Etziba Balutxo...

Els vergonyants fets ocorreguts el dia de Pasqua de 2009 a l’església de Santa Eulàlia, arran de la processó de l’Encontrada, no representaren cap novetat, sinó la certificació de conductes ràncies del feixistum que, encara ara o, fins i tot ara més que mai, va més inflat que un gínjol i ens fa recular en el temps a la foscor de la caverna franquista.

Fa anys que el Mercadal i Felanitx, entre d’altres pobles, varen patir idèntica reacció d’una gent que volia impedir, amb la seva histèria, redreçar la nostra història. On s’ha vist mai mantenir privilegis rancis a un acte litúrgic? On s’ha vist mai anomenar costum allò que és una imposició? Com queda allò del Cèsar el que és del Cèsar? Repassem la història! La processó de l’Encontrada, documentada a la Seu de Palma fa cinc-cents anys, es feia la nit del dissabte sant i era coneguda com la de “les tres reverències” o la “dels enamorats”, perquè ja es podia tornar a festejar després de la quaresma. Quan el dia de Glòria va passar del dissabte al diumenge, la processó de l’Encontrada va ser ben matinera. Solia ser curta i precedia “l’ofici d’al·leluia”, anomenat així pel càntic entonat en el moment culminant. A Perpinyà, la capital del Regne de Mallorca, el dia de Pasqua es treia el vel del dol amb el cant del Resurrexit mentre les campanes repicaven l’al·leluia. A la Fundació Cosme Bauçà hi ha una consueta de 1759 que descriu com era la processó de Felanitx. En el Convent es cantava un Te Deum i partien en processó amb el pas del Crist ressuscitat. En arribar a la Parròquia, es trobava amb la imatge de la Marededéu i, en el moment de l’encontre, es cantava el Regina caeli, el cant habitual a la totalitat de la terra catalana: Regina caeli, laetare, Alleluia. Quia quem meruisti portare, Allelluia. Resurrexit sicut dixit, Alleluia. Si això és així (i vetu a Déu que ho és!) qui, quan, com i per què va introduir a un acte litúrgic un himne militar que hauria de ser proscrit d’aquesta terra per a sempre més amb tots quants li fan la cort? És ben bo d’aclarir!

La tasca uniformitzadora dels borbons va començar amb Felip V, el francès que amb el suport de Castella va ser rei d’Espanya per la força de les armes, esclafant la nostra terra i la nostra noble gent que defensava el rei Carles III d’Aragó, rei de València (1706-1707), de Mallorca (1706-1715), de Sardenya (1706-1720), de Sicília (1706-1738), de Nàpols (1706-1738) i comte de Barcelona (1706-1714) al qual Felip V faria esborrar de la història. El seu nét Carles (reconegut com a Carles III d’Espanya per ocultar el nostre), era conscient que, com diria Àngel Guimerà, la llengua i la memòria són els botins més preuats per sotmetre un poble. Per això, va atacar els nostres símbols: la bandera, l’idioma i l’himne. L’any 1770 va inventar una bandera espanyola (copiant-la de la nostra amb la idea de substituir-nos-la), va imposar el castellà i va decretar, com a himne, una marxa militar prussiana que, 10 anys abans, li havia regalat Frederic el Gran, com a present de noces, i que ja havien adoptat els soldats “granaders”. Aquell Carles III ordenà que la marxa sonàs a les processons quan ell se situava davall pal·li al costat de la custòdia. Aquest abús i intromissió extravagant dels reis d’Espanya també seria copiat per Franco. Així, s’obligava la gent que mirava la processó a agenollar-se al seu pas i, de manera gens innocent, la vertadera tradició, la dels cants primigenis de la processó de l’Encontrada, l’Al·leluia i el Regina caeli, se’n varen anar a n’orris. Això no obstant, el canvi imposat no va assolir l’èxit general perquè la processó existeix a molts d’altres indrets. A la majoria de pobles italians, per exemple, l’Encontrada es fa amb l’Himne Marià. Això aclareix encara més el rerafons de la protesta de Santa Eulàlia: una bastarda intromissió de l’estat sobre la litúrgia catòlica! La pregunta és clara: quin grau de claudicació o d’acceptació voluntària tenia l’Església?

L’estiu de 1715, les tropes borbòniques capitanejades pel Cavaller d’Aspheld desembarcaren a Cala Llonga i la sang dels defensors felanitxers va regar l’Horta. Quan arribà a Palma l’exèrcit invasor alguns nobles innobles traïren juraments i lleialtats a l’austríac Carles III. Serien coneguts com a botiflers, denominació que prové de l’expressió beauté fleur, la flor de lis que era i és l’emblema dels Borbó, i que, a Mallorca, solem dir amb major menyspreu: botifarres! Els qui, el dia de Pasqua del 2009, plantaren l’ofici varen fer un ridícul majestuós que els hi confereix el dret d’estampar una carabassa o un rave el bell mig dels seus emblemes heràldics. Cap d’ells no aixecava el cul quan, no fa gaire, els capellans feien resar “por nuestro invicto caudillo Francisco Franco y su ejército”. Això, que també devia ser una tradició, ja els hi anava bé. En canvi, ara no podien suportar foragitar la imposició borbònica i franquista.

El rector de Santa Eulàlia, Antoni Alzamora, va tenir la saviesa i la dignitat de desempallegar-se d’un empelt extemporani i extravagant inserit dins de les esglésies. Actualment, la música que sona és la de l’escena triomfal del segon acte de l’opera Aída de Verdi. Anys abans, el 2004, Felanitx, amb l’aleshores rector de la parròquia, Mn. Llorenç Lladó, ja havia fet bugada i reparat la infàmia en substituir, enmig d’una gran polèmica atiada des del Partido Popular, la marxa reial per l’Al·leluia de Haendel. Aquella acció valenta de discernir entre la política i la religió li va suposar una persecució política del guerracivilista PP felanitxer.

La dreta no respecta res que no sigui mantenir el control i reduir les llibertats. Fins i tot, infringeixen principis bàsics de les seves lleis. Defensen interferir en la litúrgia i després tenen la santa barra de parlar d’independència entre el poder civil i el religiós. Podeu tenir l’absoluta seguretat que els descendents dels col·laboracionistes de 1715 no han perdut la memòria. Saben bé què es pesquen quan aixequen el cul per evidenciar una protesta grollera i quan abandonen la cerimònia religiosa que pretenien manyuclar al seu gust. La ignorància i la bandera la deixen passejar a una beata folklòrica exhibicionista, la qual (perdonau-me la frivolitat de la gracieta) hi va posar la cirera: “La nostra mallorquinitat no entra en conflicte amb un himne que ens uneix a tots” – va dir i va quedar tan ampla –. Doncs no, no m’uneix res amb ella, ni amb aquesta marxa militar, ni, molt menys, amb els seus defensors botifarres que un dia d’aquests aniran a donar murga a Murgui, el bisbe condescendent que mai no ha pogut fer ombra al seu predecessor, Teodor Úbeda. Amb una almoina pietosa aniran a queixar-se al bisbat (com feren contra Llorenç Lladó de Felanitx). Li diran que el capellà de Santa Eulàlia ha profanat una tradició, però l’expressió correcta és que ells han revalidat una traïció. Clar que això de confondre paraules i capgirar-ne els significats sí que és una tradició dels botifarres!

L’exhibició del dolor no fa part de la nostra cultura. La serenor presideix les nostres manifestacions de dol. El nostre patir fa part de la més absoluta privacitat i intimitat i defugim la cridòria i la histèria. De fet, els catalans no som gens renouers i ho podeu certificar amb mil detalls. També amb l’expressió de l’alegria som discrets. Tant per plorar com per riure defugim el públic. Si anau a una platja a l’estiu entendreu el que vull dir. Els que criden, els que corren i embruten d’arena l’altra gent o els que tenen un aparell de música a les totes, evidentment no pertanyen a la nostra nissaga. Aquestes conductes no tenen res a veure amb ètnies, sinó amb cultures. Els trets distintius que diferencien els pobles patriarcals dels matriarcals, com el nostre, aporten dades que, més enllà de les opinions, resulten irrefutables: tenim segones festes, separació de béns i un fet palès: resolem la violència domèstica amb el suïcidi, però no amb el crim, perquè en una situació límit estam disposats a morir, però mai a matar. Ara per ara, la cosa va així, tot i que la globalització tendeix a uniformitzar les cultures (ei, tant grosses com petites) i, per tant, a despersonalitzar-nos. Si, com sabem cert, qui perd els orígens perd identitat, convé desconnectar els programes de ràdio i televisió que estimulen les pornogràfiques exhibicions de la tragèdia i el dolor o la rialla grollera. No ens hem de resignar, sinó fer el cap viu i preservar els eixos fonamentals de la nostra cultura.

Ara que s’acosta la setmana santa, tenim un element pertorbador: les saetas no són cosa nostra. Fa cent anys ja varen ser objecte de polèmica en el seu lloc d’origen: l’Espanya de la pandereta. La gent de seny considerava que aquell cant cridaner de queixa adolorida no treia cap enlloc i, lluny de ser una mostra de fervor religiós, era un pur espectacle folklòric orientat al primer turisme. Antonio Machado, enmig del debat, va escriure un poema aclaridor per desmarcar-se ideològicament del cant de la saeta. Una saeta antisaeta

sino al que anduvo en la mar!

L’any passat, arran del 75è aniversari de l’esdeveniment, s’hauria d’haver commemorat i enaltit el significat d’aquell clam conjunt a enfortir-nos per prosperar agermanats. Això no obstant, per culpa de l’esquarterament que patim, la memòria sembrada de sal i la ignorància empeltada a sang i a foc, l’efemèride va passar gairebé desapercebuda tant al Principat de Catalunya com al País Valencià i només va ser destacada a la premsa de Mallorca. El silenci i l’oblit, siguin innocents o covards, conviden a revoltar-nos amb l’evocació dels fets i, sobretot, romandre a l’espera d’una futura avinentesa més profitosa per renovar els vells i nobles objectius.

El maig de 1936, La Nostra Terra, revista mensual de literatura, art i ciències, íntegrament en català, publicada a Mallorca des del gener de 1928 fins a l’inici de la guerra incivil, amb participació de col·laboradors de totes les terres de parla catalana (1), informava que en un proper consell de Ministres s’aprovaria “un decret de bilingüisme a favor de les Balears i València, similar al que s’ha concedit a Catalunya”. La bona nova (que no arribaria a reeixir), s’arrodonia, dia 20 d’aquell mes, amb la publicació a Barcelona d’un Missatge als mallorquins. L’escrit posava en relleu els lligams culturals i animava la realització d’actes d’apropament entre els territoris d’un mateix poble. El Missatge, presentat per un Patronat, un Comitè d’Honor i un Comitè Organitzador, va ser signat per 165 personalitats destacades de l’àmbit de l’empresa i de la cultura catalana. Calia correspondre la convidada i així es va fer. Dia 10 de juny de 1936, es publicà a Palma la Resposta als catalans, signada per 153 mallorquins conscients, amb aquest paràgraf final: “Amb la nostra resposta volem fer la triple afirmació d’unitat de sang, de llengua i de cultura; afirmació de fidelitat a una pàtria natural que és la terra on és parla la mateixa llengua. Afirmació que adrecem a la Catalunya de tots els catalans i de tots els temps, que s’estén del Rosselló a València, la del rei En Jaume I i de Ramon Llull. I així responem a la crida que ens és feta, disposats a col•laborar en tots aquells projectes encaminats a consagrar la nostra germanor essencial i la nostra comuna esperança.”

