyolisme.

Un fet, relativament recent, que ens serveix d’exemple és el Manifiesto por la lengua común, promogut per individus, com Boadella o Savater, amb provada animadversió bel·ligerant i racista contra el català i el basc. La seva primera frase ja és falsa: Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la lengua castellana. Aquí hauria d’aparèixer aquell personatge de TV3 que, des d’un camp de futbol, cridava exaltat: “Ho haveu vist?”. Doncs sí, ho “havem” vist i ho “havem” llegit i, perquè l’afirmació dels pseudointel·lectuals espanyols sigui correcta, només cal baratar la darrera paraula per “catalana”. No obstant, la Brunete mediàtica (que creix a les totes i es multiplica en l’àmbit televisiu) va brindar el Manifiesto com una bandera de guerra a mans del nacionalisme agressiu (no cal afegir espanyol, perquè seria iteratiu). Si bé s’alçaren algunes poques veus castellanes contra els nostàlgics del franquisme, foren aïllades i excepcionals. La nostra gent no va esbravar la indignació. GALEUSCA, l’entitat que coordina els esforços de les associacions d’escriptors en gallec, euskera i català va replicar el juliol de 2008. El document, reactiu i no proactiu, queia en el parany dels agressors, perquè establia dues trinxeres i, tàcitament, convidava tothom a situar-se en una d’elles, amb una evident desproporció que ens perjudicava, perquè el partit es jugava a camp contrari. Calien respostes a l’atac barroer i demagògic dels etnocides? I tant! Però no es va planificar l’estratègia guanyadora i, en comptes de capgirar l’endemesa, es va exhibir la llagrimeta. No es va fixar l’objectiu de posar en evidència que els autors del pamflet no només no eren ignorants, sinó que no eren innocents. Els que certificaren ser innocents i ignorants varen ser els hipotètics intel·lectuals que lideraren la resposta. Desaprofitaren un referent magnífic i tudaren una excel·lent oportunitat que ens brindava la història no ja de fer pedagogia, cosa inútil per als idiotes que no volen aprendre, sinó d’invertir l’atac, com en el judo, amb la força dels atacants.

La història lliura penyores de franc a qui les sap aprofitar. En temps més difícils es va actuar amb més eficàcia i major intel·ligència. En el moment àlgid de la dictadura de Primo de Rivera, davant de les mesures contra la llengua, Miquel Ferrà, director de la residència d’estudiants de Barcelona, no va anar per les bardisses. Lluny de fer el ploricó amb els damnificats, va apel·lar a les patums des d’on procedia l’agressió. El Manifiesto de los escritores castellanos en defensa de la lengua catalana és un document emblemàtic que ens han amagat, perquè constitueix una fita exemplar. El març de 1924, molt poc després del cop d’estat de setembre de 1923, 120 intel·lectuals castellans de prestigi, a risc de patir la repressió, varen remetre aquell document al Directorio Militar. Entre d’altres noms reconeguts de les lletres espanyoles signaren Azorín, Federico García Lorca, Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón, Ramón Menéndez-Pidal i José Ortega y Gasset. Aquell escrit de fa 85 anys començava: Los abajo firmantes, escritores en lengua castellana, que sienten profundamente los merecimientos históricos de su idioma y que lo aprecian en todo su valor como vehículo para la difusión del pensamiento (…) se dirigen para expresar su sentir, con ocasión de las medidas de gobierno que por razones políticas, se han tomado acerca del uso de la lengua catalana. Es el idioma la expresión mas íntima y característica de la espiritualidad de un pueblo, y nosotros, ante el temor de que esas disposiciones puedan haber herido la sensibilidad del pueblo catalán, siendo en lo futuro un motivo de rencores imposible de salvar, queremos afirmar a los escritores de Cataluña la seguridad de nuestra admiración y de nuestro respeto por el idioma hermano. El simple hecho biológico de la existencia de una lengua, obra admirable de la naturaleza y de la cultura humana, es algo siempre acreedor al respeto y a la simpatía de todos los espíritus cultivados. Primo de Rivera fracassà i, el gener de 1928, Miquel Ferrà li fregà pels morros La Nostra Terra, la revista en català més important de Mallorca fins avui.

