VOLEM ARRIBAR AL FUTUR!
Deixa un comentari
És sorprenent que un territori pugui canviar, en poc temps, de manera tan absoluta com ho ha fet el port de Felanitx. Quan els de la nostra generació encara teníem, en lloc d’estar als receptacles corresponents, la llet pels morros, podíem gaudir d’un bon port en comptes del mal part que han engendrat contra el pare territori i la mare mar. Tot i això, no ens hem de remetre a la nostàlgia ni a la malenconia, perquè això ens endinsa en l’arqueologia cultural, la qual, a més, porta implícita una claudicació i avui i aquí volem fer un acte de fe, clar i llampant, de vindicació, de defensa de la Terra i, per tant, de defensa de l’Home.
El cas és que avui, dos dies després de Santa Innocència i un en clau abans del 760è aniversari de la nostra catalanitat, a punt d’encetar la darrera dècada del segon mil·leni de la nostra era, els qui volem escoltar i no volem fer els ulls grossos a les endemeses sentim que la Terra crida, amb un gemec d’angoixa que el vent escampa: VOLEM ARRIBAR AL FUTUR! La Terra ens fa avinent que el desig etern de perpetuar-se no és patrimoni exclusiu dels homes i de les dones. VOLEM ARRIBAR AL FUTUR! – suplica la Terra i exclamen les persones -, però vivim en perill de mort. El port de Felanitx, des de la Boca fins al Riuetó, com a conjunció convergent de l’abraçada entre la mar i la terra, coneix el risc i amb convicció conscient engospa el sentit exacte d’un temps i d’un espai per fer-nos hereus d’un llegat que ens tramet, ple de suggeriments, amb el llarg viatge que li han fet fer des de l’illa de la calma a la del Passar Pena; la del PP. Ens han furtat l’espera i ens han precipitat al pou del vertigen. La Mallorca respectada ha passat a ser una Mallorca maltractada. La dolça espera dels avantpassats ha esdevingut una accelerada carrera cap als fondals. La ciutat humana s’ha enteranyinat de metròpoli cosmopolita. La pressa quotidiana d’ara frena la capacitat de reflexió i d’anàlisi crítica. La informació és atropellada i cau com un salt d’aigües. La velocitat de les notícies ja ha caducat. Ara vivim l’època de la immediatesa.
Quin serà el llegat d’aquesta generació frissosa? Quina la imatge que projectarem als nostres fills d’aquesta època còsmica del tercer mil·leni espera-ser? Quin el comportament cívic d’un univers on ningú, la lluna ni tan sols, no se salvarà del mal anomenat “progrés social”? Quin és el sentit del nostre temps? Quin el del nostre espai? Quina excusa de mal pagador haurem d’inventar per evadir responsabilitats de la malifeta? Ens podem consolar només assenyalant amb el dit els botixins de la terra i de la vida?
Els qui estimem el port-persona i la terra-actriu volem evitar que les maquillin com han fet fins ara, perquè endevinem que els interessats esteticciennes col·locaran les arracades a les bosses… a les bosses dels ulls i el llagrimer haurà de rompre aigües avall per tal de recordar el vell camí a rieres profanades amb xalets i torrents solcats de dics en forma d’hotel enclavat. El ciment del port és censura. Priva del bes directe a mar i terra. Malmena els tamarells que ploren enmig del fum. L’aigua no és blava ni maragda; fa cara d’oli de suc de fems. Algars i arenals s’entelen, emboirats, plastificats. Màquines de la catàstrofe obren els segells apocalíptics i llesquen llengües de formigó a raig i roll. Un riu de ferralla raja rondes de carrers arraconats. La pobre plata de l’asfalt tapa i mata el ric or de la terra. L’abús dels vampirs convida a clavar, ben de pinte en ample, una estaca al cor del port per aturar la sagnia. Ni que fos una pregària: VOLEM ARRIBAR AL FUTUR! però som en perill de mort!
Arribar al futur! Aquesta és l’esperança i n’hem de ser servits. Caldrà ser intrèpids i imprudents que el món no ha avançat mai pel camí de la prudència. Adesiara em pugen uns calfreds pel moll dels ossos en recordar un graffitti que vaig llegir a l’entrada d’un cementiri: EL FUTUR ÉS NOSTRE! VINE QUE T’ESPERAM! Poc més enllà, una altra pintada replicava: NO HI HA FUTUR!
El cas és que el futur som nosaltres! Nosaltres també la primera eina que ha de transformar el món. Això es pot fer de dues maneres, segons la doble ruta del llenguatge de la comunicació. La primera, la verbal, escampa per la roda del temps als vuit vents de la rosa, com la sibil·la, el final que, de no posar-hi remei, ens pervindrà. Aquesta via, la dels auguris i presagis de mars, fonts i rius que cremaran, és la que practica la marginada oposició en contemplar, amb la ràbia frustrada dels impotents, la malifeta històrica dels especuladors. La comunicació verbal es fonamenta en l’ús de la paraula. I és la paraula, l’arma dels demòcrates, una força capaç d’aixecar-se amb contundència amb un crit i una sentència: PROU! o, a la beata, com fan avui mateix devers Sineu, amb ingenuïtat eixorca, uns hipotètics defensors del territori que demanen: “Mallorca, terra o ciment?”, un interrogant erroni que brinda dues respostes aparentment legítimes, segons els interessos de qui respongui.