La Vanguardia de dia 11 de juny de 1936 informava dels dos documents: “El entusiasmo que se siente en Cataluña con motivo del mensaje que los catalanes dirigieron a Mallorca, ha sido allí acogido con extraordinario fervor. Una nutrida representación de intelectuales, hombres de ciencia, profesores, industriales, etcétera, publican un escrito, titulado Resposta als catalans. Podemos adelantar que los mallorquines vendrán a Barcelona. Tanto los actos de Mallorca como los que se han de celebrar aquí, constituirán unos días de espléndida fraternidad y exquisita espiritualidad.”. En línia amb la crida efectuada tant a la Catalunya continental com a la insular, es va constituir un comitè organitzador. Dia 18 de juny la premsa anuncià el calendari d’activitats previst per a la tardor d’aquell any. Trenta dies després, la insurrecció armada dels militars, amb la participació dels partits de dreta i la complicitat activa de l’Església, va estroncar el procés de retrobament nacional. Ho diu Francesc de B. Moll: “El 18 de juliol va impedir que es consolidàs la col·laboració”. Ho ratifica Gregori Mir: “L’alçament militar-feixista interrompé la unitat”.

Aquells dos documents, el Missatge als mallorquins i la Resposta als catalans són considerats com un referent històric clau i fonamental, però s’oblida un tercer document igualment important que, ara i aquí, és just reivindicar. LA VANGUARDIA del diumenge 28 de juny publicava un escrit rebut de València: Adhesió al Missatge als Mallorquins: “Assabentats del Missatge que els catalans de la Catalunya estricta adrecen als mallorquins, els valencians volem manifestar la nostra plena adhesió a la lletra i l’esperit d’aquell document, Amb aquesta adhesió enviem als nostres germans de Mallorca el nostre viu i fervorós desig de que troben ressò entre ells les paraules del Missatge, per a que aquest esdevinga fructífer en les relacions internes de la nostra Comunitat Cultural.” El mateix diari afegia: “Firman esta adhesión los señores siguientes: Joaquín Reig, ex diputado a Cortes y presidente de la «Unió Valencianista»; Nicolás Primitiu, presidente de «Proa» y director del «Centre de Cultura»; Adolfo Pizcueta, publicista; Enrique Navarro Borras, poeta y directivo de «Proa»; J. Castanyer, regidor valencianista; Luis Guarner, poeta y profesor; M. Duran de Valencia, escritor; Rafael Rosselló, directivo del «Partit Valencianista d’Esquerra»; Carlos Salvador, filólogo y poeta; M. Thous Llorens, escritor y maestro; Angelí Castanyer, poeta; G. Huguet Segarra, fundador de «Esquerra Republicana del Partit Valencianista»; F. Bosch Morata, médico; E. Caballero Muñoz, poeta; J. Martínez Vidal, directivo del «Partit Valencianista d’Esquerra»; Vicente Tusón, de la «Unió Valencianista»; Emilio Nadal, escritor y catedrático; Pascual Asins, poeta; José María Tusón, de la «Unió Valencianista»; Roberto Morodes, presidente de la «Associació d’Estudiants»; F. Soto Mas, regidor valencianista; E. Cebriá, secretario de la «Unió Valencianista»; J. Calvete, de la «Unió Valencianista»; Rafael Molina, de la «Unió Valencianista»; Carlos Biet, abogado; J. Navarro Barba, de la «Unió Valencianista»; F. Martínez, de la «Unió Valencianista»; Juan Reig, de la «Unió Valencianista»; Joaquín Rieta, presidente de la «Associació Protectora de la Ensenyança Valenciana».”

REFLEXIÓ I DESAFIAMENT CAP A UNA NOVA GERMANIA

Nou anys abans, Guillem d’Efak havia burlat la censura amb un procediment similar quan va presentar la Cançó de Son Coletes com un «anónimo popular mallorquín del S. XV». Encara que sembli mentida, la censura s’empassà l’engany malgrat que, a la part recitada de la cançó, es desvetlla clarament l’autoria (1). L’habilitat de l’autor en fer allò que Bertold Brecht anomenava «transposició històrica» és evident. Guillem d’Efak aixeca un clam per la llibertat i contra la tirania; fa una clara denúncia contra la brutalitat de la guerra incivil espanyola del 1936 disfressada en forma de romanç en record de les Revoltes Foranes, precedent de les Germanies. Les Germanies varen ser unes revoltes populars al segle XVI que, al País Valencià i a Mallorca, aconseguiren un gran èxit inicial contra la noblesa opressora i, per extensió, contra la monarquia. Abans, a meitat del S. XV, hi va haver una revolta forana i el cabdill d’aquell moviment va ser el manacorí Simó Ballester, conegut com «lo tort».

Son Coletes (2) era l’antic cementiri de Manacor, on l’autor prega a Déu de «poder anar-hi caminant» (3). Ho explicava així: «És ben clar, si no hi vas a peu és perquè hi vas colcant. I, si hi vas colcant, pot ser de dues maneres: viu o mort. Si ets mort, et porten a enterrar. Si ets viu… et porten a matar!» Els noms dels qui s’afegien a l’estol de «lo tort» (Mates, Fullana, Gil, Nadal…) eren alguns dels acompanyants reals de Simó Ballester, però Guillem d’Efak establia el paral·lelisme amb els republicans afusellats el 1936 i el 1937 al vell cementiri (4).

Les tropes feixistes revoltades el juliol de 1936 contra el govern legítim de la República comptaren, al llarg dels tres anys de la incívica guerra (5), amb l’ajut de tropes africanes i, en el cas concret de Mallorca, de feixistes italians. Aquesta participació africana i italiana explica la referència de la cançó «als mercenaris moros i napolitans» (6). Les tropes italianes de Mallorca, els «dragones de la muerte», comandats per un farsant sàdic autoproclamat Conde Rossi, actuaren amb espantosa crueltat al crit de fussilatti súbito tuti le comunisti! davant la desídia dels militars espanyols, que mai no veren que Rossi, amic personal del Ducce Mussolini, venia (com explicaria anys després) amb ordres d’annexionar les illes Balears i Pitiüses a l’Estat italià aprofitant el conflicte. De tothom és sabut que els feixistes italians i els nazis alemanys aprofitaren la guerra incivil espanyola com a camp de proves bèl·liques previ a la segona guerra mundial. Mentre Guernica, al País Basc, o Xàtiva, al País Valencià, eren bombardejades per l’aviació alemanya, Catalunya era bombardejada per avions italians que utilitzaven Mallorca com si fos un portaavions.

La repressió (7) practicada a Mallorca contra els republicans es va intensificar, el mes d’agost del 1936, arran del desembarcament de les tropes del Capità Bayo al port de Manacor. Bayo obeïa ordres de la Generalitat de Catalunya. Des de Ràdio Barcelona el mallorquí Antoni Maria Sbert i Massanet, conseller amb el president Lluís Companys, transmetia un missatge als mallorquins: «Mallorca, terra de pau, sang de catalans, llengua de Ramon Llull, presonera de forasters que no t’estimen ni et coneixen ni et volen més que perquè ets un castell de guerra! Mallorca! Obre els braços a la teva germana major, la Catalunya pairal, que no vol conquistar-te: vol alliberar-te i recobrar-te!» Finalment Bayo va rebre ordres del govern de Madrid d’abandonar l’operació. Alguns historiadors conclouen que l’hipotètic anticatalanisme de Mallorca, fins a la dictadura de Franco (8) pràcticament residual, va ser promogut pel capità general García Ruíz i, molt especialment, pels germans Miquel i Llorenç Villalonga que acusaren «el govern separatista català» d’haver intentat, amb el frustrat desembarcament de Manacor, passar a sang i foc els pobles de Mallorca i d’Eivissa (Menorca va ser lleial a la República). El cert és que després el franquisme i la noblesa botiflera i reaccionària (a Mallorca, «botifarres»), varen adobar l’anticatalanisme durant els quaranta anys següents i, des del diari ABC, El Mundo, la COPE, Intereconomía i d’altres mitjans de comunicació, reconeguts com la caverna de la Brunete mediàtica, encara ara ho fan amb l’ús de la mentida i de la manipulació barroera.

Deia Guillem d’Efak: “Avui no cantaria la cançó tal com la vaig fer. No hi va haver cap guerra entre germans; no érem germans. Però també els germans es barallen. Quant a parlar que no hi hagi guerres és una utopia i si es barallen les persones, com no ho han de fer els pobles? Ara substituiria el darrer vers i cantaria: I que, si hi torna a haver guerres, les guanyem els catalans!”

El mes de maig del 1967, a La Cova del Drac, es va fer la presentació del nou disc amb La cançó de Son Coletes, acompanyada de Mai de mais i Inventari de Tardor. i d’una nova edició, il·lustrada per Pere Pavia, del llibre El poeta i la mina de Guillem d’Efak. El Noticiero Universal publicà un reportatge, il·lustrat amb fotografies, de la presentació. A la crònica del Tele-Exprés, l’autor dóna les pistes sobre la data històrica veradera i el significat autèntic de la cançó: «Un cementiri és un lloc per enterrar els morts, però també, per desgràcia, per fabricar-ne. Si fos barceloní, aquesta cançó s’hauria titulat el Fossar de les Moreres, cançó del Camp de la Bota o Cançó de la Rabassada.» Josep M. Llompart (Diario de Mallorca, 8-6-67) fa un article sobre el llibre: «Los textos reunidos en El poeta i la mina se deben a Guillem Fullana Hada d’Efak, el Guillem d’Efak aupado por la «nova cançó» a la más alta cima del éxito popular. Debemos descartar la casi obligada sospecha de que estos poemas hayan sido publicados al amparo de tal popularidad. La poesía de Guillem d’Efak, de nuevo en circulación tras el largo paréntesis que siguió a El poeta i la mar, difícilmente puede encasillarse dentro de las corrientes al uso en nuestra inmediata circunstancia. El poeta i la mina parte de una anécdota muy concreta; pero viene a desarrollarse en un doble plano: el esfuerzo del minero en su mina, el esfuerzo del hombre en su noche. Y, espiando en lo más hondo, la constante obsesión de la muerte. Martínez Pavía, coprotagonista con Guillem d’Efak de El poeta i la mina, aporta a la obra once aguafuertes sencillamente sensacionales, admirables en su poder expresivo, en la honda sabiduría de su trabajo y en la nítida seguridad de su técnica.» L’escriptor Guillem Vidal Oliver (Perlas y Cuevas, 10-6-67) comenta el nou disc: “Guillem d’Efak canta Sa Cançó de Son Coletes davant un públic embadalit i electritzat. A mi, per què negar-ho?, m’ha pegat un calfred en sentir una cosa tan nostra, tan meva, dita amb paraules que tenen el gust de lo autèntic i amb notes que canten uns herois també nostres com són en Simó Tort Ballester i la seva comparsa. La gent està emocionada.” El Correo Catalán publica: «El recital corrió a cargo del conocido y popular cantante Guillem d’Efak el cual ofreció una selección de bellas canciones catalanas de su nutrido repertorio. «Sa cançó de son Coletes» resultó de un efecto magnífico y fue premiado con una gran ovación. Sobran los elogios para Guillem pues su sola presencia es recibida con calurosos aplausos de sincera simpatía.».