Entre el manifest d’uns intel·lectuals espanyols condrets i el d’uns ideòlegs cretins hi ha la distància que separa García Lorca de Savater. Clar que, de part nostra, també hi ha diferències notables. Sobren associacions innocents i il·lustrats ignorants. En canvi, cal definir estratègies eficients, calen líders solvents i, sobretot, cal no girar l’esquena a la història.

PS.- Com a complement, he volgut afegir un escrit d’Azorín de 1931 que, per l’efecte contrast, demostra la reculada actual dels il·lustrats i intel·lectuals de llengua castellana.

Joanot Colom, Instador del Poble, és un heroi que defensà la nostra gent contra l’abús dels senyors. Fou esquarterat, esbaldregaren ca seva i sembraren l’espai de sal. Palma i Felanitx recobraren el seu nom,però la guerra incivil va sembrar-nos de sal la memòria i no s’ha reparat la ignomínia.

Foto: l’actual plaça del mal nom a Palma, abans Joanot Colom, entre l’antiga Porta Pintada i la plaça d’Eusebi Estada a l’estació del tren, avui inexistent.
***

“Vençuda que fou la Germania, la terra tota s’endolà i la maledicció planà damunt Mallorca”. Així comença Joanot Colom i Cifre, Instador del Poble de qui va ser batle de Felanitx per Esquerra Republicana, Pere Oliver i Domenge, promotor d’escoles i del mercat, membre de l’Associació per la Cultura de Mallorca i autor de La Catalanitat de les Mallorques. El relat d’Oliver sobre el també felanitxer Joanot Colom corregeix una de les pàgines més manipulades de la història. El líder de la valenta i heroica rebel•lió contra l’abús que patien menestrals i pagesos, és un mite que fa tanta de nosa ara com en va fer en vida. Per això, es han amagat i ens amaguen qualsevol referència.

Després de 25 mesos de revolta de la Germania de Mallorca, el març de 1523 les tropes del rei d’Espanya, amb la complicitat de l’Església catòlica, els innobles senyors, precursors dels botifarres, i els traïdors “mascarats” esclafaren la resistència i s’inicià una sàdica repressió contra la vida i la memòria dels agermanats. Colom, fermat dalt d’un carro, va fer l’itinerari de Bellver a la Porta Pintada mentre els botxins li aplicaven ferros roents a la carn. El degollaren, l’esquarteraren i penjaren els trossos als pilars de la ciutat per escalivar les futures generacions. Penjaren el seu cap (“i vigilat de nit perquè no parli”) dins d’una llanterna de ferro fins a l’any 1823. Enrunaren ca seva i sembraren el solar de sal per extirpar-ne qualsevol record, encara que la veu popular designà l’espai com la placeta d’en Colom.

Les gestes i els greuges que patiren els agermanats varen desaparèixer dels arxius, expurgats per impedir documentar les causes de l’aixecament. La repressió va ser tan intensa que ni els glossadors gosaren piular sota l’imperatiu: prou romanços! Amb les fonts populars eixalades, s’estampà i s’escampà la versió oficial que presentava la Germania com un avalot d’assassins. Fins ben entrat el S. XIX, s’imposà la tesi del discurs dominant, afavorit per la manipulació de José María Quadrado en qui pesà més el fonamentalisme catòlic i el servilisme botifler que no el rigor. Això no obstant, els poetes romàntics endevinaren la falsedat i, aviat, es destapà la causa justa i noble de l’aixecament, amb els referents d’anteriors de les revoltes foranes (en especial la de Simó “lo Tort” Ballester) i de moviments socials coetanis com la Germania de València o les Comunidades castellanes. La mentida va ser desemmascarada, perquè la veritat és que Joanot Colom va revoltar-se i va morir en defensa de la llibertat i de la justícia social!