Però hi ha una altra comunicació: la gestual. La que aplicà el líder d’una de les sectes més conegudes del món occidental quan arruixà els mercaders del temple a bastonades. O la que, fa un segle, va exercir un dels primers turistes, l’arxiduc d’Àustria Lluís Salvador, quan va fer fuetejar un dels seus missatges perquè havia tallat un pi. Avui potser no hi hauria prou cuir per escorxar les esquenes dels depredadors del paisatge i de la vida. I si algú ens diu que això és fer apologia del terrorisme cal replicar que el terror només l’hem vist institucionalitzat des del poder. Abans ens urbanitzaven tirànicament, per força. Ara ens urbanitzen amb les lleis que fabriquen els mateixos que abans comandaven la milícia. Si no legítimament, tot es fa legalment, democràticament… eutanàsicament! Volen assassinar-nos el por i, en fer-li l’autòpsia, diagnosticar suïcidi.
A vegades hi ha paraules que romanen incorporades a tots els idiomes per definir un estat de coses. Així, per exemple, els britànics saben bé del significat de la paraula espanyola pronunciamiento que han incorporat al seu diccionari, com a sinònim de revolta militar contra un govern legítim. Nosaltres, els catalans, des de les illes Balears, també hem patentat un mot molt negatiu: balearització. Una paraula que s’ha feta entenedora arreu del món, com a sinònim de depredació, d’especulació salvatge, de destrucció planificada… Hauríem de voler, els qui estimem aquesta terra, capgirar el sentit del mot i que, d’avui enllà, balearització fos entès com a moviment ciutadà de revolta indignada contra l’holocaust de la natura; una paraula que fos sinònim de defensa del territori. Els qui estimem aquesta terra, els qui volem que sigui nostra i no dels senyors, els qui defensem el dret a l’autodeterminació, sabem que si no hi ha territori, tampoc no hi ha nació, i que sense nació no hi ha poble. És aquest, el Poble, el qui ha de fer prevaler el bon sentit. Molt especialment quan les institucions traeixen la voluntat popular, atempten contra el bé comú per satisfer l’interès d’uns pocs i s’agenollen als peus del capital i de l’especulació, sovint del bracet de la corrupció política.
Quan ens furten el futur, quan ens usurpen la terra, quan ens fan malbé l’espai on habitem, hem d’utilitzar la comunicació gestual. Ens hem de mobilitzar i mostrar que disposem de dents, d’ungles, d’atributs per plantar cara. Contra la burocràcia prefabricada, contra l’administració adulterada, contra la manipulació programada, cal actuar amb la coherència corresponent. Si algú vol fems, n’hi hem de dar a voler sense mirar prim. I podem tirar monedes a la cara a qui vol enriquir-se aviat. I a qui vulgui fama i honors, l’hem d’assenyalar amb el dit per allà on camini. Això és comunicació gestual.
Comunicació gestual és, també, l’exposició d’aquesta Sala de Cultura d’un grapat de creatius, arrelats al medi, que ens mostren la seva preocupació per l’entorn. I comunicació gestual és, també, el cartell que avui presentem de Miquel Barceló que, amb l’objectiu de posar a la venda per tal de recaptar recursos, el pintor ha tingut a bé brindar de franc al Penyal Roig, un col·lectiu de felanitxers que tenen l’envejable qualitat d’estimar el seu poble. El cartell, d’imatges descriptives ben eloqüents, s’acompanya d’unes poques paraules: Portocolom perill de mort. I que ningú no pensi que en Miquel Cordella és un nouvingut en la lluita per la defensa del territori, Fa 15 anys, possiblement en la seva primera obra gràfica, pintava Un arc blau a la platja, marcant i recordant els límits de Cala Marçal. Poc després, en una acció directa, solitària i exemplar de comunicació gestual, Barceló ocupava l’illa de la Dragonera en el moment més àlgid de la lluita per preservar-la de la destrucció. Per no allargar més la relació de col·laboracions del nostre pintor universal, podem acabar amb la referència al cartell que va fer l’any passat en defensa de la Canova d’Artà.
Per més que molta de gent intenti, cíclicament i reiteradament, amagar el pintor felanitxer que va viure al barri de la Calatrava i el presenti com un “geni espanyol”, amb el gest d’avui de brindar-nos aquest cartell demostra que es manté fidel a la terra dels seus orígens i lleial al servei del seu poble. Només per això, ja n’hi ha prou per agrair-li el gest, perquè no són hores de demanar-nos, com a xotets de cordeta, terra o ciment? És hora d’afegir-nos al crit d’avui vespre: VOLEM ARRIBAR AL FUTUR! Hora és de deixar clar que no en volem de ciment, que volem la terra i la mar, que volem el port com ha de ser, sense artificis de nova planta. I si, per un problema de producció desproporcionada i mal prevista, sobra ciment, que en begui qui en vulgui! O que es faci una estàtua, amb ell dedins, que nosaltres ja la col·locarem al cap curucull del far com a monument a l’estultícia. Així arribarem al futur i deixarem d’estar en permanent perill de mort.
Esperem que l’any 1990 a punt d’entrar superi, amb les realitats, els nostres millors somnis d’una terra més nostra, més justa, més solidària i sempe sostenible. Així no ens vegem obligats a substituir la comunicació verbal d’avui vespre per la gestual. Gràcies!
Llegit a la Casa de Cultura de Felanitx, 30-XII-1989