La cançó de Son Coletes obtingué un èxit extraordinari. Figura a l’antologia elaborada per Maria Aurèlia Capmany, Dies i hores de la Nova Cançó, en què és destacada per la denúncia de la injustícia i clam per la veritat. També és destacada per Jordi Garcia-Soler en el llibre La nova cançó, juntament amb la Balada d’en Jordi Roca, entre les més interessants de la nova cançó. De part meva, al llibre Balada de Guillem d’Efak li vaig dedicar tot un capítol. El 1999 la revista Enderrock publicà la llista de les 100 millors cançons catalanes. Encapçalada per Paraules d’amor de Serrat i Al vent! de Raimon, La cançó de Son Coletes ocupava un honorable 12è lloc. Aquesta cançó ha estat versionada i enregistrada per molts de cantants i grups: Òscar Mas, Agustí Baró, Gom Teatre, Projecte d’Efak i Biel Majoral amb la Banda de Música de Manacor, entre els més destacats. Al final (*) podreu escoltar-la en la versió original.

Encara avui, d’ençà de 1976, cada 14 d’abril, té lloc a Son Coletes un senzill acte de record per a les víctimes de la brutal repressió i, sovint, es recita o es canta la cançó poema de Guillem d’Efak. Aquest acte, fins ara, no ha rebut reconeixement oficial. Al contrari, repetidament i per majories a vegades molt ajustades, l’Ajuntament de Manacor ha negat la col·locació d’una imatge commemorativa com reclamen sectors del món de la cultura. L’escultura, de ferro, sobre el disseny original de Jaume Ramis Sureda, és obra d’Andreu Frau, l’amic a qui Guillem d’Efak va dedicar la cançó Adéu, Andreu quan abandonà el poble. La polèmica, any rere any, s’adreça al greuge de veure com Barcelona o Palma han sabut retre reconeixement públic a Lluís Companys o a Emili Darder, afusellats per haver exercit càrrecs democràtics, acusats de «auxilio a la rebelión». Última Hora (15-6-67), arran de l’edició del disc amb La cançó de Son Coletes, amb un gran titular («La cançó catalana no es simplemente cantar en catalán.»), publicà una entrevista a Guillem d’Efak i conclou: «La personalidad del cantante es más advertida fuera de nuestras islas que aquí. Es una lástima tener que constatar este hecho pero la evidencia es clara. Nuestro país es una constante invitación al éxodo».

Aquesta conclusió es manté vigent i és la de sempre: Catalunya reconeixia allò que el Manacor oficial amaga. Mentre el Manacor popular l’estima, el Manacor dels poderosos fa tot quant pot per enterrar, com els republicans a Son Coletes, la cançó i tot quan faci esment al seu autor. Així el volen: ben mort i ben enterrat! I per això qualsevol cosa que es faci que enalteixi el seu record és proscrita, encara ara, des del Manacor dels afuselladors. Però, precisament també per això, la gent condreta, la que lluita a favor de les llibertats, la que reivindica reparar les ignomínies, ha d’aprofitar les oportunitats que brinda aquesta cançó per reparar la marginació i el silenci. Ara mateix, per exemple, assistir a les representacions de Tots aquests dois d’aquesta setmana és una excel·lent oportunitat. Així, a més de gaudir de valent amb l’espectacle, es contribueix al record de Guillem d’Efak i la Cançó de Son Coletes.

LA LLETRA, AMB INDICACIÓ NUMERADA DE L’ANÀLISI ANTERIOR:

Sa cançó que escoltareu l’ha feta Guillem d’Efak, (1)
més de mig manacorí i fill d’en Toni «cremat».
La va fer a Son Coletes (2) un horabaixa de març.
Déu vulgui que, per molts d’anys, pugui anar-hi caminant. (3)

L’any mil quatre-cents cinquanta pitjor fou que el de sa fam.
Els rics mengen pa de xeixa, diuen ses dones plorant.
els rics mengen pa de xeixa i per noltros sols no hi ha mestall.
«Lo tort» Ballester ho escolta i li envest cap a Ciutat.

I era una colla de veure, tots eren manacorins
fent-se costat un amb l’altre anaven replegant amics.
Primer s’hi ajuntava en Mates, llavors en Fullana i en Gil,
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit. (4)
«Lo tort» Ballester els comanda perquè és el més decidit.

Per donar compte an el rei a Nàpols varen anar
i el rei els dóna penyora que tot, tot, s’arranjarà.
Però els senyors de casa bona ni el rei volen escoltar.
Tres anys «lo tort» Ballester (5) els tingué acorralats.

I era una colla de veure, tots eren manacorins,
si coratge té en Mates, més en Fullana i en Gil,
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.
«Lo tort» Ballester els comanda per lliurar els mallorquins.

Set mil cinc-cents sous donaven els nobles a qui els matàs.
Feren venir mercenaris (6) moros i napolitans.
Calaren foc a les cases i es fartaren de robar.
Després ‘ribà la venjança (7) color de vi i de sang.

I era una colla de veure, tots eren manacorins,
si ho eren els condemnats, també ho eren els botxins.
Primer mataren en Mates, llavors en Fullana, en Gil,
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.

I a «lo tort» Ballester el penjaren escorxat de viu en viu
i escamparen els seus trossos pels entreforcs dels camins.
Després d’aquesta endemesa tot romangué com abans:
els pobres més boca closa més viudes plorant, plorant.
I no ploraven per elles, ploraven pels seus infants.

La cançó que heu escoltat l’ha feta Guillem d’Efak (1)
que demana a Déu que el poble no tingui mai més tirans (8)
i que mai més no hi hagi guerres ni lluites entre germans.

(*) PER ESCOLTAR LA VERSIÓ ORIGINAL DE GUILLEM D’EFAK:

http://www.goear.com/listen/3912bbc/sa-canco-de-son-coletes-g-defak

La bona nova de la setmana ha estat l’arxivament de la instrucció de la Policia Local de Felanitx contra un jove, fill del poble, acusat injustament i falsament per gent sense dignitat ni credibilitat.
Dia 14 de desembre, el batle Biel Tauler declarava a UH: “El Ajuntament de Felanitx ve indicios de delito en los hechos acaecidos el día de Sant Agustí”. Després de la resolució, el mateix batle al mateix diari diu: “Nosotros acatamos la ley, nada más, el resto depende de la Fiscalía”. Quina llàstima, no? Qui va instar la Fiscalia més que la Policia Local a les seves ordres? Està el poble per tudar recursos públics? Per pagar denúncies inventades pels únics que varen exhibir violència i provocaren l’incident?

QUINA TROPA!

Quan una cosa és molt lletja, molt lletja, solem dir que no té nom. Aquest no és el cas. Bé, és molt lletja però té noms i llinatges i la major responsabilitat recau sobre Biel Tauler, el batle que no defensa els fills del poble i, davant d’una resolució judicial que exonera un dels seus joves, l’únic menor d’edat dels qui pateixen persecució ideològica, en comptes d’expressar la seva felicitació pública a l’afectat, lluny de investigar si la denúncia tramitada tenia o no prou pes, lògica, coherència i credibilitat, ben alerta en disculpar-se amb la família per les moltíssimes molèsties (i costs econòmics) ocasionats, practica l’espanyolíssim sostenella y no emmendalla i reitera que va fer allò que tocava fer. No ha paït la resolució? Encara té l’agrura i la ressaca del darrer pregó de la Quica? Encara dura? Cara dura, molta de cara dura és el que hi ha, tot i que aquí solem dir barra i mijta! Mai a la història, fins ara, els felanitxers havien abominat de la llengua i la cultura del seu poble i ara, tant Biel Tauler com la seva protectora i predecessora, Catalina Soler (protegida de Jaume Matas, el progegit d’ Aznar), com la resta dels membres del seu equip de mal govern, ha negligit a consciència contra la llengua que el va alletar, talment un mal apèndix i satèl·lit del seu amo i senyor (2) Bausán.

El jove que ha vist reparada la innocència era l’únic menor entre els acusats en un informe malgarbat, tendenciós i amb una clara finalitat política. La pràctica totalitat de la dotzena de persones denunciades (totes excepte un bon poeta santanyiner) no només són de Felanitx (cosa que contradiu el batle que va dir que eren tots de fora poble), sinó que la majoria pertanyen als “Setze jutges” (*) que aquell mateix dia havien participat en el pregó de la festa, I sa quica diu que no!, que tant va irritar la gent del PP. Si se sentiren tan molests amb la crítica irònica contra la corrupció, els atacs a la llengua, el fiasco de les festes, la tudadissa de recursos públics, l’abús urbanístic, les concessions arbitràries, posar en risc el port i altres herbes enramellades amb pardalades ridícules com voler declarar el navegant Cristòfol Colom fill del poble (quan encara no ha restablert la plaça usurpada pel franquisme a Joanot Colom, l’instador del poble), deu ser que en aquell pregó s’hi veren retratats. Tan ben retratats que decidiren practicar l’art indigne de la venjança més barroera. Ells mateixos atiaren l’incident instant a crits l’actuació policial (“Meam si no fareu res! O no actuareu?”) i, després de l’animalada que hauria pogut provocar una estampida humana, un nou enterrossall, començaren una caça de bruixes i encarregaren la confecció de l’expedient als mateixos que feren ús de les seves armes. De res no serviren, les instàncies, cartes públiques, articles a la premsa, convidades a la sàvia rectificació, peticions a la reflexió i al seny de reconeguts columnistes de diaris (Llorenç Capellà, Matías Vallés, Andreu Perelló…), peticions de la gent, ni, tampoc, la sol·licitud de tots els altres grups presents a l’Ajuntament. Aferrar-se a la majoria absoluta és no saber que la democràcia és el govern de la majoria amb respecte a les minories; és, per dir-ho més clar i senzill, no ser demòcrata. Precisament per això, he dit i repetit des del dia de l’agressió policial, que aquest equip de govern serà foragitat a les urnes. Llàstima que manqui tant per a les eleccions, però està fet d’ells. Si el batle ha deixat la seva feina per dedicar-se professionalment a la política, amb aquesta conducta suïcida el 2015 perdrà bous i esquelles.