Destapada la manipulació, la gent de progrés va voler reparar el deshonor. Així, l’any 1862 l’Ajuntament de Palma va tomar unes cases velles i va obrir el carrer que va de Cort a la Plaça Major amb el nom de Joanot Colom. Amb ell, la Germania recobrava el prestigi ultratjat. Dia 7 de febrer de 1870 (aniversari de l’aixecament de la Germania) es va fer una manifestació contra els imposts que va acabar a la plaça del Roser, on hi havia hagut la casa de Joanot Colom. Els regidors posaren una placa, fa vint anys feliçment recobrada que torna ser allà on correspon, que diu: Al primer instador del beneficio común Juan Crespí Pelaire y a los primeros iniciadores de la idea democrática en Mallorca, que congregados en este sitio resolvieron vindicar los derechos del pueblo, levantándose en armas para defenderlos con sus vidas, el 7 de febrero de 1521. Dedica esta lápida conmemorativa el primer Ayuntamiento Popular de Palma. Segons el diari El Iris del Pueblo, hi assistiren vint-i-dues mil persones, xifra que fa d’aquella manifestació, atenent la demografia, la més important de la història de Mallorca. El maig de 1892, l’Ajuntament va voler enaltir, encara més, Joanot Colom i li va retirar el nom del carrer (que passà a ser Colon, en record del navegant que arribà a Amèrica) per adjudicar-li la plaça on el seu cap s’exhibí durant 300 anys: l’espai comprès entre l’església de Santa Caterina de Sena i la dels Caputxins fins a la Murada. Més tard, quan l’any 1902 es va enderrocar aquella Murada, el nou espai resultant de les estacions va prendre el nom d’Eusebi Estada, la qual cosa ha induït alguns autors a creure que substituí el nom de Joanot Colom, quan eren dos espais distints. Ho certifica la notícia que, l’abril de 1936, uns falangistes penjaren una bandera “a l’estàtua de Jaume I a la plaça de Joanot Colom”.

En Quadrado va veure com el poble li girà l’esquena. L’any 1896, quan va morir, la premsa informà que el cortejo que rindió homenaje a su cadáver fue reducido, corto, exiguo!. Així i tot, li dedicaren la plaça de les Mongetes. En injusta contrapartida, encetada la guerra incivil, els revoltats imposaren el nom de Plaza de España al conjunt de les de Joanot Colom i Eusebi Estada. Per ignorància, desídia i covardia, des de 1979 i al llarg de 30 anys d’ajuntaments democràtics els gestors municipals no han corregit ni reparat la ignomínia. Just al contrari, han repetit l’itinerari infamant de tornar a tirar terra damunt de la història com fa mig mil·leni. L’home que va donar nom al carrer més important de Palma i a la plaça més emblemàtica, rep el tracte de la pols davall de la catifa. Sense cap honor i, perquè no ho vegi ningú, a un espai arraconat on s’hi ha d’anar ben aposta al barri de Son Gotleu, han instal·lat una esvelta escultura de l’Instador del Poble feta per Jaume Mir. No hi ha cap placa, ni cap nom, res! Vaig demanar a la gent que hi havia quin nom tenia aquell espai. La resposta va ser unànime: la placita del hombre desnudo. Així és, despullat i encadenat, allà hi ha una estàtua desconeguda que representa el cos sense nom de Joanot Colom.

