Etziba Balutxo...

Les declaracions d’un dels anomenats pares de la Constitució espanyola, Gregorio Peces-Barba, han remogut el galliner polític i la majoria de líders catalans han caigut en el parany d’esqueixar-se la camisa i indignar-se. Les paraules del polític espanyol són del tot correctes. Tant és així que, quan s’ha adonat del que ha dit, s’ha apressat a dir que era una broma.

Cap broma ni una! Tan sols cal invertir l’ordre dels termes per, mutatis mutandis, endevinar-la de ple! Allò que va dir és que si el tristament famós Conde-duque de Olivares, quan Castella tenia focs oberts a part i a banda, hagués preferit deixar perdre Catalunya en comptes de Portugal les coses haurien anat millor. Jo també ho crec; les coses ens haurien anat molt millor! Ho vaig escriure ja fa dos anys a: http://dbalears.cat/actualitat/opinio/la-d-holanda-i-portugal.html

***

LA D’HOLANDA O PORTUGAL

La història de Catalunya, l’autèntica i no la que ens etziben a l’escola, ofereix dos herois amb el mateix nom. El primer, Francesc Macià i Ambert (1658-1713), conegut com a “Bac de Roda”, era un coronel que s’enfrontà a Felip V fins que, arran d’una delació, va ser detingut i penjat a Vic per les tropes borbòniques. Un romanç recorda les últimes paraules: “No em maten per ser traïdor,/ ni tampoc per ser cap lladre,/ sinó perquè he volgut dir/ que visca sempre la pàtria!”. El segon, Francesc Macià i Llussà (1859-1933), era coronel de l’exèrcit quan, l’any 1905, els militars espanyols assaltaren les redaccions del Cu-Cut! i de La Veu de Catalunya. En veure que l’acció no només no era condemnada, sinó que va servir per reprimir més les llibertats, abandonà l’exèrcit i apostà per la independència. La força de “l’avi” (com era conegut Macià) era la seva fe en Catalunya. Un poble que, tot i haver patit tants d’abusos, mantenia la defensa de la identitat. “Quan algú malparlava del seu poble – escriu Carner Ribalta, el seu biògraf –, Macià el tractava amb menyspreu i commiseració”. Tot i l’actuació botiflera de Cambó, sempre en conxorxa amb Espanya a la percaça d’un ministeri, Macià va proclamar, dia 14 d’abril de 1931 (abans que ho fes Madrid), la República Catalana dins d’una confederació ibèrica que, finalment, suposà recobrar la Generalitat de Catalunya. Macià la presidiria fins que va morir el Nadal de 1933.

Arran del tràmit de l’Estatut d’Autonomia redactat a Núria, Macià va ser insultat des d’Espanya per babord i estribord. El tren que anava de Barcelona a Madrid amb els parlamentaris que havien de defensar el document, en deixar Catalunya es trobaren a les estacions la pintada ¡Muera Macià!. Tot i que el text havia estat aprovat per referèndum, amb una participació del 75% del cens i el 99% de vots a favor, a Madrid es varen cepillar l’Estatut. Macià ho va considerar un fracàs i va morir desenganyat d’Espanya, tal com ha passat després amb tots els expresidents de la Generalitat. La campanya d’insults que va patir Macià repugna qualsevol esperit democràtic. Va ser presentat com un Quixot, de la mà de Ventura Gassol com Sancho Panza, passejant sols davant de la manifestació que es va fer a Madrid contra Catalunya al crit de ¡Muera Maciá! i ¡Abajo el Estatuto!. Fou tractat de perillós, de boig i de racista. La CNT de Madrid (disfressada d’apàtrida, però sempre espanyolista), el va presentar en forma d’esvàstica el novembre de 1933, mesos després de l’arribada d’Adolf Hitler al poder i setmanes abans que Macià morís. (*) Al capdavall, la història i la histèria d’Espanya de sempre. La mateixa criminalització que va patir el lehendakari Ibarreche per un objectiu tan democràtic com voler demanar l’opinió al seu poble! Espanya imita sempre la conducta del marit disposat a matar l’esposa si aquesta vol el divorci, amb el greuge afegit que el matrimoni de Catalunya (València i Mallorca incloses) va ser per la força de les armes!

La relació entre el partit de Macià, fundat amb la participació del mallorquí Antoni Maria Sbert i Massanet, i l’Esquerra Republicana Balear va ser agermanada. En morir Macià, Emili Darder li dedicà un carrer al barri de Son Espanyolet de Palma que avui, per obra de Franco i la desídia còmplice dels postfranquistes de Cort, s’anomena Triana. L’avi va definir quins eren els límits de la Catalunya Gran, per usar el terme que empraren els mallorquins Pere Oliver i Domenge o Miquel Ferrà: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó; tot el territori on la gent respon bon dia quan li diuen bon dia. També tenia clar, com a bon coneixedor de la història, que la dependència era producte circumstancial de l’atzar. L’any 1640, el de la guerra dels Segadors, Espanya tenia altres conflictes simultanis: Portugal i els Països Baixos. Com que no tenia poder ni economia per mantenir tants de fronts de guerra, per a desgràcia nostra i sort dels altres, Espanya va atacar i sotmetre la pròspera Catalunya. Holanda s’independitzà el 1648 i Portugal el 1668 i avui són estats de la Unió Europea. El portuguès i el neerlandès són llengües reconegudes amb tots els drets arreu del món. Als catalans, en canvi, ens neguen el dret elemental a conèixer el nostre passat per decidir lliurement el nostre futur.

Els arguments que validen la nostra justa i noble causa són prou coneguts: Espanya ens espolia fiscalment, ens destrueix territorialment, ens etnocida nacionalment, ens genocida culturalment, ens anorrea lingüísticament i, en definitiva, ens dóna un tracte (un maltracte) colonial. Tenim, doncs, prou raons, i sobretot la raó, per reclamar el dret a que no ens amaguin qui som ni el de decidir què volem ser. De moment, no tenim els líders que ens mereixem i quan surten persones amb carisma, com pot ser el cas de Joan Laporta, es posa en marxa un bombardeig mediàtic per fomentar-ne el descrèdit i, amb complicitats de renegats al servei d’interessos aliens, impedir que pugui ser respectat socialment. Ens cal un líder com Francesc Macià, amb capacitat de convèncer el poble, disposat a tot per al seu poble, amb una gran dedicació i estima al seu poble. Amb aquest líder podrem exercir el dret a l’autodeterminació per assolir la sobirania. És a dir, l’autonomia que ens cal: la d’Holanda i Portugal!

(*) Si cliqueu sobre la il·lustració d’aquest article podreu veure algunes de les il·lustracions de l’època comentades.