No havia passat una setmana de l’incident i l’exbatlessa, esposa d’un dels dos policies que ruixaren la gent amb esprais de gas, ja escampava els noms dels qui caurien. Els noms que circularen, amb dues excepcions, són els que finalment apareixerien a l’informe, aleshores encara per fer. El desembre ja va arribar la primera (i única fins ara) citació judicial a la família del menor, obligant a presentar-se a la Fiscalia, acompanyats d’un misser. La gent començà a mobilitzar-se. Es varen recollir fotografies i vídeos per veure si, realment, hi havia hagut qualque actuació censurable, a més de la de la irracional practicada per alguns policies. Res en absolut mostrava cap diferència amb els anys anteriors i, si n’hi havia alguna, era en contrast per la menor intensitat a la malmenada típica, quan els polítics passen sota el pal·li de la quica, de la gronxada com un balancí de Maria Salom, en comparança amb la magrejada que, dos anys abans, havia patit Francina Armengol o, l’ensabonada, molts més anys abans encara, a Maria Antònia Munar. Qui no vol pols que no vagi a l’era! Fa més de 20 anys que aquesta festa destaca per la participació ciutadana, per la crítica política, per la festa en llibertat. La gran majoria de persones, tant entre la gent felanitxera com la de fora poble que s’acosta (cosa que no passava abans) per Sant Agustí a Felanitx, considera aquesta festa tot un referent cultural, carregat d’ironia i d’alegria.; una expressió de llibertat d’opinió i d’exercici sa i fresc de crítica social i política. A qui fa nosa tot això és a la dreta més intolerant.

Ateses les amenaces de persecució del batle, es va crear el Comitè de Defensa de les Festes Populars i, sota la coordinació i feina eficaç de Felanitx en Moviment, s’arreplegaren dades i testimonis d’un nombrós grup de persones. Amb totes les imatges, amb les informacions i declaracions recollides, amb un seguiment especial a tots i cada un dels que figuren a l’expedient es va veure que no hi ha el més mínim acte de violència. Després es va fer el mateix seguiment especial a “les autoritats” i a tots els policies, des de la sortida del Convent, fins una bona estona després de l’incident que provocaren i la cosa ja no va ser igual. Les dues fotografies que il·lustren aquest comentari són prou clares. Tant la superior, amb una de les imatges de la ruixada, com la inferior del policia que es prepara per disparar. Des de la sortida del Convent, ja hi ha violència verbal per part d’alguna de les màximes autoritats, animant a la repressió policial. Naturalment, aquelles paraules irracionals varen ser obeïdes, també irracionalment, com si fossin ordres. L’autora de les hipotètiques ordes, encara va tenir la santa barra, d’envestir una mare (amb un fill manescal i un altre metge) per acusar-la de educar malament els seus fills. Ja farà tant l’acusadora! Que el temps no li hagi de recordar aquest menyspreu a una família carregada dels valors humans que ella no té i, ara ja, no tendrà mai.

Revisats i analitzats els fets, amb documentació, pulcritud, veracitat i tot detall, es desprenia que si hi havia un sol motiu d’obrir un expedient era per determinar les responsabilitats de la policia local. A banda que l’oposició ha estat pussil·lànime, perrquè, en exercici de les seves obligacions i funcions, hauria d’haver entrat amb més força a reclamar les responsabilitats polítiques de l’incident, el gran trágala, perquè va ser molt més que un despropòsit, va ser que el batle encarregàs instruir l’expedient als únics practicants de la violència. S’organitzà un comitè de defensa, es varen començar a cercar assessors jurídics i, en un tres i no-res, s’arreplegaren multitud de proves i testimonis que, si s’arriba finalment a judici, faran l’efecte de la força del judo. El daltabaix dels caçadors caçats serà de manual. Felanitx no s’ha arrufat; està en moviment! Les imatges d’aquell dia canten santa clara!

En el cas concret del menor exonerat, la prova de la persecució es verifica quan, d’entrada, no apareix a cap moment amb el seu nom, sinó com a “fill de XXX” i en boca d’una regidora que tampoc no surarà el 2015. A més tot són acusacions abstractes que no l’impliquen directament en cap falta ni, molt menys encara, en cap hipotètic delicte. Encara ara és l’hora que la policia local o el batle, als quals varen acudir la família a demanar els motius per haver acusat el jove, s’hagin de disculpar o, si més no, hagin donat cap resposta ni cap explicació. Mai, a cap moment. Només hi havia odi i ràbia. Ni el més mínim motiu de res!

UN INFORME POLICIAL DE PA AMB FONTETA 

Quan el jove acusat de no se sabia què es presentà, amb sa mare i un misser, a la Fiscalia, varen poder llegir (a la fí!) l’informe policial. La redacció delata que l’autor i tots quants han donat el vist-i-plau a aquell pamflet, no superarien l’antiga EGB. L’expedient és totalment caòtic, enrevessat i més desbaratat que les branques mil·lenàries d’una olivera valldemossina. La primera sorpresa va ser que l’acusació contra el jove, sempre descrit com a “hijo de xxx”, era per haver estat “uno de los principales alborotadores” i només es fonamentava, amb presumpcions falses sense cap prova, en les declaracions d’una regidora i d’un regidor del PP; precisament, els dos a qui més els convendria callar ateses les seves divulgades activitats, amb expedients incoats en matèria d’infracció urbanística, ella, o de passar més gust per devers el Port amb la coca que amb el rubiol, ell. Dues persones sense altre carnet professional que el del PP, de baixa formació intel·lectual, acadèmica i, allò que és més important humanista. Més preocupades ambdues persones en el seu físic, en precipitada decadència, que no en la seva psiquis, en notable absència. Ambdues molt més indicades per estar (deixarem això de “fer feina”) a una barra americana, a un billar de barriada o a qualque altre lloc on no demanin el graduat escolar. Gent amb més silicona que sentit comú i amb massa més roba que vergonya!

La visita a fiscalia va servir, com a mínim, per tranquil·litzar la família i el misser. De fet, totes les persones que han pogut llegir l’expedient (de manera oficial o no), conclouen que sembla més orientat a evadir la responsabilitat de l’actuació policial que no a cap altra cosa (3), perquè, de fet, només apareix una única cosa hipotèticament punible, però que es podrà demotrar falsa, com és una declaració sobre una lluita d’un fantasma inexistent amb un policia a qui volien prendre la pistola. Té gràcia que algú mantingués una lluita amb algú que no va veure. I no el va veure, senzillament, perquè no existeix. I no existeix, perquè un seguiment minuciós amb els vídeos recollits del recorregut del declarant el deixarà en una evidència pública que ni s’imagina. No hi va haver cap “forcejeo” a cap moment ni amb ningú i tot va sortir d’un poeta creador de llegendes urbanes controvertides per provocar polèmica. Un relat més conegut que el tebeo i més vell que la picor. En definitiva, un parany, un garbellet, una llosa d’ocelló de branca trencada, que la policia va voler fer servir contra un fantasma. Mossegaren l’ham. L’única bubota és l’expedient que no s’aguanta de cap banda. Les acusacions s’han de provar i els invents i les especulacions es fan a casa i amb aigua oxigenada, no amb pistoles pel carrer.Reprenent el fil de la peripècia del pobre jove i la seva família, tal com els havien anunciat a Fiscalia de Menors el desembre, a mitjan febrer els tècnics citaren l’acusat i sa mare per tal de determinar, si finalment es demostrava la culpabilitat, quina mesura podia ser més positivament correctiva pel menor. Després de les preguntes de rigor on s’informa que l’al·lot no presenta cap problemàtica, ni escolar, ni social, ni psicològica, el tècnic explicà que hi havia tres possibilitats: anar a judici, l’arxiu del cas, cosa que no passa mai o la reparació, que consisteix en què el demandat demana perdó a la persona o institució agreujada. Però de què pot demanar perdó un al·lot que no ha fet res mal fet i que només volia fer festa amb alegria i en llibertat? Tot i les insinuacions d’intentar un acord conciliador i pusil·lànime, el jove va saber estar on tocava i defensar la seva dignitat amb convicció. Ben cara alta, va replicar que, de cap de les maneres, no s’inventaria ni declararia una falta, per descomptat cap agressió, que no havia existit i que, per tant, reclamava poder anar a judici i defensar-se. Al tècnic, tot i que intentava evitar el judici, se li va veure que entenia perfectament el jove. Malgrat que el judici ha de ser sempre la darrera alternativa, pel grau d’estrès al que se sotmet al menor i a la seva família, era evident que la voluntat de l’injustament acusat (ep, i molt possiblement injuriat, difamat i ultratjat amb l’expedient) era clara: volia anar a judici, aclarir qui l’acusa, de què, i no patir la desassistència que genera l’expedient a traïció que l’afecta a ell i a una dotzena més de persones (aquestes majors d’edat). El jove i sa mare s’acomiadaren del tècnic. Aquest havia d’elaborar el seu informe a la Fiscalia i aquesta dictaminar la resolució. Ha estat contundent: l’arxiu del cas sense cap reclamació.

MUTS I A LA GÀBIA!

La dita és sàvia! On són, ara, tots els que empinaren el carro? Ja s’ha vist que la reacció del batle ha estat tan patètica com tota la seva actuació en aquesta maniobra política. No, Biel Tauler, a qui fins aquell dia sempre m’havia adreçat com “el meu batle” no és el batle de tots els felanitxers. Meu no ho és perquè ha demostrat que és un sectari, un simple home de partit. El mal és que a les properes eleccions no serà el meu batle ni el de ningú, perquè el poble és savi. El seu rol, el de tot el seu grup municipal i el de la seva predecessora, els obligava a emetre una felicitació pública al menor. O és que el batle no s’ha d’alegrar que un fill jove del seu poble hagi estat exonerat per un fiscal que no ha vist cap delicte en unes acusacions inventades que ni tan sols identificaven cap persona ni cap fet? La reacció del batle i el silenci dels seus còmplices delata el seu animus sectari de persecució ideològica. Més encara, només per ètica, li pertocava exigir la dimissió dels responsables policials i dels autors materials de l’infecte expedient i, ateses les seves instruccions, presentar la seva d’immediat. A l’oposició, també li tocarà fer qualque reclamació més enllà d’un simple joc de conillons a amagar si no volen romandre al costat dels ara desautoritzats, a cost de la ciutadania i l’economia del poble. Al capdavall, els qui han de restar “muts i a la gàbia” no són els falsament imputats, sinó els falsos acusadors.

Són conscients els regidors que s’oposaren a reclamar la devolució de l’expedient quan, d’estraperlo i sense passar per una plenària municipal, es va enviar a Fiscalia, del mal que han fet? De la inquietud que han sembrat a una família inventant uns incidents que han merescut més versions que persones hi ha al poble? Són conscients de la profanació de la LOPD que han practicat, començant per l’exbatlessa que escampava noms arreu? Una exbatlessa, cònjuge d’un dels principals protagonistes de l’incident que, fins i tot, ruixà un regidor per l’esquena i el desafià a anar al jutjat de guàrdia… són conscients els dos conjuges? Són conscients tots quants varen fer llistes negres (d’aquestes que van afegint i llevant noms) de l’estil “el fill de…”, “la filla de….”, que estan participant del mateix joc que els feixistes de 1936? No, evidentment, la gent inconscient no és conscient de res. Només saben gratar ronya i moure abelles! Doncs, les picades per a qui les mou!