Al poble nadiu de l’heroi la cosa va anar per l’estil. La plaça de Felanitx que popularment coneixem com la “de les Torretes” portava el nom de Joanot Colom. Hi ha fotografies que en serven testimoni. Arran de la insurrecció de 1936, els feixistes retiraren el nom i encara ara no s’ha reparat. Cap partit polític, un regidor ni que sigui, han gosat proposar la deguda reparació i acte de justícia que la història reclama. Resulta paradoxal que Joanot Colom tingui carrers dedicats a altres pobles (Esporles, Inca i Montuïri, per exemple). Més paradoxal resulta que Joanot Colom sigui fill il·lustre de Palma. I encara més paradoxal i vergonyós que l’actual batle de Felanitx (ja se sap que la ignorància és atrevida) proposi de fer-hi Cristòfol Colom mentre manté el càstig feixista a un vertader felanitxer honorable.

“PAC QUI DEU!” va ser el crit, procedent de la Revolta Forana de 1450, que adoptaren i popularitzaren els agermanats. L’Ajuntament de Palma i el de Felanitx estan en deute. L’itinerari macabre de la seva execució encara no ha acabat, perquè el seu nom continua proscrit. Tal com deia la sentència, continua “vigilat perquè no parli”. Mentre no es procedeixi a executar el pagament del deute, executar la reparació que correspon en justícia per tal de restituir allò que robaren els revoltats per la força de les armes, podem acusar ambdós ajuntaments i tota la seva cort celestial, de continuar sembrant-nos de sal la memòria!

Aquests dies que tant es parla del creixent desafecte popular amb Espanya, va bé veure que hi ha prou arguments per entendre tan extesa opinió de la ciutadania i la progressiva presa de consciència.

La il·lustració mostra la inscripció que hi ha a Felanitx a la memòria de 414 víctimes mortals. Espanya girà l’esquena al poble i ho tornà a fer amb el desastre de la filoxera. En canvi, apel·la a una hipotètica solidaritat per justificar l’espoli més alt que hi ha en el marc de la Unió Europea contra Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.

Com tots els estats colonitzadors, Espanya practica la solidaritat d’Aliorna!

***

Del Myotragus Balearicus ençà, sempre ens han espoliat la terra. Els nostres doblers tenen idèntica característica que l’atribuïda a Livorno, el port italià aquí representat per Aliorna, la ciutat imaginària on qui hi va no torna. Així, i ara més que mai, la solidaritat forçada té un únic camí: el d’anada. Del de tornada no en sabem noves. Ens roben, ens empobreixen i després ens diuen que les autonomies són cares per retallar-nos encara més les insuficients assignacions. A més dels doblers, una altra cosa que quan se’n va no torna és la memòria. Fa un parell d’anys, des del món sindical es va fer un acte de record a les víctimes de l’explosió, l’any 1895, del polvorí de Sant Ferran que provocà 97 morts (74 eren dones i, moltes d’elles, menors d’edat). La xifra motivà una obscena i estúpida polèmica a la premsa de l’època quan Ultima Hora qualificà d’hecatombe l’explosió del fortí i l’Almudaina va blasmar l’ús del terme perquè “només” hi va haver 97 morts i, per arribar a hecatombe, en calien 100. La controvèrsia periodística ve de tan enrere com la insolidaritat. En canvi, tothom coincidí a qualificar aquell fet luctuós com “la pitjor tragèdia del segle”. No ho era ni de bon tros! Sonava a ironia i, sobretot, a incultura general veure i escoltar com els polítics i els comentaristes de premsa demostraven tanta d’ignorància i tan accentuada amnèsia històrica.

Abans de l’explosió del fortí, un altre desastre ja havia afectat greument Mallorca, molt especialment Santa Maria i Felanitx. La filoxera enfonsà l’economia de milers de famílies mallorquines i encadenà una teringa de suïcidis (més d’un centenar l’any 1891). Però tampoc no va ser aquest el pitjor drama del segle, perquè abans, el 31 de març de 1844, a Felanitx, hi va haver una mortaldat que quadruplicà amb escreix les víctimes de la filoxera i del polvorí. El terraplè de la part dreta de la parròquia del poble, sobre un bastiment de terra sense estabilitzar, s’esbaldregà i va matar 414 persones que miraven o participaven a la processó, en una catàstrofe que es coneix com la timba o, també, l’enterrossall i que recorda la glosa:

El dia del Ram a vespre,
Felanitx estava trist,
no hi havia casa oberta
que no hi hagués mort o ferit.