Per a qui vulgui saber bé què va passar a Felanitx, a partir de l’incident que hi va haver davant del Convent el dia de sant Agustí, és recomanable llegir tres enllaços anteriors d’aquest mateix bloc per contextualitzar el que va passar a partir de dia 28 d’agost de 2011. El primer és la crònica no oficial, però per això mateix veraç, dels fets. El segon, el pregó de dues hores abans de l’incident, amb la transcripció escrita i, al final, l’enllaç amb els vídeos per qui ho vulgui veure i escoltar. El tercer, un article que recorda de quina pasta estan fets els bons felanitxers i com saben defensar el seu poble de qualsevol atac exterior¡, sigui d’una infanta d’Espanya o d’un expresident prepotent de l’estat que, amb la complicitat de gent renegada, ens espolia econòmicament, ens agredeix socialment, ens subjuga culturalment, ens etnocida lingüísticament i ens genocida com a poble.(*)

 

L’INCIDENT (en singular):
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/204700

EL PREGÓ:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/203861
L’ARTICLE:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/204069
 

(1) El diccionari Alcover-Moll diu:

 

 

 

 

 

 

 

***

És sabut que, entre moltes altres organitzacions de fora de Catalunya com el Partit Radical Holandès, el sindicat polonès Solidarność, fundat per Lech Wałęsa, posteriorment president de Polònia, va fer seva, com a himne, L’Estaca (1) de Lluís Llach. L’emblemàtica cançó, tot un símbol de resistència i estímul a la lluita contra les dictadures, és coneguda i cantada arreu del món i en molts d’idiomes, però segurament, a banda de Catalunya, a cap lloc és tan coneguda i popular com a Polònia. La cosa té gràcia.

Té gràcia la cosa, perquè hi ha un fet similar, però a la inversa. És a dir, una cançó polonesa que va esdevenir un himne d’una organització catalana. La història de La Varchavianka, Warschawjanka o Varsoviana, molt anterior en el temps a la de L’Estaca, presenta curiositats ben remarcables com, per exemple, la diversa i, fins i tot, antagònica utilització que se n’ha fet i la perversa manipulació que ha patit la cançó al llarg dels anys.

L’any 1883 el poeta Wac?aw ?wi?cicki, tancat a una presó de Varsòvia, va escriure una lletra (2) per ser cantada amb la música d’una melodia popular polonesa que, a la vegada, havia originat La marxa dels zuaus, un himne militar que el poeta volia escarnir amb una paròdia burlesca. La composició del polonès era una crítica contra l’exèrcit rus. En aquells anys, el moviment obrer del poble polonès lluitava contra l’ocupació russa. És important aclarir que Polònia encara era una nació sense estat i, des de gairebé un segle abans, concretament des de l’any 1795, tenia el territori esquarterat i repartit entre Rússia, Prússia i Àustria. Cal recordar també que Polònia no assoliria la independència fins a l’any 1919, just en acabar la primera guerra mundial, encara no fa 100 anys!

La Varsoviana (3) es va cantar, per primera vegada, l’any 1885 a una manifestació obrera a Varsòvia. Anys després, aquella composició que va néixer adreçada contra l’exèrcit rus va esdevenir paradoxalment l’himne popular de l’exèrcit rus, durant la revolució de 1917 i, des d’aleshores, va ser part destacada de la música militar soviètica. Aquella ironia històrica seria la primera, però no la darrera!

Finalitzada la segona guerra mundial, paradoxalment i per segona vegada, la composició va ser adoptada per les forces militars franceses de paracaigudistes i d’operacions especials, amb el títol Les hussards de Bercheny. L’any 2010 la melodia encara va servir de banda sonora d’un espot televisiu per reclutar joves a l’exèrcit francès. Una altra vegada, doncs, aquella composició nascuda per fer befa de l’exèrcit i enaltir la lluita a favor de la Llibertat, servia irònicament per fer propaganda de les forces militars.

Talment com L’Estaca, més de 20 anys després de néixer, va esdevenir l’himne d’un sindicat que, si no era verticalista, sí almenys amb clares connotacions reaccionàries, també amb La Varsoviana passà una cosa semblant: la varen fer seva els destinataris de la crítica de la cançó: la dictadura dels militars. I tanmateix, segur que tomba i ens podrem alliberar perquè l’única riquesa és la llibertat i cal defensar-la amb coratge i valor.

(1) Aquí la podem escoltar en l’acte del XXVè aniversari de la fundació del sindicat: http://www.youtube.com/watch?v=gZIScFOaaYk&feature=related

(2) La lletra en català:

Negres tempestes agiten els aires,
núvols sinistres ens enceguen l’esguard,
encara que us espera la mort més cruenta,
contra l’adversari hem de lluitar.
L’única riquesa és la llibertat
i cal defensar-la amb coratge i amb fe.
Alça la bandera revolucionària
que sens repòs ens mena al triomf del nostre anhel.
Dempeus tot el poble!
Tots a la lluita!
Esfondrem amb fúria la reacció!
A les barricades!
A les barricades!
Per la victòria de la confederació!

(3) Entre les versions que circulen, la majoria russes, a l’enllaç en podeu escoltar una més moderna i original cantada, entre d’altres llengües, en esperanto:
http://www.youtube.com/watch?v=H4VQXqH36Qw&feature=related

Vaig saber de molt jove qui va ser Darder. Tenia només 12 o 13 anys quan, assegut a un banc del Born, un dissabte horabaixa un dels seus néts, Josep Maria Cano Darder, ens va explicar la història a mi i a Pere Costa, companys d’escola i de l’escoltisme. Vaig córrer cap a casa i, mon pare i ma mare, demòcrates cristians que abominaven de balillas, de feixistes i de franquistes, em confirmaren la veracitat de quant m’havia dit el meu amic. A Darder, un metge, una bona persona i un batle excel·lent el mataren únicament per exercir un càrrec públic, acusat d’auxili “a la rebelión”, la imputació cínica i desvergonyida dels revoltats contra una República imperfecta, però legítima. Aquella mort injusta, afegida a la dels seus tres companys de martiri i a la de tants i tants d’altres que, a poc, a poc, entraven discretament per les escletxes del meu coneixement (Aurora Picornell, Antoni Amer, Pere Reus…), acompanyats per una segona teringa d’exiliats (Aguiló, Samper, Oliver i Domenge…), em va fer mirar sempre els feixistes (ep, i a tota la gent que es nega a condemnar els seus crims i els seus símbols) com allò que han estat i que, encara ara, són: criminals de guerra impunes i protegits per la injustícia espanyola i la monarquia borbònica.

UN PRIMER HOMENATGE PÚBLIC HONORABLE

El febrer de 1983, juntament amb Sebastià Serra i des del PSM, vaig participar en l’organització d’un homenatge al Teatre Principal de Palma a Emili Darder.

Des de Mallorca Socialista, que vaig gestionar aquell any, vaig fer una crònica de l’acte i vaig reclamar la declaració de fill il·lustre que no va arribar fins molts d’anys després.

L’acte va significar un èxit en tots els ordres i, malgrat l’escàs relleu que li va brindar la premsa, es va omplir el Teatre Principal i es varen escoltar uns parlaments ben reeixits, molt especialment els de Miquel Fullana, secretari de Darder, a l’Associació per a la Cultura de Mallorca, i Francesc Vicens d’ERC.

L’AFUSELLAMENT, SIMBÒLIC I QUOTIDIÀ, DE LA FAMÍLIA DARDER

Dia 18 de març de 1993 moria a Palma la vídua de Darder, Miquela Rovira i Sellarès, als 93 anys sense haver vist rescabalar el bon nom del batle. Segons les cròniques periodístiques no hi va haver cap representació de l’Ajuntament de Palma. Última Hora només destaca la presència de la família i dels polítics Joan March, Francesc Obrador i Bartomeu Mestre. A la darrera entrevista en vida, Miquela Rovira havia explicat el seu exili a França i a Veneçuela, però allò que més mal li va fer va ser “la quantitat d’amics que ens abandonaren”: l’exili interior; la marginació dels covards; el silenci dels anyells. Tant Miquela, com la seva filla Emília i, segurament, tots els néts del batle assassinat (Ferran, Carme, Tito, Emili i Josep Maria) han tastat a la vida aquella sentència popular que afirma que tant de mal o més que l’atac de l’enemic, el que malfereix de bon de veres és el silenci de l’amic.

MÉS COSES SOBRE DARDER

Com he dit a l’entradeta d’aquest comentari, he parlat i escrit sobre Darder a part i a banda. He mirat de repescar, sense èxit, una conferència que m’encarregà Tomeu Martí i que vaig fer al Bar Pinzell de Palma fa molts d’anys sobre Emili Darder i Lluís Companys; reparació i justícia! Si puc trobar-la, sigui quan sigui, l’afegiré a aquest mateix comentari.

També la revista La Nostra Terra, a banda de qualque article de Darder, com el que publica sobre l’estat sanitari a la Palma de l’any 1928, on certifica que era una persona informada al dia i que anava amb l’avantguarda mèdica europea, hi plouen notícies posteriors sobre la seva gestió com a batle: els dispensaris sanitaris, les inauguracions d’escoles, la defensa de l’ús del català en els actes públics, l’edició en català dels bans oficials, la resolució de la canalització de l’aigua i dels claveguerams, el suport d’atenció mèdica a la prostitució per controlar i eradicar malalties… En fi, allò que es pot definir com una política social i d’esquerres.

EL MISSATGE ALS MALLORQUINS I LA RESPOSTA ALS CATALANS

El maig de l’any 2011, amb motiu del 75è aniversari del Missatge als Mallorquins i la corresponent Resposta als catalans, vaig publicar a part i a banda diversos articles. En el Diari de Balears es va publicar una crònica en tres episodis els dies 31 de maig, 1 i 2 de juny. De la darrera part, en vull transcriure un paràgraf íntegre que delata la sàdica persecució de Darder practicada pels germans Miquel i, sobretot, Llorenç Villalonga, perquè necessita un comentari complementari final posterior:

“Febrer de 1937, Mentre encara es traslladen presos als patíbuls dels cementiris, i mentre un jurat de pantomima redacta la sentència contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Ques i Antoni Mateu, dia 11 de febrer de 1937 Llorenç Villalonga torna a parlar des de la premsa de la Resposta. Contra tota raó i dret, fa un article incendiari per insultar els qui, ateses les circumstàncies, romanien indefensos. Retreu que l’agost de 1936 “publiqué un artículo contra los catalanes en recuerdo de aquel manifiesto amoroso que, dos meses antes, dirigiera Companys a los imbéciles intelectuales de Mallorca”. Conclou, com Barrado, que només hi podia haver “españoles o antiespañoles, y a estos hay que eliminarlos”.

Cinc dies després, a les ordres de Villalonga, els processats foren sotmesos a una farsa de judici que els condemnaria a mort (cal fer notar que el fiscal, per a Darder, només reclamava 20 anys de presó i una multa). Una setmana després foren assassinats. A Darder, retut i malalt, el mataren assegut accentuant més el crim inhumà perpetrat entre aplaudiments de gent convocada a l’efecte d’exhibir satisfacció.