Dels tres desastres (el de la timba, el de la filoxera i el de Sant Ferran), se’n va fer ressò la premsa sense gaire crítica. Quins van ser els ajuts a la població afectada? En què va consistir la solidaritat d’Espanya? En les dues tragèdies que va patir Felanitx, tant en el cas de la timba com en el de la filoxera, res de res! Moltes de misses i ni un cèntim! En el cas de l’explosió del polvorí la vexació encara va ser més esperpèntica. D’una banda, la regent Maria Cristina, mare d’Alfons XIII, va obrir un compte simbòlic per ajudar les famílies de les víctimes. Cal afegir que es va tractar d’una acció de cara a la galeria sense cap concreció? D’altra banda, es va fer una publicació, amb l’humiliant títol de Limosna, on hi col·laboraren firmes espanyoles d’arreu, amb poesies, prosa, dibuixos i particel·les musicals. L’exemplar es posà a la venda a 10 pessetes, una part de les quals havia de generar un fons d’ajut als familiars. Es va cobrir l’expedient, però, del resultat econòmic, no se’n va saber mai el net. Això sí, varen quedar bé amb les aparences i, com anunciava la publicació, feren almoina, és a dir: caritat hipòcrita i no justícia. Tant en el cas de l’enterrossall, com en el de la tragèdia de la filoxera, com en el del polvorí de Sant Ferran, la solidaritat espanyola va ser un gest buit de contingut. Varen arribar alguns donatius de Barcelona, però la majoria procediren de les butxaques dels sempre solidaris pobres pobles mallorquins.

Encara que les comparances corren el risc de fregar o endinsar-se en la demagògia, cal contrastar el tracte rebut per Felanitx (víctima de la timba i de la filoxera) o Palma (víctima de l’explossió del polvorí) amb altres situacions similars a terra castellana. El drama més recent és un bon exemple per observar la similitud o la diferència en el tracte. El març de 2004, arran dels atemptats a l’estació d’Atocha de Madrid, amb el tràgic balanç de 191 morts, hi va haver una resposta generosa

La vinculació que habitualment s’estableix entre les assignatures de Geografia i Història està plenament justificada. Una prova que ho verifica és la cartografia. Els mapes polítics són com una fotografia d’un perióde d’història i mostren les modificacions de les fronteres i una mala fi de detalls afegits. L’autoria dels mapes també aporta la visió i, sovint, la intenció política. N’hi ha que fan mostrar el llautó. Aquí en tenim un bon exemple. 

*** 

És cosa sabuda, no només per cartògrafs i geògrafs, que els mapes també són com a llibres que constitueixen una font d’informació extraordinària que vinculen la geografia amb la història. Els canvis en el control dels diversos territoris tenen una incidència transcendental sobre els seus habitants. El pobles dominadors acaben imposant els seus eixos d’identitat sobre els pobles dominats i es consuma, fins i tot en el cas que es faci per les bones, l’etnocidi; l’extinció de la cultura dominada. Tot va a l’encant! La simbologia (heràldica, himnes, institucions, referents…), la llengua, els costums, les festes, els temples i els déus, tot el compendi que defineix una identitat cultural, es posen en quarantena i comença la cerimònia de suplantació, mitjançant la força o les lleis, sempre amb abús. La paraula clau és assimilació. Els dominadors confien que el procés conclogui amb l’èxit absolut: l’anorreament dels dominats, amb l’assumpció voluntària o per força dels annexionats a la cultura del conqueridor. La majoria d’unificacions (en realitat, hauríem de dir uniformitzacions) es poden llegir en els llibres d’història, però sempre amb cautela, perquè la crònica la solen escriure els guanyadors. Els mapes, també amb certa precaució contra les possibles manipulacions, són com una fotografia d’un període històric que ens mostra, amb més objectivitat i precisió, les modificacions de les fronteres i una mala fi de dades afegides (topònims, escuts, banderes…). Un exemple significatiu, per llegir la història més recent des dels mapes, el podem veure en comparar l’Europa d’avui amb la de fa 25 anys, just abans d’esbaldregar el mur de Berlín (no sé com els historiadors cauen en el parany dels polítics i anomenen “caiguda” un enderrocament forçat políticament). Al llarg del s. XX, Europa havia vist néixer diferents estats: Albània (1912), Finlàndia (1917), Hongria (1918), Noruega (1920), Malta (1918), Polònia (1918), Islàndia (1944), Irlanda (1949), fins al cas especial de Xipre (1960). Això no obstant, la segona guerra mundial havia posat pals a les rodes a la creació de nous estats i, amb l’excusa de l’estabilitat i d’evitar nous conflictes bèl·lics, es va privar Europa de seguir l’exemple recent d’Amèrica o el procés del continent africà. Els grans estats decidiren que concedir sobirania a les nacions dominades (sobretot a les europees) s’havia acabat!

S’havia acabat vertaderament? Ca, barret! Hi ha cicles inevitables i, sobretot, com varen descobrir, descriure i aplicar Gandhi, Fanon i els israelians, hi ha una tendència, gairebé biològica, de les cultures sotmeses a sobreviure i a resistir contra els intents d’assimilació. És paradoxal que els jacobins, ultranacionalistes radicals (tant els de la grandeur de la France com els epígons de la sagrada unidad de España), qualifiquin de “malaltia del nacionalisme” (el nostre, és clar) la resistència natural a defensar la identitat que no és altra cosa que pur instint de supervivència. El cas, fruit d’observar la realitat, és que sempre s’arriba a un punt sense retorn. El motiu és l’avarícia de l’opressor quan perd les formes i activa amb excés els mecanismes de poder. En aquest punt, el poble dominat descobreix fins a quin nivell està espoliat econòmicament, anorreat judicialment, etnocidat culturalment, explotat geogràficament, subjugat lingüísticament, ocupat militarment, esquarterat nacionalment…

Quan el dominador vol regular i administrar la llengua i els drets més elementals al dominat, com fa ara Espanya amb Catalunya, destapa el seu paper i produeix un doble desemmascarament. Es descobreix, sense manies, com a colonitzador i mostra, almenys a la gent conscient del poble dominat, que són una colònia; una nació assimilada. El punt sense retorn també s’activa per mecanismes exteriors. Europa va veure, a partir del 9 de novembre de 1989, data de la demolició del mur de Berlín, com despertava la consciència i renaixien, ara ja com a estats sobirans, una plèiade de nacions: Armènia (1991), Bielorússia (1991), Bòsnia i Hercegovina (1992), Croàcia (1991), Eslovàquia (1993), Eslovènia (1991), Estònia (1991), Geòrgia (1991), Letònia (1991), Lituània (1991), Macedònia (1991), Moldàvia ( 1991), Ucraïna (1991), Txèquia (1993) i, ja dins del nou segle, Montenegro (2006) i Kosovo (2008). Molts d’aquests estats fan part de la Unió Europea o són en vies d’integrar-s’hi. En tots els casos, hi havia raons objectives que possibilitaven exercitar el dret de cada un dels pobles a conèixer el seu passat i a decidir el seu futur. Finalment, la força de la cultura va vèncer la de les armes, per més que, excepte la remodelació dels Balcans (l’exemple abanderat dels jacobins), la majoria de processos varen ser, si no pacífics, almenys incruents.