CODA (POSSIBLEMENT INÈDITA) AL PUNT ANTERIOR

A l’escrit anterior hi manca un apunt que, tot i que el vaig facilitar a alguns dels meus amics historiadors que han tractat el tema, crec que encara roman inèdit. Com he explicat en anteriors ocasions, vaig visitar moltes de vegades amb mon pare el seu antic professor de llatí i amic personal, el capellà republicà i historiador solleric Antoni Pons i Pastor, que vivia al carrer de Monterrei a Santa Catalina de Palma, on solia fer classes d’amagatotis de “mallorquí” (ara sé que deficient i arcaic). Pons que va ser blasmat i humiliat pel bisbe Miralles (de les amenaces d’aquest va contreure un sanglot histèric que perduraria fins a la mort), era admirador i molt amic personal d’Emili Darder. Un dia, segurament jo ja havia tornat d’estudiar de Barcelona, encara en vida de Franco, ens va parlar de l’assassinat de Jeroni Alomar, el capellà Poquet, i de manera especialment emocionada ens va narrar l’execució de Darder. Tenia l’espina clavada ben endins, mossèn Antoni Pons! Com a capellà del manicomi que era, hi va passar la nit del 23 al 24 de febrer de 1937. Aleshores, el meu padrí de fonts i germà de mon pare per qui faig el nom, el psiquiatre que acabaria sent el director de l’hospital psiquiàtric, encara no hi feia feina. Qui sí hi havia aquell vespre era Llorenç Villalonga. Cal explicar que, arran de la mort del psiquiatre Antoni I. Valentí Marroig la primeria de juny de 1936, Villalonga reclamà d’immediat la plaça vacant i les autoritats de la República li denegaren “per manca de coniexements mèdics, de mèrits i de preparació”. De tothom que ho ha estudiat un poc (encara que no tothom ho hagi escrit) és sabut com va fer la carrera Villalonga: de rodolons i pidolant assignatures amb altres examinants. Allò que sí va practicar aquest sinistre personatge varen ser electroxocs a malalts detinguts per republicans. Entre d’altres declaracions de font veraç (Bartomeu Mestre i Mestre el definí com un sàdic covard i un mal metge), em consta que n’aplicà fins a l’extenaució a molta de gent i, fins i tot, arribà a la incapacitat total permanent d’una dona republicana (crec que nomia Maria Galmés o Duran). Naturalment, la nit del 23 al 24 de febrer de 1937, a Llorenç Villalonga els revoltats ja li havien lliurat (per mèrits de guerra) la plaça de Valentí i, tant si hi era de guàrdia com voluntàriament, esperava amb delit l’execució de Darder (recordau que només 12 dies abans havia escrit referint-se als quatre a punt d’afusellar: “hay que exterminarlos”). Quan, a l’hora prevista per anteriors endemeses com aquella, Mn. Antoni Pons s’adreçà cap a la capella, es creuà amb el falangista que li recriminà que “resàs i ploràs per qui no ho mereixia, perquè aquell era un gran dia de festa i de celebració!”

ENCARA MÉS AFUSELLAMENTS DE DARDER?

Tant els negacionistes de l’apologia de l’assassinat que practicà Llorenç Villalonga (Roman Pinya, Jaume Pomar, José Carlos Llop i d’altres corifeus) com els entusiastes de la reaccionària i vomitiva Mort de Dama, ben definida per Gabriel Alomar en el pròleg que Villalonga va prohibir a les posteriors edicions, poden tornar a sortir de les cavernes fosques en defensa del seu admirat, sàdic, racista, misogin, masclista, falangista i feixista per escriure peces literàries tan eloqüents com Villalonga no era Jack el destripador i afusellar de nou, literàriament ni que sigui perquè ja no ve d’una vegada, si no la vida sí l’obra exemplar de Darder. També, talment com han pogut fer fins ara els qui no condemnen els crims del franquisme, poden recollir i escampar arreu des de les bugaderies que abunden als carrerons de les serps dels botifarres mallorquins que els patrocinen el discurs (ep, i d’aquella gent del Call que els acompanyà a aplaudir les bales de fa més de 75 anys), arguments tan injustificables com que el batle tenia “una amiga” per aportar una causa més de l’afusellament. Miserables, tots quan ho han dit i repetit! Quant d’escarni, els feixistes!

UN NOU AFUSELLAMENT “SOCIALISTA” D’EMILI DARDER

Arran de la decisió premeditada de l’Ajuntament de Palma presidit per Aina Calvo, amb la complicitat activa i carregada d’irregularitats tècniques (de tipus, cultural, històric i ètic) de tot el seu equip de govern, a favor de preservar el monòlit de la Feixina per a oprobi dels vençuts i vergonya històrica dels defensors de mantenir un símbol feixista, cal observar que es va produir un nou afusellament sumaríssim d’Emili Darder, entre moltes altres persones a les quals la tristament depredadora i depravada Comisión Depuradora va embargar els seus doblers i béns, una part dels quals foren destinats a complementar i completar la subscripció popular (ei, amb la promoció i les aportacions de Hitler, Mussolini i Franco) per aixecar aquell far infecte que estalona públicament el feixime a Palma, en el monument major al totalitarisme de quants romanen a Europa (deixant de banda el mausoleu del Valle de los Caídos), amb el nom premonitori de Inmortalidad, inaugurat per aquell General Íssim que havia de servir de sant i senya als mariners en passar per la badia de Palma i així, tal com diuen les cròniques, “poder gritar: ¡Arriba España! saludando brazo en alto”. Dit en menys paraules, amb el patrimoni espoliat i incautat a la família de Darder, pendent com tants d’altres de devolució, es va aixecar un monument als seus assassins i un Ajuntament hipotèticament progressista va legitimar l’ofensa i afusellat de bell nou les víctimes. Els posteriors ajuntaments, tot i la Llei de Memòria Històrica i el compromís electoral d’eliminar les petjades feixistes, no han gosat fer justícia reparadora.

DEIXEU-ME UN BOCINET D’ESPERANÇA

L’afusellament o, com he detallat, els múltiples afusellaments d’Emili Darder són la història d’una ignomínia que no ha merescut encara justícia i reparació. És cert, ho deia en un article al DdB l’historiador Antoni Marimon, que existeix una nombrosa i estimable bibliografia sobre la infàmia.

Hi ha (això ja és opinió meva) informació deficient i irregular, amb errades biogràfiques interpretatives, però tot plegat brinda un conjunt més que notable. Darder té un carrer a Palma, dóna nom a una Fundació, a una escola i és tot un referent que, com el bon vi, la llenya vella i els amics antics, milloren amb el pas del temps. Així i tot, encara no s’ha reparat el seu patrimoni. Quan es faci, tinc la íntima esperança que reclami també la part amb la qual la seva família va ser forçada a contribuir a l’ofensa de La Feixina i, ni que sigui aquest bocí de dignitat que correspon als hereus, sigui retirat i tirat a qualque pou sense fons, com feren amb més d’un republicà a les voreres dels camins o, sota la lluna, a fosses ignorades dels cementiris.

CODA ET DA CAPPO

Un batle de curt mandat, culte, dotat professionalment, defensor de la llengua, del territori, de la salut i de la sanitat, de la cultura catalana i d’una manera d’entendre la gestió de la ciutat des d’una concepció social i d’esquerres, és, almenys fins avui, el darrer vestigi d’un batle honest i preparat per l’exercici democràtic de la batlia de Palma. Si volem torcar-nos el moc amb la mànega del menyspreu, repassem els noms i les obres de l’enfilall de mediocritats que hem patit en els darrers 40 anys. Des de 1979, d’ençà del primer batle elegit després de la reinstauració borbònica, Ramon Aguiló, passant per Fageda, Cirer, Calvo, Isern, Hila o Noguera, confirmareu que, si totes les comparances fan oi, aquesta les supera totes. I això no conclourà mentre la Feixina, símbol d’oprobi i vexació col·lectiva, no sigui objecte de demolició. Veurem quants d’anys de desvergonya i d’infàmia ens esperen!

(*) ADDICIONAL TEMPORAL TRANSITÒRIA DE L’ANY 2012:

Avui vespre, a les 20h, hi haurà des de la Feixina fins al cementiri una marxa de torxes. Un problema de salut m’impedirà assistir-hi. Altrament, ni que fos el meu l’únic braç per enlairar la flama, faria el recorregut amb la major dignitat que mereixen Darder, Mateu, Jaume, Ques i tants i tants d’altres amb les respectives víctimes familiars i amb quantes persones s’hi sentin solidàries. Diumenge, dia 26, a les 12h al cementiri de Palma, davant del mur on mataren Darder hi haurà un altre acte de reconeixement que ja fa anys que se celebra. Hi he assistit sempre que he pogut, però enguany no podré fer-ho. (2012)

ADDICIONAL TEMPORAL I TRANSITÒRIA DE L’ANY 2014

Diumenge, 23 de febrer, a les 12h al cementiri de Palma, un nou acte de record dignificarà la memòria d’Emili Darder i, amb ell, dels valors socials que reprenseta i que ningú mai no podrà afusellar.

ADDICIONAL TEMPORAL I TRANSITÒRIA DE L’ANY 2018

ADDICIONAL TEMPORAL I TRANSITÒRIA DE L’ANY 2019

NOTA TÈCNICA.- Per llegir bé les notes de premsa, cal accedir al zoom i fer una ampliació.

El llibre, un encàrrec del Govern de les Illes Balears, s’emmarcava en una nova col·lecció, La qüestió nacional, que inclouria obres de Jaume Armengol, Bernat Joan, Andreu Murillo, Josep Melià, Andreu Ramis, Josep Amengual, Damià Pons i Fina Salord. L’origen de La identitat reeixida era la conferència que vaig fer l’any 1993 a Ses Tarragones per presentar l’edició de l’opuscle La Catalanitat de les Mallorques de Pere Oliver i Domenge, una obra de 1916 del qui seria batle de Felanitx per Esquerra Republicana Balear durant la Segona República espanyola. El meu treball posava l’èmfasi en la cultura popular, en les tradicions i ampliava les dades i els arguments de l’obra d’Oliver amb una mirada actual.

L’endemà de publicada l’entrevista, com cada dilluns, vaig assistir al Comitè de Direcció de l’entitat on feia feina que, aleshores, integràvem set persones Tot i que vaig endevinar certa tensió, es va desenvolupar de manera normal. L’horabaixa, però, vaig ser convocat d’urgència a una sessió extraordinària. L’aleshores President, Miquel Pocoví, i el Director General, Pere Batle, juntament amb els altres membres de l’staff directiu, em notificaren les pressions que rebien des de “les més altes instàncies”. Entre d’altres, desfilaren els noms de Jaume Matas, aleshores Ministre espanyol de Medi Ambient, i de José Francisco Conrado de Villalonga (1), vinculat a la Casa Reial i delegat del Patrimonio Nacional, el qual va passar de director de Bankunion a Palma a director territorial de “la Caixa” (principal competència de “Sa Nostra”), amb el suport de Samaranch.

Amb la discrepància dels sotsdirectors Miquel Alenyà (2) i Rafel Oliver, altres directius em comminaven a dimitir el càrrec. En el fons, se sentiren desbordats i no resistiren la pressió. Fins i tot, incorporaren a la reunió a la persona que ocuparia el meu lloc: Elena Medina. Com que ja era tard, es va concloure que l’endemà al matí tornaríem a parlar del tema. Era evident que es produïa una profanació molt greu dels drets fonamentals de la persona, quant al discrim per raons d’ideologia, perquè em volien forçar a abandonar un lloc de feina que havia obtingut dos anys abans en una oposició realitzada per dues empreses de prestigi en matèria de selecció (Tea-Cegos i Human Tech Consulting) i que, ben aviat, m’havia guanyat la valoració majoritària de la plantilla, de la direcció i dels òrgans de govern de l’entitat, després de pactar solucions satisfactòries als principals conflictes socials.

L’endemà al matí, Elena Medina va fer una intervenció que mai no he oblidat. Va explicar que havia consultat l’acceptació de la nova feina al seu home, Mariano Sacristan (3). Aquest, ben allunyat de la meva ideologia, només li va fer una pregunta: “¿Lo quieren forzar a dimitir por no hacer bien su trabajo o por ser un republicano independentista?”. La pregunta definia les intencions. Els qui varen sentir l’expressiva i intel·ligent companya rebutjant l’oferiment varen recular d’immediat i, amb una única excepció, els membres del Comitè de Direcció recobraren la racionalitat en veure que, efectivament, interessos exteriors a l’entitat, tant si provenien des de les “més altes instàncies” com si brollaven de les clavegueres, no havien de condicionar l’estabilitat institucional. La cosa ja s’havia escampat arreu (n’hi havia que ja havien anunciat la meva decapitació) i vaig rebre centenars de mostres de suport. A nivell intern, la cosa acabaria aquí i em mantindria en el càrrec fins que el vaig abandonar voluntàriament poc abans de la meva desvinculació laboral amb l’entitat.

A l’exterior, en canvi, el bombardeig contra la meva persona va durar mesos; anys en el cas d’Antonio Alemany que va disparar des de El Mundo un llarg article, Por que Bartolomé Mestre debe irse (b), on no només no em respectava el nom, sinó que entre d’altres desqualificatius em deia nazi. Feia gràcia que empràs aquesta expressió el fill d’un militar que abandonà la família per anar a la División Azul a les ordres d’Adolf Hitler. L’article, tant com presumeix l’autor d’independència, feia el joc a les pretensions de la monarquia i de la dreta més estantissa: m’havien de despatxar de la feina! Les poderoses raons? Es veu que no ser monàrquic i no agradar-me la Constitució. (4)

Un altre personatge que entrà en joc va ser Joaquín Rabasco, antic guàrdia civil i dirigent del partit lerrouxista ASI. Aquest no es limità a escampar un article (c) a la premsa, sinó que també va remetre un fax (d) a moltes dependències de la Caixa de les Balears. L’objectiu coincidia amb les pressions rebudes “des de les més altes instàncies” i amb l’escrit d’Alemany: m’havien de foragitar de Sa Nostra.

Un altre dels personatges que va sortir a atacar-me, des del mateix diari Ultima Hora on s’havia publicat l’entrevista va ser Manuel Pérez Ramos (e), polític de dretes i advocat especialitzat en dret canònic, reconegut mediador de sonades anul·lacions matrimonials i amb molt bones relacions amb la Cúria (el seu germà Antoni era el vicari judicial de la diòcesi). A banda dels desqualificatius (alborotador, gamberro, escandaloso, malhablado…), fa esclafir de rialles llegir el principal argument de la seva rèplica: “Es público y notorio que Jaime I ha sido tenido siempre por un monarca español”. Al final, naturalment xuclant roda de ministres i monàrquics, conclou que “resulta inconcebible que Mestre sea Director de Recursos Humanos de Sa Nostra”. (5)

Enmig de l’huracà, dia 18 de juliol es va fer la presentació pública (f) a una sala de cultura estibada. L’escriptor Llorenç Capellà va fer de padrí del llibre. Jo vaig optar per fer un petit homenatge als glosadors de Mallorca, personificant-ho en la persona de Llorenç Antich, Móra. L’acte va merèixer comentaris de rellevants i valents periodistes (g, h, i) que no defugiren la polèmica desfermada. Ferran Aguiló feia referència als “coronats cops de telèfon”, Kika Rodríguez al risc de “repetir la història que s’oblida” i Jacint Planas i Santmartí capgirava els atacs i qualificava de feixistes els qui pretenien deixar-me sense feina per fer ús de la llibertat d’expressió i d’opinió.

Malgrat tot, l’envestida continuà amb cartes al director. El Mundo s’hi recreà especialment amb diverses signatures d’una mateixa autoria i amb una consideració comuna que delata un dèficit democràtic de primer ordre: un republicà no pot ocupar llocs de feina rellevants; és a dir, el discurs dominant ha d’imperar socialment arreu. Entre tanta d’immundícia, també vaig escoltar el silenci dels anyells de les entitats cíviques, culturals i associacions a les quals jo pertanyia que contemplaren la feta amb fredor insolidària. És ben cert que no fa tant de mal l’atac de l’enemic com el silenci de l’amic, però així es coneixen les persones, sobretot aquelles amb qui tu t’has mostrat solidari. No obstant, em va agradar molt l’escrit del periodista Bartomeu Picornell que no em veia gens desvalgut: “Bartomeu Mestre, la rotunditad contra vent i marea feta carn, ha vist aquests dies com els seus enemics l’intenten desprestigiar. Coneixent-lo seria ofendre’l sortir en defensa seva com si es tractàs d’una indefensa damisel·la davant les feres a l’espera que Tarzan vengui a salvar-la. Ha demostrat prou bé que se’n desfà de paraula, d’obra i de pensament.”

Els correus i les cartes que vaig rebre, sovint de persones desconegudes o no identificades, eren un conhort per a resistir els atacs. Així, l’advocat Gabriel Lladó escrivia: “Gràcies a la lectura del llibre he après qüestions de la nostra història com a poble que desconeixia. M’ha agradat molt i et vull donar la més sincera felicitació”. L’escriptor Josep Palou em deia: “M’ha aixecat la moral, feia estona que no llegia res tan fresc i tan valent. És un llibre únic, no en sé de cap que se li assembli. L’has encertada amb les gloses. N’hi ha que posen la pell de gallina”. La lingüista Caterina Janer m’enviava aquesta nota: “Llegint aquesta meravella que has sabut fer m’he indignat per l’estafa que és Espanya i per la meva ignorància. Gràcies per aquest llibre. El recomanaré, el regalaré, el citaré i el consultaré.” L’hoteler Pedro Ventayol m’escrivia: “Gràcies per escriure pels mallorquins, ja que molta de gent com jo a vegades pensam que està tot perdut respecte a la nostra identitat i, de cop i volta, apareix una persona com vostè per recobrar-nos l’esperança.” Un comandant de l’exèrcit em va remetre una llarga carta que acabava: “Enhorabona per la lliçó dictada en el seu llibre. Un home que somia, pensa i parla en veu alta i clara és un valent que ens assenyala quin és el camí de la llibertat.”

La crítica (j, k) va ser generosa, el llibre (l, m) va figurar entre els més venuts de l’any i va ser objecte de més entrevistes (n, o). El mes d’agost es va presentar a la Universitat Catalana d’Estiu i, a finals d’any va ser proposat per rebre el Premi Prat de la Riba (p, q).

D’aquella peripècia encara no han passat 10 anys. Un temps relativament curt si tenim en compte les moltes coses que han passat amb els detractors. Tots ells han resultat ser caçadors caçats! De M. Pérez Ramos no calia esperar, perquè quan va ser condemnat, des dels diaris feia potadetes perquè la premsa havia reproduït la sentència condemnatòria i això (la publicació, no la sentència) afectava greument el seu honor i la intimitat familiar. Els altres perseguidors del llibre han fet el mateix camí i s’han precipitat cap als jutjats en fila índia. El primer va ser Joaquín Rabasco, després, de la maneta un de l’altre, Antonio Alemany i Jaume Matas. Aquests dies espera torn Undargarín, un membre de la Casa Reial que posa en entredit les finances de l’eufemísticament anomenada “corona”, tal com ha posat en evidència prou documentada Iñaki Anasagasti.

Al cap i a la fi, per aquestes contrades sabem prou bé que a cada porc li arriba el seu sant martí.

NOTES.-

(1) Cal recordar que Conrado va ser l’impulsor de recollir aportacions per a regalar un iot de TRES MIL MILIONS DE PESSETES a la família reial espanyola. Es va fer públic i notori que, a banda d’una abstenció, el meu va ser l’únic vot en contra en el Consell d’Administració de Sa Nostra que aprovà destinar CENT MILIONS a fons perdut d’aportació al Bribón. (r)

(2) Miquel Alenyà em va fer arribar aquesta nota: “Vaig llegir les teves declaracions al Dominical d’UH. No hi dius res que jo no compartesqui del tot o en gran part. Comptes amb la meva simpatia personal, amb la meva admiració professional i amb el meu suport ideològic. Pens que no hi ha cap motiu perquè renunciïs al teu càrrec, en el qual has fet molta i molt bona feina. Una abraçada”

(3) Nascut l’any 1960 a Segovia, vivia a Mallorca des de 1982. Llicenciat en Ciències Exactes, havia estat director a Balears de Nixforf. Reconegut com a un excel·lent emprenedor, presidia Turistec quan, dia 23 de març de 2011, va patir un atac de cor fulminant. Amb caràcter pòstum va ser objecte d’importants reconeixements per la seva feina.

(4) Unió Obrera Balear, l’històric sindicat, va respondre amb una carta, Com així Antonio Alemany ha de quedar: “Ens agradaria que explicàs des de quan els nazis, xenófobos i fundamentalistas tenen en la més alta consideració la persona i l’obra d’un escriptor de pell negra com Guillem d’Efak a qui Mestre va dedicar una biografia reivindicativa. (…) Però el que ha motivat aquest escrit és el desig de fer arribar el nostre reconeixement. Alemany, amb tots els pseudònims amb què omple el suplement La Economía Balear, és el millor per pontificar d’economia, quan tot Mallorca sap que, com a gestor, ha acumulat la major col·lecció d’iniciatives editorials que han fet fallida, començant pel diari més antic d’Europa, Diari de Barcelona, continuant amb Opinión, Sovint i acabant -de moment- amb Illespress. Amb aquest Currículum, us hem de demanar, Sr. Alemany, que quedeu per sempre. Sou el millor reducte del passat franquista i el millor fòssil de l’antic règim senyorial.”

(5) L’escriptor i creador d’opinió Jaume Sastre replicà: “Manuel Pérez Ramos (Granada, 13 de setembre de 1936) és un nou Torquemada que acabarà reclamant la reinstauració dels tribunals de la Inquisición Española que dictaminaran qui pot optar i qui no als llocs de treball, no amb criteris de competència, sinó en funció de si ets o no addicte al seu règim. (…) És patètic que tot un senyor ministre, descendent de republicans mallorquins represaliats pel franquisme, es dediqui davall, davall, a perseguir els nous republicans.”

Dissortadament, amb honorables excepcions, els mitjans de comunicació no varen atendre ni correspondre a la importància de l’obra publicada. La premsa illenca no se’n va fer ressò, tot i la petjada històrica i cultural reflectida a les ponències de Xavier Margais, historiador i autor, entre d’altres llibres, de El moviment esperantista a Mallorca i d’Elisabet Abeyà, traductora, escriptora i impulsora de l’escola Mata de Jonc. Margais publica en el nou volum tres capítols El moviment esperantista a Mallorca: Una víctima més de la repressió franquista, Noves sobre l’esperantisme a Maó” i L’esperanto, l’esperantisme i la seva relació amb alguns règims, mentre que Abeyà hi aporta “Joan Mascaró: Entre Orient i Occident. Cal afegir, com a complement, que dins del 2011, la televisió pública de les illes Balears va emetre un interessant documental sobre la figura de Joan Mascaró.