Els mapes europeus no han pogut resistir els canvis dels darrers vint anys i han caducat més aviat que la llet formatjada. En canvi, hi ha mapes que duren més temps. Alguns massa hi tot. El de la il·lustració, dipositat a la Biblioteca Nacional de Madrid, és de 1852, però només ha caducat en part, per a desgràcia nostra (tant dels qui ho saben valorar com dels entabanats que van amb cucales). Si el llegiu amb deteniment, descobrireu que, excepte la part colonial reconeguda (Cuba, Filipines…), hi apareixen tres blocs més. El major, l’Espanya uniforme o purament constitucional, disposa de 34 províncies. El menor, el foral, corresponent a Euzkadi, compta amb 4 províncies amb un règim especial. La llegenda del mapa, en el punt geogràfic que ens afecta directament, és prou explícita: La España incorporada o asimilada. Comprende las once provincias de la Corona de Aragón, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado. Doncs això: mentre aquí n’hi ha que només veuen el rostoll, ells sempre han tengut les fites clares! Passa d’hora de saber quines són les nostres i mirar de recobrar la veu i la dignitat en el concert de les nacions lliures del món.

Mallorca, a diferència de Menorca, València o Barcelona, es va posar al costat de la revolta feixista-militar de 1936. La repressió desencadenada contra els militants d’organitzacions d’esquerres, contra els sindicalistes i contra els partidaris d’agermanar-se amb Catalunya va ser molt intensa. Tot això és cosa sabuda i, per sort, la bibliografia que hi ha i la que encara apareix recobra la història vertadera.

Allò que resulta més poc conegut és que, tot i ser conscients de l’alt risc, els sindicalistes del sector ferroviari feren una vaga contra l’aixecament feixista. Una vaga heroica que no ha rebut mai el reconeixement posterior que es mereix en justícia.

***

A Mallorca, la repressió desencadenada arran de la insurrecció feixista de 1936 es va acarnissar amb el sindicalisme. El Diccionari Vermell de Llorenç Capellà, qualificat d’imprescindible per l’imprescindible Josep Massot i Muntaner, ofereix extensa relació de persones que pagaren amb la vida la defensa de la gent obrera. El cas d’Aurora Picornell és dels més emblemàtics: el 1931, amb 19 anys, va organitzar el sindicat de sastresses i, cinc anys després, va ser afusellada, amb Catalina Flaquer i dues filles d’aquesta, Antònia i Maria Pascual, també del sindicat tèxtil, i amb Belarmina González a qui mataren per haver acollit a ca seva Maria Pascual. Ni la condició femenina lloada per la Falange Española, ni la de mares (que tant invocava la hipòcrita Església catòlica al costat dels revoltats), varen impedir que Aurora, amb només 24 anys i amb una filla de dos, o Maria, amb una filla de tres, fossin assassinades ni que l’endemà del crim, dia 6 de gener de 1937, a un cafè del barri del Molinar on vivia Aurora, un dels assassins exhibís els seus sostenidors tacats de sang.

En el moment de la rebel·lió armada, el paper a Mallorca del sindicat del tren (i, en menor mesura, el dels tramvies) mereix una atenció superior a la que ha rebut fins avui. Paralitzar les comunicacions i el transport és una mesura efectiva per a l’èxit d’una vaga. L’agost de 1917 hi havia hagut una aturada general de ferrocarrils que va permetre assolir les reivindicacions obreres. Potser aquest referent, i la unitat d’UGT i la CNT en aquest sector, feia que “el del tren” fos considerat el col·lectiu sindical més combatiu dels existents, al costat dels miners. Ho demostraren amb una vaga de protesta quan, la primera setmana de juny de 1936, els falangistes varen tirar una bomba a la Casa del Poble de Palma, no gaire lluny de les estacions, amb el resultat de 6 ferits. La vaga de ferrocarrils forçà una investigació que va concloure amb la detenció dels autors materials, els quals desvetllaren que Canuto Boloqui, un falangista exmilitar asturià resident a Inca, havia elaborat l’explosiu.