L’esperantisme va néixer amb valors que van més enllà dels estrictament lingüístics. És un moviment que juga a favor de l’enteniment entre els humans, per un món més just i solidari. Això constitueix la interna ideo de l’esperanto, connotat de pacifisme i de germanor entre els pobles. És fàcil deduir que, amb aquest objectius, patiria repressió. Un dels grans defensors del nou idioma, Lleó Tolstoi, va veure com, després de col·laborar en la revista, La esperantisto era prohibida a tot l’imperi rus per la censura dels tsars. Les vicissituds del s. xx jugaren sempre a la contra. La Gran Guerra i la mort, el 1917, de Zamenhof provocaren una reculada, però quan l’esperanto va revifar va prendre embranzida entre la classe treballadora, fins al punt que era conegut com “el llatí dels obrers”. A Alemanya, on gaudia de gran popularitat, Hitler criminalitzà l’idioma a Mein Kamf qualificant l’esperanto de “llengua universal de la conspiració jueva”. També Stalin, l’any 1937, la va denominar “llengua d’espies” i, a més de prohibir-la, va ordenar l’assassinat d’esperantistes. La insurrecció feixista militar de Franco també va significar repressió. La Segona Guerra Mundial va dividir el món en dos grans blocs, representats per Rússia i els Estats Units, i caps d’ells no va tenir el més mínim interès en potenciar una llengua neutral per a tothom.

Un cas no gaire divulgat, que ultrapassa l’anècdota i s’endinsa en la política internacional, és el de la República de l’Illa de les Roses. Construïda l’any 1964 al mar Adriàtic, a 12 km de la costa, amb permís del govern italià, era una plataforma de 400 m² on s’instal·laren establiments comercials, una oficina postal i una emissora de ràdio. En proclamar la independència la nit de Sant Joan de 1968, adoptà l’esperanto com a llengua oficial. La marina italiana va procedir a dinamitar aquella illa artificial que recordava Utopia.

L’esperanto va recular per l’acció d’allò que va combatre sempre: les guerres i les dictadures. Ens hem de retre a la fatalitat i donar la raó als repressors? Si no han prescrit el pacifisme ni els ideals d’igualtat, val la pena lluitar per a que els drets lingüístics siguin un complement indissoluble dels drets humans. Avui hi ha qui presenta l’esperanto com un intent fracassat i, malgrat la repressió i les peripècies patides, l’esperanto és una magnífica i ben vigent idea que defuig l’estereotip que li assignen alguns com a relíquia del passat o invent romàntic. El 1994, l’economista alemany Reinhard Selten, era el tercer parlant d’esperanto que guanyava un Nobel. Quatre anys després, William Auld era candidat al premi suec per la seva obra en esperanto. Només són exemples, però destaquen la potencialitat d’un idioma que es resisteix a claudicar davant de l’envestida anorreadora de la globalització.

Al marge de la nostra història, al marge de les aportacions de Joan Amades, Carles Riba, Andreu Nin, del margalidà Joan Mascaró i altres col·laboradors de la digna i enyorada revista La Nostra Terra (1928-1936), potenciar l’esperanto com a llengua complementària és també preservar el català. Avui internet ha reanimat l’esperanto i es troben cursos senzills que, en 14 lliçons, brinden una perspectiva pràctica d’aquest idioma regular, ben pensat i creatiu. L’esperanto ens obri al món per rebre informacions que no interessen als medis o que esquiven la censura. Elisabet Abeyà hi afegeix: “Em permet passar bones estones amb un grup d’infants i tenc la il·lusió (ves a saber si és cert!) que, a més a més d’ensenyar-los una llengua, els ajud a construir uns valors, ja que ens escrivim amb grups d’infants d’altres països i crec que tot això fa pau”. Doncs, això: facem pau sempre, des de la llibertat, en català i en esperanto!

Quan els polítics incultes de tots els signes (fins i tot els que es diuen nacionalistes) a les ordres d’una cultura forana i colonitzadora, ens furten la segona festa de Nadal, com han imposat els nostres governants de cara a l’any 2012, atempten directament contra la nostra essència cultural bastida sobre el fonament del matriarcat. Ens volen passar per damunt l’aprimador i, si no plantem cara, liquidaran fins i tot el règim de separació de béns, part un dret antic que fins i tot permet a la dona decidir on vol ser enterrada. Justament avui, segona festa de Nadal de 2011, he acabat de llegir i gaudir a les totes amb l’edició en català publicada per Proa el mes de maig d’enguany d’Accabadora, una ben entenedora paraula sarda, la llengua de l’autora d’aquesta excel·lent novel·la que vull recomanar sense cap reserva. 

 

La lectura d’aquest llibre m’ha confirmat que, tot i els canvis que patim al galop d’una globalització anorreadora i malsana, els trets culturals, molt especialment pel que fa al rol social de la dona, de Sardenya i Mallorca, almenys la Mallorca de la dona catalana, són d’una similitud extrema. M’he sentit identificat amb gairebé tots els personatges, fins i tot amb els més malèvols, amb el paisatge, amb la història i, part damunt de tot, amb l’autora, també filla d’ànima, com la protagonista del relat, tal com delata la dedicatòria a les seves dues mares. A Mallorca, de fills d’ànima per bé que no amb aquest nom, n’he conegut i encara en conec una de jove, ben jove, del meu poble. Es tracta de la figura d’aquells infants que, per raons d’estructura familiar, generalment econòmiques, són cedits pels seus pares biològics a altres famílies que n’assumeixen l’educació. Aquests infants s’afegeixen als afillats i als alletats per una dida, tots els quals estableixen una filiació particular i, en contrapartida, reben també formes diverses de maternitat.

La narració t’abelleix les sensacions i t’acarona els sentits. Mentre t’endinsa en una passejada amorosida de la mà d’una mar de personatges, et fa veure imatges i et fa escoltar silencis. Dos centenars de pàgines fan gust de poc i es llegeixen d’una estirada, perquè la història no decau a cap moment. Malgrat l’auster llenguatge i els diàlegs, directes, secs i eixuts, aparentment sense cor, estan farcits de poesia i de suggeriments. Tinc la convicció ferma que, més prest o més tard, veurem aquesta novel·la en el cinema, tal com vàrem veure fa anys Padre padrone dels germans Taviani, sobre el relat autobiogràfic de l’escriptor i filòleg en llengua sarda Gavino Ledda (Siligo, Sassari, 1938), ambientada igualment a l’illa de Sardenya i, tot i la gran distància entre el patriarca d’aquesta història i el matriarcat de l’obra de Michela Murgia, també hi apareixen evidents paral·lelismes amb la Mallorca profunda.

És difícil opinar sobre la traductora per qui no ha llegit l’original en italià, però el llenguatge viu i àgil apunta la bona feina de Mercè Ubach i les petites errades (pàgs. 26 i 30, per exemple) es veu que són de composició. Potser hi ha qualque qüestió de criteri dubtós, com el fet de mantenir paraules autòctones sense notes de traducció. Algunes esmenten menjars que, en més d’un cas, tenen traducció popular catalana ben viva. En qualsevol cas, són del tot comprensibles o, si més no, imaginables.

 

A tall d’anècdota, em sembla d’interès aquest diàleg de la protagonista amb la mare adoptiva quan aquesta li retreu que no estudia prou la gramàtica:

“- Total, l’italià no serveis per a res.
– Com vols dir que no serveix?
– Fora de classe tots parlem en sard. Vós també parleu en sard, i les meves germanes, i l’Andría. Tothom!
La vella modista ja estava al corrent d’aquella habitual aversió dels nens de Soreni per la llengua italiana, de la mateixa manera que ho sabien totes les mares del poble. N’hi havia que fins i tot havien deixat de parlar als fills en sard i que havien adoptat la nova llengua, sovint amb resultats més còmics que eficaços.”

En el mateix capítol, les dues dones discuteixen. La jove troba que Sardenya no és Itàlia i es refereix al mar que envolta l’illa i la separa del continent. La vella, que va patir la mort del seu company a la guerra, al·lega: “Quan es mor per una terra, aquesta terra es converteix per força en la teva. Ningú no mor per una terra que no és la seva, si no és estúpid.”

A més del tractament de vós, d’alguns modismes, d’uns diàlegs retallats i d’altres coincidències de comportament en el llenguatge, apareixen els nostres jocs d’infants. Si recordeu aquell que es feia amb els dits de les mans dels infant que començava: “Això és son pare, això és sa mare, aquest demana pa, aquest diu que no n’hi ha i això és sa porcelleta que demà hem de matar i farà nyic-nyic-nyic…”? Doncs, a L’acabadora llegireu aquest altre: “Aquest és el porc, aquest l’ha mort, aquest l’ha cuit, aquest se’l cruspeix, i a aquest – deia, sacsejant-li el dit com una campaneta -: pobret! No li queda res!”.

Els jocs, les tradicions, els menjars… Tot ben proper. Apareixen els maleficis que, com el nostre mal bocí, coneixem tan bé. Un llibre rodó que, per reblar el clau, s’acompanya d’un epíleg signat per Stefano Puddu Crespellani (Sardenya, 1961), creatiu, animador i home de cultura (ceràmica, disseny, collage…) resident a Catalunya d’ençà del 1989. Stefano fa una breu i encertada dissecció de l’atmosfera i el rerefons de la narració: “el nucli profund de la novel·la és una indagació sobre les diverses formes de la maternitat”. També diu que “Ser d’una illa certament et marca. Encara que te’n vagis. La frontera del mar traça un dins i un fora inevitables, en una geografia on els mapes estan gravats a l’ànima com tatuatges”.

Aquesta obra retrata i descriu la pertinença a una terra i a una cultura. Sardenya destil·lada com una llimona sucada. I Mallorca, de rebot, amb similar paisatge humà, immersa en idèntic matriarcat. Amb les mateixes olors. Amb la mateixa música. Amb el mateix pa de noces. Pura delícia! Una meravella imprescindible per qui vulgui saber què som, com som, qui som i d’on venim.

POST SCRIPTUM.- Com era fàcil d’endevinar o preveure, uns anys després d’aquesta crítica, el 2015, la novel·la es va dur al cinema. No he vist la pel·lícula i no puc opinar si s’ajusta a l’excel·lent novel·la.

L’autora ha publicat altres llibres directament vinculats amb la cultura sarda. Un exemple és L’incontro, en referència a la processó de “L’Encontrada”.

PS2.- Avui, 11 d’agost de 2023, m’arriba la mala nova de la mort de l’autora. El cranc assassí ha fet retre la seva lluita abrandada contra el feixisme. Només tenia 51 anys i un gran potencial literari.

Hem perdut una independentista sarda (malgrat la qualificació “d’italiana” que ella negava que li adjudica TV3!), una gran escriptora, una valenta dona.