Cinc setmanes després, el 18 de juliol d’aquell mateix any, arran de l’aixecament de Franco, el sindicat del tren va convocar una vaga indefinida que començà dia 19, el mateix dia que es declarava a Mallorca l’estat de guerra. La nota retransmesa cada hora d’aquell dia des de Ràdio Mallorca delata l’èxit de la convocatòria: Mañana, día 20, a la hora señalada, se presentarán al trabajo los obreros de todos los ramos, considerándose despedido el que deje de hacerlo. El parte de l’endemà començava: Los trabajadores se dirigen, como en los días normales, al trabajo, però no devia ser cert quan la mateixa nota afegia: Se han tenido que efectuar detenciones que el Gobernador castigará con rigor. Dos dies després, la vaga encara continuava. El Correo de Mallorca de dia 22 de juliol reproduïa un comunicat del general García Ruíz: Esta mañana he conferenciado con el personal de la Compañía de Ferrocarriles el cual me ha prometido, solemnemente, que esta tarde reanudarán el trabajo. És evident que la vaga tenia un èxit important. Ho certifica el fet que, des del dia 19, militars d’artilleria havien ocupat el tren, els autobusos i els tramvies per oferir uns serveis mínims (tres trens i dotze tramvies), tanmateix insuficients. Dia 10 d’agost García Ruíz es veia forçat a decretar: Por motivos de orden público, he acordado la clausura de los sindicatos Obreros. El governador militar, dia 15 d’agost, feia amenaces amb les habituals acusacions en abstracte, tan típiques dels feixistes: Para que sepáis a quienes me refiero os diré que son los que se encuentran en huelga de brazos caídos en las barriadas de La Libertad, Son Cok, Hostalets, Can Capas, Son Españolet y los más lejanos Creu Vermella etc. Si os escondéis os sacaré de vuestras cáscaras con un alfiler como se hace con los caracoles y si huís pensad que os perseguiré hasta exterminaros.

La repressió contra els valents sindicalistes del tren va ser dura. Les dues companyies ferroviàries elaboraren llistes negres amb els noms dels obrers que feien nosa als patrons. La majoria eren del Consell Obrer Ferroviari, vinculat a UGT. Dels 800 empleats (100 del tren de Sóller), gairebé 200 (36 del de Sóller) foren processats i multats i més de la meitat, 110, acomiadats. Altres 65 treballadors del ferrocarril varen desaparèixer per a sempre. La depuració va ser intensa i les baixes foren cobertes per falangistes que coparen els llocs i el control de totes les estacions de tren de Mallorca. Els sindicalistes Miquel Femenies Mas i Antoni Tomàs Prats de Palma, Antoni Ochogavia Cervera d’Alcúdia i Bartomeu Sans Pons de Binissalem foren afusellats, alguns abans del desembarcament del capità Bayo a Manacor, acció que brinden incerts autors com a causa per justificar una repressió que, si bé és cert que es va incrementar, ja havia començat abans. Els principals atiadors dels judicis i dels crims (García Ruiz, Boloqui, Arcós, Saíz… fins al sàdic comte Rossi) tenen en comú dues característiques: la professió de militar i la procedència forana.

Com així el sindicat del tren va cridar a la vaga en el moment àlgid de l’aixecament militar? Eren uns temeraris? Uns inconscients? Segurament va poder més la coherència perquè, amb vaga o sense, el final no hauria estat gaire diferent i, a més, no hi havia una causa més justa i més noble que aquella per impulsar l’aturada. Aleshores, com així aquella vaga roman ignorada? Com així mai no ha estat enaltida pels sindicats actuals? És millor mantenir-la enterrada per si algú cau en la temptació de fer comparances amb el sindicalisme d’ara hipotecat als poders públics? Sigui com sigui, vull cloure l’article amb reconeixement i gratitud a unes persones, dignes representants del nostre poble, que s’oposaren a la guerra i defensaren la llibertat fins a les darreres conseqüències.